19 de maig del 2019

Carta oberta EUROVISIÓ, CÒMPLICE.



Malgrat totes les excuses possibles –i indefensables-, el festival d’Eurovisió –els seus organitzadors i els països europeus implicats-s’han fet còmplices del genocidi palestí, que l’estat d’Israel, fa tres quarts de segle que ha perpetrat, davant la mirada perplexa i impotent de la resta del món i la inoperància de la ONU.


Ja l’acceptació d’Israel –país no europeu- en un tal “club” fou trucada i manipulada a favor d’incorporar-lo al món “occidental”, de la ma dels EEUU. Ara s’ha culminat aquella “maniobra” amb la celebració del festival 2019, a les portes del camp de concentració més gran del món, a què l’estat d’Israel ha condemnat a la població de Gaza, en “revenja” (?!) al que els nazis feren amb el poble jueu...



Vergonyós!

7 de maig del 2019

Dies feixucs RÈGIM DEL 78: R.I.P.




         Que la Constitució fou un pacte vigilat –per qui?, doncs pels de sempre, els uniformats-, per a garantir la “instauració”[1] de la monarquia franquista no té discussió. I que s’ha perdut l’oportunitat al llarg de tants anys, de reconduir la cosa, també. 



        D’entrada s’ha sacralitzat la Carta Magna com una mena de Bíblia –alguns la veien més bé com la nova versió dels “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional” i la proclamació d’Espanya com a “Una, Grande y Libre”... 



        I prou, quan la pròpia llei de lleis estableix, clarament, que no és intocable i fins i tot hi ha un Títol sencer, el 10, dedicat a la Reforma constitucional, amb successió d’articles fins el 168 que no s’està de reconèixer la possibilitat d’una reforma total: “...Cuando se propusiere la revisión total de la Constitución...”
    Res d’això, però, uns polítics perquè ja els anava bé la manipulació tardofranquista del seu contingut, altres per si se’ls titllava de poc addictes a la transició i alguns acusats d’antisistema no han mogut un dit, fins que la cosa se’ls ha anat de les mans i el que alguns anomenen “règim del 78” s’ha desmuntat com un castell de cartes, en les eleccions generals del 2019... I no serà perquè amb ocasió de la maldestra gestió del tema de Catalunya no s’ha tingut ocasió d’encarrilar la cosa, tant des de la funció del cap d’Estat que, en lloc d’acomplir estrictament el que li ordena la Carta Magna –“...arbitra y modera el funcionamiento regular de las instituciones..., art. 5.1- es limità a fer seguiment partidista del discurs sectari d’en Rajoy –ni tan sols del sentir de les Corts, molt més plural (!). 

        Com de la resta de partits –també d’esquerra (!)- desnortats del tot, que seguiren disciplinadament l’aplicació estricta –i injusta- de l’art. 155. Fora de Podemos que mostrà prou més seny i sentit d’Estat que el conjunt i no deixà de proclamar i defensar la necessitat de dialogar, fins a l’esgotament, respectant la decisió del poble català[2] al respecte.



        Siga com siga ningú s’arriscà a desenvolupar l’art. 2 de la Constitució que “Reconoce y garantiza la existencia de la nacionalidades y regiones...” i haver intentat encaixar en estructures federals o confederals, les aspiracions de Catalunya –i el País Basc- i evitar un trencament que ara es fa difícil de redreçar.
         Heus ací com hem arribat tristament al final del règim del 78. Algú veu llum a l’horitzò? O núvols i tempestes de tall i amenaces neofranquistes que, altrament, omplen de neofeixismes la “nova” ’Europa? Res no ens agradaria tant com equivocar-nos.



         
         Encara com el bo de Ximo Puig, l’històric alcalde de Morella ha revalidat els resultats electorals i la dreta local seguirà incordiant –l’única cosa que sap fer- mentrestant els del “Botànic”, aniran fent camí, encara que no sense dificultats, però. Endavant doncs!



[1] I si no, acudiu a les hemeroteques i trobareu el discurs el dictador, que proclamava solemníssimament que no es tractava de una “restauració” –monàrquica-, sinó d’una instauració, que alguns encara tenim gravat.
[2] La fal·làcia de què qui havia de ser consultat al respecte era el poble espanyol, fou una enganyifa més d’en Rajoy i cia, que no tingueren el valor de convocar una tal consulta al “pueblo español”. Si tant se’ls omplia la boca amb una tal “amenaça, haver-la acomplert i convocat. O pot ser el “pueblo español” hauria estat més sensible i democràtic que el propi cap d’estat i els partits “constitucionalistes” (?), en acceptar el resultat de les urnes catalanes?. Això temien, pot ser aquells polítics i per això no gosaren acomplir l’amenaça de convocar el referéndum a tot Espanya…

3 de maig del 2019

Carta oberta LA INDEPENDÈNCIA JUDICIAL QÜESTIONADA.





-L'ara-


            No és la primera vegada que la UE detecta que la percepció de la ciutadania envers la independència del “poder” judicial espanyol, torna a aparèixer a la cua dels països de la Unió. Ara, a aquella percepció negativa s’afegeix la desautorització en tota regla, del llarg i feixuc procés  que una determinada jutgessa ha mantingut contra el president del Barça, Sandro Rosell, amb gairebé dos anys de presó provisional fins al judici, en què ha estat absolts de tots els delictes dels quals l’acusava la tal jutgessa.       
Més encara,  la tal funcionària judicial és la mateixa que feu deixadesa de les atribucions pròpies i irrenunciables, en la instrucció del procés a l’independentisme català, en mans del fiscal i de la què els media conten i no acaben, incloent-hi els ascensos (?) i “reconeixements” (!) que no para de rebre, de les altes instàncies judicials espanyoles.
No és estrany, doncs, que la Comissió Europea se’n faça ressò d’aquell desprestigi. I és que ja se sap Spain is different.