31 de desembre de 2021

Dies feixucs SI EN VOLS MÉS...

“...para el cabàs”, efectivament... És veritat que no hauríem de desitjar-li mal a ningú però, en el cas del PP, és una bona notícia per a la democràcia les “dissensions” –la guerra fratricida- entre el seus “líders”: primer fou l’estratègia de la presidenta de la “comunitat” (!?) de Madrid d’encarar-se amb Sànchez, passant per damunt d’en Casado i ara la pretensió de marcar el tempo del congrés regional dels populars, que s’ha agreujat amb la “sortida de to” de l’aristòcrata Álvarez de Toledo -a la que el propi Casado promogué com a portantveu del partit al Congrés-, desprès d’haver estat foragitada pel seu creixent protagonisme. I és que –lamentablement- partits populistes –i tardofranquistes- com el PP, no s’enfonsen si no és per les lluites internes, atesa la inèrcia d’una part important de l’electorat, que es deixa portar pel discurs visceral d’aquells partits. Per a quan una dreta espanyola, civilitzada, moderna i democràtica?
Mentrestant Pedro Sànchez recerca el màxim consens per a reformar la Constitució –que la pròpia Carta Magna preveu i li dedica un títol sencer, el X-, tot i que alguns pensem que ho té cru, perquè a aquella dreta ja li va bé com està, per seguir fustigant als governs moderadament progressistes. I és que clar ells –la dreta- veuen la Constitució com la nova versió dels Principios Fundamentales del Movimiento que, ja se sap, eren –o encara ho són?- immutables. Vegeu si no, com menten la Carta Magna contra tot allò que, en una democràcia normal i normalitzada, seria d’esperar: respecte per les minories –immigrats, nacionalitats, els col•lectius lgtbs, agnòstics i d’altres religions...- i pràctiques com referendums i respecte pels acords internacional, inclosa la Justícia. Per a ells –la dreta- la Constitució –o millor la interpretació esbiaixada i partidista seua o dels tribunals que els són addictes- és intocable i dogmàtica –com la Bíblia?-. Sànchez s’haurà d’acontentar amb el suport dels partits democràtics... Amb això, però, no n’hi haurà prou. Ja ens ho advertí qui tot, i haver-lo desenterrat del “Valle” i traslladat a un cementeri ordinari, segueix ben viu: tot està “atado y bien atado”...
I als EEUU, la pretesa “contenció” de les armes de foc “domèstiques” que Biden prometia, s’està quedant en no res, front a l’oposició monolítica dels polítics –no només republicans i “trumpistes”- sinó també social –els americans, ja se sap, si no porten un arma a la mà, no se senten “segurs”- i econòmic –el “negoci” de la industria armamentística, per davant les vides humanes que es cobra una tal plaga-. Tan s’hi val que cada dia ocorren episodis luctuosos com el de l’estudiant de 15 anys a Michigan que obre foc a la seua escola contra els seus companys i en mata quatre. O com l’altre jove que matà a unes altres vint criatures en Connecticut: cap de les mesures preventives, com ara verificar els antecedents –mentals i policials- dels propietaris o limitar la possessió de fussells d’assalt, han estat aprovades al Senat, de majoria republicana -“trumpista” vaja- amb alguna “simpatia” demòcrata. Lamentabilíssim i diu molt poc de l’adultesa –per enyorament infantilioide del farst west- de la societat americana i pel poc entusiasme dels seus dirigents, al respecte. I com ja és habitual Israel és notícia per la seua política d’apropiació de territoris envaïts: la terra dels palestins ja en fa tres quarts de segle que està ocupada militarment i sotmesa a la fèrula jueva d’un govern genocida –no importa el signe- amb més de dos milions de desplaçats, milers d’assassinats –criatures, ancians i dones, inclosos, amb algun integrant de Hamàs, grup terrorista que ells s’han encarregat de crear-. Així com tots els habitants de Ciscordània segrestats i els de Gaza empresonats al camp de concentració més gran del món.
I si això no fora prou ara anuncien –impunement, perquè ningú no els planta cara- que doblaran la població –jueva- dels Alts del Golàn, ocupat des de la Guerra dels Sis Dies i que no ha estat retornat a Síria a qui pertany. Alguns pensàvem -innocentment pel què es veu- que, amb la defenestració de Netanyahu –processat per corrupte pels tribunals del seu país- Israel entraria en un període de respecte a l’ordre internacional i als drets humans. Però no. Mentrestant Europa i la resta del món s’ho mira impotent i perplex i la legalitat internacional –i l’ONU que se suposa que la representa- esdevé, una vegada més, burlada i menystinguda. Vergonya de civilització! Tot no són, però, males notícies Encara com el professor Torres López, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universidad de Sevilla es posiciona contra el discurs del pensament únic imperant, en el seu nou llibre Econofakes. Las 10 grandes mentiras económicas de nuestro tiempo y cómo condicionan nuestra vida (Editorial Deusto), un repàs exhaustiu dels dogmes neoliberals, que s’han instal•lat en el mantra econòmic de la dreta, com a veritats irrefutables quan no ho són en absolut. Torres demostra, al llarg dels deu capítols per què és fals que l’envelliment de la població impedirà finançar les pensions públiques en el futur o per què és mentida afirmar que cal moderar –a la baixa, clar- els salaris per a crear ocupació o que apujar el salari mínim destrueix llocs de treball. Bona lliçó per als pretesos “enterats” de la dreta militant. Encara com.

28 de desembre de 2021

Carta oberta UCRAÏNA SI, CUBA NO

La UE es mostra, ara, preocupada –i adverteix de greus sancions a Rússia, si la porta endavant- per l’invasió (!) d’ Ucraïna, mentre altres urgències ens amenacen: pandèmiques, energètiques, de crisi econòmica, de tancament de fronteres, d’assetjament als immigrants...-. Òbviament, però, que altres nacions –Cuba sense anar més lluny- continuen patint el bloqueig històric dels EEUU –arran de la invasió real, però frustrada, en temps de Kennedy- no. Bloqueig, per cert, endurit pel “boig” de Trump, que l’ ”assenyat” de Biden no ha tocat ni en una coma. Quan una EU adulta i coherent?

21 de novembre de 2021

Carta oberta PRESCRITS?

Així que la fiscalia –òrgan de l’Estat, no ho oblidem- troba (?) que els (presumptes) delictes –comptes irregulars en paradisos fiscals(!) evasió de capitals, impagament d’impostos...- de l’excap d’Estat (!) i rei emèrit... han prescrit? Vol dir això que són reals? Els (presumptes) delictes, clar. Entesos.

4 de novembre de 2021

Carta oberta PER VARIAR

Per hores no li esclata a les mans a Casado i la seua tropa, al congrés multitudinari de València, la decisió judicial de processar a tota la “cúpula” de Rita Barberà,”homenatjada” (!?) a la plaça de bous... No n’hi havia prou amb el “lluïment” del líder del PP, en convidar a Sarkozy, condemnat per corrupció i altres pràctiques poc presentables – també “exhibit” al recinte taurí valencià-, que ara va i la justícia espanyola –de què els populars en són tan addictes...contra Sànchez-, els “obsequia” amb un tal regal: l’equip –tot al complet- de Rita Barberà, processat... I és que, ja se sap, els populars entre altres “virtuts” tenen la d’aparèixer acusats, per la justícia, com a corruptes, per tot arreu. Per variar.

27 d’octubre de 2021

Dies feixucs NO HI HA MANS!

Alguns pensàvem que fer oposició política –amb sou a càrrec dels contribuents, cal no oblidar-ho- és estar atents a què les decisions del govern s’ajusten a la llei i a la pràctica democràtica. Però no. Ací –ja ens ho havia advertit Fraga, per cert, Spain is different- qui perd les eleccions –com el cas del PP a les generals i els seus acòlits de Cs i Vox- es dediquen tota la legislatura a fotre als que governen, quan no per una cosa per una altra: ara una tímida proposta de Sànchez i el seu govern de descentralitzar Madrid i situar en altres llocs d’Espanya, institucions de l’Estat, ha provocat una “tromba” de crítiques de la dreta madrilenya –el tàndem Ayuso/Almeida- amb el recolzament entusiasta de Casado, que sembla no té res més a fer ni sembla saber fer res més que “oposar-se” a totes las iniciatives –especialment les democràtiques i amb trellat- del govern central. I és que clar –per a ells- Madrid sempre serà Madrid i la resta són “provincias”. Quina gent!
Clar que no són els únics –els de la dreta tardofranquista i extrema, amb el PP al capdavant- els que fastiguegen al govern: ara un jutge de Saragossa no només ha acceptat les denúncies d’aquella dreta contra la ex-ministra d’Exteriors, Sra. Gonzàlez Lara, per haver “aixoplugat” al líder del Polisari en un gest d’humanitat, en ser tractar del coronavirus (!) sinó que rebutja –el jutge- arxivar la causa, amb els incomprensibles “arguments” jurídics habituals, que ningú no entén. Així que atendre a una persona malalta –Gali, líder dels sahrauís- és un “delicte” (!?), per a segons qui, que hauria volgut que l’estat espanyol l’empresonara sense més, per encapçalar la resistència a la invasió marroquina –qüestionada per la ONU- de la excolònia espanyola. A més del conflicte (!) diplomàtic escenificat per Marroc, ocupant il•legal del Sàhara, que boicoteja sistemàticament el mandat de les Nacions Unides de deixar parlar als sahrauís, en un referèndum amb garanties. Clar que això li passa al estat espanyol, per no adoptar una postura clara i contundent a favor del Sàhara, tal com l’ONU recolza i moure’s en la indefinició interessada pel tema dels immigrants, la pesca i la por a la reivindicació de Ceuta i Melilla per part del Marroc.
I no paren de “ploure-li” problemes a Sànchez, com ara amb l’erupció volcànica a La Palma: ni té perspectiva d’aturar-se ni poden fer-se miracles en els bens –cases, infrastructures, collites, indústries- que la lava troba –i arrasa- en el seu camí cap a la mar. És ben trist el què està passant i tota ajuda és poca, a més de la solidaritat amb els afectats, però la pregunta és òbvia –i de tant òbvia ningú no gosa de fer-la-: què feien aquelles construccions –habitatges, infrastructures, indústries...- i cultius, en el camí natural d’evacuació del magma? A algun informador se li escapà allò de “la lava devasta todo lo que encuentra a su paso por el ‘cauce' por donde circula....” És a dir que s’ha construït, justament, al llit natural de l’evacuació del magma... i ningú apareix com a responsable: és que els experts vulcanòlegs, a la vista de l’última explosió, ara fa cinquanta anys –que no és una era geològica precisament-, no desaconsellarien -de totes totes- no edificar ni instal•lar-se en aquells indrets? És que els tècnics en construcció i obra pública no es negarien a signar cap projecte en aquells paratges? És que els polítics –locals i estatals- no s’oposarien a autoritzar unes tals llicències? Què ha ocorregut realment? Mai no ho sabrem, perquè l’errada és tan monumental que a ningú –dels que manen i especulen- l’interessa que se sàpiga la veritat.
I les elèctriques? Això no té nom. Que un element primordial del dia a dia de totes les llars està sent objecte de l’especulació més vergonyosa resulta indignant: encara que a les companyies del ram sembla importar-los un rave, mentre polítics de renom –incloent-hi a algun expresident de govern- forma part de la Junta Directiva –si no la presideix-. I sempre poden amenaçar als governs –al de Sànchez ja ho han fet- que tancaran les centrals i ens quedarem a les fosques. Qui els para el peus, aleshores? Ja té bemolls l’invent de cotizar en borsa, no ja les accions de les elèctriques, sinó el kilowatt-hora. Com s’entén? Hem d’esperar, doncs, que les farmacèutiques cotitzen igual i els antibiòtics o els antidepressius varien de preu segons l’hora i els índexs borsaris? Pot ser les editorials faran el mateix i a segons quina hora del dia un llibre el pot costar més car o no tant? I per què no el peix o la carn o qualsevol aliment: el dependent està penjat al telèfon i avisa a la client, que ara el preu és tant, encara que si s’espera una estona igual baixa o puja (!?) En fi, una presa de pèl monumental als usuaris i una burla descarada a les autoritats: el capital mana i tots a callar. Vergonyós!
Mentrestant l’exhibició(nisme) de les desfilades militars ha tornat a fer-se present, desprès del parèntesi de la pandèmia, ara per la “festa” del 12 d’octubre, qüestionada, per cert, pels països “hispanoamericans” –especialment pel govern mexicà que exigeix a l’espanyol que demane disculpes per la massacre dels pobles indígenes-. Uniformats de tots els signes i colors han marcat el pas per la Castellana, front a la tribuna oficial, amb gran satisfacció dels grups enyoradissos de les “parades” franquistes que, com no podia ser d’una altra manera, han escridassat a les autoritats democràtiques del govern d’en Sànchez: una vegada més l’espectacle vergonyós ha estat servit, amb la satisfacció gens amagada dels polítics hereus de la dictadura. És la “democracia a la española” de què ens hem (han) dotat.
Encara com la vida rural recupera el pols i s’estén per tota la geografia –bé que tímidament- la presència de noves famílies a les petites localitats, despoblades, amb criatures que tornen a alegrar les places buides i a ocupar les escoles tancades, mentre que l’economia primària –l’agricultura, l’artesania, les pastures...- es recupera i un estil de vida “nou” –el de tota la vida dels espais rurals- i saludable es fa present als territoris de l’interior, que han estat a punt de desaparèixer... Encara com.

21 d’octubre de 2021

Carta oberta PERIODISME CONDESCENDENT

Els diaris –qualsevol, perquè en això la tendència ideològica compta poc- anuncien en portada que “Sánchez y Casado de enfrentan, ahora por la nueva ley de vivienda” (!), quan qualsevol lector del què ha estat testimoni –avergonyit- és de la bronca organitzada pel PP, arran de la tímida proposta de nova llei per afavorir les famílies de rendes modestes i el joves que no es poden independitzar per estar a l’atur o amb contractes irregulars. Per començar, la notícia exacta és “Casado se enfrenta a Sánchez...” i la glosa no és una altra que la descripció dels fets, a les Corts i a les plataformes de la dreta franquista, que s’ha tret la careta en la defensa dels rics i poderosos, que prefereixen tancar les seues vivendes, abans de cedir mínimament a favor de la gent modesta. No és, doncs, una qüestió menor donar les notícies ajustades a la veritat. Per començar.

A cau d’orella (ssshhhttt...) HOMENATGE AL PROF. J. ANT. BENAVENT…

Arran del 80è aniversari de l’únic professor viu –J. Ant. Benavent- que ens queda, dels nostres estudis de Pedagogia, els de València -encara que en nom de tota la promoció- li hem dedicat un petit homenatge, que feia temps que ens rondava pel cap... Per començar, ja als actes commemoratius dels 50 anys dels estudis de Pedagogia (2015), tingué un paper protagonista de primer ordre i ens sorprengué –en la seua intervenció al paranimf de la Facultat- de com estava de documentat de la hª acadèmica dels alumnes que passarem per les seues mans, donant informació de quina havia estat la nostra dedicació, arran d’acabar els estudis de Pedagogia: docència universitària o d’altres nivells, investigació, treballs socioeducatius, inspecció educativa, càrrecs representatius i professionals... acompanyant les estadístiques (!) corresponents –com a bon professor que fou de la matèria-. Ja aleshores ens insistí, reiteradament, en preparar la celebració del 50è aniversari de la 1ª promoció (2018) i en fou impulsor, doncs ens ho seguí recordant el temps que faltava.
Així que varem comptar amb ell, que participà activament per fi, en arribar aquella data, en la seua conferència a la Capella de la Verge de la Sapiència, de la Nau, junt a altres intervinents i que es recollí al llibre commemoratiu -“Breve (!?) crònica -9 pàgines de lletra menuda!- de los años 60 del siglo XX: la década de la 1ª promoción...”, on feu un documentat repàs històric de la situació política, social econòmica i educativa de l’Espanya del moment i de València i la nostra Universitat. De manera que vam pensar que hauríem d’agrair-li-ho i algú al•ludí a que podria estar a punt de fer els 80 anys i seria una bona ocasió per acompanyar-lo, en una tal celebració: dit i fet, es constituí una mini-comissió per organitzar-ho on –com no podia ser d’una altra manera- hi havia el nostre benvolgut company Codina –“notari major” de la promoció-, com a coordinador i Marisa Monera, Matilde Herrero i Marc Ant. Adell, que ens anàrem reunit a l’efecte i informant a la resta de col•legues, fins que es decidí fer-li un regal, “editar” un llibre amb fotos i records i celebrar un encontre a la Nau.
El regal, desprès de moltes voltes, fou un rellotge intel•ligent, dels que “fan de tot”; del “llibre”, distribuït per e.mail en format pdf –i una curta tirada impressa-, recollim ara la portada, amb ell “treballant” a l’ordenata i els components de la promoció, en la foto històrica del 68 als peus de Vives.
La “festa” –discreta per la pandèmia que no ha acabat encara- molt emotiva, ens reuní als companys de València que pogueren ser presents: Juan Codina, Marisa Monera, Matilde Herrero, Marc Ant. Adell, Pilar Martínez Prats, Pilar Martínez Martínez, Mª Cruz Ramírez, Marita Sastre, Pilar Moscardó, Clara Ferrando y Manuel García Hipólito, bé que es rebé l’adhesió dels que no pogueren assistir com Pilar Ibor, Rafa Herrero, Mari-Carmen Santacruz, Fernando Curbelo, Diego Sevilla i Juan Gonzàlez –i Carmen Alonso-. Ens trobàrem a la cafeteria de la Nau al pati exterior i, tot seguit, aparegué el nostre professor, “convidat” per Codina en nom de tots, amb l’excusa de recuperar el contacte, desprès de tant de temps... Semblava que ell no sospitava res... de l’homenatge i felicitació que li havíem preparat amb motiu del seu vuitantè aniversari, així que fou saludant a tots i ens asseguérem –convenientment separats encara i amb mascareta-, per demanar una consumició... de moment i seguir parlant. I alguna companya que feia temps que no el veia, s’atansava per saludar-lo i interessar-se...En algun moment el propi professor Benavent al•ludí a que, durant la pandèmia, havia hagut de redactar un pròleg, a petició de l’autor d’un nou llibre, titulat “Objetar la Sociedad” d’en Marc Ant. Adell, que rebé la felicitació de tots els presents, especialment de Marisa Monera, que coneixia bé el tema, en haver estat la “impulsora” de la idea del nou llibre, amb ocasió de la presentació del llibre anterior –Objetar la Escuela-, al Corte Inglés, l’any passat.
En això es presenta la cambrera i algunes companyes i Codina, amb una coca de festa i els ciris dels 80 anys, encesos, alhora que se li “explicava” a Benavent que era ell el centre de l’acte i de la festa, la qual cosa agraïa emocionat, alhora que bufava les veles enmig dels aplaudiments dels presents... Tot seguit se li feia entrega del regal d’un rellotge digital intel•ligent i del “llibre” redactat, amb motiu de la celebració, amb fotos, records dels estudis i textos dels alumnes, òbviament algun més que dels presents, doncs se’n reberen de companys com ara Isabel Corts, Dosinda Senín –La Coruña-, Celsa Seoane –La Coruña- , Diego Sevilla –Granada- i Juan González i Carmen Alonso –Santander-...
L’acte seguí amb fotos i conversa...
...fins que, en fer-se tard, acudírem al peus de l’estàtua de Vives per fer-nos la foto de rigor i de record entranyable d’una tal ocasió.
No cal dir que ha estat un episodi molt emotiu per a tots, no només per al professor Benavent, doncs que a la nostra edat (!) hem tingut ocasió d’homenatjar a l’únic supervivent d’aquella llarga nòmina de professors que ens impartiren les matèries del nostre pla d’estudis de Pedagogia...fa més de 50 anys (!) és d’agrair a la Providència, quan també un nombrós grup de companyes i companys ens han deixat. Per molts anys!

22 de juny de 2021

Carta oberta LA (FALSA) POLÈMICA DELS INDULTS

L dreta tardofranquista –amb Casado al capdavant- no para de significar-se, atiant l’odi contra Catalunya, entre la -pacífica encara- ciutadania de l’estat espanyol, amb motiu –d’excuses no li’n falten- dels indults als presos catalans. Això passa mentrestant el Consell d’Europa -de majoria conservadora (!)- exigeix la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió a Espanya.
Resta meridianament clara, doncs, la mala fe i el dèficit democràtic dels “populars” –i els seus corifeus-, en enfrontar-se a la legalitat constitucional vigent –que recull els indults- i al sentir majoritari de la Unió Europea. Quan se n’adonaran els seus votants de la “catadura” d’uns tals polítics?

20 de juny de 2021

A cau d’orella (ssshhhttt...) FINAL DE CURS

Als qui us “sona” això de “final de curs” us agradarà –crec- compartir amb mi, l’experiència d’haver-lo acomiadat en la companyia d’un grup d’alumnes grans –en edat-: els “sèniors” de la Nau Gran, de la Universitat de València. Efectivament el col•lectiu de “profes” –també grans i “sèniors”, és a dir jubilats- de la Universitat de València col•laborem habitualment amb la Nau Gran, també ara, en tancar el curs amb algunes intervencions, una de les quals m’ha estat atribuïda i he coprotagonitzat, amb molt de gust, amb una vintena d’assistents, a l’aula magna de la Nau, a l’entorn de la figura –tant emblemàtica com poc coneguda i valorada- de Joan Lluís Vives, el decurs de la qual comentaré breument i il•lustraré amb algunes fotos. Val a dir –permeteu-me una digressió de pedagog impenitent- que treballar amb gent gran comporta i detecta unes particularitats, que no apareixen en fer-ho amb la gent jove –infants i adolescents, com ara la maduresa –biològica i psicològica- d’aquell alumnat i la “complicitat” que es genera entre qui parla i els qui escolten, en al•ludir a situacions personals i temporals que, en alguna mesura s’han compartit o vivenciat, des de l’experiència compartida. Òbviament aquella dimensió relacional i afectiva compartida dona un tomb al que seria un acte didàctic convencional, on prima habitualment l’assimilació de continguts. I és que ara –amb l’alumnat gran- sense menystenir el tema a desenvolupar ni els recursos didàctics convencionals, cobra importància vertebral el grau de “complicitat” entre els intervinents – conferenciant i públic - i l’intercanvi d’idees i sentiments, no sempre manifestades expressament –fora dels qui demanen la paraula, al llarg de la intervenció-. I és que al ponent “avisat” no se li escapa el gest de cada persona de l’auditori, la presa –o no- de notes i, fins i tot, els moviments al seient, que conformen un llenguatge interactiu que pot, fins i tot, “desviar” l’itinerari didàctic dissenyat pel ponent, envers camps i perspectives noves i alienes al decurs originari de la intervenció. És el que ocorregué, justament, en abordar el nostre tema, doncs sense renunciar a la dimensió històrica i documental d’un tal personatge –Vives- i tot i que el ponent ja s’havia proposat dimensionar les condicionants del moment –a cavall dels segles XV i XVI, en ple Renaixement- i les qualitats intel•lectuals, morals i socials del “valentinus”, la sensibilitat de l’auditori acabà de “resituar-lo” en el moment de l’ara i ací –d’Europa i del món-, subratllant la plena actualitat del seu pensament. A més de la coincidència en valorar la figura de Vives, des de paràmetres i posicionaments diversos –com ara la d’un filòsof i un economista, entre els assistents o des de la simple percepció personal de cadascú dels presents-. En resum, una experiència irrepetible –si més no per al ponent i vull desitjar que agradosa per als assistents- i de la que va ara algun “flash” i, tot seguit, el “contingut” de la intervenció, tal com l’havia preparada el ponent...Res no m’agradaria tant com que, a les possibles lectores –elles sempre són més amatents-, els faça il•lusió endinsar-se en el decurs biogràfic i testimonial d’en Joannes Ludovicus Vives, valentinus...
J. LLUÍS VIVES, HUMANISTA I EUROPEU INSIGNE. -Introducció. Qui no coneix l’estàtua de Vives, al pati de columnes de l’edifici de la Nau, de la Universitat de València? I qui no ha cedit a la temptació de fer-se una foto als seus peus...? Efectivament, com explica el prof. Daniel Benito la instal•lació d’aquella estàtua es deu al Dr. Montserrat i Riutort , rector que fou de la nostra Universitat, entre 1874 i 1880. Acabades les obres del claustre de l'Estudi General, va considerar que una estàtua de Lluís Vives havia de presidir la vida acadèmica i, a aquell efecte, comptà amb la col•laboració del jove però prestigiós escultor Josep Aixa i el fonedor Vicent Ríos . La inauguració del monument tingué lloc en 1881, en la data del natalici de Vives: el 6 de març i, des d'aquest moment, es convertí en tot un símbol de la Universitat de València, que perdura fins els nostres dies, quan un últim reconeixement ha estat posar-li el seu nom a l’Institut Europeu del Pensament, al sí de l’Estudi General. I és que Joan Lluís Vives fou un personatge valencià de rellevància històrica europea i universal, com tindrem ocasió de comprovar tot seguit. -El moment històric. El context cultural i històric del temps de Vives, fou el conegut com a Renaixement, en base a què els pensadors del moment volgueren tornar a les arrels clàssiques de Grècia i Roma, en la literatura i les diverses manifestacions artístiques, així com en el concepte de l’ “home” nou i lliure, alliberat de la constricció i condicionaments medievals, imposats per la pressió feudal i eclesiàstica: les ciutats es convertiren en els centres vitals del moment, per la nova dimensió comercial, convivencial i cultural, mentre que les monarquies es consolidaven per damunt de la noblesa decadent. Justament, i en el nostre context, s’ha de destacar l’aliança amb Roma –amb els papes Borja al poder: Calixte III i Alexandre VIè- i els reis “Catòlics”, títol atorgat pel segon a Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, per la creació del tribunal de la Inquisició, inèdit a Europa i de gravíssimes conseqüències, no només religioses –dogmatisme intransigent i imposició ideològica excloent-, sinó convivencials –atiant l’odi dels “cristianos viejos” contra els d’altres religions –jueus i moriscos- i econòmiques, que culminaren amb l’expulsió dels primers pels reis “Catòlics” i els segons per Felip IV –amb el Patriarca Joan de Ribera, de virrei a València- que suposà l’enfonsament de la banca i el comerç –en mans dels jueus- i del treball del camp –a càrrec dels moriscos-, amb una recessió econòmica notable.
-Referència biogràfica. Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març de 1492 – Bruges, 6 de maig de 1540), també conegut com a Ioannes Ludovicus Vives (en llatí), fou un dels màxims representants de l'humanisme europeu, destacant en diversos àmbits del pensament i de la cultura. Vives es formà inicialment en l'humanisme hispà que, amb profundes arrels a l'edat mitjana, provenia de l'escolasticisme mentre s’obria al pensament renaixentista. Aquesta era una combinació necessàriament eclèctica, perquè pretenia harmonitzar elements aparentment contradictoris i, al mateix temps, tenia un caràcter pràctic perquè les noves idees anaven més enllà d'una expressió teòrica i possibilitaven la transformació personal. Vives, però, també rebé influències de l'humanisme nord-europeu, que promovia, amb major vehemència, la reforma de la vida social i cultural. Amb aquest bagatge, Vives desenvolupa una activitat intel•lectual en nombrosos camps com la literatura, l'antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret, les qüestions socials i la psicologia. I per realitzar aquesta ampla tasca, en la qual prevalen els principis morals i espirituals, s’inspirà en els autors grecollatins, com a eximi renaixentista. Joan Lluís Vives neix a València al si d'una família de jueus conversos, tant en la seua branca paterna com materna, dedicats a empreses mercantils des d'abans de la conversió forçosa en els anys posteriors a 1391, quan es produïren atacs generalitzats a les jueries peninsulars, i on els Abenfaçam es convertiren en Vives i els Xaprud en March. Fill major de Lluís Vives Valleriola i Blanca March i Maçana, tingué quatre germans: Jaume, Beatriu, Leonor i Isabel Anna. La primera biografia de Vives es deguda al gran bibliògraf Nicolás Antonio -inclosa en la Bibliotheca Hispana-, encara que l’autèntic biògraf fou Gregori Maians i Siscar. Francisco Calero (1996) descriu la seua infantesa com marcada per l’assetjament de la Inquisició a la seua família, a la que arruïnarà econòmicament, sotmetent-la a turments físics i fins i tot a la mort d'alguns dels seus parents. Vives, després d'iniciar-se en la lectura i l'escriptura a sa casa, pels seus progenitors i amb l’ajuda d’un preceptor, passa a l'Estudi General, on cursa humanitats –Gramàtica i Arts–, per a traslladar-se, seguidament a París (1509), amb una formació netament escolàstica. La seua, però, sembla més que una continuació d’estudis, una fugida de la foguera, en ser considerat fill i net d'heretges i per la impossibilitat de continuar el negoci familiar ni aconseguir qualsevol ofici públic. Així que, amb setze anys, arriba a París per continuar els seus estudis, a la facultat d'Arts i freqüentar, inicialment, el col•legi de Lissieux per assistir a les classes de Juan Dolç o de Beauvais i per a escoltar les lliçons de Jan Dullaert i, més tard, les de Montaig i assistir al curs de l'aragonès Gaspar Lax. A través de Nicolas Bérault, Vives entra en contacte amb el cercle humanista parisenc i, al darrer any a París, Vives fa classes a la Universitat i publica els seus primers treballs: tres opuscles religiosos, cinc pròlegs o comentaris introductoris a obres clàssiques, un diàleg sobre l'educació i l'edició crítica del Poeticon astronomicon, atribuït a Caius Julius Higinius, bibliotecari de la Palatina de Roma, en temps d’August. A les darreries de 1514 Vives es trasllada a Bruges, on viu dos anys i coneix el mercader valencià Bernat Valldaura, parent seu, per a qui treballa de preceptor dels seus fills i amb qui emparenta anys més tard, en 1524, quan es casa amb la seua filla, Margarita Valldaura. Des d'un principi, s'integra en l'exclusiu cercle humanista format per Marcus Laurijn, Johan de Fevyn i Frans van Craneveldt.
En 1517 es trasllada a Lovaina, en ser nomenat preceptor del jove cardenal Guillaume de Croÿ. En aquest període coneix Erasme de Rotterdam, amb qui mantindrà contacte epistolar i de qui es considerarà deixeble i amic i, al voltant de 1519, torna a París acompanyat del jove cardenal De Croÿ. A l'estiu de 1520, Erasme i Tomàs More es troben a Bruges i allà coincideixen amb altres humanistes, Vives entre ells. I des de 1521 comença a impartir docència a la Universitat de Lovaina com a professor invitat i estableix relacions amb personalitats del moment com Marteen van Dorp i Jean Briard. En els dos anys que passa a Lovaina escriu una sèrie d'opuscles, alguns de temàtica religiosa, altres són comentaris introductoris a obres clàssiques i altres tracten temes diversos, com ara De initiis, sectis et laudibus philosophiae –una petita història crítica de la filosofia– i Adversus pseudodialecticos –una crítica a l'educació de la universitat de París–. També escriu una carta política a Adrià VI, De Europeae statu ac tumultibus, on s'evidencia la preocupació per la situació de les nacions cristianes. També, comenta De civitate Dei de Sant Agustí, a petició d’Erasme Ara ha d'escollir entre anar a Salamanca, quan li ofereixen la càtedra ocupada anteriorment per Antonio de Nebrija o passar a Anglaterra, amb el suport dels reis i de Tomàs More, per a impartir classes a la Universitat d'Oxford. El viatge a Espanya, el descarta per l’ambient cada vegada més hostil cap els erasmistes i el temor pels atacs i patiments en què està vivint la seua família, per part de la Inquisició. Així que, el maig de 1523, es trasllada a Anglaterra, i és nomenat lector del Col•legi Corpus Christi de d'Oxford. Coneguda i admirada la seua capacitat intel•lectual i la seua experiència com a educador, la reina d'Anglaterra, Caterina d'Aragó, el nomena preceptor de la seua filla, la princesa Maria. En aquest període la seua producció intel•lectual està centrada en continguts educatius i morals: encara vivint a Bruges escriu el seu famós tractat d’educació femenina -De Institutione Foeminae Christianae- i, ja en Anglaterra, la reina li demana la redacció d'un pla d'estudis per a l'ensenyament del llatí als prínceps, que es publica el 1523 com les dues epístoles: De ratione estudii puerilis i De Consultatione, a petició de l'ambaixador de Carles V, així com la traducció del grec de dos treballs d'Isòcrates -Nicocles i Aeropagitica- que tracten del bon govern.
A finals d'abril de 1524 torna a Bruges i el 26 de maig, contrau matrimoni amb Margarida Valldaura, filla d'una família de conversos com Vives i de Bruges estant escriu altres dues obres educatives i morals també dedicades a la princesa Maria: Satellitium animi, sive symbola –conjunt de màximes com a guia de comportament– i Introductio ad Sapientam –per a l'educació dels adolescents–. Retornat a Anglaterra a l'octubre, la pesta obliga a tancar la Universitat d'Oxford i Vives ha de romandre a Londres a casa del comerciant Alvaro de Castro i comença a escriure De officio mariti. Al gener de 1525 Oxford recupera les classes i Vives torna a ocupar la càtedra d'humanitats. Per aquestes dates coneix l'ajusticiament per heretges de tres familiars seus, entre ells son pare, morts i cremats públicament a València i, al maig, deixa definitivament Oxford i viatja a Londres, on passa uns dies en companyia de Tomàs More. El 10 de maig, assabentat que la seua esposa pateix una greu malaltia ocular, torna precipitadament a Bruges i durant aquesta estada escriu, a petició de Louis de Praet, ambaixador de Carles V a Anglaterra i natural de Bruges, el seu tractat social De subventione pauperum, veritable denúncia de la injustícia social i un manual del benestar públic i l'educació dels pobres i els marginats. El mateix any de 1525 escriu De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace, ambdues adreçades a Enric VIII d'Anglaterra, on demana la conciliació entre els pobles d'Europa. Aquesta darrera carta, coincideix amb el moment en què Enric VIII s’alia amb França i tant la reina Caterina com els cortesans proespanyols són apartats de la cort. Abans, en una situació política molt convulsa Vives escrivia, en 1522, De tumultibus Europae, adreçada al papa Adrià VI, Finalment torna a Anglaterra, el febrer de 1526, i ja no compta amb el favor reial, encara que segueix mantenint una estreta relació amb More. El canvi de l'ambient polític, però, provoca el retorn de Vives a Bruges i allí roman fins a l'abril de 1527, amb la seua dona i els seus amics. En aquest període escriu i publica el diàleg De Europae dissidiis et bello Turcico, on incideix en la imparable expansió otomana , després de conèixer la derrota cristiana en la batalla de Mohács, que representa la conquesta d'Hongria per Solimà I el Magnífic. La reina d’Anglaterra li demana tornar per atendre l'ensenyament del llatí de la princesa, mentre el rei li reclama un epítom dels Adagia d'Erasme i una resposta a Martí Luter, quan aquest considera el rei víctima de l'episcopat anglès i a principis de 1528, com a conseller i confident de la reina, és acusat d'informar el Papa i Carles V de la situació de la reina i és empresonat sis setmanes i allunyat de la cort. En ser alliberat torna a Bruges per acabar De officio mariti, complement del De institutione foeminae christianae. Pel novembre torna a Anglaterra, nomenat per la reina com advocat en la causa de nul•litat però, finalment, deixa Anglaterra, aquesta vegada per a sempre i s'assenta a Bruges, realitza alguns viatges a Lovaina, a Gant i a Brussel•les, residència de la cort de Carles V i de setembre a novembre de 1529 Vives i Margarida, a causa de la pesta, es traslladen a Lilla. Els problemes econòmics seran una constant en aquests anys, però Vives no vol tornar a la docència i sols imparteix ocasionalment en algunes lliçons a les universitats de Lovaina i París. Justament en aquest 1529 dedica un tractat polític, De concordia et discordia in humano genere, a Carles V; un altre, De pacificatione, a l'inquisidor general espanyol Alfonso Manrique, erasmista i íntim col•laborador de l'emperador; i un devocionari a la princesa Margarida d'Àustria, tia de l'emperador. El seu tractat sobre l'educació, De disciplinis, el dedica a Joan III de Portugal, mentre que altres dedicatòries van dirigides al duc de Gandia, al rector de la Universitat de Salamanca, al secretari de Carles V, i al príncep Felip, el futur Felip II.
Al 1537, Vives divideix el seu temps entre Bruges i el Palau de Nassau a Breda, on supervisa la formació humanística de Mencía de Mendoza, esposa d'Enric, comte de Nassau. Mentrestant redacta els seus comentaris a les Bucòliques de Virgili i De Aristotelis operibus censura. En els darrers anys prepara i publica De anima et vita, amb plantejaments psicològics i antropològics. I treballa en un tractat apologètic, De Veritate Fidei Christianae, que no li dóna temps a editar i que, després de mort, publiquen la seua dona i el seu amic Craneveldt. Lluís Vives mor a Bruges, la seua ciutat d'acollida, la seua segona pàtria, el 6 de maig de 1540 i fou soterrat a l'altar de sant Josep de la catedral de Sant Donacià. -Dimensions de l’obra de Vives. Política. Vives es mostra convençut de l'existència d'un pensament occidental i cristià. Per a ell L'Europa de les nacionalitats és un cos articulat i vitalitzat d’aquell pensament cristià i identifica els problemes europeus de la primera meitat del segle XVI: les guerres entre els reis cristians, les dissensions religioses i l'avanç turc. Lluís Vives, prestigiat pel seu ascendent intel•lectual i moral, s’adreça als principals protagonistes polítics per aconseguir una reconciliació entre les diferents nacions. En les cartes adreçades al papa Adrià VI, a Enric VIII d'Anglaterra, a l'emperador Carles V, Vives utilitza una riquesa dialèctica amb múltiples arguments i presenta les causes de tot el que ens allunya de la pau, així com la visió general que ha d'inspirar la política, envers la felicitat dels pobles. Vives és un apassionat de la pau i la seua màxima preocupació consisteix a ressaltar els mals de la guerra –amb efectes devastadors en tots els ordres– i els beneficis de la pau –ètics, morals, intel•lectuals, polítics i religiosos–.Per a Vives el fonament últim del pacifisme és la mateixa natura de l'home que està feta per a la concòrdia i la pau. Vives defensa que la solució de les guerres és l'educació –per allunyar l'home de la condició de salvatge i apropar-lo a la racionalitat i, per tant, a la consciència– de tots els homes i no sols dels dirigents de la societat, ja que la pau és obligació de tothom. Societat. Les idees socials de Vives es troben fonamentalment en dues obres: De subventione pauperum sive de humanis necessitatibus i De communione rerum ad germanos inferiores. La primera -escrita per abordar la mendicitat de Bruges- incideix en l'obligació, tant privadament com pública, d'ajudar als pobres; mentre que en la segona, reconeix la propietat privada, bé que en ressalta els aspectes socials d’aquella propietat. Estudia la pobresa –el seu origen– i la tracta com una calamitat i una plaga que s'ha de combatre, donant a cada pobre el que necessita i no pot aconseguir per l'edat, les malalties o la ignorància. Defensa la seua rehabilitació mitjançant el treball, inclús dels discapacitats, amb una ocupació laboral específica i propugna l’existència de sistemes públics d'assistència domiciliària o recollir els pobres en establiments adients quan allò no és possible. I sosté –novament- que el millor mitjà per a assegurar la reforma de la societat és a través de la formació moral de la persona, és a dir de l’educació.
Psicologia. El seu tractat De anima et vita, obra de maduresa i considerat un dels seus millors treballs, conté l'aportació de Vives a la psicologia. Aquest tractat pren com a base i accepta la terminologia i els conceptes d'Aristòtil, Galè i Tomàs d'Aquino, encara que afegeix observacions pròpies extretes del raonament i de l'experiència. Dels tres llibres que formen De anima et vita destaca el tercer que tracta de les passions i els seus efectes, mentre els altres dos estudien l'ànima dels animals –el primer– i l'ànima racional i les seves facultats –el segon–.Destaca aquesta obra pel seu empirisme i experimentalisme: utilitza l'observació i la verificació i, per tant, el mètode inductiu, encara que no arriba a la nova concepció científica que, amb Descartes, es coneixerà com a "mecanicisme", diferenciant la unió substancial entre l'ànima i el cos. Les emocions constitueixen, per a Vives, el vehicle que governa l'acció humana cap al bé: són moviments de l'apetit, guiades pel coneixement, connectades de forma inextricable amb els canvis fisiològics i modificades per circumstàncies externes i internes, tot manifestant-se en el comportament observable. Vives concep una psicologia centrada en l'adaptació de les accions humanes a la supervivència. És, per tant, una psicologia funcionalista, centrada en la idea de l'adaptació vital. Filosofia. Vives adopta el que considera més valuós de diversos pensadors i l'articula en una visió cristiana de l'univers, on es poden trobar connexions i coincidències amb el pensament clàssic: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Tomàs d'Aquino, i, Agustí d'Hipona. És a dir, la filosofia de Vives és una filosofia eclèctica: antiaristotelisme en la dialèctica, aristotelisme en la metafísica, estoïcisme i platonisme en l'ètica, realisme pragmàtic en la física, empirisme i racionalisme en l'estudi de l'ànima; tot envoltat pel seu cristianisme que dóna al conjunt una perspectiva vital i una coherència formal. En les primeres obres de Vives ja despunta la seua vena crítica, com en Adversus pseudodialecticos, on qüestiona la dialèctica ergotista que abusa de l'argumentació sil•logística, però no la dialèctica com el saber expressat mitjançant el llenguatge. Discuteix el criteri de considerar la lògica com un fi en si mateix més que un instrument. En Introductio ad sapientam i, posteriorment, en De prima Philosophia, Vives lliga el concepte de saviesa amb els de virtud i bon judici, per a conèixer-se a si mateix mitjançant els instruments del saber –la intel•ligència, la memòria i l'aplicació– i així arribar al coneixement de Déu. Defensa una forma ètica de vida sustentada en l'autoconsciència del bé i del mal i desenvolupa un programa moral de qualitats de l'home. Per a Vives la filosofia és saviesa, però no com a exaltació del propi jo ni per a satisfer les pròpies passions, sinó per posar de manifest la natura de les coses i aprendre a valorar-les. Vives distingeix la coneixença de l'exterior de l’home, de la percepció de l'interior de l’ ésser pensant, mitjançant la introspecció. Aquest estudi introspectiu, amb les passions i altres realitats, és la clau per a entendre la visió de l'ésser humà en el món. La raó pràctica aplicada al coneixement, vinculant psicologia i fisiologia, fa de Vives un precedent de Bacon i Descartes.
Pedagogia. Un dels aspectes en què més va aprofundir Vives fou la pedagogia, especialment l'educació dels joves. Els punts més importants del seu ambiciós projecte educatiu són: 1. L'educació ha d'estendre's a nens i nenes, a rics i pobres, a prínceps i plebeus, a sans i minusvàlids. 2. El fi de l'ensenyament ha de ser el desenvolupament integral de la persona i, com a eix de tot, l'educació no sols és formació intel•lectual és, sobretot, formació religiosa i moral. 3. L'educació s’ha de fonamentar en la psicologia, es a dir en el coneixement acurat del subjecte o destinatari de la intervenció educativa. Una de les aportacions més innovadores en el seu moment, en un context social en què predominava la misogínia més recalcitrant, fou el convenciment de la necessitat de l'educació de les dones, alineant-se amb Tomàs More. També considerava la família com la primera responsable de l'educació dels fills. Destaca la seua obra De disciplinis, tractat enciclopèdic que critica l'educació del moment, així com un programa per a la seua renovació. Aquest tractat enciclopèdic el divideix en tres parts: 1. De Causis artium corruptarum –set llibres dedicats a exposar una profunda crítica dels fonaments de l'educació moderna–; 2. De tradendis disciplinis –cinc llibres en què Vives esbossa el seu programa de reforma educativa i en els quals inclou una forta component psicològica i 3. Cinc tractats filosòfics curts, denominats genèricament De artibus (De prima Philosophia, De explanatione cuiusque essentiae, De censura veri, De instrumento probabilitatis i De disputatione), principalment relacionats amb la lògica i la metafísica. El pensament de Vives en relació a la llengua i al seu aprenentatge es pot sintetitzar en -Llengua i aprenentatge són dos conceptes importants tant des d'un punt de vista teòric, com des d'un punt de vista pràctic. -El coneixement de les llengües és important, per a facilitar-nos el coneixement de les arts i les disciplines. -Reconeix les llengües vernacles però considera el llatí i el grec les llengües de cultura. I encara afegeix la preocupació per la funció docent, reclamant les tres condicions bàsiques que Vives reclama per a la figura del mestre: competència científica, capacitat pedagògica i comportament irreprotxable. I una pràctica adaptada a la matèria i al nivell i ritme de l’aprenentatge de l’alumnat, així com tacte y ponderació per motivar-lo i mantenir la disciplina. Teòric i pràctic de l'educació, Vives ha estat qualificat de pedagog d'Europa, una expressió que reflecteix no només el marc geogràfic en què es va desenvolupar, sinó també el seu intent apassionat per dibuixar una nova Europa. La seua obra, avui en dia, encara reflecteix uns valors que són plenament vàlids.
Religió. La part substantiva de l'obra teològica de Vives apareix a De Veritate Fidei Christianae, dividida en cinc llibres que tracten els fonaments generals de la fe. La concepció del cristianisme de Vives determina les opcions i els compromisos de la seua vida i es plasma en les seues obres. Vives tracta de l'ésser humà i de la seua perfecció. Per a Vives, la religió s'origina en les facultats superiors de l'home: enteniment i voluntat. Per l'enteniment de la religió es coneix a Déu i, així, una volta conegut és impossible no voler estimar-lo, per a assemblar-se a ell i, així, aconseguir la santedat. La més autèntica realització del veritable amor es dona en el desdoblament de l'amor a Déu, en amor al proïsme i a si mateix. -Actualitat del seu pensament. Vives, doncs, és un personatge de cruïlla, de creuament de camins, de transició: viu entre un segle que mor –el XV- i un altre que neix –el XVI-. Davant d’una societat que se desintegra políticament i socialment, la seua condició d’intel•lectual compromès el duu a denunciar les estructures viciades i caduques, amb una intenció inequívocament restauradora. Així que el seu posicionament no és el del savi pur o teorètic. Vives defensa clarament la finalitat pràctica del saber. Altrament reconeix i usa, conscientment, la inducció como a mètode de investigació, aplicat als problemes socials i psicològics del moment. I el de la pràctica en l’ adquisició de coneixements i de hàbits de comportament. Així defensa que la intel•ligència no ha de treballar en el buit, sinó aplicar-se als conceptes i a les necessitats vitals i no quedar-se en el formalisme de les paraules. Finalment vegeu aquesta frase, perfectament atribuïble a Vives o, si més no, aplicable directament: Patria dat vitam, raro largitur honores. Ille (Vives) multo melius terra aliena dabit. La Pàtria dona la vida, però rarament atorga honors. Per a Vives molt millor Pàtria fou l’aliena... És a dir “Ningú no és profeta a la seua terra”.
-Bibliografia i enllaços. -BENITO, D. (2018): Juan Luis Vives i March (1492-1539). UVEG. València. -CAPITÁN DÍAZ, A. (1984): “El humanismo pedagógico de Juan Luis Vives”, en Historia del pensamiento pedagógico en Europa. Dykinson, 358-376. Madrid. -ESTEBAN MATEO, L. y R. LÓPEZ MARTÍN (1993): La escuela de primeras letras según Juan Luis Vives. Universidad de Valencia, Valencia. -FRANCO GÓMEZ, C. (2008): Pensamiento pwsgógico de Juan Luis Vives. -GARCIA, A. (1987): Els Vives: una família de jueus valencians. Ed. Tres i Quatre. València. -https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Luis_Vives -https://www.uv.es/uvweb/servicio-bibliotecas-documentacion/es/biblioteca-psicologia-deporte-joan-lluis-vives-/joan-lluis-vives-1285876317849.html -https://www.biografiasyvidas.com/biografia/v/vives.htm -http://www.lluisvives.com/ -https://www.vives.org/ -https://www.lavanguardia.com/historiayvida/edad-moderna/20200506/48994266518/vives-humanismo-europa-enrique-viii-erasmo-tomas-moro.html -https://blogs.ua.es/humanistaluisvives/05-biografia-de-luis-vives/ -https://www.candelavizcaino.es/literatura/juan-luis-vives.html -https://www.bing.com/images/search?q=juan+luis+vives+humanista&qpvt=juan+luis+vives+humanista&form=IGRE&first=1&tsc=ImageBasicHover

19 de juny de 2021

Carta oberta “ANCHA ES CASTILLA”...

Ara ve bé la dita castellana, arran de la resolució dels tribunals de Madrid de deixar sense efecte la normativa del govern central, envers les restriccions sanitàries a la concentració de personal i l’extensió d’horaris -als restaurants i l’oci nocturn-, en previsió de nous “brots” pandèmics de la covi-19. Donant-li la ”raó” (?) a la contestatària presidenta de la Comunidad (!) de Madrid –i algú més- que, esgrimint la “llibertat” dels ciutadans i l’economia del sistema, s’han oposat –i recorregut als tribunals- a aquelles mesures. Clar que ja ens han acostumat a que, quan un govern responsable i coherent pren –i mana acomplir- determinades normes, que no agraden a segons qui, les recorre i sempre es troba un tribunal que està disposat a fer-los costat. Així, doncs, si amb mesures cautelars i de tot raonables, la quarta ona del covid-19 podria aparèixer a la tardor, ara la tenim a tocar, en plena canícula. Això sí, amb la benedicció de la “justícia”, que és la que –com s’ha demostrat- mana.

19 de maig de 2021

Dies feixucs UN NOU GENOCIDI

El primer ministre israelià, l’ultra Netanyahu –processat pels tribunals del seu propi país- ha “advertit” del dret (!) d’Israel a defensar-se (?) dels atacs –amb coets- provinents dels territoris palestins ocupats, bloquejats i massacrats, des de fa tres quart de segle, per l’estat jueu. I ho fa amb la contundència –bombardejos massius i indiscriminats amb barris sencers destrossats- i la “proporcionalitat” –deu palestins morts, majoritàriament civils i criatures, per cada soldat abatut- acostumades. Es veu que només –en opinió de l’ultra Netanyahu- els estats opressors de territoris ocupats, amb exèrcits poderosos –inclòs armament nuclear- tenen dret (!) a defensar-se (?)... de la reacció indignada de la població confinada i reclosa, en un bloqueig de conseqüències devastadores, en forma de “terrorisme” i protagonitzada per grups (Hamàs) de creació genuïna dels propis ocupants. Mentre que els pobles envaïts, aïllats en camps de concentració com Gaza o ocupats per l’exèrcit invasor i les inacabables colònies jueves, com Ciscordània... no en tenen cap de dret, tampoc a defensar-se, encara que de forma maldestra i en inferioritat manifesta i evident.
Mentrestant la resta del planeta s’ho mira perplex i l’ONU acumula impotència i vergonya front als reiterats incompliments d’Israel de retirar-se dels territoris il•legalment ocupats, reconeixent un estat palestí lliure. I és que la cosa ve de lluny i per als desmemoriats convé recordar que a l’ any 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà la Resolució núm. 181, per a la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu. S’assignà el 55% del territori al futur estat d’Israel, tot i no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent, el 1948 i desprès de nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes, els britànics renuncien al mandat de les Nacions Unides. És així com el 14 de maig Israel proclama la seua independència: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de la terra i de l’exili de la població palestina, quan Israel assassina impunement a 13.000 palestins i força l’èxode d’uns altres 750.000, també impunement. Prop de 400 pobles palestins foren arrasats, mentre l’ONU es limità a aprovar una Resolució, condemnant els fets i demanant a Israel el retorn dels refugiats, sense adoptar cap mesura punitiva contra els genocides. Israel ignora la Resolució, com féu en les dotzenes que la seguiren fins a dia d’avui, sense cap conseqüència per als ocupants jueus, gràcies al “paraigües” dels EEUU, la inoperància de les Nacions Unides, davant la perplexitat internacional.
Desprès de vint anys d’opressió i assetjament del poble palestí, per l’estat d’Israel, en 1967 i durant la guerra dels Sis Dies, contra Egipte, l’exèrcit israelià ocupa Cisjordània, Gaza, Jerusalém-Est, el Sinaí egipci i el Golán sirià. Les Nacions Unides exigeixen –novament en va- la retirada de les tropes jueves dels territoris ocupats. Israel no només ignora la Resolució, sinó que comença la implantació d’un sistema de control militar, cada vegada més brutal, en els territoris il•legalment ocupats, que provoca –al 1987- la primera Intifada, sublevació popular general, per a demanar l’autodeterminació política i la independència de Palestina, que es proclama al 1988, pel Consell Nacional Palestí, amb Yaser Arafat com a president, alhora que reconeixia l’existència de l‘estat d’Israel. Com que la situació, lluny de millorar empitjorava, entre 1993 i 1995 els EEUU promogueren una sèrie d’iniciatives, entre els representants de Palestina i Israel, anomenats Acords d’Oslo, que s’interpretaven com el primer pas cap al reconeixement d’un estat palestí i l’inici de la retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats. Però durant l’anomenat “procés de pau”, Israel duplica els assentaments il•legals, en els territoris palestins ocupats, arribant a l’any 2000 als 350.000 colons il•legalment establerts a Palestina. Així, doncs, l’escalada de la violència militar israeliana, junt a l’augment continuat de l’ocupació de terres palestines amb la construcció de nous assentaments per a colons ultres jueus, feren impossible la reconciliació i la pau. A tot això i com a mostra de la mala voluntat i perverses intencions del govern d’Israel, s’afegia la provocadora presència d’Ariel Sharon -el genocida dels camps de Sabra i Xatila- a l’esplanada de les Mesquites, a Jerusalem, considerada sagrada pels àrabs. La qual cosa provocà l’inici de la segona Intifada: milers de palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià, sense cap resposta del món civilitzat ni de la legalitat internacional.
Al 2002 apareix una nova iniciativa de pau, ara de la Lliga Àrab que ofereix a Israel el reconeixement i la pau a canvi de la retirada dels territoris ocupats en 1967 i una solució al problema dels refugiats palestins. La resposta d’Israel és tan contundent com odiosa: envaeix militarment les ciutats palestines i comença la construcció del mur de separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori ocupat de Cisjordània. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el declararà il•legal, però les obres no s’aturen i l’estat jueu segueix desafiant l’ONU, la legalitat mundial i els drets humans.
En arribar a 2005 i no tant per la pressió internacional, com pel càlcul interessat dels israelians, es comença l’evacuació de 8.000 colons jueus, de la Franja de Gaza, per assentar-ne il•legalment uns altres 30.000 en Cisjordània. Després de l’evacuació i la destrucció de les instal•lacions dels colons –perquè no se’n pogueren beneficiar els palestins-, l’exèrcit jueu tanca la Franja reduint els seus habitants a presoners, en el camp de concentració més gran del món, depassant de molt la política i la pràctica genocida dels nazis dels anys quaranta. En 2006 se celebren eleccions democràtiques generals –per la pressió internacional- als territoris ocupats amb la victòria de Hamàs, cosa que no agrada ni a Europa ni als EEUU, que imposen sancions al nou govern democràticament constituït, de les què resulta perjudicada la totalitat de la població palestina. En aquest clima d’hostilitat contra Palestina, el febrer de 2007 Hamás i Al Fatath segellen els acords de La Meca, amb un govern d’unitat nacional que, novament i per pressió dels EEUU i el seguidisme de la UE, es trenca: Hamàs es fa amb el poder a la Franja mentre que Al Fatath ho fa a la Cisjordania, ocupada pels colons jueus. Mentrestant i com a resposta inevitable del bloqueig israelià sobre la població de Gaza, apareixen les primeres reaccions armades dels ocupats, amb el llançament de coets casolans sobre territori israelià. La reacció d’ Israel, amb l’ “argument” del dret (!) a defensar-se (?) dels atacs “terroristes” de Hamàs no es féu esperar: tres setmanes d’intensos bombardejos indiscriminats sobre les poblacions de Gaza, invasió terrestre per part del poderós i mortífer exèrcit israelià, destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de l’ONU-, tallament de tots els subministraments d’ajuda humanitària i més de 1500 morts i milers de ferits, entre la població civil palestina –més de 400 criatures-, front a 13 morts -bona part soldats- entre els jueus.
La indolència dels països civilitzats, la inoperància de l’ONU, el final del mandat de Bush –decidit protector d’Israel- i la divisió interna dels països àrabs, feren possible que Israel campés a voluntat per Gaza, davant del clamor internacional contra la massacre. Des d’aleshores es (mal)viu un (fals)alto el foc interessat i còmplice, per part d’un Israel que prompte li perdé el respecte a Obama –si és que li’n tingué alguna vegada- més equilibrat i just que no Bush i la Franja continua patint l’assetjament imposat per Israel, que no ha minvat ni tan sols desprès de l’assassinat dels cooperants de la flota “Llibertat”, abordada per l’exèrcit jueu i –una vegada més- amb l’exculpació de propis i estranys. Mentrestant Simon Peres, president democràtic d’aquell estat genocida, visitava Espanya, tancava acords comercials milionaris en armament (!?) i era rebut amb tots els honors –i l’oprobi dels ciutadans honorables- pel rei d’Espanya (!). I en el context planetari actual, desprès del nefast mandat d’en Trump, que aixoplugà a l’ultradretà de Netanyahu, recolzà l’assetjament del poble de Gaza així com l’assentament il•legal de noves colònies jueves a Ciscordània i traslladà l’ambaixada dels EEUU a Jerusalem, les perspectives foren del tot tenebroses per als palestins i vergonyosament llunyanes per a la pau, la justícia i la dignitat del món “civilitzat”, tot i l’ascens d’en Biden al poder, com evidencien els actuals episodis sagnants, la responsabilitat dels quals són del tot atribuïbles als ocupants.
Fins quan el genocidi del poble palestí a mans de l’estat d’Israel, amb la complicitat de la UE, la protecció dels EEU, la inoperància de l’ONU i la perplexitat de tot el planeta? Fins quan el nou Holocaust, amb tota una nació victimària –el poble palestí- i uns nous botxins –l’estat israelià-, amb menyspreu descarat dels drets humans, amb la infracció continuada de la legalitat internacional i l’atemptat als valors d’una civilització mereixedora de tal nom? Fins quan la impunitat dels delictes de lesa humanitat, amb uns tals genocides –Netanyahu i els seus còmplices-, sense comparèixer davant els tribunals penals internacionals, per respondre del seus crims contra la civilització? Fins quan?

13 de maig de 2021

Carta oberta “CARTA BLANCA” (DEMOCRÀTICA?)

La victòria (!) d’Ayuso a les autonòmiques de la “Comunitat” –abans Província- de Madrid, amb la majoria absoluta del parlament regional –abans ple de la Diputació- haurà de ser analitzada, amb deteniment, pels politòlegs, bé que amb l’assistència de prestigiats experts en Psicologia. Efectivament, que un partit –el PP- reiteradament condemnat per corrupció pels tribunals i amb nombrosos processos oberts per altres –suposats of course!- gravíssims delictes, i la seua “original” –cínica i petulant- representant, “guanyen” unes eleccions amb majoria folgada, encaixa difícilment en una democràcia “plena”.
Clar que alguns obliden que la nostra fou una democràcia fundada per Franco –amb monarquia “instaurada” pel dictador- i que el ministre més franquista del règim i fundador del PP ja ens ho havia advertit –en anglès i des de Londres on era ambaixador-: “Spain is different”. Mala memòria d’alguns.

5 de maig de 2021

Carta oberta COMPTE CASADO!

La trajectòria política i mediàtica de l’aspiranta a “repetir” -pel PP- a la Comunidad (!) de Madrid, ja s’ha significat a abastament per la seua imprudència temerària, exterioritzada en formes moixes i fons acerats. Ara afegeix la seua gens dissimulada aspiració a la Moncloa. Vegeu, si no, “contra” qui va, cada vegada que obri la boca: Sánchez. Així que Casado ja està fent tard en tallar-li les “ales” i circumscriure-la a la seua condició de candidata autonòmica, si no es vol trobar defenestrat de la seua pretesa aspiració en arribar-hi –a la Moncloa, clar- Compte Casado!

18 de març de 2021

CORATGE(s)

El (s) del Diari –Levante- i l’articulista –Pilar Garcés-, “en la que està caient”: ironitzar (!) sobre la decisió de la corona d‘enviar a l’ “hereva” –si no té cap germà més i xic, per allò de la llei sàlica en vigor...- a cursar el batxillerat a un luxós col•legi –privat clar- de Gales –L’Atlantic College-, denunciant l’abultada despesa que “ens” costarà -75.000 euros de res- i afegint algun altre comentari més...no podrà ser denunciat a la fiscalia com una greu ofensa a la monarquia i castigat amb pena de presó, si la reforma del C.P. no s’aprova ja? I si el fiscal “troba” –en les expressions de la periodista- un atemptat contra l’ordre constitucional i afegeix l’acusació de terrorisme –també per al director del Diari per donar-li “cobertura”-? Com acabarà la cosa? Caldrà anar preparant-se per al seguit de manifestacions de protesta, per la periodista –i el director del Diari- processats i en favor de la “llibertar d’expressió” –això sí, en una democràcia plena i d’estat de dret ,Sànchez dixit-?

Carta oberta SENSE PAL•LIATIUS

Les destroces protagonitzades per un grup d’incontrolats –més nombrós del que alguns s’entesten en “delimitar”-, no només a Madrid i Barcelona, per l’empresonament d’en Hasél i la reacció dels uniformats –més contundent i desproporcionada de la que caldria-, que cal condemnar sense pal•liatius –una cosa i l’altra-; s’haurien produït –ens preguntem alguns- si la versió d’un raper envers la corona –desafortunada i grollera si voleu- no la tipifiqués el C.P. de delicte assimilable al terrorisme? Si la resposta més assenyada es “no”, els responsables dels aldarulls no són només els qui els protagonitzaren, com s’entesten en “demostrar” la dreta tardofranquista i l’esquerra constitucionalista.

19 de febrer de 2021

Dies feixucs EN DIR LES VERITATS...

Ja és ben certa la dita popular –del poble, clar- segons la qual “en dir les veritats... s’acaben les amistats...” I és que estem poc acostumats a acceptar i assumir les coses com són... sobretot quan no ens resulten favorables. Vegeu si no com ens desespera –i alguns fins i tot se senten ofesos- quan el Dr. Fernando Simón, portantveu del ministeri de Sanitat, en una de les últimes compareixences per informar de la crítica situació de la pandèmia que ens assetja, pronuncià un “quizás” , en referir-se a què... “hemos sido demasiado permisivos e inconscientes en los encuentros familiares de las últimas fiestas”... Des de la dreta més regressiva –i insolidària- i alguns cercles de tertulians ben pagats –que li la tenen “jurada”-, s’han alçat les veus –crits- habituals, dels qui no s’acostumen a acceptar que estem en una democràcia –encara que millorable- i han d’escoltar veritats que els disgusten. Curiosament, el mateix ha vingut a dir la ministra de Política Territorial, Carolina Darias: “El 80% dels contagis de les festes s’ha produït en família”. I no li han tirat “els gossos” damunt. En la mateixa línia es troba la crítica directa i desaforada envers Sànchez: si pren decisions de forma contundent són “centralistes” –mira qui parla!- i si traslladen la gestió als governs autonòmics, fan “deixadesa” de la responsabilitat –l’ “ordeno y mando” seu- de governar. Encara ha faltat que el ministeri de Sanitat –en la sessió de coordinació amb les conselleries respectives- ha demanat als territoris que ho proposen que, abans d’avançar el toc de queda, cal esgotar i aplicar de forma adient les normes en vigor i s’ha argumentat que un tal avançament pot incrementar els contactes en les hores anteriors; perquè en tromba –i algú de manera inadmissible titllant-la de “indecent” (sic) la resposta del ministeri- s’han llançat a la jugular d’en Sànchez, a qui no perdonen la seua equanimitat, rigor i paciència, amb que està enfrontant la situació. Impresentable!
I encara s’ha desfermat una polèmica estèril del tot, arran d’haver-se saltat, alguns, el torn de vacunació, segons els “protocols” (?) La pregunta és si persones que, per la seua dedicació professional –conductors i camillers d’ambulàncies- o càrrec públic –alcaldes-, en contacte permanent i directe amb la gent afectada, són subjectes de risc o no? I si és que sí –com sembla-, per què no se’ls ha inclòs com a tals als “protocols”? En fi, la qüestió és distreure a la gent dels problemes greus –no només de la pandèmia- i mantenir a la societat atemorida, per tal de poder-la “governar” més còmodament. Clar que més enllà, el coronavirus també fa distincions: vegeu si no la propaganda de l’esta jueu –amb l’imputat de Netanyahu al capdavant- en “atribuir-se” la vacunació generalitzada dels israelians, com en la foto adjunta... encara que l’infermer té tota la pinta d’àrab (!), mentre que la població palestina dels territoris il•legalment ocupats o confinats per l’exèrcit israelià –cas de Gaza-, roman en la més vergonyosa indigència sanitària, que cal afegir a l’assetjament continuat per les noves colònies de jueus ortodoxos el bloqueig alimentari i assistencial del poble palestí. Això sí, els pobres assalariats palestins –mà d’obra barata dels ocupants israelians- que, cada dia, han de passar la “frontera” dins el seu propi país, per treballar a Israel, també són vacunats, per si els infecten –als israelians-: una nova exhibició de segregació i impunitat de l’estat d’Israel, vergonya planetària.
Tampoc ara la “marca España” ha quedat ben parada, en avisar el Tribunal Europeu dels Drets Humans –TEDH- que els personatges públics són susceptibles de ser criticats –com ara la monarquia espanyola-. Així el president del TEDH, Robert Spano, ha avisat que la doctrina d’Estrasburg sobre els pretesos “delictes” d’injúries a la corona és clara: un personatge públic ha de poder rebre un marge més ampli de crítiques i ha alertat, front a les condemnes contra artistes a l’estat espanyol, per haver “difamat” al rei. Els tribunals d’ací, però, han desoït –com és habitual- aquelles advertències i han ordenat entrar a la presó, al raper. Pablo Hasél.
Mentrestant i paradoxalment, Felip V “presideix” l’entrega de reconeixements als defensors de la llibertat d’expressió, com a distintiu de la democràcia –l’espanyola també?-, alhora que a diversos punts del país es convoquen manifestacions a favor d’en Hesél i en contra de la decisió de la justícia (?) espanyola d’empresonar-lo: artistes, periodistes, juristes (!) i Amnesty Internacional reproven la sentència. Quant més que no es tracta d’una excepció, doncs tal com denúncia Público de l’ordre de de 150 artistes, rapers, tuiters, periodistes i polítics han estat condemnas per “delictes” (¡?) d’opinió. I és que ja se sap “Spain is different” –Fraga dixit des de l’ambaixada espanyola a Londres...- Una vergonya més!
I si no n’hi havia prou en significar-se, l’Espanya democràtica de la transició del franquisme, ara ha de suportar la “comparança” amb l’altra democràcia: la de Putin. I així, en retreure Borrell –ara ministre d’exteriors de la UE- l’empresonament del líder opositor Alexéi Navalni i exigir la seua llibertat, ha hagut d’escoltar-se la resposta contundent del ministre rus d’exteriors: “I vostès –Espanya- què fan que no alliberen als presos polítics que mantenen empresonats?” I, clar, Borrell ha perdut els papers intentant contradir al ministre d’exteriors rus, quan podria haver-li contestat tranquil•lament. “Sí, però nosaltres no els enverinem...” Lògicament, des del govern espanyol, s’han apressat a “desmentir” a Rússia, sense cap credibilitat, clar, i aconseguit que la UE els faça costat. La qual cosa no ha evitat que un grup important d’eurodiputats haja adreçat fortes crítiques a Borrell, pel paper –galdós- que ha fet a Moscou.
Encara com el Govern pretén reformar el Código penal, perquè les declaracions o opinions emparades en l’exercici democràtic de la llibertat d’expressió no comporten penes de presó, bé que Unides-Podem proposa suprimir-les totalment.
Encara com.

Carta oberta NO ÉS ESTRANY

Els media –alguns amb el sensacionalisme habitual- s’han fet ressò, unànimement, de què “...un de cada quatre designats per a les meses electorals del 14-f, a Catalunya, ha renunciat...” No es estrany. El que hauria d’estranyar-nos és que no en siguen més, a la vista de què són els tribunals –i no els legítims representants democràtics electes- els qui han esdevingut els autèntics “gestors” de la vida política, cessant i processant presidents i càrrecs electes democràticament per la ciutadania –amb arguments(?) “constitucionalistes” de dubtosa credibilitat- i decidint el què, el com i el quan de l’exercici de la democràcia, al nostre país. Aleshores no resulta estrany que algú es qüestione les eleccions per a què? I renuncie a apuntalar un tal sistema, formant part de les meses electorals. Gens estrany.

8 de febrer de 2021

A cau d’orella (ssshhhttt...) ISABEL ROBRES DE ANDRÉS......In memoriam

Amb motiu del decés de la que fou mestra distingida i prestigiada de l’Escola de Pràctiques Annexa a la Normal, Dª Isabel Robres de Andrés, a molts ens ve tot un món de records, alhora que ens envaeix un profund agraïment envers aquelles persones, gràcies a les quals, som el que hem arribat a ser. I no és un simple lloc comú o estereotip el mostrar-se agraïts i reconeguts pels que han segut els nostres “mestres”, sinó la constatació d’una evidència, doncs gràcies a la seua dedicació i esforç vocacionat, hem continuat la feixuga i il•lusionada tasca de seguir educant a les noves generacions, per mirar de construir un món més “habitable”.
Efectivament, als que ja tenim una edat, no ens costa massa recuperar els nostres records, del Castelló de la postguerra, una ciutat familiar i entranyable, abans del “boom” de l’explosió demogràfica dels últims temps: aleshores, l’emblemàtic edifici del “Ribalta” acollia, a més dels estudis de Batxillerat –en els pavellons centrals-, els de Magisteri –a l’ala esquerra- i els d’Arts i Oficis i Comerç –al pavelló de la dreta-, també les classes nocturnes de dibuix i pintura i la Biblioteca de la Diputació Provincial que regia el bo de Dn. Lluís Revest. Així el “Ribalta” es convertia en el nucli –únic a Castelló i Província- de l’ensenyament superior d’aleshores i el seu director, en representant del Rector de la Universitat de València.
Justament, en Magisteri, a més d’altres il•lustres i recordades professores i professors del Claustre de la Normal, que mereixerien més d’una glossa agraïda hi havia el de Llengua i Literatura, Dn. Isidoro Andrés que, a més, era el director i ens infonia un cert respecte. I, precisament, ocupant la planta baixa a l’entorn d’un ample pati de columnes estava l’Escola Annexa Femenina, on l’alumnat de la Normal fèiem les nostres pràctiques, que els xics completàvem al col•legi “Ejército”, al que s’accedia per la Ronda.
D’aquella Escola Annexa Femenina, era director-regent Dn. Manuel Ros, pedagog vocacionat com pocs per l’escola i el nostre professor de Pràctiques i entre les il•lustres mestres, hi havia Dª Isabel Robres –que ara ens ha deixat- i que es féu càrrec –transitòriament- de l’assignatura de Pràctiques, en jubilar-se Dn. Manuel Ros i assumí la direcció temporal de l’Annexa Masculina, que es creà, en traslladar-se –el curs 1959/60- els Estudis de Magisteri al nou edifici del final del C. Herrero, precisament al solar de l’antic camp de futbol d’ “El Sequiol”.
Finalment i desprès de molts anys d’ubicació en aquells locals, els estudis de Magisteri s’integraren a la recentment creada Universitat Jaume I –UJI-, al campus de Borriol i l’Escola Annexa es traslladà a un nou edifici escolar de l’avgda, d’Almassora, al que es posà el nom d’ “Isidoro Andrés Villarroya”. Justament Dª Isabel Robres era l’esposa del que fou Director i Professor de l’Escola Normal, Dn. Isidoro Andrés, també de molt bon record –malgrat el respecte que ens infonia- per als estudiants de Magisteri, del Castelló dels anys cinquanta i següents, fins a la seua jubilació, que esdevingué com un homenatge més que merescut a la seua dilatada trajectòria professional i humana: les seues classes eren un “regal”, doncs et feia “enamorar-te” dels autors i textos que tan emocionadament explicava-... I és que –i això no ho saben molts- Dn. Isidoro havia fet de mestre d’escola, abans d’accedir a la càtedra de la Normal, al col•legi “Bisbe Climent” del barri de Sant Fèlix i tenia, per tant, la valuosa i irrepetible experiència d’haver-se format en la pràctica de l’ensenyament elemental i públic.
Dª Isabel i Dn. Isidoro foren, doncs, un matrimoni “pedagògic”, -con es diu- i compartiren uns mateixos anhels professionals i d’afecte que saberen transmetre als que els envoltaven, especialment als seus fills: Mabel, Isidoro, Fernando i Santiago –i Antonio que concentrà l’estima de tots, per la seua delicada salut i que ens deixà prompte-; als que volem fer arribar –i a les seues respectives famílies- el nostre més sentit condol, en el record inesborrable que els seus progenitors ens han deixat, Descansen en pau persones tant entranyables i exemplars que tant feren per dignificar i prestigiar l’educació al Castelló d’aleshores.
Per molts anys!