19 de maig de 2021

Dies feixucs UN NOU GENOCIDI

El primer ministre israelià, l’ultra Netanyahu –processat pels tribunals del seu propi país- ha “advertit” del dret (!) d’Israel a defensar-se (?) dels atacs –amb coets- provinents dels territoris palestins ocupats, bloquejats i massacrats, des de fa tres quart de segle, per l’estat jueu. I ho fa amb la contundència –bombardejos massius i indiscriminats amb barris sencers destrossats- i la “proporcionalitat” –deu palestins morts, majoritàriament civils i criatures, per cada soldat abatut- acostumades. Es veu que només –en opinió de l’ultra Netanyahu- els estats opressors de territoris ocupats, amb exèrcits poderosos –inclòs armament nuclear- tenen dret (!) a defensar-se (?)... de la reacció indignada de la població confinada i reclosa, en un bloqueig de conseqüències devastadores, en forma de “terrorisme” i protagonitzada per grups (Hamàs) de creació genuïna dels propis ocupants. Mentre que els pobles envaïts, aïllats en camps de concentració com Gaza o ocupats per l’exèrcit invasor i les inacabables colònies jueves, com Ciscordània... no en tenen cap de dret, tampoc a defensar-se, encara que de forma maldestra i en inferioritat manifesta i evident.
Mentrestant la resta del planeta s’ho mira perplex i l’ONU acumula impotència i vergonya front als reiterats incompliments d’Israel de retirar-se dels territoris il•legalment ocupats, reconeixent un estat palestí lliure. I és que la cosa ve de lluny i per als desmemoriats convé recordar que a l’ any 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà la Resolució núm. 181, per a la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu. S’assignà el 55% del territori al futur estat d’Israel, tot i no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent, el 1948 i desprès de nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes, els britànics renuncien al mandat de les Nacions Unides. És així com el 14 de maig Israel proclama la seua independència: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de la terra i de l’exili de la població palestina, quan Israel assassina impunement a 13.000 palestins i força l’èxode d’uns altres 750.000, també impunement. Prop de 400 pobles palestins foren arrasats, mentre l’ONU es limità a aprovar una Resolució, condemnant els fets i demanant a Israel el retorn dels refugiats, sense adoptar cap mesura punitiva contra els genocides. Israel ignora la Resolució, com féu en les dotzenes que la seguiren fins a dia d’avui, sense cap conseqüència per als ocupants jueus, gràcies al “paraigües” dels EEUU, la inoperància de les Nacions Unides, davant la perplexitat internacional.
Desprès de vint anys d’opressió i assetjament del poble palestí, per l’estat d’Israel, en 1967 i durant la guerra dels Sis Dies, contra Egipte, l’exèrcit israelià ocupa Cisjordània, Gaza, Jerusalém-Est, el Sinaí egipci i el Golán sirià. Les Nacions Unides exigeixen –novament en va- la retirada de les tropes jueves dels territoris ocupats. Israel no només ignora la Resolució, sinó que comença la implantació d’un sistema de control militar, cada vegada més brutal, en els territoris il•legalment ocupats, que provoca –al 1987- la primera Intifada, sublevació popular general, per a demanar l’autodeterminació política i la independència de Palestina, que es proclama al 1988, pel Consell Nacional Palestí, amb Yaser Arafat com a president, alhora que reconeixia l’existència de l‘estat d’Israel. Com que la situació, lluny de millorar empitjorava, entre 1993 i 1995 els EEUU promogueren una sèrie d’iniciatives, entre els representants de Palestina i Israel, anomenats Acords d’Oslo, que s’interpretaven com el primer pas cap al reconeixement d’un estat palestí i l’inici de la retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats. Però durant l’anomenat “procés de pau”, Israel duplica els assentaments il•legals, en els territoris palestins ocupats, arribant a l’any 2000 als 350.000 colons il•legalment establerts a Palestina. Així, doncs, l’escalada de la violència militar israeliana, junt a l’augment continuat de l’ocupació de terres palestines amb la construcció de nous assentaments per a colons ultres jueus, feren impossible la reconciliació i la pau. A tot això i com a mostra de la mala voluntat i perverses intencions del govern d’Israel, s’afegia la provocadora presència d’Ariel Sharon -el genocida dels camps de Sabra i Xatila- a l’esplanada de les Mesquites, a Jerusalem, considerada sagrada pels àrabs. La qual cosa provocà l’inici de la segona Intifada: milers de palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià, sense cap resposta del món civilitzat ni de la legalitat internacional.
