21 de novembre de 2021

Carta oberta PRESCRITS?

Així que la fiscalia –òrgan de l’Estat, no ho oblidem- troba (?) que els (presumptes) delictes –comptes irregulars en paradisos fiscals(!) evasió de capitals, impagament d’impostos...- de l’excap d’Estat (!) i rei emèrit... han prescrit? Vol dir això que són reals? Els (presumptes) delictes, clar. Entesos.

4 de novembre de 2021

Carta oberta PER VARIAR

Per hores no li esclata a les mans a Casado i la seua tropa, al congrés multitudinari de València, la decisió judicial de processar a tota la “cúpula” de Rita Barberà,”homenatjada” (!?) a la plaça de bous... No n’hi havia prou amb el “lluïment” del líder del PP, en convidar a Sarkozy, condemnat per corrupció i altres pràctiques poc presentables – també “exhibit” al recinte taurí valencià-, que ara va i la justícia espanyola –de què els populars en són tan addictes...contra Sànchez-, els “obsequia” amb un tal regal: l’equip –tot al complet- de Rita Barberà, processat... I és que, ja se sap, els populars entre altres “virtuts” tenen la d’aparèixer acusats, per la justícia, com a corruptes, per tot arreu. Per variar.

27 d’octubre de 2021

Dies feixucs NO HI HA MANS!

Alguns pensàvem que fer oposició política –amb sou a càrrec dels contribuents, cal no oblidar-ho- és estar atents a què les decisions del govern s’ajusten a la llei i a la pràctica democràtica. Però no. Ací –ja ens ho havia advertit Fraga, per cert, Spain is different- qui perd les eleccions –com el cas del PP a les generals i els seus acòlits de Cs i Vox- es dediquen tota la legislatura a fotre als que governen, quan no per una cosa per una altra: ara una tímida proposta de Sànchez i el seu govern de descentralitzar Madrid i situar en altres llocs d’Espanya, institucions de l’Estat, ha provocat una “tromba” de crítiques de la dreta madrilenya –el tàndem Ayuso/Almeida- amb el recolzament entusiasta de Casado, que sembla no té res més a fer ni sembla saber fer res més que “oposar-se” a totes las iniciatives –especialment les democràtiques i amb trellat- del govern central. I és que clar –per a ells- Madrid sempre serà Madrid i la resta són “provincias”. Quina gent!
Clar que no són els únics –els de la dreta tardofranquista i extrema, amb el PP al capdavant- els que fastiguegen al govern: ara un jutge de Saragossa no només ha acceptat les denúncies d’aquella dreta contra la ex-ministra d’Exteriors, Sra. Gonzàlez Lara, per haver “aixoplugat” al líder del Polisari en un gest d’humanitat, en ser tractar del coronavirus (!) sinó que rebutja –el jutge- arxivar la causa, amb els incomprensibles “arguments” jurídics habituals, que ningú no entén. Així que atendre a una persona malalta –Gali, líder dels sahrauís- és un “delicte” (!?), per a segons qui, que hauria volgut que l’estat espanyol l’empresonara sense més, per encapçalar la resistència a la invasió marroquina –qüestionada per la ONU- de la excolònia espanyola. A més del conflicte (!) diplomàtic escenificat per Marroc, ocupant il•legal del Sàhara, que boicoteja sistemàticament el mandat de les Nacions Unides de deixar parlar als sahrauís, en un referèndum amb garanties. Clar que això li passa al estat espanyol, per no adoptar una postura clara i contundent a favor del Sàhara, tal com l’ONU recolza i moure’s en la indefinició interessada pel tema dels immigrants, la pesca i la por a la reivindicació de Ceuta i Melilla per part del Marroc.
I no paren de “ploure-li” problemes a Sànchez, com ara amb l’erupció volcànica a La Palma: ni té perspectiva d’aturar-se ni poden fer-se miracles en els bens –cases, infrastructures, collites, indústries- que la lava troba –i arrasa- en el seu camí cap a la mar. És ben trist el què està passant i tota ajuda és poca, a més de la solidaritat amb els afectats, però la pregunta és òbvia –i de tant òbvia ningú no gosa de fer-la-: què feien aquelles construccions –habitatges, infrastructures, indústries...- i cultius, en el camí natural d’evacuació del magma? A algun informador se li escapà allò de “la lava devasta todo lo que encuentra a su paso por el ‘cauce' por donde circula....” És a dir que s’ha construït, justament, al llit natural de l’evacuació del magma... i ningú apareix com a responsable: és que els experts vulcanòlegs, a la vista de l’última explosió, ara fa cinquanta anys –que no és una era geològica precisament-, no desaconsellarien -de totes totes- no edificar ni instal•lar-se en aquells indrets? És que els tècnics en construcció i obra pública no es negarien a signar cap projecte en aquells paratges? És que els polítics –locals i estatals- no s’oposarien a autoritzar unes tals llicències? Què ha ocorregut realment? Mai no ho sabrem, perquè l’errada és tan monumental que a ningú –dels que manen i especulen- l’interessa que se sàpiga la veritat.
I les elèctriques? Això no té nom. Que un element primordial del dia a dia de totes les llars està sent objecte de l’especulació més vergonyosa resulta indignant: encara que a les companyies del ram sembla importar-los un rave, mentre polítics de renom –incloent-hi a algun expresident de govern- forma part de la Junta Directiva –si no la presideix-. I sempre poden amenaçar als governs –al de Sànchez ja ho han fet- que tancaran les centrals i ens quedarem a les fosques. Qui els para el peus, aleshores? Ja té bemolls l’invent de cotizar en borsa, no ja les accions de les elèctriques, sinó el kilowatt-hora. Com s’entén? Hem d’esperar, doncs, que les farmacèutiques cotitzen igual i els antibiòtics o els antidepressius varien de preu segons l’hora i els índexs borsaris? Pot ser les editorials faran el mateix i a segons quina hora del dia un llibre el pot costar més car o no tant? I per què no el peix o la carn o qualsevol aliment: el dependent està penjat al telèfon i avisa a la client, que ara el preu és tant, encara que si s’espera una estona igual baixa o puja (!?) En fi, una presa de pèl monumental als usuaris i una burla descarada a les autoritats: el capital mana i tots a callar. Vergonyós!
Mentrestant l’exhibició(nisme) de les desfilades militars ha tornat a fer-se present, desprès del parèntesi de la pandèmia, ara per la “festa” del 12 d’octubre, qüestionada, per cert, pels països “hispanoamericans” –especialment pel govern mexicà que exigeix a l’espanyol que demane disculpes per la massacre dels pobles indígenes-. Uniformats de tots els signes i colors han marcat el pas per la Castellana, front a la tribuna oficial, amb gran satisfacció dels grups enyoradissos de les “parades” franquistes que, com no podia ser d’una altra manera, han escridassat a les autoritats democràtiques del govern d’en Sànchez: una vegada més l’espectacle vergonyós ha estat servit, amb la satisfacció gens amagada dels polítics hereus de la dictadura. És la “democracia a la española” de què ens hem (han) dotat.
Encara com la vida rural recupera el pols i s’estén per tota la geografia –bé que tímidament- la presència de noves famílies a les petites localitats, despoblades, amb criatures que tornen a alegrar les places buides i a ocupar les escoles tancades, mentre que l’economia primària –l’agricultura, l’artesania, les pastures...- es recupera i un estil de vida “nou” –el de tota la vida dels espais rurals- i saludable es fa present als territoris de l’interior, que han estat a punt de desaparèixer... Encara com.

21 d’octubre de 2021

Carta oberta PERIODISME CONDESCENDENT

Els diaris –qualsevol, perquè en això la tendència ideològica compta poc- anuncien en portada que “Sánchez y Casado de enfrentan, ahora por la nueva ley de vivienda” (!), quan qualsevol lector del què ha estat testimoni –avergonyit- és de la bronca organitzada pel PP, arran de la tímida proposta de nova llei per afavorir les famílies de rendes modestes i el joves que no es poden independitzar per estar a l’atur o amb contractes irregulars. Per començar, la notícia exacta és “Casado se enfrenta a Sánchez...” i la glosa no és una altra que la descripció dels fets, a les Corts i a les plataformes de la dreta franquista, que s’ha tret la careta en la defensa dels rics i poderosos, que prefereixen tancar les seues vivendes, abans de cedir mínimament a favor de la gent modesta. No és, doncs, una qüestió menor donar les notícies ajustades a la veritat. Per començar.

A cau d’orella (ssshhhttt...) HOMENATGE AL PROF. J. ANT. BENAVENT…

Arran del 80è aniversari de l’únic professor viu –J. Ant. Benavent- que ens queda, dels nostres estudis de Pedagogia, els de València -encara que en nom de tota la promoció- li hem dedicat un petit homenatge, que feia temps que ens rondava pel cap... Per començar, ja als actes commemoratius dels 50 anys dels estudis de Pedagogia (2015), tingué un paper protagonista de primer ordre i ens sorprengué –en la seua intervenció al paranimf de la Facultat- de com estava de documentat de la hª acadèmica dels alumnes que passarem per les seues mans, donant informació de quina havia estat la nostra dedicació, arran d’acabar els estudis de Pedagogia: docència universitària o d’altres nivells, investigació, treballs socioeducatius, inspecció educativa, càrrecs representatius i professionals... acompanyant les estadístiques (!) corresponents –com a bon professor que fou de la matèria-. Ja aleshores ens insistí, reiteradament, en preparar la celebració del 50è aniversari de la 1ª promoció (2018) i en fou impulsor, doncs ens ho seguí recordant el temps que faltava.
Així que varem comptar amb ell, que participà activament per fi, en arribar aquella data, en la seua conferència a la Capella de la Verge de la Sapiència, de la Nau, junt a altres intervinents i que es recollí al llibre commemoratiu -“Breve (!?) crònica -9 pàgines de lletra menuda!- de los años 60 del siglo XX: la década de la 1ª promoción...”, on feu un documentat repàs històric de la situació política, social econòmica i educativa de l’Espanya del moment i de València i la nostra Universitat. De manera que vam pensar que hauríem d’agrair-li-ho i algú al•ludí a que podria estar a punt de fer els 80 anys i seria una bona ocasió per acompanyar-lo, en una tal celebració: dit i fet, es constituí una mini-comissió per organitzar-ho on –com no podia ser d’una altra manera- hi havia el nostre benvolgut company Codina –“notari major” de la promoció-, com a coordinador i Marisa Monera, Matilde Herrero i Marc Ant. Adell, que ens anàrem reunit a l’efecte i informant a la resta de col•legues, fins que es decidí fer-li un regal, “editar” un llibre amb fotos i records i celebrar un encontre a la Nau.
El regal, desprès de moltes voltes, fou un rellotge intel•ligent, dels que “fan de tot”; del “llibre”, distribuït per e.mail en format pdf –i una curta tirada impressa-, recollim ara la portada, amb ell “treballant” a l’ordenata i els components de la promoció, en la foto històrica del 68 als peus de Vives.
La “festa” –discreta per la pandèmia que no ha acabat encara- molt emotiva, ens reuní als companys de València que pogueren ser presents: Juan Codina, Marisa Monera, Matilde Herrero, Marc Ant. Adell, Pilar Martínez Prats, Pilar Martínez Martínez, Mª Cruz Ramírez, Marita Sastre, Pilar Moscardó, Clara Ferrando y Manuel García Hipólito, bé que es rebé l’adhesió dels que no pogueren assistir com Pilar Ibor, Rafa Herrero, Mari-Carmen Santacruz, Fernando Curbelo, Diego Sevilla i Juan Gonzàlez –i Carmen Alonso-. Ens trobàrem a la cafeteria de la Nau al pati exterior i, tot seguit, aparegué el nostre professor, “convidat” per Codina en nom de tots, amb l’excusa de recuperar el contacte, desprès de tant de temps... Semblava que ell no sospitava res... de l’homenatge i felicitació que li havíem preparat amb motiu del seu vuitantè aniversari, així que fou saludant a tots i ens asseguérem –convenientment separats encara i amb mascareta-, per demanar una consumició... de moment i seguir parlant. I alguna companya que feia temps que no el veia, s’atansava per saludar-lo i interessar-se...En algun moment el propi professor Benavent al•ludí a que, durant la pandèmia, havia hagut de redactar un pròleg, a petició de l’autor d’un nou llibre, titulat “Objetar la Sociedad” d’en Marc Ant. Adell, que rebé la felicitació de tots els presents, especialment de Marisa Monera, que coneixia bé el tema, en haver estat la “impulsora” de la idea del nou llibre, amb ocasió de la presentació del llibre anterior –Objetar la Escuela-, al Corte Inglés, l’any passat.
En això es presenta la cambrera i algunes companyes i Codina, amb una coca de festa i els ciris dels 80 anys, encesos, alhora que se li “explicava” a Benavent que era ell el centre de l’acte i de la festa, la qual cosa agraïa emocionat, alhora que bufava les veles enmig dels aplaudiments dels presents... Tot seguit se li feia entrega del regal d’un rellotge digital intel•ligent i del “llibre” redactat, amb motiu de la celebració, amb fotos, records dels estudis i textos dels alumnes, òbviament algun més que dels presents, doncs se’n reberen de companys com ara Isabel Corts, Dosinda Senín –La Coruña-, Celsa Seoane –La Coruña- , Diego Sevilla –Granada- i Juan González i Carmen Alonso –Santander-...
L’acte seguí amb fotos i conversa...
...fins que, en fer-se tard, acudírem al peus de l’estàtua de Vives per fer-nos la foto de rigor i de record entranyable d’una tal ocasió.
No cal dir que ha estat un episodi molt emotiu per a tots, no només per al professor Benavent, doncs que a la nostra edat (!) hem tingut ocasió d’homenatjar a l’únic supervivent d’aquella llarga nòmina de professors que ens impartiren les matèries del nostre pla d’estudis de Pedagogia...fa més de 50 anys (!) és d’agrair a la Providència, quan també un nombrós grup de companyes i companys ens han deixat. Per molts anys!

22 de juny de 2021

Carta oberta LA (FALSA) POLÈMICA DELS INDULTS

L dreta tardofranquista –amb Casado al capdavant- no para de significar-se, atiant l’odi contra Catalunya, entre la -pacífica encara- ciutadania de l’estat espanyol, amb motiu –d’excuses no li’n falten- dels indults als presos catalans. Això passa mentrestant el Consell d’Europa -de majoria conservadora (!)- exigeix la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió a Espanya.
Resta meridianament clara, doncs, la mala fe i el dèficit democràtic dels “populars” –i els seus corifeus-, en enfrontar-se a la legalitat constitucional vigent –que recull els indults- i al sentir majoritari de la Unió Europea. Quan se n’adonaran els seus votants de la “catadura” d’uns tals polítics?

20 de juny de 2021

A cau d’orella (ssshhhttt...) FINAL DE CURS

Als qui us “sona” això de “final de curs” us agradarà –crec- compartir amb mi, l’experiència d’haver-lo acomiadat en la companyia d’un grup d’alumnes grans –en edat-: els “sèniors” de la Nau Gran, de la Universitat de València. Efectivament el col•lectiu de “profes” –també grans i “sèniors”, és a dir jubilats- de la Universitat de València col•laborem habitualment amb la Nau Gran, també ara, en tancar el curs amb algunes intervencions, una de les quals m’ha estat atribuïda i he coprotagonitzat, amb molt de gust, amb una vintena d’assistents, a l’aula magna de la Nau, a l’entorn de la figura –tant emblemàtica com poc coneguda i valorada- de Joan Lluís Vives, el decurs de la qual comentaré breument i il•lustraré amb algunes fotos. Val a dir –permeteu-me una digressió de pedagog impenitent- que treballar amb gent gran comporta i detecta unes particularitats, que no apareixen en fer-ho amb la gent jove –infants i adolescents, com ara la maduresa –biològica i psicològica- d’aquell alumnat i la “complicitat” que es genera entre qui parla i els qui escolten, en al•ludir a situacions personals i temporals que, en alguna mesura s’han compartit o vivenciat, des de l’experiència compartida. Òbviament aquella dimensió relacional i afectiva compartida dona un tomb al que seria un acte didàctic convencional, on prima habitualment l’assimilació de continguts. I és que ara –amb l’alumnat gran- sense menystenir el tema a desenvolupar ni els recursos didàctics convencionals, cobra importància vertebral el grau de “complicitat” entre els intervinents – conferenciant i públic - i l’intercanvi d’idees i sentiments, no sempre manifestades expressament –fora dels qui demanen la paraula, al llarg de la intervenció-. I és que al ponent “avisat” no se li escapa el gest de cada persona de l’auditori, la presa –o no- de notes i, fins i tot, els moviments al seient, que conformen un llenguatge interactiu que pot, fins i tot, “desviar” l’itinerari didàctic dissenyat pel ponent, envers camps i perspectives noves i alienes al decurs originari de la intervenció. És el que ocorregué, justament, en abordar el nostre tema, doncs sense renunciar a la dimensió històrica i documental d’un tal personatge –Vives- i tot i que el ponent ja s’havia proposat dimensionar les condicionants del moment –a cavall dels segles XV i XVI, en ple Renaixement- i les qualitats intel•lectuals, morals i socials del “valentinus”, la sensibilitat de l’auditori acabà de “resituar-lo” en el moment de l’ara i ací –d’Europa i del món-, subratllant la plena actualitat del seu pensament. A més de la coincidència en valorar la figura de Vives, des de paràmetres i posicionaments diversos –com ara la d’un filòsof i un economista, entre els assistents o des de la simple percepció personal de cadascú dels presents-. En resum, una experiència irrepetible –si més no per al ponent i vull desitjar que agradosa per als assistents- i de la que va ara algun “flash” i, tot seguit, el “contingut” de la intervenció, tal com l’havia preparada el ponent...Res no m’agradaria tant com que, a les possibles lectores –elles sempre són més amatents-, els faça il•lusió endinsar-se en el decurs biogràfic i testimonial d’en Joannes Ludovicus Vives, valentinus...
J. LLUÍS VIVES, HUMANISTA I EUROPEU INSIGNE. -Introducció. Qui no coneix l’estàtua de Vives, al pati de columnes de l’edifici de la Nau, de la Universitat de València? I qui no ha cedit a la temptació de fer-se una foto als seus peus...? Efectivament, com explica el prof. Daniel Benito la instal•lació d’aquella estàtua es deu al Dr. Montserrat i Riutort , rector que fou de la nostra Universitat, entre 1874 i 1880. Acabades les obres del claustre de l'Estudi General, va considerar que una estàtua de Lluís Vives havia de presidir la vida acadèmica i, a aquell efecte, comptà amb la col•laboració del jove però prestigiós escultor Josep Aixa i el fonedor Vicent Ríos . La inauguració del monument tingué lloc en 1881, en la data del natalici de Vives: el 6 de març i, des d'aquest moment, es convertí en tot un símbol de la Universitat de València, que perdura fins els nostres dies, quan un últim reconeixement ha estat posar-li el seu nom a l’Institut Europeu del Pensament, al sí de l’Estudi General. I és que Joan Lluís Vives fou un personatge valencià de rellevància històrica europea i universal, com tindrem ocasió de comprovar tot seguit. -El moment històric. El context cultural i històric del temps de Vives, fou el conegut com a Renaixement, en base a què els pensadors del moment volgueren tornar a les arrels clàssiques de Grècia i Roma, en la literatura i les diverses manifestacions artístiques, així com en el concepte de l’ “home” nou i lliure, alliberat de la constricció i condicionaments medievals, imposats per la pressió feudal i eclesiàstica: les ciutats es convertiren en els centres vitals del moment, per la nova dimensió comercial, convivencial i cultural, mentre que les monarquies es consolidaven per damunt de la noblesa decadent. Justament, i en el nostre context, s’ha de destacar l’aliança amb Roma –amb els papes Borja al poder: Calixte III i Alexandre VIè- i els reis “Catòlics”, títol atorgat pel segon a Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, per la creació del tribunal de la Inquisició, inèdit a Europa i de gravíssimes conseqüències, no només religioses –dogmatisme intransigent i imposició ideològica excloent-, sinó convivencials –atiant l’odi dels “cristianos viejos” contra els d’altres religions –jueus i moriscos- i econòmiques, que culminaren amb l’expulsió dels primers pels reis “Catòlics” i els segons per Felip IV –amb el Patriarca Joan de Ribera, de virrei a València- que suposà l’enfonsament de la banca i el comerç –en mans dels jueus- i del treball del camp –a càrrec dels moriscos-, amb una recessió econòmica notable.
-Referència biogràfica. Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març de 1492 – Bruges, 6 de maig de 1540), també conegut com a Ioannes Ludovicus Vives (en llatí), fou un dels màxims representants de l'humanisme europeu, destacant en diversos àmbits del pensament i de la cultura. Vives es formà inicialment en l'humanisme hispà que, amb profundes arrels a l'edat mitjana, provenia de l'escolasticisme mentre s’obria al pensament renaixentista. Aquesta era una combinació necessàriament eclèctica, perquè pretenia harmonitzar elements aparentment contradictoris i, al mateix temps, tenia un caràcter pràctic perquè les noves idees anaven més enllà d'una expressió teòrica i possibilitaven la transformació personal. Vives, però, també rebé influències de l'humanisme nord-europeu, que promovia, amb major vehemència, la reforma de la vida social i cultural. Amb aquest bagatge, Vives desenvolupa una activitat intel•lectual en nombrosos camps com la literatura, l'antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret, les qüestions socials i la psicologia. I per realitzar aquesta ampla tasca, en la qual prevalen els principis morals i espirituals, s’inspirà en els autors grecollatins, com a eximi renaixentista. Joan Lluís Vives neix a València al si d'una família de jueus conversos, tant en la seua branca paterna com materna, dedicats a empreses mercantils des d'abans de la conversió forçosa en els anys posteriors a 1391, quan es produïren atacs generalitzats a les jueries peninsulars, i on els Abenfaçam es convertiren en Vives i els Xaprud en March. Fill major de Lluís Vives Valleriola i Blanca March i Maçana, tingué quatre germans: Jaume, Beatriu, Leonor i Isabel Anna. La primera biografia de Vives es deguda al gran bibliògraf Nicolás Antonio -inclosa en la Bibliotheca Hispana-, encara que l’autèntic biògraf fou Gregori Maians i Siscar. Francisco Calero (1996) descriu la seua infantesa com marcada per l’assetjament de la Inquisició a la seua família, a la que arruïnarà econòmicament, sotmetent-la a turments físics i fins i tot a la mort d'alguns dels seus parents. Vives, després d'iniciar-se en la lectura i l'escriptura a sa casa, pels seus progenitors i amb l’ajuda d’un preceptor, passa a l'Estudi General, on cursa humanitats –Gramàtica i Arts–, per a traslladar-se, seguidament a París (1509), amb una formació netament escolàstica. La seua, però, sembla més que una continuació d’estudis, una fugida de la foguera, en ser considerat fill i net d'heretges i per la impossibilitat de continuar el negoci familiar ni aconseguir qualsevol ofici públic. Així que, amb setze anys, arriba a París per continuar els seus estudis, a la facultat d'Arts i freqüentar, inicialment, el col•legi de Lissieux per assistir a les classes de Juan Dolç o de Beauvais i per a escoltar les lliçons de Jan Dullaert i, més tard, les de Montaig i assistir al curs de l'aragonès Gaspar Lax. A través de Nicolas Bérault, Vives entra en contacte amb el cercle humanista parisenc i, al darrer any a París, Vives fa classes a la Universitat i publica els seus primers treballs: tres opuscles religiosos, cinc pròlegs o comentaris introductoris a obres clàssiques, un diàleg sobre l'educació i l'edició crítica del Poeticon astronomicon, atribuït a Caius Julius Higinius, bibliotecari de la Palatina de Roma, en temps d’August. A les darreries de 1514 Vives es trasllada a Bruges, on viu dos anys i coneix el mercader valencià Bernat Valldaura, parent seu, per a qui treballa de preceptor dels seus fills i amb qui emparenta anys més tard, en 1524, quan es casa amb la seua filla, Margarita Valldaura. Des d'un principi, s'integra en l'exclusiu cercle humanista format per Marcus Laurijn, Johan de Fevyn i Frans van Craneveldt.
En 1517 es trasllada a Lovaina, en ser nomenat preceptor del jove cardenal Guillaume de Croÿ. En aquest període coneix Erasme de Rotterdam, amb qui mantindrà contacte epistolar i de qui es considerarà deixeble i amic i, al voltant de 1519, torna a París acompanyat del jove cardenal De Croÿ. A l'estiu de 1520, Erasme i Tomàs More es troben a Bruges i allà coincideixen amb altres humanistes, Vives entre ells. I des de 1521 comença a impartir docència a la Universitat de Lovaina com a professor invitat i estableix relacions amb personalitats del moment com Marteen van Dorp i Jean Briard. En els dos anys que passa a Lovaina escriu una sèrie d'opuscles, alguns de temàtica religiosa, altres són comentaris introductoris a obres clàssiques i altres tracten temes diversos, com ara De initiis, sectis et laudibus philosophiae –una petita història crítica de la filosofia– i Adversus pseudodialecticos –una crítica a l'educació de la universitat de París–. També escriu una carta política a Adrià VI, De Europeae statu ac tumultibus, on s'evidencia la preocupació per la situació de les nacions cristianes. També, comenta De civitate Dei de Sant Agustí, a petició d’Erasme Ara ha d'escollir entre anar a Salamanca, quan li ofereixen la càtedra ocupada anteriorment per Antonio de Nebrija o passar a Anglaterra, amb el suport dels reis i de Tomàs More, per a impartir classes a la Universitat d'Oxford. El viatge a Espanya, el descarta per l’ambient cada vegada més hostil cap els erasmistes i el temor pels atacs i patiments en què està vivint la seua família, per part de la Inquisició. Així que, el maig de 1523, es trasllada a Anglaterra, i és nomenat lector del Col•legi Corpus Christi de d'Oxford. Coneguda i admirada la seua capacitat intel•lectual i la seua experiència com a educador, la reina d'Anglaterra, Caterina d'Aragó, el nomena preceptor de la seua filla, la princesa Maria. En aquest període la seua producció intel•lectual està centrada en continguts educatius i morals: encara vivint a Bruges escriu el seu famós tractat d’educació femenina -De Institutione Foeminae Christianae- i, ja en Anglaterra, la reina li demana la redacció d'un pla d'estudis per a l'ensenyament del llatí als prínceps, que es publica el 1523 com les dues epístoles: De ratione estudii puerilis i De Consultatione, a petició de l'ambaixador de Carles V, així com la traducció del grec de dos treballs d'Isòcrates -Nicocles i Aeropagitica- que tracten del bon govern.
A finals d'abril de 1524 torna a Bruges i el 26 de maig, contrau matrimoni amb Margarida Valldaura, filla d'una família de conversos com Vives i de Bruges estant escriu altres dues obres educatives i morals també dedicades a la princesa Maria: Satellitium animi, sive symbola –conjunt de màximes com a guia de comportament– i Introductio ad Sapientam –per a l'educació dels adolescents–. Retornat a Anglaterra a l'octubre, la pesta obliga a tancar la Universitat d'Oxford i Vives ha de romandre a Londres a casa del comerciant Alvaro de Castro i comença a escriure De officio mariti. Al gener de 1525 Oxford recupera les classes i Vives torna a ocupar la càtedra d'humanitats. Per aquestes dates coneix l'ajusticiament per heretges de tres familiars seus, entre ells son pare, morts i cremats públicament a València i, al maig, deixa definitivament Oxford i viatja a Londres, on passa uns dies en companyia de Tomàs More. El 10 de maig, assabentat que la seua esposa pateix una greu malaltia ocular, torna precipitadament a Bruges i durant aquesta estada escriu, a petició de Louis de Praet, ambaixador de Carles V a Anglaterra i natural de Bruges, el seu tractat social De subventione pauperum, veritable denúncia de la injustícia social i un manual del benestar públic i l'educació dels pobres i els marginats. El mateix any de 1525 escriu De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace, ambdues adreçades a Enric VIII d'Anglaterra, on demana la conciliació entre els pobles d'Europa. Aquesta darrera carta, coincideix amb el moment en què Enric VIII s’alia amb França i tant la reina Caterina com els cortesans proespanyols són apartats de la cort. Abans, en una situació política molt convulsa Vives escrivia, en 1522, De tumultibus Europae, adreçada al papa Adrià VI, Finalment torna a Anglaterra, el febrer de 1526, i ja no compta amb el favor reial, encara que segueix mantenint una estreta relació amb More. El canvi de l'ambient polític, però, provoca el retorn de Vives a Bruges i allí roman fins a l'abril de 1527, amb la seua dona i els seus amics. En aquest període escriu i publica el diàleg De Europae dissidiis et bello Turcico, on incideix en la imparable expansió otomana , després de conèixer la derrota cristiana en la batalla de Mohács, que representa la conquesta d'Hongria per Solimà I el Magnífic. La reina d’Anglaterra li demana tornar per atendre l'ensenyament del llatí de la princesa, mentre el rei li reclama un epítom dels Adagia d'Erasme i una resposta a Martí Luter, quan aquest considera el rei víctima de l'episcopat anglès i a principis de 1528, com a conseller i confident de la reina, és acusat d'informar el Papa i Carles V de la situació de la reina i és empresonat sis setmanes i allunyat de la cort. En ser alliberat torna a Bruges per acabar De officio mariti, complement del De institutione foeminae christianae. Pel novembre torna a Anglaterra, nomenat per la reina com advocat en la causa de nul•litat però, finalment, deixa Anglaterra, aquesta vegada per a sempre i s'assenta a Bruges, realitza alguns viatges a Lovaina, a Gant i a Brussel•les, residència de la cort de Carles V i de setembre a novembre de 1529 Vives i Margarida, a causa de la pesta, es traslladen a Lilla. Els problemes econòmics seran una constant en aquests anys, però Vives no vol tornar a la docència i sols imparteix ocasionalment en algunes lliçons a les universitats de Lovaina i París. Justament en aquest 1529 dedica un tractat polític, De concordia et discordia in humano genere, a Carles V; un altre, De pacificatione, a l'inquisidor general espanyol Alfonso Manrique, erasmista i íntim col•laborador de l'emperador; i un devocionari a la princesa Margarida d'Àustria, tia de l'emperador. El seu tractat sobre l'educació, De disciplinis, el dedica a Joan III de Portugal, mentre que altres dedicatòries van dirigides al duc de Gandia, al rector de la Universitat de Salamanca, al secretari de Carles V, i al príncep Felip, el futur Felip II.
Al 1537, Vives divideix el seu temps entre Bruges i el Palau de Nassau a Breda, on supervisa la formació humanística de Mencía de Mendoza, esposa d'Enric, comte de Nassau. Mentrestant redacta els seus comentaris a les Bucòliques de Virgili i De Aristotelis operibus censura. En els darrers anys prepara i publica De anima et vita, amb plantejaments psicològics i antropològics. I treballa en un tractat apologètic, De Veritate Fidei Christianae, que no li dóna temps a editar i que, després de mort, publiquen la seua dona i el seu amic Craneveldt. Lluís Vives mor a Bruges, la seua ciutat d'acollida, la seua segona pàtria, el 6 de maig de 1540 i fou soterrat a l'altar de sant Josep de la catedral de Sant Donacià. -Dimensions de l’obra de Vives. Política. Vives es mostra convençut de l'existència d'un pensament occidental i cristià. Per a ell L'Europa de les nacionalitats és un cos articulat i vitalitzat d’aquell pensament cristià i identifica els problemes europeus de la primera meitat del segle XVI: les guerres entre els reis cristians, les dissensions religioses i l'avanç turc. Lluís