30 de juny de 2022

Carta oberta INCONGRUÈNCIA SUPINA

La del Tribunal Suprem dels EEUU -integrat per una majoria de jutges ultraconservadors, herència d’en Trump- que, alhora que pretén protegir la vida dels nonats, amb la penalització de l’avortament, abona la llibertat de passejar-s’hi pel carrer a qualsevol descerebrat amb armes en la mà, amb el resultat de les massacres col·lectives de ciutadans i escolars, diàriament o quasi. Inaudit.

15 de juny de 2022

Carta oberta TECNOLOGIA

Finalment, l’amenaça de reduir l’horari de tecnologia a l’alumnat de Secundària -amb el subsegüent increment del de llengües i matemàtiques- sembla confirmar-se, per part del Dep. d'Ensenyament de Catalunya. A alguns, però, ens costa de creure com pot esperar-se, raonablement, la millora dels resultats en les instrumentals, només amb la dedicació de “més -temps- del mateix”, si no s’aposta per metodologies motivadores i participatives i d’aplicació pràctica... que és, justament, el que ofereix -i aporta- l’ “assignatura” de tecnologia, ara menystinguda.
Ha estat per la notícia -posada a la pràctica sense miraments- de què el Dep. d’Ensenyament i arran dels “baixos” rendiments en Llengües i Matemàtiques, que és una constant als informes PISA -i altres “avaluacions”-, decidia “augmentar” les hores dedicades a aquells continguts, en detriment de Tecnologia, que m’ha semblat que havia de dir la meua, també pels perjudicis infringits al professorat d’aquelles matèries, als IES, encara que “esmentant” -una carta als diaris no dona per a molt més- que no és la millor mesura possible. I és que tot i estar apartat de la vida acadèmica activa, no he renunciat a la meua condició de titulat en Pedagogia i antic inspector d’Educació, durant un grapat d’anys, que em mantenen si no ocupat, sí preocupat per unes tals qüestions. Per començar hi hauria que situar els informes PISA -i “similars”- en el seu “context” -socioeconòmic i polític-, els objectius dels seus patrocinadors -que no és la UNESCO, precisament-, i la seua dimensió -més mediàtica que avaluadora dels sistemes educatius-. Acceptat, però, que els tals informes diuen “alguna cosa”, cal no aplicar -sense més- mesures només quantitatives -més hores ací, menys allà, més professors -que sempre- ací que allà, més recursos -que també-. Cal “avaluar” les dades i les situacions que les promouen i això demana temps i experts que s’hi dediquen. I de segur que les propostes dels estudiosos no es limitaran a recomanar l’ “augment” els recursos -que també- que s’hi dediquen, sinó a rendibilitzar-los millor, incloent-hi estratègies de motivació -i implicació- de l’alumnat, d’intervenció “professoral” metodològicament renovada i participativa, de compromís de la comunitat educativa, d’un acompanyament i supervisió qualificat, proper i compartit, etc. Perquè, pel que hem pogut comprovat, reiteradament, alguns al llarg dels anys de dedicació al tema i ara els ministres -incloent-t’hi a Pilar Alegria, ministra d’Educació d’en Sànchez- i alts càrrecs educatius, reunits a València, el proppassat dia 11 de maig , sense motivació de l’alumnat -i una intervenció professoral “repensada”- no pot haver (bona) educació. Alguns a aquella bona disposició de l’alumnat l’havíem anomenada “benestar acadèmic” i se’ns evidenciava com la variable predictora més contundent dels bons rendiments ... Amb la qual cosa enteníem -i entenem- que no és una qüestió quantitativa -de més o menys “hores de classe”- per aconseguir bons rendiments, sinó de model(s) d’intervenció més propers, més motivadors, més implicatius i més participats, alhora que pràctics i operatius. Que és, justament -defensem alguns-, el què ofereix -i posa a la pràctica- una assignatura “aplicada” com la Tecnologia, on els continguts que incorpora són treballats, precisament, mitjançant les llengües, la matemàtica, la física, la informàtica i la pràctica totalitat dels curricula del pla d’estudis. Per això ens sorprèn esperar la “millora” d’aquelles instrumentals atemptant contra una matèria curricular, com és la Tecnologia, que les aplica, dimensiona i motiva.