Al 2002 apareix una nova iniciativa de pau, ara de la Lliga Àrab que ofereix a Israel el reconeixement i la pau a canvi de la retirada dels territoris ocupats en 1967 i una solució al problema dels refugiats palestins. La resposta d’Israel és tan contundent com odiosa: envaeix militarment les ciutats palestines i comença la construcció del mur de separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori ocupat de Cisjordània. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el declararà il•legal, però les obres no s’aturen i l’estat jueu segueix desafiant l’ONU, la legalitat mundial i els drets humans.
En arribar a 2005 i no tant per la pressió internacional, com pel càlcul interessat dels israelians, es comença l’evacuació de 8.000 colons jueus, de la Franja de Gaza, per assentar-ne il•legalment uns altres 30.000 en Cisjordània. Després de l’evacuació i la destrucció de les instal•lacions dels colons –perquè no se’n pogueren beneficiar els palestins-, l’exèrcit jueu tanca la Franja reduint els seus habitants a presoners, en el camp de concentració més gran del món, depassant de molt la política i la pràctica genocida dels nazis dels anys quaranta. En 2006 se celebren eleccions democràtiques generals –per la pressió internacional- als territoris ocupats amb la victòria de Hamàs, cosa que no agrada ni a Europa ni als EEUU, que imposen sancions al nou govern democràticament constituït, de les què resulta perjudicada la totalitat de la població palestina. En aquest clima d’hostilitat contra Palestina, el febrer de 2007 Hamás i Al Fatath segellen els acords de La Meca, amb un govern d’unitat nacional que, novament i per pressió dels EEUU i el seguidisme de la UE, es trenca: Hamàs es fa amb el poder a la Franja mentre que Al Fatath ho fa a la Cisjordania, ocupada pels colons jueus. Mentrestant i com a resposta inevitable del bloqueig israelià sobre la població de Gaza, apareixen les primeres reaccions armades dels ocupats, amb el llançament de coets casolans sobre territori israelià. La reacció d’ Israel, amb l’ “argument” del dret (!) a defensar-se (?) dels atacs “terroristes” de Hamàs no es féu esperar: tres setmanes d’intensos bombardejos indiscriminats sobre les poblacions de Gaza, invasió terrestre per part del poderós i mortífer exèrcit israelià, destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de l’ONU-, tallament de tots els subministraments d’ajuda humanitària i més de 1500 morts i milers de ferits, entre la població civil palestina –més de 400 criatures-, front a 13 morts -bona part soldats- entre els jueus.
La indolència dels països civilitzats, la inoperància de l’ONU, el final del mandat de Bush –decidit protector d’Israel- i la divisió interna dels països àrabs, feren possible que Israel campés a voluntat per Gaza, davant del clamor internacional contra la massacre. Des d’aleshores es (mal)viu un (fals)alto el foc interessat i còmplice, per part d’un Israel que prompte li perdé el respecte a Obama –si és que li’n tingué alguna vegada- més equilibrat i just que no Bush i la Franja continua patint l’assetjament imposat per Israel, que no ha minvat ni tan sols desprès de l’assassinat dels cooperants de la flota “Llibertat”, abordada per l’exèrcit jueu i –una vegada més- amb l’exculpació de propis i estranys. Mentrestant Simon Peres, president democràtic d’aquell estat genocida, visitava Espanya, tancava acords comercials milionaris en armament (!?) i era rebut amb tots els honors –i l’oprobi dels ciutadans honorables- pel rei d’Espanya (!). I en el context planetari actual, desprès del nefast mandat d’en Trump, que aixoplugà a l’ultradretà de Netanyahu, recolzà l’assetjament del poble de Gaza així com l’assentament il•legal de noves colònies jueves a Ciscordània i traslladà l’ambaixada dels EEUU a Jerusalem, les perspectives foren del tot tenebroses per als palestins i vergonyosament llunyanes per a la pau, la justícia i la dignitat del món “civilitzat”, tot i l’ascens d’en Biden al poder, com evidencien els actuals episodis sagnants, la responsabilitat dels quals són del tot atribuïbles als ocupants.
Fins quan el genocidi del poble palestí a mans de l’estat d’Israel, amb la complicitat de la UE, la protecció dels EEU, la inoperància de l’ONU i la perplexitat de tot el planeta? Fins quan el nou Holocaust, amb tota una nació victimària –el poble palestí- i uns nous botxins –l’estat israelià-, amb menyspreu descarat dels drets humans, amb la infracció continuada de la legalitat internacional i l’atemptat als valors d’una civilització mereixedora de tal nom? Fins quan la impunitat dels delictes de lesa humanitat, amb uns tals genocides –Netanyahu i els seus còmplices-, sense comparèixer davant els tribunals penals internacionals, per respondre del seus crims contra la civilització? Fins quan?

13 de maig de 2021

Carta oberta “CARTA BLANCA” (DEMOCRÀTICA?)

La victòria (!) d’Ayuso a les autonòmiques de la “Comunitat” –abans Província- de Madrid, amb la majoria absoluta del parlament regional –abans ple de la Diputació- haurà de ser analitzada, amb deteniment, pels politòlegs, bé que amb l’assistència de prestigiats experts en Psicologia. Efectivament, que un partit –el PP- reiteradament condemnat per corrupció pels tribunals i amb nombrosos processos oberts per altres –suposats of course!- gravíssims delictes, i la seua “original” –cínica i petulant- representant, “guanyen” unes eleccions amb majoria folgada, encaixa difícilment en una democràcia “plena”.
Clar que alguns obliden que la nostra fou una democràcia fundada per Franco –amb monarquia “instaurada” pel dictador- i que el ministre més franquista del règim i fundador del PP ja ens ho havia advertit –en anglès i des de Londres on era ambaixador-: “Spain is different”. Mala memòria d’alguns.

5 de maig de 2021

Carta oberta COMPTE CASADO!

La trajectòria política i mediàtica de l’aspiranta a “repetir” -pel PP- a la Comunidad (!) de Madrid, ja s’ha significat a abastament per la seua imprudència temerària, exterioritzada en formes moixes i fons acerats. Ara afegeix la seua gens dissimulada aspiració a la Moncloa. Vegeu, si no, “contra” qui va, cada vegada que obri la boca: Sánchez. Així que Casado ja està fent tard en tallar-li les “ales” i circumscriure-la a la seua condició de candidata autonòmica, si no es vol trobar defenestrat de la seua pretesa aspiració en arribar-hi –a la Moncloa, clar- Compte Casado!

18 de març de 2021

CORATGE(s)

El (s) del Diari –Levante- i l’articulista –Pilar Garcés-, “en la que està caient”: ironitzar (!) sobre la decisió de la corona d‘enviar a l’ “hereva” –si no té cap germà més i xic, per allò de la llei sàlica en vigor...- a cursar el batxillerat a un luxós col•legi –privat clar- de Gales –L’Atlantic College-, denunciant l’abultada despesa que “ens” costarà -75.000 euros de res- i afegint algun altre comentari més...no podrà ser denunciat a la fiscalia com una greu ofensa a la monarquia i castigat amb pena de presó, si la reforma del C.P. no s’aprova ja? I si el fiscal “troba” –en les expressions de la periodista- un atemptat contra l’ordre constitucional i afegeix l’acusació de terrorisme –també per al director del Diari per donar-li “cobertura”-? Com acabarà la cosa? Caldrà anar preparant-se per al seguit de manifestacions de protesta, per la periodista –i el director del Diari- processats i en favor de la “llibertar d’expressió” –això sí, en una democràcia plena i d’estat de dret ,Sànchez dixit-?

Carta oberta SENSE PAL•LIATIUS

Les destroces protagonitzades per un grup d’incontrolats –més nombrós del que alguns s’entesten en “delimitar”-, no només a Madrid i Barcelona, per l’empresonament d’en Hasél i la reacció dels uniformats –més contundent i desproporcionada de la que caldria-, que cal condemnar sense pal•liatius –una cosa i l’altra-; s’haurien produït –ens preguntem alguns- si la versió d’un raper envers la corona –desafortunada i grollera si voleu- no la tipifiqués el C.P. de delicte assimilable al terrorisme? Si la resposta més assenyada es “no”, els responsables dels aldarulls no són només els qui els protagonitzaren, com s’entesten en “demostrar” la dreta tardofranquista i l’esquerra constitucionalista.

19 de febrer de 2021

Dies feixucs EN DIR LES VERITATS...

Ja és ben certa la dita popular –del poble, clar- segons la qual “en dir les veritats... s’acaben les amistats...” I és que estem poc acostumats a acceptar i assumir les coses com són... sobretot quan no ens resulten favorables. Vegeu si no com ens desespera –i alguns fins i tot se senten ofesos- quan el Dr. Fernando Simón, portantveu del ministeri de Sanitat, en una de les últimes compareixences per informar de la crítica situació de la pandèmia que ens assetja, pronuncià un “quizás” , en referir-se a què... “hemos sido demasiado permisivos e inconscientes en los encuentros familiares de las últimas fiestas”... Des de la dreta més regressiva –i insolidària- i alguns cercles de tertulians ben pagats –que li la tenen “jurada”-, s’han alçat les veus –crits- habituals, dels qui no s’acostumen a acceptar que estem en una democràcia –encara que millorable- i han d’escoltar veritats que els disgusten. Curiosament, el mateix ha vingut a dir la ministra de Política Territorial, Carolina Darias: “El 80% dels contagis de les festes s’ha produït en família”. I no li han tirat “els gossos” damunt. En la mateixa línia es troba la crítica directa i desaforada envers Sànchez: si pren decisions de forma contundent són “centralistes” –mira qui parla!- i si traslladen la gestió als governs autonòmics, fan “deixadesa” de la responsabilitat –l’ “ordeno y mando” seu- de governar. Encara ha faltat que el ministeri de Sanitat –en la sessió de coordinació amb les conselleries respectives- ha demanat als territoris que ho proposen que, abans d’avançar el toc de queda, cal esgotar i aplicar de forma adient les normes en vigor i s’ha argumentat que un tal avançament pot incrementar els contactes en les hores anteriors; perquè en tromba –i algú de manera inadmissible titllant-la de “indecent” (sic) la resposta del ministeri- s’han llançat a la jugular d’en Sànchez, a qui no perdonen la seua equanimitat, rigor i paciència, amb que està enfrontant la situació. Impresentable!
I encara s’ha desfermat una polèmica estèril del tot, arran d’haver-se saltat, alguns, el torn de vacunació, segons els “protocols” (?) La pregunta és si persones que, per la seua dedicació professional –conductors i camillers d’ambulàncies- o càrrec públic –alcaldes-, en contacte permanent i directe amb la gent afectada, són subjectes de risc o no? I si és que sí –com sembla-, per què no se’ls ha inclòs com a tals als “protocols”? En fi, la qüestió és distreure a la gent dels problemes greus –no només de la pandèmia- i mantenir a la societat atemorida, per tal de poder-la “governar” més còmodament. Clar que més enllà, el coronavirus també fa distincions: vegeu si no la propaganda de l’esta jueu –amb l’imputat de Netanyahu al capdavant- en “atribuir-se” la vacunació generalitzada dels israelians, com en la foto adjunta... encara que l’infermer té tota la pinta d’àrab (!), mentre que la població palestina dels territoris il•legalment ocupats o confinats per l’exèrcit israelià –cas de Gaza-, roman en la més vergonyosa indigència sanitària, que cal afegir a l’assetjament continuat per les noves colònies de jueus ortodoxos el bloqueig alimentari i assistencial del poble palestí. Això sí, els pobres assalariats palestins –mà d’obra barata dels ocupants israelians- que, cada dia, han de passar la “frontera” dins el seu propi país, per treballar a Israel, també són vacunats, per si els infecten –als israelians-: una nova exhibició de segregació i impunitat de l’estat d’Israel, vergonya planetària.
