20 de febrer del 2017

Per pensar-hi ESTRANYA JUSTÍCIA-1


                                                  

         
Efectivament, Montesquieu estranyaria la situació i pràctica de determinada justícia actual, ben diferent de la que ell imaginà i proclamà, per al bon funcionament de la societat civil, arran de la Revolució Francesa, de 1789: tres pilars sobre els què es fonamentaria l’estructura de l’estat modern. A saber, el poder democràtic o parlament, el poder polític o govern i el poder judicial o tribunals. Tots tres sobirans i independents.
         El temps transcorregut, però, i els interessos i conveniències de les forces vives i reals del món actual, han modificat aquell plantejament inicial i ja és un fet habitual –al que la ciutadania s’ha anat resignant, lamentablement- el transvasament de competències i mistificacions d’un poder a l’altre o als altres. Així en la competitivitat –no sempre neta i democràtica- de les diverses forces polítiques -no per millor servir els ciutadans i la societat, sinó per fer-se amb el poder- ens estem acostumant a la intervenció de la justícia per dirimir aquelles disputes: és el què s’ha vingut anomenant la “judicialització” de la política. L’exemple més evident ens el presenta el govern del PP, portant al Suprem i al Constitucional, qualsevol moviment dels partits independentistes de Catalunya i palesant la nul·la voluntat del poder central d’asseure’s a dialogar democràticament.     No és, però, l’única anomalia del sistema, perquè cada vegada amb més contundència assistim, els ciutadans, perplexos a la “politització” de la justícia i això des de les arrels formalment constitucionals del propi sistema democràtic, doncs el nomenament dels alts càrrecs judicials -que són els què, en definitiva, regulen i governen l’administració de justícia dels àmbits inferiors- es fa per “quota” de partits, amb l’ “argument” que així es representa més adequadament l’espectre social i ciutadà i, per tant, la justícia esdevindrà més “democràtica”.
El “procediment” però –i lamentablement- esdevé altament problemàtic i preocupant i no només perquè la justícia més que no democràtica ha de ser justa i, si es vol, equitativa i sempre independent, sinó perquè els individus així nomenats, a l’hora d’analitzar i decidir sobre els temes que els són sotmesos es comporten –majoritàriament- no com a experts juristes i persones documentades, sinó com a simples “corretges de transmissió” dels partits que els promogueren a aquells “càrrecs”: ja és un lloc comú “comptabilitzar” la composició aritmètica d’aquells tribunals o òrgans jurisdiccionals –tants membres “conservadors” i tants altres “progressistes”- per anticipar el resultat de la “sentència”. Això és especialment evident en els magistrats “promoguts” per la dreta, que “decideixen” -en bloc i mecànicament- en funció dels interessos dels seus “promotors”. En els anomenats “progressistes”, en canvi, el grup no es tan compacte, especialment quan hi ha algun membre proposat per les minories parlamentàries, que sol marcar perfil propi i comportar-se amb més independència i professionalitat.
         A aquesta lamentable –perquè desvirtua el sentit de la justícia- i evident -perquè és de domini públic- “politització” dels òrgans judicials superiors –Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Consell General de Poder Judicial-, encara s’afegeix una nova distorsió al funcionament de la justícia, doncs la realitat és que aquells organismes presenten majories afins als governs anteriors, doncs arrosseguen, per inèrcia la composició derivada de la majoria política que governava en legislatures passades. I així han mantingut una pràctica dilatòria –quan no directament beligerant- en relació a les decisions de l’executiu i a les iniciatives legislatives, aprovades per la majoria parlamentària. De manera que un executiu suposadament progressista no en té prou en aconseguir –mitjançant les negociacions pròpies de la dinàmica parlamentària- l’aprovació dels projectes de llei que proposa, sinó que ha d’enfrontar-se al seguit de recursos dels “altres”, que pretenen “guanyar” als tribunals –amb majories que els són fidels- el què no poden aconseguir al parlament.
No acaben ací, però, les “irregularitats” que, des de l’atenta mirada del ciutadà, ens ofereix la justícia cada dia i, especialment, en els últims temps. El cas de Garzón –per exemple- fou emblemàtic i palesa, a més, la contradicció permanent de la dreta, que aplaudia i victorejava a aquell magistrat, quan prenia mesures –de dubtosa legalitat i cap legitimitat- empresonant independentistes, prohibint manifestacions pacífiques i il·legalitzant partits nacionalistes petits, però incòmodes als dos grans partits “no nacionalistes” (!?) espanyols: PP i PSOE.
Aleshores sí. Però quan el mateix magistrat gosà processar a nombrosos càrrecs dels “populars”, per implicació en trames corruptes de gran abast –el cas Gürtel- o quan s’atrevia a iniciar un procés d’atribució de responsabilitats penals contra els individus més significats del règim franquista, aleshores es desfermà la persecució i les desqualificacions dels “populars” contra un jutge venut als socialistes i “roig”. Fins i tot el fundador del PP i ex ministre franquista, sr. Fraga, intervingué en la polèmica contra l‘ex jutge de l’Audiencia Nacional, no sabem si perquè s’hi sentí al·ludit i temé ser processat, com a col·laborador del general colpista i genocida.  
Igualment rebutjable fou la persecució del jutge Elpidio, que processà i empresonà a Blesa, amb motius més que evidents. Però els seus amics “populars” maniobraren, hàbilment, per apartar-lo del procés i fins i tot de la carrera judicial. I encara dura, amb l’obstrucció sistemàtica de la cúpula del PP, de totes les trames de corrupció què els posa en evidència, a Madrid i als territoris –València, fins al curull de populars “investigats”, com es diu ara-.

Mal panorama i mal presagi per a la credibilitat de les institucions d’una democràcia que, tot i els anys de la seua restauració, es troba en permanent “transició” no se sap ben bé cap a on. Cap a l’homologació europea sembla que no. 

8 de febrer del 2017

Carta oberta PACTE? QUIN PACTE?




A la fuerza ahorcan”, diu la dita castellana, però tampoc. Els successius revessos que els “populars” estan recollint al Parlament on, malgrat tot, són el partit majoritari els està fent abaixar els “fums” i fan veure que s’avenen a parlar amb les forces democràtiques, com ara per “pactar” un ample acord en matèria d’educació. Però no.
Una “força” política que des de 1978 –data constitucional emblemàtica i sacralitzada per molts “demòcrates”- s’ha oposat sistemàticament al pacte educatiu, amb la resta de partits, no és de fiar. Féu memòria, si no, com es comporten: des de l’oposició actuen com a única força discrepant front a la totalitat de partits i, des del govern, imposen –en solitari- a la resta de forces polítiques, la(es) seua(es) lleis, bloquejant tots els intents de pactar unes bases mínimes d’acord. La ideologia neoliberal, conservadora i tardofranquista, d’una tal formació és incompatible amb qualsevol acord de bases dialogants i democràtiques, tampoc en educació.
Així que, malgrat la “bona cara” que posa el substitut de Wert, del PP no se’n traurà l’aigua clara. I si no, al temps.




1 de febrer del 2017

Dies feixucs QUIN 2017 ENS ESPERA?


         A la vista de les primeres notícies, no millor que l’infame 2016 al què, pel seguit de desgràcies –naturals i provocades- que ens ha deparat, teníem ganes de perdre de vista. I no, el 2017 es presenta pitjor, que ja és dir. Vegeu, si no:
Per començar i que a l’endemà –i el mateix dia de la “proclamació”, amb una notable absència de famosos i públic- el nou president dels EEUU, es veu contestat i qüestionat, esdevé una fita històrica... que sembla no té aturador...Perquè no té aturador el seguit de despropòsits que està protagonitzant aquell personatge: l’enemistat amb Mèxic i la pretensió afegida de que els mexicans li paguen el “seu” mur;  el conflicte generat amb la Xina, pel descarat proteccionisme comercial que avala per als productes americans a l’orient; el malestar amb Europa per la lloa que en féu del “brexit” i el menysteniment de les polítiques de la Unió, alhora que flirteja amb individus com Putin i Netanyahu. I, a dins de casa, pel seguit d’escàndols que no para de protagonitzar des de l’inici de la campanya electoral a la presidència dels EEUU: el boicot als mitjans, en acusar-los de mentiders per denunciar les seues barbaritats; el masclisme barroer i sexista envers de les dones americanes. I, ara, el racisme militant, en barrar el pas als immigrants musulmans, que li ha valgut la crítica internacional que inclou a incondicionals com l’Aràbia Saudita.




Clar que què es podia esperar d’un megalòman paranoide, com ja l’han qualificat prestigiosos psicòlegs i psiquiatres? Una desgràcia planetària és el que ens ha caigut al damunt, amb un tal ros de panolla acomplexat i bordeline: no d’una altra manera s’entenen aquells comportaments.
Mentrestant als espanyolistes dels “populars” els ve de guinda que l’exjutge Vidal qüestione la legalitat –o és que hi ha res de legal, fora de la sacrosanta Constitució?- de la recerca de dades, per conformar el cens electoral català, amb vistes a la consulta democràtica pretesa –també il·legal, of course!- , perquè els habitants de Catalunya “opinen” sobre el seu futur. Ara la fiscalia –que sembla no té res més a fer-, com a corretja de transmissió del govern de torn, s’ha posat frenèticament al costat (!?) de Vidal per perseguir un tal delicte: el de conformar un cens per consultar a la ciutadania...
Del què no s’obliden els del PP és de “gratificar” als seus titelles i així  la “protegida” de Rajoy, en temps ministra del “transvasament” –la tal Rodríguez-, que s’exhibí a Vinaròs en la posada de la “primera canalització”, per portar l’aigua “sobrant” (!?) de l’Ebre als camps de golf de l’era Camps, amb presència de mes policies que públic; en haver estat rellevada de la CNMV, on protagonitzà una gestió nefasta, ara se la “premia” amb la presidència de l’empresa pública Tragsa, on cobrarà –per fer no sabem què- 210.000 euros l’any. Així, mentre els nostres titulats universitaris  han d’anar-se’n de casa, ves a saber a on, per trobar treball i viure justos, ací els “populars” recol·loquen als seus en llocs de responsabilitat (!) pública i sous d’infart. I, damunt, ens hem hagut de sentir –Rajoy dixit- que clar ens ha vingut la crisi al damunt, perquè hem viscut –qui, si se pot saber, Mariano?- per damunt de les nostres possibilitats (!?). Quin morro té el de Pontevedra!
I la violència arriba –o no se n’havia anat?- a l’escola. Ara en un institut de Villena –Alacant-: un adolescent, ganivet en mà, ataca sense motiu aparent, a cinc companys que resulten ferits lleus i el propi agressor n’és afectat, en ser reduït per la guàrdia civil. Fonts de l’institut informen que no era mal estudiant (!). El tema és prou complex com per despatxar-lo en una simple glossa, però el què és evident és que alguna cosa no estem fent bé: ens ocupem i preocupem prou -els docents i les autoritats educatives- del nostre alumnat adolescent –per definició conflictiu-? Estan les famílies prestant la desitjable –imprescindible més bé- col·laboració i complicitat amb els centres dels seus fills? Clar que en un context social, on l’agressió i la violència és present a diari, es fa difícil evitar que no es “cole” als centres, pertorbant i pervertint la convivència i el bon clima imprescindible a la funció educativa. Més, quan els media ens estan bombardejant literalment a diari, sense cap mirament, amb les (males) notícies de l’agressivitat de tot arreu i farcint els programes i les sèries d’una violència afegida i gratuïta, que esdevé letal.


Encara com, per a la cultura i la història, ens n’arriba una de bona –de notícia- i és la troballa d’un vaixell de l’antiga Roma que naufragà front a l’illa de Cabrera amb centenars d’àmfores al seu interior i 1.800 anys d’antiguitat, que transportava garum, una salsa cobejada del moment, fabricada a partir de budell de peix dessecats al sol.
Justament foren els pescadors de la zona, els que donaren la veu d’alarma, en trobar enganxades a les xarxes troços de ceràmica que han resultat ser de les àmfores del vaixell enfonsat.

Encara com...