24 d’abril del 2013

Carta oberta ARA FRAGA




Preston, l’hispanista anglès, ha posat en evidència els episodis més foscos i qüestionables de la biografia de Carrillo. Ara toca Fraga, la trajectòria del qual està plena d’actuacions més que discutibles i gens homologables a les conductes democràtiques exigibles a qualsevol líder polític, per més que els “seus” –els del PP- s’entesten en silenciar-ho, en les “homenatges” (!?) que no paren de retre-li.
I el què és més greu és el posat prepotent i xulesc que exhibí aquell ex ministre franquista, sense cap penediment de la seua col·laboració activa i entusiasta amb el dictador.
Preston té un bon repte al davant.




Dies feixucs APARADOR




El decés d’Hugo Chávez ha estat la crònica d’una mort anunciada, com anunciada ha estat la reacció suscitada: d’unànime reconeixement a l’Amèrica Llatina –inclosa la presència destacada del dretanot de Piñera, mandatari xilè- i de menysteniment del conservadorisme a ambdós costats de l’atlàntic: els republicans dels EEUU i els “populars” espanyols, tan poc intel·ligents –aquests últims-, que programaren una representació de baix nivell –no més de subsecretari- als actes funeraris. La casa reial, però, –prou més desperta que l’executiu de Rajoy-, desautoritzant la pretensió del PP, mandatà a l’hereu de la corona, el príncep Felip. És el què passa amb la dreta reaccionària –també als dos costats de l’atlàntic: Bush i Aznar en temps-, primer posen en pràctica una política maldestra, retrògrada i imperialista, que genera la reacció del poble agredit, posant-se a les mans del primer cabdill que els  convoca. Perquè Chávez no és ni més ni menys que el “producte” fabricat per les potències occidentals colonitzadores. Tant de bo es prenga bona nota per part dels -nostres- polítics (ir)responsables.
          Irresponsables –o millor, poc espavilats- es mostren els del PSOE, des que perderen les eleccions –i abans i tot, per haver fet una política descaradament conservadora, des d’un govern moderadament d’esquerres-. Per començar Rubalcaba estava ja amortitzat i no hauria d’haver concorregut a unes primàries, on la Chacón, amb més nervi i com a dona beligerant –per allò d’haver sigut ministra de l’exèrcit- hauria fet millor paper en replicar a les “niñas” de Rajoy, Cospedal i Santamaria. Després fan exhibició –els del PSOE- d’un espanyolisme poc intel·ligent, en enfrontar-se als del PSC, que no fan sinó –finalment, que prou els ha costat- un exercici de pura i simple democràcia: que la població de Catalunya es pronuncie, davant de la proposta soberanista del Parlament –que no de Mas-. Quan a més, sense el vot socialista de Catalunya, el PSOE no tornarà a governar a Espanya, en la vida. I a més, encara, el resultat de la consulta serà –segur- contrari al trencament amb Espanya. Així que els del PSOE –del PP val més ni parlar-ne- haurien quedat bé abans i al final. I si en faltava alguna, els “escrúpols” morals davant l’accés a l’alcaldia de Ponferrada, d’un militant socialista, els deixa del tot afeblits. Mala marxa.
          Mala marxa, també, la del jutge Castro que no farà carrera segur, ara en recercar –però no són meridianament evidents?- “indicis”, per imputar a la dona del ja imputat Urdangarin, la infanta Cristina. Un “serial” que ha implicat a la classe política abans –la conservadora o tardofranquista del PP: Matas, Aguirre, Rita Barberà, Camps...- i ara –“populars” i socialistes alhora que fan “pinya” a favor de la monarquia-. El magistrat Castro ja es pot anar acomiadant d’accedir als alts càrrecs judicials de quota del PP i el PSOE, a la vista de la seua insistència en esbrinar la veritat d’una estafa monumental a les –ja prou escurades- arques públiques, a càrrec de l’institut-tapadora Nóos. I és que al consagrat bipartidisme constitucional(ista) espanyol ja li va bé una figura decorativa –ni que siga amb crosses- de cap d’estat, com el rei, per seguir gaudint de la “rifeta” que els suposa alternar-se en el govern de l’estat. Fins i tot els ha sobresaltat –a PP i PSOE- l’aparició d’algunes veus, que demanen l’abdicació de Joan Carles a favor del príncep Felip. I és que l’hereu els incomoda –a PSOE i PP- amb els gestos intel·ligents que exterioritza: no fa molt, declarant –en plena ofensiva espanyolista contra el govern de Mas- que “Catalunya no és el problema...” i ara viatjant a Veneçuela als funerals de Chávez. Decididament Felip no sembla tan dòcil com son pare i la classe política majoritària el tem.
          El què cobra cada dia més protagonisme –malgrat l’esforç de Rajoy- és el seu tresorer fins fa unes setmanes –si més no com a “funcionari” de la casa, que és com els del PP anomenen als treballadors de Gènova-: quan no és la lletra desfigurada –que demana una nova comprovació caligràfica- de Bárcenas, és la denúncia(es) que els posa –Bàrcenas- als “populars”, per acomiadament improcedent, agressió a la intimitat i qui sap què més. Mentrestant la cúpula del PP, lluny d’anar en contra seua, es querella contra els qui han destapat el merder de la fuga de capitals a Suïssa, per part de l’ex de Rajoy. Però no contra tots: contra “El Mundo” que destapà la cosa i féu exhibició televisiva –del propi director pedrojota i del subdirector- a abastament, de les conductes reprovables de l’ex i de la incompetència de bona part dels ministres, començant per Montoro, no. Contra “El País” –clar, no és prou dretà- que publicà la fotocòpia del quadern manuscrit de l’innombrable per part de Rajoy, el seu mentor –Bàrcenas s’entén-, sí. Els que fan l’ “agost” en ple mes de març i des de fa setmanes són els d’ Intermedio d’en Gwayoming, que fins i tot li han “inaugurat” amb solemnitat protocol·lària una estàtua de mig cos, al plató, com a mostra d’agraïment, per com els fa pujar l’audiència, dia a dia, només en esmentar el nom de tal personatge i desgranar les malifetes del dia –perquè cada dia en fa i és notícia, el malson de Rajoy, és a dir, Bàrcenas-.
Encara com, la nova directora general de RTVV, Rosa Vidal, tot i ser de la corda dels “populars” –faltaria més!- posa en evidència la política obstruccionista i obscurantista del PP valencià i qüestiona la confidencialitat dels contractes públics, que Camps i la seua tropa “argumentaven” per a sostraure informació als parlamentaris de l’oposició a les Corts Valencianes. I és que Vidal, en ser advocadessa de l’Estat, té la formació suficient com per a no deixar-se portar per les martingales dels seus propis correligionaris. I així ha reconegut a la seu de les Corts que els contractes relatius a l’ affaire “Gürtel”, la Fòrmula 1, la visita a València de Benet XVI i altres del mateix tenor, en ser públics, no poden ser “confidencials”.
Encara com.

22 d’abril del 2013

Carta oberta 65 ANYS!





65 anys d’incompliments sistemàtics de les resolucions de l’ONU són els que ve protagonitzant l’estat d’Israel, des de 1948. 65 anys d’assetjament continuat i d’ocupació il·legal de territoris palestins, de què és responsable el govern de Tel-Aviv, amb més de 13.000 palestins morts, l’èxode d’uns altres 750.000 i 400 pobles arrasats. 65 anys de terrorisme d’estat que s’abat sobre la població àrab de la Palestina ocupada –Ciscordània- i bloquejada –Gaza- i que provoca les respostes terroristes a la desesperada de les milícies de Hamàs, amb què Israel intenta “justificar” el genocidi del poble palestí. 65 anys de propaganda subvencionada que el lobby sionista difon urbi et orbe, per intentar amagar el seu estigma de perill planetari per a la pau mundial.
Efectivament, 65 anys.
(In)feliç aniversari.



                   

Per pensar-hi... LA TUTORIA, ASSIGNATURA PENDENT DEL SISTEMA (1)









L’assoliment de les sigles “p.a.” –progressa adequadament- és una aspiració no sempre reeixida, del conjunt del sistema educatiu. Quasi sempre ens escau més, allò de “n.m.” –necessita millorar-. I una de les millores de les que anem mancats és, precisament, la recuperació i optimització de la tutoria -de manera pregona en ensenyament secundari- on la dispersió d’intervencions fa més urgent la coordinació d’esforços i el redisseny de la tasca tutorial. I és que la legítima aspiració dels responsables dels sistemes educatius, envers la renovació –sovint epigrafiada com a “reforma”- dels plans d’estudis, no sempre resulta reeixida. I, òbviament, les raons són diverses –manca de dotacions, de suport social, de formació de base i continuada dels docents, l’articulació poc harmònica dels agents educatius, expectatives inassolibles etc.-. Una, però, recurrent és la tutoria –en secundària especialment- no sempre ben dissenyada, poc reconeguda, inadequadament inserida a l’horari escolar i practicada –no sempre, però massa- de manera precària i atribuïda de forma aleatòria als components dels equips docents.
I si, com sembla, el rol del tutor és una peça clau per al desenvolupament personal i de progrés de l’alumnat -«...una especial forma de enfocar la relación educativa...», segons Lázaro-Martínez, 1991: 9-, de cap manera ens podem permetre la seua precarietat, atesa la responsabilitat integradora de la heterogeneïtat, funcionalitat i equitativitat en les actuacions professorals i de coordinació de l’equip docent i les intermediacions envers les famílies i el context, que se li encomana al tutor o tutora. Això demana intervencions tutorials mitjanceres, també, amb els alumnes en l’àmbit de la classe, tot establint relacions de transacció i correlació entre les tasques proposades, l’ocupació dels estudiants en activitats acadèmiques i els resultats finals obtinguts.
Altrament serà difícil harmonitzar, estructurar i sistematitzar -en conjunts coherents- l’assimilació dels sabers, de vegades massa dispersos, que es traslladen als estudiants pels professors de matèria. Cal dedicar temps i recursos a ensenyar a estudiar o, com s’ha dit massa vegades, a “aprendre a aprendre”. I cal, a més, recercar temps i recursos, també, a la tasca diària de l’orientació educativa, personal i d’integració grupal dels nostres adolescents. Perquè el tutor o tutora –amb els recolzaments adients: la resta de l’equip docent, l’equip directiu, el/la psicopedagog/a, les famílies, l’entorn...- esdevé l’esglaó privilegiat de la cadena: el mitjancer entre el món de l’estudiant adolescent i el món dels adults, entre l’alumnat i el sistema.
Fora d’això algunes investigacions (Adell i Sessé, 2003) palesen que la intervenció tutorial estaria afavorint l’anomenat “benestar acadèmic” dels alumnes tutoritzats i, per tant, obrint camins cap a l’obtenció de millors rendiments. Així que, no estaria de més que l’administració, els administradors i els administrats ens qüestionàrem si un puntal del sistema com és la tutoria, p.a. o n. m. –ja sabeu: “progressa adequadament” o “necessita millorar”-. L’administració educativa caldrà que li dedique atenció al tema, el prioritze –pot ser fins i tot econòmicament, per què no?-, valore les alternatives possibles, li atorgue el rang acadèmic que cal i li faça el seguiment adient, avaluant les intervencions tutorials i els seus efectes. Els administradors –especialment els professionals de la Inspecció Educativa- caldrà que s’impliquen de veritat i acompanyen adequadament la tasca dels tutors i tutores, prestant-los tot el suport i suggerint les millores que calquen, incloses les intervencions formatives dels CEFIRES. I els administrats –alumnes, famílies, professorat, tècnics de suport etc.- caldrà que s’il·lusionen raonablement, en el repte que coprotagonitzen: la formació d’infants i joves.
Que no és poc.



Referències:
Adell, M. A. i Sessé, A (2003): “Un model d’equacions estructurals sobre la relació de l’acció tutorial envers el benestar acadèmic”. ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP., vol. 8, núm. 1, 17-40. València.
Adell, M.A. i Estreder,V. (2009)  “La tutoria en educació secundària” ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP., vol. 11, núm. 1, 17-40 (en premsa). València.
Lázaro Martínez, J.J. (1991): “Los indicadores en el proceso evaluador”. Apuntes de Educación, núm. 43, oct.-dic. Madrid.