28 de desembre del 2012

carta oberta RETORN AL PASSAT


   


Des que Rajoy arribà a la Moncloa, amb la promesa de solucionar (?!) la crisi econòmica -que ara ens tenalla més que abans-, el seu gabinet no ha parat de girar la vista arrere i retornar-nos al passat, de trista memòria. Ara és amb la “recuperació” de l’assignatura de religió –catòlica, of course!- com en els millors temps de la dictadura nacional catòlica, deixant per als “altres” cursar valors i ètica.
Heus ací com queda en paper mullat el mandat constitucional d’un estat no confessional i es promou l’adoctrinament d’una part de la població escolar, mentre es castiga a la resta a cursar una “alternativa”.

carta oberta IGNORÀNCIA CULPABLE





La de l’encara ministre d’Educació, de cognom estranger –Wert- envers els resultats –favorables i contrastats- dels programes d’immersió lingüística, avalats per la comunitat científica internacional, com els més contundents en l’aprenentatge -també del castellà!- en els territoris amb llengua pròpia.
No es prou, però, amb l’aval de la mateixa UNESCO, de la Comissió Europea i del Tribunal Constitucional, que el titular d’Educació s’entesta en qüestionar aquell model amb l’objectiu d’ “españolizar” –és a dir empobrir i limitar- als estudiants de Catalunya, recolzant les dues dotzenes i mitja de famílies, que s’entesten en tancar-se –i tancar als seus fills- en un monolingüisme retrògrad.
Clar que d’un tertulià a sou, promogut a ministre, què es pot esperar?

dies feixucs ESTEM “DE CINE”




         L’estultícia de l’ex-tertulià que fa de ministre d’educació (!) amb cognom estranger –Wert-, al govern (?) de Rajoy no té límits: amb cara de Nosferatu i posat xulesc, ens ha advertit que ell –com els bous braus- es creix front a les dificultats, arran de la contestació social generalitzada que ha generat el “seu” projecte de llei, per privatitzar –també- l’educació pública: associacions, col·lectius, grups, sindicats i el “gros” dels cossos docents demanen el cap –pelat- del funcionari, mentre el carrer fa setmanes que és un clamor en la seua contra, per  ignorant, sectari, provocador i analfabet –també en temes lingüístics-. Això tot i els articles d’adhesió que li dediquen alguns subalterns seus a la premsa, com la secretària d’estat del seu departament –que demostra igualment la seua incompetència- i el recolzament de Rajoy –incompetent declarat en (quasi) tots els temes que li cauen a les mans, fora del rol de “marianotijeras”, en què ha esdevingut expert-.
         I com sol passar, al final tot es tradueix en (menys) diners per a la pública: només i des de 2010 el pressupost d’educació ha perdut –algú, però, ho haurà trobat, no?- més de 6.300 milions, amb el propi ministeri de Wert i la comunitat de la Cospedal –Castella/la Manxa- al capdavant: primer foren els sous dels funcionaris docents, que ja Zapatero –com a bon socialista (?)- rebaixà. Tot seguit -i per mà de Rajoy- fou el transport escolar, la paralització de les construccions, les despeses d’infraestructura i manteniment, les dotacions de llibres de text, les activitats extraescolars... i novament els sous dels mestres –amb la paga extra de Nadal, com a la resta de funcionaris, suprimida-. No n’hi havia prou, però, perquè el sistema públic aguantava i, aleshores, el “marianotijeras” que fa de president del govern espanyol –i de ninot de la Merkel- li manà a Wert retallar les plantilles docents –en vàries desenes de milers de places-, congelar les oposicions –i recórrer on es convocaren com Andalusia, com a revenja per haver perdut les eleccions andaluses-, retirar els ajuts a l’alumnat més desafavorit i suprimir les classes de reforç i d’atenció a la diversitat, augmentar el nombre d’alumnes per classe, alhora que incrementar l’horari del professorat, suprimint de pas la matèria –impartida en tota Europa- d’Educació per a la Ciutadania i introduint una nova “maria”, al curriculum escolar: “Valors” –quins valors?- i “Ètica” –quina ètica?-, mentre que la religió –catòlica of course!- recuperava tot el protagonisme, en un estat constitucionalment (!) no confessional.
Clar que la sanitat –la pública, faltaria més!- ni li va al darrere a l’educació i amb una ministra amb cara de marededéu d’estampa i amb el (des)nivell d’incompetència supina, que es veu secundada per les autonomies “peperes” més devotes –Madrid i València- estant posant “pates per amunt”, una assistència sanitària modèlica i reconeguda per tot arreu. Només a Madrid s’han hagut de suspendre 4.000 intervencions quirúrgiques, per la vaga indefinida de facultatius i personal sanitari, provocada per l’intent de privatitzar el funcionament dels hospitals, per part del govern regional i atribuir aquells serveis a empreses particulars participades per polítics i familiars del PP. El programa “popular” per al 2013 inclou atribuir a aquelles empreses, 6 hospitals públics i 27 centres de salut, malgrat les protestes multitudinàries i els informes dels experts que desmunten els “arguments” de la millor i més econòmica gestió privada de la sanitat pública, que volen defensar els “populars” sense ninguna credibilitat: en cap cas s’ha aconseguit abaratir l’atenció sanitària ni millorar l’atenció als malalts. La “cosa” es planteja com un negoci descarat per afavorir  a empresaris amics i lucrar a polítics oportunistes. Una vergonya monumental.
         Alhora un expresident –Aznar- que, tot i haver atacat la Constitució en pamflets periodístics, esdevingué un fervent i dogmàtic defensor, s’atreveix a publicar les seues (des)memòries, amb gran concurs mediàtic, per a no dir res de profit i limitar-se a relatar la seua perspectiva de l’España va bien, quan ell manava i de com ha anat de malament en perdre ell les eleccions gràcies a ETA i quan el maldestre de Zapatero abocà al país al desastre. Mentrestant ell feia de professor visitant per les universitats dels EEUU, amb un anglés infame que féu inintel·ligible –per sort- la col·lecció de despropòsits que expressava. Alhora que convertia la fundació del PP –la faes-, en la punta de llança contra la democràcia i la convivència, retornant-nos al temps del franquisme i del NO-DO. Heus ací com determinats subjectes, intel·lectualment mediocres i de dubtosa catadura moral, es presenten com a salvapàtries i n’hi ha que se’ls creu.

         Encara com la Justícia –ara sí em majúscula- quan no depèn de la decisió “popular” favorable –com en el cas de Camps que, tot i l’evidència de l’estultícia del processat, el declarà “no culpable” (!?)- posa les coses al seu lloc i, desprès de feixugues dilacions i llargs processos judicials, dóna la raó al qui la té: Acció Cultural del País Valencià -ACPV-, en el tema del tancament els repetidors de TV3, ordenat per Camps –i materialitzat per la consellera Sànchez, ara delegada del govern de Rajoy-. Així el Suprem posa en evidència la política maldestra, antidemocràtica i sectària del Consell, en mans del PP, envers la persecució que orquestrà l’ex(poc)honorable cap a Eliseu Climent i desautoritza aquell muntatge.
         Ara caldrà que el substitut de Camps, torne els diners injustament arrabassats a la precària economia d’ACPV i a les butxaques dels qui haguérem de contribuir, per evitar la fallida i el desnonament del Centre de Cultura del carrer Sant Ferran.
Encara com.  

carta oberta FINS QUAN?





Fins quan aguantarà un país, suposadament civilitzat i capdavanter dels drets humans i de la democràcia, com els EEUU, en la cursa pel manteniment del “dret” a portar armes de foc i a gastar-les, per part d’un sector important de la població i dels poderosos lobbies, que patrocinen les campanyes presidencials amb sucoses aportacions?
Quants innocents més -escolars, mestres, ciutadans...- han de ser assassinats encara, per prohibir-se la tinença d’armes mortíferes en mans de qualsevol, que pot generar –i genera- tals massacres, com la de l’escola de Newtown i abans la de l’institut de Littleton o del col·legi de Port Huron o de Minessotta o de la Universitat Politècnica de Virginia o de la de Texas...? I això, sense parar, des de 1927 quan foren assassinades 37 criatures en Bath (Michigan) en un llarg i penós seguici de morts.
Fins quan?

dies feixucs NOVES VELLES




El dia a dia del sofert ciutadà esdevé a cada moment més feixuc. Vegeu, si no, les “noves” amb què ens assetgen els media:
L’última gran promesa electoral dels “populars” –no tocar les pensions- ha quedat també –com totes les altres- burlada i enguany no es paga la “revalorització” –bé que modesta- de l’IPC. Rebobinar els mítings de Rajoy i les seues intervencions al Parlament resulta dramàtic, quan acusava a Rodríguez Zapatero de tots els mals i assegurava que ell ho solucionaria (!?)... agreujant la situació fins a límits insostenibles: pujada d’impostos, abaratiment de l’acomiadament, amnistia fiscal als defraudadors, copagament sanitari, taxes universitàries disparades, pujada indiscriminada de l’iva i atemptat contra les pensions. Mesures a les que s’oposava directament i emfàtica i que ha acabat aplicant, en forma de retallades sense fi, per “pressió” –s’excusa- de Brussel·les, desprès d’haver acusat reiteradament a l’anterior president de servilisme amb la UE. Tot això sense el valor i la dignitat de dimitir i convocar eleccions, en haver-se mostrat del tot incompetent i mentider descarat.
I l’atur, que també fou demagògicament esgrimit pel de Pontevedra contra Zapatero i Rajoy, en només un any de (des)govern, ha aconseguit duplicar: de tres a sis milions. I és que, tot i les martingales de la “cuina” dels de l’EPA –Enquesta de Població Activa- de l’Institut Nacional d’Estadística -INE, no es pot amagar per més temps i l’oficina d’Euroestat, de la Unió Europea assegura que l’atur a Espanya ja depassa la xifra rècord dels sis milions, un panorama desolador. El més cridaner és que la mitjana europea és del 10.7% d’aturats, mentre que en l’Espanya va bien d’Aznar-Rajoy es depassa el 26.2%, per damunt fins i tot de la intervinguda Grècia -25.4%- i més del doble d’Itàlia -11.1%-. Tot un honor per al qui prometia arreglar-ho tot, en només arribar a la Moncloa.
En la mateixa línia, ens assabentem que Bankia rebrà, finalment, el rescat d’una injecció de 18.000 milions d’euros, però no per tornar als inversors els estalvis que la nefasta gestió del tàndem Rato-Olivas, han volatilitzat, no. Sinó per a “sanejar” (!?) l’entitat, tot i què es preveu que en 2013 les pèrdues tornaran a ser milionàries -19.000-. És a dir el 100% del rescat  s’esfumarà en només un any, sense cap perspectiva de redreçar-la. Tampoc els fons de l’Estat –que Rajoy havia negat repetidament i solemnement de lliurar-los- i que pugen a 4.465 milions d’euros aniran a aliviar als petits estalviadors estafats. Tampoc. No sabem si es destinaran a “compensar” les jubilacions de luxe que els directius de l’entitat s’han atribuït. Tot plegat un episodi de robatori descarat de la pitjor espècie, patrocinat pels “populars”.
Mentrestant l’ “intercanvi” entre directius de la sanitat pública i els alts càrrecs de les empreses privades de salut, va en augment. La qual cosa evidencia una manca de control i transparència, alhora que de moralitat més que dubtosa d’uns i altres: els polítics que afavoreixen la privatització, les empreses que malden per “administrar” els hospitals i els directius que es presten a tals episodis. I com sol passar València es “posa al mapa” en notícies d’aquell tenor: un tal Manuel Marín, directiu de la Conselleria de Sanitat (Valenciana, of course!) passa a “gestionar” l’Hospital de la Ribera, d’Alzira, insígnia de la Generalitat de Camps –ara Fabra-, de l’empresa privada. És el què els anglesos anomenen revolving door –porta giratòria-: el mateix individu passa de ser funcionari supervisor de l’administració a càrrec directiu de l’empresa que supervisava. O a l’inrevés, com en el cas d’un tal Antonio Burgueño que desprès de passar vint anys treballant en empreses privades del sector sanitari, la comunitat de Madrid el nomenà director general d’hospitals públics i dissenyà el pla sanitari madrileny per al 2013, de privatització de 6 hospitals i 27 centres de salut. Tot això sense haver-se pogut demostrar cap millora en la prestació del servei ni estalvi en la nova gestió, tal com ha denunciat la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria –SESPAS-, de la què formen part dotze societats científiques. El què sí ha quedat en evidència és la “connexió” entre polítics –o familiars de polítics, com l’home de la Cospedal- i les empreses privades de salut que aspiren a “gestionar” les entitats públiques, una vegada arruïnades i posades a la venda al millor postor.
I si en faltava alguna, Rajoy podria passar a la història no només com “Marianotijeras”, sinó com a indultador general, doncs en només 11 mesos ha batut la xifra de 468, entre ells els mossos d’esquadra, condemnats pels tribunals de justícia i ara condonats pel ministeri de Gallardón. La qual cosa demostra que:
1.                            La policia –ni que siga en democràcia i a Catalunya- es segueix comportant de manera bèstia, com sempre.
2.                            La separació de poders fou un emmirallament de Montesquieu i
3.                            El PP administra el poder de l’Estat com un senyoret el seu cortijo.

Encara com la justícia nord-americana de Florida ha desautoritzat als recercadors de tresors de l’Odyssey Marine Exploration i els ha fet tornar a l’estat espanyol les 500.000 monedes de plata i or, trobades al vaixell  de guerra Ntra. Sra. de las Mercedes,  enfonsat en 1804 i què es custodiaran al Museo Nacional de Arqueología Subacuática, de Cartagena. La companyia nord-americana extragué un tal botí, en maig de 2007, del fons de la mar, front a les costes de l’Algarve, però la denúncia espanyola davant els tribunals de justícia ha obligat als de l’Odyssey a retornar el tresor.
Encara com.  

11 de desembre del 2012

QUE SANTA LLÚCIA...



         Que Santa Llúcia conserve la (poca) vista a determinats tertulians, a la premsa madrilenya i a Rajoy i al seu govern, en celebrar indissimuladament la derrota (!) de l’independentisme, confonent-ho amb el fiasco de Mas: d’entrada aquell sentiment i aquell propòsit han crescut notablement i és majoritari al nou parlament, tal com els media espanyols més moderats ho perceben i la premsa internacional ho detecta.
La novetat és que Mas no pilotarà en solitari la “deriva” soberanista, sinó amb un còmode coixí parlamentari, al darrere. És a dir, amb la majoria del poble de Catalunya empenyent-lo. I tot gràcies a la poca traça dels “populars” i de la cort mediàtica predemocràtica que els ovaciona, que han entrat en campanya de l’única manera que saben: embrutant-la.
Així que Santa Llúcia els conserve la (poca) vista, de què fan ostentació i per molts anys.

