13 de febrer de 2013

A cau d’orella (ssshhhttt...) EL DIA A DIA...





El dia a dia d’un jubilat pot no assemblar-se gens –o sí- al d’una persona en actiu. Evidentment hi ha diferències, la major de les quals és la de no haver de “fitxar” i, subsegüentment, la de no restar sotmès a un determinat horari ni a una disciplina de calendari estricte. Així, un –o una- pot no llevar-se tan d’hora –encara que l’hàbit de tants anys de matinar i l’edat, fan que es dorma menys- i gaudir de llibertats com la d’emprendre viatge entre setmana o, en el nostre cas- de fer escapades més llargues a Benicarló –de divendres a dilluns, per exemple-. Fora d’això la “responsabilitat” que un –o una- s’imposa pot fer que la dedicació a una determinada tasca –en el meu cas l’ Anuari de Psicologia, o l’affaire Climent o l’atenció diària al blog...- esdevinguen més constants i denses de contingut, justament per disposar de més temps...Encara que això –disposar de més temps- és més teòric que real: efectivament quan mon pare es jubilà, acostumat com estava a dedicar tot el seu horari –de matinada encara de nit a vesprada de nit fosca, inclosos els matins dels diumenges!- es dedicà intensament al trosset de Montornés –hortet i jardí-, a les seues habilitats de “manetes” –es muntà un talleret als baixos de la casa- i a ajudar a la mamà en les tasques domèstiques. I em deia, en preguntar-li jo com li anava la jubilació: “no tinc temps de res, Marquitos”. “Com”? inquiria jo: “ara que no tens que anar a la fàbrica, no tens temps de res?”. I ell m’enumerava la quantitat de coses que feia i les que volia fer i no arribava.
Doncs ara l’entenc, perquè des que estic jubilat... tampoc jo tinc temps de res. I és comprensible perquè, en disposar de “tot” el temps, et proposes abastir aquells projectes als quals en la situació anterior d’actiu no podies sinó encetar-los –llegir, escriure, investigar...- I ho fas amb tanta il·lusió i amplitud –i candidesa- que acabes no arribant on t’havies proposat. Altrament, com que la “fama” dels jubilats és la què és, sempre et cau alguna comanda: “ara que estàs jubilat...” –et diuen- i et van atribuint tasques: la direcció de l’Anuari, la presidència del Fòrum Europeu al País Valencià, col·laboracions diverses als mitjans, revisió de materials i projectes...I com que, tot i la condició d’ “expert” en el tema de l’aprenentatge, encara no he “aprés” a dir que no, vaig acumulant encàrrecs... Si a això s’afegeix que un encara té alguna inquietud intel·lectual, va generant iniciatives –ni que siguen menors, com el cas d’UNITS- o fent-se còmplice d’altres –com la de la nova associació de professors jubilats de la UVEG-. I, clar, arriba un moment que “no tens temps de res...”
I per a mostra un botó: a les 8.30 –hora més que prudent- del matí, amunt i desprès d’esmorzar cap a la “feina”, si no haig de passar per la fotocopiadora o pels bancs...I allà a obrir l’ordenata, afegir del pendrive els materials que duc de casa –cartes als diaris, textos revisats i col·laboracions vàries-, donar-los eixida i obrir el correu, amb una trentena d’e-mails diaris –o centena o centenes, si fa dies que no ho faig, com després de vacances-. Això m’ocupa molt de temps, perquè tinc el costum de contestar-los tots, a més dels què, per pròpia iniciativa faig tramesa i dels què periòdicament he de preparar –com els de publicitació de l’Anuari, els relatius al blog i els que per alguna causa “perduda” –per més que justa, clar, com el cas de la conducta genocida i cínica d’Israel, que no passa dia que no se signifiquen-. A més cal anar revisant l’agenda o el directori per porgar-lo i actualitzar-lo. Altrament i tot i que no en soc afeccionat, l’accés a internet es fa indispensable i he hagut d’obrir una carpeta de “favorits” amb webs d’interès. I així em passa pràcticament el matí, amb algun intermedi per fer algun passejonet pels voltants.
Això sense comptar amb les “visites” o les “salutacions”. De les primeres en tinc poques, clar, sobre tot en deixar la docència del CAP, però alguna en ve, com ara una companya d’estudis de Paco Gràcia, que s’ha quedat sense feina –en una mena de consultora d’organització de centres- i volia presentar-se a oposicions de secundària. La vaig atendre amb gust, donant-li la meua perspectiva del tema, li vaig oferir la meua documentació del CAP i la vaig adreçar a algú de la Inspecció –Vivas i Àvila- que feren aquella oposició i a Vicent Bueno, que coordina els serveis psicopedagògics i, un cert temps desprès, el propi Paco em deia que l’havia “convençuda” fins al punt d’estar estudiant de valent...Tant de bo. També he hagut d’atendre a una antiga alumna, que em buscava per la meua condició d’inspector d’educació, en demanar-me parer per a l’escolarització de la seua filla i em localitzà a la Facultat. Certament la Mònica ha madurat, perquè era una estudianta un pèl entremaliada i ara m’han visitat ella i Amèlia, aquesta última del Pràcticum i les he animades a les dues, oferint-los materials i convidant-les a col·laborar en l’Anuari i a començar a preparar la tesi, per la qual cosa vaig fer un primer contacte amb Manel, de Bàsica, de qui m’he fet bon amic i col·laborem en Units i en algun projecte d’investigació subvencionat per l’AVL. Més dinàmic era el contacte diari amb la gent del departament, quan encara gaudia de despatx a la Facultat i Oto no deixava de fer-me comandes quasi diàries: que si localitzar a Isidre, el secretari de la SVP, que si parlar amb uns i altres pel tema de l’Anuari, que si ha arribat la subvenció, que si l’anada a tal o qual congrés... I de tant en tant apareixia Josep Maria Peirò, amb el què m’uneix bona química i ens saludàvem amb afecte, tot i estar jo despenjat del tot –o quasi, perquè encara soc membre de la Unitat d’Investigació que ell comanda i ara és un institut universitari –IDOCAL-. Fora d’això encara hi mantenia alguns contactes amb l’aleshores secretària del departament –Lucia-. O amb MªÀngels o Mª Jesús o...També acomboiava als becaris i doctorands envers l’Anuari, convidant-los a col·laborar-hi, com a Cristina, una eslovena que ja parla un castellà impecable i comença a dir alguna cosa en valencià, gràcies a la meua insistència. O a Gossia, polonesa. També he convidat a Lucas, un argentí que fa la tesi i l’he obsequiat amb un número d’OGE –la revista del Fòrum d’administradors-, dedicada al liderat transaccional, que sembla l’està treballant. També estic en contacte diari amb Hugo, el becari xilè de Josep Maria i doctorant, que em trau de compromís en l’ordenata dia sí i dia també i amb Violant pel tema de l’Anuari.
En general, però, estic relacionat encara que independent i això em dona llibertat alhora que em manté socialitzat, que per a un jubilat no és poc.
De moment...

         
                                      


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada