Que el pensament -i l'obra- de Josep Climent conserven tota la seua vigència i actualitat, sembla evident, com es palesa al text del capítol final del llibre "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració" i que es transcriu tot seguit.
Pervivència dels plantejaments climentins.
Al capítol introductori del llibre —Justificació—, apuntàvem que podríem
restar sorpresos en comprovar que, malgrat el temps transcorregut, moltes de
les aportacions de Climent conserven tota l’actualitat i resulten d’interès,
per a amples sectors de la societat i els seus responsables polítics i
ideològics. Especialment glossarem les aportacions al món de l’educació.
Vegem-ho:
Aquella frase tan volguda de
Climent, quan desitjava i defensava que “los minyons sian racionals i
virtuosos”[1],
esdevé el resum del què Dante Morando defineix com a ideal educatiu del moment: “...del hombre que ha
reconquistado el sentido de la completa dignidad personal, que se reafirma como
pensamiento y voluntad autónoma, que se muestra celoso de las propias
convicciones racionales, como de la propia indiviluadidad libremente operante,
que todo lo pone en discusión, porque de todo quiere darse cuenta críticament,
con un dinamismo intelectual antes desconocido, no se revela como ideal
anticristiano...”[2] En
definitiva, en aquesta llarga cita, resta palesa la idea permanent, defensada
pel nostre il·lustrat, en fer compatible raó i fe, i que ell exemplificava amb
una equilibrada harmonia. No debades, estudis reconeguts de la figura de Climent
s’intitulen emprant aquells conceptes[3].
Altrament hi havia la idea, defensada
reiteradament també per Climent, en relació a l’assoliment de la felicitat[4]
com a aspiració legítima del moment: “...la necesidad de procurarse tambièn una
existencia más cómoda materiamente, más rica espiritualmente y, en conjunto,
más agradable y sana”[5]
Si a això afegim, la defensa que féu Climent de la universalització de l’educació elemental, com a dret inalienable de
cada individu i obligació dels poders públics[6],
així com la preparació escolar i professional per a l’exercici de qualsevol
ofici[7]
i, finalment, l’excel·lència dels estudis superiors[8]
i el suport i l’orientació adients als estudiants[9],
obtindrem una panoràmica prou ajustada del seu pensament pedagògic i com
resulta, encara, de vigent. Justament ve bé, ara, recollir la frase que
transcriu Rivière en el pròleg a les actes del Simposium Internacional sobre
Educación e Ilustración, tot citant Guerrero, quan diu “...todavía no hemos
hecho plenamente efectivos los derechos que, en materia de educación,
reconocieron a todos los hombres, algunos pensadores del XVIII”[10]...com
ara Climent, afegim nosaltres.
—Diderot, inspirador i director de l’Encyclopèdie. (Font: Gran Enciclopèdia Catalana)—
Efectivament, que quasi mig segle
abans que els “cervells” de la Revolució francesa,
inspirats en Diderot[11]
i la resta d’“enciclopedistes”, proclamaren que tothom tenia dret a accedir a
l’educació, si més no primària; ja ho havia fet —i practicat— Climent. I quasi
dos-cents anys abans que fóra recollit, aquell dret, a la Declaració Universal
dels Drets Humans, el nostre il·lustrat ja ho posava a la pràctica[12].
—L’Encyclopèdie...portada.
(Font: Vikipèdia)—
Per això, encara que Climent, com
diu Formentín, “...no escribió ninguna obra de carácter estrictament
pedagógico...”[13] ,
el cert és que se significà de forma molt compromesa a favor de l’educació
universal. I així “...sus Cartas y Pastorales bastan para acreditarle como
prestigioso ilustrado, que se tomó muy en serio los problemas educativos de su
época”[14].
Nosaltres afegim que no només les seues “Cartes” i “Pastorals”, sinó tot el seu
pensament i les seues accions, estigueren orientades a una intencionalitat educativa
i com hem anat desgranant al llarg del text, i que constitueixen una mena
d’idees-clau envers l’educació de l’ideari
de Climent: la seua defensa de la universalització i gratuïtat de l’ensenyament
bàsic o elemental; o la seua aposta a favor d’aconseguir la felicitat del
subjecte i el benestar i pau socials, mitjançant l’educació; o la consideració
de l’ensenyament —i la subsegüent preparació professional— com una eina
imprescindible, per a la supervivència de les persones i dels pobles; o l’exigència
de desenvolupar les facultats o talents —capacitats intel·lectuals i morals— de
cadascú; o —en el pensament d’un bisbe— la finalitat última de l’ensenyança —de
la doctrina cristiana i primeres lletres— en assolir la salvació eterna...Els
seus plantejaments, però, no es quedaren en això. Sovint donà exemple —de
paraula i d’obra— i les referències, al llarg de la nostra monografia, han
estat nombroses.
Recordem, però, algunes
intervencions exemplificants més
significatives[15]:
1. Com quan insistia
en corregir i reformar allò que considerava millorable i empenyia a arribar a
les fonts i a la raó última de les coses.
2. O quan qualificava
de forassenyat i imprudent, capficar-se en defensar una idea, només amb
l’argument del prestigi de l’autor i considerava fins i tot molt just,
dissentir-ne, sempre que el tal dissentiment es trobara fonamentat en raó.
3. O quan recomanava
practicar el lliure pensament, sense renunciar ni negar els efectes de la
gràcia divina.
4. O quan defensava
l’ús del català, en l’ensenyament de les primeres lletres i de la doctrina
cristiana, i apostava per un estil familiar docent per transmetre aquells
coneixements.
5. O quan, fent gala
de la seua modèstia intel·lectual, deixa als estudiosos i experts que
investiguen i publiquen, sense interferències, que prou lamentà per a ell
mateix, en la censura que li imposà l’absolutisme borbònic, arran del dictamen
dels fiscals, en examinar els seus escrits.
6. O quan es planyia
del xovinisme o patrioterisme d’alguns, que menyspreen tot allò que ve de fora.
7. O quan defensava
l’eficàcia de les conductes exemplars, front a les simples paraules.
Heus ací els criteris que exposava
Climent i els proposava com a pautes, als estudiants de teologia, als que
adreçà aquella carta que hem citat en un altre lloc[16].
O quan, tot i la limitació del pensament pedagògic de la Il ·lustració envers la dona, no
s’està d’ocupar-se’n del tema, quan recomanava a les religioses del Convent de
Ntra. Sra. dels Àngels de Barcelona[17]
que, en cap cas, consideraren que l’ocupació, el treball, l’activitat, com a
situacions alienes a les dones en general i a les religioses en particular. O
quan fomentava l’afecció a la lectura i defensava —en la vida conventual—
l’equilibri entre l’activitat física i la intel·lectual. A més d’haver
mantingut una llarga i interessantíssima correspondència, amb la dona més
liberal i instruïda del moment, la comtessa de Montijo[18].
I tot això amb naturalitat, però amb coratge, amb la veritat sempre per davant.
Climent manifestà —i ho explicità en les seues plàtiques i sermons— un
contundent rebuig per la simulació i la mentida i una defensa aferrissada de la
veritat[19].
Finalment, ens interessa dedicar
alguna atenció als paràmetres que orienten i sustenten l’educació actual, tot mirant de trobar alguna sintonia amb el
pensament i la pràctica de Climent, que ja hem analitzat al llarg d’aquesta
monografia. En primer lloc i al nostre context, convé recordar que la Constitució espanyola[20]
de 1978, consagra així mateix el dret a l’educació i explicita la responsabilitat
de les instàncies públiques —arts. 1.1, 1.18, 1.30 i 149—, per materialitzar-lo
i les successives lleis orgàniques derivades del text constitucional, han anat
conformant el sistema educatiu actual, des d’aquells paràmetres universalitzadors
de l’educació. Així, la LOGSE[21]
—Ley de Ordenación General del Sistema
Educativo, de 3.10.90— no s’està d’esmentar que: “...a lo largo de la Historia , las distintas
sociedades se han preocupado por su actividad educativa, sabedoras de que en
ella estaban prefigurando su futuro...” I, en referir-se a l’educació “...como
un derecho social básico...”, afegeix que “...su extensión a todos los
ciudadanos es una de las conquistas de más hondo calado de las sociedades
modernas...”[22]
També la LOCE[23]
—Ley Orgánica de Calidad de la Educación , de
24.12.02— reivindica “los valores
humanistas propios de nuestra tradición cultural europea...”[24]
I considera l’educació com un “...instrumento imprescindible para un mejor
ejercicio de la libertad individual, para la realización personal, para el
logro de cotas más elevadas de progreso social y económico y para conciliar, en
fin, el bienestar individual i el bienestar social...”[25]
I encara situa com a holding de tot això “...la extensión y
universalización de la educación básica...”[26]
Així
mateix la LOE[27]
—Ley Orgánica de Educación de 03.03.2006— glossa l’excel·lència de l’educació,
en referir-se que “...de ella dependen tanto el bienestar individual, como el
col·lectivo...”[28] i
afirma, amb rotunditat que “una buena educación es la mayor riqueza y el
principal recurso de un país y de sus ciudadanos...” I encara recorda “...el
interés histórico por la educación...” i esmenta “...la exigencia de hacer
efectivo el derecho de todos los ciudadanos a la educación...” especialment
“...la universalización de la enseñanza primaria...”[29]
Aquestes
referències a la legislació actual, resulten suficients, per adonar-nos que el
pensament de Climent, la seua actitud —i la pràctica subsegüent— envers l’alt
valor de l’educació de les persones i dels pobles, foren clarividents i
premonitoris.
—la Constitució Espanyola . (Font: Google)—
Així de “modern”, doncs, fou
Climent que, més de dos-cents anys abans, ja havia defensat —bé que en altres
paraules— aquells mateixos postulats. Per tant, salvant les distàncies de temps
i lloc i sense oblidar els recursos que avui es poden posar a l’abast de
l’educació i de la investigació del fet educatiu, ens atrevim a afirmar que, en
allò fonamental —desenvolupament integral de la persona humana, el pensament i
la pràctica climentines mantenen la seua vigència.
