DIES FEIXUCS

Estic mirant de recuperar les entrades antigues...

                                        N’hi ha un feix…(1)

          Doncs sí. Hi ha dies que valdria més no obrir el periòdic ni escoltar els telediaris, per com et sens de desbordat per la quantitat de coses que passen i la que no és roïna és dolenta i la que no, pitjor. Perquè ja se sap, la normalitat i encara menys, la “bondat” no són notícies: que alguna cosa funcione i, encara més, que unes poques siguen reconfortants, això no “ven”. Així que has de conformar-te amb mastegar alguna frase resignació o de cabreig o en plantar-li cara al que, ocupant la pantalla del televisor, no para de dir despropòsits i, a més, sense immutar-se, sabent que ni una cosa –mastegar alguna frase...- ni l’altra –encarar-te amb l’individu o individua-tindrà cap efecte. Si més no, però, et desfogues.

          Per exemple, algú demana paralitzar les obres del cementeri...de València. Són els del Fòrum de la Memòria del País Valencià i s’adrecen a l’Ajuntament, que està enjardinant l’espai de la fossa comuna, de la secció setena, amb intenció de “tirar terra” sobre l’espinós assumpte dels assassinats pel franquisme, acabada al guerra (in)civil, és a dir la revolta dels militars. Perquè vora 25.000 persones –que es diu prompte- foren soterrades –sense que s’hagen donat per mortes- desprès d’afusellar-los. Clar, s’entén que un ajuntament per més democràtic que siga, però regit per una franquista, la sra. Rita Barberà, s’apresse a tancar l’assumpte Encara com, els del Fòrum, s’atreveixen...

          O en el tema del “serial” del Cabanyal, on l’Ajuntament i la Generalitat –de la maneta- s’oposen aferrissadament a la sentència del Suprem i a l’ordre del ministeri de Cultura, per preservar el que queda de patrimoni històric i arquitectònic del barri més emblemàtic de València. Ells –Ajuntament i Generalitat-, clar, tenen interessos immobiliaris inconfessables al barri, però només per portar la contrària a les instàncies de l’Estat, ja fan el que siga menester. I tot, clar, perquè el govern central no és de la seua corda. Per això -perquè el govern central no és de la seua corda- no han tardat gens –amb flashos i rodes de premsa exhibicionistes- de proclamat tot –i incondicional- el seu recolzament als “chiringuitos” de les platges i en amenaçar –contra la llei estatal de costes- amb les accions, informes i dictàmens que faça falta.

I clar davant de tant de cretinisme, u –sense voler- s’indigna i es pregunta si en alguna altra part del món, uns personatges –municipals i autonòmics- cobren el sou, només per atrinxerar-se contra el govern de l’Estat i malparlar-ne del seu president, en lloc de dedicar-se a treballar en allò que els demanda el seu càrrec: és increïble que una alcaldessa, com la sra. Rita Barberà – i els seus corifeus- o un molt honorable, com el sr. Camps –i els seus consellers Blasco, Cotino, Castellanos, de León...- no facen res més que atacar Rodríguez Zapatero a tota hora i des de les tribunes que els ofereixen els seus càrrecs. Increïble i caríssim, perquè els sous que reben –a part dels “regals” que el jutge de la Rúa no els ha trobat “relacionats” amb els càrrecs que ostenten- no són pecata minuta. Total per a res de bo per als administrats que paguem doble per a rebre la meitat i encara no.

Encara com que el tema terrible d’Haití, sembla caminar –ni que siga amb una lentitud desesperant- cap a una certa “normalització” i les ajudes més peremptòries estan arribant...Encara com.

                                       N’hi ha un feix…(2)

         

...amb la quantitat de coses que passen i –lamentablement- més de roïnes que de bones. Al menys de les què ens assabenten els media, perquè ja se sap, la normalitat i encara menys, la “bondat” no són notícies.

          Com ara el “merder” que s’ha organitzat a Vic, on el seu alcalde, militant de la dreta més carca –ni que siga catalana-: els d’Unió i amb el recolzament dels edils més ultres –que n’hi ha i per tot- han intentat negar l’empadronament als immigrants que no tenen cap altre dret, és a dir als “il·legals”. I com no podia ser d’una altra manera, l’altra dreta –l’espanyola- els ha recolzat: així la “representant” –de Madrid s’entén- del PP s’exclamava amb allò de què “no vamos a caber todos!” per justificar la negativa a empadronar-los. I com que el govern de la Generalitat –catalana s’entén- i el de l’Estat, ho han desaprovat –els primers- i desautoritzat –els segons- invocant la llei, de seguida el PP “nacional” ha tancat files i hem hagut de sentir-nos que la culpa és dels socialistes, per haver demanat “papeles para todos”(?) –o tinc molt mala memòria o el PSOE mai ha defensat això: han estat altres formacions polítiques i nombrosos col·lectius i ciutadans- I clar, Rajoy, que vol aparèixer com a moderat –ara que guanya en la intenció de vot- ha hagut d’eixir al quite, amb paraules buides –com sempre- i contradictòries –com sempre també- i per això, pot ser, el descarat de Jimènez Losantos l’anomenava a Rajoy, “Maricomplejines”. Així –i per mirar de no deixar malament als seus “portaveus”, atiar la xenofòbia dels seus votants i, alhora, aparèixer com a demòcrata de tota la vida- ha proclamat a tot vent que l’empadronament dels immigrants –als que ells s’oposen d’amagat- no hauria de caler, per a rebre assistència mèdica i escolar –que ells discriminen descaradament i de quan manava Aznar ja en tenim “bon” record-.

Clar que algú encara s’ho creurà, perquè ha oblidat l’episodi lamentable de l’operació duta a terme per ordre del govern del PP d’aleshores, de drogar (!) tota una colla d’immigrants “il·legals” per detenir-los i expulsar-los. I també haurà oblidat els viatges organitzats de retorn als seus països als que “voluntàriament” s’hi avenien, per una vegada allà, regularitzar (?) el seu retorn a Espanya, que no es produí mai, naturalment. Tot això amanit en un discurs xenòfob i degradant del sr. Aznar, que donava la culpa als immigrants, de la situació d’inseguretat i delinqüència de les nostres ciutats i pobles i prometé “barrerlos” dels carrers.

Encara com i dins de les dificultats en la distribució d’aliments i socors als damnificats pel terratrèmol a Haití –i la rèplica del sisme-, sembla que la cosa no va a pitjor. Llàstima que el protagonisme que els EEUU volen imprimir a la seua intervenció, està “deslluint” les actuacions compartides i solidàries de la resta de països –especialment de la UE- i les nombroses ONGés i posant en qüestió el lideratge de la ONU. Cal reconèixer, però, que un protagonisme –els dels EEUU- d’un tal tenor, per una causa humanitària, posant ordre perquè els ajuts arriben a tots, és prou més acceptable, que no per a altres “objectius”, com els pretesos per l’impresentable de Bush, de tètric record.

DIES FEIXUCS (3) 

          Obrir el diari i sentir un pes a l’esquena  és tot u. Perquè ja em direu si no cal calçar-se bé per llegir tanta notícia –roïna i trista, clar, perquè les bones notícies no “venen”-. Així que ja tenim un altre dia feixuc –amb el feix del “noticiari” damunt dels muscles...-

De manera que ha hagut acord general –patronal, sindicats, govern- per a un augment de les pensions, per a 2010, d l’1%. Però com? No és el què s’ha aplicat –manu militari- ja? I no ha comportat això –l’augment(?) de l’1%- una disminució dels ingressos reals, en relació al 2009? Vegem per a mostra, un botó: pensionista de 96 anys –mon pare-, amb una revalorización (!) d’11.40 euros -en la nova nòmina i gràcies a l’1% de marres- i una retención (9%) de 104.43 euros. Total final: 29.52 euros nets menys (!?) que al 2009. A l’any que ve, a la vista de la cosa, els pensionistes encara cobraran menys que enguany. Quina barra! Això mentrestant als bancs els han caigut milions a cabassos, per “sanejar-los”(!) i els directius se prejubilen amb “pensions” multimilionàries. Pot ser, per a fer una política econòmica ultraliberal –ajudar als rics i escanyar als pobres-, no calia haver votat a un govern, no dic jo d’esquerres, sinó suposadament compensador de les injustícies socials.

A buenas horas... –però, com diu aquell, més val tard que mai- el papa de Roma condemna la pederàstia urbi et orbe, dels clergues catòlics i amb especial contundència la dels de la catòlica Irlanda. És el mínim que calia fer, a més de demanar responsabilitats als bisbes –alguns han hagut de dimitir- que “taparen” uns tals episodis macabres d’abusos sexuals a infants i de demanar perdó a les famílies. Però, “erre que erre”, el Vaticà no fa el pas definitiu per neutralitzar –en molt bona part, almenys- una tal situació, com seria la d’oblidar-se del celibat, que és una antigalla i a més no recollida a l’Evangeli –San Pere, per exemple era casat- i deixar lliures als clergues per donar naturalitat i normalitat a una component decisiva de la condició humana, com és la sexualitat. A més s’entesta –el Vaticà- en atorgar exclusiva cobertura a un tipus de família –prou devaluada, per cert, pel mal exemple de moltes de les pretesament “modèliques” famílies cristianes- amb acarnissament contra totes les altres opcions, que en són moltes. Pot ser viuen a l’estratosfera? O s’han encallat a l’edat mitjana?

I encara cueja el “serial” del Cabanyal, on no contents –el tàndem Barberà/Camps- amb el número muntat del seguit de desqualificacions, des de les tribunes públiques, contra el govern de l’Estat, ara ens volen fer creure que són molt respectuosos amb la legalitat –després d’haver bramat que continuarien amb la perllongació de l’avinguda de Blasco Ibàñez, malgrat la resolució del Suprem i l’ordre del ministeri de Cultura- i presenten “recurs” contra la decisió dels òrgans centrals de paralització dels enderrocaments.

I què passa amb Garzón? Doncs mentre ha estat el jutge estrela que l’emprenia contra bascos i catalans –als jocs olímpics del 92 empresonà nombrosos “separatistes” i el Tribunal de la Haya el desautoritzà-, tot anava a satisfacció dels “separadors” –nacionalistes espanyols- de Madrid. Però quan s’atreví a autoritzar –Garzón- l’obertura de fosses comunes, amb  víctimes assassinades pels “nacionals” o de personatges emblemàtics, com Garcia Lorca –víctima també de la repressió feixista- ai! este no es mi Juan...i les coses han canviat. Primer se’l desautoritzà amb l’ “argument” –jurídic, perquè ni lògic ni d’enteniment- que allò havia passat a la història i que a Franco –un cadàver més- no se li podia demanar responsabilitats. Oblidaven –molt interessadament per cert- ses senyories que tots els repressors i còmplices del genocidi franquista no han mort i per a mostra ben evident hi ha el sr. Fraga, que encara –per a més inri- està per demanar perdó per la seua connivència activa amb el règim colpista del general. Si això no fora prou ara i per iniciativa de col·lectius ultres –que en un règim democràtic de veritat, estarien prohibits i la seua activitat filofeixista penada- se li munta un nou procés al jutge-estrela, que amenaça amb acabar amb la fulgurant carrera de Garzón. Ja s’ho faran, perquè al cap i a la fi, igual d’espanyolistes són els magistrats que el processen com el mateix jutge de l’Audiència Nacional –tribunal hereu directe del d’ Orden Público de Franco, el TOP, per si algú no ho recorda-.

Encara com el Tribunal Suprem –ara d’Israel- ha ordenat l’alliberament de l’activista catalana –Ariadna Jové-, detinguda en territori palestí, per l’exèrcit israelià, on no té competència reconeguda. I ja se sap que les forces armades jueves, no es comporten amb miraments ni que siga amb personal internacional: als palestins els massacren directament i a algun pacifista estranger si es posa per davant també, com la que arramblaren amb la cullera del buldòzer, quan enderrocaren les cases de palestins “sospitosos” a Jerusalem est. Ara, però, la prepotència de l’exèrcit ha tingut la resposta d’un tribunal israelià, no sabem si per aparentar un cert respecte a la legalitat –inherent, d’altra banda en qualsevol tribunal-, bé que per “equilibrar” la cosa, ha multat a l’espanyola i a l’altra pacifista australiana –Bridgette Chappel- amb 3.000 shekels –uns 590 euros-, per “activitats il·legals”, què és com ells –els israelians, militaritzats o no- entenen qualsevol intervenció a favor de la pau i contra l’ocupació de Palestina, que fa seixanta anys que dura.

Encara com, però, que alguna cosa acaba en bé. Encara com.

DIES FEIXUCS (4)

          Cal, però, obrir el diari encara que ens costa un disgust, perquè de notícies bones en trobem poques – o pot ser cap-: així “cara a cara al Congrés entre Zapatero i Rajoy”, que esdevé més una bateria de colps baixos amb traïdoria del catòlic líder del PP, contra el laic del president del govern, que no un debat seriós i constructiu. Amanit i amenitzat pels corifeus –i “corifeues”- populars: Cospedal, Gonzàlez Pons, Sáenz de Santamaria...- que, amb la simpatia habitual que gasten, es dediquen des de les tribunes mediàtiques a desqualificar al govern, com a preparació i escalfament dels debats parlamentaris, on tampoc aporten cap alternativa presentable, més enllà del catastrofisme habitual. No els cal, però, –d’aportar alternatives- perquè –lamentablement- la política econòmica del govern de l’Estat –suposadament sensible a la classe treballadora- podria perfectament subscriure-la els PP, perquè de dretana i conservadora no en cap més: assistència i reflotament dels bancs i entitats financeres, foment del consum(isme) privat i del transport individual, retall de les pensions actuals i interrogant sobre les futures, “contenció” dels sous dels funcionaris –i de la resta de treballadors-, “flexibilitat” de l’acomiadament, en el país de la UE amb més atur...Així que els “populars”, tot i no poder atacar la política econòmica de dretes que fa el PSOE, ataquen al president del govern, per vici o fixació neuròtica –o els dues coses-. Mentrestant el Financial Times –que tot i ser ultraliberal no té cap lligam ni que siga ideològic (?) amb els “populars”, de cap manera- no para d’atiar el foc amb pronòstics tremendistes sobre l’economia espanyola.

          Mentrestant, a l’Iran, el règim dels aiatol·làs, endureix la seua postura envers els dissidents –amb detencions massives, càrrega contra els manifestants i penes de mort pronunciades- i enriqueix més urani, amb el desafiament de convertir-se en potència nuclear, en breu. Clar que no estem recollint més que el que hem sembrat: primer fou el règim corrupte i dictatorial del Sha de Pèrsia, que sumia en la misèria a tot el poble, mentre ell es passejava per Europa i els EEUU, amb la complaença de les potències occidentals. I acabà passant el què afavorí el seu despotisme: la revolució. Desprès, la maldestra política exterior nord-americana, ha acabat consolidant aquella situació i ara, a més, hi ha el tema nuclear, preocupant per a la seguretat planetària, però no més que la possessió d’armes atòmiques per part dels EEUU, de Rússia, de la Índia, de Xina...i d’Israel. En què quedem?

Encara com el dia s’ha compensat amb la visita –de la mà d’Alfons Llorenç- als llocs emblemàtics de la València republicana, que la dreta governant s’entesta en amagar, per allò de què la “memòria històrica” no pose en evidència la seua procedència franquista i, el què és pitjor, les seues pràctiques autoritàries, aprofitant que gaudeixen de majories “populars”. Llorenç, amb la gràcia que té en explicar les coses i la documentació de què disposa, fitxes a la mà i ulleres al front –com a bon hipermetrop- ens ha donat detalls de l’estada del govern espanyol a València, arran dels bombardejos de  Madrid per les tropes feixistes, de la ubicació dels ministeris en palaus emblemàtics de la ciutat i de la seu del consell de ministres al de Benicarló, que alberga actualment a les Corts Velencianes. Del congrés d’intel·lectuals –Neruda, Teresa León, Alberti, Miguel Hernàndez, Renau, Carles Salvador...-, celebrat a l’edifici de l’Ajuntament, enmig dels bombardejos de les tropes del alzamiento i dels projectils dels quals encara hi ha mostra a la façana de pedra. De l’estada al Reina Victòria de tots aquells i de què l’únic record institucional és una placa de l’alcalde Pérez Casado, al carrer de la Pau. De la custòdia dels quadres del museu del Prado i dels fons de la Biblioteca Nacional, a València i de la figura emblemàtica del rector Pesset que, tot i haver protegit i defensat llocs religiosos com el Patriarca i treballat a favor de la pau, fou afusellat pels franquistes, en haver defensat –el Dr. Pesset- la democràcia, en el discurs que pronuncià al paranimf de la seu de la Universitat.

Hem anat resseguint -de la mà d’Alfons Llorenç- l’itinerari per la ciutat, fins arribar a l’institut Lluís Vives, on s’ha visitat el refugi –d’entre la quarantena llargs que hi havia a València, per intentar protegir la població civil, molts d’ells als sótans dels edificis escolars. La qual cosa no evità el miler de morts que l’aviació feixista –franquista, alemanya i italiana- ocasionà només en unes hores: la massacre fou més dramàtica encara que la de Guernica. També hem visitat l’exposició de la “Derrota”, al centre Octubre, commemorativa dels 70 anys de l’acabament de la guerra civil i del govern legítim de la República, que encarnava els ideals de democràcia i llibertat. L’exposició recull els esdeveniments més significatius i les conseqüències més doloroses per al nostre país: bombardeigs continuats, ocupació militar, fam i misèria, els camps de concentració, els consells de guerra, els escamots d’execució, l’exili...i els quaranta anys de por i foscúries que en seguiren.

Tant de bo que no torne a passar mai més. Per a això, però, cal no perdre la memòria...

DIES FEIXUCS (5)

          Un poc “massoques” sí que som: tornar a obrir el diari –o sintonitzar les notícies del dia- quan no s’espera trobar més que desgràcies.

          I és que ni que siga en forma d’acudit –com ho han presentat alguns media- allò d’Aznar que ens estafà de l’erari públic, la “mòdica” quantitat de dos milions, tres-cents mil euros, no té nom. La finalitat era molt “comprensible” i “patriòtica”: comprar voluntats per aconseguir la medalla del Congrés dels EEUU. Per sort no acabà en bé, però els diners no foren retornats mai, per això ara el Tribunal de Cuentas investiga l’anterior cap de l’executiu, ni que siga per portar-lo al psiquiatra a què el tracte els deliris de grandesa que encara arrossega.

          I segueix la demagògia se bescanviar seguretat per retalls a la llibertat i els EEUU –d’Obama, ara- demanen a Europa accedir als comptes bancaris de tot “quisqui”, per perseguir els terroristes...Ells però –els EEUU- no pensen facilitar-los –els comptes bancaris dels seus ciutadans- a les autoritats europees, en prova de lleial reciprocitat...Finalment, gràcies a l’eurodiputada Jeaninne Hennis-Plaschaert, no es portarà a efecte amb evident irritació de l’administració estadounidenca.

          I els morts d’Haití depassen tots els càlculs: més de 200.000 i milers i milers de ferits i mutilats i milions de persones sense sostre i la tragèdia continua, en un degoteig dels que, si poden, se’n van del país. Justament els joves estudiants i professionals abandonen, a la recerca d’un futur que no veuen al seu país.

          Mentrestant la “debacle” a Grècia és econòmica no sísmica i el govern grec assegura abaixar 4 punts del seu dèficit, enguany, amb la supervisió de Brussel·les. I és que els sistema capitalista fa aigua per tots els costats, per més que alguns –com ara Sarkozy- s’entesten en defensar la seua “bondat” i proposen re-fundarlo (!) Tot abans de reconèixer el seu fracàs, la responsabilitat en la depredació del planeta i en les injustícies  envers els pobles més marginats i explotats, en lloc d’apostar per noves formes de producció i de contenció en l’explotació dels recursos, així com en la seua distribució més equitativa i solidària.

I l’estat d’Israel, sempre en la cresta de l’actualitat i no per raons ni accions humanitàries, precisament: ara ha hagut d’alliberar la cooperant catalana Ariadna Jové, bé que sota fiança, una vegada el Tribunal Suprem ha desautoritzat l’exèrcit jueu que l’havia detinguda a Ciscordània, territori on no té competències, perquè és d’administració palestina, encara que els israelians fan i desfan al seu gust. De la manera més brutal –i pròpia de grups facciosos- soldats jueus, armats fins a les dents i amb el reforç d’efectius en jeeps, envolten la casa on dormen les cooperants i en detenen a dues, amb els fusells apuntant-les: les porten emmanillades –perilloses que eren les dues xicones- a la base militar de Beit El i d’allà a la presó d’Ofer, encara als territoris ocupats de Circordània. I d’allà a la comissaria d’Holon, a Tel Aviv, on les amenacen de signar la deportació o aniran a la presó. No signen i les mantenen detingudes fins que, a l’endemà, les porten davant el Suprem, amb l’excusa que tenen el passaport caducat, quan el motiu és ben bé un altre: ambdues s’havien afegit als manifestants pacífics palestins, que protestaven per l’alçament del mur de separació i aïllament que Israel construeix als territoris ocupats –i que el Tribunal Superior de Justìcia de la Haya ha declarat il·legal-.

Donada la perillositat de les dues xiques, els militars –valents que són amb els febles i desarmats- les tornen a portar emmanillades ara de peus i mans (!) Tot per recolzar al Moviment Internacional de Solidaritat, en favor del Poble Palestí Ocupat. Ariadna relata la tragèdia de maig del 2008 al poble palestí de Nalin on, amb la protecció de l’exèrcit jueu, es confiscaren el 60% de les terres i els soldats israelians van abatre dos xicons que participaven en la protesta, de 10 i 17 anys. Desprès, quan la massacre de Gaza, en varen assassinar a dos més que s’hi manifestaren i en detingueren a una seixantena. I tot això, quan hi ha testimonis estrangers, posa molt nerviosos als militars, que perden els papers i es veuen posats en evidència davant del món, com a ocupants il·legals i massacradors del poble palestí. Tot això ho denuncia ara Ariadna.

Encara com i en complir-se els 20 anys de l’eixida de la presó de Mandela, es fa una commemoració sonada, a favor del nonagenari lluitador per la llibertat i la dignitat, a Sud-àfrica i al món, que acabà amb l’apartheid, un règim de racisme furibund de la minoria blanca estrangera, contra la majoria negra del país. Mandela ha esdevingut un símbol i no només al seu país, sinó arreu del planeta i encara ara, crida a la pau i la concòrdia, perquè assegura que encara n’hi ha tantes coses per fer a favor del diàleg, del respecte als drets humans, de la lluita contra la pobresa, de la dignitat de tots els éssers humans, especialment els marginats de tot el món.

Encara com hi ha un home de bé que apareix als media, com a “notícia” i dignifica la humanitat –també la blanca tot i que ell és negre: tot un exemple-. Per molt anys!

DIES FEIXUCS (6)

          Amb l’actualitat que, cada dia, ens presenten els media passa com en el títol de l’obra de Miguel Hernández: El rayo que no cesa. I és que dia sí i dia també ens trobem amb “noves” tristes, quan no terribles.

Com en la desgràcia del xoc de trens a Bèlgica. Quin horror! Perquè ja passa en països subdesenvolupats, del tercer món, on els accidents per la precarietat dels mitjans de transport i de les vies de comunicació, fan possible aquelles desgràcies. Al nostre món, però, amb tecnologia avançada i mesures de seguretat contrastades resulta estrany. O no tant, perquè els últims anys a Europa n’hem tingut uns quants d’accidents greus: al gener del 2000, a Noruega, 19 morts en un xoc de trens; al febrer del 2001, a Anglaterra, 13 morts en una col·lisió de combois; al novembre del 2002, a França, 12 víctimes mortals en un incendi d’un vagó; al maig del 2003, a Hongria, 33 morts en el xoc d’un tren i un autobús; al juny del mateix 2003, a Espanya, 19 víctimes en la col·lisió d’un tren de mercaderies amb un de passatgers; en juliol del 2004, a Turquia, 338 morts en descarrilar un tren d’alta velocitat, en un túnel; en gener del 2005, a Itàlia, 17 víctimes en un xoc de trens; en gener del 2006, a Montenegro, 46 morts per descarrilament; en setembre de 2006, a Alemanya, 25 morts per xoc amb excés de velocitat; en juny de 2009, a Itàlia,  17 morts per l’explosió a un vagó.

I la insurgència afganesa resisteix, malgrat el dispositiu militar que els assetja, des de 2001, quan els talibans foren expulsats del govern. Encara que ara es volen combinar les mesures de força, amb les compensacions econòmiques i polítiques, per acabar amb aquella situació de desgast permanent de les tropes internacionals i de poca efectivitat de l’exèrcit regular de Hamid Karzai, sota sospita a més per les fraudulentes eleccions passades. Pot ser la negociació hauria estat prou més efectiva que no la intervenció militar pura i dura, a més d’haver estalviat milers de víctimes, sobre tot entre la població civil i que encara es produeixen, cada dia, pels nombrosos “errors” comesos per les forces de l’OTAN, els marines i els soldats afganesos, en confondre blancs militars amb llocs habitats. En “compensació” a una tal operació de violència indiscriminada, els “bons” s’apressen  a anunciar que han capturat el número dos de Bin Laden: al poble afganès, però, amb milers de víctimes mortals no deu consolar-lo gaire això.

I Garzón a la picota...però només per haver gosat posar en qüestió el règim del dictador, oblidant-se de la màxima franquista que tot restava atado y bien atado. En canvi, per a perseguir el terrorisme –ni que siga el que genera un estat que es nega a donar eixida política i participació democràtica al projecte de l’esquerra nacionalista- per a això, Garzón, és bo i rep l’encàrrec de seguir investigant. Caldrà estar atents, per si els mèrits en empresonar a independentistes, fa desistir finalment als magistrats nostàlgics de processar-lo. O no, perquè el franquisme sociològic i institucional es troba més enfortit que mai i no seria estrany que guanyara les properes eleccions generals, segons apunten les enquestes. Al temps.

I ací, a casa, el Gürtel dels vestits i dels regals personals a Camps i a altres dirigents –“absolts” pel jutge de la Rúa, amic íntim del president-, es converteix en sospites fundades de finançament il·legal dels “populars”. Ara, el Tribunal Superior de Justícia de València, si que veu indicis, però es renta les mans i ho remet al de Madrid, que entén en l’affaire del finançament del PP. I com que ja se sap que els “populars” no tenen cap rubor en dir-li al blanc negre i al negre blanc, ara es feliciten de la decisió del tribunal local i ho “interpreten” com que torna a exonerar a Camps de responsabilitat, que podrà tornar-se a presentar (!) a les properes eleccions autonòmiques. I, prepotents i superbs, ara neguen el bon dia –perdó, el “buenos dias”, que ells són molt fins- als diputats socialistes a les Corts, perquè foren els qui presentaren la denúncia del finançament il·legal dels “populars”.

Altrament, el govern israelià trau pit a Barcelona i el seu ministre d’indústria que participa en el certamen Mobile World, aprofita per rebutjar l’informe Goldstone de l’ONU, que acusà l’exèrcit jueu de crims de guerra, en la invasió a Gaza de fa un any i el qualifica de “molt injust”: es veu que 1.300 morts –la majoria dones i infants-, l’ús d’armes prohibides –el fòsfor, el metrallament d’ambulàncies que recollien ferits palestins als carrers, abatuts per l’exèrcit, el bombardeig de llocs clarament detectats –escoles, la de l’ONU inclosa i hospitals- i tot el seguit de monstruositats perpetrades per un exèrcit genocida no són per condemnar-les, segons el tal ministre. Això sí, es vanten d’estar a l’última en tecnologia punta, encara que no caldria perquè bé que ho sap tothom: la sofisticació en perpetrar assassinats des de l’aire o per detonació a distància o amb l’ús del mòbil... es coneguda i diària. I ara afronten l’assassinat d’un líder de Hamás a Duvai. Un més, que quedarà impune com tants d’altres i que està a l’origen de la resposta terrorista dels de Hamàs: Israel i la seua política d’ocupació i violència és la causa principal del terrorisme dels palestins.

Encara com que el Vaticà exigeix als bisbes irlandesos que reconeguen la culpa en l’affaire dels 300 casos detectats d’abusos de menors, per part de clergues i religiosos d’allà, durant els últims 30 anys, que es varen conèixer gràcies a la publicació de dos informes judicials –el Ryan Report i el Murphy Report-: al llarg de 3.500 pàgines es recullen 2.500 testimonis de víctimes dels pederastes. Ara s’adverteix que el Vaticà no permetrà una mera operació de maquillatge, sinó que vol arribar a les últimes conseqüències, perquè el Papa –contràriament al cardenal Cañizares, que ha dit que això no és res comparat amb l’avortament- ha afirmat que els abusos sexuals a infants i joves no només són un crim atroç, sinó un pecat molt greu. Encara com. Clar que si l’església catòlica fora menys radical modificaria les normes d’estricte celibat, que ella mateixa ha imposat –no l’Evangeli de Jesús: recordem que sant Pere era casat- als seus clergues i bona part d’aquests problemes no es produirien.

                         DIES FEIXUCS (7)

         Ens armarem de valor i aguaitarem als media...Ja comencem amb les “bones” notícies: a Espanya tres de cada deu mil persones majors són objecte de maltractaments. Resulta inaudit per cruel i per injust. Hi ha una cosa més rebutjable que abusar de la indefensió per fer mal a algú? Alguns, sembla però, que ho practiquen i portats per obscures patologies que els afecten: no d’una altra manera s’entén l’agressió als majors –i las infants-. I no cal dir que l’acció de la justícia –i la reacció de la societat- hauria de ser contundent, si no fora perquè els magistrats estan molt ocupats en altres coses i la societat és massa anònima i els seus components –nosaltres- en troben massa “enfeinats” sense temps per a quasi res...El tema, però, és més profund i cal abordar-lo des de l’escola, fora de què les matemàtiques, la geografia, la llengua, el dibuix...i alguna optativa, ens deixe temps per abordar-ho. Caldrà, però, buscar el moment i l’ocasió, si no volem acabar al precipici de la incivilitat: molt instruïts, però gens educats

         I més morts “gratuïts”: ara l’OTAN en la enèsima ofensiva que llança contra els talibans, a Afganistan, no para de matar civils, quan no dins les seus pròpies cases, pels bombardejos dels “aliats”, és pels míssils llançats sobre els vehicles que porten a la pobra gent que fuig. Quin desastre! Tant difícil és d’entendre que aquest camí no porta enlloc? Fora d’omplir les butxaques dels fabricants d’armes i dels estats que se n’aprofiten. Mai cap guerra ha portat la pau i no és sinó el resultat de les imposicions i dels interessos d’uns quants. I ara, quan sembla que algú –Obama- se n’adona que no s’aconseguirà la pau, amb aquella guerra, es vol “negociar” amb els talibans...però abans cal fer-ho des de posicions de força, per poder “imposar” condicions. O siga malament també i amb més vides humanes –de civils, sobre tot- sacrificades. . I encara hem llegit la tragèdia dels xiquets –infants encara no adolescents- soldats, captats per les forces regulars i les rebels arreu del planeta, segons denuncia Amnesty Internacional (AI), aprofitant les situacions de misèria de tants llocs remots o dels suburbis de les grans ciutats. Així aquelles criatures són explotades, no només amb un treball brutal i d’alt risc, sinó sexualment i, fins i tot acaben amb la seua vida, si es tornen una nosa per als qui els recluten.

Com tampoc és el camí l’assassinat de líders enemics, que practica des de sempre el govern d’Israel, ara a Dubai, on una gravació els ha detectat amb pèls...i raqueta, doncs els agents del Mosad anaven equipats, a més de amb passaports robats, amb tot l’instrumental esportiu. Ha protestat Europa sencera, però el govern jueu no s’ha immutat: és el seu estil d’estat genocida i prepotent i ningú li pararà els peus, doncs fa seixanta anys que fan el què els dóna la gana, amb total impunitat

I més a prop, comprovem l’estratègia de sempre dels “populars”: arremetre contra el govern de l’Estat –des del govern de la Generalitat que també és Estat- només per desgastar al president Rodríguez Zapatero i per “raons” que ells ja havien emprat. Per exemple, el sr. Gonzàlez té el poc rubor de criticar l’autorització de prospeccions petrolieres a Capricorn Spain,  a 25 kms. de les Columbrets, quan en temps del sr. Aznar (2002) es concedí autorització per fer el mateix a la British Gas... És increïble la poca memòria d’alguns. Com tampoc se’n passa l’educació d’alguns consellers –el sr. Cotino, catòlic practicant, per més senyes- que  insultà una diputada –socialista of course!- de les Corts Valencianes, en suggerir si seria de pare desconegut...S’armà un rebombori considerable –més que lògic i merescut per les paraules del conseller- i es creuaren acusacions i retrets que acabaren amb l’expulsió furibunda i a crits del portantveu socialista, per part del president en funcions de les Corts, que perdé també les formes. Que els passa senyors del PP, que han perdut els papers i els nervis els poden? No n’hi ha prou amb el seu absolutisme majoritari que, a més d’aplicar l’aritmètica parlamentària, es dediquen a escridassar i insultar? Mal símptoma, molt malament els han d’anar les coses, com per a perdre l’oremus, com ho fan últimament –Camps inclòs-.

I el cardenal Cañizares caçant mosques: dedicant-se com s’ha dedicat, tot el temps, a agredir el govern legítim i democràtic d’Espanya i a promocionar-se cap el Vaticà, no és estrany que no s’enterara del què passava a la seua diòcesi, amb un clergue exhibicionista i gigoló, a més d’estafant dels fons de les confraries. Tot un número lamentable que no fa sinó accelerar el desprestigi de l’església institucional. Perquè tan difícil d’entendre és que les tendències sexuals són inherents a la condició humana, inclosos els clergues? I reconegut això, tan difícil és acceptar el celibat opcional i que els preveres “normalitzen” aquesta component vital de la seua naturalesa, vivint en parella –els que en facen opció- com la resta de mortals? La majoria de situacions d’abusos i desviacions, que són el parenostre de cada dia entre els sacerdots catòlics, s’acabarien. Si no, vegeu la gran diferència amb els pastors protestants i la seua conducta sexual, en relació als preveres catòlics. Però no, rucs que rucs ells a la seua “bola”: ara mateix, aquell cardenal d’Utiel, no té mes preocupació –a Roma- que la de proposar-li al Papa la institució d’una nova festa al calendari litúrgic, dedicada a Cristo, Sumo Sacerdote. Decididament estan en la inòpia.

Encara com la justícia posa al sr. Rus –president del PP a València i de la seua Diputació- al seu lloc, és a dir davant del tribunal. Raons? El benparlat de Rus –com Fabra i tutti quanti “popular”-, en un acte públic –del PP of course!- el passat 25 d’abril, etiquetà de “gilipollas” als professors que, en parlar bé el valencià, diuen “aleshores” i “gaire bé” i amenaçà de “ir a por ellos” fins a “rematarlos”. Heus ací quins individus ocupen càrrecs de responsabilitat en el PP: analfabets i feixistoides.

Encara com la justícia, ara, posa les coses al seu lloc i als indesitjables al banc dels acusats. Com toca.

       DIES FEIXUCS (8)

          Obrirem la finestra –vull dir el(s) diari(s)- i ataüllarem l’horitzó informatiu...La terra –tota, perquè fins i tot l’eix del planeta s’ha somogut- ha tremolat novament: fa unes setmanes fou Haití i ara Xile. I no és prou que, a més, s’ha patit un tsumami mortal, que no fou inicialment valorat en la seua capacitat destructora. Tot començà amb la tremolor de 8.8 graus, en l’escala de Richter, que sacsejà –el dissabte 27 de febrer- el centre i el sud de Xile i es cobrà, ja al prompte, mes de 700 vides i desplaçà l’eix terrestre fins a 8 centímetres, segons la NASA. Tot seguit, el tsumami que s’originà, colpejà les zones costaneres i les illes del Pacífic i es cobrà encara més vides humanes. I tot i que la situació es va normalitzant i que l’ajuda internacional s’ha posat a l’abast dels xilens, les dificultats de comunicació i les destroces tan enormes posen a prova la resistència dels afectats, quan encara no s’ha aconseguit neutralitzar l’efecte del drama d’Haití. A València, amb una nombrosa colònia xilena –estudiants, professionals, residents...- s’ha viscut, amb preocupació, el sisme i les seues conseqüències.

          I a Europa s’autoritzen nous transgènics –organismes genèticament modificats-: nova creïlla, fècula per a pinsos i tres tipus de panís. La mesura s’ha aprovat per l’executiu de la UE, perquè no hi ha hagut acord entre els països membres i l’opinió pública està molt sensibilitzada. Aleshores la pregunta és obligada: qui mana a la UE, que es prenen decisions impopulars i no acordades pels membres, ni aprovades pel Parlament ?

          Mentrestant a Espanya creix l’atur i 82.132 mil casos s’afegeixen als 4 milions d’aturats, sense que es veja llum a l’horitzó immediat. Si de cas i cuan largo me lo fiáis..., a final d’any, es podria trobar milloria. Això sí, la lluita contra el terrorisme –o dona “ales” al terrorisme?- va avançant: ara es condemna per segona vegada a Otegi i encara li queden tres causes pendents. Tot per no condemnar expressament a ETA, però als “populars” no els processen per no condemnar el genocidi franquista, que es cobrà milers i milers de víctimes: dues vares de mesurar, doncs. I si algú com l’exetarra...vol rehabilitar-se, ni que siga fent de taxista i a Irlanda, tampoc. Es veu que el què té –ni que siga merescut- el sanbenito de terrorista l’ha d’exercir tota la vida i les autoritats tenen l’obligació (!) d’entrebancar la seua rehabilitació, empenyent-lo a tornar a les pistoles.

I els genocides confessos, com ara Karadzik, es defensen afirmant que Sarajevo i Srebrenica són un invent: que no hi hagué cap massacre i que els milers de dones i infants assassinats ho foren per efecte de la necessitat de defensar-se dels serbis...Més o menys els arguments del govern d’Israel que al·lega legítima “defensa”, per justificar els milers de civils morts –dones i infants especialment- a la franja de Gaza i arreu dels territoris ocupats, des de fa més de seixanta anys. Mentrestant el tribunal Russell, davant la inoperància de la Cort Internacional, ha examinat a Barcelona la complicitat d’Europa, en la prolongació de l’ocupació israeliana dels territoris palestins. Un tribunal que, des de 1967, quan el filòsof Bertrand Russell el creà per investigar els crímens comesos a Vietnam, no ha parat de mobilitzar l’opinió internacional, a favor de les causes justes. Un magistrat del Tribunal Suprem, un premi Nobel de la pau, una excongressista nordamericana, un exministre sud-africà i líder antiapartheid i un exsenador belga en formen part. I l’expresident de l’ONU Butros Ghali, els escriptors José Saramago i Eduardo Galeano i l’ambaixador francès i coautor de la Declaració Universal dels Dret Humans s’hi han sumat, per recolzar la iniciativa. També el regidor de Jerusalem i pacifista israelià Mair Margalit va denunciar l’ocupació il·legal israeliana de Jerusalem Est. Algun dia, el govern democràtic –i alhora genocida- d’Israel haurà de donar resposta al clamor planetari, contra la seua política neonazi.

          I els suïcidis ja són la primera causa de mort externa –fora de les malalties cardiovasculars i cancerígenes- al món...Un món pretesament avançat i amb tot el què es pot demanar –al menys a occident- a l’abast. I això per damunt dels accidents de trànsit, qualificats com el “càncer” del segle en morts, per accident. Justament, aquest últims s’ha reduït un 20.7%, mentre que els suïcidats –majoritàriament homes- han estat en 3.421 persones el mateix any. Els psicòlegs s’esforcen en explicar com persones ben situades econòmicament, socialment i econòmicament, decideixen acabar amb la seua vida i troben “raons” emocionals o afectives –depressions, desenganys, abandonaments, buits existencials...- per justificar-ho. Pot ser l’absència de valors i el coratge vital per trobar sentit a l’existència humana no són aliens. I això no sempre es troba enmig de l’abundància i el benestar de la civilització actual. Alguna –o algunes o moltes- cosa falla en el món d’avui i caldrà recercar-ne les causes.

Encara com Varsòvia honora a Chopin, amb exposicions, recitals i un nou museu, en record del genial músic, en el dos-cents aniversari del seu naixement, en Zelazowa Gora, el 1810 i que acabà la seua vida, a París, als només 39 anys. L’obertura del nou museu, al palau Ostrosgoshich, i els concerts d’excepció, en sales i bulevards,  han culminat la setmana dedicada al geni, tant recordat i enyorat, des que als vint anys abandonà Polònia, a la què mai més no tornaria. Des de Mallorca, s’ha afegit a l’homenatge, la directora del Festival Chopin de Valdemossa i, a Varsòvia, s’exhibeixen els dibuixos que Maurice Sand deixà com a testimoni del pas de sa mare Georges Sand i el seu amant d’aleshores, Fryderyck Chopin.

Encara com, un alè de romanticisme i enyor ens ha compensat de la feixuga tasca de posar-se al dia, en les “coses” que passen. Encara com.

DIES FEIXUCS (9)

Com en “El rayo que no cesa”, -magnífic i emblemàtic títol del poeta d’Oriola, Miguel Hernàndez- cada dia ens trobem “assaltats” per notícies decebedores. Ara -i sempre, perquè el de la justícia és un tema recurrent–, els senyors magistrats demanen respecte per les seues actuacions...i caldria recordar a ses senyories que el respecte és per a qui se’l guanya, no per al qui l’exigeix sense més. I, en tot cas, cabria preguntar-se –amb el mateix dret i la mateixa contundència-, si la ciutadania, les víctimes del genocidi franquista, la democràcia i la professionalitat judicial...no en mereixen també de respecte. Perquè, independentment de l’exigible dedicació del poder judicial a servir a la societat, des de paràmetres d’ètica jurídica i moral, i del sometiment –com qualsevol altre estament- als principis democràtics sense reserves, comença a ser preocupant la manca de professionalitat que denoten el components dels alts tribunals. Perquè és comprensible –i just i moral i digne- que les sentències es dicten en funció de la “quota” política de procedència? El magistrats, no tenen una sobrada formació jurídica –i el sentit de la responsabilitat suficient- com per a prendre decisions, sense el lligam –és a dir la “consigna”- dels partits polítics que els “promocionaren” al càrrec? Sembla que no perquè, sistemàticament, la que prima és l’aritmètica de la tendència política, no l’argumentació seriosa i professionalment independent, que seria esperable –i exigible-. Així és com es perd credibilitat i respecte. Una credibilitat i un respecte que no serà fàcil de recuperar, mentre no es restaure -en els òrgans judicials superiors- la professionalitat jurídica.

Com tambè fa temps que ha perdut tota credibilitat i respecte el govern d’Israel, que fa més de seixanta anys que acumula incompliments de les resolucions de l’ONU i manté il·legalment l’ocupació dels territoris palestins, la construcció –igualment il·legal i condemnada pel Tribunal Internacional de La Haya- del mur de separació de Cisjordània i l’ocupació continuada del territori de Palestina, amb la construcció il·legal de colònies  d’ultres israelians, que fa impossible qualsevol intent de negociació per a la pau. La conducta d’aquell govern és del tot increïble i desafiant, sense cap respecte als principis morals més elementals i als drets humans, permanentment conculcats. A algú li pot estranyar la reacció de Hamàs –i dels moderats de Mahmud  Abas- front a un tal terrorisme d’estat, que és el primer i principal responsable del terrorisme palestí que genera?

Mentrestant el rei del Marroc -que no s’ha atrevit a donar la cara a Granada- fa llegir un comunicat on reivindica la sobirania (?) sobre el Sàhara ex-espanyol i demana un “arreglo político” –en forma de reconeixement d’una falsa autonomia- carregant contra el Front Polisari, com a “obstacle” per solucionar la qüestió.  El cinisme d’aquell monarca és de tal envergadura que els 27 –tan tebis en defensar els pobles massacrats, per por a irritar els poderosos, de qui depèn l’economia europea: pesca, petroli, gas...- no han volgut esmentar un tal comunicat, limitant-se Van Rompuny –el president del Consell Europeu- a demanar avenços en el respecte als drets humans, una forma indirecta de denunciar que la monarquia alauita els conculca i de reconèixer les aspiracions del poble sahrauí. Mentrestant es constatava l’èxit indiscutible de la presència d’Aminetu Haidar, l’activista sahrauí expulsada per Marroc i que protagonitzà una llarga vaga de fam contra la intolerància i el colonialisme marroquí.

          I en l’àmbit local –i com sol ser ha habitual- els valencians protagonitzant “bones” notícies: no n’hi havia prou amb el “serial” de l’assetjament de tres periodistes, pel sexualment insatisfet i políticament totalitari i despòtic –“popular” vaja- exsecretari general de Canal9, que ara i novament els “populars” protagonitzen una “alcaldada” absolutament demodé i maldestra: la censura de fotografies de l’exposició “Fragments d’un any”, que s’ha saldat amb la retirada de tot el material pels organitzadors, la dimissió del catedràtic Roman de la Calle, director del MUVIM -paradoxalment el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat !- i el ridícul més espantós i el desprestigi de les institucions on governa el PP, com ara la Diputació de València. I encara i fent-se els distrets, en un àmbit econòmic i de gestió tan maltractat, com és el turisme, els de la conselleria del ram –encabotats en el sol y playa com a única oferta turística- es gasten 4 milions d’euros –cosa de res- en publicitat on line, per fer vindre a babaus a deixar-se els diners en les precàries instal·lacions turístiques de la Comunitat Valenciana. Això en lloc de sanejar el territori –costa i interior-, assegurar una atenció adient als turistes –també cultural-, controlar la proliferació de chiringuitos, vigilar els preus i formar adequadament el personal. La solució dels “populars” és sempre la més cara, la més aparent i la més desproporcionada de les possibles.

          Encara com, la cooperant Alícia Gàmez, ha estat alliberada ja per Al Qaeda i sembla que la resta de segrestats es troba bé. Desprès de mesos de captiveri a Mali, ha retornat a Barcelona, en un avió militar espanyol, procedent de Burkina Faso. Els triquis miquis de sempre –els “populars, of coruse!- ja estan exigint al govern que “explique” a canvi de què –ja que no el poden criticar de mala gestió del segrest- s’ha aconseguit el tal alliberament. Pot ser el què haurien de preguntar-se els del PP és l’origen primer i principal d’unes tals conductes terroristes i en quina mesura els comportaments prepotents, colonitzadors i espoliadors envers el tercer món, protagonitzats per les nacions “civilitzades”, en són responsables. Seria un bon exercici d’intel·ligència i moralitat, de què ells en tenen una carència considerable.

DIES FEIXUCS (10)

“!Más madera!” que cridaven els germans Marx, en aquella inoblidable pel·lícula, on anaven cremant els vagons de fusta per alimentar la caldera de la màquina...Doncs això: d’una banda la pujada de l’IVA que sembla imparable, una vegada aprovada pel Parlament, suposarà un cost–diuen els diaris- de 290 euros per família i any. De cada família, rica o pobra, pudient o precària. Clar, n’hi ha que pagar els “plats trencats” dels bancs, institucions financeres i grans empreses, per apuntalar un sistema –el capitalista pur i dur- que dóna els guanys només a uns pocs i carrega els deutes sobre les costelles de tots. Certament, un tal sistema és exemple d’equitat, de solidaritat, de justícia i d’humanitat i qui no ho veu és un retrògrad esquerròs. I el més trist de tot és que eixa és la política econòmica –les altres, tres quarts del mateix- d’un govern suposadament de progrés –o si més no de centre- com el de Rodríguez Zapatero.

I mentrestant la “nina” Sarah Palin, l’exgovernadora d’Alaska,–es pot trobar una persona més superficial i inconscient?- patrocinarà reality shows a la tele, a preu milionari –un “quilo” per capítol-, segons informa la publicació nord americana The Hollywood Reporter. Sembla que no és prou participar en un debat setmanal, a la Fox contra la política d’Obama – a l’estil dels aquelarres locals – la tv d’Esperanza Aquirre, intereconomía i les emissions que patrocina Jiménez Lossantos-. No. Ara calia un reality show sobre la seua família, per exhibir a la criatura amb el síndrome de Down o al nascut de la boda precipitada. Així com per oposar-se a la llei de l’extensió –que no la universalització- de la sanitat pública d’Obama, de la forma més bèstia i neofeixista, amb un eslògan detestable: “mateu als seus fills” –als dels congressistes que votaren la llei-. Inaudit.

Altrament l’omnipresent Sarkozy que anul·la el seu primer ministre –algú sap qui és?- volent protagonitzar-ho tot, incloent-hi els affaires del cor, ara en contra seua, pel “rumor” de l’aventura –quàntes en van?- de la seua parella actual, rep un sever correctiu en les eleccions locals i l’esquerra aconsegueix el control de 23 dels 26 departaments de França. I clar -com a bon dretà- nega que un tal resultat té a veure amb les polítiques practicades pel “seu” govern central: cap relació (!)...Però a les 24 hores ja estava remodelant (?) el “seu” gabinet. Una altra cosa no, però (in)coherència tota.

Incoherència i mala fe, la de la nostra dreta que ara ha divulgat un dvd per acusar –quina novetat!- al govern de Zapatero de discriminar els valencians en fer complir la llei de costes i la necessitat de respectar el litoral, ara ple de “xiringuitos” a peu de platja, posant exemples absolutament trucats –quan no del tot falsos- en relació al tracte de favor que el govern central “dispensa” a les ciutats de Gijón, San Sebastian o Càdiz.

Mentrestant la taca d’oli dels abusos de pederastes amb sotana, s’estén urbi et orbe i l’únic que sembla posar una mica de seny, desprès de tants anys de silenci i secretisme impulsat pel propi Ratzinguer, quan era prefecte per la doctrina de la fe-, és Benet XVI: sembla que se n’ha adonat que només el reconeixement públic de la culpa i la decisió de posar ordre en el tema, pot salvar la situació i això a un preu molt alt. Els que l’envolten, però –cardenals, nuncis i altres càrrecs vaticans- volent ser més papistes que el Papa, no paren de rebaixar la gravetat dels episodis i no se’ls acut res més que “fer pinya” amb el Sant Pare. A aquella estratègia distractora i servilista s’ha apuntat amb entusiasme –digne de millor causa- la CEE, amb el cardenal Rouco al capdavant, que hauria rebut un avís del Papa, perquè tot seguit reconeixia una pública mea culpa i prometia actuar amb contundència, recolzant fins i tot les actuacions judicials empreses contra els violadors.

I el “serial” de Garzón que no s’acaba, ara amb la crítica indissimulada dels “populars”, tant amatents a defensar la llibertat – d’escollir centre, els pares, ni que siga fraudulentament o de mantindre emissores il·legals-, però no a deixar expressar-se a favor del jutge, ni que siga per un motiu que clama al cel: processat per investigar els crímens del franquisme. I els del Tribunal Suprem es mostren ofesos pel mateix motiu: serà allò de Dios los cria y ellos se juntan... –PP i TS-

Finalment l’energia nuclear al punt de mira dels 50 països reunits a Washinton, amb Obama, i fent pinya front al perill dels possibles usuaris de l’energia atòmica per a fins il·lícits, ja siguen governs, científics, empreses o líders del terrorisme internacional. I és que, tal com estan les coses, no només Al Quaeda és de temer, hi ha Corea del Nord, L’Iran...i Israel que, per començar, no volgué assistir a la cimera perquè seria una manera de reconèixer què és una potència nuclear i no està disposat, a més, a sotmetre’s a les normes de control internacional. Decididament hi ha països que practiquen un terrorisme declarat, ara amb l’armament atòmic.

Encara com Obama ha aconseguit asseure a tants dirigents mundials, per conscienciar-los d’una multilateralitat indefugible i d’una legalitat internacional que cal respectar, també en l’àmbit de l’energia atòmica. I ell mateix dóna exemple pactant, amb Rússia, el progressiu desmantellament d’instal·lacions i armament nuclear.

Encara com.

                               DIES FEIXUCS (11)

Más de lo mismo...perquè en engegar les “notícies” –o obrir el diari- ja en coneixes una bona part, abans d’escoltar-les o llegir-les: que cal estalviar aigua, que hi han nous casos de pederàstia, que el conflicte del Cabanyal continua, que les víctimes del franquisme són novament escarnides, amb el processament de Garzón i més enllà

Compte amb el consum d’aigua, perquè sembla que l’occident en té prou –de moment, però en 2025, fins a 290 milions d’habitants de la Mediterrània, en podrien anar escassos-. I tot i això la IV cimera de Barcelona sobre  l’aigua concloïa sense acords notables –gràcies a Israel, que es negà a signar per la referència del document als territoris ocupats(!)- mentre els experts advertien de la disminució de precipitacions a llarg termini, que encara agreujarà més el procés del canvi climàtic i recomanaven la contenció de l’ús domèstic, doncs el 40% de l’aigua potable se’n va per la cisterna dels banys.

I tornem: l’església a Suècia –desprès de Noruega i Dinamarca i Irlanda i Alemanya i EEUU i...- reconeix abusos sexuals a menors, des dels anys quaranta i la jerarquia es compromet –ara!- a col·laborar en les investigacions i arribar al fons dels què, més enllà de la valoració moral de “pecats”, ara ja es qualifiquen de “delictes terribles”. El propi Benet XVI reconeix que és hora de fer penitència, front a les crítiques aparegudes per la successió d’episodis ara descoberts, de pederàstica dels eclesiàstics practicats des de fa anys.  El Vaticà també ha de fer front a les dures paraules del teòleg més prestigiat a Europa, Hans Küng, condeixeble de Ratzinguer, que insta als bisbes a posicionar-se front a Roma, més enllà del servilisme i l’obediència cega que practiquen els prelats.

          I l’alcaldessa de València, actuava –novament- amb premeditació i mala fe, aprofitant el curt espai de temps entre la publicació de la nova llei del Consell que desprotegeix el barri del Cabanyal i el nou recurs presentat pel govern per paralitzar-la i ordenava nous enderrocaments, que originaven enfrontaments greus entre els veïns i el consistori i generava càrregues absolutament brutals de la policia nacional, contra els pacífics manifestants. Mentre que el conseller Cotino –al que se li atribueixen interessos immobiliaris al barri- s’ha dedicat i es dedica a acusar al govern central d’actuar contra València (!) i els valencians (?), en oposar-se als enderrocaments, silenciant a propòsit que l’ordre és del Tribunal Suprem, no del govern. Això mentre l’alcaldessa -en clara revenja- paralitza qualsevol intervenció recuperadora del barri, què és justament el que les associacions de veïns demanen des de fa anys.

          I al cementeri del mateix barri, les associacions per a la memòria històrica, tenen dificultats per homenatjar a les víctimes dels afusellaments del franquisme: es construeix un monòlit damunt de l’espai on s’han localitzat les fosses, per dificultar-ne les intervencions de reobertura i es prohibeix l’himne del País Valencià –la Muixeranga- i el de la república, en els actes programats.

          Tampoc ha amainat el setge a Garzón que, per distraure del tema principal del revival franquista que s’ha encomanat també als alts tribunals, es “disfressa” de possibles cobraments de l’entitat bancària –el Santander- que patrocinà els cursos que impartí el magistrat, durant la seua estada als EEUU, entre el 2005 i el 2006. Mentrestant els familiars de les víctimes del genocidi franquista i els supervivents es reorganitzen i exigeixen justícia, així com nombroses entitats internacionals –de juristes inclosos- que pressionen sobre el tribunal. També els media de tot el món s’han mobilitzat i un centenar de periodistes han viatjat a Espanya per rebre “explicacions” del TS, que les ha donat a mitges. Mentrestant el cas Camps es troba a punt de ser abordat, desprès del recurs de la fiscalia i del PSPV contra el sobreseïment que en feu el jutge de la Rúa, amic –o més que amic, segons el mateix president de la Generalitat- seu.

I la natura sembla que torna a protestar, ara amb l’erupció del volcà d’Islàndia sota el glacial Eyjafjallajökull i es col·lapsa el trànsit aeri –més de 5000 vols anul·lats el primer dia i notables afectacions en els següents- de mitja Europa, per l’emissió d’un núvol volcànic de proporcions i extensió gegantines, les partícules del qual bloquegen el funcionament de les turbines dels aparells. Això desprès de la sèrie de terratrèmols que començaren per Haití, seguiren per Xile i ara afecten a la Xina, a l’interior tibetà més abandonat, amb més de 600 morts, més de 300 desapareguts i 100.000 famílies sense sostre.

Encara com València –per una vegada- és notícia agradable, en ser seu d’una trobada mundial –el Vè encontre i amb ampla participació de lideresses dels països africans emergents-, per debatre la dignitat de la dona, ara en el món de la producció i l’ocupació, amb una presència i un reconeixement adients enmig de la crisi econòmica –encara que no només econòmica- que serà molt més superable si es compta amb elles o, fins i tot, no s’hauria produït, si els llocs de responsabilitat econòmica estiguerenen mans de dones. Així les intervinents defensaven una obvietat: que la igualtat de gènere esdevé crucial per acomplir els objectius de la UE i aconseguir la cohesió social i econòmica a Europa i al món.

Encara com.

DIES FEIXUCS (12)

I tornem-hi amb les “bones notícies”: sous astronòmics per a gent –del PP of course!- que no fan un brot, recuperació de projectes faraònics i depredadors, com Marina d’Or, universitats fantasmagòriques com la VIU, ruquera institucional en no reconèixer el títol als què més saben de valencià i conductes agressives afegides, també a les presons i en la policia hi han abusos i vexacions. Tant de bo reben el seu merescut.

Efectivament, ara s’ha sabut –tot o quasi tot acaba sabent-se- que el defenestrat alcalde Gimeno de Castelló, compensat amb un alt càrrec fantasma –director de la ciutat de les llengües(?)- és el millor pagat de tota la Generalitat –govern inclòs-. I ara també s’ha sabut que, desprès de la tira d’anys sense local per a un tal projecte fantasma –un més de les pretensions somiadores de Camps- és als terrenys de l’aeròdrom, on s’ubicarà. I que ningú siga malpensat, que l’adjudicació de les obres a una empresa que comparteix projectes amb el fill del tal Gimeno és pura casualitat. Res de tracte de favor ni de gürtelets locals. Tot legal –com tot el que promouen els “populars”-

I encara hi han que han perdut l’ “oremus” en seguir amb el megaprojecte de Marina d’Or, doncs sembla que no n’hi ha prou en la depredació i ofegament de la costa d’Orpesa, amb milers d’apartaments-colmena i d’edificis hotelers horteres que envaeixen l’espai. Calia, encara, la pretensió faraònica d’ “urbanitzar” 18 milions de mts2 -que és diu prompte- i com qul de la diputació de Castelló, encara es reclama “agua para todos”(!)-. Clar que sense el reclam del parc temàtic Mundo ilusión, una tal pretensió d’atraure turistes, pinta malament. Per això, contràriament a la decisió d Fabra d’aturar-lo –és l’única cosa amb trellat en tota la seua vida-, ara els promotors d’un tal despropòsit urbanístic li reclamen a la Generalitat que el reactive. Ni que siga pel deute públic tan bestial, els el PP del Consell no s’atreviran. I això que guanyarà el país, el paisatge, les reserves aqüíferes i l’equilibri ecològic ja tan malmès. Esperem-ho.

Clar que en això dels gran projectes –ni que siguen fantasmagòrics- els del PP en són experts. Ara apareix com a notícia que la Universitat de València Internacional –VIU en anglès of course!- ha aconseguit impartir el grau de mestre (?!): es veu que una titulació que es pot cursar en totes les universitats espanyoles li calia també a la VIU. I un master –de violència- derivat de l’altra ocupació del seu rector el Centre Reina Sofia, també resulta molt adient a la VIU. Això sí, tecnologia punta a punta de pala i l’anglès com a llengua domèstica, per als 641 alumnes matriculats. És evident que una tal i nova universitat feia molta falta (!), mentre es manté en la indigència econòmica a les altres cinc –Alacant, Miguel Hdez. D’Elx, València-UVEG, València-Politècnica i Uji de Castelló-.

Mentrestant el “nostre” Consell suma ja 35(!!) sentències judicials en contra, per no voler reconèixer el títol de filologia catalana, per acreditar la capacitació en valencià, a les oposicions de secundària. És tan increïble com rebutjar el títol de filologia espanyola per acreditar el coneixement del castellà. Ells –els del PP- ja ho saben que prevariquen, adoptant decisions il·legals sabent que ho fan, però i els vots dels ultres? Com, si no, guanyarien les eleccions si no donaren carn a la fera? El seu catalanisme furibund, antidemocràtic i analfabet busca la complicitat dels sectors més retrògrads i acomplexats de la societat valenciana i seguiran fent el ruc, per més sentències que la Justícia emeta. Només la pèrdua de les votacions els farà rectificar...i això es veu lluny i ells ho saben.   I encara afegeixen l’agressivitat i l’insult, com en el cas de Rus, un càrrec públic –president de la Diputació de València- que no s’ha tallat en qualificar de gilipollas –en castellà cutre, clar- als mestres que parlen bé el valencià i no diuen entonses, com ell, sinó aleshores. I encara amenaça en rematarlos (sic). Un tal energumen –per més que no tira dos pams d’alçada-  ha estat denunciat als tribunals i cridat a declarar.

          I per si no n’hi havia prou, l’escàndol penitenciari amb funcionaris implicats en vexacions i abusos sexuals a recluses en Alcalà-Meco, que suposarà un respir per a l’església: així que no són els únics –els clergues pederastes- els abusadors. Ara a la presó i fent ús i abús d’autoritat, funcionaris corruptes abandonen el servei per anar a buscar “provisions” alcohòliques i muntar un party i altres es dedicàrem a practicar sexe amb recluses: la resposta de l’administració ha estat com a mínim i contràriament a la del Vaticà, immediata i contundent i els cessats els directius i expedientats els funcionaris, alhora que suspesos de servei. I encara cinc dones policia han denunciat al seu instructor, a Santander, per conductes impròpies i vexacions.

          Encara com la convocatòria –un anys més- de les trobades per part de l’escola valenciana –a favor de la llengua i el país- amb una participació massiva estimada, com els anys anteriors de 200.000 assistents- esdevenen com una alenada d’aire fresc, enmig del clima irrespirable del monolingüisme –castellà of course!- que practiquen i imposen els “populars” locals. Xavier Mariscal, també enguany, recolza amb el logotip d’original disseny aquells actes i lamenta que el govern valencià done l’esquena al valencià i a l’escola valenciana.

DIES FEIXUCS (13)

Mal número (13) per abordar temes d’actualitat, com la negativa a acceptar la presència d’una alumna en un institut madrileny, per portar el vel, en base a un reglament intern (!) que ho prohibeix (?). O l’ocasió aprofitada per la conferència episcopal espanyola –CEE- per distraure l’opinió pública del tema dels abusos i criticar de pas el laïcisme de la societat –del govern Zapatero- actual. Mal número també per analitzar el cinisme de Rajoy que acusa al ministre Gabilondo d’estar sota la pressió i sectarisme (sic) del PSOE. O per quedar-se perplex per la deriva del jutge Varela que ara expulsa (!) a Falange del procés contra Garzón. O per tornar a trobar l’affaire dels abusos a menors, que està costant la dimissió –a bones hores!- de més d’un bisbe. O per tornar a comprovar que la cosa de l’Irak no s’arregla...

El cas de la nena Najwa Malha és inaudit: que una norma de funcionament intern es permeta transgredir les lleis –la LODE, llei orgànica del dret a l’educació, es promulgà per garantir un tal dret, sense restricions- i la mateixa Constitució proscriu tot tipus de discriminació per cap motiu i que l’equip directiu no haja estat cessat, no passa més que en un país de pandereta i en una comunitat –la de Madrid- de fira. Un tal reglament esdevé nul de ple dret i el fiscal hauria d’haver actuat d’ofici per neutralitzar-lo, portant els responsables davant de la Justícia. I no cal dir que la que fou ministra d’Educació i ara “lideressa” de la Comunidad de Madrid no pot passar per ignorant ni permetre’s la llicència de “respectar” un tal “reglament”, si no vol -a més- ser considerada xenòfoba –que d’altra banda és el què predica el seu partit, el PP- Que es trasllade a un altre centre a l’adolescent en qüestió, esdevé un despropòsit i una injustícia flagrant que algú haurà de corregir. I si els centres educatius han de ser exemple del què s’espera d’ells –formació humana integral, educació per a la convivència, preparació per al futur...- i no ho són, ni mereixen un tal nom ni els responsables (?) la consideració d’educadors.

I ara ve la manipulació de la CEE que, per distraure l’atenció dels casos de pederàstia -que el portaveu Martìnez Camino té la barra de qualificar d’ “escassíssims”(!?)- i defensar les seues tesis contra el laïcisme constitucional, ara aprofiten el moment i reclamen la presència dels símbols religiosos a l’àmbit públic: o siga els crucifixos a les escoles, amb el mateix dret que aquella adolescent a portar el vel. Confonen així volgudament el dret constitucional de l’alumna a portar vel –o una creu al pit, que és la situació comparable-, amb l’exigència d’imposar a tota la classe –creients o no- el símbol d’una part, ni que siga el crucifix –o la mitja lluna si hi ha alumnes musulmans, no?-. I, en tot cas, el ministre del govern de Zapatero també ha defensat aquella alumna i ha estat la “catòlica” sra. Aguirre la que s’hi oposa. L’excomunicarà, per una tal conducta, el cardenal de Madrid, monsenyor Rouco?

I més dimissions, ara de bisbes, pels “escassíssims” –en opinió de Martínez Camino, portaveu de la CEE- casos d’abusos de pederastes eclesiàstics, que es conten per milers i urbi et orbe: ara és el bisbe de Bruges –Roger Vangheluwe-, desprès de confessar haver abusat d’un menor. I l’irlandès James Moriarty que reconeix que, durant 70 anys a Irlanda, es produïren abusos continuats a menors i l’alemany Walter Mixa, per maltractaments a infants. Una tragèdia que el Vaticà faria bé en encarar de manera valenta i no com la CEE sembla que li aconsella, fent-li arribar mostres d’adhesió, però no de contundència amb els pederastes.

Rajoy, com era d’esperar, es nega a facilitar la renovació d’un Tribunal Constitucional caducat, perquè la majoria conservadora –hereva del temps d’Aznar- els és favorable a les seues tesis contra Catalunya i l’estatut. La seua “argumentació” és que a mig partit...-vol dir que encara queden quatre anys més de deliberacions?- no es procedent (!). Així, des dels àmbits jurídics dretans heretats d’Aznar –d’infausta memòria-  bloquegen les iniciatives i actuacions del govern democràtic de l’Estat, que ells no controlen... del tot. Perquè, a base de l’obstrucció sistemàtica a Zapatero i amb la connivència de tanta premsa –i altres media- “lliures”, estan aconseguint que un govern suposadament de centre –ni això- estiga fent una política econòmica, antiterrorista i educativa descaradament de dretes.

I ara el jutge Varela, que no sap com desempallegar-se del “marron” en què s’ha posat, processant el magistrat Garzón, va i en una exhibició d’incongruència, justament ara –no al seu moment quan no hauria d’haver acceptat a tràmit la querella- expulsa del procés a Falange, perquè troba que bona part dels “arguments” dels querellants són còpia textual del seu propi auto o contenen múltiples “valoracions” de tall ideològic -feixista, clar-. D’això se’n diu... a buenas horas mangas verdes, ni que siguen amb “puntilles” de toga judicial. Tot plegat una vergonya nacional, en la què participa activament Rajoy en titllar d’antidemocràtiques i inconstitucionals les manifestacions -pacífiques- de milers de ciutadans arreu de l’Estat i per tot el món, en contra de la mascarada de procés.

Encara com el ministeri de Foment –la Diputació de Castelló i la Genaralitat Valenciana tenen altes prioritats- es posa al capdavant de la iniciativa en recuperar el castell de Morella, amb finalitats culturals i turístiques –i de dignificació del patrimoni, ja que altres com l’ajuntament de València es dedica a destruir-lo com en el cas del Cabanyal-.  Efectivament Foment destinarà 223.000 euros, per frenar el deteriorament de l’entorn per les filtracions d’aigua, des de la plaça d’armes i la consolidació dels murs de contenció i el llenç de la muralla, afectats per enfonsaments. Encara com.

DIES FEIXUCS (14)

Erre que erre...les notícies que ens arriben fan honor a allò de que “una bona notícia no és notícia”...Perquè costa –Déu i ajuda- de trobar-ne alguna que no siga pèssima.

 I així el Papa -que se sent assetjat pels escàndols d’abusos- trau forces d’on pot, per assegurar que es troba avergonyit i pesarós pel què s’està ara descobrint –tot i que fa dècades que dura- i promet investigar-ho fins al final i col·laborar amb la justícia civil. Déu faça, perquè la cosa cobra dimensions gegantines, tot i que el portaveu de la CEE –abans pare Martínez Camino i avui bisbe Martínez Camino, gràcies a la seua bel·ligerància i agressivitat patològiques contra el govern de Rodríguez Zapatero- ho minimitza, dient que aquells escàndols són “escassíssims”(!?).

Escassíssims, també, deuen ser els indicis que –en el context del cas Gürtel- el jutge Pedreira ha trobat del finançament il·legal del PP, quan el seu tresorer ha hagut de dimitir de senador i donar-se de baixa del partit i afecta –com no!- al govern del sr. Camps. Efectivament, a més del probable finançament il·legal, el Consell ha d’afrontar unes altres dues “espines”: el malbaratament de fons públics –en un estat no confessional- en la visita del Papa i les adjudicacions –a dit- a Orange Market, dels pavellons de Fitur, per part de l’aleshores consellera de turisme i ara –com a premi de bona gestió(!)- presidenta de les corts valencianes, que deu esperar que s’obre novament el miracle –donya Milagrosa- de la prescripció d’aquell affaire, com de l’obsequi que rebé del “bigotes”, en forma de rellotge de polsera de superluxe. Això mentrestant l’encara president(e) espera el seu –miracle- en l’arxivament, per part del Suprem, del procés que l’acusava d’haver rebut costosos vestits –també de la trama corrupta- i que ell jurava –en fals- haver-los pagat dels seus –de la dona- diners. El jutge de la Rúa –gran amic seu- el “perdonà”, al preu de desautoritzar-lo, quan resolia que els regals (!?) rebuts no podien relacionar-se amb el càrrec que ostenta –deu ser per això que la resta de ciutadans també hem rebut el nostre lot de vestits marca Gürtel-

I, sense eixir de casa, es dona al públic coneixement el què ja sabia tothom: que, també la comunitat valenciana ocupa els últims llocs en fracàs escolar i així, mentre la mitjana “nacional” és del 30%, nosaltres presentem un 40% de fracàs –a Catalunya per a més inri i astorament dels sectors locals més ultres i anticatalans, és del 25%-. I no és estrany amb un forense de conseller –Font de Mora- i amb un antecedent, com el de Camps, també conseller en temps i ara molt (poc) honorable president de la Generalitat Valenciana: així ens va! que, en lloc de dedicar-se a treballar de valent, malbaraten els sous que cobren, en pensar com faran la vida impossible al govern de l’Estat –ara que no el controlen-: pervertint l’assignatura d’EpC –Educació per a la Ciutadania- amb l’ “ocurrència” d’exigir que es done en anglès. O negant-se a que els escolars valencians puguen resultar beneficiats de l’entrega d’ordinadors portàtils del Ministeri. O ofegant econòmicament les universitats valencianes, perquè planten cara a la burrera i analfabetisme culpables dels “populars”. O introduint el mandarí com a tercera llengua (!), quan el valencià fa aigua per tots costats i el castellà ben prop. O conflictivitzant la comunitat educativa i intentant domesticar el Consell Escolar...És a dir, fent tot el contrari del què caldria fer, per aconseguir un millor ensenyament.

I encara ara, els pacífics ciutadans que s’oposaven als buldòzers destructors del Cabanyal i reberen les càrregues brutals d’una suposada policia d’un estat –més suposadament encara- de dret i civilitzat, acaben denunciats, com en el cas de la diputada Mònica Oltra, perquè la policia de la sra. Barberà l’acusa d’implicació en els “incidents” –eufemisme referit als enderrocaments il·legals i la càrrega brutal dels actuals “grisos”- del Cabanyal...Vivir para ver que deia aquell, o siga fer passar les víctimes per botxins.

Mentrestant el serial Garzón fa el seu camí, hàbilment utilitzat pel PP per distraure l’atenció del respectable, en relació al merder (sic) de corrupció, que ja els arriba als ulls als“populars”. Als dels PSOE, però, ja els està bé: no heu presentat una “llei”(?) de (des)memòria històrica, que és una burla descarada a les víctimes del genocidi franquista i una nova amnistia contra els torturadors? Doncs ja ho teniu: els “al·ludits” –Fraga entre ells- en lloc d’estar agraïts i mantindre’s callats, armen la trifulca i enverinen el clima polític i ciutadà, com ho feren els seus antecessors, els revoltats de la guerra (in)civil, pensant que “cuanto peor mejor” i que qualsevol mètode els val, per tornar al poder formal –el real i econòmic no l’han perdut mai-. A més el govern de Zapatero –mitjançant el fiscal- no havia recorregut les investigacions d’aquell jutge, per considerar-les alienes a la seua competència? A què ve, ara, a posar en qüestió al magistrat Varela per haver-lo processat, precisament per això? Del revival feixista que estem patint –tornant a patir- el govern del PSOE és en bona part responsable, per no haver tingut coratge de fer les coses bé.

Encara com el pensador –pensar ja comença a ser un luxe- nord americà, Jeremy Rifkin augura una nova època, en què l’empatia serà la “carta de presentació”. Tant de bo, perquè la seua teoria és d’allò més agosarada: l’homo sapiens serà substituït per l’homo emphaticus. Així ens situarem en la que ell anomena tercera revolució industrial, quan serem capaços d’entendre’ns –i conviure respectuosament- amb la resta d’habitants del planeta. Ja seria hora, perquè ara per ara l’ésser humà l’única cosa que sap fer és –segons Rifkin- “devorar el planeta” i no queda massa temps per salvar-lo –a l’home que morirà amb la Terra-. Tant de bo que les noves generacions  -no del PP of course!- entenguen que naixem per a compartir. Tant de bo.

DIES FEIXUCS (15)

Torna-li la trompa al xic... com es diu per ací, per mostrar un cert cansament, front a fets i situacions que no paren de repetir-se. És el cas de les notícies de cada dia...

I per variar, Israel, a les portades dels diaris i al noticiaris de tot arreu: no n’hi ha prou amb l’ocupació il·legal dels territoris o la construcció de nous assentaments d’ultres, al país dels palestins o la continuïtat en la construcció del mur –declarat il·legal pel Tribunal Internacional de La Haya-, que empresona els seus veïns o els assassinats indiscriminats dels que es manifesten pacíficament contra l’ocupació. No. Calia, ara, atiar la xenofòbia contra els “sense papers” palestins, que els fan la feina que ningú d’ells vol fer –com ací- i, damunt, els assetgen i mortifiquen. Sobre les acusacions d’ocupants il·legals, assetjadors de tot un poble i genocides, afegeixen, ara les associacions humanitàries, l’acusació al govern israelià de potenciar el racisme. Serà difícil trobar un exemple més pervers -en tota la història- que el del govern jueu, que ja ha sobrepassat amb escreix els crims contra la humanitat del nazisme.

I el capitalisme malalt que no s’adoba: ara hi han milions a dojo –fins i tot Espanya col·labora, quan nosaltres estem si fa no fa!- per “salvar” l’economia de Grècia, és a dir per reflotar les empreses i financeres que han portat el país –i Europa, al pas que anem- a la ruïna. L’objectiu no és salvar els ciutadans i recercar alternatives –que les hi ha- al fraudulent i caducat capitalisme  que ens tenalla, en favor de quatre vividors. No. L’objectiu és salvar la cara dels governs i de les grans multinacionals, que governen a caprici seu el món sencer. I poc importa l’esclat de violència i de protesta generalitzada a aquell país o que un 66% -que segur què és més- de ciutadans europeus critiquen una tal mesura. Ells –governs de dreta i de més dreta i empresaris i banquers- al seu “negoci”. Dramàtic.

I què passa amb la violència que creix arreu de França, especialment a la perifèria de París? No havia promès Sarkozy eradicar-la. Com, però? Amb més violència i repressió? Com és possible que alguns polítics no vulguen entendre que la repressió i la violència generen més violència i que són la misèria, la falta de treball i de serveis bàsics –escolars, sanitaris, culturals...- el racisme i la xenofòbia els què estan a l’origen d’aquell problema? El que fou ministre de l “ordre” –és a dir de la repressió indiscriminada i de la violència institucionalitzada- en el govern de Girac ja estava desqualificat per accedir a la presidència de la República, però les campanyes narcotitzadores de la consciència ciutadana i les propagandes teledirigides per posar la por al cos dels “pacífics” ciutadans, aconseguiren l’objectiu de catapultar al poder al “dur” de Sarkozy, la gestió del qual és un autèntic fracàs i no té visos de millora. Perquè la resposta (?) del president no és la de treballar per millorar la situació dels marginats i empobrits, sinó de “perseguir els delinqüents –els que ell mateix genera- sense pietat”. No han paraules.

I clar, el responsable de tots els retalls a les llibertat a Rússia i qui està al darrere de totes les “desaparicions” dels dissidents –periodistes inclosos-, a més de la manipulació de l’economia a favor d’uns quants privilegiats –heu endevinat qui?- ara ja fa campanya per tornar a ser president. El qui pervertí la tímida obertura democràtica al seu país, sense modificar la constitució russa, passant de president a primer ministre –és a dir seguint ostentant el poder- ara, també “democràticament” es prepara per substituir el titella de Medvédev. Ho fa a la Duma –un parlament a la seua mida- i en els media, on apareix tot sovint en “gestes” com la de posar-li un collaret a un ós de 231 quilos adormit. Mentrestant les tarifes i els serveis pugen i s’encareixen, sense que els guanys dels hidrocarburs puguen amagar la delicada situació econòmica i es promulguen lleis restrictives contra els mítings i les manifestacions i alhora es “filtren” les informacions politiques i econòmiques poc favorables a Putin.

I més a prop, la lideressa, esquitxada pels affaires d’espies i la trama Gürtel –a més dels episodis de confrontació amb el govern de l’Estat: contra la llei de dependència, contra la llei del tabaquisme, contra els ordinadors del ministeri d’Educació, contra la pujada de l’IVA...- guanya adeptes i es proclamaria –la sra. Aguirre- nova presidenta de la comunidad de Madrid per absoluta...Vivir para ver que deia aquell: quan més corruptes i més venals, més vots; quan més demagogs i més incoherents més recolzament “popular”; quan més prepotents i més impresentables més èxit a les eleccions. Certament, doña Espe usted si que sabe...

I Hugo Chávez segueix fent de les seues: ara se l’acusa de donar cobertura i situar en el seu govern a un exetarra. Certament Chàvez és un polític poc homologable amb la democràcia, però qui el catapultà al poder? Òbviament les votacions, però fou la campanya maldestra de Bush i el seguit d’intervencions colonialistes i prepotents de l’anterior president dels EEUU, què decantà el sentir dels veneçolans a favor seu. Massa vegades –com a Iran, també- les pressions injustificades i del tot interessades del món occidental obtenen els resultats contraris als desitjats: tenim el Chávez que ens mereixem, lamentablement.

Encara com el Papa ha decidit prendre “cartes” en el lamentable i degradant affaire de la pederàstia dels clergues i s’ha mostrat contundent, ara en relació a la figura –protegida ep!- per l’anterior pontífex, Joan Pau II, Marcial Maciel, el fundador dels “guerrilleros” –que també té “bemols” posar-li un tal nom a una congregació que suposadament hauria de seguir els passos de Jesús, l’antídot dels “guerrillers”...- Benet XVI ha qualificat de “delinqüent” –què és el nom, per més que des de la doctrina catòlica siga un pecador que també- i el tema podria afectar a la canonització “súbita” de l’anterior pontífex , per la protecció que dispensà a Maciel, no només en públic sinó desoint les nombroses denúncies rebudes des de 1978 contra el fundador dels “guerrilleros”, per maltractaments, abusos sexuals, poligàmia i l’existència de fills amagats, a més de sospites fundades d’enriquiment il·lícit.

Encara com es prenen mesures serioses.

DIES FEIXUCS (16)

Més encara? Doncs sí, sembla impossible, però el dia següent supera l’anterior...

I, per començar, les pròpies vergonyes: el president de la Generalitat, imputat, ara pel Suprem: els magistrats de la Sala Penal –els cinc i sense distinció de “tendència”!- acorden, per unanimitat, tornar l’expedient al tribunal de València, per continuar el procés al sr. Camps per suborn, que el jutge de la Rúa –gran amic del president- havia intentat tancar en fals. A més s’afegeix l’ocultació de 2.5 milions, per part del PP valencià, a Hisenda i la detecció de contractes atorgats irregularment a la trama Gürtel, per un grapat de milions més: les reaccions dels afectats, lamentables. Per una banda el partit de Rajoy presenta una denúncia contra el funcionari (!) que signa el informe, en el què es basa la Sala i l’imputat declara –públicament i sense rubor- que la decisió del Tribunal Suprem és “de risa” (?), que es troba “más feliz que ayer...” (!) i es compara a “Juan sin miedo”(!?) Decididament han perdut l’oremus i Camps, a més, el seny, necessitant una atenció psicològica urgent, ingressat en un centre de salut mental, prèvia la seua dimissió o cessament, si s’entesta en desvariar.

En un altre àmbit, hi ha que lamentar la pèrdua d’un dels pares de la psicologia europea -Miquel Siguán- que ens ha deixat als 92 anys. Procedent del món de la filosofia, prestigià la naixent psicologia del treball i de l’orientació professional i, més tard, la psicolingüística, dirigint investigacions que culminaren en la introducció de les llengües pròpies al curriculum escolar de cada territori. Es basava en l’experiència contrastada de la regió francòfona del Quebec, al Canadà, on els bilingües –francès/anglès- superaven als monolingües –anglès- en capacitat creativa, intel·lectiva i de expressió lingüística i comunicativa. Havia tingut una vida moguda: ja als 20 anys –en 1938- fou mobilitzat al front de Terol i, més tard, empresonat a Sant Miquel dels Reis, pels nacionales. Catedràtic de Psicologia a la Universitat de Barcelona, alguns tinguérem la sort de tindre’l com a professor, als anys seixanta, mentre Yela obria camins a la ciència psicològica a Madrid i Pinillos a València. Fou director de l’Institut de Ciències de l’Educació –ICE- d’aquella universitat, assessor de la UNESCO i defensor a Europa del multilingüisme, amb especial sensibilitat per les llengües minoritàries. El seu mestratge perdurarà sempre.

I la crisi econòmica encara o ara més que mai: Rodríguez Zapatero –pressionat per la UE i els EEUU- presenta un pla de restriccions, que hauran –haurem- de suportar els de sempre, és a dir la ciutadania, majoritàriament la classe treballadora. Perquè ja se sap, els guanys per a uns pocs –banquers, presidents de consells d’administració, grans empresaris...- mentre que  les pèrdues –que ells provoquen- se socialitzen, o siga “a repartir”. Queda clar que els polítics –ni que siguen moderadament progressistes- no són els que manen: el mercat és l’amo i senyor i el sistema capitalista –que ha demostrat amb escreix la seua incapacitat i la generació d’injustícies majúscules i de depredació del planeta- rep el tribut dels poderosos, una vegada més. Clar que alguna mesura –com la de congelar les pensions- resulta una bona notícia, perquè enguany, 2010, els pensionistes cobrem mensy que al 2009. Així que si al 2011 ens “congelen” vol dir que cobrarem igual. No?

I el serial de Garzón segueix, finalment suspès, encara que sembla que podrà viatjar a Brussel·les, a incorporar-se al Tribunal Penal Internacional, com a assessor. La qual cosa no deixa de ser -com a mínim- curiosa i extravagant: ací el cessen i allà el reconeixen i valoren. Especialment cridaner ha resultat un tal procés, pels qui l’han impulsat –un partit feixista i una plataforma sindical ultradretana-, que en els països democràtics homologats es troben fora de la llei. I pels càrrecs: investigar el franquisme i reparar les víctimes del genocidi. Si haguera estat per empresonar independentistes catalans -als jocs olímpics- i no acceptar les denúncies de tortures policials formulades –en què resultà desautoritzat per la justícia europea- podria entendre’s. O per  haver dificultat el vot a més de 100.000 ciutadans bascos –un 10% del cens electoral-, fent així possible que els perdedors de les eleccions –PP i PSOE- col·ligats governen Euzkadi, s’entendria. Però no, se’l processa per investigar el genocidi franquista. Clar que el magistrat hauria d’haver sospesat que encara queden vius alguns factòtums del franquisme, amb molt de poder –com ara Fraga-, que la meitat de la població –o més- és incondicional del partit polític hereu dels postulats del general revoltat, que hi ha l’església institucional pel mig que hi “combrega”, que bona part de la magistratura no és només de dretes –tant de bo-, és alguna cosa més i que, finalment, s’ha exhibit massa –jutge “estrella”?- com per a no haver generat l’enveja i la rancúnia en bona part dels seus “companys”. Tot sumat ha donat el què ha donat, davant de la incredulitat internacional, on novament apareixem –com el què som, pot ser?- com un país tercermundista.

Encara com el president Obama fa una convençuda i apassionada defensa del civisme polític i exhorta als ciutadans a comportar-se civilitzadament i als partits a no demonitzar l’adversari. Ho féu a la universitat pública de Michigan i no són nomes paraules, perquè el seu comportament coratjós i contundent ho mostra i demostra a l’abast i recomanava calma i generositat democràtica. Fins i tot aconsellava els lectors de periòdics de no ser-ne d’un únic diari, per contrastar i valorar i avisava: “la pràctica d’escoltar els punts de vista diferents és essencial per esdevenir un veritable ciutadà...” Llàstima que ací, alguns –els de sempre, clar-, no volen ni sentir a parlar que els escolars es formen en el creixement humà i ciutadà i hagen declarat el boicot a la matèria que ho formula, l’EpC –Educació per a la Ciutadania-. I no podem dir que ja s’ho faran, perquè ho pagarem tots i ben pagat. Lamentablement.

DIES FEIXUCS (17)

“Cuanto peor mejor...” sembla ser l’eslògan d’alguns sectors de la nostra societat –polítics inclosos- i a fe que el panorama resulta ben preocupant. Perquè hi ha alguna cosa que funciona?

D’entrada assistim perplexos a la barra de la policia governativa que no contenta en apallissar brutalment pacífics ciutadans, en els episodis luctuosos del Cabanyal -com en els pitjor temps del franquisme- ara va i es permeten portar als tribunals a una de les ciutadanes –la diputada Mònica Oltra- per “resistència” (!) a l’autoritat (?). Deuen pensar que la millor defensa –ara jurídica- és l’atac –ara denunciant als agredits-. Esperem que la justícia no els faça el joc i deixe en evidència el comportament brutal i antidemocràtic d’uns agents suposadament de l’ordre, en un estat de dret.

I encara en l’àmbit local hem de suportar les bravates del PP que –com la policia nacional- volen fer-se passar per víctimes: així molt ofesos amb el portantveu socialista a les Corts Valencianes perquè els deixa en evidència –ara en el cas Gürtel de marres-, els “populars” han escenificat el sainet d’intentar reprovar-lo (!?) Però totes les altres forces polítiques -que per una vegada han actuat plegades- han abandonat l’hemicle valencià i han deixat sols als del PP, que han culminat la mascarada en solitari. I és que acostumats a manar de tot i a comprar el què faça falta –“serà per diners?” que deia l’alcaldessa?- no suporten que alguns magistrats no s’han doblegat als seus dictats i s’hagen “atrevit” a inculpar al president(e) Camps de suborn i que l’oposició els ho retreu. No ho suporten.

Mentrestant el dia a dia de la població, abandonat i les seues necessitats més peremptòries ajornades, com el col·legi públic –paralitzat des de fa vuit anys!- del barri de Russafa: el solar hi és, però el projecte roman inoperant. Així que uns 800 infants del barri han de ser escolaritzats en precari en altres indrets de València, per manca de places i els responsables de la Plataforma per Russafa denuncien l’incompliment de les promeses de l’alcaldessa Rita Barberà, que no té més política urbana que afavorir l’especulació dels constructors i la destrucció de barris emblemàtics com el Cabanyal. I és que el PP confirma els pitjors pronòstics de deixadesa i abandó dels barris de la ciutat, en favor de les obres gegantines i els grans eventos, que comparteix amb el govern de la Generalitat: la seua no és més que una contrapolítica de tot el què és raonable i exigible per la ciutadania. Un autèntic desgovern de nefastes conseqüències per als valencians.

I sense eixir de casa l’affaire de l’assetjador de periodistes de canal 9, cueja i la querella criminal presentada per les assetjades fa el seu curs: la jutgessa ha acceptat les proves i tot fa pensar que l’individu en qüestió patirà la condemna corresponent. Mentrestant,  retorçuts i roïns que són els del PP, ja preparen una eixida “airosa” a l’assetjador –han de tornar-li el favor de les adjudicacions milionàries de la retransmissió de la vinguda del Papa- i li proposen una jubilació anticipada, amb una indemnització substanciosa: 130.000 euros, cosa de res per a ells, perquè ho pagarem –com totes les “alegries” populars amb què ens obsequien- els contribuents. Lògicament s’ha presentat la corresponent denúncia contra el seu cap, el director general de la casa, que cal esperar que sortirà el seu efecte.

Finalment, sembla que el govern de Rodríguez Zapatero augmentarà els impostos als rics...però ves a saber quan. De moment els funcionaris ja tenen adjudicada la baixada de sou, els jubilats ja cobren menys enguany que l’any passat i la pujada de l’iva és un fet. Tot això en qüestió d’hores...però ai! els rics: això demana temps, cal preparar un projecte molt ben estudiat i portar-lo als pressupostes de l’any que ve...i anar molt en compte que no afecte a les inversions i a la producció, perquè, clar, la doctrina –també de l’esquerra- és que la riquesa és producte del capital no dels treballadors –funcionaris o no- als que es pot maltractar sense contemplacions encara que els culpables de la crisi han estat els altres...Decididament, amb uns tals amics –governs suposadament de “progrés”- no calen enemics –governs declaradament dretans-.

