Carta oberta INCONGRUÈNCIA SUPINA

La del Tribunal Suprem dels EEUU -integrat per una majoria de jutges ultraconservadors, herència d’en Trump- que, alhora que pretén protegir la vida dels nonats, amb la penalització de l’avortament, abona la llibertat de passejar-s’hi pel carrer a qualsevol descerebrat amb armes en la mà, amb el resultat de les massacres col·lectives de ciutadans i escolars, diàriament o quasi. Inaudit.

Per pensar-hi... TECNOLOGIA

Finalment, l’amenaça de reduir l’horari de tecnologia a l’alumnat de Secundària -amb el subsegüent increment del de llengües i matemàtiques- sembla confirmar-se, per part del Dep. d'Ensenyament de Catalunya. A alguns, però, ens costa de creure com pot esperar-se, raonablement, la millora dels resultats en les instrumentals, només amb la dedicació de “més -temps- del mateix”, si no s’aposta per metodologies motivadores i participatives i d’aplicació pràctica... que és, justament, el que ofereix -i aporta- l’ “assignatura” de tecnologia, ara menystinguda.

Ha estat per la notícia -posada a la pràctica sense miraments- de què el Dep. d’Ensenyament i arran dels “baixos” rendiments en Llengües i Matemàtiques, que és una constant als informes PISA -i altres “avaluacions”-, decidia “augmentar” les hores dedicades a aquells continguts, en detriment de Tecnologia, que m’ha semblat que havia de dir la meua, també pels perjudicis infringits al professorat d’aquelles matèries, als IES, encara que “esmentant” -una carta als diaris no dona per a molt més- que no és la millor mesura possible. I és que tot i estar apartat de la vida acadèmica activa, no he renunciat a la meua condició de titulat en Pedagogia i antic inspector d’Educació, durant un grapat d’anys, que em mantenen si no ocupat, sí preocupat per unes tals qüestions. Per començar hi hauria que situar els informes PISA -i “similars”- en el seu “context” -socioeconòmic i polític-, els objectius dels seus patrocinadors -que no és la UNESCO, precisament-, i la seua dimensió -més mediàtica que avaluadora dels sistemes educatius-. Acceptat, però, que els tals informes diuen “alguna cosa”, cal no aplicar -sense més- mesures només quantitatives -més hores ací, menys allà, més professors -que sempre- ací que allà, més recursos -que també-. Cal “avaluar” les dades i les situacions que les promouen i això demana temps i experts que s’hi dediquen. I de segur que les propostes dels estudiosos no es limitaran a recomanar l’ “augment” els recursos -que també- que s’hi dediquen, sinó a rendibilitzar-los millor, incloent-hi estratègies de motivació -i implicació- de l’alumnat, d’intervenció “professoral” metodològicament renovada i participativa, de compromís de la comunitat educativa, d’un acompanyament i supervisió qualificat, proper i compartit, etc. Perquè, pel que hem pogut comprovat, reiteradament, alguns al llarg dels anys de dedicació al tema i ara els ministres -incloent-t’hi a Pilar Alegria, ministra d’Educació d’en Sànchez- i alts càrrecs educatius, reunits a València, el proppassat dia 11 de maig , sense motivació de l’alumnat -i una intervenció professoral “repensada”- no pot haver (bona) educació. Alguns a aquella bona disposició de l’alumnat l’havíem anomenada “benestar acadèmic” i se’ns evidenciava com la variable predictora més contundent dels bons rendiments ... Amb la qual cosa enteníem -i entenem- que no és una qüestió quantitativa -de més o menys “hores de classe”- per aconseguir bons rendiments, sinó de model(s) d’intervenció més propers, més motivadors, més implicatius i més participats, alhora que pràctics i operatius. Que és, justament -defensem alguns-, el què ofereix -i posa a la pràctica- una assignatura “aplicada” com la Tecnologia, on els continguts que incorpora són treballats, precisament, mitjançant les llengües, la matemàtica, la física, la informàtica i la pràctica totalitat dels curricula del pla d’estudis. Per això ens sorprèn esperar la “millora” d’aquelles instrumentals atemptant contra una matèria curricular, com és la Tecnologia, que les aplica, dimensiona i motiva.

Per pensar-hi... L’ESO A L’ESCOLA…

Bé, és una manera de simplificar. La qüestió és que els media amb ampla difusió -com ara El País: 05.06.22.42- han començat a fer-se’n ressò del tema: cada vegada més centres de Primària estan incorporant l’alumnat -millor, mantenen als qui els “tocaria” passar als IES- de Secundària Obligatòria -ESO-.

El cas és que alguns ja fa temps -anys!- que li donem voltes al tema, arran de la “reforma” educativa que “recuperà”, per als IES, els nivells de 7è i 8è d’EGB, convertits en 1er i 2on d’ESO. Ja aleshores -dos mil i pocs- i encara en actiu a la Inspecció Educativa, em vaig manifestar cautelós al respecte, amb el “traspàs” de les “criatures” de 12 anys, des dels centres públics d’Infantil i Primària, als centres també públics de Secundària...mentre que a la privada -concertada o no- romanien al mateix centre físic -bé que en altres espais- i organitzatiu -metodologies semblants i professorat compartit-. Dit i fet: la “fidelitat” de les famílies envers el centre privat fou total -doncs garantia una continuïtat del tot d’agrair i per moltes raons, mentre que en la pública no, amb canvi de centre “obligat”, canvi d’equip docent, canvi d’organització –incloent-hi massa vegades la manca d’oferta de menjador- i, per descomptat, canvi de metodologies. A més de noves “companyies” - “criatures” dic, de 12 anys, “convivint”, bé que no a les aules clar, amb adolescents granats de 18 i més anys, especialment les xicones, fetes ja unes dones, per l’evolutiva primerenca d’aquestes. Situacions que alguns ja no vam poder comprovar “in situ”, però que te’ls trobaves a la sortida de l’IES del barri: els “pipiolos” de 1er d’ESO, carregats amb motxilles més abultades que ells mateixos, al costat de “garrulos” amb ganes de gresca i mastegant alguna cosa o directament fumant-hi. El cas és que aquella “intuïció” que alguns vam percebre aleshores sembla que ha anat prenent cos i el reportatge de referència recull el seguit d’experiències -cap negativa- de les escoles -primer rurals, però també urbanes- que han hagut de “retenir” l’alumnat de 1er i 2on d’ESO i afegir els de 3er i 4art, per mirar de no seguir perden matrícula, la pública, encara que també per tal d’atendre a l’alumnat més problemàtic, que a la privada ja se sap que no els “convé”. Tot i que sembla que en l’alumnat que no ho és tant -de problemàtic- la cosa també “funciona”. No cal dir que alguns aplaudim la mesura, tot i que la decisió de l’administració no sembla ser tant per motius pedagògics i organitzatius meditats, sinó per la complicació afegida -i la despesa subsegüent- d’haver de traslladar a massa alumnes i a distàncies considerables -en contextos rurals-, amb el subsegüent malestar de les famílies, per tal de garantir la continuació de l’ensenyament obligatori. En fi, “doctors té l’Església” – i experts l’Administració- per revisar el trencament -a la pública- de la continuïtat -física, organitzativa i metodològica- de les dues etapes de l’ensenyament obligatori -Primària i ESO-, que a la privada ho tingueren clar des del primer moment, que calia mantenir-la -la continuïtat-.

I val a dir que ja aleshores altres administracions, públiques també, s’ho havien plantejat i decidit: en un viatge d’estudis de què vaig participar, aleshores, a les escoles públiques de Noruega, tinguérem l’oportunitat de visitar centres de Secundària Obligatòria específics i diferenciats dels de Secundària no Obligatòria, justament per assegurar la cohesió de l’etapa. I sembla que la cosa funcionava. Ací, però el ministeri d’Educació -i les autonomies amb competències- i ves a saber per quins motius -o pressions?- decidiren que a la pública hi hauria canvi de centre per completar l’ensenyament obligatori de l’alumnat. No seria hora, doncs, d’abordar el tema institucionalment, més enllà d’iniciatives puntuals i ubicar -a la pública- tot l’ensenyament obligatori -Primària i ESO- en un mateix centre i amb equips de professorat compactes i coordinats? Els resultats acadèmics -fins i tot els “rendiments” mesurats en qualificacions-, així com el “clima” relacional i de convivència dels protagonistes -alumnat i professorat-, a més de la implicació de la comunitat educativa -especialment la vinculació i compromís de les famílies- no poden -pensem molts- sinó afavorir el bon funcionament del sistema educatiu públic. Al temps.

Carta oberta CINISME

El del cap de l’OTAN -Stoltenberg- en reconèixer que la guerra a Ucraïna “pot” durar. Naturalment, tot el temps que els lobbies armamentístics dels EEUU i els “interessos” de la subalterna UE han pactat, des de fa temps, amb la “complicitat” d’en Putin, cada vegada més recolzat per la població russa. Res no els importa -als lobbies armamentístics dels EEUU i a la subalterna UE, amb la “complicitat” d’en Putin- el patiment de la població ucraïnesa, els milers de víctimes mortals, la destrucció territorial i les privacions i encariments per a les famílies europees i de la resta del planeta. Tampoc no els importa l’enrariment de les relacions est-oest, com en els millors temps de la guerra “freda”, mentre la ideologia “occidental” i les butxaques d’alguns -també dels polítics venals- en resulten beneficiades. Prou d’un tal genocidi de la població, generat per interessos espuris!