30 de novembre del 2014

Per pensar-hi... ALUMNES EN L’ANONIMAT.



         
Amb motiu del centenari del naixement (1914-2014) de Julián Marías i com a modesta contribució al reconeixement a la seua figura, un dels intel·lectuals més lúcids de l’Espanya del segle XX, he volgut afegir-me, bé com el que soc –o vaig ser els anys seixanta, estudiant a la Universitat de Barcelona, aleshores, de Filosofia i Lletres i amb el seu llibre de text-. Així que he anat desfilant records i reflexions afegides i açò és el què ha resultat:



“Els alumnes anònims són legió, al sistema educatiu. I no només perquè la immensa majoria no se signifiquen, més enllà de la simple presència física a les aules, sinó perquè –en temps i durant molt de temps- existia allò de l’ensenyament “lliure”, única alternativa de seguir estudis, pels qui estàvem treballant. Tal fou el meu cas, fent de mestre pels pobles de la ruralia de Castelló i fins i tot desprès, en haver format una família.
            Així a la Universitat de Barcelona –la de València no impartia encara els estudis de Pedagogia, la meua vocació-, els anys seixanta, cursava jo la carrera de Filosofia i Lletres i, en els cursos comuns, vaig haver d’enfrontar-me amb assignatures humanes d’allò més divers: llatí, grec, llengua castellana i literatura, hª universal i d’Espanya, hª de l’art, geografia humana, filosofia... i hª de la filosofia. Els textos eren gruixuts i els professors catedràtics de renom, entre els quals destacava el pare de l’actual Director de la Real Academia Española, amb el mateix nom: Dn. José Manuel Blecua. Dels professors tinc el record, però els llibres encara formen part de la meua biblioteca personal que, des que vaig passar a millor vida acadèmica –jubilant-me-, vaig remirant i rellegint. Un d’ells emblemàtic i subratllat –d’aleshores i d’ara- és el d’Hª de la Filosofia...de Julián Marías, ed. catorzena, de 1961 i que, ara que s’escau el centenari de l’autor (1914-2014), em plau esmentar especialment, com a alumne anònim –entre milers- i a distància de “Don Julián” –com sembla se li adreçaven els seus deixebles i admiradors[1]-.





El cas és que el record que tinc de les estones d’estudi –de nit- de la Filosofia de Marías és el del silenci nocturn, a casa de la meua hostessa –la sra. Leonor-, al Tormo de Cirat –com a mestre de l’escola del poble-, a la conca del riu de Millars a Castelló, “instal·lat” a la tauleta camilla que aquella bona dona em preparava –inclòs el braser dels peus-. Al final de la jornada escolar acusaria jo el cansament propi d’haver “bregat”, tot el sant dia, amb aquella quarantena (!) de xicons des dels 3 (?) fins als 16 anys (!), en continguts del tot concrets i de nivell elemental, com per a “concentrar-me” en la temàtica filosòfica i abstracta que m’esperava. Per això els capítols introductoris i els que presentaven una referència històrica més convencional –i homologable als continguts de les assignatures d’història: antiguitat, edat mitjana, renaixement...- em resultaven més digeribles. Però, en arribar a la Il·lustració[2] i atansar-me a la figura gegantina de Kant vaig començar a “fer aigua”, deriva que es mantingué en les figures que l’envoltaven i el seguiren: Fichte, Schelling, Hegel... Encara en abordar la filosofia del segle XIX, amb el positivisme de Compte vaig trobar un cert respir, que es tornà a complicar amb els existencialistes i, especialment, amb la fenomenologia de Husserl, que em costà Déu i ajuda de digerir. El tema dels valors[3] i la figura d’Ortega –de qui havia començat a llegir alguna cosa als títols de la col·lecció “Austral”-, em resultaven més familiars i propers.



            En qualsevol cas, tot i reconèixer les meues limitacions envers l’abstracció filosòfica, com a estudiant i en temps, ara i des de perspectives més madurades em resulta palès com al règim polític del moment, li incomodava qualsevol actitud crítica –o de simple distanciament de la inquebrantable adhesión a l’ús-. I això explicaria com l’autor més reconegut –i reeditat- en el saber filosòfic universitari... havia estat vetat com a professor d’universitat, la qual cosa no havia pogut impedir que la seua Historia... esdevinguera el text universitari per antonomàsia, per tot arreu. Encara,  acabats els estudis, vaig anar llegint alguna cosa de Marías, però fou en temps recent –un article al suplement setmanal d’El País del seu fill Javier- que se’m revetlà l’ostracisme patit per Don Julián i la seua família, que el féu viure un temps als EEUU, com a professor visitant i conferenciant de prestigi[4].



            I a fe, que dels escrits de Marías –tan amatent amb Espanya i el seu concepte integrador, llengües incloses-, de cap manera podia jo sospitar que el règim polític del moment podia fer-li cap retret. Però, clar, no era prou manifestar-se espanyol per a caure bé a la dictadura franquista, calia sintonitzar amb la ideologia feixista que l’embolcallava i Don Julián, com a intel·lectual i demòcrata, no podia fer-ho. Encara recorde com, en reivindicar Madrid –ell que era de Valladolid- ho feia com a lloc d’encontre de tota la ciutadania espanyola i patrimoni compartit. De cap manera com a lloc privilegiat i menystenidor de la resta de l’Estat –una cosa era Madrid i una altra les “provincias”, fins i tot en l’edició dels diaris “nacionals”-. Ni com a “meca” del funcionariat i “prebenda” beneficiària de la classe política més presumptuosa. Sinó com a referent participat i acollidor de tots els ciutadans de l’Estat.
            En això que, arran de la lectura del llibre del professor Henares, he provat d’accedir a internet -jo que soc prou maldestre en la cosa internauta i informàtica- a la recerca de més informació del mestre i m’he quedat sorprès –cosa que no caldria, sabent la dimensió planetària de Don Julián-,  en trobar una ingent informació al respecte i desenes i desenes de fotografies de diferents èpoques i ocasions. També la relació de publicacions de Marías és kilomètrica i m’he proposat anar-la abordant. De moment, he començat amb el llibre digitalitzat, que el professor i amic Dr. Roger m’obsequia i que recull les aportacions al congrés de 2011, sobre la figura del mestre, d’un estol de filòsofs deixebles seus, entre els quals he trobat amb satisfacció a la filla del nostre capità-professor de milícies universitàries de fa mig segle, la professora Juana Sánchez Gey Venegas i altres il·lustres col·laboradors, com els amics Jesús Conill, Adela Cortina, el mateix Paco Roger i d’altres.
            Així doncs benvingut siga –encara que tard, en el meu cas- el reencontre amb la figura de Marías, amb ocasió del centenari del seu naixement, que es commemora enguany."

          Llarga vida al record i reconeixement de tan il·lustre intel·lectual.




[1] És el tracte habitual de, per exemple, Domingo Henares en els seus “Encuentros con Juliàn Marías”, que he tingut el goig de conèixer i llegir, per obsequi del propi autor.
[2] Que desprès he abordat amb empenta i il·lusió, de resultes d’haver treballat la figura d’un il·lustrat emblemàtic per al món de l’educació –Josep Climent i Avinent-, contemporani de Mayans.

[3] I les voltes que dona la vida: al llibre  que, recentment, m’han publicat –“Ética para adolescentes”-, ja al capítol introductori –Justificación- dic que “...la preocupación por la ética viene de antiguo, según nos recuerda Julián Marias, al equiparar la ética aristotélica a la ontologia del ser humano e insistir –ara citant el propi Marías- ‘en la valoración de los modos del ser del hombre’ o...” I, clar, a peu de pàgina hi figura la cita de la Historia de Marías, en l’edició de 1961 –la catorzena-, que jo havia estudiat quasi cinquanta anys abans...

[4] Amb la nota afegida que Javier esmentava a Don Heliodoro Carpintero, com a tutor seu i dels seus germans i vaig interpretar que es tractava del pare del Dr. Carpintero, antic catedràtic i degà de la Facultat de Psicologia de València i president del tribunal de la meua tesi, precisament.

Carta oberta VIOLÈNCIA PROGRAMADA





          La del govern d’Israel. A la vista que ni les pressions diplomàtiques, ni les amenaces del servei secret més poderós del planeta, ni el “paraigües” de l’amic americà estant resultant eficaces, contra la decisió de cada vegada més països – Espanya inclosa- disposats a reconèixer l’estat palestí, ara Netanyahu promou -deliberadament i calculada- una nova escalada contra els habitants de la Palestina ocupada, per tal de generar respostes desesperades del “terrorisme palestí”, com així ha estat des de fa unes setmanes.
          Sembla, però, que ara no els valdrà i cada vegada més la ciutadania del planeta –i els governs democràtics de tot arreu- se n’adonen, que el “terrorisme palestí” és un terrorisme “de resultes”, precisament provocat i alimentat pel terrorisme d’estat, que fa més de setanta anys practiquen –impunement- els successius governs israelians.
          Ja seria hora.



26 de novembre del 2014

Dies feixucs TORNEM-HI



          Déu ser veritat la famosa frase que la saviesa popular –del poble, clar, no del PP- ha encunyat: “l’home –encara com el masclisme impenitent ha salvat la dona...- és l’únic animal que entropessa dues vegades en la mateixa pedra”. I en això estem –i sembla que estarem per temps-. Vegeu-ho si no:
          Françoise Hollande, suposadament d’esquerres –o si més no, un pèl més progressista que els ultres xovinistes- oblidant el programa del seu partit que el portà a l’Elisi –a què ens sona això de passar-se per l’arc de triomf, el programa electoral?-, no para de tirar endavant projectes i propostes de tall neoliberal. I en això bé que li fa costat el seu primer ministre, el barceloní de naixement, Manuel Valls –“Vals”, com se’l rebateja en castellà-. Dimissions de ministres –coherents amb la ideologia socialista- i l’oposició de diputats del propi partit, no han deturat aquelles polítiques conservadores, al dictat de “Her” Merkel i les multinacionals empresarials. Resultat? L’economia no millora, l’atur no baixa...i la popularitat d’Hollande ha passat del 61% al 14% -de moment-. Ací ja hem patit alguna cosa semblant: Rodríguez Zapatero, per tal de que la dreta cavernària i l’església integrista espanyoles –i les votants que els simpatitzen- li perdonaren la vida, es dedicà els últims temps a acontentar-los, amb mesures i decisions del tot antisocials. Resultat? Perdé la confiança dels propis electors i aquells -la dreta cavernària i l’església integrista espanyoles i les votants que els simpatitzen- no en tingueren compassió.
          Tampoc Israel sembla haver après dels revessos en desprestigi internacional i de condemna moral, que la seua política genocida envers el poble palestí li està procurant. La seua dèria i la fixació malaltissa en continuar assetjant –i assassinant- la població ocupada, només s’explica per la resposta patològica arrossegada de la seua antiga condició de poble massacrat pel nazisme, que creu ha de fer-ho pagar a algú –més feble, clar, com ara el poble palestí-, atès que no ho pot fer amb els seus botxins. I també per la tolerància vergonyant dels EEUU, que no hi veuen en Israel més que el gendarme del pròxim Orient, que els garanteix la seua política expansiva. Així les coses les “converses” de pau (!?) són paper mullat, des de fa molt anys, i una paròdia lamentable per guanyar temps i fer inviable l’existència de l’estat palestí, per la progressiva expansió de les colònies jueves il·legals al territori ocupat. Això sí, de tant en tant i per la pressió bèstia que l’exèrcit sionista exerceix sobre la població ocupada, es produeix un esclat de “violència” terrorista (!?), que ells s’apressen a contestar en “legítima” defensa (!?) amb operacions destructives incommensurables en danys materials i víctimes humanes de civils innocents –majoritàriament infants-. No hi han paraules.


Mentrestant i a casa assistim perplexos al “serial” protagonitzat per Rajoy i tota la colla de “demòcrates” de tota la vida –hereus del ministre franquista Manuel Fraga, cal no oblidar-ho-, amb la complicitat lamentable d’altres partits també primer espanyolistes i desprès demòcrates- envers el dret a decidir dels catalans. A les preteses desqualificacions “constitucionals” –amb un president afiliat al PP en temps i que ha fet exhibició d’anticatalanisme militant per tot arreu-, s’ha afegit una campanya mediàtica vergonyosa contra Catalunya i reiterades amenaces d’insolvència econòmica, en una hipotètica independència, així com l’ “expulsió” de la UE. I ara la querella de la fiscalia –és a dir, dels funcionaris judicials addictes-, per mirar de “salvar els mobles” front als sectors espanyols més ultres.
I com que res ha doblegat l’esperit demòcrata i soberanista dels catalans i el 9 de novembre ha hagut consulta –malgrat les reiterades amenaces de Rajoy i la seua tropa, assegurant la consulta no se celebrarà-, els media més pretesament neutrals (!?) s’afanyaren a avançar que Rajoy podria “autoritzar-la” –a bones hores!-, si la Generalitat no intervenia (!) i altres ocurrències del mateix tenor. Tot abans de preguntar als espanyols –subjecte de la sobirania nacional, segons la carta magna- si n’estaven a favor o en contra, com han anat amenaçant tot el temps, no fóra cosa que els ciutadans –més entenimentats que no els seus dirigents- optaven per respectar la decisió dels catalans.
Encara com l’Audiència “provincial” de Palma –tot i la composició “política” de tals institucions- no s’ha atrevit a desautoritzar la llarga i documentada instrucció, que el jutge Castro ha fet de l’affaire Nóos i ha reconegut, a la infanta, la imputació de malversació de fons públics i la subsegüent responsabilitat civil, que a més de ser un respir per a la ciutadania en la recuperació de la credibilitat de les institucions, reforça la imatge d’honestedat i competència jurídica -alhora que d’exquisida neutralitat-, d’aquell magistrat, qüestionat irresponsablement i capciosa pel fiscal i massacrat per la caverna mediàtica i les forces més dretanes i retrògrades.

Encara com.

Carta oberta COHERÈNCIA



          Que figures significades i amb prestigi reconegut –ja en van tres: Marías, com a escriptor; Savall com a musicòleg i Isabel Steva “Colita”, com a fotògrafa- han renunciat als premis institucionals atorgats, en les últimes setmanes, comença a ser preocupant... per als qui ostenten el poder, clar.
No és prou que la ciutadania en bloc –tot i que ells argumenten que “más se han quedado en casa...(?)”- els ha retirat la confiança, que fins i tot els pacífics i soferts “yayoflautas” han hagut de prendre el carrer, per defensar el treball dels seus nets o què fins i tot jutges i magistrats s’han revoltat contra el (des)govern del PP, que ara són els intel·lectuals els qui els fan el buit als qui han intentat comprar el seu silenci -30.000 euros!-.

Encara com la coherència i la dignitat prevaleixen.

18 de novembre del 2014

A cau d’orella (ssshhhttt...) CLIMENT ENCARA...


                                 


Els de l’associació “Josep Climent” de Castelló, amb ocasió de celebrar els XXV anys –els 25 “primers anys”, com resa la publicitat distribuïda-, han organitzat tot un seguit d’actes i esdeveniments, entre els que destaca l’exposició commemorativa al Museu de Belles Arts, de l’avinguda Germans Bou.
Doncs bé, a la sala d’actes d’aquella institució es programà la glossa de la figura històrica, del “titular” de l’associació: Josep Climent i Avinent, amb el títol de “El més il·lustre dels fills de Castelló”. I és que, sense buscar la competència amb cap altra de les figures rellevants del nostre Castelló, tothom coincideix en la condició de irrepetible i digna de la major consideració, de la figura i de l’obra d’aquell bisbe il·lustrat. I com que –indignament, perquè al mateix Castelló hi ha estudiosos i investigadors que podrien haver-ho desenvolupat millor- se’m demanà fer-ho jo –pot ser per la meua condició de soci històric de la “Josep Climent”-, vaig acceptar gustosament la comanda, el passat 13 de novembre, dijous, de recuperar la trajectòria vital del bisbe Climent, en un power preparat a l’efecte.




Val a dir que, a més dels components de la junta i socis de la “Josep Climent”, de familiars, amics i companys, contàrem amb la presència del Rector Magnífic de la Universitat “Jaume I”, el Dr. Vicent Climent i Jordà, agraïda com està la institució universitària pel guardó que se li ha atorgat enguany com a “honor Pentecosta” i , sense la qual –la UJI-, la celebració del III centenari del bisbe Climent (1706-2006) no hauria estat possible, en haver coordinat els actes commemoratius on participaren, també, les universitats de València i Barcelona i la facultat de Teologia de Catalunya.




          Així, doncs, la celebració dels XXV anys d’existència de l’associació “Josep Climent” de Castelló ha resultat una bona oportunitat, per rememorar la figura i l’obra del nostre “patró”, encara que tot moment i ocasió esdevé adient per atansar-se al seu pensament, sempre testimonial i de plena actualitat, com palesen les edicions successives envers la seua personalitat [1].
Altrament, qui no coneix al bisbe Climent? Qui no sap alguna cosa de tan il·lustre castellonenc? Qui no ha passat, alguna vegada, pel cèntric carrer que porta el seu nom? Qui no s’ha trobat enfront d’aquell casalici que, encara ara, impressiona i que albergà la Casa dels Òrfens, obra predilecta de Climent? Qui no sap de l’existència del col·legi bisbe Climent, al barri de Sant Fèlix? Qui no ha sentit parlar de l’Associació Josep Climent, que treballa en la inculturació de la fe i la formació integral dels nostres infants i joves, a la nostra diòcesi?
        Heus ací el record inesborrable que, aquell castellonenc il·lustre i il·lustrat, ha deixat entre els seus conciutadans i que fa que, encara ara -als més de tres-cents anys del seu naixement, en 1706-, la seua figura romanga viva entre nosaltres. I és que la persona i l’obra del Dr. Climent i Avinent, manté tota la vigència i actualitat: fou un estudiant exemplar, els anys de la seua infantesa, a les Aules de Gramàtica i Llatinitat –sí a l’edifici, encara en peu, de la Plaça de les Aules, justament-. Continuà estudis a la Universitat de València, d’on arribà a ser catedràtic de Filosofia i benefactor d’alumnes i mestres. Lector infatigable, la seua biblioteca era de les més nodrides i el propi Mayans féu per recercar algun dels seus llibres. Canonge magistral de la Seu valentina i mecenes de la Universitat, fins que fou nomenat bisbe de Barcelona.




Mai, però, s’oblidà de Castelló on s’arribava periòdicament, ocupant-se de promoure l’ensenyança, edificant escoles públiques i gratuïtes de “primeres lletres i doctrina cristiana”, completava el sou dels mestres –històricament minso per allò de...-, feia per millorar els estudis impartits i els edificis, també el de les Aules, que arribà a refer a les seues costes. A més de buscar finançament amb iniciatives com ara la construcció de forns de ceràmica i de pa –un dels quals, el forn del Pla del barri de Sant Fèlix, encara el recorden les persones d’edat i on anava la gent a pastar el seu propi pa o a proveir-se’n -.
A Barcelona es guanyà l’afecte dels seus diocesans i el seu record encara es viu, perquè dedicà tot el seu saber i tot el seu quefer a favor dels més desafavorits i a treballar –a més per la religió que professava- per la justícia social, la cultura i la llengua que compartim. El seu compromís amb els anhels dels catalans, contra l’abús de les autoritats borbòniques, l’obligà a dimitir i es retirà a Castelló.
Per tot això, la figura de Josep Climent i Avinent ha estat, sempre, un referent obligat i autors prestigiats s’han ocupat de la seua persona: Tort Mitjans, Llidó, el P. Batllori, E. Lluch, Bonet i Baltà, Corts Blay, J. Beltrán, Rosa Mª Pasqual, Gil Vicent, Moreu Rei, Fuster, Colón i altres. No és per a menys, perquè fou un home de forta personalitat, amb una formació humanística amplíssima i que no s’amagà mai d’assumir les seues responsabilitats i de fer front a situacions no sempre favorables: la seua contestació a algunes decisions del poder polític autoritari d’aleshores, li costà la dimissió del bisbat de Barcelona.
Encara li restaren sis anys de vida per dedicar-los als afanys dels seus conciutadans: a promoure l’ensenyança, la modernització del treball del cànem, la millora de les collites, l’adquisició de llibres que els deixaria en testament, en una biblioteca pública per als seus conciutadans, ubicada a la Casa dels Òrfens. Encara que la seua obra predilecta fou la fundació d’aquell Col·legi d’Òrfens. I és aquesta preocupació per la formació de la infantesa, la que ha immortalitzat l’artista, al mural de l’Ajuntament de Castelló, dedicat a Climent.
I és que la vinculació de Climent amb Castelló fou una constant en la seua vida i epigrafiada pels seus relators com a la seua “pàtria”, expressió contundent i indicativa del seu sentit profund i de l’afecte professat a les seues arrels. I no foren poques les ocasions en què trobem aquell esment. Encara que la mateixa expressió li atribueixen els historiadors al bisbe Climent, en referir-se a València -on passà la major part de la seua vida: des dels 14 anys fins als 60-, a més del sentit que té atorgar-li tal condició, al cap i casal de l’antic Regne. La perspectiva històrica i patriòtica de Climent, però, anava més enllà i així el sentim a ell mateix proclamar-se català –o demanant que pel tal se’l tinga-, defensar aferrissadament i argumentada el Principat i els catalans, així com lloant les seues virtuts i personalitat com a poble. I encara anà més lluny, quan es desfeu en proclames a favor de la Corona d’Aragó i alguns historiadors el consideraren vinculat a l’anomenat “partit aragonesista”.


Així eixamplàvem la figura del nostre bisbe més enllà de a seua condició de persona bondadosa, en haver fundat la Casa dels Òrfens a Castelló i haver assistit a pobres i marginats de tota condició, a València –als temps de catedràtic de Filosofia i canonge de la Seu- i a Barcelona –durant el seu pontificat i més enllà-. Desprès de resseguir el seu itinerari vital, Climent se’ns mostra com un autèntic erudit, un intel·lectual de relleu i un il·lustrat reconegut, ací i a tota Europa. I encara una persona compromesa amb el seu temps i la seua gent, gens acomodatici ni servil al poder –de Roma o de la Cort-, coherent i convençut –finalment- que l’educació de la infantesa i la joventut és la millor garantia per aconseguir la felicitat de les persones, el benestar dels pobles i el progrés de les nacions.
Doncs bé, de tot això s’anava deixant constància a les diapositives que composen el power preparat per a tal ocasió i que fou seguit, amb atenció, per part de la lluïda concurrència.
Llarga vida, doncs, al pensament de Josep Climent i a l’associació que malda per portar a la pràctica aquelles ensenyances.
Per molts anys.




[1] A partir de la publicació de la biografia del Dr. Tort Mitjans, en 1978: El obispo de Barcelona, Josep Climent i Avinent. Balmes. Barcelona. han aparegut –a més de nombrosos articles-, les següents monografies sobre Climent:
-GARCÍA FERRER, M. i MIRALLES CONESA, L. (2007): “José Climent Avinent, humanista del siglo XVIII y su colaboración en las publicaciones de Andrés Piquer Arrufat”. Boletín de la S.C.C., tom LXXXIII, cuad. I-II, 229-248. Castelló.
-ADELL i CUEVA, M. A. i ADELL i FERRÉ, M. V. (2011): “La personalitat polièdrica de Josep Climent”, en Josep Climent i Avinent (Castelló de la Plana, 1706-1781). Bisbe de Barcelona. Universitat Jaume I/Diputació de Castelló. Col. Biblioteca de les Aules. Castelló, 25-73.
-VÁZQUEZ ARTÉS, C. (2011):  Escolásticos e ilustrados. El pensamiento de José Climent y la Valencia del Setecientos. Institució Alfons el Magnànim. València.
- ADELL i CUEVA, M. A. i TORT MITJANS, F. (2014): Josep Climent i Avinent: Antologia de textos. Consell Valencià de Cultura- València.
- ADELL i CUEVA, M. A. (inèdit): El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració.

12 de novembre del 2014

Carta oberta HALLOWE'EN POLÈMIC



          L’ocurrència d’un regidor de Gandia, de disfressar-se de Hitler amb ocasió del recent Hallowe’en, ha estat a punt de desencadenar un conflicte diplomàtic, amb el govern d’Israel. Curiosa sensibilitat la del gabinet ultra de Netanyahu, que s’ “escandalitza” d’un tal acudit i roman impassible front el patiment del poble palestí, els milers de morts civils innocents que ha perpetrat l’exèrcit israelià, els centenars de milers de palestins expulsats del seu propi territori per cedir-lo en colònies il·legals a uns altres tants centenars de milers de colons integristes, el nombre incomptable d’ empresonats palestins per  manifestar-se contra l’ocupació o l’entestament en construir el mur de la vergonya del segle per aïllar (!) els palestins i defensar-se (?) del terrorisme que ells promouen.
          Certament hi ha reaccions que encara fan més palesa la mala consciència dels successius governs israelians, de tractar de desempallegar-se de la condició d’hereus del nazisme, que tenen assumida en el subconscient.








Dies feixucs PASSAR




          Ja són massa els episodis, en què qui ha de “donar llum dona fum” i passa olímpicament de les seues i greus responsabilitats.
          Com ara amb els vint immigrants que aconseguiren arribar en condicions lamentables –sis d’ells amb febra-, a Maspalomas, a l’illa de la Palma. La sospita de què podrien estar afectats d’èbola, féu que la por afegida a la descoordinació, els mantingué abandonats a la seua (di)sort,  durant hores. Ja és de lamentar com des de fa més de vint anys l’èbola fa estralls al continent africà front a la passivitat –culpable- d’occident i ha hagut de contagiar-se algun europeu –o americà- perquè els governs “colonialistes” reaccionaren. I encara de manera marcadament racista: Rajoy es vantava d’haver “repatriat” al missioner espanyol, amb un desplegament de mitjans impressionants i un tractament sense reparar en despeses, al Carlos III de Madrid, però deixà abandonada a la seua sort a la seua col·laboradora, missionera negra, perquè no era espanyola (?!)
          O el govern d’Israel, que “passa” olímpicament i des de fa set dècades, de les resolucions de l’ONU, de les condemnes internacionals i dels principis morals més elementals i s’entesta en seguit massacrant al poble palestí, en el degoteig de la repressió diària, l’ocupació infame i el robatori de terres i recursos –com l’aigua- als palestins, o l’aïllament inhumà del nou mur de la vergonya, quan no amb la brutal invasió directa de Gaza, pel seu exèrcit, amb la  morts de milers de civils innocents –bona part d’ells infants-. I ara que la nova responsable de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, sembla haver-se pres seriosament la seua tasca, desprès d’anys i panys de passotisme de la UE, i defensa sense embuts la creació de l’estat palestí, respon Netanyahu amb les excuses de mal pagador de sempre: que l’Autoritat Nacional Palestina no es troba en condicions per governar el seu territori –ells sí d’ocupar-lo sine die-, que cal garantir la seguretat (!?) d’Israel –ells que tenen l’exèrcit més poderós del món desprès dels EEUU- contra el terrorisme de Hamàs –i contra el seu terrorisme qui ens defensa?-. I altres “perles” d’un personatge sinistre que presideix un govern de tall declaradament ultra, per més que ha estat escollit pels ciutadans israelians. Durant quant de temps més, Israel seguirà “passant” de la legalitat internacional i dels principis ètics més elementals i retornarà territoris i recursos als seus legítims propietaris –els palestins- i desocuparà les il·legals colònies d’integristes jueus, que omplen la Ciscordània palestina?


          Com –canviarà això, ara?- ha “passat” –temeràriament com s’ha comprovat- el govern mexicà, des de fa massa temps, front a l’actuació de les bandes criminals i mafioses –el “sicariato” en diuen-, que ha  portat el dol i la desesperació a milers de famílies, per la mort violenta d’algun dels seus membres. Ara la gravetat i publicitat dels fets d’Iguala –a l’estat mexicà de Guerrero-, amb 43 estudiants normalistes, primer “desapareguts” i posteriorment “donats” per morts, amb una crueltat extrema, ha despertat totes les alarmes i el mateix president Peña Nieto, ha hagut de reaccionar, donar la cara i prometre mesures. Clar que la mesura més adient, a la vista de la impunitat de què fa massa temps que gaudeixen aquelles bandes criminals, és la seua dimissió.
          I a València, l’affaire Urgandarin porta cua i ja des de bon començament aparegueren per tota la ciutat rètols amb la denúncia “Rita Nóos roba”. Ara, tot i la intenció de “passar” del tema, l’alcaldesa ha hagut de donar la cara, amb motiu de la imputació de Grau, el seu número dos, en la trama Nóos, tal com li demana l’Audiència al jutge Castro, mentre el propi Grau ha convocat una roda de premsa, a la defensiva i males maneres amb els periodistes que li preguntaven. Per acabar amb més mala educació, quan els amollà allò de què ho havia fet –convocar la roda de marres- perquè li “havia donat la gana”. No cal dir que Grau s’ha sentenciat i ha sentenciat l’alcadesa, en haver rebut la desqualificació del mateix president de la Generalitat Valenciana.
Encara com tres-cents artistes –amb la complicitat del veïnat- prenen el centre històric de València, sintonitzant amb altres barris –Russafa, El Cabanyal i Benimaclet- degradats per la desídia institucional i la pressió dels especuladors immobiliaris: exposicions fixes i itinerants, festivals poètics i musicals i demostracions de civisme i cultura, contrasten amb el passotisme de les autoritats “populars”                                                                        locals.
Encara com.