27 d’octubre de 2021

Dies feixucs NO HI HA MANS!

Alguns pensàvem que fer oposició política –amb sou a càrrec dels contribuents, cal no oblidar-ho- és estar atents a què les decisions del govern s’ajusten a la llei i a la pràctica democràtica. Però no. Ací –ja ens ho havia advertit Fraga, per cert, Spain is different- qui perd les eleccions –com el cas del PP a les generals i els seus acòlits de Cs i Vox- es dediquen tota la legislatura a fotre als que governen, quan no per una cosa per una altra: ara una tímida proposta de Sànchez i el seu govern de descentralitzar Madrid i situar en altres llocs d’Espanya, institucions de l’Estat, ha provocat una “tromba” de crítiques de la dreta madrilenya –el tàndem Ayuso/Almeida- amb el recolzament entusiasta de Casado, que sembla no té res més a fer ni sembla saber fer res més que “oposar-se” a totes las iniciatives –especialment les democràtiques i amb trellat- del govern central. I és que clar –per a ells- Madrid sempre serà Madrid i la resta són “provincias”. Quina gent!
Clar que no són els únics –els de la dreta tardofranquista i extrema, amb el PP al capdavant- els que fastiguegen al govern: ara un jutge de Saragossa no només ha acceptat les denúncies d’aquella dreta contra la ex-ministra d’Exteriors, Sra. Gonzàlez Lara, per haver “aixoplugat” al líder del Polisari en un gest d’humanitat, en ser tractar del coronavirus (!) sinó que rebutja –el jutge- arxivar la causa, amb els incomprensibles “arguments” jurídics habituals, que ningú no entén. Així que atendre a una persona malalta –Gali, líder dels sahrauís- és un “delicte” (!?), per a segons qui, que hauria volgut que l’estat espanyol l’empresonara sense més, per encapçalar la resistència a la invasió marroquina –qüestionada per la ONU- de la excolònia espanyola. A més del conflicte (!) diplomàtic escenificat per Marroc, ocupant il•legal del Sàhara, que boicoteja sistemàticament el mandat de les Nacions Unides de deixar parlar als sahrauís, en un referèndum amb garanties. Clar que això li passa al estat espanyol, per no adoptar una postura clara i contundent a favor del Sàhara, tal com l’ONU recolza i moure’s en la indefinició interessada pel tema dels immigrants, la pesca i la por a la reivindicació de Ceuta i Melilla per part del Marroc.
I no paren de “ploure-li” problemes a Sànchez, com ara amb l’erupció volcànica a La Palma: ni té perspectiva d’aturar-se ni poden fer-se miracles en els bens –cases, infrastructures, collites, indústries- que la lava troba –i arrasa- en el seu camí cap a la mar. És ben trist el què està passant i tota ajuda és poca, a més de la solidaritat amb els afectats, però la pregunta és òbvia –i de tant òbvia ningú no gosa de fer-la-: què feien aquelles construccions –habitatges, infrastructures, indústries...- i cultius, en el camí natural d’evacuació del magma? A algun informador se li escapà allò de “la lava devasta todo lo que encuentra a su paso por el ‘cauce' por donde circula....” És a dir que s’ha construït, justament, al llit natural de l’evacuació del magma... i ningú apareix com a responsable: és que els experts vulcanòlegs, a la vista de l’última explosió, ara fa cinquanta anys –que no és una era geològica precisament-, no desaconsellarien -de totes totes- no edificar ni instal•lar-se en aquells indrets? És que els tècnics en construcció i obra pública no es negarien a signar cap projecte en aquells paratges? És que els polítics –locals i estatals- no s’oposarien a autoritzar unes tals llicències? Què ha ocorregut realment? Mai no ho sabrem, perquè l’errada és tan monumental que a ningú –dels que manen i especulen- l’interessa que se sàpiga la veritat.
I les elèctriques? Això no té nom. Que un element primordial del dia a dia de totes les llars està sent objecte de l’especulació més vergonyosa resulta indignant: encara que a les companyies del ram sembla importar-los un rave, mentre polítics de renom –incloent-hi a algun expresident de govern- forma part de la Junta Directiva –si no la presideix-. I sempre poden amenaçar als governs –al de Sànchez ja ho han fet- que tancaran les centrals i ens quedarem a les fosques. Qui els para el peus, aleshores? Ja té bemolls l’invent de cotizar en borsa, no ja les accions de les elèctriques, sinó el kilowatt-hora. Com s’entén? Hem d’esperar, doncs, que les farmacèutiques cotitzen igual i els antibiòtics o els antidepressius varien de preu segons l’hora i els índexs borsaris? Pot ser les editorials faran el mateix i a segons quina hora del dia un llibre el pot costar més car o no tant? I per què no el peix o la carn o qualsevol aliment: el dependent està penjat al telèfon i avisa a la client, que ara el preu és tant, encara que si s’espera una estona igual baixa o puja (!?) En fi, una presa de pèl monumental als usuaris i una burla descarada a les autoritats: el capital mana i tots a callar. Vergonyós!
Mentrestant l’exhibició(nisme) de les desfilades militars ha tornat a fer-se present, desprès del parèntesi de la pandèmia, ara per la “festa” del 12 d’octubre, qüestionada, per cert, pels països “hispanoamericans” –especialment pel govern mexicà que exigeix a l’espanyol que demane disculpes per la massacre dels pobles indígenes-. Uniformats de tots els signes i colors han marcat el pas per la Castellana, front a la tribuna oficial, amb gran satisfacció dels grups enyoradissos de les “parades” franquistes que, com no podia ser d’una altra manera, han escridassat a les autoritats democràtiques del govern d’en Sànchez: una vegada més l’espectacle vergonyós ha estat servit, amb la satisfacció gens amagada dels polítics hereus de la dictadura. És la “democracia a la española” de què ens hem (han) dotat.
Encara com la vida rural recupera el pols i s’estén per tota la geografia –bé que tímidament- la presència de noves famílies a les petites localitats, despoblades, amb criatures que tornen a alegrar les places buides i a ocupar les escoles tancades, mentre que l’economia primària –l’agricultura, l’artesania, les pastures...- es recupera i un estil de vida “nou” –el de tota la vida dels espais rurals- i saludable es fa present als territoris de l’interior, que han estat a punt de desaparèixer... Encara com.

21 d’octubre de 2021

Carta oberta PERIODISME CONDESCENDENT

Els diaris –qualsevol, perquè en això la tendència ideològica compta poc- anuncien en portada que “Sánchez y Casado de enfrentan, ahora por la nueva ley de vivienda” (!), quan qualsevol lector del què ha estat testimoni –avergonyit- és de la bronca organitzada pel PP, arran de la tímida proposta de nova llei per afavorir les famílies de rendes modestes i el joves que no es poden independitzar per estar a l’atur o amb contractes irregulars. Per començar, la notícia exacta és “Casado se enfrenta a Sánchez...” i la glosa no és una altra que la descripció dels fets, a les Corts i a les plataformes de la dreta franquista, que s’ha tret la careta en la defensa dels rics i poderosos, que prefereixen tancar les seues vivendes, abans de cedir mínimament a favor de la gent modesta. No és, doncs, una qüestió menor donar les notícies ajustades a la veritat. Per començar.

A cau d’orella (ssshhhttt...) HOMENATGE AL PROF. J. ANT. BENAVENT…

Arran del 80è aniversari de l’únic professor viu –J. Ant. Benavent- que ens queda, dels nostres estudis de Pedagogia, els de València -encara que en nom de tota la promoció- li hem dedicat un petit homenatge, que feia temps que ens rondava pel cap... Per començar, ja als actes commemoratius dels 50 anys dels estudis de Pedagogia (2015), tingué un paper protagonista de primer ordre i ens sorprengué –en la seua intervenció al paranimf de la Facultat- de com estava de documentat de la hª acadèmica dels alumnes que passarem per les seues mans, donant informació de quina havia estat la nostra dedicació, arran d’acabar els estudis de Pedagogia: docència universitària o d’altres nivells, investigació, treballs socioeducatius, inspecció educativa, càrrecs representatius i professionals... acompanyant les estadístiques (!) corresponents –com a bon professor que fou de la matèria-. Ja aleshores ens insistí, reiteradament, en preparar la celebració del 50è aniversari de la 1ª promoció (2018) i en fou impulsor, doncs ens ho seguí recordant el temps que faltava.
Així que varem comptar amb ell, que participà activament per fi, en arribar aquella data, en la seua conferència a la Capella de la Verge de la Sapiència, de la Nau, junt a altres intervinents i que es recollí al llibre commemoratiu -“Breve (!?) crònica -9 pàgines de lletra menuda!- de los años 60 del siglo XX: la década de la 1ª promoción...”, on feu un documentat repàs històric de la situació política, social econòmica i educativa de l’Espanya del moment i de València i la nostra Universitat. De manera que vam pensar que hauríem d’agrair-li-ho i algú al•ludí a que podria estar a punt de fer els 80 anys i seria una bona ocasió per acompanyar-lo, en una tal celebració: dit i fet, es constituí una mini-comissió per organitzar-ho on –com no podia ser d’una altra manera- hi havia el nostre benvolgut company Codina –“notari major” de la promoció-, com a coordinador i Marisa Monera, Matilde Herrero i Marc Ant. Adell, que ens anàrem reunit a l’efecte i informant a la resta de col•legues, fins que es decidí fer-li un regal, “editar” un llibre amb fotos i records i celebrar un encontre a la Nau.
El regal, desprès de moltes voltes, fou un rellotge intel•ligent, dels que “fan de tot”; del “llibre”, distribuït per e.mail en format pdf –i una curta tirada impressa-, recollim ara la portada, amb ell “treballant” a l’ordenata i els components de la promoció, en la foto històrica del 68 als peus de Vives.
La “festa” –discreta per la pandèmia que no ha acabat encara- molt emotiva, ens reuní als companys de València que pogueren ser presents: Juan Codina, Marisa Monera, Matilde Herrero, Marc Ant. Adell, Pilar Martínez Prats, Pilar Martínez Martínez, Mª Cruz Ramírez, Marita Sastre, Pilar Moscardó, Clara Ferrando y Manuel García Hipólito, bé que es rebé l’adhesió dels que no pogueren assistir com Pilar Ibor, Rafa Herrero, Mari-Carmen Santacruz, Fernando Curbelo, Diego Sevilla i Juan Gonzàlez –i Carmen Alonso-. Ens trobàrem a la cafeteria de la Nau al pati exterior i, tot seguit, aparegué el nostre professor, “convidat” per Codina en nom de tots, amb l’excusa de recuperar el contacte, desprès de tant de temps... Semblava que ell no sospitava res... de l’homenatge i felicitació que li havíem preparat amb motiu del seu vuitantè aniversari, així que fou saludant a tots i ens asseguérem –convenientment separats encara i amb mascareta-, per demanar una consumició... de moment i seguir parlant. I alguna companya que feia temps que no el veia, s’atansava per saludar-lo i interessar-se...En algun moment el propi professor Benavent al•ludí a que, durant la pandèmia, havia hagut de redactar un pròleg, a petició de l’autor d’un nou llibre, titulat “Objetar la Sociedad” d’en Marc Ant. Adell, que rebé la felicitació de tots els presents, especialment de Marisa Monera, que coneixia bé el tema, en haver estat la “impulsora” de la idea del nou llibre, amb ocasió de la presentació del llibre anterior –Objetar la Escuela-, al Corte Inglés, l’any passat.
En això es presenta la cambrera i algunes companyes i Codina, amb una coca de festa i els ciris dels 80 anys, encesos, alhora que se li “explicava” a Benavent que era ell el centre de l’acte i de la festa, la qual cosa agraïa emocionat, alhora que bufava les veles enmig dels aplaudiments dels presents... Tot seguit se li feia entrega del regal d’un rellotge digital intel•ligent i del “llibre” redactat, amb motiu de la celebració, amb fotos, records dels estudis i textos dels alumnes, òbviament algun més que dels presents, doncs se’n reberen de companys com ara Isabel Corts, Dosinda Senín –La Coruña-, Celsa Seoane –La Coruña- , Diego Sevilla –Granada- i Juan González i Carmen Alonso –Santander-...
L’acte seguí amb fotos i conversa...
...fins que, en fer-se tard, acudírem al peus de l’estàtua de Vives per fer-nos la foto de rigor i de record entranyable d’una tal ocasió.
No cal dir que ha estat un episodi molt emotiu per a tots, no només per al professor Benavent, doncs que a la nostra edat (!) hem tingut ocasió d’homenatjar a l’únic supervivent d’aquella llarga nòmina de professors que ens impartiren les matèries del nostre pla d’estudis de Pedagogia...fa més de 50 anys (!) és d’agrair a la Providència, quan també un nombrós grup de companyes i companys ens han deixat. Per molts anys!