Tampoc ara la “marca España” ha quedat ben parada, en avisar el Tribunal Europeu dels Drets Humans –TEDH- que els personatges públics són susceptibles de ser criticats –com ara la monarquia espanyola-. Així el president del TEDH, Robert Spano, ha avisat que la doctrina d’Estrasburg sobre els pretesos “delictes” d’injúries a la corona és clara: un personatge públic ha de poder rebre un marge més ampli de crítiques i ha alertat, front a les condemnes contra artistes a l’estat espanyol, per haver “difamat” al rei. Els tribunals d’ací, però, han desoït –com és habitual- aquelles advertències i han ordenat entrar a la presó, al raper. Pablo Hasél.
Mentrestant i paradoxalment, Felip V “presideix” l’entrega de reconeixements als defensors de la llibertat d’expressió, com a distintiu de la democràcia –l’espanyola també?-, alhora que a diversos punts del país es convoquen manifestacions a favor d’en Hesél i en contra de la decisió de la justícia (?) espanyola d’empresonar-lo: artistes, periodistes, juristes (!) i Amnesty Internacional reproven la sentència. Quant més que no es tracta d’una excepció, doncs tal com denúncia Público de l’ordre de de 150 artistes, rapers, tuiters, periodistes i polítics han estat condemnas per “delictes” (¡?) d’opinió. I és que ja se sap “Spain is different” –Fraga dixit des de l’ambaixada espanyola a Londres...- Una vergonya més!
I si no n’hi havia prou en significar-se, l’Espanya democràtica de la transició del franquisme, ara ha de suportar la “comparança” amb l’altra democràcia: la de Putin. I així, en retreure Borrell –ara ministre d’exteriors de la UE- l’empresonament del líder opositor Alexéi Navalni i exigir la seua llibertat, ha hagut d’escoltar-se la resposta contundent del ministre rus d’exteriors: “I vostès –Espanya- què fan que no alliberen als presos polítics que mantenen empresonats?” I, clar, Borrell ha perdut els papers intentant contradir al ministre d’exteriors rus, quan podria haver-li contestat tranquil•lament. “Sí, però nosaltres no els enverinem...” Lògicament, des del govern espanyol, s’han apressat a “desmentir” a Rússia, sense cap credibilitat, clar, i aconseguit que la UE els faça costat. La qual cosa no ha evitat que un grup important d’eurodiputats haja adreçat fortes crítiques a Borrell, pel paper –galdós- que ha fet a Moscou.
Encara com el Govern pretén reformar el Código penal, perquè les declaracions o opinions emparades en l’exercici democràtic de la llibertat d’expressió no comporten penes de presó, bé que Unides-Podem proposa suprimir-les totalment.
Encara com.

Carta oberta NO ÉS ESTRANY

Els media –alguns amb el sensacionalisme habitual- s’han fet ressò, unànimement, de què “...un de cada quatre designats per a les meses electorals del 14-f, a Catalunya, ha renunciat...” No es estrany. El que hauria d’estranyar-nos és que no en siguen més, a la vista de què són els tribunals –i no els legítims representants democràtics electes- els qui han esdevingut els autèntics “gestors” de la vida política, cessant i processant presidents i càrrecs electes democràticament per la ciutadania –amb arguments(?) “constitucionalistes” de dubtosa credibilitat- i decidint el què, el com i el quan de l’exercici de la democràcia, al nostre país. Aleshores no resulta estrany que algú es qüestione les eleccions per a què? I renuncie a apuntalar un tal sistema, formant part de les meses electorals. Gens estrany.