Vegem-ho amb una certa sistemàtica:
Qualsevol
polític de l’educació defensaria, com a pas previ a les intervencions
pedagògiques una vegada formulades, la necessitat de comptar amb unes
infrastructures —edificis, materials, tecnologia...— suficients i còmodes... I
no caldrà insistir com Climent se n’ocupà i molt, d’això. I de la planificació
de les necessitats, doncs cal situar els centres i els recursos on realment fan
falta i poden donar resposta a les necessitats dels ciutadans. Climent ja ho
feia això: escoles on calien i, en el cas de les ciutats, repartides pels
ravals, com les ubicades als deu convents de Barcelona i sense oblidar les
localitats petites i rurals. També esdevé preocupació actual la formació del
professorat, la necessitat de comptar amb bons mestres: vocacionats, preparats,
experts, ben considerats econòmicament... Recordem com de tot això se n’ocupà Climent i es
dolgué quan la preparació no era del tot l’adequada, ni els sous eren dignes i
hagué de completar-los a les seues costes. És veritat que es recolzà,
preferentment, en els mestres religiosos o clergues —que, d’altra banda, els
tenia més a l’abast—, però no deixà de comptar amb mestres laics, especialment
per a les escoles d’ensenyament secundari o de Gramàtica.
I
la renovació dels plans d’estudi,
que Climent abordà en el seu context i en allò que estava al seu abast,
establint un nou i extens pla d’estudis al seu seminari, tot just arribat a
Barcelona —el 1766—, que en aquella època era, tancada la Universitat per Felip
V, el centre intel·lectual més prestigiós de la ciutat comtal i de tota
Catalunya. I encara se n’ocupà —com
sabem— retirat a Castelló, per redreçar el método dels mestres de les
Aules, a petició de l’ajuntament de la
Vila.
També
avui ens preocupa la corresponsabilitat familiar i es promulguen normes per
fomentar la participació de pares i mares i la seua incorporació als òrgans de
govern —consells escolars etc.—. Climent publicava pastorals i edictes i els
feia llegir per les parròquies instant els pares i mares a procurar l’educació
dels seus fills amb arguments fàcilment entendibles i fins i tot comminatoris.
Ja hem vist com el nostre bisbe considerava imprescindible i insubstituïble, el
paper de la família.
Finalment
—i principalment— hi ha el subjecte de
l’educació que és l’infant, el jove —i també la persona adulta— al que
inexcusablement es déu el sistema —autoritats, docents, tècnics ...— i al
servei del qual cal posar tots els mitjans i recursos. Més encara, cal conèixer
bé aquell subjecte —psicologia evolutiva— i cal saber instruir-lo adequadament
—psicologia de l’aprenentatge—, tot acceptant les diferències de capacitat, de maduresa,
d’història escolar...—atenció a la diversitat—, amén d’enfocar el procés
educatiu com un esdevenidor o continuum que comença, però no s’acaba o,
si més no, demana una continuïtat en els estudis post-obligatoris i en la
formació continuada. Doncs bé, sense tanta nomenclatura Climent ho abordà això
mateix: recordem, primer que res, com se n’ocupava dels infants, fins i tot
personalment, de la seua supervivència material i de la seua educació. I com
foren el centre de la seua preocupació permanent. I bé que sabia de
l’existència de facultats i talents diversos i a cadascú intentava arribar, en
les seues visites a les escoles, suggerint als mestres com havien d’esperonar a
tots. I com calia promocionar i encoratjar els que mostraven disposició a
seguir estudiant i com calia “equipar” amb una preparació adient —“pràctiques”
incloses— per a l’exercici de qualsevol professió o ofici.
En
resum, a la pedagogia “climentina”, se li escauria el títol del llibre de
Feixas i al.: Vers una pedagogia amb rostre[30]
que, des de la percepció de Climent, encara caldria afegir “humà”. Perquè el
nostre personatge, tal com defensen els autors que cal fer en la intervenció
educativa, s’apropava a les persones —especialment als infants i joves—, tot descobrint “un nou camí... una sendera
que no destrueixi el seu misteri, la seva profunditat, que respecti la seva
alteritat i transcendència”[31].
I, ara sí, els mateixos autors ho afegeixen: “humà” quan ens recorden que “una
pedagogia amb rostre humà necessita, abans de res, pedagogs amb rostre humà...”[32],
com ho demostrà, a abastament, el canonge magistral, de València estant, a
Barcelona quan fou bisbe i a Castelló, sempre: la seua opció transcendent mai
no amagà la gran humanitat que vessà en tots els moments de la seua vida, especialment
envers els més necessitats d’ajut material i espiritual. I ho féu amb modèstia,
però també amb coratge i amb un fil d’esperança i un grau més que notable
d’entusiasme.
Com,
si no, s’entén la seua trajectòria vital orientada a ajudar els altres a ser
ells mateixos i a restar “útils a l’església i a l’estat”? Com, si no, es pot
valorar la seua fixació, perquè els infants i joves —xics i xiques— arribaren a
ser “racionals i virtuosos” i això mitjançant una bona instrucció? I òbviament
els estudiants de teologia i futurs eclesiàstics, als que dedicà una cura
especial. Els adults també, però, foren objecte de la seua preocupació
educativa. Com, si no s’entén la fundació d’aquella Libreria pública que
deixà enllestida al seu testament, per a ús i gaudi dels seus conciutadans?
I
és que els llibres foren una altra de les preocupacions de la pedagogia
de Climent, que recull Bonet i Baltà en referir-se al catecisme Sentencias
tretas de la Sagrada
Escritura (1769) “...que respon a una necessitat
formativa, quan el bisbe Climent va crear les deu escoles gratuïtes a Barcelona
i, també, al repartiment de textos que prodigava, quan en les visites pastorals
s’interessava pel progrés de l’alumnat. Consta que, abans de compondre’l, havia
cercat orientacions i material pedagògic de les petites écoles
jansenistes de França...”[33]
En opinió de Bonet, l’estructura és semblant a la que adoptarien, més tard, les
Maximes de l’Ancien et le Nouveau Testament... editat a París en 1828 i
del que és autor “... el pedagog jansenista Rollin”[34].
Aquell peculiar catecisme, dedicat als infants de les deu escoles gratuïtes de
Barcelona, estava format per 197 sentències escripturístiques aplicades a la
formació religiosa i moral fàcilment assimilables memorísticament pels infants
i té la data d’edició de 1769 . “No existeix en la bibliografia catequística de
l’època —explica Bonet i Baltà— cap text semblant”[35].
I afegeix que, en tot cas, podria comparar-se amb “...els catecismes que
servien de text...” a les petites escoles de Port-Royal, de les quals “...era
simpatitzant el bisbe Climent i n’havia copiat alguna de les tècniques
escolars”[36].
Aquesta sol·licitud per posar bons
llibres a l’abast dels escolars, es palesava contínuament quan el bisbe
s’adreçava al canonge d’Auxerre i li confiava que —segons el seu pensament—
l’aprenentatge de la lectura, calia fer-lo amb textos adients i demanava a
Clément li’n trametera alguns dels gastats a Port-Royal. O quan recomanava
textos als estudiants de teologia i recordava la seua joventut lectora. O quan
aconsellava i facilitava llibres a Amat i proposava el seu nomenant com a
bibliotecari de la nova biblioteca episcopal i pública de Barcelona. O quan el
mateix Climent obsequiava llibres als alumnes de les escoles que visitava, en
funció de les seues capacitats i coneixements. Altrament, Salvador Puig —en el
pròleg de la Gramática ,
que coneixem— arribà a recomanar les pastorals i escrits de Climent, com a llibres de lectura dels alumnes del
Col·legi Episcopal. Ho faria, en part, per congraciar-se amb el seu bisbe? Pot
ser. Però el cert és que els escrits —cartes incloses— de Climent destacaven
pel seu rigor, construcció sintàctica, força conceptual i, fins i tot, estètica
literària. I encara ara, ens corprenen.
—Perspectiva de l’antic Col·legi episcopal de Barcelona,
restaurat. (Font: l’autor)—
Aleshores s’entén molt
bé, manllevant les paraules dels autors citats —Feixas i al.—, que Climent fou
d’aquells “..que tenen el coratge de ser testimonis d’això que, per a un nombre
molt important dels nostres coetanis és, senzillament, una bogeria i quasi una
irresponsabilitat: que hi ha un futur per a l’ésser humà...”[37]
Climent hi creia fermament en el futur i en un futur millorable, mitjançant
l’educació dels infants. I en bona
mesura, tot i el seu pragmatisme i les acurades previsions que feia per
assegurar la subsistència i continuïtat dels seus projectes, a Climent es
podria aplicar justament el que els autors citats posen en boca d’Ernst Bloch:
“tota autèntica realitat es troba precedida d’un somni”[38].
Climent fou un somniador, sens dubte. I pel que veiem al nostre entorn, aquells
somnis encara no s’han fet del tot realitat, perquè recordant la frase de
Rivière esmentada més amunt “...todavía no hemos hecho plenamente efectivos los
derechos que, en materia de educación, reconocieron a todos los hombres,
algunos pensadores del XVIII”... Climent, entre ells[39].
Heus ací com és encara de vigent —i imitable— la pedagogia climentina.
—Signatura
autògrafa de Climent. (Font: A.M.C.)—
----------------
[1] Recordem el decret d’erecció de les deu
escoles gratuïtes a Barcelona quan, en exhortar als pares perquè envien els
seus fills a l’escola, Climent els argumenta el motiu: “...que sian racionals y
virtuosos...” Frase que sovinteja
entre les expressions de Climent, recollides en la present monografia.
[2] MORANDO (1961): Ib., 142.
[3] Vid.: PASCUAL (1972): Ib. i al títol de la
seua investigació, quan escriu de Climent “Un católico il·lustrado”-. O en
SMIDT, A. J. (2002) que analitza: “Piedad e ilustración en relación armónica.
Josep Climent i Avinent...”
[4] Vegeu l’epígraf 6.1.3. Llibertat
i felicitat.
[5] MORANDO (1961): Ib.
[6] Només cal recordar, ara, les paraules de
Salvador Puig —esmentades anteriorment—, en referir-se a la preocupació de
Climent, envers l’educació de la infantesa: “Así quisiera V.S.I. que todos los
niños, ricos y pobres, freqüentaran en sus primeros años, las Escuelas...” PUIG
(1770): Ib., pròleg, 5. A .M.C.:
Papers de Climent.
[7] Vegeu, si no, com ho argumenta als pares, en
l’edicte publicat amb ocasió de la creació d’escoles a Barcelona —analitzat amb
anterioritat—, per instar-los a què porten els seus fill a estudi: “...Si saben
llegir i escriurer, podran acomodarse millor en qualsevol ofici...”. —Edicte..., 7
[8] Ell mateix ho expressava, en adreçar-se el 22
de març de 1766, en carta al ministre de Gracia
y Justicia, aleshores Manuel de Roda, per argumentar la seua renúncia a la
mitra de Barcelona: “No obstante la cortedad de mis talentos y facultades,
procuro con algún fruto fomentar la aplicación de muchos estudiantes de esta
Universidad...” Climent a Manuel
de Roda. València,
22-III-1766. Citat per TORT (1978): Ib., 24.
La referència a la Universitat —com a
centre d’educació superior— és constant en Climent i ho fa en termes elogiosos
i de reconeixement: així en el text del sermó que, per la festa del 29 de juny
de 1755, celebrà València en memòria de la canonització de Sant Vicent Ferrer i
que predicà Climent, llegim: “...No tendréis a mal, Señores, que me haya
aprovechado de esta ocasión para manifestar públicamente mi gratitud y
veneración a la
Universidad que, como buena madre, me ha educado,
reconociendo deber a su enseñanza lo poco que sé y el deseo que tengo de
saber...” CLIMENT (1761): Sermón que en
la fiesta... Ib.
[9] Aquesta acció tutorial i orientadora de
Climent la reconeixia també, molts anys més tard, Fèlix Amat, quan escrivia:
“...los estudiantes pobres, de aplicación y talento, hallaban en el Sr. Climent
un padre liberal y un prudente director...”, segons escriu Amat. CORTS (1992):
Ib.
[10] RIVIÈRE (1988): Ib., pròleg.
[11] Denis Diderot
(1713-1784) fou inspirador i director de l’Enciclopèdia
i, en l’aspecte pedagògic, defensava les idees més avançades fonamentades en el
realisme i la democràcia. Les ciències eren, per a ell, base de la instrucció i
defensava un sistema educatiu públic i a càrrec de l’Estat “...que dé a todos
la oportunitat de avanzar en los estudios, de acuerdo con sus mèritos y
capacidades...” .ABBAGNANO (1974): Ib., 376-377. Com es veu i fora de la
vessant religiosa, en la que Climent i Diderot no coincidien, òbviament, les
idees d’un i un altre il·lustrat no diferien substancialment.
[12] La Declaració dels Drets Humans de 10 de desembre de
1948, proclamada solemnement per l’ONU, inclou l’article 26 on s’estableix que
“Tota persona té dret a l’educació...” i parla de “gratuïtat” i
“obligatorietat”, en el grau elemental, de la generalització de la “instrucció
tècnica i professional”, així com de la igualtat d’oportunitats en accedir als
“estudis superiors”. Així mateix explica els fins de l’educació i la
participació dels pares. Gran
Enciclopèdia Catalana, tom 8è. Barcelona, 1988, 483. Cal observar com fou
de premonitòria l’actitud i la pràctica de Climent, en la defensa de la universalització
del dret a l’educació primària i el recolzament per a accedir a l’educació
secundària i superior, així com la introducció de la formació per a
l’aprenentatge d’un ofici o ocupació. Així com la gratuïtat de l’educació
elemental i com recorda als pares l’obligació de portar el seus fills i filles
a “estudi”.
Més encara, en la introducció a la Declaració dels Drets Humans es fa esment
específic de conceptes com “llibertad”, “justicia” i “pau” i els lliga al reconeixement de la dignitat
de la persona. I esmenta la “barbàrie” com un ultratge a la consciència de la
humanitat. Principis i pràctiques que Climent havia defensat, en tota ocasió i,
a l’igual que la Declaració dels Drets Humans —que promou aquells
valors, mitjançant l’educació—, el nostre
il·lustrat fonamentava en l’educació, l’assoliment d’aquells principis i
d’aquelles pràctiques.
[13] FORMENTÍN (1975): Ib., 355.
[14] FORMENTÍN (1975): Ib.
[13] FORMENTÍN (1975): Ib., 355.
[14] FORMENTÍN (1975): Ib.
[15] Aquestes reflexions, foren glosades en la
ponència: “Dimensió pedagògica i filantròpica de Climent”, per al curs
monogràfic de la UJI Climent i el seu temps.
[16] Hem fet esment, en diverses ocasions, de la
carta adreçada als estudiants i professors de teologia, amb motiu de les Conferencias
o Academias, organitzades per a la seua formació: Carta del Ilmo. Joseph Climent a los presidentes y estudiantes...Ib.
13
i 14. A .M.C.:
Papers de Climent.
[17] Així s’adreçava Climent, a la priora i monges
del Convent de Ntra. dels Àngels, arran de la visita que els féu: “...Pero restan muchas horas y estas deveis emplearlas
en el trabajo. No permita Dios que haya, entre vosotras, alguna que piense y
diga que el trabajo es ageno de mugeres de calidad y propio de las mas
ordinarias...” (18-19) I encara afegia: “...Y mientras que unas trabajan, otra
deve leer con pausa alguno de los mismos libros que se leen en el Refetorio,
para que con el egercicio del cuerpo se junte el del espíritu, los quales no
son incompatibles; antes al contrario, mutuamente se ayudan...” (20-21). En Mandatos
que el Ilmo. y Rmo. Sr. Don Josef Climent, Obispo de Barcelona, impuso a la Priora y religiosas del
Convento de Ntra. Sra. de los Angeles de esta ciudad...Barcelona, 1774. B. Pla.
A.M.C.: Papers de Climent.
[18] La comtessa de Montijo, Maria Francisca de
Sales Portocarrero, ocupa un primeríssim lloc, en la vida de relació epistolar
de Climent i des de la seua coneixença a Barcelona, com hem al·ludit en
diverses ocasions.
[19] Així llegim: “...Es muy malo mentir y
engañar, en especial con lisonjas...es preciso decir la verdad...” :Sermó
LVI, Dominica V de Cuaresma, 113.
“...La
mentira es abominable en su origen, en sí misma y en sus efectos...” : Sermó
LIX, 171.
“...Todos estamos obligados a decir la
verdad...”: Sermó LXI, 204.
(Sermones del Ilmo. Sr. Don Josef Climent...se
dan à la luz como las Pláticas dominicales, de cuenta y a beneficio del Colegio
ó Casa de Huérfanos de Castellón de la
Plana , fundado por S.S.I. Barcelona, Tecla Pla, 1815 (Toms I, II i III) A.M.C.
Papers de Climent.
[20] Constitución Española
de 27.12.1978 (B.O.E. de 29.12.1979)
[23] Ley Orgánica 10/2002 de
Calidad de la Educación ,
de 23.12.02 (B.O.E. 24.12.02).
[24] LOCE: preàmbul.
[25] LOCE: preàmbul.
[27] Ley Orgánica 2/2006 de Educación, de 03.03.06 (B.O.E. 04.05.06)
[28] LOE: preàmbul.
[30] FEIXAS, V., MARÍN, X., MÈLICH, J.C.,
TORRALBA, F. (1998): Vers una pedagogia amb rostre. Barcelona. Abadia de
Montserrat. Biblioteca Serra d’Or.
[31] FEIXAS i al. (1998): Ib., 7.
[32] Ib., 116.
[33] BONET I BALTÀ (1984): Ib., 408.
[34] Ib., 409.
[35] Ib., 94.
[37] FEIXAS i al. (1998): Ib., 115.
[38] Ib., 7.
[39] RIVIÈRE (1988): Ib., pròleg.
-------------------
Tot seguit referirem alguns esdeveniments, que palesen la vigència de la figura de Climent, encara ara. O ara més que mai:
UN IL·LUSTRAT VALENCIÀ: JOSEP CLIMENT I AVINENT. TESI DOCTORAL.
La participació en un tribunal de doctorat, de
què m’han fet l’honor de ser-ne membre ha estat un esdeveniment significat,
tant per al doctorant -Camil Vàzquez i Artès- com per a mi mateix:
efectivament, desprès d’algunes tesis de llicenciatura –Rosa Mª Pasqual,
Beatriu Segarra i la meua de Pedagogia-, dedicades a la personalitat històrica
i humana de l’ “il·lustrat” valencià i europeu, Josep Climent i Avinent, s’ha
defensat la primera tesi doctoral envers la figura del personatge, a càrrec del
jove estudiós ja Dr. Vàzquez –“magistralment” dirigit pel Dr. Mestre,
catedràtic emèrit de la UVEG- sobre el qual fa temps que hi treballa:
primer fou una anàlisi exhaustiva de les “Plàticas”, és a dir de les prèdiques
de Climent mentre fou prior de la col·legiata de Sant Bartomeu a València –de
la què únicament es conserva la torre campanar, front al palau de la
Generalitat, a la plaça de Manises- i, ara, amb un estudi completíssim dels
anys de catedràtic de filosofia de la universitat valenciana, més la referència
obligada a les dimensions social, cultural, educativa i política del nostre
bisbe, una tesi que ha merescut la qualificació d’excel·lent cum laude.
Climent ha estat un dels referents intel·lectuals de la meua vida, des que vaig
abordar l’estudi de la seua vessant educativa: fou alumne avantatjat de les
aules de primeres lletres i de gramàtica i llatinitat a Castelló, mestre
d’arts, llicenciat i doctor per la universitat valentina de principis del segle
XVIII, catedràtic i mecenes d’aquella casa, fundador de la càtedra “De Locis”...i
“ocupant” –per tant i merescudament- d’un lloc, a les parets del paranimf, amb
el seu retrat de l’il·lustre pintor Vergara. Passa, però, que per allò de “primum
vivere, deinde filosofare” vaig haver d’aparcar la meua “devoció” a
Climent, per dedicar-me primer a opositar a places d’Inspecció i, desprès, a
exercir-hi durant 33 anys, compatibilitzant els últims,amb la condició de
professor associat de la UVEG. Tan bon punt, però, em vaig jubilar em posí a
recuperar aquella figura emblemàtica, “rescatant” la meua tesina, revisant-ne i
actualitzant el seu contingut, que derivà en un nou treball o reescritura
biogràfica –“El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració”-, promovent la
celebració del III centenari (1706- 2006) del naixement de Climent a Castelló,
a les universitats de València –UVEG-, de Barcelona –UB i Facultat de Teologia-
i de Castelló -UJI-.
Per cert la “Jaume Primer” prepara la publicació dels materials –conferències,
ponències i comunicacions- generats en els actes acadèmics i culturals
d’aquella commemoració. I, així mateix, el Consell Valencià de Cultura –CVC- ha
promogut l’edició d’una “Antologia de textos” de tan il·lustre
personatge.
I tornant a la tesi defensada –i com no podia ser d’una altra manera, en un
subjecte de tan complexa personalitat-, a la magnífica exposició-resum de les
més de tres-centes pàgines del treball, s’han afegit les valoracions dels
components del tribunal i del propi director de la tesi, el Dr. Mestre
–segurament el més qualificat especialista en il·lustració a Espanya i dels
millors a Europa-. Així, el professor Pérez –secretari del tribunal- ha fet una
magnífica glossa de l’època i posat de relleu la complexitat de les corrents
ideològiques del moment –jansenisme, regalisme, probabilisme, tomisme...- Jo
mateix he advocat per focalitzar la figura de Climent des d’una perspectiva
integradora, doncs no ens trobem davant d’un bisbe a l’ús, sinó d’un personatge
públic, de relleu social, econòmic, cultural, educatiu i, fins i tot polític
singular i prestigiat. El Dr. Mas ha analitzat les contradiccions d’una
personalitat tan complexa i assetjada des de tants fronts –especialment Roma i
Madrid- i les funestes conseqüències que se’n derivaren, per l’animadversió de
Campomanes i que culminaren en la dimissió del seu càrrec de bisbe de
Barcelona. Per la seua part la Dra. Corona matisà alguns dels plantejaments del
doctorant i suggerí nous enfocaments, a l’hora d’analitzar les obres socials i
educatives de Climent. Finalment, el president Dr. Giménez, féu un recull
integrador dels diferents enfocaments del tema i es detingué, especialment, en
la referència a una de les intervencions emblemàtiques –i premonitòries del
bisbe, en construir la primera necròpolis extramurs –a l’actual Poble Nou-, la
benedicció de la qual s’escaigué en ambient de dimissió, amb el buit de les
autoritats municipals i borbòniques...i amb una prèdica en català, emocionada i
valenta.
Encara el director de la tesi, el Dr. Mestre, advertia que a personalitats tan
riques i polivalents –ara Climent, però abans Mayans i tots els “il·lustrats”
i, en general, intel·lectuals de tots els temps- cal atansar-se amb modèstia i
sempre amb el benefici del dubte i la recerca permanent, perquè res sembla
definitiu ni inamovible en tan complexos personatges. Així acomiadàvem Climent,
en l’episodi acadèmic de referència, deixant obertes les portes de la
continuïtat en la recerca de noves “aristes”, en una personalitat “polièdrica”
com la de Climent i en una època tan emblemàtica com la Il·lustració.
Especialment, però, la vigència del pensament -i l'obra- de Climent es manifesta en el seguit de publicacions que s'han generat arran de la celebració del III centenari del seu naixement (1706-2006). Tot seguit va la crònica de la publicació -i presentació- de les "actes", en forma de llibre, de les aportacions dels estudiosos a la figura del nostre personatge, en aquella celebració.
A PROPÒSIT DEL LLIBRE SOBRE EL BISBE CLIMENT.
En el context de la fira del llibre de
Castelló, s’esdevingué la presentació del llibre del III centenari del bisbe
Climent i l’acte s’inicià amb una salutació al públic assistent, al magnífic Rector
de la UJI, a l’il·lustre President del Consell Social de la Universitat de
Castelló, al President de l’associació “Josep Climent” i associats, als components
de la comissió organitzadora, als coautors, amics i familiars...molt
especialment al de més edat dels presents –mon pare- que als seu 98 anys no es
volgué perdre l’ocasió...
En els minuts previs, per la megafonia, s’anunciava
l’inici immediat de l’acte i una vegada començat i aixoplugats a la “carpa”
bastida a l’efecte, amb els plafons al·lusius a Climent i al llibre, he tingut
la satisfacció d’adreçar-me al públic, com a promotor que vaig ser dels actes
del III centenari i membre de la comissió organitzadora, referint-me a la
publicació que es presentava i que recull les conferències, ponències, comunicacions...que
es treballaren en aquells dies i a alguna altra aportació que completa el seu
contingut. Així, professors i investigadors de les tres universitats -de la de Castelló,
de la de València, de la de Barcelona i de la facultat de Teologia de
Catalunya- abasten Climent des de diversos angles i perspectives. La nomenada
del bisbe Climent, però, ha traspassat l’oceà i el llibre recull una
col·laboració de la Dra. Andrea J. Smidt, de la Universitat d’Ohio i actualment
professora del Geneva College, a
Pensyilvania -EE UU-, que visità Barcelona per investigar el període episcopal
i il·lustrat de Climent.
Tot i l’extensa panoràmica i amples perspectives del
volum, però, encara no s’esgota la “polièdrica personalitat de Climent, doncs resten
projectes immediats a l’entorn de la seua vida i obra. Com ara:
-Una nova monografia biogràfica, en el context del moviment il·lustrat.
-L’antologia de textos crítica i comentada.
-L’epistolari de Climent.
Fem vots, des d’ara i ací,
perquè puguen reeixir.
Qui fou,
però, Josep Climent i Avinent, que concità i concita tantes expectatives? Fóra
pretensiós presentar als castellonencs, una persona tan propera i tant
estimada…
-per la seua bondat,
-el seu saber,
-el seu compromís amb els més pobres,
-la seua preocupació social,
cultural i educativa,
-el seu relleu
històric com a il·lustrat…
Ho farem
mitjançant el “recorregut” imaginat d’un breu itinerari històric als llocs que encara
n’hi parlen:
-A quatre passes
d’ací mateix hi ha el carrer bisbe
Climent i la Casa dels Òrfens i
he de confessar que en la llunyana història de la meua infantesa dels anys
quaranta, a Castelló, les vivències personals es confonen amb els relats de la
meua estimada iaia Antònia. Siga com siga el record és del tot precís i la
visió diàfana: uns “coterets” amb una espelma a la mà, acompanyaven l’escolà
que portava la creu processional, en soterrars i altres actes religiosos al
carrer i sentia a la gent que deia “són els orfenets, són els orfenets...”
Efectivament, els aixoplugats per la fundació de Climent solien fer-se presents
en aquells moments i encara rebien algunes monedes, que ajudaven la precària
administració de la Casa dels Òrfens. Una institució que tot i les previsions
del fundador no deixà de passar “apretures” en la seua llarga existència fins
als anys de la guerra que es reconvertí en col·legi dels escolapis, primer, de
la Consolació desprès, Seminari diocesà i ara residència universitària femenina
i guarderia infantil, a més de ser la seu de l’associació “Josep Climent”. Les “Constituciones”
de què Climent la dotà són un exemple i model de text organitzatiu d’una
pedagogia alhora assistencial i oberta al decurs dels temps.
Així
resava la huitava d’hendecasíl·labs de la placa de la façana que el pas del
temps s’ha encarregat d’esborrar:
“O tú, seas vecino o extrangero
sabrás,
al contemplar este edificio,
que
es por gracia del rey Carlos Tercero,
de
huérfana niñez, Real Hospicio.
Erigióle
Climent, gloria del Clero,
de
Vicente Ferrer baxo el auspicio,
añadiendo
à su patria, con tal hecho,
después
de grande honor igual provecho”.
-Un poc més enllà hi
ha Les Aules de Gramàtica i Llatinitat,
on d’infant –primer- i d’adolescent
-desprès- seguí els seus estudis a Castelló, per passar tot seguit a la
Universitat de València on es féu batxiller en arts, llicenciat i doctor. I mai
no s’oblidà d’aquell establiment- les Aules- al que prestà assistència al llarg
de la seua vida, completant el sou dels mestres i manant-les reconstruir, quan
el pas del temps les deteriorà, tal com resa la placa commemorativa del hall, que el qui visita aquell centre
cultural –administrat ara per la Diputació-, com en el actes III centenari,
quan la conferència inaugural del Dr. Tort i l’exposició subsegüent ens donà
ocasió de comprovar.
-I de les Aules a
l’actual col·legi “bisbe Climent” al
barri de Sant Fèlix, hereu de l’antiga escola de primeres lletres, que Climent
fundà i mantenia amb els guanys que li donava el forn del Pla, de la seua
propietat, com l’altra escoleta de la Plaça del Roser també de fundació
climentina. Sabeu, per cert, qui estigué de mestre -en la seua joventut- a
l’escola bisbe Climent, en aquell edifici antic, que semblava un xalet amb un
jardí a l’entrada?
Doncs Dn. Isidoro
Andrès, el que mes tard, en llicenciar-se a la Universitat de Barcelona, es
convertí en professor de Llengua i Literatura de tantes promocions de mestres
de Castelló i director de la Normal molts anys. Es veu que l’esperit del bisbe
l’inspirà en la pràctica d’un magisteri exemplar: primer mestre de xiquets i
desprès mestre de mestres
-Tornem, però, als
indrets més propers a on ens trobem i atansem-nos a l’escala principal de l’Ajuntament i en alçar el cap accedint a
l’entrada principal a dalt al sostre de l’escalinata...contemplarem l’efígie de
Climent, en actitud protectora de la infantesa desvalguda i òrfena de Castelló.
I encara si hi accedim a dins de les sales del consistori ens trobarem de cara
amb el retrat que el pintor il·lustrat Josep de Vergara féu a Climent només
nomenat bisbe de Barcelona
I del què hi ha còpia
a la Casa dels Òrfens, al col·legi “bisbe Climent”... i a la parròquia de
Castalla –el poble d’Enric Valor- al costat del què fou el vicari general de
Climent i més tard bisbe de Terol, Fèlix Rico, fill de Castalla.
-Per acabar visitem la
tomba de Climent, a la concatedral
de Santa Maria i fem una pregària per la seua ànima, tot i que estem segurs
–els creients- que es troba al cel, com per ell pregàvem, amb ocasió del
pontifical oficiat pel prelat de la diòcesi de Sogorb-Castelló, quan un estol
de xiquets i xiquetes li feren l’ofrena de flors i espelmes, en un acte d’una
emoció extrema.
-I un record per a la
què fou l’alqueria dels Òrfens, avui
lamentablement en runes, a la Partida de Fadrell i de la què els marmessors i
albacees de Climent obtenien recursos per mantindre la seua fundació...
Però té, encara, vigència el pensament climentí? Més que mai, segons defensem alguns de
manera del tot fonamentada. I només per resumir ho concretarem amb:
-El seu testimoni i
compromís –cívic i cristià alhora-,
-La seua generositat
ajudant a tothom –especialment als més desafavorits-,
-Demostrant un sentit
històric i premonitori excepcional: proclamant –i practicant- el dret universal
de l’educació, albirant les propostes i debats del concili Vaticà II –segons el
mateix bisbe de la nostra diòcesi- i sent capdavanter en projectes com: la
consolidació del seu col·legi episcopal, el centre de més nivell acadèmic,
suprimida la Universitat a Barcelona, per Felip V; creant la primera biblioteca
pública de la Ciutat Comtal, bastint el primer cementeri “extramurs”,
contribuint al manteniment de l’Hospici de Barcelona i iniciant l’elaboració
del primer Diccionari llemosí-castellà-llatí que es coneix.
-Finalment, l’encarnació del seu projecte envers la
infantesa i joventut es veu palesament, en l’associació “Josep Climent”,
que fomenta la formació humana integral de xiquets i adolescents castellonencs,
sense descurar una sensibilitat creient compromesa i actual.
Per
concloure i amb permís del Sr. Rector, ens hem de congratular de la feliç coincidència
del mateix cognom: Climent- Dr.
Climent, bisbe i il·lustrat i Dr. Climent, professor i Rector- Els matemàtics ho
analitzarien des de paràmetres de la llei de càlcul de probabilitats, però alguns
preferim atribuir-ho a la Providència... Felicitats i per molts anys!
----------------------
La segona publicació climentina que veié la llum, en el context del III centenari del seu naixement, fou l' "Antologia de textos" editada per Consell Valencià de Cultura (CVC).
Projecte d’edició de les obres del nostre bisbe.
I aquesta és la presentació del President del CVC, professor Grisolía:
La segona publicació climentina que veié la llum, en el context del III centenari del seu naixement, fou l' "Antologia de textos" editada per Consell Valencià de Cultura (CVC).
Projecte d’edició de les obres del nostre bisbe.
Atès
que, quasi amb seguretat, no podrem abastir la totalitat del què publicà
Climent, ens haurem de concretar a una selecció. Així el títol podria ser: Josep Climent i Avinent: antologia de
textos. Això no obstant, caldria fer esment de la relació d’edicions
localitzades, citant Tort i, pot ser, –si les tenim a l’abast- reproduir-ne les
portades.
Una segona qüestió serà escollir quins
materials –i amb quins criteris-, entre els disponibles i en millor estat i com
classificar-los, en funció de les alternatives esmentades al projecte presentat
al CVC. Suposem que decidim l’opció en funció dels continguts: teologia,
política, educació, societat, cultura i llengua, europeisme, regalisme...En
qualsevol cas, pot ser convindria agrupar les temàtiques de forma més ampla.
Per exemple: escrits de temàtica religiosa, sociopolítica i cultural-educativa.
Si aquesta fora la decisió hi hauria que abordar com es fa l’agrupament.
Vegem-ne una aproximació, a partir del repertori de Tort:
Temàtica religiosa:
—Carta pastoral del Ilmo. Sr. Dr.Joseph
Climent, a los deanes, curas, y vicarios perpetuos de su obispado, anunciando
la celebración del Sínodo. Sermón que el Ilmo. Sr. D. Joseph Climent predicó en
su Iglesia catedral de Barcelona, el domingo tercero de adviento del año 1766.
València, 1767. Benito Monfort.
—Edicta del Ilmo. Joseph Climent, per la
publicació de la visita de las iglesies parroquials d’est bisbat.
Barcelona, 1771. Joli i Pla.
-Mandatos que el Ilmo. Joseph Climent impuso
a la priora y religiosas del convento do Nuestra Señora de los Angeles de esta
ciudad, en la visita que hizo de dicho convento, con algunas instrucciones
sobre los votos de pobreza, castidad y obediencia y sobre las principales
prácticas de la vida religiosa. Barcelona, 1774. Bernardo Pla.
-Plática que lo Ilm. Senyor D. Joseph
Climent, bisbe de Barcelona, feu en la iglesia parroquial de Santa Maria del
Mar, en lo dia 6 de juny del any 1775, antes de administrar lo sacrament de la
confirmació. Barcelona, 1775. Bernat Pla.
—Pláticas
dominicales que, el
Ilmo. Sr. Don
Joseph Climent, obispo de Barcelona, predicó en la iglesia parroquial
de San
Bartolomé, en la
ciudad de Valencia, de que fué
párroco, desde el año
1740 hasta 1748. Se dan a luz de
cuenta y a beneficio del Colegio o Casa de Huérfanos de Castellón de
la Plana, fundado por S.I., 3 vols. Madrid, 1793. Benito Cano. Barcelona,
segona edició, 1779. Bernardo Pla. Barcelona, tercera edició, 1819. Tecla Pla.
—Sermones
del Ilmo. Sr. Josep Climent: se dan a luz, como las pláticas
dominicales, de cuenta y a beneficio del Colegio o Casa de Huérfanos de
Castellón de la Plana, fundada por S.I.. Barcelona. Bernardo Pla: vol. I,
1800; II, 1801; III, 1815.
Temàtica
sociopolítica:
—Oración
fúnebre de las exequias que, a la magestad del Rey Dn. Felipe V, hizo la
villa de Castellón de la Plana. Valencia, 1747. Joseph Thomás Lucas.
—Sermón que, en la
fiesta que el día 29 de junio de 1755, celebró...Valencia...en memoria de la
canonización de... San Vicente Ferrer. Valencia, 1761. Vda. de Joseph de
Orga.
—Dictamen sobre
Beneficencia, de 21-I-1772, roman inèdit fins a la publicació, en 1778 en
Madrid, de les obres de Climent. A.M.C.: Papers de Climent.
—Carta del Ilmo.
Joseph Climent a los párrocos de su diócesis, sobre el próximo establecimiento
del hospicio de esta ciudad. Barcelona, 1772.
—Carta
circular en que avisa haber recibido el breve de Asilos, en los dominios
de S.M. Barcelona, 1773.
—Carta sobre la real cédula para su ejecución
y cumplimiento. Barcelona, 1773.
—Carta
del Ilmo. Joseph Climent, sobre
el contrabando. Barcelona, 1773.
—Carta del Ilmo.
Joseph Climent a la Excma. Sra. Dña María Francisca de Portocarrero, condesa de
Montijo. Barcelona, 1774. Bernardo Pla. —Introducció a la traducció de
l’obra: Instrucciones cristianas sobre el
Sacramento del Matrimonio—.
—Carta a los
señores rectores de nuestra diócesis sobre el Hospicio. Barcelona, 1775.
—Fou, també, traduïda i publicada en francés—.
—Plàtica que, en conformitat de lo que
disposa lo Pontifical Romà, feu lo Ilm. Joseph Climent lo dia 13 de mars de
este any de 1775, antes de comensar la benedicció del cementiri que, de ordre y
a costas de sa ilustrísima, se ha construit comú a totes les parroquias de esta
ciutat. Barcelona, 1775.
Temàtica
cultural-educativa:
—Edicte del Ilmo.
Sr. Dr. Joseph Climent per fer saber lo
establiment de escoles
públicas de primeres
lletres en deu convents de la present ciutat de Barcelona.
Barcelona, 26 de juny de 1767 (reed.)
—Carta a los
párrocos. Sermón y Edicto sobre el establecimiento de las escuelas del Ilmo. Sr.
... València, 1767. B. Monfort.
—Carta del
Ilmo. Sr. Dr.
Joseph Climent, obispo
de Barcelona, a los prelados de las Religiones en cuyos conventos se
han establecido nuevamente
escuelas para enseñar la
doctrina cristiana y
primeras letras a
los niños de esta ciudad. Barcelona,
1767.
—Carta del
Ilmo. Joseph Climent,
obispo de la
Santa Iglesia de Barcelona,
a los presidentes
y estudiantes de las
conferencias o academias
de theología moral
de esta ciudad. Barcelona, 1768. Thomas Piferrer. —Publicada a
València en 1768 i a París, en 1769—
—Sentencias sacadas
de la Sagrada
Escritura, vertidas en lengua
castellana y catalana e impresas para la enseñanza de los
niños de las
escuelas del Obispado
de Barcelona. Barcelona, 1769. Joan Jolis i Bernat.
—Carta del Ilmo.
Sr. Joseph Climent a nuestros feligreses...Barcelona, 1769. Thomás
Piferrer. —Prefaci a l’obra de FLEURY: Costums
dels israelites. Traducció del francès—.
—Don Joseph
Climent, por la gracia de Dios y de la Santa Sede, obispo
de Barcelona, del Consejo de S.M. al clero secular y regular de mi diócesis,
salud y bendición en Nuestro Señor Jesucristo. Barcelona,1770. Bernardo Pla
Juan Jolis. —Presentació de la Rethórica
de Granada. Reimpresa cinc vegades, de 1770 a 1775.
—Constituciones del Colegio o Casa de
Huérfanos de Castellón de la Plana, fundado por el Ilmo. Sr. D. Josef
Climent... (1794). Tarragona. Pedro Canals. Biblioteca Valenciana (B.V).
Fons Nicolau Primitiu. NP 37/88.
També
caldrà considerar la Colección de las obras del Ilmo. Sr. Dr. Joseph
Climent, del Consejo de S.M. y obispo de Barcelona. Madrid, 1788. Imprenta
Real, 3 vols, amb inclusió d’algunes obres ja esmentades.
A més, Tort ens documenta sobre projectes encomanats a col·laboradors, com
ara -dels què caldria fer esment-:
-Cartilles de primeres lletres, 1767.
-Rudimentos de la gramática castellana que,
por disposición del Ilmo. Sr. Joseph Climent, obispo de Barcelona, se han de
enseñar en su Colegio Episcopal y Tridentino, compuestos por el Dr. Salvador
Puig. Barcelona, 1770.
-Catecisme, 1767-75.
-Vida de Cristo para los niños, 1768.
-Tratado o curso de Teología, 1768.
Especialment la Gramàtica de Salvador
Puig, per les referències contínues a Climent, en el pròleg, que ens dóna molta
informació sobre el nostre il·lustrat i està en molt bon estat de conservació,
per reproduir-lo.
I edicions, que no arribaren a reeixir:
-Diccionari
català-castellà-llatí. (S’inicià, formalment en 1803 per Fèlix Amat,
deixeble seu i arquebisbe desprès i aparegué en 1805, gràcies a la
col·laboració d’Esteve-Bellvitges-Joglar. Vid. LLUCH, E. : “La Il·lustració a
Catalunya, projectar el país i revisar el 1714” . En CAHNER, M., dir. (1991): Catalunya
a l’època de Carles III. Barcelona. Generalitat de Catalunya.
-Teología moral de Genetto.
-Pastoral sobre la Penitencia de
l’arquebisbe de Lyon.
-Catecismo de fiestas, de Fleury.
Això
ens porta a valorar si en un sol tom de la col·lecció “Rescat” hi cabria el
material seleccionat i si el CVC estaria per l’edició de més d’un tom.
Tot
seguit s’haurien de concretar els components de l’equip de “crítics”, per treballar
les obres de Climent. Pot ser i com a mínim cada bloc hauria de comptar amb un
coordinador, oferta que es faria primer als membres de la comissió de recerca
(vid. proposta al CVC). I en tot cas i per exemple:
Temàtica religiosa: Joan Llidó o
Tort Mitjans
Temàtica
sociopolítica: Tort Mitjans o Mestre
Temàtica
cultural-educativa: Marc Ant. Adell o Joan Llidó
Encara
que podria intervindre més gent, en l’anàlisi de cada document. És a dir que no
caldria que el coordinador estudiara tots els escrits del seu bloc. Caldria,
també, comptar amb un director de l’edició... Antoni Mestre (?) Marc Ant. Adell
(?) i un prologador per situar l’edició de forma adient: Antoni Mestre (?) Tort
Mitjans (?) Evidentment i encara que la biografia de Climent està tractada en
altres llocs, convindrà preparar una referència no esquemàtica a la seua
figura, la seua personalitat i els avatars de la seua vida, per tal d’entendre
i contextualitzar tot el material que s’oferirà a continuació. També caldrà fer
esment a la biblioteca de Climent, repertoritzada al seu testament i treballada
per Vicent Gil i Leon Esteban i, per tant, l’amor del nostre personatge envers
els llibres i la lectura i com l’edició en facsímil esdevindria un
reconeixement a aquella dedicació. No sobraria –atès que no es podrà abastar
tota l’obra de Climent- una actitud, en els editors, semblant a la del canonge Segarra
quan, ateses les dificultats –aleshores de censura borbònica-, per fer reeixir
exitosament l’edició de les obres de Climent, es conformava dient allò de que “...algo
se ha de dejar para tiempos posteriores...” (Segarra a Amat, des de València el
19 de gener de 1782. Vid. Corts). Ara les limitacions, lògicament, serien
d’ordre econòmic, sobre tot.
Una altra
qüestió no menor a considerar seria la de l’estructura de cada “crítica”, en
quant a extensió proporcionada i apartats: no seria raonable que escrits
“menors” de Climent foren generosament treballats i altres de transcendents,
despatxats en quatre renglons, ni cabria que cada expert presentara un esquema
completament diferent. Caldria suggerir uns mínims i uns màxims en l’extensió i
uns apartats homologables. Per ex. Entre cinc i quinze pàgines per obra
comentada i intentant complimentar aspectes com: ocasió temporal o històrica de
l’aparició del document o “raons” que la motivaren, antecedents si se’n
coneixen, destinataris, contingut, difusió, reaccions i conseqüències si se’n
produïren etc.
Finalment el projecte ha reeixit:
I aquesta és la presentació del President del CVC, professor Grisolía:
Rescatar de l’oblit, les
obres de personatges que esdevenen, de simplement “coneguts” a emblemàtics, en
conèixer en profunditat els seus escrits, és una tasca prioritària de la
col·lecció del CVC, que porta aquell nom: “rescat”. És el què ocorre amb els
textos de Josep Climent i Avinent, il·lustrat valencià contemporani de Mayans,
canonge de la Seu
i catedràtic de Filosofia de la nostra Universitat –a més de creador d’una
càtedra de Teologia i mecenes de l’Estudi General- i que anà de bisbe a
Barcelona, per les pressions polítiques i vaticanes del moment. Les mateixes
pressions que, quan el seu rigor intel·lectual, l’obertura a Europa i als seus
corrents renovadors, la defensa dels seus diocesans i la seua sensibilitat per
la llengua pròpia es feren paleses, es tornaren en contra d’aquell bisbe
il·lustrat gens servil –bé que respectuós- amb l’autoritat papal i la reial.
La
seua discreció, però, féu que romanguera quasi en l’oblit, fora dels cercles
dels estudiosos de la il·lustració i dels investigadors de la seua figura i de
la seua obra, fins la celebració del III centenari del seu naixement
(1706-2006), amb actes acadèmics i culturals a València, a Castelló i a
Barcelona. És el que sol passar amb figures històriques que, tot i ser
rellevants, es veuen “eclipsades” per la què apareix com a emblemàtica del
moment: tal li ocorregué a Climent –i a altres il·lustrats de l’època- envers
Mayans i Siscar, que acaparà tota l’atenció –aleshores i en el decurs històric-
del públic i dels estudiosos. O a Wallace –ara que també hem celebrat un altre
centenari, el de Darwin- que, front a la figura més emblemàtica o publicitada de Darwin restava a la
penombra, fins que ha estat justament “rescatada” i reconeguda.
Una cosa semblant ha
ocorregut amb Josep Climent, que féu molts plantejaments paral·lels –i fins i
tot més avançats- que el propi Mayans, però el carisma del bibliotecari reial
–i catedràtic universitari de professió- li valgué la fama –merescuda però no
en exclusivitat- que el catapultà als anals de la història. Per exemple,
Climent –com Mayans- fou un erudit i lector impenitent i la seua biblioteca
privada tenia fama a València, de ser la millor dotada; fins i tot Mayans
mirava de trobar-hi edicions que no aconseguia en altres. Climent –com Mayans-
estimà el llatí, el català i el castellà i ambdós maldaven per l’edició d’un
diccionari que, finalment Climent, promouria entre els membres de l’Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona. Climent –com Mayans- volia prestigiar la Universitat , encara
que el primer fundà una càtedra de Teologia, bé que Dn. Gregorio no n’era
partidari. Climent –com Mayans- apostaren per renovar l’oratòria sagrada: el
primer la practicà, en la seua condició de canonge magistral de la Seu i en les traduccions que
promogué –la Rethorica del P.
Granada-, mentre que el segon escrivia el seu famós Orador Cristiano. Climent –com Mayans- defensava el valor dels
estudis, bé que Climent els valorava ja des de l’escola primària –de primeras letras y de doctrina christiana,
com es deia aleshores- i s’avançà als postulats de la Revolució Francesala Declaració
dels Drets de l’Home defensant l’obligatorietat i la gratuïtat del primer
ensenyament...I com resulta, fins i tot humà, Climent i Mayans discreparen en
més d’un assumpte: Dn. Gregorio practicava un regalisme entusiasta i Climent es
mostrava més be poc o gens regalista; Mayans qüestionava el nom de “Moderna”
que Piquer donà a aquella obra seua –la Física-
i Climent n’estava d’acord; el d’Oliva era partidari de defensar un plet de
delmes –en el què Climent s’era el comissionat- amb les decrets reials a la mà
i Climent preferia el referent de les butlles pontifícies...Finalment, Mayans
dedicà a Climent frases poc amables, en acusar-lo d’anar al darrere d’una mitra
i Climent renuncià al bisbat de Barcelona, per al què Carles III el presentà al
Papa...tot i que, finalment, l’hagué d’acceptar.