I a Tailàndia l’exèrcit esclafa les últimes resistències civils a la dictadura que pateix el país i redueix la capital Bangkok a runes. Tot això de manera contundent amb tancs i artilleria pesant destrossant el centre comercial i financer de la ciutat i amb foc reial que s’ha cobrat desenes de morts entre els civils. És així com un cos militar –l’exèrcit- suposadament creat i mantingut per defensar a la població contra suposats atacs exteriors, es converteix en força agressora interna contra els ciutadans, quan aquets no es comporten amb la docilitat que demanden els que manen. I la comunitat internacional muda, sorda i cega: una vegada més l’ONU ha mostrat i demostrat la seua ineficàcia front a països –règims més bé- de dubtosa catadura moral –com ara Tailàndia, però no és l’únic (mal)exemple- que es dediquen a conculcar els drets humans i la legalitat internacional.

Encara com la meravella dels quasi vuit mil(!) guerrers de terracota de Xian, del mausoleu de l’emperador Qin Shin Huang, han estat reconeguts i els arqueòlegs que fa 30 anys que hi treballen, premiats amb el Príncep d’Astúries de les Ciències Socials, per haver donat a conèixer al món aquesta meravellosa mostra de la civilització mil·lenària xinesa. Reconegut com un dels conjunts monumentals més importants del món –comparable a les descobertes de la Vall dels reis a Egipte-, fou declarat patrimoni de la humanitat, en 1987. Datat cap al 220 abans de Crist, ocupa una superfície soterrada de cinquanta kilòmetres quadrats i encara s’estan trobant, ara, exemplars de guerrers policromats, que “custodiaven” la tomba del primer emperador xinés. El guardó ha suposat per a l’equip arqueològic i la cultura mundial una oportunitat per a la cooperació i la difusió dels bens culturals i històrics.

DIES FEIXUCS (18)

Com una gota d’aigua a una altra...se sembla l’actualitat d’un dia per a l’altre: els mateixos problemes, les mateixes preocupacions, les mateixes desgràcies... I quan hi han “novetats”, lamentablement, és per a pitjor.

Així no desapareix de l’actualitat el denigrat i degradat –per la desídia i càlcul econòmic dels guanys immobiliaris especulats per la dreta- barri del Cabanyal. Ara perquè el consistori local que presideix –sine die i des que el franquisme es reinstal·là a València- la sra. Rita Barberà, en revenja als recursos interposats pel govern central i atesos pel Tribunal Suprem, en haver de paralitzar els enderrocaments, han paralitzat –també i de manera perversa- les iniciatives per recuperar l’alè ciutadà i comercial al barri: així no es pot instal·lar ni un trist quiosc, Així responen de l’única manera que saben fer-ho els “populars” locals: obstruint, fent malbé, agredint, malbaratant...roïns com son i de mala raça. I per si no n’hi haguera prou té –el mateix consistori que presideix una tal edil- la poca vergonya de denunciar a una de tantes i nombroses ciutadanes que oferiren resistència del tot pacífica als buldòzers i als agents de la policia local, en la seua obra destructiva i il·legal com es palesà. A la diputada Mònica Oltra que no es mossega la llengua a les Corts –i pot ser per això més que res- va i la porten davant del jutge: així els botxins volen aparèixer com a víctimes i fan de la justícia un ús del tot pervers.

Per variar, també, l’administració educativa (?) valenciana, “alarmada” perquè l’alumnat puga esdevenir bilingüe i, per tant, amb un més que bon domini no sols del valencià, sinó del castellà, pretén retallar la presència de la nostra llengua, en les línies anomenades d’ “incorporació progressiva” –i dificultar tan com poden la continuïtat de les línies “en valencià”-. Ho fa amb l’excusa –de mal pagador- de què s’ha abusat (?!) del nombre de matèries que s’arriben a impartir en la llengua pròpia, no sabem amb quin criteri –científic, acadèmic, filològic, cultural o social-. O si és el simple resultat del seu populisme manipulador, de cara a les properes eleccions, per tal de presentar-se davant dels castellanoparlants, com a “garant” del seu monolingüisme i del seu espanyolisme tancat. Una vegada més, la ignorància culpable i la mala fe dels (i)responsables de la conselleria de (mala) educació i del forense que la (des)governa, han fet els seus càlculs electoralistes i, a la vista del què més ven, volen condemnar a l’empobriment cultural i la desídia acadèmica a milers d’estudiants valencians.

I no són els únics episodis que publiciten a la Comunitat Valenciana, com a territori “singular”: El Tribunal Constitucional ha deslegitimat la pràctica i la subsegüent cobertura legal que el Consell de Camps havia intentat amb el parany, excusa populista per posar en contra del govern als “aficionats” a un tal “art”, entre els què es compta el conseller Castellanos. O el muntatge a la Malvarrosa -amb paelles “populars” incloses- per anar –també contra el govern central, per variar- d’una recollida de signatures contra la llei de costes, que posa en evidència la permissivitat de l’Ajuntament de València i de la Generalitat envers el tema. Tot per distraure al personal de les greus mancances a què sotmet als valencians el govern del PP local, que retalla dotacions per a escoles i ambulatoris, mentre manté dispendis milionaris per als eventos –la fórmula 1, per exemple- que els permet posar-se medalles i enriquir als seus amics –Ecclestone, Agag etc.- i es dispara el deute municipal i la morositat –amb 18,7milions el 2008 i 117,4 milions el 2009-.

I el serial macabre i obscè de les agressions quotidianes i dels assalts criminals i indiscriminats dels comandos israelians, ara contra la flota internacionals de vaixells amb provisions per a l’assetjada i massacrada franja de Gaza, ahir i sempre contra els territoris ocupats, desafiant la legalitat internacional i les crides contínues de la ONU, en forma de resolucions comminatòries a desocupar les terres dels palestins. Els comportaments agressius i criminals dels dirigents jueus palesen el seu nerviosisme i l’acumulació de fets luctuosos, més enllà de l’assalt permanent i diari als territoris palestins, amb resultat de morts, denoten una escalada de bogeria criminal altament perillosa per a la pau mundial, mentre l’ONU, l’OTAN i tants organismes suposadament respectables no prenguen la decisió de posar ordre a un tal desafiament.

Encara com es va creant una incipient opinió públic israeliana, condemnatòria de les agressions i les il·legalitats comeses, de forma continuada i flagrant, pels successius governs i combatuda feroçment pel poder jueu ultra i els polítics-titella que el serveixen. Contestació que pren força fins i tot entre els militars israelians que, arran de la maldestra, irresponsable i criminal actuació de l’exèrcit contra els cooperants amb provisions per a Gaza, s’han adreçat per carta al seu govern, demanant-li col·laboració amb la comissió internacional d’investigació d’aquells luctuosos successos  i que aquells alts comandaments de la marina jueva, qualifiquen de “fracàs militar i polític”. El govern, però, ruc que ruc ofuscat pel seu messianisme, rebutja qualsevol rectificació i s’ha embarcat en una campanya de victimisme –rememorant, ara, amb vehemència l’holocaust-, sense adonar-se’n que la comparació –més que merescuda- dels seus actes amb els dels nazis s’ha estès com una taca d’oli per tot el planeta i l’aïllament i el menyspreu internacional són, cada dia que passa, més grans.

        DÍES FEIXUCS (19)

Erre que erre, el panorama informatiu no presenta perspectives de millora...

El Muv(im) –posem entre parèntesi això de “il·lustració i modernitat”) té un nou director, dòcil i genuflex. Cap risc de repetir l’aventura del professor Roman de la Calle, que s’oposà a la censura política en un centre cultural. Varela, el nou director –la coincidència de cognom amb el jutge que ha processat a Garzón és només això: una coincidència- ja ha advertit que arriba per a ofrenar nuevas glorias a España –per variar el regionalisme reverenciós del PP local amb el centralisme- i que vol tendir ponts amb la “cultura popular” –del PP s’entén?- i ho aclareix: el futbol, la moda i la cançò –molt propi d’altra banda amb allò d’ “il·lustració i modernitat”...-

Mentrestant els afectats per la dependència, deixats de la mà de Déu -o del catòlic de Cotino-: el 60% d’afectats que tenen el grau suficient per ser atesos preferentment, estan sense ajudes i ens col·loquem –amb l’artificial comunitat de Madrid- a la cua d’Espanya –per variar-. Una situació de dèficit i mal govern, que ha de suplir-se amb el sobreesforç de les famílies, els voluntaris i els gestors de les associacions privades respectives. Un col·lectiu especialment desatès d’entre els dependents són els malalts mentals que s’han hagut de manifestar al carrer, per enèsima vegada contra el retall de pressupost i la desídia del govern de Camps, en la persona –per variar- del conseller Cotino, que tant se les dona de catòlic, amb el subsegüent desprestigi per a la resta de catòlics i per a la pròpia confessió que diu practicar. La Plataforma per a la defensa de la Salut mental Pública que integra a 30 associacions denuncia que són 500.000 persones les necessitades d’atenció mèdica, psicològica i social i dels 100.000 malalts greus, només 20.000 reben tractament. Segons els criteris d ela OMS, falten més de 4.000 places de rehabilitació i l’augment de personal per al seu tractament –psiquiatres, psicòlegs, assistents socials...- Als que sembla que els va la mar de bé són als familiars del conseller Cotino –quina vergonya!-, propietaris de nombroses residències de la tercera edat, distribuïdes per tot el territori, que no paren de rebre substancioses –i opaques- subvencions.

Tampoc el vel islàmic ha perdut actualitat i desprès del lamentable episodi de l’adolescent expulsada (!) de l’institut públic on estava matriculada, a la Comunidad de Madrid –amb l’anuència de la presidenta Aguirre, que ha premiat (!) al tal director amb un càrrec a la consejería-, li toca el torn al burka, com una excusa –de mal pagador- per amagar la xenofòbia d’una part considerable –lamentablement- de la nostra societat. Per començar ja és sospitós que els mateixos sectors –de dreta rància i enyoradissa- i els mateixos partits –el PP i adlàters- que bramen contra els immigrants i els fan culpables de tots els mals que patim –Aznar ja se significà en acusar-los públicament-, són els promotors de les prohibicions que es voten a tort i a dret, maquillades en l’intent de fer creure que ho fan per la “dignitat” de la dona musulmana. Quina barra! Des de quan els ha importat la “dignitat” i la defensa dels drets humans d’aquells col·lectius? Una mínima sensibilitat els (ens) hauria de portar a treballar de valent, amb el compromís personal i la pressió institucional, per afavorir la integració dels nouvinguts i per fer pedagogia –no normativa prohibidora- a favor de la conquesta d’espais de llibertat i respecte mutus. També a les escoles, defensant i practicant l’educació en valors, en l’assignatura d’EpC –Educació per a la Ciutadania- Però quià! aquells mateixos sectors –dretans i xenòfobs- han boicotejat la incorporació d’una tal matèria afavoridora de la convivència i la pau social. Res del què es faça per la via de la imposició esdevé presentable ni legítim, des de la perspectiva dels valors. És des de l’esforç d’aproximació mútua, del diàleg constructiu i des de plantejaments suggeridors que es pot bastir la convivència. La radicalitat normativa i penal per als estafadors i corruptes, que n’hi ha i massa.

I ara sense Saramago –de qui l’aleshores ministra d’educació (?), la sra. Aguirre, en ser preguntada contestà allò de... Ah sí, la gran pintora portuguesa Sara Amago...Increïble-. Doncs el Nobel de l’escriptura intimista i gran defensor de causes nobles ens ha deixat i de totes les parts del món i des de tots els àmbits culturals es lamenta una tal pèrdua i es reconeix la seua vàlua. Bé no tots, perquè una vegada més l’estat Vaticà fent de pantalla del clericalisme que aixopluga –que no de la religió catòlica, ni menys dels cristians–, s’ha significat en aprofitar perversament -i amb una manca de caritat còsmica- la mort del Nobel, per carregar contra Saramago per “marxista”, al diari oficial de la cúria, l’Osservatore Romano: una vergonya per als catòlics que encara en tenim, de dignitat i un desprestigi gegant per al Vaticà i per al Papa, si no fa rectificar les tals declaracions. Ja és ben trist que les grans figures de la humanitat, de nivell intel·lectual reconegut i de ferm compromís pels drets humans, si no combreguen amb les rodes de molí dels integristes vaticans, siguen estigmatitzats: ells mateixos, però –els botxins inquisitorials d’abans i de sempre-, posen en evidència la seua mediocritat i la revenja que els atribola: el menyspreu més absolut per a uns tals inquisidors.

Encara com la crítica i la condemna a la política genocida d’Israel no ve ja només dels sectors tradicionalment vinculats a la defensa dels drets humans: els intel·lectuals, els col·lectius compromesos, els ciutadans conscienciats, els partits democràtics...Ara, figures prestigiades d’una dreta que voldríem civilitzada, com Alberto Ruiz Gallardón, es posa enfront del govern ultradretà jueu i li retrau les seues intervencions inacceptables.

Encara com.