13 de juny de 2022

Per pensar-hi... L’ESO A L’ESCOLA…

Bé, és una manera de simplificar. La qüestió és que els media amb ampla difusió -com ara El País: 05.06.22.42- han començat a fer-se’n ressò del tema: cada vegada més centres de Primària estan incorporant l’alumnat -millor, mantenen als qui els “tocaria” passar als IES- de Secundària Obligatòria -ESO-.
El cas és que alguns ja fa temps -anys!- que li donem voltes al tema, arran de la “reforma” educativa que “recuperà”, per als IES, els nivells de 7è i 8è d’EGB, convertits en 1er i 2on d’ESO. Ja aleshores -dos mil i pocs- i encara en actiu a la Inspecció Educativa, em vaig manifestar cautelós al respecte, amb el “traspàs” de les “criatures” de 12 anys, des dels centres públics d’Infantil i Primària, als centres també públics de Secundària...mentre que a la privada -concertada o no- romanien al mateix centre físic -bé que en altres espais- i organitzatiu -metodologies semblants i professorat compartit-. Dit i fet: la “fidelitat” de les famílies envers el centre privat fou total -doncs garantia una continuïtat del tot d’agrair i per moltes raons, mentre que en la pública no, amb canvi de centre “obligat”, canvi d’equip docent, canvi d’organització –incloent-hi massa vegades la manca d’oferta de menjador- i, per descomptat, canvi de metodologies. A més de noves “companyies” - “criatures” dic, de 12 anys, “convivint”, bé que no a les aules clar, amb adolescents granats de 18 i més anys, especialment les xicones, fetes ja unes dones, per l’evolutiva primerenca d’aquestes. Situacions que alguns ja no vam poder comprovar “in situ”, però que te’ls trobaves a la sortida de l’IES del barri: els “pipiolos” de 1er d’ESO, carregats amb motxilles més abultades que ells mateixos, al costat de “garrulos” amb ganes de gresca i mastegant alguna cosa o directament fumant-hi. El cas és que aquella “intuïció” que alguns vam percebre aleshores sembla que ha anat prenent cos i el reportatge de referència recull el seguit d’experiències -cap negativa- de les escoles -primer rurals, però també urbanes- que han hagut de “retenir” l’alumnat de 1er i 2on d’ESO i afegir els de 3er i 4art, per mirar de no seguir perden matrícula, la pública, encara que també per tal d’atendre a l’alumnat més problemàtic, que a la privada ja se sap que no els “convé”. Tot i que sembla que en l’alumnat que no ho és tant -de problemàtic- la cosa també “funciona”. No cal dir que alguns aplaudim la mesura, tot i que la decisió de l’administració no sembla ser tant per motius pedagògics i organitzatius meditats, sinó per la complicació afegida -i la despesa subsegüent- d’haver de traslladar a massa alumnes i a distàncies considerables -en contextos rurals-, amb el subsegüent malestar de les famílies, per tal de garantir la continuació de l’ensenyament obligatori. En fi, “doctors té l’Església” – i experts l’Administració- per revisar el trencament -a la pública- de la continuïtat -física, organitzativa i metodològica- de les dues etapes de l’ensenyament obligatori -Primària i ESO-, que a la privada ho tingueren clar des del primer moment, que calia mantenir-la -la continuïtat-.
I val a dir que ja aleshores altres administracions, públiques també, s’ho havien plantejat i decidit: en un viatge d’estudis de què vaig participar, aleshores, a les escoles públiques de Noruega, tinguérem l’oportunitat de visitar centres de Secundària Obligatòria específics i diferenciats dels de Secundària no Obligatòria, justament per assegurar la cohesió de l’etapa. I sembla que la cosa funcionava. Ací, però el ministeri d’Educació -i les autonomies amb competències- i ves a saber per quins motius -o pressions?- decidiren que a la pública hi hauria canvi de centre per completar l’ensenyament obligatori de l’alumnat. No seria hora, doncs, d’abordar el tema institucionalment, més enllà d’iniciatives puntuals i ubicar -a la pública- tot l’ensenyament obligatori -Primària i ESO- en un mateix centre i amb equips de professorat compactes i coordinats? Els resultats acadèmics -fins i tot els “rendiments” mesurats en qualificacions-, així com el “clima” relacional i de convivència dels protagonistes -alumnat i professorat-, a més de la implicació de la comunitat educativa -especialment la vinculació i compromís de les famílies- no poden -pensem molts- sinó afavorir el bon funcionament del sistema educatiu públic. Al temps.

5 de juny de 2022

Carta oberta CINISME

El del cap de l’OTAN -Stoltenberg- en reconèixer que la guerra a Ucraïna “pot” durar. Naturalment, tot el temps que els lobbies armamentístics dels EEUU i els “interessos” de la subalterna UE han pactat, des de fa temps, amb la “complicitat” d’en Putin, cada vegada més recolzat per la població russa. Res no els importa -als lobbies armamentístics dels EEUU i a la subalterna UE, amb la “complicitat” d’en Putin- el patiment de la població ucraïnesa, els milers de víctimes mortals, la destrucció territorial i les privacions i encariments per a les famílies europees i de la resta del planeta. Tampoc no els importa l’enrariment de les relacions est-oest, com en els millors temps de la guerra “freda”, mentre la ideologia “occidental” i les butxaques d’alguns -també dels polítics venals- en resulten beneficiades. Prou d’un tal genocidi de la població, generat per interessos espuris!

30 de maig de 2022

Repensar la formació dels mestres...

La notícia que La Veu -i altres mitjans- s’afanyà a divulgar ha merescut l’atenció de la ciutadania i la satisfacció dels qui han -hem- fet, de la docència, la dedicació professional de per vida: cal “repensar” el paper dels mestres...i motivar les futures generacions, que no és poc. I s’ argumenta que cal una tal necessitat -encara que no només- arran del confinament de la pandèmia del coronavirus -que ha vingut per quedar-se...- No cal dir que una i altra pretensió afecten al moll de l’os de la intervenció educativa: sense bons mestres no hi ha una bona educació i sense alumnes motivats no hi ha educació possible, ni bona ni no tant bona. Deixant per un altre moment la reflexió sobre la segona aspiració -la motivació de l’alumnat-, em deixareu centrar-me ara en què -ni que siga per raons de força major del confinament- les autoritats educatives -un grapat de ministres, entre ells i elles la ministra del govern de l’Estat, Pilar Alegria, reunits a València aixoplugats per Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana- han reconegut aquell desafiament -“repensar” el paper dels mestres-, més enllà de centrar-se en l’ús de les noves tecnologies i l’educació a distància, que no és -ni molt menys- el referent únic per abordar el nou perfil de docent .
I ja seria hora, perquè alguns fa temps que “prediquem” envers la necessitat de “fer de mestre” d’una altra manera. Com? Bona pregunta: doncs en harmonia -intel·ligent- amb els temps que corren i les alternatives possibles. I no cal dir que ministres, tècnics superiors -entre ells els qui exerceixen la funció inspectora educativa-, experts, investigadors i tuti quanti de personal preparat tenen la paraula. No pot però, ser exclòs ningú d’una tal empresa, essent com és un tema de transcendència social innegable, començant pels components de la comunitat educativa -professorat, famílies, alumnat, personal, autoritats locals, institucions i món empresarial...- i la societat en general, mitjançant les plataformes més adients. Mentrestant, però, algú que tot i estar fora del sistema per raons d’edat, no renúncia a la vocació de per vida que l’ha dut a fer de mestre -també des de la Inspecció Educativa i la docència i investigació a la Universitat- no voldria deixar de dir la meua. Per començar i centrant-nos en les dues actuacions convencionalment atribuïdes a la funció docent: ensenyar i fer creure. Doncs, ho tenim “cru”. Respecte a la primera atribució una tecla(da) d’ordinador “inunda” al protagonista de més -i més ajustada- informació que el “profe” més documentat mai no podrà “transmetre”. Mentre que desprestigiada -i ben guanyada en massa cassos- l’autoritat, en tots el àmbits de la vida de relació, no podia salvar-se, miraculosament, la del mestre a l’aula. Aleshores? Doncs no hi ha més alternativa -jo no li la veig- que la d’acompanyar -discretament- l’itinerari escolar o acadèmic -com a part substancial de l’itinerari vital- de l’alumnat que se’ns encomana. I això des de l’escola infantil a la universitat, encara que amb intensitat i matisos adients a cada moment evolutiu i a cada context.
Efectivament, posar-se al costat -no al davant ni al darrere- de qui se suposa hem d’acompanyar em sembla la “postura” més intel·ligent i discreta: observant molt, prenent-ne bona nota, escoltant, dient alguna cosa -poques, curtes i ben dites- de tant en tant, mirant -els ulls són o poden ser molt expressius- i acompanyar-ho tot d’algun gest -més efectiu que les paraules-. I sempre en actitud receptiva, com esperant que l’afectat/da ens interrogue...I aprofitar -ben aprofitat- per dir la nostra, en bé o en no tant bé, que també cal fer-ho i sense demanar disculpes. Més o menys. I amb caràcter, amb fermesa, res de “concessions”: estar al servei de l’alumnat no vol dir deixar passar-ho tot. Treballar per ajudar-los a assolir la seua responsabilitat, en el protagonisme de la seua formació demana convenciment en el què fem i com ho fem, ni que siga amb un somriure, però ferms. Òbviament sense oblidar la dimensió col·lectiva de la intervenció, quan caldrà adreçar-se al grup per valorar -faliblement però-, reforçar, reiterar, distanciar-se o opinar diferent, per què no? Així com fomentant l’intercanvi i la relació múltiple i bidireccional per educar-se, també, des de la convivència i enriquir-se mútuament -el mestre més que ningú: ni que siga per allò de que “mal mestre el que no aprèn...-
I no cal dir com u -o una- no ha de parar d’aprendre: de l’alumnat, especialment del més difícil i problemàtic, dels altres col·legues, de les sessions de formació permanent, dels llibres -ara tant o més de la xarxa...- Per tal de posar al dia la formació que se suposa que cada docent -des de la infantil a l’ensenyament superior- haurà rebut, en el període acadèmic dels seus estudis per a fer de mestre . Esperem dels alts representants de la política un plantejament seriós al respecte, per tal d’assegurar la fermesa dels pilars de l’educació -de la infantil a la superior- que són els mestres -des de la parvulista al catedràtic universitari- i no deixar a l’atzar ni a la “iniciativa” de qui mane en cada moment, la promulgació d’una nova (!) llei d’educació “miraculosa” -com cap d’elles-. Esperem-ho.

Carta oberta ESPAÑA PARADÍS FISCAL?

Tal sembla suggerir-ho la presència del rei emèrit, titular de comptes obscurs -a les Caimán?- al port gallec de Sanxenxo, sense que les autoritats gosen detenir-lo. Serà que España ja gaudeix de la condició de paradís fiscal? Serà. Un altre tema és el “soroll” -mediàtic, perquè la gent normal s’ho mira amb indiferència- que s’ha muntat al seu entorn. Mentrestant es mira d’amagar els autèntics i gravíssims problemes de la democràcia que patim. Que, segurament, és del què es tracta. Lamentable!

18 de maig de 2022

Carta oberta TERRORISME D’ESTAT

El de Rússia, clar, en haver envaït Ucraïna i massacrat la població ucraïnesa: inadmissible i condemnable sense pal·liatius. El terrorisme d’estat d’Israel, però, en haver envaït Palestina -ja fa més de tres quarts de segle- i massacrat els palestins és, pot ser, admissible i no mereix cap condemna? Això sembla: les nacions democràtiques -amb els EEUU al capdavant- i les instàncies internacionals -amb la ONU al front- no s’immuten front a les accions criminals diàries de l’exèrcit jueu, com ara l’assassinat -d’un tret al cap- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh, el proppassat dia 11. Amb l’afegit vergonyós i imperdonable de l’agressió -per part dels militars israelians- als assistents al funeral de l’assassinada, que tots els media s’han afanyat a divulgar i que equipara al govern d’Israel a la dictadura de Duvalier d’Haití -de nefasta memòria-, que assassinava als dissidents i agredia i boicotejava el seguici del seu funeral. Fins quan una tal i inqualificable impunitat?

15 de maig de 2022

Carta oberta JUSTÍCIA VENAL

Per una “filtració” -calculada, com totes- del Tribunal Suprem dels EEUU, s’ha conegut que aquella alta instància judicial declararà fora de la llei l’avortament de les dones d’aquell país, gràcies a la majoria conservadora (!) dels seus components, que deixà en herència Trump. Amb la qual cosa s’evidencia que aquells juristes -si més no de nom- s’han posicionat front al tema en qüestió, en funció de la ideologia -si no la seua, la del seu mentor polític-, i no en defensa dels drets de la ciutadania. Lamentablement no és l’únic (mal)exemple ni cal anar a buscar-lo tant lluny. On és la independència dels tres poders de la democràcia -legislatiu, executiu i judicial- proclamats per Montesquieu?

31 de març de 2022

Carta oberta ONU OBSOLETA

Els lamentables i injustificables esdeveniments dramàtics d’Ucraïna denoten, de manera descarada, l’obsolescència en què -ja fa temps- han caigut les Nacions Unides. Efectivament, només que a un dels cincs “grans” -EEUU, Rússia, Xina, Anglaterra o França- no els “interesse” que prospere una resolució de l’ONU, la cosa queda en no res: ara és Rússia, en vetar la condemna de l’agressió al poble ucraïnès; les altres potències, però, no dubten en exhibir-lo -el veto- quan els convé i un dels -pitjors- exemples al que estem acostumats és el recolzament dels EEUU a les practiques genocides d’Israel contra la població palestina, enmig d’una ocupació militar que dura tres quarts de segle, amb l’ “habilitació” del camp de concentració més gran del món: Gaza. Mentrestant no s’anul·le el tal privilegi dels “cinc”, la credibilitat de l’organisme internacional estarà sota mínims i l’ordre, la justícia i la pau del planeta, amenaçades. Com ara mateix.

14 de març de 2022

Carta oberta UCRAÏNA

A l’edició de la Vanguàrdia del 14.03.22- es publica la reflexió més documentada, asserenada i lúcida -a la par que moralment exemplar- del geoestratega Lanxin Xiang, sobre la tragèdia d’Ucraïna. Tot i la tendenciositat reiterada de l’entrevistador. I s’inserta en les declaracions i enllaços -pocs- que posen en evidència el discurs monolític i manipulador que ens arriba des de les instàncies “oficials”. Tant de bo els líders occidentals i les mèdia -servils uns i altres del pensament únic- hi paren esment. ---------------- Enllaços. Rubén Gisbert: https://www.youtube.com/watch?v=Czn-URjeSQo https://www.youtube.com/watch?v=34RzAlmlX2E Ramiro Gómez: https://www.euskalherria-donbass.org/2022/02/26/la-hipocresia-de-un-no-a-la-guerra-que-llega-muy-tarde/ Luis Angel Aguilar: https://latercautopia.com/de-la-pandemia-a-la-panguerra-que-aun-se-puede-evitar/ Público: https://www.publico.es/internacional/batallon-azov-grupo-paramilitar-nazi-integrado-ejercito-ucrania.html?utm_medium=newsletter&utm_content=diaria&segment=registro&pnespid=F6Ig9kRX4itMiladsZKAB0ZM8BAp0rhl9A9KGagcP83K3aQ8kjMJSLdNz.xUA2h3BdhQZW9n

4 de març de 2022

Carta oberta OTAN TAMPOC?

Al bloc frontissa benpensant occidental -rèplica de l‘armamentístic nordamericà - no li haurà caigut gens bé que el propi president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha demanat la urgent integració del seu país a la Unió Europea... en lloc de “suplicar” la integració -també urgent- d’Ucraïna a l’OTAN.
Alguns ja havíem oblidat -que no renunciat- l’eslògan històric d’OTAN NO!, de què la pretesa esquerra “oficial” d’aquest país, feu gal·la en temps i que fou tan estratègicament desdibuixat i silenciat. Qui ho havia de dir que fora Zelenski, i ara, qui ens ho recordara?

26 de febrer de 2022

Carta oberta ES TOT?

De manera que, desprès de no parar de fer l’enze, en integrar Ucraïna a la OTAN, amb no se sap quines promeses, per desvincular-la de l’àrea d’influència de Rússia, ara que Putin reacciona de forma bestial i l’assalta i bombardeja indiscriminadament; la OTAN, la UE i els EEUU, no tenen més resposta que anunciar l’aplicació de “sancions” al tal Vladimir? Sancions que, de fer-se efectives, no les pagarà l‘oligarca, sinó el poble rus, com la població europea -i la ciutadania ucraïnesa en la pròpia carn- i no els polítics maldestres que ens (des)governen. Això és tot? Vergonya de món occidental i suposadament democràtic, que abandona als febles a la pròpia dissort, a la primera de canvi. On és la propaganda que ens han venut de “defensar” els principis i valors de la convivència, ni que siga amb despeses multimilionàries en forces i armament –de patent i negoci americà sobre tot- en nom de la “llibertat”? Broma macabra si no fora tragèdia planetària, la que estem vivim i que, lamentablement ni és l’única ni serà l’última.

22 de febrer de 2022

Carta oberta AUTONÒMIQUES?

“Autonòmiques”, les eleccions de Castilla-León -i la resta dels territoris, fora de Catalunya i Euskadi?- O simple repetició -o “primàries” si es vol- de les españoles? Unes eleccions autonòmiques les protagonitzen partits -i candidats- arrelats al territori, que posen en qüestió el centralisme de l’Estat i no els partits estatals -amb les sigles i els líder estatals- com a protagonistes. Com s’entén que els territoris secularment mimetitzats amb Espanya -la “provincia”, ara comunitat autónoma de Madrid, n’és l’exemple més paradigmàtic i contradictori- pretenen “presentar-se” com a autonomies?
Heus ací l’ “invent” de Suàrez en descubrir -i posar a la práctica- el “café para todos”, que ha derivat en “más de lo mismo”. Vegeu, si no, l’exaltació de nacionalisme espanyol, en unes eleccions -ara les de Castilla-León-, pretesament autonòmiques.

Dies feixucs... PERDRE EL NORD

La ciutadania assisteix perplexa i confosa al nou (?) muntatge de l’enèsim espectacle de “guerra freda”, patrocinat per una OTAN i un Biden en hores baixes, que han trobat en les “provocacions” d’en Putin, l’excusa perfecta per distreure al personal del fracàs del militarisme occidental, alhora que una fugida dels autèntics problemes europeus i mundials –immigració desbordada, pandèmies descontrolades, economia esfondrada, canvi climàtic imparable, extrema dreta puixant... i un llarg etcètera d’incompetències i deixadeses dels polítics venals que ens (des)governen-.
Per començar, caldria remuntar-nos als anys del castrisme, combatut –i envaït per Kennedy, bé que frustrat- pels EEUU i acaronat per la URSS, que generà una “debacle” planetària, doncs de cap manera es podia tolerar la presència de les forces del comunisme internacional –liderades per Kruschev- a la mateixa Cuba, a les portes dels EEUU. Ara, en canvi, sí que sembla acceptable –i, fins i tot, “necessari”- que les forces militars occidentals –millor dit, les forces americanes de l’OTAN, amb la submissió d’Europa, Espanya inclosa que també ha fet la seua “aportació” amb maquinària i forces militars (!)- s’instal·len a les portes de Rússia, en “captar” als antics integrants de la URSS, com ara Ucraïna. En què quedem?
El despropòsit –i la manipulació informativa occidental- és de tal calibre que el propi president ucrainés, Volodímir Zelenski –“procliu” a Occident- ha demanat als seus futurs “socis” –EEUU i la UE- que deixen d’alarmar a l’opinió pública –occidental i ucraïnesa- i de fomentar un clima bèl·lic irrespirable.
Clar que del (mal) exemple de manipulació i rentada de cervell sembla que no se n’escapa ningú: fins i tot el professor Manuel Castells, exministre d’Universitats i reconegut intel·lectual, apareix com a víctima d’aquelles presions, en referir-se –als mèdia- a què “Israel y Palestina parecen decididos a no aceptar una coexistència pacífica, cada uno con sus intreses no negociables...” Quan l’evidència –des de fa més de tres quarts de segle- acusa al govern israelià de l’obstrucció sistemàtica de qualsevol acord de pau, per restituir als palestins la terra ocupada i els recursos naturals espoliats, així com la comesa diària d’assassinats i crims de guerra, “justificats” per les operacions del terrorisme de Hamàs que ells –els israelians- han creat expressament. Tot això davant la perplexitat de les democràcies de tot el planeta, la impotència de l’ONU –les resolucions de les quals Israel incompleix sistemàticament-, amb la complicitat descarada dels EEUU. Que no és l’única, doncs, l’estat espanyol apareix com a exportador d’armament a l’exèrcit israelià. Fins quan una tal vergonya planetària?
Altrament, el dia a dia del nostre “ara i ací” –de què els media se’n fan ressò- no ens porta bones notícies envers un tema endèmic –i ben trist- com és l’augment de víctimes de suïcidi, que creixen un 3,7% -3.600 persones a l’any a tota Espanya- a què no és aliena la situació que arrosseguem des de fa més d’un any, amb la pandèmia del coronavirus. L’OMS afirma que és la primera causa de mort no natural i deixa seqüeles traumàtiques de per vida als familiars afectats. Què fer, doncs al respecte? Com prevenir-lo i evitar-lo? Se n’ha de parlar del tema? També a les escoles? Doncs sí, detectant i analitzant les circumstàncies –pròximes, però també llunyanes- que ens envolten i la seua repercussió entre les persones més sensibles als efectes emocionals que puguen produir, especialment les proclius a la depressió.
I tot i que la pandèmia sembla remetre, ningú no assegura que una enèsima –quàntes en van ja?- mutació no deixe en orris totes les esperances posades en la vacunació (quasi) massiva de la població... occidental -eixa és una altra!-, perquè el tercer món es troba encara sota mínims. I clar, com no podia ser d’una altra manera, massa bé anava el ritme d’immunització... com perquè els negacionistes no el boicotegen, sense cap argument consistent fora el de la “seua” llibertat (!) A bones hores! I la llibertat dels altres –la majoria per cert-, què? A més, pot deixar-se la salut dels ciutadans responsables i disciplinats –i les seues famílies-, a l’ “albur” dels irresponsables i indisciplinats –i les seues famílies- disposat a anar a la seua “bola”? A la selva encara, però en convivència democràtica, les lleis estan per acomplir-se i les autoritats faran bé en posar les coses al seu lloc i als que juguen amb la seua salut i la dels altres posar-los “a to”. Lamentables –i més que lamentables- les preteses manifestacions “democràtiques” (?!) per exigir (!) “llibertat” en fer el que els vinga en gana a ells, atemptant contra la llibertat i la salut de la població: Revoltes i disturbis com les d’Alemanya, Bèlgica i ara Canadà ara, són –el pitjor- exemple del què no hauria d’haver passat mai i que les autoritats democràtiques faran bé en que no torne a passar...
Encara com...la bonhomia i compromís de figures emblemàtiques i exemplars, com ara Desmond Tutu, apareix novament a la llum, amb ocasió del seu decés, recordat com el “somriure etern de Sudàfrica” i símbol de l’antiapartheid. Llarga vida al seu record, com a defensor incansable dels drets humans, al costat de Nelson Mandela.
Marc Ant. Adell