....És el títol d’un magnífic llibre d’un encara més magnífic autor.
I val a dir que no ho dic per «quedar bé» amb l’autor, en David Bueno, amb qui no m’uneix més coneixença que la d’haver-lo llegit, des de fa un grapat d’anys, al diari «avui», en uns «curts», al meu entendre senzills i documentats alhora, amb els què em sentia -pobre de mi!, pedagog d’anar per casa- del tot identificat.
No sabia ben bé qui era ni a què es dedicava, però els seus articles me’l situaven molt prop del món de l’educació, amb molta sensibilitat pel tema, molt al dia i amb un alt nivell científic, en allò que abordava. Tot i que es feia entendre perfectament.
En això que li vaig perdre la pista fins que no fa molt, en un programa cultural de la tele, aparegué per presentar el seu últim llibre, glossant la dimensió humana, des de la perspectiva de les «arts»...Ostres! David Bueno... de què em sona? I vaig posar-li «cara» al nom i al seus
«curts» històrics de l’ «avui»...
Així que m’he capficat en
la lectura del seu -últim, per ara- llibre -L’art de ser
humans...-que, ja en la Introducció,
ens «avisa» de que «...les arts poden fer de pont entre les
percepcions i el pensament i entre l’educació i la vida...»
(13) I com que se li veu el «llautó» de biòleg, expert en
ciències neuronals, ens adverteix de que això de l’estudi del
cervell ve de lluny -l’any 3.000 abans de Crist!- amb el
descobriment d’un tractat quirúrgic, en papir amb escriptura
jeroglífica, passant per Aristòtil -el 350 abans de Crist- que
defensava la instrucció de la infantesa, on el joc (!) i les arts
(!!) tenen un paper fonamental, fins a les aportacions pedagògiques
-de fa quatre dies- de les propostes artístiques (!) aplicades a
l’educació de Rosa Sensat, Ferrer i Guàrdia, Maria Montessori,
John Dewey o Paulo Freire... entre altres, clar.
Tot
seguit no se’n amaga de denunciar
una concepció -en bona part compartida pels de l’ «ofici»:
professorat, pedagogs i tècnics (?)- que atribueixen
a les arts «...un simple complement cultural... un divertimento
prescindible... -o
senzillament- ...una pèrdua de temps... -anomenades
col·loquialment i despectivament «maries»-,
que
cal aprofitar -el
temps dedicat a les «maries- per
fer coses més serioses...» (30) Com ara la llengua i les
matemàtiques... I
permeteu-me una digressió arran dels (mals) resultats -en
llengua i matemàtiques!- de
l’estudiantat d’arreu, «mesurats»
pel
P.I.S.A
-nota al peu i recercar enllaços de facebook-
Doncs
bé, la reacció immediata de les nostres «autoritats» educatives
ha estat la d’augmentar les hores de classe (?) de llengua i
matemàtiques, quan si de cas i primer caldria motivar l’alumnat i
-per tant- «ensenyar-los»
d’una altra manera. I, segon, contextualitzar i globalitzar aquell
ensenyament
amb propostes curriculars integradores i
participatives, on
el professorat se senta, també, interpel·lat, clar.
Tornant
a la «denúncia» de l’autor, no cal dir que un pedagog de tota la
vida -pobre de m!-, la subscric absolutament, atribuint a les
«maries» -entre elles les arts- un paper vertebral i
sense les quals la resta -és a dir, les «assignatures» importats
(!), encapçalades per la llengua i les matemàtiques- esdevenen
inoperants. Justament pel caràcter i potencial formatius -de
les tals «maries», incloses les arts- que esdevenen l’«instrument»
més eficient per optimitzar aquelles -llengua i matemàtiques-.
I
és ara quan Bueno es dona a conèixer sense embuts, afirmant que
«...amb criteris derivats de la neurociència educativa...»
-com a bon científic, no ja de la pedagogia, sinó de la biologia- i
defensant «...la importància crucial de les arts -i la resta de
«maries», dic jo- a qualsevol edat, per desenvolupar-nos i
continuar creixent cognitivament i emocionalment -i relacionalment i
socialment, afegiria jo-...(12) Uf! Quin descans. De manera que el
que, des de sempre, hem defensat els pobres pedagogs -«què sabran
eixos, de ciència i menys de neurociència...» ens hem hagut de
sentir!- ara va i resulta que no només no és un despropòsit, sinó
un argument seriós defensat, ara, per gent de ciències.
Més
encara, l’autor -neurocientífic- parla directament
de neuroeducació,
atribuint a les arts - «maries» tradicionals al cap i a la fi- un
paper fonamental, en afavorir el funcionament del cervell i en el
creixement i desenvolupament de la nostra maduració com a
persones...(34) Afirmació
que documenta -a més de en la seua experiència i coneixements
neurocientífics- en estudis com ara els de la institució The
Dana Foundation que
atribueix a les arts -a la seua coneixença i tractament educatiu-
«...una millora del rendiment acadèmic i cognitiu, de la motivació
i atenció, de la capacitat de gestionar la informació i la
memòria... de la capacitat lectora; contribueix a harmonitzar els
aspectes racionals i emocionals, i afavoreix l’apertura mental i la
flexibilitat cognitiva...» (35) Com us quedeu?
A
tot això -i ja seria hora!- què són per a David Bueno les «arts»
i quines són les tals, que generen un tal «miracle», en el
creixement humà i la salut mental nostra i dels nostres congèneres
i -més encara- esdevenen igual -o més- de «miraculoses», quan es
gasten -o, millor, com es gasten- en el món de l’educació, com a
«continguts» i/o com a «ferramentes» d’ensenyar... I contesta
tot seguit -què són les arts...- «Són una expressió
creativa de sentiments, emocions i idees, a través de formes
visuals, sonores o d’altres tipus de representació...amb clares
implicacions sensorials» (37)».
Bé,
però a quines arts es refereix l’autor? Òbviament no us
estalviaré de llegir els capítols següents -que s’ho valen-, on
les aborda -art per art- i les analitza -neurològicament, però
també de forma aplicada en el camp de l’educació-. A saber:
1.
L’art de parlar -i escoltar- i el llenguatge.
2.
Les arts plàstiques i visuals: fabricació i llenguatge simbòlic.
3.
Les arts musicals, escoltar o generar-ne.
4.
Les arts escèniques, esportives i lúdiques.
5.
L’art de fer ciència i filosofar.
6.
L’art d’escriure i fer poesia.
Dic
que cal llegir amb deteniment el esmentats capítols, per l’anàlisi
detallat
que en fa l’autor, en abordar -aquelles arts- des de
tres grans àmbits. A saber: a) Què son -cada art- i com s’han
generat històricament. b) La intervenció focalitzada i múltiple de
l’aparell neuronal -uf!, ací fem aigua els qui no som, pròpiament,
de ciències- en la pràctica de cadascuna -de les arts- i c) la
dinàmica i intervenció educatives, al respecte. Impagable encara
que un pèl feixuc.
La
mala consciència -dic jo- de l’autor, però, fa que, havent-se
pronunciat de forma tant contundent a favor de les arts i
«deslegitimat» (?) els qui ho qüestionen o simplement no «en
saben» -d’arts-, perquè venen d’altres «camps» fa, dic, que,
tot seguit, «afegeix» la «filosofia» i la «ciència» a aquell
catàleg « ...i, fins i tot, l’esport, el joc i el repòs (!)» i
ho analitza en el capítol corresponent com hem vist. Obrint així un
nou camp de discussió, que jo aprofitaré per entrar de ple.
Deixem-ho,
però, a més tard i ara acabem la lectura del llibre, re-llegint
l’Epíleg, on Bueno es reafirma en «...la importància
de les diferents arts en contextos educatius, des del llenguatge
oral fins a lectoescriptura passant per les arts plàtiques,
escèniques, musicals, literàries i poètiques, científiques (!) i
filosòfiques (!)...» (290) documentant, tot seguit, que la cosa -la
presència i importància de les arts, en la teoria i pràctica
educativa- ve de lluny, dibuixant un itinerari històric,
remuntant-se a Aristòtil (!), passant per Comenius, Froebel, Dewey,
Montessori -i la llarga nòmina dels integrants de l’Escola Nova,
des de Claparède fins a Freinet. Per acabar amb Freire i els nostres
«coneguts» -Sensat, Ferrer i Guàrdia o Soler i Godes i els
freinetistes...-
I
acaba agranant cap a casa -el camp de la neurociència, clar- quan
conclou atribuint -reiterant per enèsima vegada- a les arts «...la
construcció (!) del nostre cervell i, per extensió, de la ment
humana, conscient i autoconscient amb més capacitat de gestionar el
benestar, creativa i empoderada...» (299). Què us sembla? Doncs si
això és així i no des de la pedagogia convencional sinó des de la
neurociència -ara aplicada a l’educació-, a què estem esperant?
Seria, com a mínim de poc intel·ligents -per dir-ho suaument!-, no
fer-ne cas.
El
llibre acaba (?) amb una afirmació que podria semblar «poètica»,
introduïda per un un «no obstant», no sé si cautelar o
intencionat: «...educar també és, en si mateix, un
art...» (288), tot i abordant la seua complexitat i els episodis
o «sistemes» -educatius- no sempre exitosos ni compartits, que fa
que estiguen «...sempre al centre de les polèmiques socials...»
(Ib.) I -pretesament dic jo- investigadores i capdavanteres... i
també polèmiques -el cas de P.I.S.A., com he «denunciat» abans i
no he estat l’únic-.
He
trobat a faltar, però, una glossa específica del títol del llibre
-L’art
de ser humans-, una
vegada l’autor ens
ha «alliçonat» envers les «virtuts» de les arts a l’hora
d’educar i haver afegit
que la mateixa educació també és un art. Igual ho deixa, David
Bueno, per a un proper
llibre, perquè la cosa s’ho val i no és només un joc de
paraules, el fet de definir la pròpia existència humana com un
«art»... O millor,
redefinir, doncs
des del món clàssic -educare
o educere,
tant s’hi val- o segurament abans- que a l’educació se la definí
com un «art» fins a ben entrat el segle de les «llums» -el
XVIII-, quan alguns il·lustrats -amb Pestalozzi i Froebel, al
capdavant- s’esforçaren en atribuir-li -a l’educació- el
caràcter de «ciència». I ara -veges tu!-, un científic de cap a
peus -neurocientífic!- com el doctor Bueno, va i recupera la
condició de l’educació com a «art»... que,
per a alguns, fins i tot haver-la estudiat -a l’educació- com a
ciència, a la pròpia Universitat -la «carrera» de Pedagogia-
no hem deixat de
«practicar-la» com un «art» i defensar allò de què per a educar
-o «fer de mestre»- es neix més que no s’aprèn... Uf! Estic
donant-li pistes a Bueno, per escriure el llibre en qüestió... O
millor l’estic «escrivint» jo...
I
així acabaríem -aparentment- la lectura d’un tal i imprescindible
llibre. Però no, perquè ara vull recular per abordar aquell nou
camp de discussió, esmentat abans. Efectivament, si com sembla
acceptar-se sense reserves, tots els camps del saber -és a dir les
«matèries» i, per extensió, les «assignatures» o continguts
curriculars, per què no?-, poden abordar-se científicament, d’una
banda, i «reflexionar-se», filosòficament, de l’altra, aleshores
«tot» el que s’ «ensenya» -des de l’escola infantil a la
universitat- podria considerar-se -o «enfocar-se»- com un art.
O no?
Això
ens obre un panorama del tot interessant -i compromès- als qui ens
movem -tot i estar «fora de joc» alguns, per coses de l’edat- en
el món de l’educació. Val a dir que si -en un primer enfocament-
les «arts» resulten més «atractives» en sí mateixes i ofereixen
més «possibilitats» per ser tractades com a educatives -per les
dinàmiques neuronals i relacionals que generen-, les altres matèries
del curriculum -en tant que «científiques» i/o
«filosòfiques» com hem vist-, tenen -o haurien de tindre- les
mateixes -o semblants- «virtuts» que les arts a l’hora de
generar resultats positius en l’educació. Així doncs a les
matemàtiques, les ciències naturals, la física i química, la
història, la geografia, les llengües modernes etc. etc., no només
cal esperar-ne resultats positius,
en el camp de l’educació, sinó
que, tant des del punt de vista de l‘essència i continguts
de cada matèria, com des de la perspectiva metodològica específica,
n’és obligat obtenir-ne i, per això són als curricula.
Efectivament,
esdevé un lloc comú en les propostes de Reforma Educativa, de
qualsevol lloc i moment, abordar -des dels fonaments psicològics
aplicats a l’educació- la intervenció educativa pràctica, en
tota la seua amplitud i complexitat, amb més intensitat que no
els simples -i necessaris, per l’avanç dels temps- canvis en els
continguts de cada matèria. Més encara, doncs, que aquella
actualització -que cal- és la manera d’«enfocar-la» d’acord
als temps, el què cal garantir, pel context i pel moment evolutiu de
l’alumnat en relació a aquell context. Així, doncs, la recerca de
noves estratègies metodològiques d’intervenció -inclosa la
motivació-, la implicació i protagonisme -també coprotagonitzats
per l’alumnat i el professorat- i la mirada atenta -còmplice i
col·laborativa- de la comunitat -educativa i sociopolítica
contextual- esdevenen imprescindibles per assolir resultats
positius en qualsevol projecte de Reforma Educativa.
Tant
de bo!