19 de febrer de 2021

Dies feixucs EN DIR LES VERITATS...

Ja és ben certa la dita popular –del poble, clar- segons la qual “en dir les veritats... s’acaben les amistats...” I és que estem poc acostumats a acceptar i assumir les coses com són... sobretot quan no ens resulten favorables. Vegeu si no com ens desespera –i alguns fins i tot se senten ofesos- quan el Dr. Fernando Simón, portantveu del ministeri de Sanitat, en una de les últimes compareixences per informar de la crítica situació de la pandèmia que ens assetja, pronuncià un “quizás” , en referir-se a què... “hemos sido demasiado permisivos e inconscientes en los encuentros familiares de las últimas fiestas”... Des de la dreta més regressiva –i insolidària- i alguns cercles de tertulians ben pagats –que li la tenen “jurada”-, s’han alçat les veus –crits- habituals, dels qui no s’acostumen a acceptar que estem en una democràcia –encara que millorable- i han d’escoltar veritats que els disgusten. Curiosament, el mateix ha vingut a dir la ministra de Política Territorial, Carolina Darias: “El 80% dels contagis de les festes s’ha produït en família”. I no li han tirat “els gossos” damunt. En la mateixa línia es troba la crítica directa i desaforada envers Sànchez: si pren decisions de forma contundent són “centralistes” –mira qui parla!- i si traslladen la gestió als governs autonòmics, fan “deixadesa” de la responsabilitat –l’ “ordeno y mando” seu- de governar. Encara ha faltat que el ministeri de Sanitat –en la sessió de coordinació amb les conselleries respectives- ha demanat als territoris que ho proposen que, abans d’avançar el toc de queda, cal esgotar i aplicar de forma adient les normes en vigor i s’ha argumentat que un tal avançament pot incrementar els contactes en les hores anteriors; perquè en tromba –i algú de manera inadmissible titllant-la de “indecent” (sic) la resposta del ministeri- s’han llançat a la jugular d’en Sànchez, a qui no perdonen la seua equanimitat, rigor i paciència, amb que està enfrontant la situació. Impresentable!
I encara s’ha desfermat una polèmica estèril del tot, arran d’haver-se saltat, alguns, el torn de vacunació, segons els “protocols” (?) La pregunta és si persones que, per la seua dedicació professional –conductors i camillers d’ambulàncies- o càrrec públic –alcaldes-, en contacte permanent i directe amb la gent afectada, són subjectes de risc o no? I si és que sí –com sembla-, per què no se’ls ha inclòs com a tals als “protocols”? En fi, la qüestió és distreure a la gent dels problemes greus –no només de la pandèmia- i mantenir a la societat atemorida, per tal de poder-la “governar” més còmodament. Clar que més enllà, el coronavirus també fa distincions: vegeu si no la propaganda de l’esta jueu –amb l’imputat de Netanyahu al capdavant- en “atribuir-se” la vacunació generalitzada dels israelians, com en la foto adjunta... encara que l’infermer té tota la pinta d’àrab (!), mentre que la població palestina dels territoris il•legalment ocupats o confinats per l’exèrcit israelià –cas de Gaza-, roman en la més vergonyosa indigència sanitària, que cal afegir a l’assetjament continuat per les noves colònies de jueus ortodoxos el bloqueig alimentari i assistencial del poble palestí. Això sí, els pobres assalariats palestins –mà d’obra barata dels ocupants israelians- que, cada dia, han de passar la “frontera” dins el seu propi país, per treballar a Israel, també són vacunats, per si els infecten –als israelians-: una nova exhibició de segregació i impunitat de l’estat d’Israel, vergonya planetària.
Tampoc ara la “marca España” ha quedat ben parada, en avisar el Tribunal Europeu dels Drets Humans –TEDH- que els personatges públics són susceptibles de ser criticats –com ara la monarquia espanyola-. Així el president del TEDH, Robert Spano, ha avisat que la doctrina d’Estrasburg sobre els pretesos “delictes” d’injúries a la corona és clara: un personatge públic ha de poder rebre un marge més ampli de crítiques i ha alertat, front a les condemnes contra artistes a l’estat espanyol, per haver “difamat” al rei. Els tribunals d’ací, però, han desoït –com és habitual- aquelles advertències i han ordenat entrar a la presó, al raper. Pablo Hasél.
Mentrestant i paradoxalment, Felip V “presideix” l’entrega de reconeixements als defensors de la llibertat d’expressió, com a distintiu de la democràcia –l’espanyola també?-, alhora que a diversos punts del país es convoquen manifestacions a favor d’en Hesél i en contra de la decisió de la justícia (?) espanyola d’empresonar-lo: artistes, periodistes, juristes (!) i Amnesty Internacional reproven la sentència. Quant més que no es tracta d’una excepció, doncs tal com denúncia Público de l’ordre de de 150 artistes, rapers, tuiters, periodistes i polítics han estat condemnas per “delictes” (¡?) d’opinió. I és que ja se sap “Spain is different” –Fraga dixit des de l’ambaixada espanyola a Londres...- Una vergonya més!
I si no n’hi havia prou en significar-se, l’Espanya democràtica de la transició del franquisme, ara ha de suportar la “comparança” amb l’altra democràcia: la de Putin. I així, en retreure Borrell –ara ministre d’exteriors de la UE- l’empresonament del líder opositor Alexéi Navalni i exigir la seua llibertat, ha hagut d’escoltar-se la resposta contundent del ministre rus d’exteriors: “I vostès –Espanya- què fan que no alliberen als presos polítics que mantenen empresonats?” I, clar, Borrell ha perdut els papers intentant contradir al ministre d’exteriors rus, quan podria haver-li contestat tranquil•lament. “Sí, però nosaltres no els enverinem...” Lògicament, des del govern espanyol, s’han apressat a “desmentir” a Rússia, sense cap credibilitat, clar, i aconseguit que la UE els faça costat. La qual cosa no ha evitat que un grup important d’eurodiputats haja adreçat fortes crítiques a Borrell, pel paper –galdós- que ha fet a Moscou.
Encara com el Govern pretén reformar el Código penal, perquè les declaracions o opinions emparades en l’exercici democràtic de la llibertat d’expressió no comporten penes de presó, bé que Unides-Podem proposa suprimir-les totalment.
Encara com.

Carta oberta NO ÉS ESTRANY

Els media –alguns amb el sensacionalisme habitual- s’han fet ressò, unànimement, de què “...un de cada quatre designats per a les meses electorals del 14-f, a Catalunya, ha renunciat...” No es estrany. El que hauria d’estranyar-nos és que no en siguen més, a la vista de què són els tribunals –i no els legítims representants democràtics electes- els qui han esdevingut els autèntics “gestors” de la vida política, cessant i processant presidents i càrrecs electes democràticament per la ciutadania –amb arguments(?) “constitucionalistes” de dubtosa credibilitat- i decidint el què, el com i el quan de l’exercici de la democràcia, al nostre país. Aleshores no resulta estrany que algú es qüestione les eleccions per a què? I renuncie a apuntalar un tal sistema, formant part de les meses electorals. Gens estrany.

8 de febrer de 2021

Per pensar-hi... ISABEL ROBRES DE ANDRÉS......In memoriam

Amb motiu del decés de la que fou mestra distingida i prestigiada de l’Escola de Pràctiques Annexa a la Normal, Dª Isabel Robres de Andrés, a molts ens ve tot un món de records, alhora que ens envaeix un profund agraïment envers aquelles persones, gràcies a les quals, som el que hem arribat a ser. I no és un simple lloc comú o estereotip el mostrar-se agraïts i reconeguts pels que han segut els nostres “mestres”, sinó la constatació d’una evidència, doncs gràcies a la seua dedicació i esforç vocacionat, hem continuat la feixuga i il•lusionada tasca de seguir educant a les noves generacions, per mirar de construir un món més “habitable”.
Efectivament, als que ja tenim una edat, no ens costa massa recuperar els nostres records, del Castelló de la postguerra, una ciutat familiar i entranyable, abans del “boom” de l’explosió demogràfica dels últims temps: aleshores, l’emblemàtic edifici del “Ribalta” acollia, a més dels estudis de Batxillerat –en els pavellons centrals-, els de Magisteri –a l’ala esquerra- i els d’Arts i Oficis i Comerç –al pavelló de la dreta-, també les classes nocturnes de dibuix i pintura i la Biblioteca de la Diputació Provincial que regia el bo de Dn. Lluís Revest. Així el “Ribalta” es convertia en el nucli –únic a Castelló i Província- de l’ensenyament superior d’aleshores i el seu director, en representant del Rector de la Universitat de València.
Justament, en Magisteri, a més d’altres il•lustres i recordades professores i professors del Claustre de la Normal, que mereixerien més d’una glossa agraïda hi havia el de Llengua i Literatura, Dn. Isidoro Andrés que, a més, era el director i ens infonia un cert respecte. I, precisament, ocupant la planta baixa a l’entorn d’un ample pati de columnes estava l’Escola Annexa Femenina, on l’alumnat de la Normal fèiem les nostres pràctiques, que els xics completàvem al col•legi “Ejército”, al que s’accedia per la Ronda.
D’aquella Escola Annexa Femenina, era director-regent Dn. Manuel Ros, pedagog vocacionat com pocs per l’escola i el nostre professor de Pràctiques i entre les il•lustres mestres, hi havia Dª Isabel Robres –que ara ens ha deixat- i que es féu càrrec –transitòriament- de l’assignatura de Pràctiques, en jubilar-se Dn. Manuel Ros i assumí la direcció temporal de l’Annexa Masculina, que es creà, en traslladar-se –el curs 1959/60- els Estudis de Magisteri al nou edifici del final del C. Herrero, precisament al solar de l’antic camp de futbol d’ “El Sequiol”.
Finalment i desprès de molts anys d’ubicació en aquells locals, els estudis de Magisteri s’integraren a la recentment creada Universitat Jaume I –UJI-, al campus de Borriol i l’Escola Annexa es traslladà a un nou edifici escolar de l’avgda, d’Almassora, al que es posà el nom d’ “Isidoro Andrés Villarroya”. Justament Dª Isabel Robres era l’esposa del que fou Director i Professor de l’Escola Normal, Dn. Isidoro Andrés, també de molt bon record –malgrat el respecte que ens infonia- per als estudiants de Magisteri, del Castelló dels anys cinquanta i següents, fins a la seua jubilació, que esdevingué com un homenatge més que merescut a la seua dilatada trajectòria professional i humana: les seues classes eren un “regal”, doncs et feia “enamorar-te” dels autors i textos que tan emocionadament explicava-... I és que –i això no ho saben molts- Dn. Isidoro havia fet de mestre d’escola, abans d’accedir a la càtedra de la Normal, al col•legi “Bisbe Climent” del barri de Sant Fèlix i tenia, per tant, la valuosa i irrepetible experiència d’haver-se format en la pràctica de l’ensenyament elemental i públic.
Dª Isabel i Dn. Isidoro foren, doncs, un matrimoni “pedagògic”, -con es diu- i compartiren uns mateixos anhels professionals i d’afecte que saberen transmetre als que els envoltaven, especialment als seus fills: Mabel, Isidoro, Fernando i Santiago –i Antonio que concentrà l’estima de tots, per la seua delicada salut i que ens deixà prompte-; als que volem fer arribar –i a les seues respectives famílies- el nostre més sentit condol, en el record inesborrable que els seus progenitors ens han deixat, Descansen en pau persones tant entranyables i exemplars que tant feren per dignificar i prestigiar l’educació al Castelló d’aleshores.
Per molts anys!

22 de gener de 2021

Carta oberta AH!

Ens ha sorprès a més d’u, l’aparició en pantalla del president autonòmic de Castella-Lleó, declarant solemnement “...això és un tema que cal resoldre políticament, no als tribunals...” (!?) –en castellà clar-. Alarmats hem cregut, alguns, que –sent del PP la tal “autoritat”- alguna cosa extraordinària ha degut passar, per haver entrat en raó i haver-se pronunciat en un tal sentit... en relació a què, però? No, no era –efectivament- en relació al “problema” català, com podria haver semblat a primera vista –i oïda-, no. Era perquè el govern de l’Estat ha recorregut davant el Suprem, la decisió d’aquella autonomia –i la d’ Andalusia, també del PP- de modificar, pel seu compte, la normativa de restricció de mobilitat per la pandèmia... Ah! Era per això que –ara sí!- calia actuar políticament, no jurídicament.... Ja ens estranyava a alguns...

21 de gener de 2021

 

Dies feixucs

 

                             CUANDO NO POR PITOS...”

És la frase emblemàtica atribuïda a Luis de Góngora, que va ser considerat mestre de la sàtira, poeta i dramaturg del Segle d'or espanyol, màxim exponent del corrent literari conegut com a “culteranisme”. La frase completa no és molt més llarga –“cuando no por pitos... por flautas”- i ironitza amb la dèria d’alguns d’anar sempre a la contra, per uns motius –o per uns altres- o, senzillament sense cap motiu: és el que, cada dia, ens trobem en donar una ullada al que passa pel món –a casa i per tot arreu-


-Góngora ((Wikipèdia)-

Encara “cueja” l’affaire” d’en Trump, amb l’assalt al Capitoli, promogut sense rubor, pel president més polèmic i desestabilitzador que ha tingut els EEUU, en perdre les eleccions al seu país, tot i que massa seguidors seus encara se’l creuen, en l’acusació de frau, per haver-les perdut: les investigacions de l’FBI i els tribunals segueixen el seu curs per tal d’identificar als líders i participants en la revolta, així com la responsabilitat d’en Trump, al Congrès i al Senat, que pot acabar amb la seua inhabilitació política i, tant de bo, amb la immunitat legal amb què pretén protegir-se. 

-El Capitoli "ocupat"-

Un “affaire” que té tot un seguit de derivacions o episodis col·laterals –algun d’ells còmic-, com el de la Melania Trump, que es vol presentar com a víctima (!?) per haver estat acusada de “frívola”, en haver-se ocupat de presentar una sessió de fotos per a un llibre d’objectes històrics que promou, mentrestant la turba incontrolada envaïa l’edifici de la Càmera de Representants. O que els addictes a l’altre “il·luminat” de l’Amèrica del Sud, Bolsonaro, han aplaudit el “valor” dels seguidors d’en Trump i han enviat a Washinton al fill d’en Bolsonaro, que fou rebut amb tots els honors per Ivanka Trump. Increïble!

-Trump i Netanyahu (La Vanguardia)-

A l’altra banda del planeta, encara que més a prop, un altre “il·luminat” que presideix el govern genocida d’Israel, Netanyahu, no desisteix de la política d’acabar amb el poble palestí ocupat i confinat, amb l’anunci d’edificar 800 habitatges més, per als colons extremistes que ocupen il·legalment Ciscordània, des de fa més de tres quarts de segle, protegits per l’exèrcit jueu, desprès de foragitar als palestins, els seus legítims residents. Ara s’afegeix la provocació al nou president dels EEUU, Joe Biden, que preveu no compartirà la complicitat d’en Trump que, en contra de la legalitat internacional i el posicionament de la pràctica totalitat de mandataris democràtics del planeta, ha recolzat la política genocida del primer ministre israelià envers els palestins. Mentrestant Netanyahu es vanta d’haver vacunat -contra la covid-19- a la major part de la població jueva...alhora que ha obstaculitzat la dels milions de palestins dels territoris ocupats, afegint així una nova tragèdia –amb la mortandat assegurada de la població més indefensa i vulnerable: criatures i ancians-. I tot això davant la mirada perplexa i impotent de mig planeta. Simplement vergonyós.

-la  neu(La Vanguardia)-

Mentrestant a casa hem patit la pitjor onada de fred des de fa 50 anys, amb rècords de fins a –o més- 20 graus negatius... I això després de l’any més càlid (!), perquè encara alguns –el primo d’en Rajoy- s’entesten en negar la evidència del canvi climàtic. La neu s’ha fet present per tot arreu, dificultant la normalitat de la vida de la gent, amb especial de les persones més vulnerables, així com la prestació de serveis bàsics, com l’abastiment, el funcionament dels centres sanitaris i escolars i cobrant-se algunes vides. I com no podria ser d’una altra manera, també amb els estralls de “Filomena” –efecte directe del canvi climàtic negat per la dreta-, la pròpia dreta es dedica a “exhibir-se”, com Casado amb la pala a la mà...la qüestió és fer teatre.

-uci (La Vanguardia)-

No cal dir que la tal situació meteorològica –promoguda per la borrasca Filomena- ha contribuït a dificultar la lluita contra la pandèmia del coronavirus que presenta una situació preocupant, desprès de la “relaxació” de les passades festes, en forma d’una tercera –la pitjor- “onada”: els contagiats es compten per desenes de milers diaris i els morts per milers, a tot l’Estat, col·lapsant els hospitals i bloquejant les ucis, per la ràpida propagació i les noves “cepes” que ha generat la mutació del virus, més contagioses que les anteriors. Clar que si els ciutadans no extremem l’acompliment de les pautes ordenades per les autoritats sanitàries i certs polítics –la dreta de sempre -PP i adlàters- no deixen de fer demagògia  -si el govern de l’Estat és contundent l’acusen de no “respectar” a les autonomies i si dóna la iniciativa als territoris aleshores no està actuant com cal, en què quedem?- la cosa no minvarà.

-.Betlem al Vaticà (La Vanguardia)-


Encara com el Betlem del Vaticà ha trencat motlles i enguany ha aparegut un astronauta enmig de les “figures” i el paisatge convencional de tota la vida ... escandalitzant a part de la Cúria i a bona part de la jerarquia i altres sectors del conservadorisme eclesial militant. Una vegada més, el Papa Francesc ha desconcertat amb el seu tarannà i generat esperança en la majoria de cristians i d’altres que no ho són, però es troben encuriosits per un tal pontífex...

        Encara com.

 

 


17 de gener de 2021

Carta oberta TAMPOC

-Meirás (Wikipèdia)-

 A més d’u ens ha sorprès el “contraargument”, de què el Pazo de Meiràs no fou “regalat” a Franco –que és l’ “argument” de la família per heretar-lo-, sinó al cap d’Estat. I clar, en deixar de ser-ho (!) –per defunció-, ja no en tenia la propietat (?) Primer perquè, qui té –i menys en un règim polític usurpador de la legalitat democràtica- “autoritat” per regalar bens de propietat pública? Evidentment ningú. I segon, quina legitimitat tenia el dictador per ostentar tal “títol” de cap d’Estat? Cap legitimitat, evidentment. 
  Aleshores, calia esgrimir aquell “contraargument”? Si un be de propietat pública -el Pazo de Meiràs- s’havia usurpat a l’Estat, calia recuperar-lo de forma immediata i demanar les responsabilitats subsegüents als ocupants il•legítims. O no? Pot ser si la Constitució –Carta Magna en un Estat democràtic - , a l’art. primer, hauria derogat per il•legítimes, totes les disposicions “dictades” pel règim colpista, com a nul•les de ple Dret, ens podríem haver estalviat més d’un maldecap.

7 de gener de 2021

dies feixucs MÉS COSES...

 


         Més i més coses...fins al punt de sentir-nos impotents front a l’allau de notícies –algunes difícils de “digerir”-. Com el cas del reconeixement d’en Trump –que si que en farà alguna de dreta, abans d’anar-se’n?- al Marroc, de l’ocupació del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola, abandonada a la seua (di)sort, pel govern d’en Franco; a canvi de restablir –el Marroc- les relacions diplomàtiques amb Israel, que pateix l’aïllament internacional, per la política genocida envers el poble palestí. 


-segell: Spanish_Sahara_1924_40c (Wikipèdia)-

          Efectivament, Hassan II, aprofitant la indecisió i fragilitat de les acaballes del règim franquista, organitzà la marxa “Verda” per ocupar el territori sahrauí i expulsar els seus habitants, tot i la sentència condemnatòria del Tribunal de la Haia i el no reconeixement de la ONU. Justament en això, en l’ocupació il·legítima i il·legal de territoris i l’incompliment de les decisions dels Tribunals internacionals i les resolucions de l’ONU ambdós estats –Marroc i Israel- s’assemblen com una gota d’aigua a una altra. Així que en Trump ho ha tingut fàcil a l’hora d’apadrinar un tal despropòsit. Els sacrificats, com sempre, la població autòctona, -sahrauís i palestins- legítima propietària del territori –El Sàhara i Palestina-. Tot això enmig del silenci còmplice d’Europa i el món. Vergonyós!  


-Sharauís (Wikipèdia)-

         Mentrestant a Espanya alguns han entès que estar en l’oposició és obstruir sistemàticament la tasca –ja prou feixuga del govern de Sánchez i Iglesias... i ara li toca a la justícia. Encara que el tema ve de lluny i més d’un ha suggerit que és, justament, la justícia, l’assignatura pendent de la democràcia espanyola. Perquè, ara mateix, l’atribució de càrrecs en els alts tribunals ha esdevingut una pura i simple moneda de canvi entre els partits: “tants per a tu, tants per a mi...” I com no podia ser d’una altra manera, les gravíssimes decisions que han de prendre els alts tribunals, estan –en el millor dels casos- “condicionades” per la composició partidista que els situa allà on son. Quan no directament marcades per l’aritmètica de la procedència dels magistrats. 


-tribunals...(La Vanguardia)-

        Doncs bé, ara ni això, perquè el PP que s’ha garantit la majoria absoluta en la composició d’aquells tribunals, posa tota classe d’entrebancs en la seua caducada –dos anys!- renovació, per por a perdre-la. Així manté la punta de llança contra el govern i l’amenaça permanent de boicot a qualsevol iniciativa que no li agrade, per més normal, democràtica i raonable que siga. D’aquesta manera –no ens enganyem- el poder real a Espanya l’ostenta -sempre!- la dreta –la nostra dreta tardofranquista, clar-, fins i tot quan no (des)governa i, de pas, es presenta una imatge –de la justícia- front a Europa, lamentable: l’últim botó de mostra ha estat l’anulació del judici contra Otegui, per part del Tribunal Superior de Justícia Europeu, per manca de garanties jurídiques. Clar que amb les imatges televisives fetes públiques d’aquell episodi, amb els comentaris i gestos –lamentables uns i altres- de la presidenta del tribunal, es veia vindre. I el més lamentable de tot és que la conducta d’aquells funcionaris –els jutges- resta impune, quan la de qualsevol altre servidor de l’Estat seria sotmès a expedient disciplinari, al moment, amb les previsibles conseqüències punitives establertes.

-vacunes (La Vanguardia)-

         I encara n’hi ha més -de burrera opositora- on tot se val, manipulant descaradament la pandèmia que patim, ara amb ocasió de les vacunes, que Casado “avisa” a Sánchez per què no es pose “medalles”, abans i tot que el govern anuncie la mecànica de la seua distribució i aplicació, en les que justament dona el protagonisme a les autonomies. Així el PP no pot suportar que l’executiu de coalició –comunista i venut als independentistes- puga gaudir d’una mínima satisfacció i respir en la lluita contra el coronavirus, que ells –la dreta tardofranquista que patim- s’ha encarregat, des del primer moment, de boicotejar de manera barroera i  vergonyosa, allunyant-se de la resta de països europeus on -majoritàriament- la oposició ha fet costat al govern en la difícil gestió de la pandèmia, a diferència dels conservadors locals.

-A. Saudí (La Vanguardia)-

         I si viatgeu a l’Aràbia Saudí, aneu en compte perquè tot i que, finalment –Mohamend bin Salman dixit- ha reconegut (!?) a les dones, l’autorització per conduir (!) vehicles, manté empresonada a l’activista Loujain al Hath Loul, justament per defensar aquell dret i ja en porta dos i mig, dels cinc que li ha imposat la justícia d’aquell país, per “terrorista”. Es veu que l’ “argument”  del terrorisme és una bona (!) excusa que es gasta per tot arreu, per silenciar als testimonis incòmodes. Sí sí, la d’Aràbia Saudí és la monarquia tan amiga de la nostra, que “unta” als emèrits amb substancioses comissions i manté una guerra genocida contra el Iemen... amb armament adquirit a les factories espanyoles... Tot un (des)honor... darrere l’altre.


--Xina (La Vanguardia)-

Clar que, en això de la repressió sistemàtica dels drets fonamentals, no hi ha color, ni ideologia, ni forma de govern: vegeu si no com a la Xina  la bloguera Zhang Zhan ha estat condemnada a quatre anys de presó per divulgar vídeos informant del brot del coronavirus a Wuhan, a l’inici de la pandèmia. Com a periodista es desplaçà a aquella ciutat per informar –no és aquesta la feina dels periodistes?- del què allà estava succeint: hospitals abarrotats i la gent preocupada per la malaltia que s’estenia per tot. Així que, en mostrar-se crítica i denunciar la situació –no és obligació dels informadors denunciar tals fets?- fou arrestada i en un judici de tres hores (!) condemnada per difondre informació “falsa” (!), que les pròpies autoritats varen haver de reconèixer més tard, sense que això redundara en el seu alliberament.


-banc del govern (La Vanguardia)-

I tornant a casa, només el govern -per boca de la vicepresidenta Calvo- defensa que la concessió d’indults és una facultat de l’executiu de torn, se li tira al damunt tota la púrria pepera i adjacents, per acusar a Sànchez de burlar-se de la justícia i atemptar contra la democràcia si gosa aplicar-ho als independentistes, quan ells s’han cansat d’exonerar a corruptes, estafadors i delinqüents, de la seua corda, condemnats per la mateixa justícia. Aleshores, però, sembla que no s’atemptava contra la democràcia ni es feia burla dels tribunals que els havia condemnat. En què quedem? Tot això  obviant que els independentistes catalans han estat jutjats -i condemnats- per actuacions que a Europa no són delicte, sinó producte de l’exercici normal de la democràcia. Per tant, la pràctica de l’indult, en aquest cas, esdevé una broma de mal gust en “perdonar” als que a Europa són innocents: vegeu si no, com s’han rebutjat les peticions d’extradició de la justícia espanyola contra els polítics catalans exiliats a països com Alemanya, Suïssa, Bèlgica o Regne Unit.


-Trump sense mascareta (La Vanguardia)-

Encara com el Congrés dels EEUU li ha donat l’última lliçó a Trump, en votar en contra i anular el veto que havia posat a la nova llei de defensa i amenaça amb no revalidar la negativa de qui li queden hores a la presidència, al xec anticrisi per als més desafavorits.

         Encara com.