Per pensar-hi...
(DES)MEMÒRIA HISTÒRICA
L’episodi no és nou. I mostra a les clares que ens
trobem, encara, en un context sociològic favorable a les tesis del general
colpista. No d’una altra manera s’entén la indiferència de la ciutadania amb el
processament d’un jutge –Garzón-, tan discutible en altres decisions, per
haver-se atrevit a investigar el franquisme. Així que la publicació del Diccionario de l’anomenada Real Academia de la Historia no afegeix
gran cosa al que ja sabíem: que tot resta atado
y bien atado, com pronosticà el dictador. I encara -de “propina”- una
biografia amable, feta d’encàrrec, com tantes altres, per “suavitzar” el
període més negre i degradant de la història d’Espanya, amb la perversió
semàntica –amb l’anuència de l’altra Academia
pot ser? La de la Lengua- en l’ús
d’expressions i vocables, amagades als opressors colpistes del franquisme i
transferides als governants democràtics republicans.
I no passa(rà) res: ni l’obra es retirarà, ni el
president de la institució serà cessat, ni els autors comprats perdran la
credencial d’ “historiadors”, ni es esperable que es retornen a l’erari públic
els fons malversats en una tal “obra”. Al cap i a la fi, l’encàrrec vingué dels
que tornaran a manar d’ací a poc al govern i tot acabarà en no res. És el què
sol ocórrer en les transicions “exemplars” –és a dir en fals-, com l’espanyola,
on els botxins –cas de Fraga- i els seus hereus –cas dels “populars”-, no només
no han estat qüestionats per la legalitat de la “nova” democràcia, sinó que han
rebut honors i glòries. Així s’explica el revifament desacomplexat de les
ideologies totalitàries entre nosaltres, què cal desemmascarar amb coratge. Com
ho fa el Fòrum de la Memòria –a contracorrent- que s’atreveix a denunciar a
València, un dels episodis més macabres de la repressió de la dictadura.
Vegeu-ho:
Més de 2.000 persones
assisteixen a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementeri general de
València
El
passat diumenge 17 d’abril tingué lloc l’acte l’homenatge i desgreuge de les
víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General
de València. Un gran nombre de persones ha acompanyat la comitiva, responent a
la convocatòria de les següents organitzacions: Fòrum per la Memòria del País
Valencià, Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria, CNT-AIT València,
Coordinadora Obrera Sindical l’Horta (COS), Societat Coral El Micalet, CGT,
Comissió de la Dignitat, PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià, Esquerra
Anticapitalista, Col•lectiu Antifeixista de València. També altres
associacions, col•lectius, entitats, familiars de represaliats i persones a
títol individual, en nombre de 212, han signat el manifest unitari.
De
la porta principal del Cementeri ha partit la comitiva a ritme de dolçaina i
tabalet que entonaven parts dels lírics de la cançó de Obrint Pas, "Mil
nou-cents trenta nou". Anava encapçalada per una corona de llorer que era
duta per les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses, fins que
s’ha arribat al lloc que ocupa l’aterrador i lamentable monòlit erguit per
l’Ajuntament, simbòlicament negat per les banderes valenciana i republicana.
D’esquenes al mateix els assistents han guardat un minut de silenci per totes
les víctimes, només trencat al final per la interpretació de la Muixeranga
(Himne del País València). Aquest himne, junt a la resta de les peces musicals
previstes ha estat objecte de la prohibició municipal. L’Ajuntament de València
havia prohibit també l’Himne de Riego, l’actuació de Pau Alabajos i l’entrada a
les pròpies fosses. Aquest lloc és probable que siga quotidianament traspassat
per gents que van a recordar els seus morts –de fet alguna flor n’hi havia quan
la comitiva hi va arribar- però sembla que està prohibit quan, simplement vol
dipositar-se una corona i alguns noms que recorden als que l’ocupen des de fa
tants anys. Òbviament, i com a cloenda de l’acte els assistents entraren
respectuosament i deixaren en eixe recinte, que tant preocupa a les autoritats,
les flors i els noms. Abans, Pau Alabajos interpretà “Fosses del silenci” i es
va procedir a la lectura del manifest.
Les
colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la
Malva-Rosa, la Societat Coral El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i
El Tudell de València han acompanyat musicalment alguns dels diferents moments
del breu però intens acte que, un any més, ha reivindicat l’existència
d’aquests fossars. I és que ni tan sols això, el fet de ser-hi les víctimes, la
constància del seu nombre, és acceptat, en totes les seues dimensions, per un
poder ciutadà que, any rere any, continua entrebancant i amenaçant
l’organització de l’homenatge. És, doncs, més necessari que mai el record,
l’expressió del reconeixement envers tots aquells que van morir pel sol fet de
desitjar una societat més justa, la contínua reivindicació que dignifique la
seua memòria, amb totes les conseqüències que se’n deriven.
Aquestes
fosses són la prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el
silenci, tot i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de
nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí
roman el nostre passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les
injustícies i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però
liquidacionista de tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua
naturalesa última: autoritària i sotmesa als poders de sempre.
Quan
els assistents han pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les
fosses, s’ha evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel•lant també
a la nostra dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un
genocidi. Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que
cada vegada és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho
tindran fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la
memòria és allò últim que es pot perdre.
Aquestes fosses són la
prova d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot
i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses ens parlen de nosaltres mateixos
i no es resignen a les mirades neutrals o indiferents. Allí roman el nostre
passat més recent, el que segueix confrontant-nos amb les injustícies i
contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista de
tot allò que el molesta. De tot allò que desvetlla la seua naturalesa última:
autoritària i sotmesa als poders de sempre.
Quan els assistents han
pronunciat en veu alta noms i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha
evidenciat que aquests ens continuen involucrant, apel·lant també a la nostra
dignitat ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi.
Unes fosses. Un encontre amb el record de les víctimes. Sembla que cada vegada
és més difícil quelcom tan natural i senzill. Però també que no ho tindran
fàcil aquells que volen tancar totes les portes a la memòria. Perquè la memòria
és allò últim que es pot perdre.
Per pensar-hi…
“UN BRI D’ESPERANÇA”
Fou
el títol de la carta que, arran de l’aparició de la publicació Indigneu-vos! del “jove” Hessel i,
paral·lelament, de Reacciona! on
escriu l’altre “jove” Sanpedro, escrivia jo, sense sospitar les conseqüències
que es desfermarien a les poques setmanes i que quallarien en el moviment
ciutadà del 15M.
“Un bri
d’esperança” –deia jo i seguia- “I de coratge. És el què transmet l’abraçada de
dos nonagenaris excepcionals -Hessel i Sanpedro- en el seu recent encontre a
Madrid i del què s’han fet ressò tots
els mitjans. El primer, francès d’origen alemany, autor d’un petit llibre –Indigneu-vos!- que s’ha convertit en un best-seller mundial, en pocs dies. I el segon, barceloní universal,
que escriu al front d’un altre llibre -Reacciona!-
i prologa el del seu amic Stèphane Hessel que, en justa i agraïda
correspondència, redacta el pòrtic del
textos escrits per un grup de selectes –el mateix Sanpedro, Mayor
Zaragoza, Garzón i altres-, que no es resignen a acceptar un món com el nostre.
Ja
ens feia falta un tal exemple de vitalitat, patrocinat per ambdós “joves”
–naixien en 1917!-, enmig de tanta mediocritat perversa i políticament correcta
(!?).
Llarga
vida –a ells i al seu missatge-”.
I
així ha estat –de moment, al menys- malgrat el seguit de despropòsits que
polítics de diferents signes –encara que han estat els “populars”, com sempre,
els que l’han dita més grossa- han “eructat”, (de)mostrant així com els ha
posat –i els manté- de nerviosos el tal moviment. El cas és què, a hores d’ara,
els materials –articles, opinions, assaigs, vídeos...- que s’han generat, han
inundat la xarxa. Vegeu-ne només una mostra:
Llarga vida al 15M! –I nosaltres que
ho veiem-
Per
pensar-hi...
A LA DONA VALENCIANA
Cada ciutat
capitalina i la seua província, viu d'esquena —com a l'estàtua— a les altres
dues. I cadascuna s'ermerça en aconseguir coses per a ella, ignorant —o
oposant-se a— les altres.
No tinc res en contra de l'autor
—Josep Esteve Edo— de l'escultura dedicada a
la dona valenciana, que hi ha al nou tram de l'avinguda de Blasco
Ibàñez. L'escultor féu la seua feina per
encàrrec i encara aconseguí donar-li una certa dignitat. El que no deixa de
sorprendre —quan encuriosit t'atanses al monument—
és que la dona són tres dones. Ostres! Això com s'entén? I
penses: la mare, la filla i la neta, pot ser? La dona del camp, del litoral i
de la ciutat? La dona treballadora, la intel·lectual i la mestressa de casa
—que també ho són, de treballadores,
clar—? Pot ser serà la dona econòmica
—ja se sap allò del neoliberalisme que tot ho envaeix— i els tres sectors
—primari, secundari i terciari—productius?
Heus ací, però, que no és res d'això i
que la triple estàtua representa tres figures femenines donant-se l'esquena i
exhibint —mans en l'aire— sengles escuts: el de Castelló, el de València i el
d'Alacant— i el seu vestit és un vestit de festa. Això sí, cadascuna amb les
seues peculiaritats: peinetes diferents,
pentinats diferents, davantals diferents, puntilles diferents... Són,
efectivament, la fallera, la madalenera i la bellea i sembla que assumeixen la representació del País —Comunitat
Valenciana, of course!— essent un
fidel reflex de la nostra realitat tan nacional com desvertebrada.
Reflectir la realitat si que
s'aconsegueix, perquè cada ciutat capitalina i la seua província, viu d'esquena —com a l'estàtua— a les altres dues i
cadascuna d'elles s'ermerça en aconseguir coses per a ella, ignorant —o en
contra de— les altres. Els de Castelló se senten castellonencs i no valencians
i els d'Alacant, fent un esforç, alacantins i encara. Alacant i Castelló van al
seu aire en l'administració autonòmica i els serveis centrals desdibuixen i
suplanten a la de València—consellers i directors generals intervenen, en
qüestions menors, de qualsevol municipi pròxim a la capital—, mentre que les
diputacions s'enforteixen i la de València manté serveis que dupliquen els de
les conselleries.