ELS ADOLESCENTS I LES ADDICCIONS





En el context social que ens envolta, cada vegada més liberal i permissiu, els nostres adolescents i joves es veuen sovint temptats a practicar determinades conductes (l’addició al tabac, al haixix i a altres estupefaents, a l’alcohol etc.) que genera neguit i, fins i tot, sensació d’impotència al sí de les famílies i en l’ànim dels educadors. Així doncs ens enfrontem amb un tema vidriós i de calat social considerable. Aquelles conductes, els adults les qualifiquem de problemàtiques perquè entenem que originen o poden originar, disfuncions en la dinàmica personal, social o escolar dels nostres adolescents i afectar, aleshores, a l’equilibri personal, a la socialització o als rendiments acadèmics dels nostres joves. I això és especialment delicat, pel moment evolutiu en que es donen aquells comportaments —la adolescència— quan la personalitat del subjecte experimenta canvis maduratius importants.
            Abordar, per tant, el tema de les addiccions dels adolescents a determinats estupefaents, no esdevé una tasca fàcil, encara que resulta imprescindible. Nosaltres ens atansarem, amb cautela, a aquelles problemàtiques, però sense dramatisme, defensant que es des de un cert possibilisme, que es poden abordar -amb alguna esperança d’èxit- determinades situacions com les que ens ocupen. I sobre tot, des d’estratègies afavoridores de la pràctica de valors.
            Respecte a les conductes de consum de tabac, Mendoza y Sagrera detecta un 43% consolidat del conjunt d’adolescents, que han fumat alguna vegada; proporció que augmenta considerablement amb l’edat: així els de 17 anys -o més- són el 80% en els xics i en un 82% en les xiques. També es detecta que el 85%, del conjunt, ha provat l’alcohol i el porro el 20% o més, en funció de l’edat. Amando de Miguel és més contundent i –en relació al porro- ho estableix en un 57% d’ús irregular i un 20% habitual i es mostra preocupat per la combinació de fumar i “passar-se” en el consum d’alcohol, especialment en el cas dels xicons entre els 18 i els 20 anys. Altrament l’OMS –Organització Mundial de la Salut- detecta que el 58% dels escolars espanyols de 15 anys, ha fumat o fuma regularment i, des del Projecte Hombre, s’aporta com a dada que el 66% de les persones que acudiren, durant un any, als centres de tractament contra les toxicomanies, havien consumit alcohol des dels 13 anys i haixix –porro- el 64%, des dels 14 anys. La mateixa informació ens posa en antecedents que, als 16 anys, el 48% ingeria anfetamines i el 41% speed. 
I encara hi ha més, perquè les dades que els media ens ofereixen cada dia, son per a posar-se a pensar. Vegem un titular: "Les hospitalitzacions per dany mental de la droga, augmenten un 56% en cinc anys". Són dades de l’última enquesta de morbilitat hospitalària de l’INE -Institut Nacional d’Estadística-, que  ens avisen de les greus seqüeles del consum d’alcohol i estupefaents, entre els adolescents i joves. A més, experts com la epidemiòloga Carmen Moya, no es cansen de repetir "que existeix una falsa percepció de que les drogues no son perilloses", quan les dades confirmen l’evidència científica dels danys –de vegades irreparables- per a la salut, no només mental: moltes de les afeccions hepàtiques, infarts cerebrals i problemes cardiovasculars estan relacionats amb el consum de drogues i alcohol. "Hi ha que parlar d’aquest tema amb transparència", conclou la Dra. Moya.
Fins ací, doncs, les dades que es veuen –contínuament- modificades pels successius estudis i investigacions, a l’alça. I si bé és veritat que els percentatges, lluny de disminuir, augmenten cada dia i que la iniciació cap a aquelles substàncies tòxiques es detecta, cada vegada, en edats més primerenques, en els nostres adolescents i joves, no és menys cert que les intervencions educatives i socials estan abordant una escalada que, sense aquelles accions, podria disparar-se perillosament.
            Així doncs, què pensar de tot això?
            Primer que res ens haurem de preguntar si hem d’estar preocupats, per les dades que ens ofereixen les investigacions. I hem de respondre que relativament, però en cap cas obsessivament, tot i que, com hem apuntat, es detecta no només un augment en els percentatges, sinó una progressiva precocitat amb el contacte amb aquelles drogues.  Sembla evident que el problema de la ingestió de determinades substàncies tòxiques, des de l’alcohol i el tabac als preparats sintètics, passant pel haixix i, en -menor mesura- la cocaïna i la heroïna, s’han instal·lat en la  nostra societat, bé que en diferents graus d’incidència, segons el Dr. Clemente. Por això caldrà insistir, una vegada més, que no hi ha que perdre de vista les cauteles necessàries per a intentar controlar la situació. Però no des d’una preocupació obsessiva que ens portarà al desànim o a la crispació —que en res ens ajudaran a reorientar les conductes addictives dels nostres adolescents, sinó des de plantejaments asserenats i ferms a la vegada, possibilistes i esperançats al mateix temps, recercant la complicitat dels altres agents i contextos educatius: la família, els grups d’iguals, les agrupacions de scouts i amics de la natura, els col·lectius de temps lliure, les associacions esportives i lúdiques... Tots a una,  treballant alternatives per combatre l’atracció quasi irresistible d’un entorn, massa vegades buit de valors.
            Perquè aquelles addiccions —encara que es troben a l’inici i no s’hagen consolidat—, poden arribar a atemptar contra la salut mental i l’equilibri de la personalitat, dels nostres fills i filles. I, òbviament, poden suposar un seriós obstacle, per a la normalitat del seus estudis i afectar el seu rendiment escolar. Efectivament, les dades de què disposem ens avisen que aquelles conductes –que hem anomenat “problemàtiques”- atempten, directament, contra les notes i el benestar acadèmic, alhora que deterioren greument la necessària autoestima dels nostres adolescents i afavoreixen les conductes antisocials.
            Por això, les nostres intervencions –les de la família, les de l’escola i les dels experts- han d’orientar-se a conformar un autoconcepte sòlid, fomentant l’esforç i la dedicació a viure intensament la vida acadèmica, amb la compensació necessària del descans i de la sana diversió, en contacte sempre que siga possible amb la natura i l’activitat física. Alhora que els oferim –als nostres fills i alumnes- models de comportaments suggerents i moralment presentables i instrumentant estratègies i propostes —compartides amb tots els agents educatius-, orientades al creixement personal, social i intel·lectual dels nostres adolescents, atorgant-los confiança i buscant la seua complicitat. Caldrà, però, que siguen intervencions motivadores i pràctiques, alhora que exemplificants, perquè no aconseguirem res si fem el contrari del que “prediquem”. Cosa, de vegades i lamentablement, massa freqüent en els adults.



FAMÍLIA I EDUCACIÓ






            La consideració de l’àmbit familiar com a partenaire indefugible de l’escola, apareix com una constant en tots els estudis i investigacions[1]. I no només en els ensenyaments d’infantil i primària –on podria semblar que és més “natural” per l’edat dels escolars-, sinó en secundària, on la condició de preadolescents i adolescents dels xicons i xicones que la cursen, fa encara més imperiosa la necessitat de coordinar esforços i establir complicitats entre els pares –o els representants legals si fa al cas- i el professorat –especialment, encara que no exclussivament, els tutors-  I tot comença amb la creació d'un clima adient al sí de la llar, que ariba a tenir repercussions evidents en la marxa escolar dels fills i, per tant, actua com un factor de predicció dels resultats acadèmics dels xicons i xicones. És a partir de la nòmina d'investigadors —Poulantzas, Hotyat, Coleman, Husen, Barreales LLamas, Perrenoun, Yela, Laureau etc.— que han abordat la qüestió, que ens podem referir a aquell clima, com una mena de capital que repercuteix de forma exitosa en les experiències escolars de fills i filles.  I val a dir que la correspondència  entre nivell econòmic i sensibilitat cultural no és, en absolut, mecànica, encara que la disponibilitat de mitjans materials pot afavorir el contacte amb la cultura i el consum de béns culturals. Més bé és en contextos familiars discrets econòmicament, on aquella sensibilitat es troba més acusada; segurament perquè es perceben els béns culturals —desitjats— com a compensadors dels bens materials —escassos—.
D’altra banda, sempre que s’ha analitzat el funcionament dels sistemes educatius –informes PISA i altres- s’ha detectat que un puntal imprescindible el constitueix la família dels estudiants, per garantir uns resultats acadèmics satisfactoris. I, en el context general del tema, torna a confirmar-se que el què és important i tè repercussió és l’interès i la dedicació dels pares envers l’activitat escolar del fill o filla, que sol córrer parell –encara que no sempre- amb el nivell cultural i d’estudis dels progenitors. Dic “encara que no sempre” perquè s’ha detectat que pares amb carrera es mostren poc interessats en estudis dels fills i, a l’inrevés, pares amb una formació modesta se n’ocupen i preocupen perquè els seus fills aprofiten, al màxim, el seu pas per l’escola o l’institut…i la universitat, si és el cas.
            I encara una informació que pot cridar l’atenció, però que és una constant en el seguit d’estudis i investigacions, des de sempre  i confirmat ara també: la mare i els seus estudis té major influència en l’èxit acadèmic dels fills que no els estudis del pare. Cosa que té la seua lògica, tant des de la dedicació tradicional de la mare a la “criança” dels fills –inclosa la intervenció més directa en la seua formació acadèmica i el contacte amb el professorat-, com psicològica, atesa la conformació mental i afectiva de la personalitat femenina –més procliu i preparada per a la relació interpersonal-.
            Si això és així com sembla, fins i tot des de la percepció dels propis fills, caldrà reivindicar la creació de climes familiars positius i afavoridors envers les expectatives d'estudis de xicons i xicones. Com, però? —les receptes, ai!—. Doncs posant-s'hi: escoltant els fills; interessant-se per les seues coses, sense fer-se pesats; donant-los confiança; acceptant dialogar envers els seus punts de vista; oferint-los pistes i criteris per encarar l'allau d'espots que ens bombardegen cada dia; inoculant-los l’afecció a atansar-se als “medis” –en paper o mitjançant internet-  i als llibres —ni que siga en format digital—; fent un seguiment discret de la seua marxa escolar i mantenint una bona sintonia amb el col·legi o institut...  Perquè ens hem d'encoratjar, mares i pares, massa sovint neguitosos per la nostra hipotètica incapacitat d'intervenció en relació a l'educació dels nostres fills i filles. Es una bona oportunitat per recuperar l'autoconcepte i l'autoestima perduts.
            Per la seua part, els equips directius dels centres escolars se n’ocupen, cada vegada més, de fomentar la relació amb les famílies dels seus alumnes, organitzant trobades informatives i de presentació d’inici de curs i continuades per donar compte dels resultats de les avaluacions i altres temes d’interès, amb especial atenció als problemes i situacions particulars i delicades, que algun alumne o alumna puga presentar. I, òbviament, d’afavorir la representació al consell escolar del centre i la participació constructiva en les temàtiques que es presenten. Fins i tot alguns centres tenen organitzada l’anomenada “escola de pares”, que sistematitza i vertebra aquella relació entre professorat i família. 
        Així que...haurem de subratllar la nostra intervenció i redoblar el nostre esforç, en el recolzament real i directe als nostres fills i filles. I no cal que fem de profes bis, repassant continguts de matèria a casa, sinó interessant-nos per allò que els nostres xicons i xicones, fan a l'escola, a l'institut, mostrant el nostre interès per la seua vida acadèmica, incloses les amistats que fan al col·legi, manifestant-nos receptius a les seues consultes i sensibles a les confidències —ai!— que tinguen a bé fer-nos. I tot això amb discreció i mesura, però en contínua actitud de disponibilitat. Ells i elles s'han de sentir acompanyats i compresos. Mai, però, agobiats.


[1] Vegeu Adell, M. A. (2006): Cómo mejorar el rendimiento académico de los adolescentes. Piràmide. Madrid.


DIES FEIXUCS




         D’un tarannà tan dialogant (!) i democràtic (!) –i intel·ligent (?)- com el dels “populars” pot esperar-se qualsevol despropòsit: quan no s’enfronten a la Unió Europea, per l’anunci d’Artur Mas del seu projecte independentista, embornen al magistrat Pedraz de l’Audiència Nacional, per no haver-los fet costat en la pretensió criminalitzadora del ministeri d’interior contra els promotors de la manifestació del 25-S.
Efectivament, Mariano Rajoy ha “exigit” –ells mai proposen, suggereixen o demanen, exigeixen-, a la UE, fermesa i unanimitat en desqualificar la pretensió independentista de Mas, que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, ha acollit favorablement, afegint lloances als catalans i la seua mentalitat europea, que diu conèixer bé i directament. Massa per a l’estretor intel·lectual i política d’un personatge com el de Pontevedra, que s’ha caracteritzat per la seua mediocritat i ressentiment.
Això de portes enfora, perquè de portes endins ja fa temps que sovintegen les declaracions menystenidores i amenaçadores del mateix Rajoy i bona part dels seus ministres –amb la vicepresidenta al capdavant- contra un tal projecte democràtic i pacífic, on el (pen)últim botó de mostra l’ha aportat Gallardón, desplaçat a Barcelona expressament per aconseguir –sense èxit, però- la complicitat dels empresaris catalans, als que ha amenaçat amb el diluvi, si gosen secundar la proposta separatista (!) de Mas. Ja té “conya” que la pretesa fama dels catalans d’aferrar-se a la “pela” siga esgrimida per l’emblemàtic –i contestat fortament fins i tot pels jutges- ministre de justìcia (!), Ruiz Gallardón, per fer desistir als empresaris, tot afegint que seria –el projecte separatista de Mas- una ruïna per a Espanya –ells no miren la “pela” pel què es veu-, que hauria de sortir de l’euro i es trobaria en fallida –no ho està ja ara en bancarrota total?-.
No ha dit res el tal ministre, de l’auto del magistrat Pedraz, en rebutjar les pretensions del govern de Rajoy, que acusava de delicte d’Estat  (!?) als qui es manifestaren el proppassat 25-S, contra la inoperància –quan no servilisme total als mercats- dels diputats del Congrés. L’encarregat d’escenificar el cabreig “popular” ha estat el seu portantveu al Parlament, que no ha dubtat en insultar, directament, al jutge de l’Audiència Nacional, acusant-lo de pijo àcrata i indecente, entre altres exabruptes. L’excusa –que no “cola”- ha estat la “llibertat” que s’ha permès el magistrat, en desmuntar les “tesis” del ministre Fernández Díaz –barceloní de “pro”, d’altra banda-  en referir-se a la classe política en “decadència”, per la seua incapacitat pregona d’afrontat les pròpies responsabilitats i encolomar-les als tribunals. La raó de pes, però, ha estat la negativa judicial en actuar amb complicitat amb uns tals polítics –“populars”, per cert, que són els qui des del govern ho han promogut-. Bé està que se signifiquen del tot i es mostren com el què són: uns autòcrates sobrevinguts –epidèrmicament- a una democràcia que no acaba de rutllar, pel poc coratge d’uns i les nostàlgies tardofranquistes d’altres.
Les exigències, però, no acaben ací, perquè Guindos –el ministre premiat amb la cartera d’economia per Rajoy, desprès de fer caure en fallida als de Lehman Brothers- exigeix al Banc Central Europeu que compre bons espanyols, per abaixar la pressió dels mercats i millorar les perspectives econòmiques, més negres cada dia que passa, sense que don Mariano es decideix a demanar un rescat –el segon ja- que, des de Brussel·les, se li urgeix.
I més exigències a tort i a dret –més bé a dret i extrem- de rectificar als qui no paren de referir-se a Espanya com el pèssim exemple a no imitar: des de l’aspirant republicà a la presidència dels EEUU, Roney, fins al New York Tymes, passant per totes les agències periodístiques, que difongueren urbi et orbe les “amables” imatges d’uns energúmens uniformats apallissant a pacífics ciutadans, que es manifestaven el 25-S, mentre deixaven escapolir-se, a la vista de tothom, al brètol que propinà a un dels uniformats uns quants puntapeus que el feren caure a terra. I és que ja se sap de la bravura (?) dels qui –ben pertrextats, amb passamuntanyes i sense número d’identificació- només s’atreveixen amb els indefensos ciutadans i eviten els qui els poden infringir algun colp contundent. Així reben, tot seguit, les felicitacions més efusives –i alguna condecoració de propina- dels (ir)responsables del ministeri del què Fraga sembla encara titular. Tot això coincidint amb la dèria del govern de Rajoy de “vendre” la marca Espanya per tot arreu, que ha esdevingut més bé una penosíssima imatge reflex d’un país a la deriva.
Encara com el quasi nonagenari filòsof i catedràtic Carlos París –alguns tenim l’immerescut honor de tenir-lo a l’orla de llicenciat, per la Universitat de València- ha publicat el què sembla un magnífic llibre i d’imprescindible lectura, titulat “Ètica radical”, que el paradigmàtic Juan José Tamayo ha glossat en una magnífica recensió, que palesa la seua condició de cristià compromès, teòleg de prestigi i intel·lectual reconegut - per tots menys per la conferència episcopal-. París –qualificat per Tamayo com una figura excepcional de la filosofia espanyola i llatinoamericana actual- presenta una de les més lúcides i creatives contribucions a l’ètica d’avui i de sempre, lluny dels assajos amb pretensions i acaba  concloent la superioritat i excel·lència de l’altruisme, contraposant-lo al caduc i insolidari capitalisme, al què la dreta planetària –església institucional inclosa- ret un tribut servil i deshumanitzador.
Encara com.