30 de maig de 2022

Repensar la formació dels mestres...

La notícia que La Veu -i altres mitjans- s’afanyà a divulgar ha merescut l’atenció de la ciutadania i la satisfacció dels qui han -hem- fet, de la docència, la dedicació professional de per vida: cal “repensar” el paper dels mestres...i motivar les futures generacions, que no és poc. I s’ argumenta que cal una tal necessitat -encara que no només- arran del confinament de la pandèmia del coronavirus -que ha vingut per quedar-se...- No cal dir que una i altra pretensió afecten al moll de l’os de la intervenció educativa: sense bons mestres no hi ha una bona educació i sense alumnes motivats no hi ha educació possible, ni bona ni no tant bona. Deixant per un altre moment la reflexió sobre la segona aspiració -la motivació de l’alumnat-, em deixareu centrar-me ara en què -ni que siga per raons de força major del confinament- les autoritats educatives -un grapat de ministres, entre ells i elles la ministra del govern de l’Estat, Pilar Alegria, reunits a València aixoplugats per Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana- han reconegut aquell desafiament -“repensar” el paper dels mestres-, més enllà de centrar-se en l’ús de les noves tecnologies i l’educació a distància, que no és -ni molt menys- el referent únic per abordar el nou perfil de docent .
I ja seria hora, perquè alguns fa temps que “prediquem” envers la necessitat de “fer de mestre” d’una altra manera. Com? Bona pregunta: doncs en harmonia -intel·ligent- amb els temps que corren i les alternatives possibles. I no cal dir que ministres, tècnics superiors -entre ells els qui exerceixen la funció inspectora educativa-, experts, investigadors i tuti quanti de personal preparat tenen la paraula. No pot però, ser exclòs ningú d’una tal empresa, essent com és un tema de transcendència social innegable, començant pels components de la comunitat educativa -professorat, famílies, alumnat, personal, autoritats locals, institucions i món empresarial...- i la societat en general, mitjançant les plataformes més adients. Mentrestant, però, algú que tot i estar fora del sistema per raons d’edat, no renúncia a la vocació de per vida que l’ha dut a fer de mestre -també des de la Inspecció Educativa i la docència i investigació a la Universitat- no voldria deixar de dir la meua. Per començar i centrant-nos en les dues actuacions convencionalment atribuïdes a la funció docent: ensenyar i fer creure. Doncs, ho tenim “cru”. Respecte a la primera atribució una tecla(da) d’ordinador “inunda” al protagonista de més -i més ajustada- informació que el “profe” més documentat mai no podrà “transmetre”. Mentre que desprestigiada -i ben guanyada en massa cassos- l’autoritat, en tots el àmbits de la vida de relació, no podia salvar-se, miraculosament, la del mestre a l’aula. Aleshores? Doncs no hi ha més alternativa -jo no li la veig- que la d’acompanyar -discretament- l’itinerari escolar o acadèmic -com a part substancial de l’itinerari vital- de l’alumnat que se’ns encomana. I això des de l’escola infantil a la universitat, encara que amb intensitat i matisos adients a cada moment evolutiu i a cada context.
Efectivament, posar-se al costat -no al davant ni al darrere- de qui se suposa hem d’acompanyar em sembla la “postura” més intel·ligent i discreta: observant molt, prenent-ne bona nota, escoltant, dient alguna cosa -poques, curtes i ben dites- de tant en tant, mirant -els ulls són o poden ser molt expressius- i acompanyar-ho tot d’algun gest -més efectiu que les paraules-. I sempre en actitud receptiva, com esperant que l’afectat/da ens interrogue...I aprofitar -ben aprofitat- per dir la nostra, en bé o en no tant bé, que també cal fer-ho i sense demanar disculpes. Més o menys. I amb caràcter, amb fermesa, res de “concessions”: estar al servei de l’alumnat no vol dir deixar passar-ho tot. Treballar per ajudar-los a assolir la seua responsabilitat, en el protagonisme de la seua formació demana convenciment en el què fem i com ho fem, ni que siga amb un somriure, però ferms. Òbviament sense oblidar la dimensió col·lectiva de la intervenció, quan caldrà adreçar-se al grup per valorar -faliblement però-, reforçar, reiterar, distanciar-se o opinar diferent, per què no? Així com fomentant l’intercanvi i la relació múltiple i bidireccional per educar-se, també, des de la convivència i enriquir-se mútuament -el mestre més que ningú: ni que siga per allò de que “mal mestre el que no aprèn...-
I no cal dir com u -o una- no ha de parar d’aprendre: de l’alumnat, especialment del més difícil i problemàtic, dels altres col·legues, de les sessions de formació permanent, dels llibres -ara tant o més de la xarxa...- Per tal de posar al dia la formació que se suposa que cada docent -des de la infantil a l’ensenyament superior- haurà rebut, en el període acadèmic dels seus estudis per a fer de mestre . Esperem dels alts representants de la política un plantejament seriós al respecte, per tal d’assegurar la fermesa dels pilars de l’educació -de la infantil a la superior- que són els mestres -des de la parvulista al catedràtic universitari- i no deixar a l’atzar ni a la “iniciativa” de qui mane en cada moment, la promulgació d’una nova (!) llei d’educació “miraculosa” -com cap d’elles-. Esperem-ho.

Carta oberta ESPAÑA PARADÍS FISCAL?

Tal sembla suggerir-ho la presència del rei emèrit, titular de comptes obscurs -a les Caimán?- al port gallec de Sanxenxo, sense que les autoritats gosen detenir-lo. Serà que España ja gaudeix de la condició de paradís fiscal? Serà. Un altre tema és el “soroll” -mediàtic, perquè la gent normal s’ho mira amb indiferència- que s’ha muntat al seu entorn. Mentrestant es mira d’amagar els autèntics i gravíssims problemes de la democràcia que patim. Que, segurament, és del què es tracta. Lamentable!

18 de maig de 2022

Carta oberta TERRORISME D’ESTAT

El de Rússia, clar, en haver envaït Ucraïna i massacrat la població ucraïnesa: inadmissible i condemnable sense pal·liatius. El terrorisme d’estat d’Israel, però, en haver envaït Palestina -ja fa més de tres quarts de segle- i massacrat els palestins és, pot ser, admissible i no mereix cap condemna? Això sembla: les nacions democràtiques -amb els EEUU al capdavant- i les instàncies internacionals -amb la ONU al front- no s’immuten front a les accions criminals diàries de l’exèrcit jueu, com ara l’assassinat -d’un tret al cap- de la periodista palestina Shireen Abu Akleh, el proppassat dia 11. Amb l’afegit vergonyós i imperdonable de l’agressió -per part dels militars israelians- als assistents al funeral de l’assassinada, que tots els media s’han afanyat a divulgar i que equipara al govern d’Israel a la dictadura de Duvalier d’Haití -de nefasta memòria-, que assassinava als dissidents i agredia i boicotejava el seguici del seu funeral. Fins quan una tal i inqualificable impunitat?

15 de maig de 2022

Carta oberta JUSTÍCIA VENAL

Per una “filtració” -calculada, com totes- del Tribunal Suprem dels EEUU, s’ha conegut que aquella alta instància judicial declararà fora de la llei l’avortament de les dones d’aquell país, gràcies a la majoria conservadora (!) dels seus components, que deixà en herència Trump. Amb la qual cosa s’evidencia que aquells juristes -si més no de nom- s’han posicionat front al tema en qüestió, en funció de la ideologia -si no la seua, la del seu mentor polític-, i no en defensa dels drets de la ciutadania. Lamentablement no és l’únic (mal)exemple ni cal anar a buscar-lo tant lluny. On és la independència dels tres poders de la democràcia -legislatiu, executiu i judicial- proclamats per Montesquieu?