Si això no és prou es fomenta la
desconfiança mútua entre les tres territoris i s'introdueixen elements de
conflicte entre veïns. Vegeu, si no, quina se’n muntà quan un petit poble
—Yàtova— de la província de Castelló
aconseguí passar a la província de València: festa grossa, com
si l'equip local haguera guanyat la lliga —o la copa!—, que és l'esdeveniment
que aconsegueix la màxima manifestació de fervor popular. I és que no és prou
que la fragmentació i el provincialisme els portem al moll de l'os, que encara
es fomenta des de les instàncies mediàtiques i institucionals. Fins i tot el
temps que fa —l'oratge— té àmbit provincial: així les nuvolaetes afecten a la província de València —a Quart i Benavites, però no Almenara que s'inclou en la mateixa Vall— i
les precipitacions a la província d'Alacant —plou a Pego, però no a Oliva—.
L'ínclit Monleón amb la cançoneta de
marres, a Canal 9, ja ens ho havia advertit:...tres provincias tengo yo...
Per pensar-hi...
CARTA OBERTA AL PRIMER MINISTRE ISRAELIÀ.
«Com tot el món, els
habitants de Gaza tenen el dret de viure amb dignitat, sense haver de patir
discriminacions ni llargs patiments. No haurien d’estar sotmesos a aquest
càstig col·lectiu de llarga durada que és el bloqueig». Maxwell Gaylard, coordinador
humanitari de les Nacions Unides per als territoris palestins ocupats.
Presidiu
el govern d’un país que, des de 1947, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides
aprovà la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu, no ha fet
una altra cosa que agredir els seus veïns –sempre es pot “argumentar” allò del
dret a la legítima defensa(!?)- i crear una situació permanent de tensió i de
guerra, incompatibles amb el respecte als drets humans i la legalitat
internacional, que incompleix –un i l’altra- sistemàticament. Aleshores ja
s’assignà –injustament i desproporcionada- el 55% del territori a Israel, tot i
no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent es produeixen
nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de
la terra i de l’exili, quan Israel assassina 13.000 palestins i força l’èxode
d’uns altres 750.000, de les seues ciutats i prop de 400 pobles palestins foren
arrasats.
No heu millorat en absolut la situació, sinó que l’heu
agreujada notablement i des de juny del 2007,
més de 1.400.000 homes, dones i nens palestins estan presoners a la franja de
Gaza. El bloqueig israelià limita tant l’entrada dels béns de primera
necessitat com els productes alimentaris i el carburant, prohibeix les
exportacions i priva els habitants dels
mitjans per a la seva subsistència, la qual cosa agreuja l’atur massiu i
la pobresa extrema. Comporta també la penúria d’equipaments mèdics i de
medicaments. Els malalts que no poden ser atesos a Gaza, han de demanar una
autorització per rebre l’atenció mèdica fora del territori. Les autoritats
israelianes sovint triguen temps per a decidir aquestes autoritzacions, o les
refusen. Segons l’Organització Mundial de la Salut, almenys 28 pacients van morir l’any 2009
per no haver obtingut a temps l’autorització de sortir de Gaza per necessitats
mèdiques urgents.
Per si aquell camp de concentració
–immensament més poblat d’àrabs que els dels nazis amb població jueva- l’ofensiva
militar israeliana «Plom endurit»,
entre el 27 de desembre del 2008 i el 18 de gener del 2009, va fer almenys
1.383 morts, entre els quals centenars de civils. Milers de cases, les xarxes
d’aigua i d’electricitat, hospitals i escoles van resultar destruïts o fets
malbé greument, mentre el govern d’Israel -contravenint totes les normes
internacionals i de respecte als drets humans- continua prohibint l’entrada de
materials de construcció, aliments, medecines, carburants i productes de
primera necessitat, indispensables per a la supervivència dels habitants de
Gaza, perpetrant així un autèntic genocidi amb la població civil, que meresqué
el rebuig internacional i la condemna de les Nacions Unides, en el contundent
informe Goldstone que qualificava de crímens contra la humanitat la invasió de
l’exèrcit jueu i la mort de les quasi 1.400 víctimes dels bombardejos.
El vostre govern intenta justificar que
aquest bloqueig és en resposta als atacs dels grups armats palestins, en
particular als llançaments de míssils contra el sud d’Israel, amagant que
aquells atacs els provoca el govern jueu amb la seua ocupació i assetjament. A
més, en limitar l’entrada de productes alimentaris, medicaments, material escolar
i materials de construcció, Israel no actua contra els responsables dels
llançaments de míssils sinó que castiga col·lectivament tota la població de
Gaza, composta en una gran majoria per infants. I la situació resulta, encara,
agreujada per l’actitud titubejant i proamericanooccidental del govern egipci,
que manté tancats el punts de pas de Rafah entre Egipte i Gaza, i que acaba de
començar la construcció d’un altre mur d’acer al llarg de la frontera, per
interrompre el pas de mercaderies de contraban, veritable cordó umbilical de
Gaza.
Tanmateix, en virtut del dret
internacional humanitari, és sobre Israel -senyor primer ministre- en tant que
potència ocupant, sobre qui recau la primera i principal responsabilitat de
garantir les condicions de vida suportables als habitants de Gaza. I no només
no ho està complint, sinó que manté un comportament d’una agressivitat i una
crueldat només comparable a les conductes dels nazis envers el poble jueu, de manera
que els hereus d’aquelles víctimes ara s’han convertit en botxins del poble
palestí.
I si no és prou evident –per part del
govern israelià- el gravíssim atemtat permanent als drets humans, amb els
assassinats continuats de població civil palestina, l’incompliment de les
dotzenes de resolucions condemnatòries de la ONU, la ignorància repetida i arrogant del dret
internacional i de les sentències del Tribunal de la Haya, respecte a l’ocupació
il·legal de territoris, l’ampliació de les tambè il·legals “colónies” a
Ciscordània i Jerusalem est, la construcció de kilòmetres de mur de separació i
l’assetjament permanent de la població pressonera al seu propi país, que ara en
una cursa de bogeria terrorista increïble, el vostre exèrcit ha acribillat –en
aigües internacionals!- uns vaixells de subministrament per a Gaza i assassinat
a tripulants i cooperants civils, davant l’estupor de tot el món i una nova
mostra de tebior –que els fa cómplices- dels governs europeus i de la pròpia
ONU.
Amb
tot, sr. primer ministre, la poderosa i terrorífica màquina de guerra de què us
heu dotat –amb la complicitat d’EEUU i la tebior de la UE-, inclosa la bomba atòmica
de què disposeu ja fa dècades, no us deslliurarà del càstig bíblic i definitiu
que rebreu del vostre propi Déu i que ja, ara, en forma d’aïllament i menyspreu
internacional i de neguit permanent de la vostra existència -que viviu en una
continua angoixa vital- ja esteu porgant el vostre gran pecat contra la
humanitat.
Temeu a
Yavhé ja que no temeu la llei ni la justícia.
Per pensar-hi...
CHOMSKY, 80 ANYS LÚCIDS
Un dels intel·lectuals
més prestigiosos del planeta, Noam Chomsky, ha arribat als 80 anys. Chomsky és
nord-americà, però un nord-americà singular: és jueu i esquerrà i, des de molt
jove, canvià les perspectives de la lingüística –una de les seues dedicacions
universitàries i investigadores-, superant les teories del fins aleshores
mítica referència dels estudiosos, Ferdinand de Seausure. Efectivament, ara fa
també anys -50- aparegué l’obra emblemàtica de Chomsky –la Gramàtica generativa- que donà un nou impuls a la
lingüística, acostant-la a la psicologia i a la sociologia: els estudiants dels
anys seixanta, sentíem a dir al nostre professor de Llengua i Literatura,
Isidoro Andrés, que un jove lingüista americà estava revolucionant el món de la
gramàtica i prometia una llarga carrera d’èxits professionals, com així ha
estat efectivament.
Ara,
amb motiu del vuitantè aniversari del mestre –lingüista, filòsof i analista
polític-, hem pogut llegir valoracions de tot arreu d’aquest referent humà i
acadèmic imprescindible. Així, un grup de professors del Centre de Lingüística
Teòrica, de la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB) –Bonet, Gallego, Herranz,
Mascaró, Picallo, Rigau i Villalva-, reconeixen com a excepcional, l’aportació
de Chomsky a la filosofia, a la política, a la ciència cognitiva i a la
lingüística. I recorden -amb enyorança- el pas per la seua aula al Massachusetts Institute of Tecnology
(MIT), de Boston, com una experiència educativa remarcable i gaire bé única.
Ignacio Bosque, catedràtic de la
Complutense i
membre de la Real Academia Española (RAE) li agraeix a Chomsky la
descoberta del llenguatge com a finestra oberta cap endins nostre, cap a la
nostra naturalesa. El sociòleg Salvador Cardús, també de la UAB, el qualifica com el més
conegut i popular dels científics i activistes polítics actuals. Violeta del
Monte, del Consejo Superior de
Investigaciones Cientificas (CSIC) el considera com un dels grans clàssics
de la història de la ciència i un intel·lectual compromès amb les causes de la
llibertat i la justícia. El psicòleg Garcia.Albea, de la Rovira i Virgili (URV) diu
d’ell que és un exemple rar de dignitat intel·lectual i moral. Marc D. Hauser,
de la Universitat
de Harward (EEUU), li atribueix al científic una capacitat de dissecció
quirúrgica dels temes d’estudi, acompanyada d’un toc humà i sensible. Wolfram
Hinzen, professor de filosofia de la Universitat de Durham, a la Gran Bretanya destaca el seu
compromís humanístic desinteressat i la defensa inesgotable de les causes
justes. Navarro, de la Pompeu Fabra
(UPF) s’hi refereix com la veu més clara qu existeix en el món intel·lectual
als EEUU. Joan Solà, de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), parla de Chomsky
com a persona intel·lectualment i cívicament compromesa i honrada. Terricabras,
director de l càtedra Ferrater Mora, de pensament contemporani, diu que ha
estat un referent excepcional per a generacions senceres, per les seues
anàlisis sociopolítiques, lúcides i compromeses i Uriagereka, de la Universitat de Mayland
(EEUU), afirma que la seua intel·ligència només es comparable a la seua
honestedat.
I
com no podia ser d’una altra manera, parà atenció a la cursa electoral al seu
país (EEUU) i, desprès de celebrar la victòria d’Obama, pel que significava de
canvi d’orientació del posicionament majoritari del poble nord-americà, envers
la nefasta i desacreditada política de Bush, advertí els seus compatriotes i el
món sencer que la cosa no serà fàcil, que les dificultats i entrebancs que se
li presenten a l’afroamericà, són enormes i que, en qualsevol cas, no cal
esperar miracles, encara que sí una altra manera –més honesta- de fer política.
També s’ha fet ressò de la crisi econòmica que sacseja –amb la culminació de
l’estafa gegantina de Madoff-, a tot el planeta, amb origen als EEUU, per la
malversació de les reserves, en favor de la política armamentista i destructora
habitual nord-americana, que ha portat a la desfeta econòmica i social del seu
país i de bona part del món. I l’ha considerada una crisi sense precedents,
perquè a diferència de la de 1929, aquesta és -a més d’econòmica-, moral i ha
estat provocada a (mala) consciència per l’avarícia sense límits dels
especuladors, que s’han aprofitat de la maldestra política del pitjor president
dels EEUU, de tota la història.
Ja en 2005, Pau Dito
qualificava a Chomsky de “supervivent” i no només per restar viu encara
aleshores, sinó per la seua fidelitat als principis de progrés per a la
humanitat i de defensa dels drets humans, quan bona part dels pensadors
progressistes de l’última dècada, anaven abandonant. Així Chomsky, a més de la
seua condició de professor prestigiat i intel·lectual reconegut –especialment
en gramàtica generativa i psicologia cognitiva-, ha esdevingut insígnia de les
lluites emancipadores, com quan es desplaçà al Brasil per contribuir a la
consolidació de les col·lectivitzacions de terres, a favor dels treballadors
del camp o quan, indefectiblement, participa en les edicions del Fòrum de la
globalització justa -Davos, Portoalegre...-, no en el de la globalització
excloent i depredadora de la sostenibilitat del planeta.
Des de sempre l’ha
apassionat el món del llenguatge i el coneixement i defensa que la llengua
–qualsevol llengua, començant per la pròpia- és una capacitat que ajuda a
descobrir la ment. Chomsky, que és l’autor viu més citat en tota la
bibliografia de les ciències humanes, continua revolucionant el món amb el seu
compromís amb la veritat, que vol patrimoni dels intel·lectuals, però per
difondre-la i compartir-la. Justament, als qui han tingut accés a l’educació
els commina a treballar en favor de la societat i a la universitat a fer
accessible el saber a tota la població. I encara té el coratge de defensar el
progrés moral de la humanitat, tot i que resten moltes injustícies per superar
arreu del món i les agressions a la pau són contínues, especialment
patrocinades pels països suposadament civilitzats.
Una de les (pen)últimes –no para d’investigar i
publicar- intervencions ha estat l’acèrrima defensa de la racionalitat en les
discussions públiques, de la ciència empírica més avançada, de les humanitats i
de les arts, que l’han portat a comprometre’s en la formació d’éssers humans
lliures i responsables. Ho fa cada dia, encara, a les seues classes del Massachusetts Institute of Tecnology
(MIT), de Boston -als EEUU-. I ho presenta ara en forma de llibre, a cura de
Joan Solà, amb una extensa i magnífica
col·lecció d’escrits sobre l’educació –“L’educació, la millor forma de formar
persones lliures i amb criteri”-. Parteix, Chomsky, de la tradició llibertària
i pragmàtica nord-americana, fins arribar a una filosofia de l’educació que
defensa el desenvolupament de les capacitats pròpies i personals de cada
alumne, sense necessitat de renunciar a l’autoritat del mestre. Una autoritat,
però, guanyada i exercida amb serenitat i sense violència i basada, per tant,
en l’exemple de comportaments moralment presentables. Així la lectura de
“L’educació, la millor forma de formar persones lliures i amb criteri”, esdevé obligada per a tots els qui ens
dediquem a la docència, una magnífica tasca -encara que no sempre gratificant-
i compromesa, per contribuir a fer un futur més humà en un planeta més
habitable.
Paral·lelament,
Chomsky es mostra molt crític amb l’ús manipulador de la informació, que fan
determinats media i que ell
–manllevant les paraules de Edgar Herman- qualifica de “manufactura del
coneixement”, en un procés de “construcció” d’una certa veritat, que es
presenta com a l’única possible. I posa com a exemple recent, que el 75% dels
nord-americans es mostren contraris a una eventual intervenció armada a l’Iran
i estimen que els EEUU hauria de posar fi a les seues amenaces militars i
privilegiar la recerca d’un acord, per vies diplomàtiques. Aquest posicionament
de la població, però, fou sistemàticament amagat no només per l’agònic govern
Bush, sinó pels grans mitjans de comunicació, per por de ser acusats
d’antipatriotes. Així, als ciutadans, no només se’ls té apartats dels centres
de decisió política, sinó que se’ls manté en la ignorància de la mateixa opinió
pública. I això no passa només als EEUU –en opinió de Chomsky- sinó en molt
bona part dels països civilitzats, però amb un greu dèficit democràtic, malgrat
la formalitat periòdica de convocar-se eleccions.
Clar, amb unes tan contundents afirmacions, encara ara
i als 80 anys, no és estrany que l’establishment
polític i mediàtic d’aquell país, que -per a més inri- es presenta com una gran democràcia, li posen el veto els
grups més influents i poderosos i ha d’ “exportar” les seues opinions a la
resta del planeta.
Felicitats a Noam Chomsky per la seua lucidesa i
coratge, encara als 80 anys o ara als 80 anys més que mai.
Per pensar-hi...
CRISI GLOBAL
Ara que es parla –només-
de crisi econòmica, pot ser fora bo recordar que hi ha altres crisis –tan greus
o més- i que algunes s’arrosseguen des de fa molt de temps: crisi de valors
–què sí que sabem què són els valors?-; crisi de família –o de model de
família-; crisi d’autoritat –o d’autoritarisme-; crisi de respecte als pobles i
territoris –o del dret de viure en pau, sense ingerències colonialistes-; crisi
demogràfica –o de creixement descontrolat de la població-...I un llarg
etcètera.
Tot, però, s’aguanta i
arrela –o trontolla i resta arrabassat- amb referència al planeta, la nostra llar. Una llar, un
habitatge que s’està tornant inhabitable i hostil, per obra i gràcia de la
imprudència temerària de governs i multinacionals, que no estan més que pel
benefici econòmic il·limitat –per a uns pocs- amb resultats depredadors dels
recursos naturals, molts d’ells limitats i no renovables. Front a aquesta
explotació desproporcionada i empobridora, aparegué ja a finals del segle XIX,
una nova ciència: l’Ecologia, que ja advertí dels perills dels excessos de la
revolució industrial i de les greus conseqüències, per a la salut del planeta,
per la sobreexplotació de les matèries primeres, els residus industrials sense
control, els vessaments contaminants als rius i la pol·lució atmosfèrica per
l’emissió de gasos tòxics. Aquell creixement descontrolat i devastador -ara
desbordat- fa imprescindible la presència i la veu dels ecologistes -militants
o investigadors- que han anat fent-se presents a l’economia, a la política, a
la promulgació de noves lleis i al teixit social més sensible de la població. I
cal que siga així perquè la paraula “ecologia” ve del grec oikos i vol dir casa, llar. I és el planeta, la nostra casa, la
nostra llar, la què es troba en greu perill de subsistència.
Una fita important, en
la progressiva presa de consciència ecològica, fou l’any 1971, en celebrar-s’hi
a Estocolm la Conferència
de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (CNUMAD) que afavorí la recerca de
la comunitat científica internacional, per evidenciar les constants agressions
humanes a l’entorn i el greu perill que suposen per a l’equilibri global de la
humanitat i del planeta terra. Efectivament, el model de desenvolupament
capitalista s’ha fonamentat en el mite de creixement econòmic il·limitat, amb
el resultat de la depredació dels recursos naturals -que són limitats-. Això
està tenint greus conseqüències en l’alteració dels mecanismes que mantenen la
vida del planeta i ha generat l’escalfament global de la terra, la disminució
de la capa d’ozó, la contaminació de l’aigua, la desforestació i la
desertització i posat en perill la biodiversitat. I, lògicament, els més
afectats estant sent els més febles: els milions de persones empobrides d’arreu
del planeta i les espècies més desprotegides i assetjades.
Així arribem a 1992,
quan se celebra la
Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament,
a Rio de Janeiro, però molt pocs governs es comprometeren a prendre mesures,
per aturar el greu deteriorament dels recursos i la progressiva contaminació
planetària. En 2007 se celebra l’encontre de Valí, amb pocs resultats tangibles
i ens encaminem cap al 2012 sense que s’albire una disposició decidida dels
governs més industrialitzats i poderosos –amb EE i Xina al capdavant-, a
abordar una tal i gravíssima qüestió.
Aleshores què podem fer? I no val a dir que poca cosa:
com a ciutadans i ciutadanes i individualment hem de ser conseqüents en la cura
de la nostra llar, l’estalvi d’energia a casa, la selecció de les deixalles i
l’aposta per un estil de vida saludable. Altrament hem de promoure i recolzar
l’educació ambiental –ara en la defensa d’una Educació per a la Ciutadania seriosa i
creïble-. I hem d’exigir a les autoritats polítiques –i a les econòmiques,
sovint més poderoses que no les polítiques- contenció en el consum de matèries
primeres i justícia distributiva en els beneficis obtinguts, posant tots els
recursos disponibles per combatre la contaminació que amenaça d’enverinar el planeta.
Una contaminació que augmenta vertiginosament i de la
què podem trobar les formes següents:
-La pol·lució atmosfèrica produïda per l’emissió de
gasos tòxics de les indústries, les calefaccions i els vehicles.
-La devastació forestal i la destrucció de la
cobertura vegetal del planeta.
-La contaminació de l’aigua en les diverses
localitzacions: fonts, rius, llacs i mars.
-La sobrecàrrega de l’atmosfera de les ciutats fins a
límits insostenibles.
-La pluja àcida, resultat de la combinació de gasos
tòxics, vapor d’aigua i els raigs solars.
-La radiació atòmica, cada vegada més evident,
descontrolada i letal, com evidencia l’episodi de Fukishima.
I sentim veus que
denuncien la situació actual, fruit de la cobdícia de les grans multinacionals,
que fan de l’explotació indiscriminada i incontrolada dels recursos naturals,
el seu negoci:
-“Es pot alimentar a una persona durant un any, amb el gra que es gasta
com a combustible per omplir el dipòsit d’un cotxe esportiu” (David Cameron,
líder del partit conservador).
-“L’escassesa d’aliments, l’escalfament global, l’increment dels preus
del petroli i l’explosió demogràfica, està portant a la humanitat a una crisi
sense precedents” (Kate Smith i Rob Eduards).
-“El nou ordre mundial s’alimenta de la pobresa i de la destrucció del
medi natural i genera apartheid
social, reforça el racisme, atempta contra els més febles –ancians, dones i
infants- i porta els pobles i nacions a la destrucció” (Michel Chossudovsky,
professor de política econòmica de la universitat d’Ottawa).
-Segons la FAO
–Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació- el
blat s’ha encarit en un 130%, l’arròs en un 74%, la soja un 87% i el panís el
53%, en l’últim any!
-Segons Jean Ziegler (sociòleg i escriptor, relator de l’ONU, per al
dret a l’alimentació), la crisi alimentària és fruit de la producció de “biocarburants”
–que qualifica de “de gravíssim atemptat contra la humanitat”-, de les
polítiques aberrants del FMI –Fons Monetari Internacional- i de l’especulació.
-Brabeck (president de Nestlé), que denuncia que si es continua la
producció d’agrocarburants no hi haurà què menjar.
I entre nosaltres, Fèlix Placer, de la Facultat de Teologia de
Victoria-Gasteiz es adverteix que “la
crisis de fondo está en la globalización neoliberal...que genera hambre, pobreza
y miseria...y la progresiva exclusión de millones de personas y el
enriquecimiento de una minoria”. I encara afegeix: “En realidad la crisis no es sólo económica. Se trata de una radical
crisis ecológica. Es decir del sistema universal de convivencia, de la casa
común que es este mundo mal distribuido, mal gobernado y mal construido”. Aixi,
doncs, la crisi econòmica no se solucionarà amb mesures de rescat dels grans
bancs i de les entitats financeres, sinó apostant fort per un canvi de
mentalitat ecològica i no només ambiental, sinó social i de valors, afavorint
un nou tipus de relacions humanes solidàries i interdependents, basades en
l’ètica, des del respecte i la pràctica dels drets de la humanitat...i de la
natura.
Cal, doncs, posar-s’hi en marxa i apostar per:
Una ecologia ambiental, per mantindre l’equilibri del
medi, la qualitat de vida dels éssers vius –home inclòs- i la preservació de
les espècies en perill d’extinció. Les tecnologies cal que preserven l’entorn
natural i s’ha de posar coto a la voracitat de l’industrialisme mundial, que portarà
a la destrucció de la biosfera i farà inviable la vida –inclosa la humana-
sobre el planeta.
Una ecologia social, en els contextos urbans i rurals,
garantint el sanejament bàsic de les infraestructures, la vida ciutadana
ordenada i amb la salut pública garantida i els altres serveis socials,
com l’educació i la vida cultural. Amb
una ocupació generalitzada i una atmosfera respirable que controle les
emissions de les indústries i els vehicles. En suma, un desenvolupament de la
societat, també sostingut i suportable.
Una ecologia mental o profunda, arrelada a la història
i projectada al futur, amb una vida humana psicològicament equilibrada i
conscient, per governar els instints de violència i agressivitat envers els
altres éssers humans i la resta d’éssers de la natura, biòtica i abiòtica.
Una ecologia, millor encara, integral incorporant de
forma equilibrada les dimensions ambiental, social i mental. Seria una ecologia
vital, una nova manera d’estar i de mirar el món, amb complicitat i no amb
hostilitat ni intencions pura i simplement depredadores: la terra com a la llar
de la humanitat i els éssers que la poblem, com a companys de l’itinerari vital
que compartim.
No cal dir que uns tals principis capgirarien el
sistema vigent, en fallida, basat en la insolidaritat i els guanys fàcils per
al primer món –nosaltres els privilegiats- i l’abandó a la seua (mala) sort de
la resta de la humanitat –inclòs el món suburbial i marginal del nostre primer
món-. Suposaria, una tal perspectiva, canviar radicalment el nostre
posicionament de depredadors del planeta i d’explotadors dels recursos humans
al nostre abast, pel de consumidors responsables i reparadors de les reserves
naturals, alhora que, amb una més justa distribució de la riquesa, seria
possible pensar en eradicar la pobresa al món, perquè tecnologia i recursos
suficients els hi ha. Vegeu, si no, com hem hagut d’assistir perplexos i
escandalitzats a la retallada dels fons demanats -40.000 milions de dòlars- per
a acabar amb la fam del món, a l’ultima cimera de la FAO a Roma, mentre s’abocaven a
cabassos –prop dels tres bilions de dòlars!- als EEUU i a Europa, per “salvar”
els bancs i les institucions financeres, directament culpables del “crac” que
patim.
És hora de denunciar que no es pot seguir així ni un
dia més:
-Que 840 milions de persones -una de cada set-, al
món, estan subalimentades.
-Que 1.100 milions –una de cada sis- no té accés a
l’aigua potable.
-Que 133 milions d’infants –un de cada cinc- no estan
escolaritzats i el 97% (mal) viuen en països en vies de desenvolupament.
-Que 860 milions d’adults –un de cada cinc- no saben
llegir ni escriure i del total, 544 milions són dones.
-Que el 19% dels infants del món entre 5 i 14 anys
treballen.
Front a tot això, cal “invertir” en un desenvolupament
sostenible i en un repartiment equitatiu dels recursos, doncs 4/5 parts de la
humanitat es troben entrampats enmig de la pobresa i un desenvolupament
precari, a més d’unes estructures polítiques poc o gens democràtiques. Hem de
reclamar –i practicar- noves formes de producció sostenible i nous hàbits de
consum responsable. Cadascú de nosaltres té molt a dir –i a fer-. Perquè, com
denuncia Al Gore en el seu llibre “Una veritat incòmoda”: “...els humans són la
causa principal de l’escalfament de la
Terra –i, per tant, del canvi climàtic- i, a menys que hi
dediquem accions immediates, les conseqüències per a la nostra llar terrestre,
poden esdevenir irreversibles”. Afirmació que ha estat corroborada per la
mateixa Assemblea de les Nacions Unides, desautoritzant així als irresponsables
que fan d’un tema de tanta gravetat per a
la supervivència de la humanitat i del planeta, acudits de mal gust o
somriures menyspreadors.
Sembla que amb
el fracàs estrepitós del capitalisme –crisi econòmica, crisi ecològica, crisi
moral...crisi global i planetària- comença una nova era i nosaltres –ciutadans
i ciutadanes conscients i responsables- tenim molt a dir, en la recerca d’un
model alternatiu solidari i just, alhora que recuperador dels recursos
naturals. És el moment.
Per pensar-hi...
LA TRAGÈDIA DE PALESTINA: 60 ANYS DE LA NAKBA.
Als sectors benpensants del nostre país, que encara s’entesten en “disculpar” la brutal reacció d’Israel –cent morts palestins per cada israelià i un poble sencer enderrocat per cada casa jueva-, com a dret a defensar-se de les agressions de Hamàs, pot ser convindria refrescar-los la memòria, de què el què està passant allà no ve de quatre dies i es el resultat natural –tot i que lamentable- de l’ocupació del territori palestí i la reducció dels seus habitants a empresonats i captius.
Ja en 1897 el moviment polític jueu europeu o moviment
sionista, accelerà la recerca d’un territori nacional o “llar segura”, per al poble
jueu i, en
1916, se signaren els acords secrets Sykes-Picot entre la Gran Bretanya i França,
pels quals les dues potències es reparteixen l’Orient Pròxim, amb la promesa de
una futura independència, a canvi del suport àrab en el conflicte. El film de Lawrenç d’Aràbia ho descriu al detall.
A l’any següent, en 1917, en la Declaració Balfour, el govern britànic promet a lord
Rothschild la creació d’aquella cobejada “pàtria nacional” jueva, en Palestina,
alhora que defensa els “drets civils i religiosos de les comunitats no jueves
presents en el territori”. Val a dir que solament el 5% de la població era jueva,
els restants 95% eren àrabs palestins. Només dos anys desprès, el 1919 i després
del colapse de l’Imperi Otomà, el Congrés Nacional Palestí, rebutja la Declaració Balfour i demana la
independència de Palestina. En 1922 la
Societat de Nacions confia a La Gran Bretanya el comandament
sobre Palestina i l’administració britànica impulsa i promou la immigració jueva
des d’Europa i des d’EEEE.
I arribem a 1947, quan
l’Assemblea General de les Nacions Unides aprova la Resolució núm. 181, per
a la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu. S’assigna el 55%
del territori al futur estat d’Israel, tot i no representar els jueus més que
1/3 de la població. A l’any següent, el 1948 i desprès de nombrosos atacs als
palestins, per part de les milícies sionistes, els britànics renuncien al
mandat de les Nacions Unides, deixant el problema en mans de la pròpia ONU. És
així com el 14 de maig Israel proclama la seua independència: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de
la terra i de l’exili, quan Israel mata a 13.000 palestins i força l’èxode
d’uns altres 750.000, de les seues ciutats. Prop de 400 pobles palestins foren arrasats.
L’ONU adopta la Resolució
núm. 194, condemnant els fets i demanant a Israel que permeta el retorn dels
refugiats. Israel ignora la Resolució,
com féu en les dotzenes que la seguiren.
Desprès
de vint anys d’opressió i assetjament del poble palestí, per l’estat d’Israel,
en 1967 i durant la guerra dels Sis Dies, contra Egipte, l’exèrcit israelià ocupa
Cisjordania, Gaza, Jerusalém-Est, el Sinaí egipci i el Golán sirià. La Resolució núm. 242 de Nacions Unides exigeix –novament
en va- la retirada de les tropes jueves dels territoris ocupats. Israel no
només ignora la Resolució,
sinó que comença la implantació d’un sistema de control militar, cada vegada més
brutal, en els territoris il·legalment ocupats, que provoca –al
1987-
la primera Intifada,
sublevació popular general, per a demanar l’autodeterminació política i la
independència de Palestina, que es proclama al 1988, pel Consell Nacional
Palestí, amb Yaser Arafat com a president, alhora que reconeixia l’existència
de l‘estat d’Israel.
Com que la situació, lluny de
millorar empitjorava, entre 1993 i 1995 els EEUU promogueren una sèrie d’iniciatives,
entre els representants de Palestina i Israel, anomenats Acords d’Oslo, que s’interpretaven
com el primer pas cap al reconeixement d’un estat Palestí i l’inici de la
retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats. Però durant l’anomenat
“procés de pau”, Israel duplica els assentaments il·legals, en els territoris
palestins ocupats, arribant a l’any 2000 als 350.000 colons il·legalment
ocupants. Així, doncs, l’escalada de la violència militar israeliana, junt a l’augment
continuat de l’ocupació de terres palestines amb la construcció de nous assentaments
per a colons jueus, feien impossible la reconciliació i la pau. A tot això i
com a mostra de la mala voluntat i perverses intencions del govern d’Israel, s’afegia
la provocadora presència d’Ariel Sharon -el genocida dels camps de Sabra i
Xatila- a l’esplanada de les Mesquites, a Jerusalem, considerada sagrada pels
àrabs. La qual cosa provocà l’inici de la segona Intifada: milers de palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià.
Al 2002
apareix una nova iniciativa de pau, ara de la Lliga Àrab que ofereix a Israel el reconeixement
i la pau a canvi de la retirada dels territoris ocupats en 1967 i una solució
al problema dels refugiats palestins. La resposta d’Israel és tan contundent
com odiosa: envaeix militarment les ciutats palestines i comença la construcció
del mur de separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori
ocupat de Cisjordània. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el declararà il·legal,
però les obres no s’aturen.
En arribar a 2005
i no tant per la pressió internacional, com pel càlcul interessat dels
israelians, es comença l’evacuació de 8.000 colons jueus, de la Franja de Gaza, per assentar-ne
altres 30.000 en Cisjordània. Després de l’evacuació i la destrucció de les
instal·lacions dels colons –perquè no se’n pogueren beneficiar els palestins-, l’exèrcit
jueu tanca la Franja
reduint els seus habitants a presoners. En 2006 se celebren eleccions democràtiques
generals –per la pressió internacional- als territoris Ocupats amb la victòria
de Hamàs, cosa que no agrada ni a Europa ni als EEUU que imposen sancions al nou
govern, de les què resulta perjudicada la totalitat de la població palestina.
En aquest clima d’hostilitat,
generat pels mateixos que pressionaven per a la celebració d’eleccions als
territoris Ocupats i no aceptaren el resultat democràtic final –EEUU i Europa-,
el febrer de 2007,
els dos grups que aspiraven a governar els palestins -Hamás i Al Fatath- segellen
els acords de La Meca,
amb un govern d’unitat nacional que, malauradament, es trenca en juny i Hamàs
es fa amb el poder a la Franja
i expulsa als militants d’Al Fatath, mentre aquests i el president Mahmud Abbas
es queden a la Cisjordania
ocupada pels colons jueus. Israel inicia el bloqueig total de Gaza. Encara es
fa un últim intent i a la
Conferència de Pau de Anàpolis, auspiciada pels EEUU, l’Autoritat
Nacional Palestina –ANP- i Israel es comprometen a arribar a un acord abans de
2009.
Mentrestant i fruit de la pressió
del bloqueig israelià a Gaza, impedint el desenvolupament normal de la vida
dels seus habitants, a la
Franja, als que mantenien condemnats a l’assetjament
continuat, apareixen les primeres reaccions armades dels ocupats, amb el
llançament de coets casolans sobre territori israelià. La reacció d’ Israel,
amb l’ “argument” del dret a defensar-se dels atacs terroristes de Hamàs no es
féu esperar: tres setmanes d’intensos bombardejos indiscriminats sobre les
poblacions de Gaza, invasió terrestre del poderós i mortífer exèrcit israelià,
destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de
l’ONU-, tallament de tots els subministraments d’ajuda humanitària i més de
1500 morts i milers de ferits, entre la població civil palestina –més de 400, eren
criatures-, front a 13 morts -bona part soldats- entre els jueus.
La indolència dels països
civilitzats, la inoperància de l’ONU, el final del mandat de Bush –decidit
protector d’Israel- i la divisió interna dels països àrabs, feren possible que
Israel campés a voluntat per Gaza, davant del clamor internacional contra la
massacre. Ara es (mal)viu un (fals)alto el foc interessat i còmplice, per un
Israel que ja li ha perdut el respecte a Obana –si és que li’n tingué alguna
vegada- i un Hamàs que no ha estat vençut i rep cada dia els atacs mortífers dels
jueus, en “resposta” als míssils casolans dels àrabs i continua patint
l’assetjament imposat per Israel, que no ha minvat desprès de l’assassinat dels
cooperants de la flota “llibertat”, abordada per l’exèrcit jueu i –una vegada
més- amb l’exculpació de propis i estranys. Això sí, Simon Peres, president
democràtic d’un estat genocida, visita Espanya, tanca acords comercials
milionaris en armament i és rebut amb tots els honor –i l’oprobi dels ciutadans
honorables- pel rei (!). Mentrestant el govern israelià, desprès d’haver-se
pronunciat a favor de Mubarak els primers dies de la revolta, guarda ara un
sospitós silenci, a l’espera que la democratització del Magrib no arribe a
suposar un perill seriós, per a la seua política ocupacionista i agressiva
contra el poble palestí.
Tant de bo s’equivoquen i el mon
occidental no els continue aixoplugant.
Tant de bo.
Per
pensar-hi...
DECREIXEMENT
Emmirallats
com estem en el suposat progrés sense fi i obcecats en el creixement indefinit,
no ens agrada massa allò que alguns economistes ens estan proposant, des de fa
un temps: decréixer. És a dir, reduir el consum de bens i serveis, no només per
fer-los compartibles amb els milions de persones, als que falta allò més
elemental per a viure: l’alimentació, el vestit, l’atenció mèdica i educativa i
l’habitatge, sinó per racionalitzar la despesa d’energia i de recursos, que el
planeta terra ja no pot suportar.
I
és que la “crisi“ que ens envolta ha palesat la fragilitat d’un capitalisme
que, a més de no haver estat capaç de satisfer les necessitats bàsiques de la
població mundial, s’ha mostrat absolutament fràgil i vulnerable arran de les
hipoteques subprime atorgades a
clients ninja –sense ingressos, sense
treball estable i sense recursos per fer front al pagament dels interessos-. Si
més no és el què ens han volgut fer creure, perquè l’armamentisme desaforat i
fora de control i la despesa multimilionària que originen les guerres, alguna
culpa hauran tingut en la fallida econòmica que patim. I, per descomptat,
l’episodi del col·lapse financer de Lehman
Brothers als EEUU o les “pensions“ que s’han atribuït certs prejubilats de
la gran banca espanyola i europea, alguna responsabilitat tindran en l’actual
situació de crisi. Aquest últim episodi, que ens ha tocat més de prop, ha estat
qualificat de “vergonya”, “escàndol” i “obscenitat”, entre altres epítets. I és
que “obsequiar” amb 106 milions d’euros anuals, al sr. Corcóstegui del
Santander-Hispano, o amb 52.5 milions al sr. Goirigolzarri del BBVA, o amb 43.8
al sr. Amusátegui, també del Santander-Hispano, és com a mínim això: “vergonya”,
“escàndol” i “obscenitat”. Mentrestant la gran patronal –que no ha obert la
boca-, encara exigeix al govern congelar les pensions en 800 euros i demana
l’acomiadament lliure.
I
això va per a llarg: les crisis del capitalisme –que són cícliques, com els
experts expliquen i els ciutadans patim- mai no duren menys de cinc o sis anys,
així que tot just estem a mig camí del “viatge” i les respostes no poden ser “més
del mateix”: cal buscar una alternativa seriosa a una crisi fruit –al cap i a
la fi- de la cobdícia dels
ultraliberals, als qui no els mou res més que l’afany desmesurat d’aconseguir
els màxims beneficis possibles, encara que siga –que ho és- a costa de la
depredació dels recursos planetaris i de l’empobriment general de la població.
