...És el títol d’un magnífic llibre d’un encara més magnífic autor.
.png)
I val a dir que no ho dic per «quedar bé» amb l’autor, en David Bueno, amb qui no m’uneix més coneixença que la d’haver-lo llegit, des de fa un grapat d’anys, al diari «avui», en uns «curts», al meu entendre senzills i documentats alhora, amb els què em sentia -pobre de mi!, pedagog d’anar per casa- del tot identificat.
No sabia ben bé qui era ni a què es dedicava, però els seus articles me’l situaven molt prop del món de l’educació, amb molta sensibilitat pel tema, molt al dia i amb un alt nivell científic, en allò que abordava. Tot i que es feia entendre perfectament.
En això que li vaig perdre la pista fins que no fa molt, en un programa cultural de la tele, aparegué per presentar el seu últim llibre, glossant la dimensió humana, des de la perspectiva de les «arts»...Ostres! David Bueno... de què em sona? I vaig posar-li «cara» al nom i al seus «curts» històrics de l’ «avui»...
Així que m’he capficat en la lectura del seu -últim, per ara- llibre -L’art de ser humans...-que, ja en la Introducció, ens «avisa» de que «...les arts poden fer de pont entre les percepcions i el pensament i entre l’educació i la vida...» (13) I com que se li veu el «llautó» de biòleg, expert en ciències neuronals, ens adverteix de que això de l’estudi del cervell ve de lluny -l’any 3.000 abans de Crist!- amb el descobriment d’un tractat quirúrgic, en papir amb escriptura jeroglífica, passant per Aristòtil -el 350 abans de Crist- que defensava la instrucció de la infantesa, on el joc (!) i les arts (!!) tenen un paper fonamental, fins a les aportacions pedagògiques -de fa quatre dies- de les propostes artístiques (!) aplicades a l’educació de Rosa Sensat, Ferrer i Guàrdia, Maria Montessori, John Dewey o Paulo Freire... entre altres, clar.
Tot seguit no se’n amaga de denunciar una concepció -en bona part compartida pels de l’ «ofici»: professorat, pedagogs i tècnics (?)- que atribueixen a les arts «...un simple complement cultural... un divertimento prescindible... -o senzillament- ...una pèrdua de temps... -anomenades col·loquialment i despectivament «maries»-, que cal aprofitar -el temps dedicat a les «maries- per fer coses més serioses...» (30) Com ara la llengua i les matemàtiques... I permeteu-me una digressió arran dels (mals) resultats -en llengua i matemàtiques!- de l’estudiantat d’arreu, «mesurats» pel P.I.S.A1 -nota al peu i recercar enllaços de facebook- Doncs bé, la reacció immediata de les nostres «autoritats» educatives ha estat la d’augmentar les hores de classe (?) de llengua i matemàtiques, quan si de cas i primer caldria motivar l’alumnat i -per tant- «ensenyar-los» d’una altra manera. I, segon, contextualitzar i globalitzar aquell ensenyament amb propostes curriculars integradores i participatives, on el professorat se senta, també, interpel·lat, clar.
Tornant a la «denúncia» de l’autor, no cal dir que un pedagog de tota la vida -pobre de m!-, la subscric absolutament, atribuint a les «maries» -entre elles les arts- un paper vertebral i sense les quals la resta -és a dir, les «assignatures» importats (!), encapçalades per la llengua i les matemàtiques- esdevenen inoperants. Justament pel caràcter i potencial formatius -de les tals «maries», incloses les arts- que esdevenen l’«instrument» més eficient per optimitzar aquelles -llengua i matemàtiques-.
I és ara quan Bueno es dona a conèixer sense embuts, afirmant que «...amb criteris derivats de la neurociència educativa...» -com a bon científic, no ja de la pedagogia, sinó de la biologia- i defensant «...la importància crucial de les arts -i la resta de «maries», dic jo- a qualsevol edat, per desenvolupar-nos i continuar creixent cognitivament i emocionalment -i relacionalment i socialment, afegiria jo-...(12) Uf! Quin descans. De manera que el que, des de sempre, hem defensat els pobres pedagogs -«què sabran eixos, de ciència i menys de neurociència...» ens hem hagut de sentir!- ara va i resulta que no només no és un despropòsit, sinó un argument seriós defensat, ara, per gent de ciències.
Més encara, l’autor -neurocientífic- parla directament de neuroeducació, atribuint a les arts - «maries» tradicionals al cap i a la fi- un paper fonamental, en afavorir el funcionament del cervell i en el creixement i desenvolupament de la nostra maduració com a persones...(34) Afirmació que documenta -a més de en la seua experiència i coneixements neurocientífics- en estudis com ara els de la institució The Dana Foundation que atribueix a les arts -a la seua coneixença i tractament educatiu- «...una millora del rendiment acadèmic i cognitiu, de la motivació i atenció, de la capacitat de gestionar la informació i la memòria... de la capacitat lectora; contribueix a harmonitzar els aspectes racionals i emocionals, i afavoreix l’apertura mental i la flexibilitat cognitiva...» (35) Com us quedeu?
A tot això -i ja seria hora!- què són per a David Bueno les «arts» i quines són les tals, que generen un tal «miracle», en el creixement humà i la salut mental nostra i dels nostres congèneres i -més encara- esdevenen igual -o més- de «miraculoses», quan es gasten -o, millor, com es gasten- en el món de l’educació, com a «continguts» i/o com a «ferramentes» d’ensenyar... I contesta tot seguit -què són les arts...- «Són una expressió creativa de sentiments, emocions i idees, a través de formes visuals, sonores o d’altres tipus de representació...amb clares implicacions sensorials» (37)».
Bé, però a quines arts es refereix l’autor? Òbviament no us estalviaré de llegir els capítols següents -que s’ho valen-, on les aborda -art per art- i les analitza -neurològicament, però també de forma aplicada en el camp de l’educació-. A saber:
1. L’art de parlar -i escoltar- i el llenguatge.
2. Les arts plàstiques i visuals: fabricació i llenguatge simbòlic.
3. Les arts musicals, escoltar o generar-ne.
4. Les arts escèniques, esportives i lúdiques.
5. L’art de fer ciència i filosofar.
6. L’art d’escriure i fer poesia.
Dic que cal llegir amb deteniment el esmentats capítols, per l’anàlisi detallat que en fa l’autor, en abordar -aquelles arts- des de tres grans àmbits. A saber: a) Què son -cada art- i com s’han generat històricament. b) La intervenció focalitzada i múltiple de l’aparell neuronal -uf!, ací fem aigua els qui no som, pròpiament, de ciències- en la pràctica de cadascuna -de les arts- i c) la dinàmica i intervenció educatives, al respecte. Impagable encara que un pèl feixuc.
La mala consciència -dic jo- de l’autor, però, fa que, havent-se pronunciat de forma tant contundent a favor de les arts i «deslegitimat» (?) els qui ho qüestionen o simplement no «en saben» -d’arts-, perquè venen d’altres «camps» fa, dic, que, tot seguit, «afegeix» la «filosofia» i la «ciència» a aquell catàleg « ...i, fins i tot, l’esport, el joc i el repòs (!)» i ho analitza en el capítol corresponent com hem vist. Obrint així un nou camp de discussió, que jo aprofitaré per entrar de ple.
Deixem-ho, però, a més tard i ara acabem la lectura del llibre, re-llegint l’Epíleg, on Bueno es reafirma en «...la importància de les diferents arts en contextos educatius, des del llenguatge oral fins a lectoescriptura passant per les arts plàtiques, escèniques, musicals, literàries i poètiques, científiques (!) i filosòfiques (!)...» (290) documentant, tot seguit, que la cosa -la presència i importància de les arts, en la teoria i pràctica educativa- ve de lluny, dibuixant un itinerari històric, remuntant-se a Aristòtil (!), passant per Comenius, Froebel, Dewey, Montessori -i la llarga nòmina dels integrants de l’Escola Nova, des de Claparède fins a Freinet. Per acabar amb Freire i els nostres «coneguts» -Sensat, Ferrer i Guàrdia o Soler i Godes i els freinetistes...-
I acaba agranant cap a casa -el camp de la neurociència, clar- quan conclou atribuint -reiterant per enèsima vegada- a les arts «...la construcció (!) del nostre cervell i, per extensió, de la ment humana, conscient i autoconscient amb més capacitat de gestionar el benestar, creativa i empoderada...» (299). Què us sembla? Doncs si això és així i no des de la pedagogia convencional sinó des de la neurociència -ara aplicada a l’educació-, a què estem esperant? Seria, com a mínim de poc intel·ligents -per dir-ho suaument!-, no fer-ne cas.
El llibre acaba (?) amb una afirmació que podria semblar «poètica», introduïda per un un «no obstant», no sé si cautelar o intencionat: «...educar també és, en si mateix, un art...» (288), tot i abordant la seua complexitat i els episodis o «sistemes» -educatius- no sempre exitosos ni compartits, que fa que estiguen «...sempre al centre de les polèmiques socials...» (Ib.) I -pretesament dic jo- investigadores i capdavanteres... i també polèmiques -el cas de P.I.S.A., com he «denunciat» abans i no he estat l’únic-.
He trobat a faltar, però, una glossa específica del títol del llibre -L’art de ser humans-, una vegada l’autor ens ha «alliçonat» envers les «virtuts» de les arts a l’hora d’educar i haver afegit que la mateixa educació també és un art. Igual ho deixa, David Bueno, per a un proper llibre, perquè la cosa s’ho val i no és només un joc de paraules, el fet de definir la pròpia existència humana com un «art»... O millor, redefinir, doncs des del món clàssic -educare o educere, tant s’hi val- o segurament abans- que a l’educació se la definí com un «art» fins a ben entrat el segle de les «llums» -el XVIII-, quan alguns il·lustrats -amb Pestalozzi i Froebel, al capdavant- s’esforçaren en atribuir-li -a l’educació- el caràcter de «ciència». I ara -veges tu!-, un científic de cap a peus -neurocientífic!- com el doctor Bueno, va i recupera la condició de l’educació com a «art»... que, per a alguns, fins i tot haver-la estudiat -a l’educació- com a ciència, a la pròpia Universitat -la «carrera» de Pedagogia- no hem deixat de «practicar-la» com un «art» i defensar allò de què per a educar -o «fer de mestre»- es neix més que no s’aprèn... Uf! Estic donant-li pistes a Bueno, per escriure el llibre en qüestió... O millor l’estic «escrivint» jo...
I així acabaríem -aparentment- la lectura d’un tal i imprescindible llibre. Però no, perquè ara vull recular per abordar aquell nou camp de discussió, esmentat abans. Efectivament, si com sembla acceptar-se sense reserves, tots els camps del saber -és a dir les «matèries» i, per extensió, les «assignatures» o continguts curriculars, per què no?-, poden abordar-se científicament, d’una banda, i «reflexionar-se», filosòficament, de l’altra, aleshores «tot» el que s’ «ensenya» -des de l’escola infantil a la universitat- podria considerar-se -o «enfocar-se»- com un art. O no?
Això ens obre un panorama del tot interessant -i compromès- als qui ens movem -tot i estar «fora de joc» alguns, per coses de l’edat- en el món de l’educació. Val a dir que si -en un primer enfocament- les «arts» resulten més «atractives» en sí mateixes i ofereixen més «possibilitats» per ser tractades com a educatives -per les dinàmiques neuronals i relacionals que generen-, les altres matèries del curriculum -en tant que «científiques» i/o «filosòfiques» com hem vist-, tenen -o haurien de tindre- les mateixes -o semblants- «virtuts» que les arts a l’hora de generar resultats positius en l’educació. Així doncs a les matemàtiques, les ciències naturals, la física i química, la història, la geografia, les llengües modernes etc. etc., no només cal esperar-ne resultats positius, en el camp de l’educació, sinó que, tant des del punt de vista de l‘essència i continguts de cada matèria, com des de la perspectiva metodològica específica, n’és obligat obtenir-ne i, per això són als curricula.
Efectivament, esdevé un lloc comú en les propostes de Reforma Educativa, de qualsevol lloc i moment, abordar -des dels fonaments psicològics aplicats a l’educació- la intervenció educativa pràctica, en tota la seua amplitud i complexitat, amb més intensitat que no els simples -i necessaris, per l’avanç dels temps- canvis en els continguts de cada matèria. Més encara, doncs, que aquella actualització -que cal- és la manera d’«enfocar-la» d’acord als temps, el què cal garantir, pel context i pel moment evolutiu de l’alumnat en relació a aquell context. Així, doncs, la recerca de noves estratègies metodològiques d’intervenció -inclosa la motivació-, la implicació i protagonisme -també coprotagonitzats per l’alumnat i el professorat- i la mirada atenta -còmplice i col·laborativa- de la comunitat -educativa i sociopolítica contextual- esdevenen imprescindibles per assolir resultats positius en qualsevol projecte de Reforma Educativa.
Tant de bo!
1 Recerqueu al meu blog;
:https://www.facebook.com/photo/?fbid=3686507721583799&set=a.1739562456278345https://www.facebook.com/marcantoni.adellcueva, on trobareu algunes aportacions al respecte d’aquell Informe de l’OCDE, envers els resultats dels nostres estudiants.
.jpg)
.png)
_page-0001.jpg)
.png)
.webp)
.jpg)