Vives, prestigiat pel seu ascendent intel•lectual i moral, s’adreça als principals protagonistes polítics per aconseguir una reconciliació entre les diferents nacions. En les cartes adreçades al papa Adrià VI, a Enric VIII d'Anglaterra, a l'emperador Carles V, Vives utilitza una riquesa dialèctica amb múltiples arguments i presenta les causes de tot el que ens allunya de la pau, així com la visió general que ha d'inspirar la política, envers la felicitat dels pobles. Vives és un apassionat de la pau i la seua màxima preocupació consisteix a ressaltar els mals de la guerra –amb efectes devastadors en tots els ordres– i els beneficis de la pau –ètics, morals, intel•lectuals, polítics i religiosos–.Per a Vives el fonament últim del pacifisme és la mateixa natura de l'home que està feta per a la concòrdia i la pau. Vives defensa que la solució de les guerres és l'educació –per allunyar l'home de la condició de salvatge i apropar-lo a la racionalitat i, per tant, a la consciència– de tots els homes i no sols dels dirigents de la societat, ja que la pau és obligació de tothom. Societat. Les idees socials de Vives es troben fonamentalment en dues obres: De subventione pauperum sive de humanis necessitatibus i De communione rerum ad germanos inferiores. La primera -escrita per abordar la mendicitat de Bruges- incideix en l'obligació, tant privadament com pública, d'ajudar als pobres; mentre que en la segona, reconeix la propietat privada, bé que en ressalta els aspectes socials d’aquella propietat. Estudia la pobresa –el seu origen– i la tracta com una calamitat i una plaga que s'ha de combatre, donant a cada pobre el que necessita i no pot aconseguir per l'edat, les malalties o la ignorància. Defensa la seua rehabilitació mitjançant el treball, inclús dels discapacitats, amb una ocupació laboral específica i propugna l’existència de sistemes públics d'assistència domiciliària o recollir els pobres en establiments adients quan allò no és possible. I sosté –novament- que el millor mitjà per a assegurar la reforma de la societat és a través de la formació moral de la persona, és a dir de l’educació.
Psicologia. El seu tractat De anima et vita, obra de maduresa i considerat un dels seus millors treballs, conté l'aportació de Vives a la psicologia. Aquest tractat pren com a base i accepta la terminologia i els conceptes d'Aristòtil, Galè i Tomàs d'Aquino, encara que afegeix observacions pròpies extretes del raonament i de l'experiència. Dels tres llibres que formen De anima et vita destaca el tercer que tracta de les passions i els seus efectes, mentre els altres dos estudien l'ànima dels animals –el primer– i l'ànima racional i les seves facultats –el segon–.Destaca aquesta obra pel seu empirisme i experimentalisme: utilitza l'observació i la verificació i, per tant, el mètode inductiu, encara que no arriba a la nova concepció científica que, amb Descartes, es coneixerà com a "mecanicisme", diferenciant la unió substancial entre l'ànima i el cos. Les emocions constitueixen, per a Vives, el vehicle que governa l'acció humana cap al bé: són moviments de l'apetit, guiades pel coneixement, connectades de forma inextricable amb els canvis fisiològics i modificades per circumstàncies externes i internes, tot manifestant-se en el comportament observable. Vives concep una psicologia centrada en l'adaptació de les accions humanes a la supervivència. És, per tant, una psicologia funcionalista, centrada en la idea de l'adaptació vital. Filosofia. Vives adopta el que considera més valuós de diversos pensadors i l'articula en una visió cristiana de l'univers, on es poden trobar connexions i coincidències amb el pensament clàssic: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Tomàs d'Aquino, i, Agustí d'Hipona. És a dir, la filosofia de Vives és una filosofia eclèctica: antiaristotelisme en la dialèctica, aristotelisme en la metafísica, estoïcisme i platonisme en l'ètica, realisme pragmàtic en la física, empirisme i racionalisme en l'estudi de l'ànima; tot envoltat pel seu cristianisme que dóna al conjunt una perspectiva vital i una coherència formal. En les primeres obres de Vives ja despunta la seua vena crítica, com en Adversus pseudodialecticos, on qüestiona la dialèctica ergotista que abusa de l'argumentació sil•logística, però no la dialèctica com el saber expressat mitjançant el llenguatge. Discuteix el criteri de considerar la lògica com un fi en si mateix més que un instrument. En Introductio ad sapientam i, posteriorment, en De prima Philosophia, Vives lliga el concepte de saviesa amb els de virtud i bon judici, per a conèixer-se a si mateix mitjançant els instruments del saber –la intel•ligència, la memòria i l'aplicació– i així arribar al coneixement de Déu. Defensa una forma ètica de vida sustentada en l'autoconsciència del bé i del mal i desenvolupa un programa moral de qualitats de l'home. Per a Vives la filosofia és saviesa, però no com a exaltació del propi jo ni per a satisfer les pròpies passions, sinó per posar de manifest la natura de les coses i aprendre a valorar-les. Vives distingeix la coneixença de l'exterior de l’home, de la percepció de l'interior de l’ ésser pensant, mitjançant la introspecció. Aquest estudi introspectiu, amb les passions i altres realitats, és la clau per a entendre la visió de l'ésser humà en el món. La raó pràctica aplicada al coneixement, vinculant psicologia i fisiologia, fa de Vives un precedent de Bacon i Descartes.
Pedagogia. Un dels aspectes en què més va aprofundir Vives fou la pedagogia, especialment l'educació dels joves. Els punts més importants del seu ambiciós projecte educatiu són: 1. L'educació ha d'estendre's a nens i nenes, a rics i pobres, a prínceps i plebeus, a sans i minusvàlids. 2. El fi de l'ensenyament ha de ser el desenvolupament integral de la persona i, com a eix de tot, l'educació no sols és formació intel•lectual és, sobretot, formació religiosa i moral. 3. L'educació s’ha de fonamentar en la psicologia, es a dir en el coneixement acurat del subjecte o destinatari de la intervenció educativa. Una de les aportacions més innovadores en el seu moment, en un context social en què predominava la misogínia més recalcitrant, fou el convenciment de la necessitat de l'educació de les dones, alineant-se amb Tomàs More. També considerava la família com la primera responsable de l'educació dels fills. Destaca la seua obra De disciplinis, tractat enciclopèdic que critica l'educació del moment, així com un programa per a la seua renovació. Aquest tractat enciclopèdic el divideix en tres parts: 1. De Causis artium corruptarum –set llibres dedicats a exposar una profunda crítica dels fonaments de l'educació moderna–; 2. De tradendis disciplinis –cinc llibres en què Vives esbossa el seu programa de reforma educativa i en els quals inclou una forta component psicològica i 3. Cinc tractats filosòfics curts, denominats genèricament De artibus (De prima Philosophia, De explanatione cuiusque essentiae, De censura veri, De instrumento probabilitatis i De disputatione), principalment relacionats amb la lògica i la metafísica. El pensament de Vives en relació a la llengua i al seu aprenentatge es pot sintetitzar en -Llengua i aprenentatge són dos conceptes importants tant des d'un punt de vista teòric, com des d'un punt de vista pràctic. -El coneixement de les llengües és important, per a facilitar-nos el coneixement de les arts i les disciplines. -Reconeix les llengües vernacles però considera el llatí i el grec les llengües de cultura. I encara afegeix la preocupació per la funció docent, reclamant les tres condicions bàsiques que Vives reclama per a la figura del mestre: competència científica, capacitat pedagògica i comportament irreprotxable. I una pràctica adaptada a la matèria i al nivell i ritme de l’aprenentatge de l’alumnat, així com tacte y ponderació per motivar-lo i mantenir la disciplina. Teòric i pràctic de l'educació, Vives ha estat qualificat de pedagog d'Europa, una expressió que reflecteix no només el marc geogràfic en què es va desenvolupar, sinó també el seu intent apassionat per dibuixar una nova Europa. La seua obra, avui en dia, encara reflecteix uns valors que són plenament vàlids.
Religió. La part substantiva de l'obra teològica de Vives apareix a De Veritate Fidei Christianae, dividida en cinc llibres que tracten els fonaments generals de la fe. La concepció del cristianisme de Vives determina les opcions i els compromisos de la seua vida i es plasma en les seues obres. Vives tracta de l'ésser humà i de la seua perfecció. Per a Vives, la religió s'origina en les facultats superiors de l'home: enteniment i voluntat. Per l'enteniment de la religió es coneix a Déu i, així, una volta conegut és impossible no voler estimar-lo, per a assemblar-se a ell i, així, aconseguir la santedat. La més autèntica realització del veritable amor es dona en el desdoblament de l'amor a Déu, en amor al proïsme i a si mateix. -Actualitat del seu pensament. Vives, doncs, és un personatge de cruïlla, de creuament de camins, de transició: viu entre un segle que mor –el XV- i un altre que neix –el XVI-. Davant d’una societat que se desintegra políticament i socialment, la seua condició d’intel•lectual compromès el duu a denunciar les estructures viciades i caduques, amb una intenció inequívocament restauradora. Així que el seu posicionament no és el del savi pur o teorètic. Vives defensa clarament la finalitat pràctica del saber. Altrament reconeix i usa, conscientment, la inducció como a mètode de investigació, aplicat als problemes socials i psicològics del moment. I el de la pràctica en l’ adquisició de coneixements i de hàbits de comportament. Així defensa que la intel•ligència no ha de treballar en el buit, sinó aplicar-se als conceptes i a les necessitats vitals i no quedar-se en el formalisme de les paraules. Finalment vegeu aquesta frase, perfectament atribuïble a Vives o, si més no, aplicable directament: Patria dat vitam, raro largitur honores. Ille (Vives) multo melius terra aliena dabit. La Pàtria dona la vida, però rarament atorga honors. Per a Vives molt millor Pàtria fou l’aliena... És a dir “Ningú no és profeta a la seua terra”.
-Bibliografia i enllaços. -BENITO, D. (2018): Juan Luis Vives i March (1492-1539). UVEG. València. -CAPITÁN DÍAZ, A. (1984): “El humanismo pedagógico de Juan Luis Vives”, en Historia del pensamiento pedagógico en Europa. Dykinson, 358-376. Madrid. -ESTEBAN MATEO, L. y R. LÓPEZ MARTÍN (1993): La escuela de primeras letras según Juan Luis Vives. Universidad de Valencia, Valencia. -FRANCO GÓMEZ, C. (2008): Pensamiento pwsgógico de Juan Luis Vives. -GARCIA, A. (1987): Els Vives: una família de jueus valencians. Ed. Tres i Quatre. València. -https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Luis_Vives -https://www.uv.es/uvweb/servicio-bibliotecas-documentacion/es/biblioteca-psicologia-deporte-joan-lluis-vives-/joan-lluis-vives-1285876317849.html -https://www.biografiasyvidas.com/biografia/v/vives.htm -http://www.lluisvives.com/ -https://www.vives.org/ -https://www.lavanguardia.com/historiayvida/edad-moderna/20200506/48994266518/vives-humanismo-europa-enrique-viii-erasmo-tomas-moro.html -https://blogs.ua.es/humanistaluisvives/05-biografia-de-luis-vives/ -https://www.candelavizcaino.es/literatura/juan-luis-vives.html -https://www.bing.com/images/search?q=juan+luis+vives+humanista&qpvt=juan+luis+vives+humanista&form=IGRE&first=1&tsc=ImageBasicHover