I pot ser s’hauran de posar en qüestió els pretesos plantejaments d’incorporar
la dimensió ètica (!) a la pràctica capitalista, recordant el pensament d’Adam
Smith, que reconeixia que és l’ambició i l’egoisme els que mouen el món dels
negocis i no l’abnegació, la virtut ni menys la solidaritat –per desgràcia-. El
mateix Obama es dol que, tot i les injeccions milionàries a la gran banca als
EEUU, no s’havia produït cap canvi significatiu, en la conducta de les cúpules
de les institucions financeres, que seguien amb les pràctiques de dubtosa
credibilitat –incloent-hi les quantitats astronòmiques que s’atribuïen els
directius-. Cosa que també ací hem hagut de contemplar perplexos, amb aquelles
“pensions” –exemple clar de manipulació lingüística, a més de frau econòmic
imperdonable- d’alts càrrecs, d’una banca “assistida” pel govern –i amb els
nostres diners- per superar la crisi i que s’ “inverteixen” en gratificacions milionàries
als directius. Pot ser l’exemple d’Obama -de regular legalment el tema- caldria
que fora imitat ací, doncs no és la realitat dels fets –una debacle econòmica que ha empobrit encara
més a la majoria dels habitants del planeta-, ni les invocacions a la moral, el
que sembla fer canviar els comportaments, a segons qui: només la llei estricta
i consensuada per totes les forces polítiques, pot posar ordre a la situació. I
això de manera contundent, que faça pagar als responsables del desastre
econòmic, la seua culpabilitat, fins esgotar tots els terminis de privació de
llibertat, si cal, i el retorn dels diners estafats. Altrament també els polítics
haurien perdut tota credibilitat.
I mentrestant, al món “civilitzat” es fan mans i mànigues per “apuntalar” un sistema
caduc i periclitat, cada dia, moren 60.000 persones de fam, al planeta, signe evident de la
nostra complicitat culpable i de la també nostra insolidaritat. Per això pren
volada, dia a dia, el projecte de l’anomenada banca ètica: d’una banda es
planteja una seriosa alternativa a la banca convencional, només amatent als
guanys econòmics i a qualsevol preu –ni que siga arruïnant inversors i
monopolitzant les corrents financeres- i, de l’altra, s’aborda la repercussió
dels beneficis, no en la èlit dels consells d’administració, sinó en els
sectors més desafavorits, facilitant crèdits per millorar la producció de bens
de consum, directametn aplicables al benestar de la població més marginada.
Així les noves “empreses”
bancàries es converteixen, a més, en una comunitat de treballadors i
treballadores, per produir bens i serveis d’ample ressò social.
Son
aquells projectes d’alternativa al capitalisme despietat, els que donen
legitimitat a propostes de futur de decreixement –d’estalvi, de contenció de la
despesa, de sobrietat en el nivell de vida, de renúncies a allò superflu, de
pràctica de conductes solidàries...- per salvar els recursos del planeta i la
vida dels seus habitants. Perquè la crisi actual no
és només econòmica, ja que ve acompanyada d’una profunda crisi de caràcter
moral, que es incompatible amb una vida digna d’anomenar-se humana, caldrà –com defensa François Houtard[1]-
reestructurar la nostra societat i les nostres vides, per a construir un món
sostenible, cosa que exigirà molt d’esforç, entrega, generositat, honestedat,
voluntat, valor, intel·ligència, fermesa, sensibilitat, imaginació, modèstia i
bondat. Que no és poc, però caldrà posar-s’hi si volem sobreviure.
És
el què ens hem proposat per al curs actual, el col·lectiu de CCPs –Comunitats
Cristianes Populars- de València: reflexionar-hi i posar-ho a la pràctica. Déu
faça.
[1] En la Conferencia de la
ONU sobre la crisis (juny 2009), on presentà els eixos centrals de canvi de paràmetres i de
paradigma cap a un nou model de món sostenible.
Per pensar-hi...
ELS
CÀTARS: 800 ANYS
La nostra història és plena d’episodis esfereïdors,
amb protagonisme no sempre exemplificant de la cort dels papes de Roma, és a
dir del poder temporal de l’església catòlica. Un dels més tristos i
lamentables fou el de la croada mal anomenada contra els albigesos, que
exterminà a una població de milers de persones –nens i dones inclosos- a sang i
foc: els coneguts com a càtars. Justament
enguany, 2010, s’acompleixen 800 anys del setge i extermini dels què aconseguiren
refugiar-se a la vila i castell de Minerva i un petit monument, consistent en
un colom buidat a la roca, ho recorda: desprès de set setmanes de feroç
assetjament, les tropes de Simó de Monfort rendiren la fortalesa i 140 càtars, que refusaren de renegar la seua
fe, moriren cremats a la foguera. Fou un dels episodis més sagnants de la
croada desfermada contra ells i Pere II d’Aragó, pare del rei en Jaume, que intentà
aturar aquelles maldats, hi perdé la vida front als croats de Simó de Monfort,
a Muret, tres anys després.
La població d’Occitània –a l’altra banda dels Pirineus-
fou poc a poc abraçant una nova doctrina cristiana, vinguda de Bulgària i
portada per frares, mercaders i cavallers d’aquelles terres, amb especial
arrelament a Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix, d’on
s’estengué cap a Andorra, la Tor
de Querol, Berga, Barcelona, Lleida, Morella, Sant Mateu, València i Mallorca. No
només, però, perquè el catarisme s’estengué per França, la Llombardia, Flandes
i la regió del Rin, on els integrants
d’aquest moviment religiós reberen diferents noms: foren anomenats càtars pels catòlics estrictes, publicans pels francesos i flamencs, patarins pels italians, ketzers pels alemanys, o simplement búlgars, en funció de l’origen de la doctrina
que practicaven. Ells, a sí mateixos, s’anomenaven senzillament cristians o homes bons i les seues creences es
concretaven en el reconeixement de dos principis: el bé i el mal. Del bé n’era
autor Déu i del mal, el Maligne i ambdós principis estaven en lluita permanent.
Reconeixien la figura de Jesús, com un àngel enviat de Déu per ensenyar als
humans el camí del cel i predicaven el menyspreu del cos, refusaven la pràctica
del sexe i el consum d’alguns aliments, com la carn, per respecte a la vida dels
animals. També dignificaren la presència i el paper de la dona i practicaven el
ritu de la imposició de mans.
Aquella doctrina, però, fou considerada herètica pel
papa Inocenci III i fou inicialment combatuda per la predicació dels
cistercencs i els dominicans i, en no aconseguir la seua abjuració, es promogué
una croada contra ells, en la què es veié implicat el pare del rei en Jaume,
que intentà mediar entre els croats i els càtars
i els nobles que els donaven protecció. Ja en 1208 es presentà a Carcassona amb
aquella intenció, però fracassà, mentre Simó de Monfort obtenia el nomenament
de vescomte de la fortalesa. El de Monfort, que pretenia casar la seua filla
amb el fill –el que seria Jaume I- del rei Pere, li reté homenatge al monarca
d’Aragó, el 1211, però dos anys més tard -1213- el vescomte reinicià la croada
contra els càtars i Pere II hagué
d’acudir a Tolosa per tal d’aturar la guerra. Allà rebé el jurament de
fidelitat del seu comte, Ramon VI, així com del de Foix i del de Bearn i
posaren setge a Muret, on romania rebel el de Monfort: el 12 de setembre de
1213, els dos exèrcits toparen i el rei Pere fou mort a colps d’espasa, les
seues tropes abandonaren i l’infant Jaume romangué en poder del croat, fins que
el Papa, per intercessió de sa mare, Maria de Montpeller, entregà l’infant
Jaume als templers que el custodiaren al castell de Monsó, fins a la seua
proclamació com a monarca de la corona d’Aragó.
Mentrestant el de Monfort –un autèntic mercenari al
servei del papat i del rei de França- seguia afegint trofeus a les seus
malifetes sanguinàries, fins que va morir accidentalment per efecte d’un roc
llançat per un dona que li afecta el cap. Havia, però, portat la desolació a
tota l’Occitània i afavorit les pretensions dels nobles francesos sobre aquell territori
de la corona d’Aragó, que caigué finalment sota el domini de la corona
francesa. I encara no fou l’únic que hi contribuí a la desolació entre els
pobladors càtars i la ruïna de la
cultura i l’economia del territori: la figura d’Arnau d’Almaric –abat de
Fontfreda- esdevé terrorífica. Al front d’un exèrcit acompanyat d’alguns bisbes
i nobles francesos, el 22 de juliol de 1209, les seues tropes assaltaren la
ciutat de Besiers, on es refugiaven també càtars: la matança fou brutal i
indiscriminada, doncs a la pregunta dels soldats de com distingirien als càtars
dels que no ho eren, Almaric els contestà “mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà
als seus...”
I el nom de
croada contra els albigesos? Albí,
ciutat del Llenguadoc, a l’Occitània fou un dels focus més actius –encara que
no el més important numèricament- de la nova doctrina i esdevingué el símbol de
la victòria sobre l’heretgia, que es materialitzà en la construcció de la
catedral de rajola més gran del món, a la vora del riu Tarn i que sembla més
una fortalesa inexpugnable que un temple d’oració.
Uns tals episodis luctuosos d’assassinats per motius
religiosos és clar que no haurien d’haver-se produït mai, doncs són la més gran
contradicció entre la doctrina evangèlica –de pau, perdó i misericòrdia- i la
pràctica de la violència i el poder sense escrúpols. Si més no, no haurien de
repetir-se mai més.
Déu faça.
Per pensar-hi...
ELS CRISTIANS DAVANT LA CRISI
L’actual crisi no és només econòmica i
social, sinó moral i política i denota el fracàs de la globalització neoliberal
del sistema capitalista, front a la qual cal donar una resposta urgent, des de
la nostra consciència humana -i cristiana, els què tenim fe-.
Perquè és inacceptable que se “socialitzen”
-és a dir, es faça pagar als de sempre- les pèrdues econòmiques, originades
pels què han privatitzat –a favor seu- els beneficis, mentre els negocis els
“anaven bé”. Així que resulta impresentable que els esforços dels governs encara
s’adrecen a “reflotar” aquells “negocis” i els seus promotors, en lloc
d’invertir en la generació de riquesa i en una distribució més justa i solidària
dels recursos disponibles. El què és urgent és promoure una fiscalitat progressiva
que pressione els poderosos, evitant que augmente –encara més!- la desigualtat i
invertint en una economia ecològica i regeneradora de recursos sostenibles,
perquè com han defensat els representants del sindicalisme mundial en la cimera
paral·lela de Washington, “la clau fonamental està en afrontar la crisi des de
paràmetres de justícia, que és –en el fons- l’actual crisi econòmica: una
injustícia i gran.
Els cristians –és veritat- no tenim receptes
miraculoses per a solucionar la crisi, però en la construcció d’un món més just
i solidari, l’evangeli està ple d’exemples que ens conviden a reconstruir les
relacions humanes pervertides per l’individualisme i per la cobdícia,
transformant el funcionament de les institucions –polítiques i econòmiques- i les
actituds personals. Les actuals formes de la globalització econòmica són injustes,
irracionals i perverses, per a una gran part de la humanitat i resulten condemnades
clarament per l’evangeli –vegeu l’exemple de l’avar, el de l’administrador infidel
o el de l’epuló...- I és que no es pot servir a dos amos: Déu i els diners. Per
això l‘església vaticana del segle XXI -front a una crisi com la que patim- hauria
de predicar la justícia i la distribució equitativa dels recursos, en lloc d’obsessionar-se
en la defensa de les prebendes i dels interessos, també econòmics, de què ha
gaudit –en exclusiva- en règims polítics totalitaris, com en el franquisme. I
hem de ser els que seguim confessant-nos cristians, els primers en practicar el
decreixement, és a dir en defensar una visió responsable i solidària d’un
consum més reduït i sostenible dels recursos de què gaudim.
Per això el col·lectiu de CCPs- Comunitats
Cristianes Populars-, com ho han fet els d’IGLESIA VIVA i altres, s’han
manifestat crítiques i ens conviden a donar una resposta contundent:
Un primer repte és atrevir-nos a
pensar d’una altra manera, que ja és una primera forma de “resistència”, perquè
l’actual sistema no és l’únic possible.
Un
segon repte es la “ecosenzillesa” com diu Boff: gosar de viure amb coherència amb
el que creiem i reivindicar la simplicitat de vida –sense dispendis i despeses supèrflues-
que això sí que és universalitzable, no el descontrol consumista, en el què precisament
estem –també els cristians- implicats. I viure-ho en clau de felicitat, perquè
no els que més tenen i més gasten són més feliços.
Un
tercer repte és afrontar la crisi no com a catàstrofe o hecatombe, sinó com una
ocasió per al canvi: pot ser el moment de deixar caure una antigalla –el
capitalisme injust i depredador- i substituir-lo per un projecte nou i solidari
d’economia sostenible i de corresponsabilitat, en la creació i distribució de la
riquesa.
Perquè –com defensa Boff- el pitjor que ens pot passar
és no aprofitar l’oportunitat provinent de la crisi generalitzada del tipus
d’economia neoliberal, per projectar una alternativa de producció que combine
la conservació del capital natural junt amb el capital humà. Cal passar d’un
paradigma de producció industrial devastador a un altre de sustentació de tota
vida. Aquesta alternativa és imprescindible, com ja ho va demostrar
valerosament François Houtart, sociòleg belga, en una conferència davant
l'Assemblea de l'ONU el 30 d’octubre del 2009 i si no cerquem una alternativa a
l'actual model econòmic, del 20 al 30% de les espècies vives podran
desaparèixer en quinze anys i a mitjans de segle hi haurà de 150 a 200 milions de
refugiats climàtics. Ara la crisi en comptes d’oportunitat es torna un perill
aterridor. La situació actual, però, ens ofereix l’ocasió, potser una de les
últimes, per trobar una forma de vida sostenible per als humans i per a tota la
comunitat d’habitants del planeta.
Cal que ens trobarem en cor de desfer-nos del ferotge
i artificial consumisme, per retrobar la frescor de les coses vitals i reals i
amb ganes de sobreviure i de recuperar la nostra autenticitat i llibertat. I,
una vegada més, les generacions joves –els adults hem deixat passar massa
oportunitats- tenen la paraula i el compromís de desfer aquest "desordre"
econòmic de la competitivitat, a favor de la cooperació i la solidaritat, dins
la nostra societat civil, per restaurar, reconstruir i potenciar un projecte
vital il·lusionat. Perquè l’austeritat i la simplicitat son alliberadores
i ens fa amos de nosaltres mateixos, als que ara som esclaus de les temptacions
de viure “millor”, només perquè gastem més.
Tot això ens hauria de portar a buscar
raons per al optimisme i la pràctica del decreixement -és
a dir, defensant i practicant una visió responsable i solidària d’un consum més
reduït i sostenible dels recursos de què gaudim-. Perquè, si al llarg de
la història s’han superat, també, altres episodis lamentables -esclavisme,
feudalisme, absolutisme, colonialisme, industrialisme...-, també ara es pot
superar l’actual capitalisme neoliberal: “Bastilles” més ben fortificades han
caigut...I no podem oblidar que l’Esperit Sant continua bufant i suscitant esperança. I per als agnòstics –que
mereixen tot el respecte- convindrà recordar unes paraules d’Einstein: “No es pot pretendre canviar les coses, si
seguim fent el mateix de sempre...”
Per pensar-hi...
ELS DESENCERTS
DE BENET XVI
O
dels qui (mal)l’aconsellen –i, per tant, seus en tant que es deixa
(mal)aconsellar-.
El
primer i principal –font i origen de tots els altres- és la dèria de viatjar
com a cap d’estat. A què ve
entestar-se en una tal antigalla antievangèlica –“doneu al César el què és del
César i a Deu el què és de Déu”-, com a “carta de presentació” en arribar als
territoris i a les poblacions que visita? Els creients de la religió catòlica
–els altres passen olímpicament- esperem al nostre pastor, al successor de Pere
i al Vicari de Crist i no a un seguici diplomàtic del més alt nivell,
acompanyat i acomboiat per polítics i autoritats civils –i militars(!)-. I ens
mereixem un encontre religiós, per ser confirmats en la fe, des del missatge de
Jesús, en un món que passa massa necessitats i penúries. Així que, mentrestant el qui arriba ho fa
aixoplugat amb aquella parafernàlia oficial, lluny de la senzillesa testimonial
de l’evangeli, per a molts creients no serà benvingut.
Desencert
també -el del Papa- en limitar-se a repetir la lletania victimista de la cúpula episcopal espanyola –Rouco i els seus
addictes-, envers el laïcisme que sembla que fa forat al nacionalcatolicisme
tardofranquista que alguns encara enyoren. Perquè és en una societat laica on
té mèrit que els creients ens manifestem com a tals i no em costa que a cap
catòlic se li posen entrebancs per expressar la seua fe –jo al menys no en tinc
cap, de dificultat-. Alhora que els creients de les altres religions –i els no
creients- són igual de lliures que nosaltres, per expressar-s’hi. Com Déu mana.
Així l’acusació de Benet XVI de camí cap ací, en comparar el laïcisme d’avui –i
qualificar-lo d’agressiu- al del temps de la República és doblement pervers i
desagraït. Pervers per fals i malintencionat, perquè l’església catòlica no
només no està sent atacada pel govern de l’Estat, sinó que –vulnerant-ne el
precepte constitucional d’estat no confessional- rep quantitats milionàries
-6.000 milions d’euros pel cap baix- de les arques públiques i no només dels
creients. A més de gaudir -novament vulnerant-ne el precepte constitucional
d’estat no confessional- de determinades exempcions i privilegis que cap altra
confessió rep. I desagraït, perquè justament el dia que viatges cap el país que
millor et trata –vulnerant-ne el precepte constitucional d’estat no
confessional- de tota Europa i a punt d’arribar-hi, li dediques aquelles
paraules ofensives i del tot allunyades de la veritat.
Desencertada
també la “filosofia” difosa –a recer del Vaticà- pel padre Martínez Camino, secretari dels bisbes i bisbe ell mateix,
arran dels atacs desacomplexats que fa anys que dedica als governs democràtics
d’Espanya, en justificar les despeses milionàries que el viatge papal ha
suposat, com un “negoci”...econòmic
i espiritual. Francament no sé a què ve l’esment de l’expressió “negoci” i com
casa això amb la dimensió espiritual, a no ser que la concepció de la cúpula
episcopal del fet religiós i la defensa dels seus “interessos” es palese, a les
clares, com a més materialista del què s’escauria. A més de què, sembla, ni una
cosa ni l’altra s’ha produït: el “negoci” econòmic ha punxat –a Santiago i a
Barcelona-, doncs ni el lloguer dels balcons per contemplar l’ “espectacle” ha
estat un èxit, ni les places hoteleres s’han esgotat, en una visita que, tot i
la mobilització de centenars –es feia previsió de milers- d’autobusos per
portar “fidels” de fora no ha estat, ni de bon tros, massiva –com es preveia i
el publicitava-. I de “negoci” espiritual sembla que tampoc: les esglésies
continuen buides, els polítics que acomboiaven el Sant Pare no s’han convertit
que se sàpiga, els ciutadans aliens a la visita tampoc semblen acusar cap benefici
i els bisbes espanyols –fora d’alguna excepció- segueixen sent tant poc espirituals
com fins ara.
Una
ocasió perduda més –i ja en van...-,
doncs, perquè els catòlics espanyols pogueren mostrar la seua majoria d’edat,
en una recepció joiosa i sòbria, on els laics –paraula demonitzada- es
tingueren en consideració com a poble de Déu, al que els preveres –des del Papa
a l’últim rector de parròquia- es deuen i al que han de servir. On les dones –vade retro!-han brillat per la seua
absència, fora del grup de monges que s’han dedicat a traure llustre a l’altar
de la Sagrada Família, a Barcelona –a Santiago ni això- amb autèntic frenesí,
sense que cap bisbe dels presents els haja tret de les mans les baietes, per
fer-ho ells, ni convidar-les a asseure’s al costat del Papa. Llàstima
d’encontre on no hi ha hagut ocasió de participar ni interlocutar amb el Sant
Pare, des de les aportacions i la fe compartida, amb tots: preveres i seglars,
grans i menuts, homes i dones, devots i no tan...esperant la paraula, el gest i
l’orientació del qui és depositari del missatge de Jesús...Però no, l’oficialisme
s’ha imposat i un cap d’estat vestit amb sotana blanca ha passat com un bufit,
sense deixar rastre.
Una
llàstima.
Per pensar-hi...
ELS QUI ESCRIUEN AL PRESIDENT DEL GOVERN
Hi ha qui ho fa –amb la millor voluntat, clar- com el cas del teòleg González Faus, encara que amb poques esperances de ser escoltat[1]. Rodríguez Zapatero –que me mereix tots els respectes- crec que: o es deixa malaconsellar o no fa cas dels qui l’aconsellen bé. No d’una altra manera s’entenen les grans decisions que ha anat prenent en temes de calat com la crisi econòmica o la política amb el País basc o en qüestions aparentment “menors”, però que li han suposat la malfiança dels jubilats –que en són molts i voten-, com ara l’ “augment” de les pensions del 2010, que han acabat amb majors deduccions i ingressos reals menors que l’any passat. Amb el corresponent cabreig dels pensionistes que, a l’autobús i en públic, no s’amaguen de parlar malament de Zapatero.
I en l’encarament de la crisi econòmica és vox populi, perquè resulta evident, que no ha tingut arrestos per enfrontar-se al capital i que està fent una política de dretes estricta, pel camí fàcil de recaptar ingressos dels que en són més –treballadors, funcionaris inclosos-, limitant-se a “multiplicar per n” unes deduccions que podria haver obtingut amb polítiques de sanejament, control i gravamen del gran capital. I així, no anant a l’arrel del problema, a més de no resoldre la crisi de forma estable i justa, aplana el camí de la Moncloa a Rajoy que, damunt, ens vol fer creure que ell no hauria castigat a la classe treballadora (?!) com ho fa Zapatero –hipòcrita-.
Tres quarts del mateix es pot dir de la política temoruca –estrictament policial, repressiva i antidemocràtica- que practica Zapatero, envers el problema basc, quan es limita a fer –estrictament- seguidisme dels “populars”. Pot ser se li ha oblidat que el propi Felipe Gonzàlez, al congrés dels diputats, recriminava a Suárez que per acabar amb ETA el que calia no eren mesures policials, sinó polítiques? On és que s’afavoreix la participació democràtica i pacífica de tota la ciutadania, sense exclusions? També ara aplana el camí de la Moncloa a Rajoy.
Perquè, no hi ha cap politòleg que li faça advertiment a Zapatero que mai es guanyen unes eleccions fent la política dels altres? I entre els “seus”, ningú li explica que l’esquerra és crítica i molts dels seus votants com a mínim s’abstindran –a més de que perdrà els vots prestats d’altres formacions-, mentre els votants de la dreta ho faran com “un sol home”? Perquè, clar, qui pense que els votants del PP el castigaran per corrupte i venal i li agrairan a Zaptero la seua política dretana s’equivoca: els votants “populars” practiquen la inquebrantable adhesion –de què ens sona això?- i seguiran atorgant confiança als del PP malgrat ser uns impresentables...perquè són els “seus” i punt.
Una nova oportunitat perduda de fer una política coherent i justa. Ho pagarem ben aviat.
Carta a Rodríguez Zapatero (de José Ignacio González Faus, teólogo)
Religión digital 27.09.10
Querido señor R. Zapatero: quiero decir de entrada que le considero un hombre
de buena voluntad. No comparto los juicios crueles de radio María o de la COPE, a las que aplico aquel
sabio juicio de santa Teresa: “más que al demonio temo a los que ven en todas
partes demonio”... Creo que tiene Ud una excelente voluntad. Pero establecido
esto, me siento obligado a decirle que algunas de sus decisiones sociales me
parecen de un poco chapuceras, la verdad.
Por ejemplo: va Ud a Japón y declara que “hay
momentos en la historia de los pueblos en que un gobierno responsable debe
tomar decisiones que no gustan”. Sonoras palabras que sirven para
añadir que su gobierno es responsable y ha sabido tomar esas decisiones...
Lo que me sorprende es que a ese principio tan
impecable le dé Ud un alcance tan corto y lo reduzca a la subida del IVA... La
gente se sonríe, y le parodia diciendo que hay que tomar decisiones que no
gustan “a los débiles”: porque si se trata de que no gustan a los fuertes
entonces sí que es mejor no tomarlas...
Por ejemplo:
1.- Un gobierno responsable debió afrontar la crisis bajando
el sueldo a todos sus miembros y quizá suprimiendo de momento algunos
ministerios, en vez de bajarlo sólo a los funcionarios. Sé que esto no
reportaría un gran capital económico, pero sí le habría supuesto un capital
moral que, en momentos de crisis es imprescindible. Incluso quizá les habría
estimulado a salir pronto de la crisis, por la cuenta que les traía a ustedes
mismos. Pero esto es menos importante que lo que sigue.
2.- Su gobierno debió tomar en primer lugar la
decisión de subir los impuestos a las grandes fortunas, grandes empresarios,
banqueros y demás, tal como dijo el sr. Blanco que (cuando habla
positivamente y no sólo criticando) es de los que últimamente ha dicho cosas
más sabias.
No haber hecho esto es tan incomprensible que ya
habrán percibido ustedes lo que dice mucha gente: en nuestras democracias “a lo
USA” los grandes poderes económicos financian tanto a un partido como a otro
(de los que tienen probabilidades de gobernar): porque no les interesan las
ideas de este partido o el otro, sino tenerlos a todos sujetos el día que lleguen
a la casa blanca o a la
Moncloa (da lo mismo). Es una explicación muy coherente, y la
única disponible, de por qué usted no ha hecho algo que debió hacer. Y muestra
que su gobierno no toma las decisiones que debería tomar (no “aunque molesten”
como decía usted sino) porque molestan a unos pocos.
3.- En relación con lo anterior, debe usted saber que España
es uno de los países con más injusticia fiscal. Hace poco supe que
unas 3.000 grandes fortunas españolas tenían cuentas ocultas en la sucursal
suiza del banco británico HSBC, por importe de más de 6.000 millones de euros
(2 millones por barba). Pero, en lugar de investigar los impuestos aún no
prescritos sobre la renta, sociedades y patrimonio, se les invitó amablemente a
ponerse al día imponiéndoles tan sólo un recargo del 20% y los intereses de
demora. En cambio, cualquier ciudadano medio que olvide presentar su
declaración de la renta un año o incluir algún ingreso, no recibirá ese trato
de favor: le iniciarán un procedimiento de inspección y le aplicarán el régimen
sancionador tributario o penal con todo el peso de la ley. De haber procedido
así con aquellas fortunas, les podrían haber caído cuatro años de cárcel y una
multa seis veces superior a lo que debían. Los mismos inspectores de Hacienda
han denunciado que un defraudador en Suiza de dos millones de euros pagaría
hasta 23 veces menos (236.800 €) de lo que normalmente se exigiría (5,4
millones de euros), con lo que se perdería una recaudación de cerca de 1.500
millones de euros (que, casualmente es lo que se pretende ahorrar mediante la
congelación de las pensiones.
El sistema tributario español (y sobre todo su
aplicación) están diseñados para beneficiar a las grandes fortunas y a las
multinacionales. El fraude
fiscal de los grandes (en el que somos mejores que “la Roja”), es una de las cosas
que menos ha combatido su gobierno, y de las que más debería combatir “un
gobierno responsable, aunque no gusten” a algunos. ¿Recuerda el propósito
hipócrita de acabar con los paraísos fiscales, contraído por los gobiernos de
Europa al comienzo de la crisis? Si hubiésemos visto a su gobierno luchar denodadamente
por ese objetivo, comprenderíamos que es un gobierno responsable que hace lo
que tiene que hacer aunque moleste.
4.- También sabe usted que, cuando la pasada crisis
del 29, el gran economista inglés J. M. Keynes sostuvo que para salir de la
crisis era mejor endeudarse a base de obras públicas que creasen puestos de
trabajo. Los hechos le dieron la razón (y otra vez ha sido el ministro
Blanco el que más parece haber luchado por este objetivo, “cantando fuera del coro”
como dice el refrán): es mejor endeudarse en obra pública para crear un trabajo
que la iniciativa privada nunca querrá crear, en vez de endeudarse con
prestaciones al desempleo que resultan humillantes para algunos, y son fuente
de mil picarescas por parte de otros que abusan de ellas sin escrúpulos...
Pues bien: curiosamente, en esta crisis Europa
ha aplicado más bien recetas norteamericanas y los Estados Unidos
medidas un poco más “europeas” o keynesianas. Comprendo que en este punto haya
sido usted víctima de la señora Merkel, pero vuelvo a pensar que hay gobiernos
que toman las decisiones que hay que tomar si molestan a los débiles, pero no
si molestan a los poderosos... A un gobierno así yo no le llamo responsable.
Me temo también que su gobierno no ha percibido la
consecuencia calamitosa de esta crisis: que saldremos de ella, sin duda, y
recuperaremos los índices de crecimiento; pero lo que ya nunca más se
recuperará son los índices de empleo. Así lo estamos percibiendo ya en países
que van delante del nuestro en la salida de la crisis. Y ese habrá sido el gran
triunfo de los canallas que la provocaron. No me parece responsable un
gobierno que acepta tranquilamente esta derrota de las clases más débiles.
5.- Si le digo todo esto, querido señor Presidente, es
porque de ningún modo quisiera verle a usted caminar por esa vía de las grandes
frases y palabras tan redondas y biensonantes como vacías y huecas. Porque es
que con eso se va pareciendo usted cada vez más... ¡al señor Rajoy! Y la
verdad: eso es lo último que yo quisiera ver de un político al que aprecio.
Termino pidiéndole perdón: sé que es muy
posible que Ud no tenga la culpa de nada de lo que le he dicho porque Ud “no es
más que un mandao”, al menos en el 80% de su trabajo. No puedo olvidar
las palabras de Lula: “tengo el gobierno pero no tengo el poder”. Pero entonces
creo que un gobierno responsable debería decirnos eso bien claramente, para que
los ciudadanos sepamos a qué atenernos y de qué manera hemos de votar, si
queremos evitar que sigan mandándonos los mismos perros, aunque con distintos
collares...
Un cordial saludo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada