22 de juny del 2021

Carta oberta LA (FALSA) POLÈMICA DELS INDULTS

L dreta tardofranquista –amb Casado al capdavant- no para de significar-se, atiant l’odi contra Catalunya, entre la -pacífica encara- ciutadania de l’estat espanyol, amb motiu –d’excuses no li’n falten- dels indults als presos catalans. Això passa mentrestant el Consell d’Europa -de majoria conservadora (!)- exigeix la llibertat dels empresonats, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió a Espanya.
Resta meridianament clara, doncs, la mala fe i el dèficit democràtic dels “populars” –i els seus corifeus-, en enfrontar-se a la legalitat constitucional vigent –que recull els indults- i al sentir majoritari de la Unió Europea. Quan se n’adonaran els seus votants de la “catadura” d’uns tals polítics?

20 de juny del 2021

A cau d’orella (ssshhhttt...) FINAL DE CURS

Als qui us “sona” això de “final de curs” us agradarà –crec- compartir amb mi, l’experiència d’haver-lo acomiadat en la companyia d’un grup d’alumnes grans –en edat-: els “sèniors” de la Nau Gran, de la Universitat de València. Efectivament el col•lectiu de “profes” –també grans i “sèniors”, és a dir jubilats- de la Universitat de València col•laborem habitualment amb la Nau Gran, també ara, en tancar el curs amb algunes intervencions, una de les quals m’ha estat atribuïda i he coprotagonitzat, amb molt de gust, amb una vintena d’assistents, a l’aula magna de la Nau, a l’entorn de la figura –tant emblemàtica com poc coneguda i valorada- de Joan Lluís Vives, el decurs de la qual comentaré breument i il•lustraré amb algunes fotos. Val a dir –permeteu-me una digressió de pedagog impenitent- que treballar amb gent gran comporta i detecta unes particularitats, que no apareixen en fer-ho amb la gent jove –infants i adolescents, com ara la maduresa –biològica i psicològica- d’aquell alumnat i la “complicitat” que es genera entre qui parla i els qui escolten, en al•ludir a situacions personals i temporals que, en alguna mesura s’han compartit o vivenciat, des de l’experiència compartida. Òbviament aquella dimensió relacional i afectiva compartida dona un tomb al que seria un acte didàctic convencional, on prima habitualment l’assimilació de continguts. I és que ara –amb l’alumnat gran- sense menystenir el tema a desenvolupar ni els recursos didàctics convencionals, cobra importància vertebral el grau de “complicitat” entre els intervinents – conferenciant i públic - i l’intercanvi d’idees i sentiments, no sempre manifestades expressament –fora dels qui demanen la paraula, al llarg de la intervenció-. I és que al ponent “avisat” no se li escapa el gest de cada persona de l’auditori, la presa –o no- de notes i, fins i tot, els moviments al seient, que conformen un llenguatge interactiu que pot, fins i tot, “desviar” l’itinerari didàctic dissenyat pel ponent, envers camps i perspectives noves i alienes al decurs originari de la intervenció. És el que ocorregué, justament, en abordar el nostre tema, doncs sense renunciar a la dimensió històrica i documental d’un tal personatge –Vives- i tot i que el ponent ja s’havia proposat dimensionar les condicionants del moment –a cavall dels segles XV i XVI, en ple Renaixement- i les qualitats intel•lectuals, morals i socials del “valentinus”, la sensibilitat de l’auditori acabà de “resituar-lo” en el moment de l’ara i ací –d’Europa i del món-, subratllant la plena actualitat del seu pensament. A més de la coincidència en valorar la figura de Vives, des de paràmetres i posicionaments diversos –com ara la d’un filòsof i un economista, entre els assistents o des de la simple percepció personal de cadascú dels presents-. En resum, una experiència irrepetible –si més no per al ponent i vull desitjar que agradosa per als assistents- i de la que va ara algun “flash” i, tot seguit, el “contingut” de la intervenció, tal com l’havia preparada el ponent...Res no m’agradaria tant com que, a les possibles lectores –elles sempre són més amatents-, els faça il•lusió endinsar-se en el decurs biogràfic i testimonial d’en Joannes Ludovicus Vives, valentinus...
J. LLUÍS VIVES, HUMANISTA I EUROPEU INSIGNE. -Introducció. Qui no coneix l’estàtua de Vives, al pati de columnes de l’edifici de la Nau, de la Universitat de València? I qui no ha cedit a la temptació de fer-se una foto als seus peus...? Efectivament, com explica el prof. Daniel Benito la instal•lació d’aquella estàtua es deu al Dr. Montserrat i Riutort , rector que fou de la nostra Universitat, entre 1874 i 1880. Acabades les obres del claustre de l'Estudi General, va considerar que una estàtua de Lluís Vives havia de presidir la vida acadèmica i, a aquell efecte, comptà amb la col•laboració del jove però prestigiós escultor Josep Aixa i el fonedor Vicent Ríos . La inauguració del monument tingué lloc en 1881, en la data del natalici de Vives: el 6 de març i, des d'aquest moment, es convertí en tot un símbol de la Universitat de València, que perdura fins els nostres dies, quan un últim reconeixement ha estat posar-li el seu nom a l’Institut Europeu del Pensament, al sí de l’Estudi General. I és que Joan Lluís Vives fou un personatge valencià de rellevància històrica europea i universal, com tindrem ocasió de comprovar tot seguit. -El moment històric. El context cultural i històric del temps de Vives, fou el conegut com a Renaixement, en base a què els pensadors del moment volgueren tornar a les arrels clàssiques de Grècia i Roma, en la literatura i les diverses manifestacions artístiques, així com en el concepte de l’ “home” nou i lliure, alliberat de la constricció i condicionaments medievals, imposats per la pressió feudal i eclesiàstica: les ciutats es convertiren en els centres vitals del moment, per la nova dimensió comercial, convivencial i cultural, mentre que les monarquies es consolidaven per damunt de la noblesa decadent. Justament, i en el nostre context, s’ha de destacar l’aliança amb Roma –amb els papes Borja al poder: Calixte III i Alexandre VIè- i els reis “Catòlics”, títol atorgat pel segon a Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, per la creació del tribunal de la Inquisició, inèdit a Europa i de gravíssimes conseqüències, no només religioses –dogmatisme intransigent i imposició ideològica excloent-, sinó convivencials –atiant l’odi dels “cristianos viejos” contra els d’altres religions –jueus i moriscos- i econòmiques, que culminaren amb l’expulsió dels primers pels reis “Catòlics” i els segons per Felip IV –amb el Patriarca Joan de Ribera, de virrei a València- que suposà l’enfonsament de la banca i el comerç –en mans dels jueus- i del treball del camp –a càrrec dels moriscos-, amb una recessió econòmica notable.