El cas és que ara els
lectors i lectores de la nostra col·lecció “Rescat” –i de les altres edicions
del CVC- tenen una magnífica oportunitat d’endinsar-se en el pensament
d’aquella figura històrica injustament relegada a la penombra –com Wallace- i
de gaudir de les seues reflexions, dels seus projectes, de la defensa dels seus
punts de vista i de la generositat que sempre mostrà envers –com ell deia- les
causes “justes”, que li valgué més d’un
desengany. L’antologia de textos que han preparat curosament els autors, esdevé
una mostra del tot representativa dels escrits publicats per Josep Climent,
alguns dels quals sorprenen perquè la temàtica –política, educativa, social...-
podria considerar-se aliena a l’ofici de bisbe, però la seua condició
d’il·lustrat el feia ocupar-se’n, per promoure el benestar i la justícia allà
on li era possible arribar-hi...sense descurar la felicitat com a aspiració
legítima per a tot ésser humà.
Finalment, volen desitjar
que la lectura i el gaudi de la present edició, haurà contribuït a divulgar la
figura i l’obra del personatge i a esperonar als investigadors a seguir
recercant els perfils no del tot encara ben coneguts, del nostre il·lustrat.
-----------------------
Ara i després de no poques gestions, des de la primera proposta de publicació d'una nova monografia climentina, en el context del III centenari de Climent, gràcies a la iniciativa de l'Ajuntament de Castelló que l'acceptà i patrocinà, veu la llum un text -per a mi emblemàtic- com és el de "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració"...
-Plantejament:
La Il·lustració, com a període històric d’ampla i
profunda significació, ha esdevingut el referent de corrents de pensament que
perduren fins als nostres dies: una de les quals ha estat la del món de
l’educació, amb nombrosos i qualificats pensadors d’ací – Feijóo, Sarmiento,
Jovellanos...-i de fora d’ací –Fontenelle, Condillac, Voltaire, Wolff, Lessing,
Rousseau..- als que ha arribat l’hora d’afegir la figura –i sobre tot l’obra-
de Joseph Climent i Avinent. I no tant perquè el nostre personatge se
significara com a tractadista de la pedagogia del moment, quant perquè –com a
bon il·lustrat- manifestà una sensibilitat excepcional envers el valor de
l’educació de la infantesa i de la joventut i ho mostrà i demostrà a abastament
de pensament, paraula i obra: les seues cartes, el seus textos publicats i el
seguit d’accions que emprengué a favor de les escoles de “primeres lletres i de
doctrina cristiana” –com s’anomenava l’ensenyament primari d’aleshores-, de les
“aules de gramàtica i llatinitat” –equivalents al nostre ensenyament secundari
actual- i dels estudis superiors –representats per la Universitat, en el nostre
context la de València i el Col·legi Episcopal de Climent a Barcelona, òrfena
d’Universitat- l’acrediten, si més no, com un pedagog pràctic i amb visió
premonitora privilegiada. Efectivament, fou un precursor de la declaració de la
obligatorietat de l’educació elemental per a tots, que la Monarquia Il·lustrada
abordà més tard i la Revolució Francesa incorporà, en proclamar la declaració
universal dels drets de l’Home, quan Climent ho defensava des de molts
anys abans, públicament i ho portava a la pràctica, en els ambients on es
trobava –Castelló, València i Barcelona- i on arribà a exercir una influència
notable.
Per això hem gosat –en el
context històric del moviment il·lustrat- glossar la figura del que fou canonge
de la seu valentina, catedràtic de filosofia de l’Estudi General i, més tard,
bisbe de Barcelona. I fer-ho des de la perspectiva del seu devenir vital
(1706-1781), analitzant alhora la seua complexa personalitat -des de paràmetres
psicològics i pedagògics inèdits-, esbrinant el seu pensament d’intel·lectual i
home de la seua època i resseguint la seua obra organitzadora, fundacional i
protectora envers els establiments educatius amb què es trobà i els que ell
mateix creà, que foren uns quants, com ara la càtedra de teologia tomista a la
Universitat de València; la protecció que dispensà a estudiants i professors;
l’organització i nou pla d’estudis que implantà al seu Col·legi Episcopal, únic
centre superior de la ciutat, suprimida la Universitat; les escoles públiques
de Barcelona que obrí i les que també fundà i mantenia a Castelló i a València.
I la declaració d’hereu universal dels seus bens a la Casa de Sant Vicent,
a Castelló o Col·legi d’Orfes, que instituí al seu testament, fruit de la seua
clarividència i tarannà premonitori.
Dediquem, també, atenció especial a la vocació
supervisora de Climent, en la visita d’escoles –tampoc no analitzada fins ara-
i aprofundim, així mateix, en la sensibilitat de Climent envers la llengua i
cultura del país, que derivà en la formació d’un diccionari –el primer-
trilingüe llemosí-castellà-llatí. I encara afegim algunes reflexions
més, per tractar de demostrar l’actualitat dels seus plantejaments a dia
d’avui.
-Destinataris:
El text que proposem s’adreça a:
1) Públic estudiós i lectors en general.
2) Alumnes –i professorat- de les carreres de
“lletres” –filosofia, pedagogia, història, sociologia...-, encara que no
exclusivament, atesa la sensibilitat de Climent per les “ciències”, com es veu
al llarg de la seua vida i la seua obra.
3) Biblioteques públiques del territori de la
nostra llengua.
4) Biblioteques d’Humanitats de les nostres
universitats.
5) Altres: institucions com el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona, la biblioteca de la Facultat de Teologia de
Catalunya, les biblioteques de les universitats de l’Institut Interuniversitari
“Lluís Vives”, els col·legis professionals de llicenciats i doctors en ciències
i lletres, associacions culturals, com la “Josep Climent” de Castelló, centres
escolars d’educació secundària del nostre àmbit lingüístic, etc.
Heus-lo ací:
---------------
Tot seguit -sempre "barrinant"...- i a imitació de l'Epistolari que el prof. Mestre ha publicat sobre Mayans, se m'acudí fer una cosa semblant, bé que mès modesta, clar. Així s'ha anat prefigurant l'Epistolar climentí...
JUSTIFICACIÓ
Poder atansar-se a la correspondència epistolar de
qualsevol persona esdevé una eina valuosíssima per arribar a conèixer el seu
perfil psicològic, el seu món emocional, els seus projectes i vivències i, en
definitiva, la seua personalitat. És el què pretenem amb l’estudi que presentem
i, ara, referenciat a la figura d’un il·lustrat valencià i europeu, com fou
Josep Climent i Avinent, una vegada que la seua trajectòria vital ha estat
analitzada a abastament, en nombrosos estudis ja històrics i en noves i recents
aproximacions.
Encara restava,
però, esbrinar la seua personalitat més íntima, que es posa al descobert a les
nombroses cartes que escrigué i rebé, al llarg de la seua relativament llarga
vida -75 anys- i que hem maldat per localitzar i presentar, ara, en forma
d’antologia epistolar. Justament perquè ens permetrà redibuixar el seu perfil
humà i intel·lectual i el dels seus “corresponsals”, tots –i totes, en atenció
a la presència d’una dona excepcional: la comtessa de Montijo- figures destacades
del moment històric “il·lustrat”. Per això ens hem aventurat a submergir-nos en
la nombrosa i variada correspondència de Climent, per tal d’aprofundir en una
tal i rica personalitat, completant així les aproximacions biogràfiques i els
estudis que, també des de la psicologia, s’han elaborat sobre el nostre
estudiant, catedràtic, canonge i bisbe i sempre persona compromesa i sensible
als signes del temps, que fou Josep Climent: un autèntic il·lustrat.
I així defensa
Mestre [1]: “…la importancia de la carta como fuente para
el conocimiento de nuestro pasado…” I destaca “…el valor de los epistolarios en
el campo diplomático, político, cultural, eclesiástico-teológico, social y
familiar…” I encara afegeix la rellevància “… de la correspondencia como medio
de comunicación…en una época en que no existían periódicos diarios ni
revistas…y sólo llegaban las noticias por medio de los Mercurios o Gazetas…”
(Ib., 1029) Finalment conclou palesant: “…la riqueza contenida en la
correspondencia privada de los hombres –de les dones, també, i en el cas de
Climent, la relativa a la comtessa de Montijo- del XVIII…porque contribuyen a
un mejor conocimiento de su forma de pensar y de afrontar los problemas del
momento.” (Ib., 1043)
En la present
ocasió la metodologia emprada es definirà en analitzar l’intercanvi epistolar
per blocs temàtics –societat, política, cultura, religió, actualitat del
moment...-. O per moments de la seua vida: estudiant, catedràtic, canonge,
bisbe... O per interlocutors: Mayans, Roda, Bertran, Eleta, Montijo, Tormo,
Clement...O per tipus de destinataris: bisbes, religiosos, polítics, amics... I,
en qualsevol cas, s’abordarà la necessària contextualització temporal, els
motius que generen la correspondència, el tema de cada carta, l’estil literari,
el “to” afectiu que s’endevina entre línies i les expectatives que es generen.
A més de la resposta que es rep, finalment, per part del “corresponsal” o la
que generà l’escrit de Climent.
Volem esperar
que l’edició que presentem contribuirà a perfilar més nítidament la figura
d’aquell valencià singular i irrepetible que, encara ara, manté tota
l’actualitat en molts del seus plantejaments culturals, socials, polítics,
educatius i religiosos...i de què, en bona mesura, en deixà constància a les
seus cartes i els confià als seus “corresponsals”...
Heus ací el projecte...
JOSEP CLIMENT I AVINENT: EPISTOLARI
Adell, M. Ant.; Millàs, E.; Segarra,
B., Tort, F. i Vàzquez, C.
Edicions Alfons el
Magnànim
---------------------
I encara resta una última (!) intenció en oferir un "Climent per a joves estudiants"..., el contingut del qual seria...
ÍNDEX
-Pròleg.
- Als
lectors i lectores.
- I.
A l’insti.
- II.
Tot és començar.
-III. Una altra
“moguda”.
- IV.
Recuperem el ritme.
- V.
De congrès.
-VI. Epíleg.
Annexos
- I.
Vocabulari “il·lustrat”.
- II.
L’antecedent dels Drets Humans.
- III.
Declaració Universal dels Drets Humans.
- IV.
Per a saber més (bibliografia)
I la presentació de l'autor...
ALS LECTORS I LECTORES.
El que teniu a les
mans, joves amigues i amics, no és un manual d’història i tampoc una novel·la
històrica: és –o vol ser- una aproximació a una època singular i irrepetible,
com fou la Il·lustració, que s’esdevingué al llarg del segle XVIII. Una
aproximació necessàriament incompleta, però suggeridora d’aprofundir un moment
històric excepcional, les aspiracions i esforços del qual encara no han estat
aconseguits en bona part. Aquells desafiaments i les pràctiques polítiques,
econòmiques, socials, culturals... posades a contribució són, doncs, els què
encara ara ens interpel·len i ens empenyen a continuar en la lluita, per
aconseguir millorar el nostre món.
Un tema tan feixuc,
però, calia abordar-lo a poc a poc i amb la complicitat d’un grup de joves
estudiants, encara de batxillerat, però que tenen ja les mires posades a la
Universitat, cap els estudis històrics. Són: Mireia, Pau, Joan, Patrícia, Rosa
i Marc –què és qui porta el fil de la narració...- i el seu tutor, Manel –el profe d’història de l‘insti-, que els acomboia a fer un llarg
intinerari pel temps de la Il·lustració i a conèixer els seus personatges
emblemàtics, “els il·lustrats”. I, sense pensar-ho, acaben escribint un llibre
per a joves, com ells, afeccionats i delerosos d’esbrinar el nostre passat.
Així es planteja aquella “aproximació” històrica. I com que una panoràmica a
l’ús –descriptiva i sistemàtica- podria arribar a ser un pèl feixuga, escullen
la figura d’un il·lustrat ben nostre –Josep Climent i Avinent (Castelló de la
Plana 1706-1781)- i el seu itinerari vital, per fer el recorregut d’aquell
període històric, farcit de situacions, moments i personatges del tot
interessants. Així –esperen els joves autors- oferir una perspectiva alhora
atractiva i ampla de l’anomenat “segle de les llums”.
Cal, doncs, -amigues i
amics lectors- atansar-se al llibre amb curiositat i disposició, per
co-protagonitzar els esdeveniments que ocorren i no només mirar-se’ls des de la
distància. Cal implicar-se i penetrar el món i les vides dels “il·lustrats” que
hi apareixen i de la gent anònima, que s’endevina al fons de tot: només des de
la vivència de la història es pot fer –i refer- la història. I és el què cada
lectora i lector té, ara, a la mà: reviure, en primera persona, el què
ocorreguè fa més de dos segles i encara resona en el món d’avui. I això perquè la lectura no esdevinga en simple “erudició”, sinó en vivència
compartida amb els protagonistes del moment. Com caldrà, així mateix, acudir al
vocabulari “il·lustrat”, per esbrinar el sentit d’alguna paraula del text -més
“erudita”- o consultar el material dels annexos, quan s’esdevinga.
I
tot i que la col·lecció de què forma part aquest volumet, va adreçada preferentment
a joves, no està de més fer alguna confidència als què ja no ho són –som- tant,
de joves –pares i profes-, per tal de facilitar i enriquir la lectura dels propis
adolescents. Així, doncs, i com que a la fi la història la fan les persones,
farem el seguiment a la vida d’una d’aquelles -Josep Climent i Avinent-, per
mirar de traure’n una idea cabal del seu moment històric –la Il·lustració-. Qui
fou, però, Josep Climent?: doncs un infant entremaliat com tots –els de la seua
època i els d’ara-, que anà a l’escola de “primeres lletres” com es deia
aleshores, passà desprès –adolescent- a la secundària del moment –les “aules de
gramàtica”-. I això a Castelló de la Plana, el seu poble i, tot seguit,
ingressà a la universitat de València, on es féu batxiller i mestre d’arts, es
llicencià en filosofia i es doctorà en teologia. El jove doctor -21 anys!-
inicia així un itinerari per la vida, que el portaria a ser bisbe de
Barcelona...però abans haurien de passar moltes coses...en un moment històric
fascinant...
Així
que l’acompanyarem en la seua existència, l’escoltarem i viurem amb ell
episodis interessants i fins i tot conflictius, al costat d’altres homes i
dones que conformen el conjunt d’ “il·lustrats”...D’això ja fa tres-cents anys
i tot i que moltes coses han canviat, algunes les trobarem semblants i
quotidianes com les que ens passen a nosaltres, ara. És com ho veuen i viuen Mireia,
Pau, Joan, Rosa, Patrícia, Marc i el seu tutor, Manel –el profe d’història- que, finalment, varen afegir al seu relat un
viatge pels indrets climentins de més ressò, a València, a Castelló i a
Barcelona, seguint les petjades d’aquell il·lustrat, pels llocs que freqüentà
en vida.
I una confidència
d’última hora: els personatges que apareixen en la present narració són
reals... No, no vull dir que Climent o Mayans o la comtessa de Montijo o el
monarca Carles III o el seu ministre Roda o els “novators” o...no són de cap
manera inventats. Això és evident. El què vull dir és que els protagonistes de
l’ “aventura” tampoc són inventats: els xicons i xicones de l’insti i el mateix
IES d’El Saler, el seu director, l’inspector que es presenta al centre, el
director de la tesi de Manel, els funcionaris de les biblioteques i arxius que
visiten i algú més del relat...són reals. Aixó vull dir. La qual cosa li dona a
la narració una credibilitat afegida. I com que vosaltres, lectores i lectors,
també ho sou –de reals vull dir- tenim tots els ingredients perquè la cosa
resulte, fins i tot, apasionant. Som-hi, doncs: viviu-la!
Heus ací com quedaria...
JOSEP CLIMENT I AVINENT
I ELS IL·LUSTRATS VALENCIANS
..................
[1] Mestre, A.
(2008): “El terremoto de Lisboa (1755) en la correspondencia de los coetáneos”.
En Estudios de Historia Moderna en
homenaje a la profesora Emilia Salvador Esteban II. Economía Sociedad y
Cultura. Dep. d’Història Moderna. UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. València,
1029-1046.
---------------------
Clar que tot no són llibres. Hi han hagut col·laboracions "menors" a tal d'articles, assaigs o investigacions puntuals, com ara la publicada per Mètode, l'emblemàtica revista de la Universitat de València i plataforma de la Fundació Interuniversitària "LLuís Vives", de les universitats de l'àmbit de la llengua catalana, sobre "La dimensió tutorial de Josep Climenty, catedràtic de Filosofia Tomista de l'Estudi General". O la dedicada a analitzar el contingut i pretensions de la "Gramática" de Salvador Puig, estret col·laborador del bisbe i catedràtic de Retòrica del Col·legi Episcopal, apaReguda a la Revista Educació i Història de l'IEC.
O el número monogràfic de Saó, dedicat a Climent...
-------
També, amb ocasió d'algun esdeveniment puntual he vehiculat l'atenció dels presents envers la figura del nostre personatge, com ara en l'esdeveniment del mig segle dels estudis de Pedagogia a la Universitat de València, de què Climent, com a pedagog militant, fou un predecessor -involuntari...- i el titular del present "blog", integrant de la 1ª Promoció...
Un nou episodi "climentí" ha estat la visita al Paranimf de l'edific de la Nau, local emblemàtic que fa impressió només accedir-hi i enllumenar-lo, amb ocasió de l'encontre de companys i companyes pels 50 anys dels estudis de Pedagogia a la Universitat de València. Accedíem a les escales de la tribuna i ens férem una foto als peus de la Verge de la Sapiència, patrona de la Universitat de València.
 |
| -Un grup de companys pedagogs, a l'escala del Paranimf- |
Tot seguit i com a
colofó de l'obsequi del llibre del CVC -"Josep Climent i Avinent:
antologia de textos"-, em vaig posar front al retrat de
Vergara del nostre personatge, per glossar breument la dimensió
pedagògica
–que és la que sintonitzava amb els presents i l’ocasió- d’aquell
il·lustrat, que fou seguida amb interès pels meus col·legues.
 |
| -l'autor front al retrat de Josep Climent al Paranimf de la UVEG- |
Sense oblidar els actes de presentació dels llibres climentins i altres esdeveniments, dels què van alguns enllaços:
https://www.youtube.com/watch?v=aCafw2ti8NU
(reportatge de la fira del Llibre de Castelló-2011, quan es presentà la
publicació del III centenari del naixement del bisbe Climent)
http://www.uv.es/aprjuv/quaderns/climent.pdf
(“Il·lustrats valencians: Josep Climent i Avinent”, en Quaderns Sèniors de la web d’APRJUV)
https://etd.ohiolink.edu/ap/10?0::NO:10:P10_ACCESSION_NUM:osu1135197557
(documentada aportació de la professora dels EEUU, Andrea J. Smitd, envers la
figura de Climent-text orginal).
http://revistes.iec.cat/index.php/EduH/article/view/75211/74966
(article sobre la “Gramàtica” de Salvador Puig)
http://www.uji.es/com/noticies/2018/01/1q/presentacio-llibre-bisbe-climent/?urlRedirect=http://www.uji.es/com/noticies/2018/01/1q/presentacio-llibre-bisbe-climent/&url=/com/noticies/2018/01/1q/presentacio-llibre-bisbe-climent/
(presentació al “Menador” d’ El bisbe
Climent i la pedagogia de la Il·lustració)
(enrevista a la Fira del Llibre de València-2918)
De moment...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada