15 de juny de 2022

Carta oberta TECNOLOGIA

Finalment, l’amenaça de reduir l’horari de tecnologia a l’alumnat de Secundària -amb el subsegüent increment del de llengües i matemàtiques- sembla confirmar-se, per part del Dep. d'Ensenyament de Catalunya. A alguns, però, ens costa de creure com pot esperar-se, raonablement, la millora dels resultats en les instrumentals, només amb la dedicació de “més -temps- del mateix”, si no s’aposta per metodologies motivadores i participatives i d’aplicació pràctica... que és, justament, el que ofereix -i aporta- l’ “assignatura” de tecnologia, ara menystinguda.
Ha estat per la notícia -posada a la pràctica sense miraments- de què el Dep. d’Ensenyament i arran dels “baixos” rendiments en Llengües i Matemàtiques, que és una constant als informes PISA -i altres “avaluacions”-, decidia “augmentar” les hores dedicades a aquells continguts, en detriment de Tecnologia, que m’ha semblat que havia de dir la meua, també pels perjudicis infringits al professorat d’aquelles matèries, als IES, encara que “esmentant” -una carta als diaris no dona per a molt més- que no és la millor mesura possible. I és que tot i estar apartat de la vida acadèmica activa, no he renunciat a la meua condició de titulat en Pedagogia i antic inspector d’Educació, durant un grapat d’anys, que em mantenen si no ocupat, sí preocupat per unes tals qüestions. Per començar hi hauria que situar els informes PISA -i “similars”- en el seu “context” -socioeconòmic i polític-, els objectius dels seus patrocinadors -que no és la UNESCO, precisament-, i la seua dimensió -més mediàtica que avaluadora dels sistemes educatius-. Acceptat, però, que els tals informes diuen “alguna cosa”, cal no aplicar -sense més- mesures només quantitatives -més hores ací, menys allà, més professors -que sempre- ací que allà, més recursos -que també-. Cal “avaluar” les dades i les situacions que les promouen i això demana temps i experts que s’hi dediquen. I de segur que les propostes dels estudiosos no es limitaran a recomanar l’ “augment” els recursos -que també- que s’hi dediquen, sinó a rendibilitzar-los millor, incloent-hi estratègies de motivació -i implicació- de l’alumnat, d’intervenció “professoral” metodològicament renovada i participativa, de compromís de la comunitat educativa, d’un acompanyament i supervisió qualificat, proper i compartit, etc. Perquè, pel que hem pogut comprovat, reiteradament, alguns al llarg dels anys de dedicació al tema i ara els ministres -incloent-t’hi a Pilar Alegria, ministra d’Educació d’en Sànchez- i alts càrrecs educatius, reunits a València, el proppassat dia 11 de maig , sense motivació de l’alumnat -i una intervenció professoral “repensada”- no pot haver (bona) educació. Alguns a aquella bona disposició de l’alumnat l’havíem anomenada “benestar acadèmic” i se’ns evidenciava com la variable predictora més contundent dels bons rendiments ... Amb la qual cosa enteníem -i entenem- que no és una qüestió quantitativa -de més o menys “hores de classe”- per aconseguir bons rendiments, sinó de model(s) d’intervenció més propers, més motivadors, més implicatius i més participats, alhora que pràctics i operatius. Que és, justament -defensem alguns-, el què ofereix -i posa a la pràctica- una assignatura “aplicada” com la Tecnologia, on els continguts que incorpora són treballats, precisament, mitjançant les llengües, la matemàtica, la física, la informàtica i la pràctica totalitat dels curricula del pla d’estudis. Per això ens sorprèn esperar la “millora” d’aquelles instrumentals atemptant contra una matèria curricular, com és la Tecnologia, que les aplica, dimensiona i motiva.

13 de juny de 2022

Per pensar-hi... L’ESO A L’ESCOLA…

Bé, és una manera de simplificar. La qüestió és que els media amb ampla difusió -com ara El País: 05.06.22.42- han començat a fer-se’n ressò del tema: cada vegada més centres de Primària estan incorporant l’alumnat -millor, mantenen als qui els “tocaria” passar als IES- de Secundària Obligatòria -ESO-.
El cas és que alguns ja fa temps -anys!- que li donem voltes al tema, arran de la “reforma” educativa que “recuperà”, per als IES, els nivells de 7è i 8è d’EGB, convertits en 1er i 2on d’ESO. Ja aleshores -dos mil i pocs- i encara en actiu a la Inspecció Educativa, em vaig manifestar cautelós al respecte, amb el “traspàs” de les “criatures” de 12 anys, des dels centres públics d’Infantil i Primària, als centres també públics de Secundària...mentre que a la privada -concertada o no- romanien al mateix centre físic -bé que en altres espais- i organitzatiu -metodologies semblants i professorat compartit-. Dit i fet: la “fidelitat” de les famílies envers el centre privat fou total -doncs garantia una continuïtat del tot d’agrair i per moltes raons, mentre que en la pública no, amb canvi de centre “obligat”, canvi d’equip docent, canvi d’organització –incloent-hi massa vegades la manca d’oferta de menjador- i, per descomptat, canvi de metodologies. A més de noves “companyies” - “criatures” dic, de 12 anys, “convivint”, bé que no a les aules clar, amb adolescents granats de 18 i més anys, especialment les xicones, fetes ja unes dones, per l’evolutiva primerenca d’aquestes. Situacions que alguns ja no vam poder comprovar “in situ”, però que te’ls trobaves a la sortida de l’IES del barri: els “pipiolos” de 1er d’ESO, carregats amb motxilles més abultades que ells mateixos, al costat de “garrulos” amb ganes de gresca i mastegant alguna cosa o directament fumant-hi. El cas és que aquella “intuïció” que alguns vam percebre aleshores sembla que ha anat prenent cos i el reportatge de referència recull el seguit d’experiències -cap negativa- de les escoles -primer rurals, però també urbanes- que han hagut de “retenir” l’alumnat de 1er i 2on d’ESO i afegir els de 3er i 4art, per mirar de no seguir perden matrícula, la pública, encara que també per tal d’atendre a l’alumnat més problemàtic, que a la privada ja se sap que no els “convé”. Tot i que sembla que en l’alumnat que no ho és tant -de problemàtic- la cosa també “funciona”. No cal dir que alguns aplaudim la mesura, tot i que la decisió de l’administració no sembla ser tant per motius pedagògics i organitzatius meditats, sinó per la complicació afegida -i la despesa subsegüent- d’haver de traslladar a massa alumnes i a distàncies considerables -en contextos rurals-, amb el subsegüent malestar de les famílies, per tal de garantir la continuació de l’ensenyament obligatori. En fi, “doctors té l’Església” – i experts l’Administració- per revisar el trencament -a la pública- de la continuïtat -física, organitzativa i metodològica- de les dues etapes de l’ensenyament obligatori -Primària i ESO-, que a la privada ho tingueren clar des del primer moment, que calia mantenir-la -la continuïtat-.
I val a dir que ja aleshores altres administracions, públiques també, s’ho havien plantejat i decidit: en un viatge d’estudis de què vaig participar, aleshores, a les escoles públiques de Noruega, tinguérem l’oportunitat de visitar centres de Secundària Obligatòria específics i diferenciats dels de Secundària no Obligatòria, justament per assegurar la cohesió de l’etapa. I sembla que la cosa funcionava. Ací, però el ministeri d’Educació -i les autonomies amb competències- i ves a saber per quins motius -o pressions?- decidiren que a la pública hi hauria canvi de centre per completar l’ensenyament obligatori de l’alumnat. No seria hora, doncs, d’abordar el tema institucionalment, més enllà d’iniciatives puntuals i ubicar -a la pública- tot l’ensenyament obligatori -Primària i ESO- en un mateix centre i amb equips de professorat compactes i coordinats? Els resultats acadèmics -fins i tot els “rendiments” mesurats en qualificacions-, així com el “clima” relacional i de convivència dels protagonistes -alumnat i professorat-, a més de la implicació de la comunitat educativa -especialment la vinculació i compromís de les famílies- no poden -pensem molts- sinó afavorir el bon funcionament del sistema educatiu públic. Al temps.

5 de juny de 2022

Carta oberta CINISME

El del cap de l’OTAN -Stoltenberg- en reconèixer que la guerra a Ucraïna “pot” durar. Naturalment, tot el temps que els lobbies armamentístics dels EEUU i els “interessos” de la subalterna UE han pactat, des de fa temps, amb la “complicitat” d’en Putin, cada vegada més recolzat per la població russa. Res no els importa -als lobbies armamentístics dels EEUU i a la subalterna UE, amb la “complicitat” d’en Putin- el patiment de la població ucraïnesa, els milers de víctimes mortals, la destrucció territorial i les privacions i encariments per a les famílies europees i de la resta del planeta. Tampoc no els importa l’enrariment de les relacions est-oest, com en els millors temps de la guerra “freda”, mentre la ideologia “occidental” i les butxaques d’alguns -també dels polítics venals- en resulten beneficiades. Prou d’un tal genocidi de la població, generat per interessos espuris!

30 de maig de 2022

Repensar la formació dels mestres...

La notícia que La Veu -i altres mitjans- s’afanyà a divulgar ha merescut l’atenció de la ciutadania i la satisfacció dels qui han -hem- fet, de la docència, la dedicació professional de per vida: cal “repensar” el paper dels mestres...i motivar les futures generacions, que no és poc. I s’ argumenta que cal una tal necessitat -encara que no només- arran del confinament de la pandèmia del coronavirus -que ha vingut per quedar-se...- No cal dir que una i altra pretensió afecten al moll de l’os de la intervenció educativa: sense bons mestres no hi ha una bona educació i sense alumnes motivats no hi ha educació possible, ni bona ni no tant bona. Deixant per un altre moment la reflexió sobre la segona aspiració -la motivació de l’alumnat-, em deixareu centrar-me ara en què -ni que siga per raons de força major del confinament- les autoritats educatives -un grapat de ministres, entre ells i elles la ministra del govern de l’Estat, Pilar Alegria, reunits a València aixoplugats per Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana- han reconegut aquell desafiament -“repensar” el paper dels mestres-, més enllà de centrar-se en l’ús de les noves tecnologies i l’educació a distància, que no és -ni molt menys- el referent únic per abordar el nou perfil de docent .
I ja seria hora, perquè alguns fa temps que “prediquem” envers la necessitat de “fer de mestre” d’una altra manera. Com? Bona pregunta: doncs en harmonia -intel·ligent- amb els temps que corren i les alternatives possibles. I no cal dir que ministres, tècnics superiors -entre ells els qui exerceixen la funció inspectora educativa-, experts, investigadors i tuti quanti de personal preparat tenen la paraula. No pot però, ser exclòs ningú d’una tal empresa, essent com és un tema de transcendència social innegable, començant pels components de la comunitat educativa -professorat, famílies, alumnat, personal, autoritats locals, institucions i món empresarial...- i la societat en general, mitjançant les plataformes més adients. Mentrestant, però, algú que tot i estar fora del sistema per raons d’edat, no renúncia a la vocació de per vida que l’ha dut a fer de mestre -també des de la Inspecció Educativa i la docència i investigació a la Universitat- no voldria deixar de dir la meua. Per començar i centrant-nos en les dues actuacions convencionalment atribuïdes a la funció docent: ensenyar i fer creure. Doncs, ho tenim “cru”. Respecte a la primera atribució una tecla(da) d’ordinador “inunda” al protagonista de més -i més ajustada- informació que el “profe” més documentat mai no podrà “transmetre”. Mentre que desprestigiada -i ben guanyada en massa cassos- l’autoritat, en tots el àmbits de la vida de relació, no podia salvar-se, miraculosament, la del mestre a l’aula. Aleshores? Doncs no hi ha més alternativa -jo no li la veig- que la d’acompanyar -discretament- l’itinerari escolar o acadèmic -com a part substancial de l’itinerari vital- de l’alumnat que se’ns encomana. I això des de l’escola infantil a la universitat, encara que amb intensitat i matisos adients a cada moment evolutiu i a cada context.
Efectivament, posar-se al costat -no al davant ni al darrere- de qui se suposa hem d’acompanyar em sembla la “postura” més intel·ligent i discreta: observant molt, prenent-ne bona nota, escoltant, dient alguna cosa -poques, curtes i ben dites- de tant en tant, mirant -els ulls són o poden ser molt expressius- i acompanyar-ho tot d’algun gest -més efectiu que les paraules-. I sempre en actitud receptiva, com esperant que l’afectat/da ens interrogue...I aprofitar -ben aprofitat- per dir la nostra, en bé o en no tant bé, que també cal fer-ho i sense demanar disculpes. Més o menys. I amb caràcter, amb fermesa, res de “concessions”: estar al servei de l’alumnat no vol dir deixar passar-ho tot. Treballar per ajudar-los a assolir la seua responsabilitat, en el protagonisme de la seua formació demana convenciment en el què fem i com ho fem, ni que siga amb un somriure, però ferms. Òbviament sense oblidar la dimensió col·lectiva de la intervenció, quan caldrà adreçar-se al grup per valorar -faliblement però-, reforçar, reiterar, distanciar-se o opinar diferent, per què no? Així com fomentant l’intercanvi i la relació múltiple i bidireccional per educar-se, també, des de la convivència i enriquir-se mútuament -el mestre més que ningú: ni que siga per allò de que “mal mestre el que no aprèn...-
I no cal dir com u -o una- no ha de parar d’aprendre: de l’alumnat, especialment del més difícil i problemàtic, dels altres col·legues, de les sessions de formació permanent, dels llibres -ara tant o més de la xarxa...- Per tal de posar al dia la formació que se suposa que cada docent -des de la infantil a l’ensenyament superior- haurà rebut, en el període acadèmic dels seus estudis per a fer de mestre . Esperem dels alts representants de la política un plantejament seriós al respecte, per tal d’assegurar la fermesa dels pilars de l’educació -de la infantil a la superior- que són els mestres -des de la parvulista al catedràtic universitari- i no deixar a l’atzar ni a la “iniciativa” de qui mane en cada moment, la promulgació d’una nova (!) llei d’educació “miraculosa” -com cap d’elles-. Esperem-ho.

Carta oberta ESPAÑA PARADÍS FISCAL?

Tal sembla suggerir-ho la presència del rei emèrit, titular de comptes obscurs -a les Caimán?- al port gallec de Sanxenxo, sense que les autoritats gosen detenir-lo. Serà que España ja gaudeix de la condició de paradís fiscal? Serà. Un altre tema és el “soroll” -mediàtic, perquè la gent normal s’ho mira amb indiferència- que s’ha muntat al seu entorn. Mentrestant es mira d’amagar els autèntics i gravíssims problemes de la democràcia que patim. Que, segurament, és del què es tracta. Lamentable!

18 de maig de 2022

Carta oberta TERRORISME D’ESTAT

El de Rússia, clar, en haver envaït Ucraïna i massacrat la població ucraïnesa: inadmissible i condemnable sense pal·liatius. El terrorisme d’estat d’Israel, però, en haver envaït Palestina -ja fa més de tres quarts de segle- i massacrat els palestins és, pot ser, admissible i no mereix cap condemna? Això sembla: les nacions democràtiques -amb els EEUU al capdavant- i les instàncies internacionals -amb la ONU al front- no s’immuten front a les accions criminals diàries de l’exèrcit jueu, com ara l’assassinat -d’un tret al cap- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh, el proppassat dia 11. Amb l’afegit vergonyós i imperdonable de l’agressió -per part dels militars israelians- als assistents al funeral de l’assassinada, que tots els media s’han afanyat a divulgar i que equipara al govern d’Israel a la dictadura de Duvalier d’Haití -de nefasta memòria-, que assassinava als dissidents i agredia i boicotejava el seguici del seu funeral. Fins quan una tal i inqualificable impunitat?

15 de maig de 2022

Carta oberta JUSTÍCIA VENAL

Per una “filtració” -calculada, com totes- del Tribunal Suprem dels EEUU, s’ha conegut que aquella alta instància judicial declararà fora de la llei l’avortament de les dones d’aquell país, gràcies a la majoria conservadora (!) dels seus components, que deixà en herència Trump. Amb la qual cosa s’evidencia que aquells juristes -si més no de nom- s’han posicionat front al tema en qüestió, en funció de la ideologia -si no la seua, la del seu mentor polític-, i no en defensa dels drets de la ciutadania. Lamentablement no és l’únic (mal)exemple ni cal anar a buscar-lo tant lluny. On és la independència dels tres poders de la democràcia -legislatiu, executiu i judicial- proclamats per Montesquieu?