-Referència biogràfica. Joan Lluís Vives i March (València, 6 de març de 1492 – Bruges, 6 de maig de 1540), també conegut com a Ioannes Ludovicus Vives (en llatí), fou un dels màxims representants de l'humanisme europeu, destacant en diversos àmbits del pensament i de la cultura. Vives es formà inicialment en l'humanisme hispà que, amb profundes arrels a l'edat mitjana, provenia de l'escolasticisme mentre s’obria al pensament renaixentista. Aquesta era una combinació necessàriament eclèctica, perquè pretenia harmonitzar elements aparentment contradictoris i, al mateix temps, tenia un caràcter pràctic perquè les noves idees anaven més enllà d'una expressió teòrica i possibilitaven la transformació personal. Vives, però, també rebé influències de l'humanisme nord-europeu, que promovia, amb major vehemència, la reforma de la vida social i cultural. Amb aquest bagatge, Vives desenvolupa una activitat intel•lectual en nombrosos camps com la literatura, l'antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret, les qüestions socials i la psicologia. I per realitzar aquesta ampla tasca, en la qual prevalen els principis morals i espirituals, s’inspirà en els autors grecollatins, com a eximi renaixentista. Joan Lluís Vives neix a València al si d'una família de jueus conversos, tant en la seua branca paterna com materna, dedicats a empreses mercantils des d'abans de la conversió forçosa en els anys posteriors a 1391, quan es produïren atacs generalitzats a les jueries peninsulars, i on els Abenfaçam es convertiren en Vives i els Xaprud en March. Fill major de Lluís Vives Valleriola i Blanca March i Maçana, tingué quatre germans: Jaume, Beatriu, Leonor i Isabel Anna. La primera biografia de Vives es deguda al gran bibliògraf Nicolás Antonio -inclosa en la Bibliotheca Hispana-, encara que l’autèntic biògraf fou Gregori Maians i Siscar. Francisco Calero (1996) descriu la seua infantesa com marcada per l’assetjament de la Inquisició a la seua família, a la que arruïnarà econòmicament, sotmetent-la a turments físics i fins i tot a la mort d'alguns dels seus parents. Vives, després d'iniciar-se en la lectura i l'escriptura a sa casa, pels seus progenitors i amb l’ajuda d’un preceptor, passa a l'Estudi General, on cursa humanitats –Gramàtica i Arts–, per a traslladar-se, seguidament a París (1509), amb una formació netament escolàstica. La seua, però, sembla més que una continuació d’estudis, una fugida de la foguera, en ser considerat fill i net d'heretges i per la impossibilitat de continuar el negoci familiar ni aconseguir qualsevol ofici públic. Així que, amb setze anys, arriba a París per continuar els seus estudis, a la facultat d'Arts i freqüentar, inicialment, el col•legi de Lissieux per assistir a les classes de Juan Dolç o de Beauvais i per a escoltar les lliçons de Jan Dullaert i, més tard, les de Montaig i assistir al curs de l'aragonès Gaspar Lax. A través de Nicolas Bérault, Vives entra en contacte amb el cercle humanista parisenc i, al darrer any a París, Vives fa classes a la Universitat i publica els seus primers treballs: tres opuscles religiosos, cinc pròlegs o comentaris introductoris a obres clàssiques, un diàleg sobre l'educació i l'edició crítica del Poeticon astronomicon, atribuït a Caius Julius Higinius, bibliotecari de la Palatina de Roma, en temps d’August. A les darreries de 1514 Vives es trasllada a Bruges, on viu dos anys i coneix el mercader valencià Bernat Valldaura, parent seu, per a qui treballa de preceptor dels seus fills i amb qui emparenta anys més tard, en 1524, quan es casa amb la seua filla, Margarita Valldaura. Des d'un principi, s'integra en l'exclusiu cercle humanista format per Marcus Laurijn, Johan de Fevyn i Frans van Craneveldt.
En 1517 es trasllada a Lovaina, en ser nomenat preceptor del jove cardenal Guillaume de Croÿ. En aquest període coneix Erasme de Rotterdam, amb qui mantindrà contacte epistolar i de qui es considerarà deixeble i amic i, al voltant de 1519, torna a París acompanyat del jove cardenal De Croÿ. A l'estiu de 1520, Erasme i Tomàs More es troben a Bruges i allà coincideixen amb altres humanistes, Vives entre ells. I des de 1521 comença a impartir docència a la Universitat de Lovaina com a professor invitat i estableix relacions amb personalitats del moment com Marteen van Dorp i Jean Briard. En els dos anys que passa a Lovaina escriu una sèrie d'opuscles, alguns de temàtica religiosa, altres són comentaris introductoris a obres clàssiques i altres tracten temes diversos, com ara De initiis, sectis et laudibus philosophiae –una petita història crítica de la filosofia– i Adversus pseudodialecticos –una crítica a l'educació de la universitat de París–. També escriu una carta política a Adrià VI, De Europeae statu ac tumultibus, on s'evidencia la preocupació per la situació de les nacions cristianes. També, comenta De civitate Dei de Sant Agustí, a petició d’Erasme Ara ha d'escollir entre anar a Salamanca, quan li ofereixen la càtedra ocupada anteriorment per Antonio de Nebrija o passar a Anglaterra, amb el suport dels reis i de Tomàs More, per a impartir classes a la Universitat d'Oxford. El viatge a Espanya, el descarta per l’ambient cada vegada més hostil cap els erasmistes i el temor pels atacs i patiments en què està vivint la seua família, per part de la Inquisició. Així que, el maig de 1523, es trasllada a Anglaterra, i és nomenat lector del Col•legi Corpus Christi de d'Oxford. Coneguda i admirada la seua capacitat intel•lectual i la seua experiència com a educador, la reina d'Anglaterra, Caterina d'Aragó, el nomena preceptor de la seua filla, la princesa Maria. En aquest període la seua producció intel•lectual està centrada en continguts educatius i morals: encara vivint a Bruges escriu el seu famós tractat d’educació femenina -De Institutione Foeminae Christianae- i, ja en Anglaterra, la reina li demana la redacció d'un pla d'estudis per a l'ensenyament del llatí als prínceps, que es publica el 1523 com les dues epístoles: De ratione estudii puerilis i De Consultatione, a petició de l'ambaixador de Carles V, així com la traducció del grec de dos treballs d'Isòcrates -Nicocles i Aeropagitica- que tracten del bon govern.
A finals d'abril de 1524 torna a Bruges i el 26 de maig, contrau matrimoni amb Margarida Valldaura, filla d'una família de conversos com Vives i de Bruges estant escriu altres dues obres educatives i morals també dedicades a la princesa Maria: Satellitium animi, sive symbola –conjunt de màximes com a guia de comportament– i Introductio ad Sapientam –per a l'educació dels adolescents–. Retornat a Anglaterra a l'octubre, la pesta obliga a tancar la Universitat d'Oxford i Vives ha de romandre a Londres a casa del comerciant Alvaro de Castro i comença a escriure De officio mariti. Al gener de 1525 Oxford recupera les classes i Vives torna a ocupar la càtedra d'humanitats. Per aquestes dates coneix l'ajusticiament per heretges de tres familiars seus, entre ells son pare, morts i cremats públicament a València i, al maig, deixa definitivament Oxford i viatja a Londres, on passa uns dies en companyia de Tomàs More. El 10 de maig, assabentat que la seua esposa pateix una greu malaltia ocular, torna precipitadament a Bruges i durant aquesta estada escriu, a petició de Louis de Praet, ambaixador de Carles V a Anglaterra i natural de Bruges, el seu tractat social De subventione pauperum, veritable denúncia de la injustícia social i un manual del benestar públic i l'educació dels pobres i els marginats. El mateix any de 1525 escriu De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace, ambdues adreçades a Enric VIII d'Anglaterra, on demana la conciliació entre els pobles d'Europa. Aquesta darrera carta, coincideix amb el moment en què Enric VIII s’alia amb França i tant la reina Caterina com els cortesans proespanyols són apartats de la cort. Abans, en una situació política molt convulsa Vives escrivia, en 1522, De tumultibus Europae, adreçada al papa Adrià VI, Finalment torna a Anglaterra, el febrer de 1526, i ja no compta amb el favor reial, encara que segueix mantenint una estreta relació amb More. El canvi de l'ambient polític, però, provoca el retorn de Vives a Bruges i allí roman fins a l'abril de 1527, amb la seua dona i els seus amics. En aquest període escriu i publica el diàleg De Europae dissidiis et bello Turcico, on incideix en la imparable expansió otomana , després de conèixer la derrota cristiana en la batalla de Mohács, que representa la conquesta d'Hongria per Solimà I el Magnífic. La reina d’Anglaterra li demana tornar per atendre l'ensenyament del llatí de la princesa, mentre el rei li reclama un epítom dels Adagia d'Erasme i una resposta a Martí Luter, quan aquest considera el rei víctima de l'episcopat anglès i a principis de 1528, com a conseller i confident de la reina, és acusat d'informar el Papa i Carles V de la situació de la reina i és empresonat sis setmanes i allunyat de la cort. En ser alliberat torna a Bruges per acabar De officio mariti, complement del De institutione foeminae christianae. Pel novembre torna a Anglaterra, nomenat per la reina com advocat en la causa de nul•litat però, finalment, deixa Anglaterra, aquesta vegada per a sempre i s'assenta a Bruges, realitza alguns viatges a Lovaina, a Gant i a Brussel•les, residència de la cort de Carles V i de setembre a novembre de 1529 Vives i Margarida, a causa de la pesta, es traslladen a Lilla. Els problemes econòmics seran una constant en aquests anys, però Vives no vol tornar a la docència i sols imparteix ocasionalment en algunes lliçons a les universitats de Lovaina i París. Justament en aquest 1529 dedica un tractat polític, De concordia et discordia in humano genere, a Carles V; un altre, De pacificatione, a l'inquisidor general espanyol Alfonso Manrique, erasmista i íntim col•laborador de l'emperador; i un devocionari a la princesa Margarida d'Àustria, tia de l'emperador. El seu tractat sobre l'educació, De disciplinis, el dedica a Joan III de Portugal, mentre que altres dedicatòries van dirigides al duc de Gandia, al rector de la Universitat de Salamanca, al secretari de Carles V, i al príncep Felip, el futur Felip II.
Al 1537, Vives divideix el seu temps entre Bruges i el Palau de Nassau a Breda, on supervisa la formació humanística de Mencía de Mendoza, esposa d'Enric, comte de Nassau. Mentrestant redacta els seus comentaris a les Bucòliques de Virgili i De Aristotelis operibus censura. En els darrers anys prepara i publica De anima et vita, amb plantejaments psicològics i antropològics. I treballa en un tractat apologètic, De Veritate Fidei Christianae, que no li dóna temps a editar i que, després de mort, publiquen la seua dona i el seu amic Craneveldt. Lluís Vives mor a Bruges, la seua ciutat d'acollida, la seua segona pàtria, el 6 de maig de 1540 i fou soterrat a l'altar de sant Josep de la catedral de Sant Donacià. -Dimensions de l’obra de Vives. Política. Vives es mostra convençut de l'existència d'un pensament occidental i cristià. Per a ell L'Europa de les nacionalitats és un cos articulat i vitalitzat d’aquell pensament cristià i identifica els problemes europeus de la primera meitat del segle XVI: les guerres entre els reis cristians, les dissensions religioses i l'avanç turc. Lluís Vives, prestigiat pel seu ascendent intel•lectual i moral, s’adreça als principals protagonistes polítics per aconseguir una reconciliació entre les diferents nacions. En les cartes adreçades al papa Adrià VI, a Enric VIII d'Anglaterra, a l'emperador Carles V, Vives utilitza una riquesa dialèctica amb múltiples arguments i presenta les causes de tot el que ens allunya de la pau, així com la visió general que ha d'inspirar la política, envers la felicitat dels pobles. Vives és un apassionat de la pau i la seua màxima preocupació consisteix a ressaltar els mals de la guerra –amb efectes devastadors en tots els ordres– i els beneficis de la pau –ètics, morals, intel•lectuals, polítics i religiosos–.Per a Vives el fonament últim del pacifisme és la mateixa natura de l'home que està feta per a la concòrdia i la pau. Vives defensa que la solució de les guerres és l'educació –per allunyar l'home de la condició de salvatge i apropar-lo a la racionalitat i, per tant, a la consciència– de tots els homes i no sols dels dirigents de la societat, ja que la pau és obligació de tothom. Societat. Les idees socials de Vives es troben fonamentalment en dues obres: De subventione pauperum sive de humanis necessitatibus i De communione rerum ad germanos inferiores. La primera -escrita per abordar la mendicitat de Bruges- incideix en l'obligació, tant privadament com pública, d'ajudar als pobres; mentre que en la segona, reconeix la propietat privada, bé que en ressalta els aspectes socials d’aquella propietat. Estudia la pobresa –el seu origen– i la tracta com una calamitat i una plaga que s'ha de combatre, donant a cada pobre el que necessita i no pot aconseguir per l'edat, les malalties o la ignorància. Defensa la seua rehabilitació mitjançant el treball, inclús dels discapacitats, amb una ocupació laboral específica i propugna l’existència de sistemes públics d'assistència domiciliària o recollir els pobres en establiments adients quan allò no és possible. I sosté –novament- que el millor mitjà per a assegurar la reforma de la societat és a través de la formació moral de la persona, és a dir de l’educació.
Psicologia. El seu tractat De anima et vita, obra de maduresa i considerat un dels seus millors treballs, conté l'aportació de Vives a la psicologia. Aquest tractat pren com a base i accepta la terminologia i els conceptes d'Aristòtil, Galè i Tomàs d'Aquino, encara que afegeix observacions pròpies extretes del raonament i de l'experiència. Dels tres llibres que formen De anima et vita destaca el tercer que tracta de les passions i els seus efectes, mentre els altres dos estudien l'ànima dels animals –el primer– i l'ànima racional i les seves facultats –el segon–.Destaca aquesta obra pel seu empirisme i experimentalisme: utilitza l'observació i la verificació i, per tant, el mètode inductiu, encara que no arriba a la nova concepció científica que, amb Descartes, es coneixerà com a "mecanicisme", diferenciant la unió substancial entre l'ànima i el cos. Les emocions constitueixen, per a Vives, el vehicle que governa l'acció humana cap al bé: són moviments de l'apetit, guiades pel coneixement, connectades de forma inextricable amb els canvis fisiològics i modificades per circumstàncies externes i internes, tot manifestant-se en el comportament observable. Vives concep una psicologia centrada en l'adaptació de les accions humanes a la supervivència. És, per tant, una psicologia funcionalista, centrada en la idea de l'adaptació vital. Filosofia. Vives adopta el que considera més valuós de diversos pensadors i l'articula en una visió cristiana de l'univers, on es poden trobar connexions i coincidències amb el pensament clàssic: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sèneca, Tomàs d'Aquino, i, Agustí d'Hipona. És a dir, la filosofia de Vives és una filosofia eclèctica: antiaristotelisme en la dialèctica, aristotelisme en la metafísica, estoïcisme i platonisme en l'ètica, realisme pragmàtic en la física, empirisme i racionalisme en l'estudi de l'ànima; tot envoltat pel seu cristianisme que dóna al conjunt una perspectiva vital i una coherència formal. En les primeres obres de Vives ja despunta la seua vena crítica, com en Adversus pseudodialecticos, on qüestiona la dialèctica ergotista que abusa de l'argumentació sil•logística, però no la dialèctica com el saber expressat mitjançant el llenguatge. Discuteix el criteri de considerar la lògica com un fi en si mateix més que un instrument. En Introductio ad sapientam i, posteriorment, en De prima Philosophia, Vives lliga el concepte de saviesa amb els de virtud i bon judici, per a conèixer-se a si mateix mitjançant els instruments del saber –la intel•ligència, la memòria i l'aplicació– i així arribar al coneixement de Déu. Defensa una forma ètica de vida sustentada en l'autoconsciència del bé i del mal i desenvolupa un programa moral de qualitats de l'home. Per a Vives la filosofia és saviesa, però no com a exaltació del propi jo ni per a satisfer les pròpies passions, sinó per posar de manifest la natura de les coses i aprendre a valorar-les. Vives distingeix la coneixença de l'exterior de l’home, de la percepció de l'interior de l’ ésser pensant, mitjançant la introspecció. Aquest estudi introspectiu, amb les passions i altres realitats, és la clau per a entendre la visió de l'ésser humà en el món. La raó pràctica aplicada al coneixement, vinculant psicologia i fisiologia, fa de Vives un precedent de Bacon i Descartes.
Pedagogia. Un dels aspectes en què més va aprofundir Vives fou la pedagogia, especialment l'educació dels joves. Els punts més importants del seu ambiciós projecte educatiu són: 1. L'educació ha d'estendre's a nens i nenes, a rics i pobres, a prínceps i plebeus, a sans i minusvàlids. 2. El fi de l'ensenyament ha de ser el desenvolupament integral de la persona i, com a eix de tot, l'educació no sols és formació intel•lectual és, sobretot, formació religiosa i moral. 3. L'educació s’ha de fonamentar en la psicologia, es a dir en el coneixement acurat del subjecte o destinatari de la intervenció educativa. Una de les aportacions més innovadores en el seu moment, en un context social en què predominava la misogínia més recalcitrant, fou el convenciment de la necessitat de l'educació de les dones, alineant-se amb Tomàs More. També considerava la família com la primera responsable de l'educació dels fills. Destaca la seua obra De disciplinis, tractat enciclopèdic que critica l'educació del moment, així com un programa per a la seua renovació. Aquest tractat enciclopèdic el divideix en tres parts: 1. De Causis artium corruptarum –set llibres dedicats a exposar una profunda crítica dels fonaments de l'educació moderna–; 2. De tradendis disciplinis –cinc llibres en què Vives esbossa el seu programa de reforma educativa i en els quals inclou una forta component psicològica i 3. Cinc tractats filosòfics curts, denominats genèricament De artibus (De prima Philosophia, De explanatione cuiusque essentiae, De censura veri, De instrumento probabilitatis i De disputatione), principalment relacionats amb la lògica i la metafísica. El pensament de Vives en relació a la llengua i al seu aprenentatge es pot sintetitzar en -Llengua i aprenentatge són dos conceptes importants tant des d'un punt de vista teòric, com des d'un punt de vista pràctic. -El coneixement de les llengües és important, per a facilitar-nos el coneixement de les arts i les disciplines. -Reconeix les llengües vernacles però considera el llatí i el grec les llengües de cultura. I encara afegeix la preocupació per la funció docent, reclamant les tres condicions bàsiques que Vives reclama per a la figura del mestre: competència científica, capacitat pedagògica i comportament irreprotxable. I una pràctica adaptada a la matèria i al nivell i ritme de l’aprenentatge de l’alumnat, així com tacte y ponderació per motivar-lo i mantenir la disciplina. Teòric i pràctic de l'educació, Vives ha estat qualificat de pedagog d'Europa, una expressió que reflecteix no només el marc geogràfic en què es va desenvolupar, sinó també el seu intent apassionat per dibuixar una nova Europa. La seua obra, avui en dia, encara reflecteix uns valors que són plenament vàlids.
Religió. La part substantiva de l'obra teològica de Vives apareix a De Veritate Fidei Christianae, dividida en cinc llibres que tracten els fonaments generals de la fe. La concepció del cristianisme de Vives determina les opcions i els compromisos de la seua vida i es plasma en les seues obres. Vives tracta de l'ésser humà i de la seua perfecció. Per a Vives, la religió s'origina en les facultats superiors de l'home: enteniment i voluntat. Per l'enteniment de la religió es coneix a Déu i, així, una volta conegut és impossible no voler estimar-lo, per a assemblar-se a ell i, així, aconseguir la santedat. La més autèntica realització del veritable amor es dona en el desdoblament de l'amor a Déu, en amor al proïsme i a si mateix. -Actualitat del seu pensament. Vives, doncs, és un personatge de cruïlla, de creuament de camins, de transició: viu entre un segle que mor –el XV- i un altre que neix –el XVI-. Davant d’una societat que se desintegra políticament i socialment, la seua condició d’intel•lectual compromès el duu a denunciar les estructures viciades i caduques, amb una intenció inequívocament restauradora. Així que el seu posicionament no és el del savi pur o teorètic. Vives defensa clarament la finalitat pràctica del saber. Altrament reconeix i usa, conscientment, la inducció como a mètode de investigació, aplicat als problemes socials i psicològics del moment. I el de la pràctica en l’ adquisició de coneixements i de hàbits de comportament. Així defensa que la intel•ligència no ha de treballar en el buit, sinó aplicar-se als conceptes i a les necessitats vitals i no quedar-se en el formalisme de les paraules. Finalment vegeu aquesta frase, perfectament atribuïble a Vives o, si més no, aplicable directament: Patria dat vitam, raro largitur honores. Ille (Vives) multo melius terra aliena dabit. La Pàtria dona la vida, però rarament atorga honors. Per a Vives molt millor Pàtria fou l’aliena... És a dir “Ningú no és profeta a la seua terra”.
-Bibliografia i enllaços. -BENITO, D. (2018): Juan Luis Vives i March (1492-1539). UVEG. València. -CAPITÁN DÍAZ, A. (1984): “El humanismo pedagógico de Juan Luis Vives”, en Historia del pensamiento pedagógico en Europa. Dykinson, 358-376. Madrid. -ESTEBAN MATEO, L. y R. LÓPEZ MARTÍN (1993): La escuela de primeras letras según Juan Luis Vives. Universidad de Valencia, Valencia. -FRANCO GÓMEZ, C. (2008): Pensamiento pwsgógico de Juan Luis Vives. -GARCIA, A. (1987): Els Vives: una família de jueus valencians. Ed. Tres i Quatre. València. -https://es.wikipedia.org/wiki/Juan_Luis_Vives -https://www.uv.es/uvweb/servicio-bibliotecas-documentacion/es/biblioteca-psicologia-deporte-joan-lluis-vives-/joan-lluis-vives-1285876317849.html -https://www.biografiasyvidas.com/biografia/v/vives.htm -http://www.lluisvives.com/ -https://www.vives.org/ -https://www.lavanguardia.com/historiayvida/edad-moderna/20200506/48994266518/vives-humanismo-europa-enrique-viii-erasmo-tomas-moro.html -https://blogs.ua.es/humanistaluisvives/05-biografia-de-luis-vives/ -https://www.candelavizcaino.es/literatura/juan-luis-vives.html -https://www.bing.com/images/search?q=juan+luis+vives+humanista&qpvt=juan+luis+vives+humanista&form=IGRE&first=1&tsc=ImageBasicHover

19 de juny del 2021

Carta oberta “ANCHA ES CASTILLA”...

Ara ve bé la dita castellana, arran de la resolució dels tribunals de Madrid de deixar sense efecte la normativa del govern central, envers les restriccions sanitàries a la concentració de personal i l’extensió d’horaris -als restaurants i l’oci nocturn-, en previsió de nous “brots” pandèmics de la covi-19. Donant-li la ”raó” (?) a la contestatària presidenta de la Comunidad (!) de Madrid –i algú més- que, esgrimint la “llibertat” dels ciutadans i l’economia del sistema, s’han oposat –i recorregut als tribunals- a aquelles mesures. Clar que ja ens han acostumat a que, quan un govern responsable i coherent pren –i mana acomplir- determinades normes, que no agraden a segons qui, les recorre i sempre es troba un tribunal que està disposat a fer-los costat. Així, doncs, si amb mesures cautelars i de tot raonables, la quarta ona del covid-19 podria aparèixer a la tardor, ara la tenim a tocar, en plena canícula. Això sí, amb la benedicció de la “justícia”, que és la que –com s’ha demostrat- mana.