11 de febrer de 2013

Per pensar-hi... CLIMA ESCOLAR




          El tema suscita interès des de diverses perspectives de la vida escolar —valoració dels rendiments, cohesió en la integració, bona imatge, bon ambient...— i des dels diversos col·lectius que conformen la comunitat educativa —alumnat, professorat, famílies, context social, autoritats acadèmiques...—. Alguns pensem que, certament, esdevé una variable valuosa en el bon funcionament dels centres educatius. A més, és un itinerari bidireccional: des del bon clima s’afavoreix el rendiment, la bona harmonia, el benestar acadèmic etc. I des d’aquestes situacions es retroalimenta un millor clima de centre.

          Passa que, habitualment, dediquem més esforços a altres components de la vida escolar, les que podríem anomenar administratives, de gestió i tècniques, que no a les de conformació d’ambients afavoridors de la convivència i del benestar, encara que una bona actuació en aquells àmbits —administratiu, de gestió i tècnics— esdevé valuosa, també, envers la consecució d’ambients positius. Cal, però, plantejar-se què és el que volem aconseguir —suposadament un clima de relacions i de vivències estable i fins i tot atractiu— i com aconseguir-ho. I això des de la participació de tota la comunitat escolar, començant pels xicons i xicones i implicant la resta d’elements: professorat, famílies, personal de suport, autoritats locals, context sociocultural, administració...I, una vegada arribats a acords bàsics, atorgar-li carta de naturalesa en el PEC —Projecte Educatiu de Centre—, fixar-lo en el RRI —Reglament de Règim Interior—, practicar-lo en la quotidianitat de la vida acadèmica —PGA: Programació General Anual— i revisar-lo periòdicament per avaluar si la "cosa" del clima p.a. —progressa adequadament— o n.m. —necessita millorar, quant i com—.

          Així arribarem a definir què és i quin és el millor clima, quines condicions —materials, humanes, de recursos, relacionals, metodològiques...— cal anar creant, com implicar-se en aconseguir aquelles condicions...Clar que tot depèn de a quin model de persona i de societat aspirem i si no busquem més que rendiments acadèmics sensu estrictu. Perquè no és igual creure en la persona i apostar pels valors, que buscar “disciplinar” el col·lectiu de joves i tenir-los “ocupats”. En el primer cas treballarem a favor d’espais de llibertat, de responsabilitat compartida, d’implicació i de satisfacció dels protagonistes i en el segon en tindrem prou en reforçar el control extern, presentant un model d’ “ordre” convencional. El clima que es derive de la primera proposta pot arribar a ser atractiu i estable i el segon, com a molt, suportat i inestable.

          Molt probablement, a l’hora de repertoritzar les condicions per a la consecució d’un bon clima de classe i de centre, tots estaríem d’acord en demanar instal·lacions i mitjans suficients i còmodes on poder desenvoldre's —en l’estudi i en l’oci—. La qüestió, però, rau sobretot en les actituds que ens empenyen a actuar a adults i joves i això des del moment de “pactar” uns mínims —horaris, assistència, avaluacions, comportaments...— fins a la forma d’actuar en cada moment i front a cada situació. Des d’aquest component cal demanar honestedat, esforç i una dosi mínima d’il·lusió, començant pels adults, doncs no és cap secret que, amb massa freqüència, demanem als joves el que nosaltres no fem. I un gest amable al rostre que obri portes a la comunicació. I competència en allò que fem.

I coordinació d’esforços, primer entre iguals i desprès amb els altres estaments. I constància, per no dir paciència. I una certa tècnica per programar objectius —primer senzills, desprès més complexos—, desenvolupar propostes per assolir-los i valorar en quin grau es van superant... Perquè cada col·lectiu —òbviament— fa la seua valoració: l’alumnat podria trobar-se no del tot a gust en un context que li ve imposat i una escapatòria possible és l’absentisme o el passotisme. El professorat pot estar enyorant altres temps més “ordenats”, on la disciplina es mantenia ferma. Els equips directius podrien estar reivindicant mesures més contundents de l’administració educativa o més autonomia per exercir-les. Les famílies podrien estar demanant més participació i més coordinació amb el professorat. Les autoritats podrien estar més preocupades per la imatge pública —que sovint salta als media— dels centres educatius, que per altres temes de més entitat...

          Evidentment, a poc que s’analitza la situació, trobarem algunes variables. Així els nivells o cicles “creen” o propicien un clima o un altre: una escola infantil presenta diferències envers una escola primària i aquesta en relació a un IES. La dimensió és una altra variable: centres més grans solen ser més conflictius. I la condició de rural o urbana també influeix: centres de ciutat o suburbials apareixen com a més despersonalitzats i anònims, mentre que els de comarques tenen una altre aire. No es pot oblidar, tampoc, la titularitat: els centres públics no tenen el mateix ambient que els privats i professorat i alumnat —i famílies— es troben implicats de diferent manera, en uns i en altres. I val a dir que el tema sol simplificar-se i reduir-se als efectes, aixó és la disciplina la preocupació més present: en els xicons per fer-la suportable o per eludir-la i, en els adults, per mantenir-la i de vegades a qualsevol preu. Més que no la creació de climes agradables, afavoridors de la bona convivència i incitadors de l’esforç compartit, la implicació i el compromís.

          En qualsevol cas, quan apareix la queixa generalitzada que el sistema educatiu “no va bé” —arran de la publicació periòdica del informes PISA, per exemple—, no s’analitzen les causes en profunditat —dels rendiments no satisfactoris o dels climes escolars poc atractius— i no s’assoleix, per cada estament, la part proporcional de responsabilitat que ens pertoca. Com tampoc es contextualitza el fenomen: cada societat té l’escola que es mereix o la que fa possible o la que tolera. I no fora just demanar una escola ordenada, agradable, solidària, participativa, honesta...quan la societat no fa gala, precisament, d’aquelles virtuts. Encara què —paradoxalment— és des de l’escola —no només des de l’escola, però— que es pot millorar la societat. Per això caldrà posar-se a dissenyar les intervencions que calguen per consolidar uns models —els que apareguen com a positius, participats i agradables— de curricula —en continguts i en conductes—- i per modificar-ne d’altres —els poc integradors, poc agradables o simplement conflictius—. Intervencions diverses i des de diverses òptiques per fer-les convergents: afavoriment de l’associacionisme i representació estudiantil, compromís del professorat en millorar les tècniques i metodologies, organització al centre —o des del centre o amb participació del centre— d’activitats lúdiques i culturals, obertura a l’entorn amb intercanvis amb altres centres pròxims o llunyans, jornades de portes obertes, atenció a la tutoria d’alumnes i pares, connexió amb els nivells educatius immediats i el món productiu etc.

Al respecte, una eina que pot esdevenir altament operativa i eficient és l'Educació en Valors que, lamentablement, des dels sectors més involucionistes —-confessionals: la Conferència Episcopal, però també polítics: el PP— s’han entestat en manipular, a favor d’una ideologia tancada i excloent, donant del sistema educatiu del nostre País una imatge tercermundista, lluny de l’europeisme a l’ús. Els centres educatius faran bé —en ús de l’autonomia que les lleis orgàniques els reconeixen— en treballar, en profunditat, els continguts i les pràctiques recomanades per aquella Educació en Valors —que inclou els Drets Humans i l'Educació Ètico-cívica—. Tema de tanta transcendència  —la dimensió moral de les virtuts cíviques i la defensa dels drets universals— no es poden escamotejar als nostres alumnes, ni a la societat en general, només pels interessos polítics impresentables d’alguns. El clima educatiu ha de fer possible la convivència democràtica plural i civilitzada, ja des de l’escola.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada