24 d’abril del 2018

Dies feixucs BONES NOTÍCIES



                                                                                                                    
Acostumats com estem a que les bones notícies no són notícia, canviarem de terç en la nostra glossa dels “dies feixucs”, per ocupar-nos-en, justament, de les que ens omplen l’ànim i desmenteixen aquell pretès axioma...

Per començar l’Escola Valenciana ha obert les trobades anuals que tant han prestigiat al col·lectiu i donat a conèixer a la ciutadania el projecte integrador d’una ensenyament de qualitat i plurilingüe...


També reconforta saber que, finalment, als diners que ha costat l’aeroport de Castelló, se’ls donarà una utilitat, com la de constituir-se en lloc d’aterratge dels avions contra incendis, en prevenció dels esdeveniments luctuosos que cada estiu delmen els nostres ja esquilmats boscos...
No serà per amollar coloms, però alguna cosa es mou a Cuba, en assumir la presidència algú que no se’n diu Castro: Díaz-Canel, considerat “progressista” i proper a la gent, serà el primer dirigent no militar de la Revolució Cubana. Els media d’ací destaquen les arrels asturianes del nou líder, doncs un besavi seu emigrà a mitjans del segle XIX, d’Astúries a Cuba. Benvingut siga, doncs a la política, el seu besnet i donem-li el benefici del dubte, si més no perquè des de la democràcia estadounidenca s’estan donant passos enrere, amb el ros de panolla de Trump.


I com ja ens temíem alguns, la política judicialitzada –o la justícia politizada- va, cada dia més, a la deriva. Ara amb les greus incongruències, quan no contradiccions directes entre tribunals i govern, pel tema de la suposada “malversació” de l’1-O, quan Rajoy i Montoro negaven –i Montoro reitera ara- que no es gastà un euro de les arques públiques. Suposadament ho feren per traure pit i fer-nos creure que “ells” són els que manen dels diners i no la Generalitat. Però, clar, això desmunta el càrrec de “malversació” contra Puigdemont, per estraditar-lo i qüestiona els “delictes” atribuïts al empresonats d’Estremera. Així l’espectacle en el creuament d’acusacions entre el Suprem i Hisenda  són d’antologia i la millor notícia possible per a la democràcia, doncs acredita la condició de “muntatge” del 155 i de tot el que se’n deriva.


En la mateixa línia de despropòsits se situa el “serial” Cifuentes que, primer, exhibeix un màster universitari, per demostrar que fins i tot els polítics tenen estudis; desprès ensenya els “justificants” –magistralment falsificats-; genera una polèmica en la pròpia Universitat Rey Juan Carlos que acaba en destitucions i dimissions i acaba la graduada renunciant (!?) al tal màster i per tal d’amenaçar al PP que sembla no l’està recolzant prou, denuncia a la fiscalía les irregularitats detectates –a bones hores- en la gestió de les inversions milionàries en el fiasco de la Ciutat de la Justícia, en temps d'Aguirre.


           L'episodi lamentable ha estat la "filtració" del vídeo -alguns anys guardat en un calaix "amic"-, on s'aixampa a la ja "ex" de la comunitat de Madrid i del PP madrileny, en l'enregistrament de la bossa de Ciguentes, amb unes cremes amagades. a  un gran magatzem. La dimissió dels càrrecs, però, de la presidenta, en un país i un partit -el PP- que no té en el seu adn, un tal costum, és una molt bona notícia per a la democràcia. Veurem com acaba la cosa.
Bona notícia, també, que la ciutadania no s’esporugueix front a les amenaces del ministre Zoido de penalitzar i multar les descortesies a l’himne o al rei ha estat que, una bona part dels aficionats blaugrana, van dedicar una sonora xiulada a l'himne espanyol i a Felip VI, abans de l’inici de la final de la Copa, a l'estadi Wanda Metropolitano que enfrontava el Barça i el Sevilla on, per a més inri, guanyà Catalunya -vull dir el Barça- per golejada (0 a 5).
Finalment fora d’ací, la marca “España” no es troba en el seu millor moment. Fins i tot intel·lectuals d’arreu del món, en una llarguíssima llista de més d’un centenar, de les universitats més prestigioses del planeta[1], encapçalats pel científic, investigador i professor nord americà Noam Chomsky demanen l’alliberament dels presos polítics, a Espanya. I, a més de l’alliberament dels presos polítics, els sotasignants demanen la intervenció de la UE i denuncien que la democràcia espanyola viu els dies més foscos, d'ençà de 1978.


I encara més –que és el que més els cou, per la cosa econòmica de què Rajoy en presumeix-, el Fons Monetari Internacional (FMI), nega que la crisi catalana ha alentit l’economia espanyola, com s’ha intentat “vendre” des del govern de l’Estat, per culpabilitzar Catalunya dels mals d’Espanya. Una vegada més la campanya intoxicadora centralista ha pecat de maldestra i increïble.

No em direu que no són bones notícies. Per a la democràcia i la civilitat, clar. Doncs això.



[1] El signants de la carta són els següents:
Professor Noam Chomsky, MIT, EUA
Professor David Whyte, University of Liverpool, GB
Dr. Mònica Clua-Losada, University of Texas Rio Grande Valley, EUA
Professor Saskia Sassen, Columbia University EUA
Professor James K Galbraith, University of Texas – Austin, EUA
Professor Fiona MacKay, University of Edinburg, Escòcia
Professor Leo Panitch, York University, Toronto, Canadà
Professor Neil Davidson, University of Glasgow, GB
Professor Greg Albo, York University, Toronto, Canadà
Professor Patrick Bond, University of the Witwatersrand, Sud-àfrica
Professor Akwugo Emejulu, University of Warwick, GB
Professor Imogen Tyler, University of Lancaster, GB
Professor Keith Ewing, King’s College London, GB
Professor Nira Yuval-Davis, University of East London, GB
Professor Gilbert Achar, School of Oriental and African Studies, GB
Professor Armin Bernhard, Universitat de Duisburg-Essen, Alemanya
Professor Huw Beynon, Cardiff University, Gal·les
Professor Tithi Bhattacharya, Purdue University, EUA
Professor Andreas Bieler, University of Nottingham, GB
Professor Bill Bowring, Birkbeck, University of London, GB
Professor Rudolph Brauer, University of Bremen, Alemanya
Professor Mario Diani, University of Trento, Itàlia
Professor Simon Duncan, University of Bradford, GB
Professor Pablo Ghigliani, CONICET, Argentina
Professor Penny Green, Queen Mary University, London, GB
Professor David Howell, University of York, GB
Professor Ronnie Lippens, Keele University, GB
Professor Bart Maddens, Catholic University of Leuven, Bèlgica
Professor Miguel Martínez Lucio, The University of Manchester, GB
Professor David McNally, York University, Toronto, Canadà
Professor David Miller, University of Bath, GB
Professor Adam Morton, University of Sidney, Austràlia
Professor James L Newell, University of Salford, GB
Professor John Parkinson, University of Cranberra, Austràlia
Professor Scott Poynting, University of New South Wales, Austràlia
Professor Helen Richardson, Sheffield Hallam University, GB
Professor JP Roos, University of Helsinki, Finlàndia
Professor Sebastian Scheerer, University of Hamburg, Alemanya
Professor Phil Scraton, Queen’s University Belfast, Nord d’Irlanda
Professor Joe Sim, Liverpool John Moores University, GB
Professor Richard Sorg, Hamburg, Alemanya
Professor Paul Stewart, University of Strathclyde, Escòcia
Professor Steve Tombs, The Open University, GB
Professor Tony Ward, Northumbria University, GB
Professor Andrew Watterson, University of Stirling, Escòcia
Professor Peter Willetts, City University of London, GB
Dr Milica Antić Gaber, University of Ljubjana, Eslovènia
Dr Alejandra Araiza Diaz, Universidad Autónoma del Estado de Hidalgo, Mèxic
Pura Ariza, Manchester Metropolitan University, GB
Dr Dario Azzellini, Cornell University, EUA
Dr David Bailey, University of Birmingham, EUA
Dr Oscar Berglund, University of Bristol, EUA
Marc Bosch i Matas, University of Amsterdam, Països Baixos
Dr Jonathan Burnett, Swansea University, Gal·les
Grant Buttars, University of Edinburgh, Escòcia
Dr Queralt, Capsada-Munsech, University of Glasgow, Escòcia
Dr Sevasti, Chatzopoulou, Roskilde University, Dinamarca
Dr Yulia Chistyakova, Liverpool John Moores University, GB
Dr Vickie Cooper, Open University, GB
Dr Adriano Cozzolino, University of Napoli L’Orientale, Itàlia
Dr Gareth Dale, Brunel University, GB
Dr Jill Daniels, University of East London, GB
Dr Judith Delheim, Zukunftskonvent, Alemanya
Dr Julia Downes, Open University, GB
Dr Phil Edwards, Manchester Metropolitan University, GB
Dr Wolfram Elsner, University of Bremen, Alemanya
Dr Karen Evans, University of Liverpool, GB
Dr Cristina Flesher Fominaya, Loughborough University, GB
Dr Robert González Garcia, Universidad Autónoma del Estado de Hidalgo, Mèxic
Dr Sofia Gradin, King’s College London, GB
Dr Alexia Grosjean, University of St Andrews, GB
Dr Bue Rübner Hansen, Aarhus University, Dinamarca
Mike Harrison, University of South Wales, Gal·les
Dr Emily Luise Hart, University of Liverpool, GB
Sabine Hattinger-Allende, University Duisburg-Essen, Alemanya
Dr Fiona Henderson Glasgow Caledonian University, Escòcia
Dr Marion Hersh, University of Glasgow, Escòcia
Dr Michael Holmes, Liverpool Hope University, GB
Dr Laura Horn, Roskilde University, Dinamarca
Dr Feyzi Ismail, School of Oriental and African Studies, GB
Dr Sabine Israel, Leibniz-Institut für Sozialwissenschaften, Alemanya
Dr William Jackson, Liverpool John Moores University, GB
Dr Johannes Jäger, University of Applied Sciences BFI Vienna, Àustria
Dr Paul Jones, University of Liverpool, GB
Dr Mark Kaswan, University of Texas Rio Grande Valley, GB
Dr Stephanie Khoury University of Liverpool, GB
Dr Nicholas Kiersey, Ohio University, EUA
Dr Tor Krever, University of Warwick, GB
Dr Theocharis (Harris) Kromydas, University of Glasgow, Escòcia
Dr Michael Mair, University of Liverpool, GB
Dr Paul McFadden, University of York, GB
Jo McNeill, University of Liverpool, and UCU UofL President, GB
Madelaine Moore, University of Kassel, Alemanya
Dr Carlo Morelli, University of Dundee, Escòcia
Dr Jeffrey Murer, University of St Andrews, GB
Dr Féilim O hAdhmaill, University College Cork, Irlanda
Christina Paine, UCU London Metropolitan University, GB
Dr Kirsteen Paton, University of Liverpool, GB
Dr Louise Purbrick, University of Brighton, GB
Dr Xavier Rubio-Campillo, University of Edinburgh, Escòcia
Dr Pollyanna Ruiz, University of Sussex, GB
Dr Thomas Sablowski, Rosa-Luxemburg-Stiftung, Alemanya
Jordi-Sanchez Carrion, University of Liverpool, GB
Dr Jeffrey Stevenson Murer, University of St Andrews, Escòcia
Dr Maka Suarez, Universidad de Cuenca & FLACSO-Ecuador, Equador
Dr Simon Toubeau, University of Nottingham, GB
Katie Tucker, Liverpool John Moores University, GB
Kristine Vanden Berghe, Université de Liège, Bèlgica
Jill Vickers, Carleton University, Ottawa, Canadà
Dr David Webber, Southampton Solent University, GB
Dr Niall Whelehan, University of Strathclyde, GB
Dr Angela Wigger, Radboud University, Països Baixos
Dr Owen Worth, University of Limerick, Irlanda
Doug Yearwood, Queen’s University, Canadà
Dr Yuliya Yurchenko, University of Greenwich, GB

                                       





23 d’abril del 2018

Carta oberta REBEQUERIA




O ja en van dues? Primer LLerena –simple instructor, que no factotum de la causa independentista- es revolta contra la decisió del Tribunal Superior de Scheleswig-Holstein, quan exonerava a Puigdemont del delicte (?) de rebel·lió. I, ara, arremet contra el ministre Montoro, perquè el d’Hisenda declara reiteradament que l’1-O-17 no es gastà un euro de les arques públiques, en el referèndum en qüestió i, per tant, no pogué haver-hi malversació.

Ja és mala sort que, des d’Europa –els tribunals alemanys, que són els que s’han pronunciat, de moment- li desmunten al tal magistrat l’acusació de rebel·lió contra Puigdemont i des d’ací, un membre destacat –Montoro- del govern de Rajoy, que ha atiat la causa contra Catalunya, el desautoritza en la segona acusació –malversació-.

19 d’abril del 2018

Carta oberta ORTIFUS GENIAL


                                               





            L’acudit d’Ortifus de Levante del 19.04.18, és impagable per genial i contundent. I més d’agrair, encara, quan massa comentaristes d’ocasió, obnubilats per la seua ignorància culpable, mala fe o complex d’inferioritat –o les tres coses a la vegada- no paren d’atiar la “qüestió” catalana, fent costat amb servilisme genuflex a la inèpcia supina de Rajoy i a les prevaricacions ostentoses de les corretges de transmissió, en que els tardofranquistes han convertit els tribunals de justícia (!), amb la complicitat –tot s’ha de dir, lamentablement- de partits, en temps democràtics i plurals.
            Ara, més que mai, val més una imatge inspirada –la d’Ortifus!- que mil paraules vanes d’alguns comentaristes. Felicitats al vinyetista.

                         

Carta oberta EL SUPREM TÉ RAÓ




            Per una vegada, en tot aquest tortuós i insòlit “viatge” judicial, el Tribunal Suprem té raó en “contestar” la decisió del Tribunal Superior de Scheleswig-Holstein, quan exonerava a Puigdemont del delicte (?) de subversió, argumentant que no són comparables els disturbis per l’ampliació de l’aeroport de Frankfurt, amb el episodis de Catalunya.
Efectivament el tribunal espanyol l’encerta de ple, perquè l’episodi de l’aeroport de Frankfurt, no deixa de ser una situació d’ordre públic convencional, al que s’enfrontaren els agents policials, en resposta als aldarulls que es promogueren; mentre que els greus desordres de l’1-O-17, a Catalunya, foren promoguts i protagonitzats per la policia estatal, en agredir brutalment als pacífics ciutadans –dones i ancians inclosos- que, pacientment, esperaven exercir el dret democràtic –i constitucional- d’expressar-se a les urnes.
            Té raó el TS, no són comparables.
  



15 d’abril del 2018

Dies feixucs CONTRA CATALUNYA



         Els lectors i lectores poc avesats es troben majoritàriament –encara- admirats o perplexos –va per ideologies- i excepcionalment indignats, pel comportament de l’estat espanyol –reaccionari i brutalment agressiu- arran de l’acord del President de Generalitat de Catalunya de convocar un referèndum, no per declarar la independència –com el govern de Rajoy s’ha encarregat de manipular descaradament-, sinó perquè tots els ciutadans i ciutadanes residents a Catalunya –d’origen geogràfic i ideològic del  tot diversos- exerciren el dret constitucional (!) d’expressar-se envers el seu futur. 


Un exercici, per cert, plenament democràtic i expressament reconegut i protegit en la Constitució, a  l’ apartat "a" de l’ artícle 20 –“Se reconoce y protege el derecho a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio... "-.  Es veu –segons el govern de Rajoy i els tribunals que li fan costat- que expressar-se la ciutadania –de Catalunya o d’Espanya- sobre el futur polític que ens afecta directament, no cap en la concepció que ells tenen de la Carta Magna.


O pot ser les urnes –instrument específicament democràtic de consulta- no serien aquell “otro medio” que la Constitució reconeix. Es tracta, doncs, de la particular –i sectària- interpretació del text constitucional que el govern i alguns jutges fan i imposen, il·legalitzant (!?) la consulta popular de l’1-O-17, restant palès que no es tracta d’un referèndum il·legal –al menys des d’una interpretació asserenada i proporcionada de la Constitució-, sinó d’un referèndum “il·legalitzat”, que no és igual.
D’aleshores ençà l’aparell estatal –govern, tribunals i el propi cap de l’estat, el rei- no han mirat prim en mostrar-se contundents i repressors, no només contra els polítics escollits democràticament que, de forma pacífica, han seguit defensant l’opció majoritària que els reclamava la ciutadania, sinó contra el poble que, també pacíficament i democràtica, s’ha vingut manifestant en favor de la democràcia i la llibertat. 


La resposta ha estat  sempre la mateixa: tancament al diàleg constructiu, amenaces continuades, acusacions inventades, agressions brutals i indiscriminades a la població, per part de la policia espanyola i l’empresonament injust dels seus dirigents, convertits el presos polítics.


L’excusa afegida ara –una més- ha estat la violència (!?) dels manifestants –que ompliren de “pegatines” i trencaren els vidres del vehicle de la guàrdia civil, que envaïa i enregistrava la Conselleria d’Economia de la Generalitat. I sobre aquella “construcció” dels fets, Audiència Nacional i Tribunal Suprem han acusat, processat i empresonat a polítics i funcionaris –també policials, com els mossos- de sedició (!) i rebel·lió (?), en clara desproporció, quan no invenció directa d’uns delictes inventats, com els tribunals alemanys –i el posicionament dels belgues, suissos i escocesos-  desmenteixen en no reconèixer-los. Perquè l’única violència contrastada i soferta pels ciutadans, amb quasi un miler de ferits fou la dels funcionaris uniformats del ministre Zoido.


         Val a dir que el partit popular, amb Rajoy al capdavant, ha comptat amb la complicitat de bona part de la resta de partits, per emparar-se en la Constitució, a l’hora de procedir de la forma tant descerebrada com ho han fet, en interpretar el text de la Carta Magna de manera no ja estricta, sinó clarament sectària i partidista. Lluny de la generositat i intel·ligència que s’esqueia en abordar –políticament- un assumpte de tanta gravetat, el partit popular, amb Rajoy al capdavant, i la complicitat de bona part de la resta de partits i de la pròpia corona, han optat per trencar tots els ponts de diàleg i dinamitar qualsevol alternativa civilitzada i democràtica.


Per començar mai el partit popular -amb Rajoy al capdavant, i la complicitat de bona part de la resta de partits i de la pròpia corona- s’han dignat asseure’s a la taula del diàleg –com se’ls ha demanat, reiteradament, des de Catalunya i altres tribunes polítiques i periodístiques internacionals- per debatre pacíficament i democràtica les legítimes aspiracions de la majoria del poble català, com s’escauria a un estat de dret i democràtic. Lluny d’això s’han entestat en menystenir, amenaçar i (intentar) deslegitimar els plantejaments i propostes majoritàries –i pacífiques- del Parlament i de la Generalitat. On està, doncs, la “proclama” de l’encara president d’honor del PP, quan afirmava que en absència de violència, es pot parlar de tot? És aquest el cas que en fa Rajoy del què defensa(va) el seu mentor?
Tot seguit, es trasllada a la fiscalia –mal anomenada “de l’Estat”, doncs s’ha convertit en el “braç armat” del govern de torn- la persecució immisericorde de tota dissidència que, com no podia ser d’una altra manera, ha comptat amb la complicitat dels organismes judicials, els integrants dels quals, com tothom sap, són nomenats i promoguts pels partits i actuen en funció d‘aquella dependència.


La resta és pura mecànica, com sabem: l’instructor de torn –bé que exhibint una  escandalosa descoordinació entre l’Audiència i el Suprem- deté i empresona –sense judici- als polítics i líders socials que han romàs localitzables i emet l’euroordre de detenció dels que han buscat refugi a països europeus més fiables jurídicament, amb “arguments” que –en principi- han quedat posats en dubte pels tribunals de tres d’aquells països: Alemanya, Bèlgica i Escòcia, a més de Suïssa que ja advertí que no extraditaria a refugiats polítics, com és el cas.
Ara cal preguntar-se -ingènuament- si els tribunals espanyols s’atreviran a mantenir, amb els empresonats d’ací, els “delictes” que a Europa no han estat reconeguts, a reserva d’aparèixer com una justícia “particular” i no homologable a la UE i, per tant, com un estat (no tant) de dret ni democràtic com proclama.
Coneixent, però, el tarannà autoritari i gens procliu a la negociació civilitzada de la saga de polítics espanyols, històricament palesada de forma reiterada, es més que probable que, també ara, es desaprofite la lliçó rebuda d’Europa i en lloc d’obrir-se al diàleg i la raó, es tanquen en banda, maniobrant a la desesperada per tal de mantenir la unitat d’Espanya (!) tal com l’entenen ells, com a hereus ideològics del franquisme: uniformitzada i sotmesa, ni que siga al preu d’acabar amb la incipient democràcia real i un presentable estat de dret.


Al temps, si no.


14 d’abril del 2018

Carta oberta ACUDIT




         L’acudit d’en Kap de La Vanguardia del 7.04.18 és impagable i més expressiu que qualsevol article del millor comentarista polític: el “rodillo” judicial, que pretén aplanar tota discrepància democràtica del model totalitarista d’estat, es desinfla ostentosament, en punxar amb la xinxeta de la Justícia alemanya...Mentre que el conductor de l’artefacte, el jutge Llerena, s’ho mira atordit.


         Què es pensaven? Que Europa se’n passaria el manyac pretesament jurídic i més pretesament encara, constitucional, de combatre la pacífica dissidència política i democràtica, per mitjans purament repressius i de violència indiscriminada? Ells, però, no rectificaran, perquè rectificar és de savis i ja se sap que no és el cas.

                  

10 d’abril del 2018

Carta oberta TOCAR LA CRESTA




         Això és el que ha fet el tribunal de Scheleswig-Holstein al jutge instructor Llerena, del Tribunal Suprem i, de retruc, al govern de Rajoy, en alliberar Puigdemont i rebutjar el delicte de rebel·lió. Òbviament,aquells se n’havien passat de “gallets” –un i l’altre- exhibint el text constitucional espanyol –hàbilment manipulat per a l’ocasió- i amb comandes milionàries d’armament a Merkel.


Res, però, no ha doblegat la professionalitat i independència dels tribunals de justícia alemanys, la decisió dels qual ha estat rebuda pels “constitucionalistes” espanyols com un “desastre” per a Espanya. La “seua” Espanya, clar, tardofranquista i predemocràtica, no per a l’Espanya que queda de les aspiracions esperançades de la transició, cap a un estat i respectuós amb la participació ciutadana i els projectes polítics defensats pacíficament i democràticament que, no cal dir, ho té difícil, donat el baix nivell intel·lectual i tarannà poc democràtic, exhibits per bona part dels polítics espanyol(iste)s i la complicitatdels tribunals, nodrits a base de les “quotes” partidistes de torn.