2 de maig del 2013

Dies feixucs RODA EL MÓN...




          “Roda el món...i torna al Born...” diu la dita Barcelonina i no es troba mancada de raó, perquè mira que en passen de coses per tot...i, al final, tornem a estar allà mateix...Vegeu-ho, si no:
Ara resulta que el Suprem –el mateix que ordenà tornar a València l’ “absolució” de Camps del jutge de la Rúa- ara “valida” el veredicte “popular” que, desatenent les aclaparadores proves que tota Espanya tingué oportunitat de conèixer per la tv, declarà “no culpable” a ex-honorable per la mínima: cinc front a quatre. De poc li ha servit al tal Camps, però, perquè fins i tot els seus companys li han fet el buit, per no contaminar-se de Gürtel, ara que sembla que va de veres la instrucció de tot l’affaire, pel jutge Ruz de l’Audiència Nacional, que no tragarà amb les martingales dels estafadors i els seus sequaços –la llarga llista d’imputats “populars”-.
Mentrestant l’infantilisme de don Mariano –parell amb la seua incompetència i mala fe- “convida” a Mas a defensar la proposta soberanista catalana...al Congrés de Madrid, on els nacionalistes espanyols són majoria arxiabsolu(tis)ta i, clar, de prosperar, res. Per què no prova ell –Rajoy- de presentar-se al Parlament de Catalunya i –ni que siga en castellà- mire de “convèncer” als màxims representants de poble català, del “seu” projecte constitucionalista i provincià? De segur que l’escoltaran educadament –cosa que entre els diputats “populars”, al Congrés, és impensable- i, fins i tot una minoria “addicta” l’aplaudirà amb entusiasme, però la majoria qualificada del Parlament rebatrà amb arguments –no amb amenaces- la seua proposta, esquifida i “regionalista” per a Catalunya. Per què no prova?
I Europa? Quina Europa? La dels “mercaders”, com encertadament i premonitòriament la qualificà Marcelino Camacho, continua impulsant la deriva de les (des)mesures econòmiques, sempre en contra de les classes socials desafavorides: Xipre, Grècia i Portugal tenen a la població en peu de guerra i als governs col·lapsats. Però Itàlia i Espanya no estan molt millor. Fins i tot França es troba a la vora de la fallida i el què és més significatiu –tot i que her Merkel sembla no adonar-se’n- Alemanya perd pistonada i comença a notar la crisi...dels altres, en pròpia carn, perquè en definitiva no ven com venia, a uns clients arruïnats -Xipre, Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya...- que  són els que els compraven. Així es tanca el cercle dels càlculs egoistes dels mercats: han empobrit fins a la misèria a la població “consumidora” i així no hi ha negoci. Ni societat integrada i pacificada: a les “retallades” miserables dels governs titella –el de Rajoy al capdavant- ha seguit una desestabilització social tal, que fa perillar la pau i la democràcia, sense que es veja la fi del túnel, per l’entossudiment dels (ir)responsables –mercats, multinacionals, legió de corruptes i governs còmplices- en seguir aplicant més del mateix, que no ens porta en lloc, fora de cap a l’abisme econòmic i social.
Entossudiment aplicable als líders conservadors d’arreu –començant pels Cámerons i assimilats- que s’han entestat en homenatjar (!?) al personatge –“personatja” més bé, violentant el vocabulari “antifeminista” contra la tal “dama”- que desencadenà la debacle neoliberal(ista) que ens portat on estem: el tàndem Tatcher i Reagan ha constituït la major desgràcia planetària en lustres, de la què tardarem segles en recuperar-nos –si finalment eixim d’aquesta-. Però no, la prepotència tenyida d’estultícia dels capdavanters del conservadorisme excloent –incloent-hi als “populars”- no s’han acontentat en recordar la figura (feliçment) desapareguda, amb un responso pel seu descans etern –malgrat haver posat al planeta en peu de guerra-, no. Han hagut de provocar a la població –anglesa i europea i fins i tot mundial- amb uns homenatges fora mida, militaritzats i oficialistes, acompanyats d’una despesa econòmica gegantina i malbaratadora, mentre la immensa majoria de la població sofreix les retallades immisericordes dels hereus del tatcherisme. Lamentable.
Com lamentable –o “agraïble”, segons com es mire- el panorama desolador que ofereix la monarquia espanyola: els episodis –cinegètics i altres- que ha protagonitzat el rei i han estat divulgats a abastament han tocat de mort la institució “instaurada” pel franquisme –“No se trata de una restauración...sino de una instauración...” clamava Franco a les Cortes-. I si no n’hi havia prou, l’ affaire Urdangarin ha esquitxat la casa reial –princesa Cristina inclosa, per raons òbvies- de forma irrecuperable, segons moltes veus. Només la figura de Felip –príncep no només d’Astúries, sinó de Girona- podria intentar salvar els “mobles” monàrquics. Però la curtesa dels polítics espanyols –només calia fixar-se en la cara de la vicepresidenta en ser preguntada-, quan des de Catalunya se suggeria l’abdicació del rei a favor del príncep ho fa inviable: tots, a Madrid, han eixit en tromba a favor del monarca i en contra de la proposta catalana, l’única possible per superar la situació a Espanya i a Catalunya, amb Felip rei d’Espanya i príncep de Girona i encarrilar, de pas, el soberanisme de Mas.
Encara com, el govern d’Andalusia –socialistes i comunistes havien de ser!- ha plantat cara a la vergonyosa situació dels desnonaments, ha fet costat a nombrosos jutges que qüestionen la llei espanyola i sensible a la resolució –íntegra- de la justícia europea, s’ha enfrontat als bancs, expropiant-los habitatges, per posar fre a la tragèdia. La reacció de l’executiu de Rajoy –titella dels poders econòmics- no s’ha fet esperar i ha criticat –i amenaçat, com és el seu (mal)estil- de portar al (seu) constitucional la mesura, perquè clar no es pot tolerar que algú contradiga els dictats dels mercats i els seus executors: la banca. De moment, però, els andalusos mantenen l’estiró. Encara com.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada