Fer de mestre: un projecte de Memòries...
Fa temps que em balla pel cap
escriure les meues memòries. I ara, jubilat, sembla que s’escau, si més no
seguint el consell dels psicòlegs de la tercera edat, per tal de no deixar de
fer funcionar el (poc) numen que ens resta, als qui ja estem “fora de
joc”. I ja se sap, quan tota la vida no has fet una altra cosa que fer de
mestre, arribats al punt que has de deixar-ho “per imperatius legals”,
trobes una mena de succedani en escriure-ho, rememorant-ho: la infantesa
viscuda, el temps d’estudiant, quan u feia de mestre a l’escola, l’accés a la
funció inspectora educativa, els anys de docència universitària...I les últimes
experiències, encara a la Universitat –integrant el col·lectiu de “sèniors”:
l’APRJUV- i “empentant” l’ANUARI de la SPV –Societat Valenciana de Psicologia-.
De tot això -benvolgudes lectores i
lectors pacients- trobareu descripcions i vivències en les presents “memòries”
i, al blog on us trobeu, altres experiències i testimonis, si us bé de gust
endinsar-vos-hi.
Que
us siga agradosa la visita !
Marc
---------------
FER DE MESTRE
Marc Antoni Adell
------------------
ÍNDEX
cap. 0- A tall de pròleg.
cap. 1- Temps d'infantesa.
cap. 2- Adolescència adulta.
cap. 3- L'estiu.
cap. 4- Estudiar per a mestre.
cap. 5- L'escola a poble i a ciutat.
cap. 6- Seguir estudiant.
cap. 7- La Inspecció, un altre magisteri.
cap. 8- La universitat encara.
cap. 9- I ara què.
cap. 10- Els dies trobats.
----------------
Inspector?
Certament no és ben bé això, encara
que alguns hem fet –ho hem intentat al menys- de la inspecció educativa, una
altra manera de fer de mestre. I és que u sempre ha tingut clara la vocació
docent, de manera que quan el professor Benavent, a la facultat de Pedagogia de
València, ens passà una enquesta per allò de “què volíem ser de majors”, la
meua resposta fou inequívoca: “càtedra d’investigació en escola Normal”, amb la
pretensió de continuar la docència de mestre, encara que en una altra dimensió:
contribuint a la formació dels futurs mestres, especialment des d’una dinàmica de
recerca en el món de la pedagogia.
Les coses, però, no resulten
(quasi)mai com u les preveu o desitja i heus ací que, acabats els estudis de
pedagogia l’any 68, s’obrí un període d’incertesa per l’anunciada reforma de la
llei Villar i la seua discussió pública prèvia –el famós Libro Blanco para
la reforma educativa-: les escoles normals –com la resta de centres de
similars característiques- passarien a ser escoles universitàries i es
congelaven sine die les oposicions d’accés. Fou així com, mentrestant,
aparegué l’última convocatòria d’oposicions a Inspecció, a finals del mateix
1968. De manera que també quedaria aparcada, una nova alternativa que havíem
estat covant, Miquel Pinilla i jo... “per si de cas”: la càtedra de llengua i
literatura de batxillerat. Efectivament i en aquells mesos d’incertesa, havíem
començat a preparar el temari, a partir del contingut dels llibres de text, de
Gramàtica i Literatura, que havíem estudiat a la Normal i a la Facultat.
L’activitat, però, es deixà en suspens per dedicar-nos, monogràficament, a
abordar el temari d’Inspecció.
Aleshores
em vaig trobar, pel carrer, al nostre professor de matemàtiques de magisteri:
Dn. Felipe Sáiz Salvat, aquell home tan educat i cerimoniós, que saludava des
de l’altra vorera, traient-se el barret. Jo no havia perdut el contacte, perquè
l’havia visitat, durant els meus estudis de pedagogia i m’havia facilitat
alguns materials per als treballs de la carrera. A més, vivíem al mateix barri
i fins i tot, no sé ben bé arran de què, vaig estar a sa casa d’Artana, on
passava els estius. El cas és que em preguntà i vaig dir-li que estava
preparant les oposicions a Inspecció. “Hombre
–exclamà-, la Inspección, el generalato
del magisterio”...i és que, aleshores, la condició d’inspector tenia un
reconegut prestigi. Ell, com a professor “numerari” d’escoles normals, em
confessà temps abans amb una certa decepció, la polèmica de família que s’havia
suscitat en relació a l’estatus d’aquell professorat: aspiraven a ser
considerats catedràtics i es toparen amb l’oposició frontal dels de batxillerat
dels que, fins i tot, es tingueren que escoltar frases de menyspreu com la que
ell, dolgut, em transcrivia: “Ustedes nos
tienen la envidia del mulo al caballo...” Els d’institut s’ho tenien molt
cregut, pel que es veu, encara que finalment al professorat titular de les
normals se’ls reconegué també la condició de catedràtics i, posteriorment, amb
la reforma Villar assoliren la categoria de professors universitaris.
Tot és començar...
Així que abordàrem el temari de les
oposicions a Inspecció. Un temari, per cert, extensíssim: pedagogia general,
didàctica, psicologia, legislació i organització escolar, que haguérem
d’enfrontar “en equip”, un grup de cinc companys –tres xics i dues xiques-. Jo
preparava els temes de legislació i em documentava al fons dels butlletins
arxivats a la secretaria de l’escola Normal: B.O.E. i del MEC. De cada tema
havies de “fabricar” cinc exemplars –un per a cada col·lega- i amb les
precàries tècniques del moment resultava feixuc: sengles papers “ceba” i en mig
uns altres tants papers “carbó”. I a teclejar amb força en aquella olivetti...Cada setmana ens trobàvem els
companys i ens intercanviàvem el material. I així anàvem fent, mentre
s’acostava l’oposició –llarga oposició!-, que es desenvolupà entre la primavera
del 69 i la del 70. Les coses, a més, anaren complicant-se pel desànim d’alguns
del col·legues del grup, que abandonaren, restant finalment Àngel Pitarch i
jo...
D’aquells materials –que anaren
desapareixent amb els canvis de casa i altres incidències- resta,
miraculosament, una carpeteta d’anelles, de mig foli, reciclada d’alguna altra
utilitat, amb el resum de cada tema que vaig tindre el gust –i la paciència!-
d’elaborar, classificats segons el temari: pedagogia general, didàctica etc.,
amb la referència del núm. corresponent. Així hi ha un D-96 –didàctica- que
aborda el concepte –vulgar, etimològic, històric, analític...- de la Didàctica
i el seu objecte: la instrucció, així com la seua evolució...Un D-131, dedicat
a l’Aprenentatge en grup. O un P-52 –pedagogia general- que tractava de
l’Educació femenina. O un Ps-61- per als Fonaments biològics de l’educació. Un
L-167- dedicat a la Política, administració i organització escolars. O un O-250
–organització- que abordava el Treball docent i el discent...I què dic de gust
i paciència? Necessitat! Perquè si el primer exercici de l’oposició era el
desenvolupament d’un tema a sort per a tots els opositors, per escrit i durant
4 hores, el segon consistia en el desenvolupament de quatre temes en una hora.
La qual cosa obligava, en el segon cas, a resumir i esquematitzar.
El cas és que es convocà el primer
exercici i els -més de set-cents!- opositors ens trobarem dins una immensa
sala, com un teatre romà, a la facultat de Dret de la Complutense: els membres
del tribunal eren allà a baix al lloc dels actors i nosaltres a les grades. Des
d’allà baix la presidenta –Ana Maria García Armendàriz, inspectora central
aleshores- que havia tingut un accident, es passejava amb la crossa amunt i avall
–a dreta i esquerra més bé- amb una cama embenada i donant instruccions amb
seguretat i aplom. Passat aquell episodi, el tribunal es prengué unes setmanes
per corregir els exercicis i aparegueren els primers llistats fatídics i la
següent convocatòria: ara per a l’oral i en grups reduïts i diaris, amb algun
suplent. La cosa s’allargà mesos i havies de fer un seguiment total, perquè no
et podies despistar i aparèixer quan ja t’havia passat el torn. Així que els
contactes i telefonades eren freqüents i el desassossec diari, fins que et
veies convocat i emprenies el viatge a Madrid a tota pressa. Els exàmens, ara,
tenien lloc als locals de l’escola de Magisteri “masculí” Pablo Montesinos i et
passaves el dia amunt i avall, dins l’aula escoltant a algun altre opositor i
fora pels passadissos: en això un incident “trencà” la monotonia de la prova
oral i fou una pedra. Una pedra, sí, que féu estralls en un vidre d’una
finestra de l’aula, amb el consegüent ensurt per al col·lega que s’examinava en
aquell moment, per al tribunal i per als pocs presents, entre ells jo. La
presidenta, resolta, es posà dreta i anà directa a la pedra, l’agafà i guaità
per la finestra que donava a uns jardins interiors o patis d’esport de la
mateixa escola, assegurant que demanaria responsabilitats...El cas és que no
varen saber res més: si fou algun
opositor dolgut o una bretolada pura i simple d’algú que estava per allà.
Acabà, finalment, aquell pelegrinatge
de la prova oral i els que tinguérem la sort d’aprovar-la, varen ser convocats al tercer exercici de
l’oposició, inèdit fins aleshores: “l’encerrona”.
Consistia en què el tribunal ens proposava un tema i durant sis hores (!) calia
desenvolupar-lo, per escrit i comptant amb tota la documentació que cadascú
aportava. Al respecte alguns havien seguit els passos de la presidenta, en les
seues anades a la llibreria del carrer major, on s’ubicava l’editorial Escuela Española i sembla que algun empleat havia passat informació
confidencial, sobre quins llibres la Sra. García Armendáriz havia anat
encomanant. Perquè s’intuïa que d’allà podia extraure’s el tema per a “l’encerrona”... Siga com siga el cas és
que el tema que ens presentà el tribunal per treballar-lo fou alguna cosa com Indicadores de calidad en educación...
que cadascú va desenvolupar amb millor o pitjor fortuna, enmig d’un paisatge
dantesc: teníem al nostre voltant muntanyes de llibres i materials diversos que
havíem portat i que, tot i situar-los mínimament ordenats, ràpidament es
desordenaren de forma caòtica, en ser consultats una vegada i una altra. A més,
estava clar que si no tenies una idea ajustada del tema, la recerca difícilment
t’aportava alguna llum...més bé et feia perdre els nervis. Finalment anàvem
lliurant els exercicis...
Que com
havien arribat al lloc de l’examen aquelles muntanyes de llibres? No sé els
altres, però el cas de Pitarch i jo el coneixia bé: a bord del meu seat-850,
adquirit recentment. Aquest vehicle s’havia convertit en el cotxe dels mestres
de l’època i des de Castelló emprenguérem viatge de bon matí...amb la “baca”
plena de maletes i paquets...de llibres! Encara, però, havíem de passar per
València a recollir a un altre company –Ferrandis-, que contribuí a “saturar”
el “portamaletes” del 850. Així enfilàvem la carretera de Madrid, una carretera
que els anys seixanta i amb vehicles modestos com el meu, no resultava còmoda.
Férem sense novetat –que no era poc- el pont de Contreres, a tocar de
l’embassament del mateix nom i enfilàvem per la carretera –recta com un fil,
però amb més clots del compte- que travessava les terres de Conca...el cas és
que, en un moment donat, sentírem un soroll com d’alguna cosa que bolcava, el
vidre de darrere quedà tapat i jo no veia res pel retrovisor...Les maletes!
Atenció! Que les perdem! Vaig aturar el cotxe a una vora i, efectivament, tota
la (sobre)càrrega que portàvem al sostre, “portamaletes” inclòs, s’havia
desplaçat cap arrere. I encara com que la caixa del motor que sobreeixia féu de
parapet i la cosa no anà a més. Ho tornarem a posar tot al seu lloc, asseguràrem
els paquets i seguirem ruta, ara més a poc a poc, perquè els sotracs del
vehicle –pel firme deficient- no ens
tornara a jugar una mala passada...I així fins a Madrid, a la fonda on ens
hostatjàvem i, a l’endemà, a la Complutense a examinar-se de “l’encerrona”.
Siga com siga passàrem la prova...i
encara en quedaven dues més!: la d’idiomes i la pràctica o de legislació. També
en el tema dels idiomes –en plural-, la nostra promoció estrenà novetats:
efectivament, fins aleshores, la llengua estrangera obligada als futurs
inspectors era el francès. Des d’aleshores, però, seria el francès i l’anglès:
sengles traduccions de documents de la UNESCO o del BIE –Bureau International d’Education, amb seu a Ginebra-. Ai que en
aquella època no es cursava més que francès, als plans d’estudis! Òbviament i
amb temps haguérem d’espavilar-nos i, en el meu cas, apuntar-me a una acadèmia,
per familiaritzar-me, mínimament, amb la llengua de Shakespeare. Així que, quan
s’escaigué la convocatòria, allà que acudírem els tres supervivents de la
nostra colla: dos castellonencs –Pitarch i jo- i Ferrandis, de València.
Passàrem la prova i a esperar l’últim exercici, que consistí en un “cas” que el
tribunal preparà sobre temàtica pròpia de la Inspecció Educativa, en el procediment
de creació d’unitats escolars. També el superàrem i heus ací que restarem
pendents del procés administratiu que havia de seguir-se: primer de les notes
del tribunal i l’ordenació final per puntuacions -jo, que en algun moment
m’havia situat al capdavant dels aspirants, ara apareixia amb el número 11 dels
aprovats, que tampoc és per queixar-se-. Desprès, l’aparició en el BOE del
llistat dels nous funcionaris del cos i la convocatòria per escollir plaça...
Una nova etapa.
Al respecte i una vegada conegudes les
vacants, vaig anar a buscar consell a casa de Dn. Jaime de Juan, inspector en
cap que havia estat a Castelló i que m’havia visitat a Albocàsser i amb el què
vaig congeniar aviat i encara ara mantinc l’amistat. L’amic Jaume –aleshores
encara Don Jaime- em rebé a sa casa
del carrer Pizarro de València, en una saleta-despatx on hi havia dues taules
de treball: una la seua i l’altra de Dª
Consuelo, la seua esposa, que havia estat professora meua de l’assignatura Pràcticas de Inspección, dels estudis de
Pedagogia. No era la primera vegada que ens vèiem allà: feia més d’un any, a
l’inici de l’oposició, m’orientà en el temari i s’oferí per si em calia algun
aclariment. Ell estava molt documentat en la temàtica legal – no debades
presumia d’haver fet algun curs de dret- i tenia un arxiu molt complet. Fins i
tot abans, a l’últim any de carrera de Pedagogia i a la classe de la seua dona,
es presentà un dia per informar-nos del procediment d’accés a la Inspecció
Educativa, atès que ell havia estat recentment en un tribunal...
El fet
és que, amb la meua dona –Tere, la companya de l’acadèmia de Dn. Antonio-
valoràvem què ens convindria més, a la vista de les places que apareixien: no
calia oblidar que ja teníem dos fills menuts, Marc Vicent i Maria Rosa i que
els seus pares –el pare Vicent i “la tia”- vivien amb nosaltres. Hi havia
vacant al País basc –Bilbao en concret i Vitòria-, a les Canàries i a Girona,
entre altres llocs. Bilbo i Gasteiz els descartàrem pel clima els dos i la
contaminació industrial el primer i Canàries es presentava com una aventura:
massa lluny, però, amb tota la família darrere. I, efectivament, Jaume anà
directament al gra: “vols fer carrera o vols –voleu- estar bé?”. “Perquè si
vols fer carrera, un xic estudiós com tu (!), ves-te’n a Albacete, a mig camí
de Madrid, per estar en contacte amb la gent del Ministeri: dóna’t a conèixer i
aviat pujaràs...” Deia Jaume i afegia: “Però si el que vols és estar a gust i
ben instal·lat, amb la família darrere, Girona: és una província menuda,
ordenada, amb un alt nivell de vida i de cultura...” Dit i fet, demanaríem
Girona i així fou quan s’esdevingué el solemne moment d’escollir plaça, tots
els qui havíem aprovat: Pitarch anà a Vitòria i Ferrandis a la comarcal
d’Eivissa...
Ara tocava una altra visita: Dn.
Isidoro Andrés, antic professor nostre i director molts anys de la Normal,
havia anat a Girona com a primera destinació, abans d’arribar a Castelló. Així
que era qüestió de parlar-li del tema. Ell ja coneixia la meua trajectòria
perquè –a més d’alumne durant els estudis a la Normal- com a director de la
Normal, mantenia relació amb els mestres de pràctiques, que és el que era jo
aleshores. Sabia que havia estudiat pedagogia i estava opositant a Inspecció i
em rebé a sa casa de l’avinguda Casalduch, recomanant-me a un amic seu i
company, aleshores també director de la Normal de Girona i professor com ell de
llengua i literatura, Félix Caselles, al que jo recordava vagament del viatge
de fi de curs de Magisteri, a Barcelona, que es perllongà fins a Girona. I em
deia –Isidoro Andrés- que Girona no estava tan lluny i que dinant a Castelló
podia sopar allà... I, efectivament, tot i la inexistència de TGVs aleshores,
el viatge es feia còmodament.
També
vaig anar a visitar al seu germà Dn. Fernando, capellà i professor de religió a
l’institut Ribalta, que vivia a la plaça de Maria Agustina, en companyia de les
seues germanes mestres i no sé si encara sa mare, ja molt major: una de les
germanes era Dª Piedad, que feia de directora de l’Annexa femenina. El cas és
que Dn. Fernando em donà un consell que no he oblidat: “Sigues, dels mestres,
amic i conseller”. Així, amb aquella frase tan curta i densa alhora, em
facilità la clau de l’èxit –bé, diguem de la meua bona química amb el
magisteri-, de l’activitat professional que he desenvolupat, en els últims
trenta tres anys de la meua vida.
Abans, però, de moure res els companys
de l’escola de Pràctiques, em prepararen una celebració: no passava cada dia
que un dels col·legues obtenia una plaça d’Inspecció. Així que prepararen una
trobada-dinar, als afores de Castelló en un famós aleshores restaurant –el mesón del cordero, crec recordar-: hi
havia els mestres de l’Annexa i les mestres, també; el seu director-regent, Dn.
Juan Palacios i senyora, mestra també. Així com algun altre consort, com ara
Dn. Emilio Miralles, director escolar i marit de Dª Asunción, mestra del
col·legi de Pràctiques. El mateix Dn. Isidoro Andrés i la seua esposa Dª Isabel
i algun altre professor de la Normal, com Dn. José Sánchez...No cal dir que la
trobada fou molt agradable i la meua dona i jo ens varen sentir molt afalagats per l’atenció. I no fou
l’única –d’atenció-, perquè els inspectors i inspectores del moment, amb els
que m’havia relacionat en el curt període d’exercici de mestre, també em van
voler fer objecte del seu afecte i ens varen
reunir a dinar, també, ara a un restaurant de la carretera de València,
al terme de Borriana: Dn. Arturo Rodríguez i la seua esposa Isabel, Dª Mª
Teresa Lázaro, Dª Maria del Carmen Gisbert, Dª Paquita Alemany, Dª Leonor
Vilar...que jo recorde. I també amb la companyia de Tere,clar.
Vaig haver d’ultimar els meus dies de
docència al col·legi de Pràctiques i no vaig poder acabar el curs, perquè des
del MEC tenien interès en què ens incorporarem de seguida a la Inspecció. A la
Delegació Administrativa d’aleshores vaig haver de fer alguns papers –full de
serveis, cessament de mestre, pas a l’excedència voluntària etc.- i prendre
contacte amb Girona, on finalment viatjàrem Tere i jo a finals d’abril.
Aprofitàvem una visita a la clínica Puigvert de Barcelona -perquè Tere havia de
ser intervinguda- i, prèviament, ens allargàvem a Girona. Allà coneguérem els
companys –Justo Fonseca, el Sr. Mestres, Anna Maria Oriol, Maria Serra...Sara
Blasi se n’anava destinada a Barcelona i el Sr. Bastons estava pràcticament
jubilat-. També ens varem presentar al personal de la casa, mestres adscrits a
funcions administratives i de recolzament: el Sr. Sala, el Sr. Arnau, el Sr.
Castro, la Sra. Oliver i la Sra. Besalú. I si la impressió dels companys i
companyes fou excel·lent, la dels mestres “meoses” no ho fou menys.
També
passàrem a la veïna Delegació on un altre company, Artur Calsina, n’estava al
capdavant. I mentre deixàvem la meua credencial al Sr. Mestres,
inspector-secretari aleshores, per a la presa de possessió curiosament en data
d’1 de maig, “dia del treball”...-, Anna Maria Oriol se’ns emportà a dinar al
restaurant “La República” de la carretera de Banyoles –que, estranyament, havia
conservat el nom en el període franquista. Anàvem, també, en companyia d’unes
professores de Barcelona, que estaven donant un curs d’educació especial a
mestres de Girona: a una d’elles la vaig trobar uns quants anys més tard a
València, al col·legi Marqués de Dosaigües, en una activitat semblant.
Preocupats.
El retorn a Barcelona ens portà a una
realitat no tan agradable: Tere havia d’intervenir-se, de resultes d’un procés
que arrossegàvem des de feia temps a Castelló i que ens portà, finalment, a fer
una consulta al prestigiós uròleg Dr. Puigvert. Així que ingressàrem a la
clínica i es preparava el preoperatori: érem ja al maig i el primer diumenge
–dia de la Mare de Déu de Lledó- Tere passava els moments més durs,
immediatament posteriors a la intervenció. Foren uns dies llargs i feixucs –sobretot
per a ella, pobreta- i passàvem unes males nits, especialment les primeres, amb
les cures subsegüents i els calmants que li aplicaven. Des d’allà parlàvem amb
els de casa: el pare Vicent i la tia Maria Teresa i poc o molt amb ells nostres
fills –Marc Vicent i Maria Rosa-, aleshores molt menuts. També amb el meus
pares de Castelló. En això que uns familiars nostres –germans del papà i
nebots-, ens feren una visita un diumenge: eren la tia Júlia i el tio Ermini,
la tia Carme i el tio Joanet i els cosins: Bibiana i l’home etc. Pot ser com
que el tema anava ja de temps, els ho vaig anunciar i ens vingueren a veure i a
interessar-se per l’estat de Tere. I és que jo durant anys, havia vingut a
Barcelona, per seguir estudis de Pedagogia i m’hostatjava a Collblanc, a
l’Hospitalet, a casa dels oncles Ermini i Júlia. I aquella relació ens féu més
propers i es presentaren tots un diumenge: jo els vaig veure per la finestra de
l’habitació, que donava als jardins de Sant Pau i vaig anar a trobar-los pels
corredors de l’hospital...
Encara restarem algunes setmanes més
i, finalment, amb l’alta del Dr. Puigvert arribàrem en taxi a l’estació de
França amb intenció de pujar al tren cap a Castelló. Hi havia, però, una tal
gentada a les cues de la taquilla, que no vaig pensar-ho dues vegades: en taxi
i au, cap a casa. És el que férem i desprès d’algunes hores –llargues però
còmodes- arribàvem a la nostra casa del carrer Herrero: en tren, ens haguera
resultat –a Tere, clar- prou més fatigós i incòmode. No cal dir l’alegria mútua
en trobar-nos amb la família, enterbolida per la debilitat del postoperatori i
el viatge i, sobre tot...perquè la nostra filla, Maria Rosa, de poc més de dos
anys, es quedà mirant sa mare sense donar mostres de reconèixer-la: pobreta
feia ben bé un mes que no ens vèiem...A poc a poc la situació es normalitzà i
jo vaig haver d’incorporar-me a la plaça de Girona.
A soles cap a Girona.
Aquell primer viatge “oficial”, però,
també tingué la seua història: jo tenia previst arribar a Puigcerdà i començar,
per allà, els contactes i primeres visites. I així a bord del 850 –el mateix de
l’affaire dels paquets de llibres,
camí de Madrid- vaig emprendre viatge des de Castelló, sense novetat fins
entrar al port de l’Ordal, punt negre dels accessos a Barcelona venint de sud:
camí costerut i congestionat de tot tipus de trànsit pesat, amb abundància de
corbes i un dia feixuc de juny. En això que, els de davant, en una de les
pendents més acusades del port, inicien una frenada brusca que anem repetint
els de darrere i començà el “catacroc”: el morro de cada vehicle s’incrustava
contra el vehicle de davant. I així una filera interminable de dotzenes de
cotxes atrapats, camions inclosos. Sembla que un accident a l’inici del tram,
originà tota la cadena de topades...Tothom aturat, amb gestos d’impotència en
eixir dels vehicles, la preparació dels parts d’accident amb la presa de nota
mútues...i la presència de la guàrdia civil: marededéusenyor!
El cas
és que els agents s’anaven interessant per tots i posant ordre...alhora que
repartien unes targetes de tallers de reparació, de Barcelona, per “si volíem”
que les grues corresponents ens portaren els vehicles a reparar...Clar que
volíem, teníem alguna altra alternativa allà atrapats, al mig de la carretera
en lloc tan insòlit? Encara gràcies, doncs. Desprès vaig pensar que episodis
com aquells, que completaven el sou dels agents, per la comissió esperada dels
tallers beneficiaris, eren com les “permanències” dels mestres, que ens
permetien un cert respir, més enllà de l’escàs jornal amb que l’administració
ens pagava...
El que
no recorde, ara, és com vaig arribar jo a Barcelona: si a la cabina de la grua,
al costat del conductor o per algun altre mitjà. El que sí que tinc present és
el talleret on anàrem a parar, en un carrer estret a la vora esquerra de la
Diagonal: calia localitzar-lo bé per saber tornar a recuperar el cotxe...I què
faig jo ara? Els de Puigcerdà que m’esperen, perquè els havia avisat, clar i jo
allà tirat...Vaig cridar per telèfon al director –un company d’oposició
precisament i que no havia reeixit-, per explicar-li el cas i que pujaria en
tren...Ell, pobre, molt amablement es prestà a baixar a Barcelona, a buscar-me
des d’allà dalt: em vaig negar a que fera un tal precipitat viatge i varem
quedar per a l’endemà. Així que agafaria un taxi cap a l’estació de França (?)
–una altra vegada l’estació de França!- i cap a Puigcerdà: un llarg i lent
viatge cap a munt, passant per les estacions del camí de la que, ara mateix,
tinc el record de la de Ripoll, on el tren es detingué una bona estona...I
d’allà cap a Ribes i per viaranys complicats, collada de Tosses amunt, que
semblava impossible arribar al pla de la Cerdanya, allà a dalt.
Finalment
vaig arribar a Puigcerdà, desprès del panoràmic i calorós viatge, buscaria
hostalatge i a l’endemà em vaig presentar a l’escola: el company director
amabilíssim, però un pèl trist en ser visitat per algú, opositor com ell i que
ara era el seu “superior”, encara que vaig mirar de treure-li ferro al
tema...Em presentà la gent del centre: mestres més grans –com ara les famoses i
prestigiades germanes Aluju- i altres més joves com jo mateix, cas de Vicens,
futur director, en anar-se’n el meu company d’oposició. La seua decisió havia
estat presa algun temps abans de la meua arribada: tan bon punt conegué el
resultat dels exàmens, demanà el trasllat cap a les rodalies de Madrid, d’on
sembla que era i se comprèn, perquè a ningú agrada que els seus coneguts i
amics –entre ells els companys- conegueren el seu “fracàs”.
Els edificis no tenien massa bones
condicions i s’ubicaven en dos llocs diferents –per tant era el que s’anomenava
aleshores una “agrupació escolar”-. Més tard el tema millorà, en adquirir el
MEC l’antic col·legi internat dels escolapis: fou una bona gestió, que feu el nostre
“delegat” a Girona, el company Calsina. Tenia unes magnífiques condicions
d’estructura i distribució d’espais i una panoràmica magnífica: es dominava
bona part de la Cerdanya i alhora es veia des de lluny, només culminaves la
collada de Tosses. El cas és que, desprès d’aquest primer contacte, vaig fer
cap a Girona, per incorporar-me a l’oficina de la Inspección de Enseñanza Primaria, del carrer Jaume I, que ja és
coincidència que a Castelló i a Girona els locals de la Inspecció Educativa
estaven al carrer del mateix nom! L’edifici era un primer pis antic i llogat
que comunicava amb la Delegació: eren tot de despatxets, fora del del cap que
tenia una certa prestància, on se situava el personal de recolzament i els
inspectors: a mi m’atribuïren una mena de “suplement”, al final de tot, abans
de passar al pis de la Delegació. Encara hi era el rètol de Sara Blasi, a la
porta, però la cosa millorà aviat en jubilar-se, finalment, el Sr. Bastons, que
havia tingut un despatx més digne, encara que compartit amb la biblioteca de la
Inspecció. Saludats el companys –Fonseca, Mestres, Oriol, Serra- i els mestres
de la casa –Arnau, Castro, Sala, Besalú i Oliver- i rebudes les primeres
instruccions i pautes de treball, vaig haver d’instal·lar-me. On? Doncs mentre
buscava pis, per portar la família, vaig acabar a la residència d’oficials. I
és que jo, no feia massa, havia fet les pràctiques de milícies universitàries a
Castelló i havia estat, per tant, alferes de complement. D’aquesta manera vaig
solucionar temporalment –i a un preu mòdic, tot s’ha de dir- les primeres
setmanes de la meua estada a Girona. De tot això tenia puntualment informada a
Tere i ja pensàvem en el futur trasllat.
Mentrestant jo anava prenent contacte
amb la “zona”: m’atribuïren la III –Santa Coloma de Farners- i la VII
–Ripoll/Puigcerdà-, a més d’un districte de la ciutat i m’anaven presentant als
directors, inclosos els d’altres àrees, atesa l’estreta relació entre tots, en
una ciutat i en una província recollides, encara que un pèl més poblada que la
de Castelló. A més, al punt que vaig arribar a Girona, al final del curs
1969-70, s’esdevenien els exàmens de les “tècniques mercantils”, que era una
mena de formació professional administrativa, no oficial i de la que els
mestres –i els inspectors- es treien un sobresou. Aleshores vaig participar –a
Girona i a diferents llocs: Banyoles, Figueres, Blanes, Olot, Ripoll...- dels
“tribunals” examinadors.
Això em
donà una coneixença molt completa de les escoles de Girona i els seus mestres i
directors, només arribat allà. A més vaig haver de fer visites i mantenir, amb
els centres de la “zona”, els intensos contactes propis d’un final de curs...i
jo sense cotxe! Encara com a la Inspecció hi havia un 4L, Renault, que el MEC
atribuí al servei de menjadors i que portava, habitualment, Julián de Castro. I
en això que el Sr. Mestres en suggereix d’anar a visitar un menjador, les obres
del qual estaven molt avançades, en companyia de Julián, mestre diplomat en
alimentació i nutrició –i del qual i a la seua família, ens faríem bons amics,
tot seguit-. Així que allà que ens presentarem: fou a Sils i, efectivament,
estaven en obres fent un grup escolar nou, amb menjador inclòs i vivendes per
als mestres. Saludàrem al director Sr. Serra a qui desprès tractaria habitualment,
doncs era la zona que m’havien assignat. I, a més, ens convidaven a una
festa-exposició de plantes que feien anualment: encara ara, a Benicarló, en
tenim algun exemplar que ens obsequiaren aleshores. El cas és que ens
explicaren com anaven les obres i varen
regressar a Girona, per informar al Sr. Mestres. El Sr. Mestres era
l’inspector-secretari i atés que es quedava amb dues dones –Anna Maria Oriol i
Maria Serra-, una vegada oficialitzat el trasllat a Barcelona del cap
d’aleshores, Justo Fonseca, trobava en mi l’equilibri desitjat en la composició
de l’exigua plantilla. Dic exigua perquè la dotació era de vuit places i no
érem més que quatre i encara arribàrem a ser-ne tres...A part d’això, ell
estava a punt de jubilar-se i jo acabava d’arribar, així que em prestava una
certa dedicació paternal i es permetia aconsellar-me i assessorar-me
contínuament. I no només en temes del treball i així començà a ajudar-nos a
trobar pis. Calsina, el company delegat, amb un punt de gelosia deia que em
tenia com un fill...
Preparant el trasllat.
No sé ben bé quan ni com, però vaig
anar a Barcelona a buscar el 850 que tenia en reparació i, segurament,
aprofitaria per seguir ruta cap a Castelló, per estar amb la família. Tere
s’anava recuperant bé, gràcies a Déu i posada al corrent de la situació a
Girona i de la recerca de pis, decidírem fer un viatge junts. També, però,
aquell viatge té la seua història: el temps es presentava un pèl insegur, però
no ens aturàrem per això i amb el nostre 850 rodàvem per la 340, per terres ja
de Tarragona. No estaríem molt lluny de la nuclear d’Ascó i l’oratge presentava
mala cara: llamps, trons i visibilitat cada vegada més problemàtica, per la
intensa pluja. Alguns vehicles havien optat per retirar-se a la vorera, amb els
llums encesos i el nostre “netejaparabrises” no donava l’abast, així que
decidírem canviar de direcció i desviar-nos cap a l’interior, cap a Tortosa.
Allà
buscàrem un garatge on deixar el cotxe i seguírem viatge cap a Girona en tren.
Arribats a Girona ens hostatjaríem, probablement, a l’hotel Peninsular del
carrer nou, on no seria la primera vegada que faríem cap. Varen fer algunes visites, entre elles a casa
d’Artur Calsina, on ell i la seua esposa Margarida s’interessaren també en la
recerca de pis i ens donaren algun consell. Per cert seguia el mal temps,
perquè el record que tinc del moment, era també d’un cel molt tancat i de pluja
continuada. Segurament, en aquella ocasió, visitaríem també al Sr. Mestres i a
la Sra. Rosa, la seua santa esposa. Era la seua una vivenda unifamiliar, a la
pujada Pedreres –aleshores encara, en el tardofranquisme rebatejada i traduïda
“subida Canteras”!- amb una galeria
molt agradable: “aquí darrere mateix viu el Sr. Caselles, el director de la
Normal”, em deia. Jo li devia una visita, en atenció al seu company de Castelló
“l’Isidoro”, con ell li deia i ho férem a sa casa, Tere i jo, quan ens trobàvem
més assossegats. Abans, però, es fàcil que el saludara, amb motiu d’algun
contacte oficial. El cas es que el Sr. Mestres estava fent gestions, per
trobar-nos pis i ens parlà d’algunes alternatives que havia mirat. De fet el
dia anterior ens havíem trobat a la plaça de la Diputació, en una ballada de
sardanes i ens ensenyà la carta, per posar-la al correu, demanant informació
arran d’un anunci de pisos, al diari Los
Sitios.
També
ens obsequià –era un oferiment invariable i obligat- a una copeta de ratafia.
Òbviament nosaltres ni sabíem què era allò i ell, cofoi –més ample que alt i
n’era prou una cosa i l’altra!- ens explicava que es tractava d’una beguda feta
amb destil·lació d’herbes aromàtiques...i d’Olot! Olot era el seu feu
professional i on el propi Calsina deia que tenia el “cartel” . El cas és que la zona d’Olot era la nineta del seus ulls
i jo vaig poder comprovar-ho, quan em vaig fer càrrec de l’àrea, una vegada que
ell es jubilà. I pot ser abans i tot, perquè no era infreqüent fer alguna
visita compartida i no només pel “negoci” de les tècniques mercantils –les
“permanències” de la Inspecció-, sinó per altres i variats motius: ajustament
d’itineraris de transport, visita a centres d’educació especial, participació
en “cercles d’estudi” –nom que rebien allà els centros de colaboración pedagógica-, reunions amb directors etc.
Perquè
val a dir que, a més de la zona -o zones!- atribuïdes, ateníem a les
“ponències” –educació especial, menjadors, transport, serveis psicopedagògics,
colònies etc- i això ens donava molta mobilitat i el coneixement de la pràctica
totalitat de la “província” i del professorat. Així que jo ja havia acompanyat
al Sr. Mestres –també a Anna Maria Oriol i Maria Serra- en més d’una ocasió.
Recorde, ara, haver estat amb ell, sobre tot a Olot, al col·legi “Malagrida”,
el més característic i prestigiat i que havia estat caserna durant la guerra
civil i encara es ressentia en la seua precarietat arquitectònica. També, però,
al “Sant Pere” i altres de la ciutat i voltants: Santa Pau, Sant Joan les
Fonts, la Vall de Vianya... i de camí cap Olot: Banyoles, Besalú, Castellfollit
de la Roca...
El Sr. Mestres i la Sra. Rosa eren
afeccionats a rebre a casa els amics. De vegades coincidíem amb la –llarga-
família de fills i nets, dels que es sentien molt orgullosos.- Allà ens
trobàvem, també, els companys d’Inspecció i alguns directors –com ara el Sr.
Bordas, del col·legi “Bruguera” i la seua esposa-, amb motiu de Sant Lluís: era
obligat anar a provar una copa de cava a la salut del Sr. Mestres... Siga com
siga aquelles seues gestions de recerca de pis, donaren resultat i, al poc de
temps, signàvem un contracte per instal·lar-nos al carrer Dr. Pasqual i Prats,
a la vora del riu Onyar, junt a la carretera de Sant Feliu i amb vistes a
l’antic camp de futbol del Girona C.F. Això feu accelerar els preparatius de
trasllat familiar i tornàrem a Castelló: una empresa transportista s’encarregaria
del tema i nosaltres, altra vegada a bord del 850 –aquesta vegada, però, tots-
faríem el viatge. El pis no era molt gran i varen haver de fer alguns ajusts per poder
instal·lar-nos: de moment no varen
traslladar tota casa, sinó el mobiliari imprescindible més alguna cosa
adquirida a l’efecte. Varen arribar a
estar, però, molt a gust: el pare Vicent i la tia Maria Teresa de seguida es
varen fer amb la gent del veïnat, especialment un matrimoni jove del replà i la
botigueta de baix de casa, el telèfon de la qual, el propietari Sr. Feliu, molt
amablement, ens el deixava per fer alguna trucada, mentrestant ens
l’instal·làvem.
També
vivien enfront mateix uns familiars d’un company, ja major, del Sr. Mestres –i
meu, encara que ells eren molt amics- amb qui mantinguérem relació, fins i tot
anys desprès de passar a València. Els havíem arribat a visitar –la mare i dues
filles- a la casa que tenien a la Creu de Palau, passat el nou camp de futbol
del Girona. També hi havia un taller a la vora, on solia dur el cotxe a revisió
i que me’l atengueren quan l’anegada de l’Onyar...També ens integràrem en la
parroquieta del barri, encara que els dies feiners solíem fer alguna escapada a
la capella d’una clínica veïna: allà solíem trobar a una senyora, que resultà
ser la mare de mossèn Modest Prats i on ell mateix celebrava alguna vegada.
Mentrestant jo seguia integrant-me en la vida de la Inspecció i ja miràvem de
demanar plaça, per al curs vinent, per a Tere.
Un estiu singular.
Estàvem en plena canícula -juliol
avançat- i començaven les vacances i els torns corresponents. Així que ens
traslladàrem a Castelló i d’allà a Benicarló, on ens instal·larem alguns dies a
la segona planta de casa Enriqueta, anant a la platja ben bé cada dia, amb els
nostres fills: Marc Vicent i Maria Rosa, de pocs anys. Jo vaig haver
d’incorporar-me uns dies d’agost a Girona a fer el meu torn d’estiu, combatent
la calor amb alguna anada al GEIEG, entitat esportiva de la què ens férem
socis, amb piscina i restaurant. I siga aleshores o siga des de Benicarló amb
alguna trucada, el Sr. Mestres m’autoritzà a romandre la primera setmana de
setembre amb la família, atès l’estiu tan ocupat que havia passat. Això ens
oferia uns dies de relax afegit i varen
voler aprofitar-los, llogant una caseta a la carretera de Peníscola,
front als apartaments “La caracola”, on passàrem quinze dies deliciosos, que
ens feren obrir els ulls respecte a la possibilitat de recuperar “la sénia”,
aleshores llogada i des de feia molts anys al tio Vicent de Càlig. Efectivament, parlamentàrem llargament, li
oferirem una compensació econòmica i un any debades, de lloguer i aconseguirem
recuperar la caseta i el tros: a l’any següent ja fèiem les mínimes obres
d’adequació, per passar l’estiu. I, des d’aleshores, tots els anys hi passem la
temporada...
Transcorregueren els quinze dies “de
gràcia” que m’atorgaren i ,ara sí i de veritat, tots cap a Girona: novament el
850 amb la tia, el pare, Tere, Marc Vicent, Maria Rosa i jo. Els peturros
anaven al si de sa mare i la “iaia sosqui”, als seients de darrere, mentrestant
el pare ocupava el seient de davant al meu costat. I el viatge no era còmode:
les costes d’El Perelló a Tarragona, el port de l’Ordal de no molt bon record
per l’accident del viatge inicial, el pas per Barcelona de punta a punta -per
la Diagonal i la Meridiana- i encara un tros de carretera general interior,
abans d’arribar a Girona. Gràcies a Déu, però, els dos o tres anys que encara
mantinguérem el 850 no patírem cap incident.
Tots a Girona.
Novament ens hostatjàrem al
“Peninsular”, per instal·lar-nos a l’endemà al nou pis de Pasqual i Prats, on
romanguérem pot ser dos o tres anys, fins que passàrem als edificis de la
Caixa, a la Devesa, en un pis més espaiós.
Aviat vaig començar a viatjar per la
zona –per les zones, més bé-, alhora que Tere ocupava una plaça de l’escola
Annexa, per a la qual cosa haguérem de recórrer a les gestions de Calsina, el
delegat i de Caselles, el director de la Normal. Allà ella es trobà molt ben
acollida, amb el Sr. Culubret com a director i férem amistats que encara duren
–Mª Assumpció, Caterina...- En alguns dels meus primers viatges, vaig estar
acompanyat per algun company i en altres casos no, encara que ja s’havia rebut
la notificació de la incorporació del nou inspector i jo mateix començava a
remetre el corresponent “saluda”, presentant-me i anunciant una propera visita.
Val a dir que una impressió que vaig percebre i que em durà els deu anys
d’estada a Girona, fou l’alt nivell professional i de tracte –gens servil, per
altra banda- dels directors i dels mestres en general. Certament que es
guanyaven bé la vida, perquè les classes complementàries i els repassos de
batxillerat i altres, estaven instituïts des de sempre i molt abans que
s’inventaren les famoses permanències. Portaven, doncs, un nivell de vida molt
digne, que es comprovava quan et convidaven a sa casa i tenien el respecte i
afecte de les autoritats locals i dels responsables d’entitats cíviques i
associacions vinculades a l’ensenyament.
Alhora,
per costum inveterat, t’anomenaven pel cognom: Sr. Adell amunt i avall. Així
que jo vaig haver d’aparcar el “don” en adreçar-me a ells –als més grans,
perquè aviat vaig aconseguir que els més joves em tutejaren- i tornar-los també
el Sr.: Sr. Quintana, Sr. Romero, Sr. Tibau, Sr. Alcàsser, Sr. Roura, Sr.
Bertranpetit, Sr. Cantal, Sra. Español, Srta. Ros, Sr. Bordas, Sr. Ferrer, Sr.
Sels i un llarg etcètera. Alguns, directors de les zones encomanades i altres
d’altres llocs, amb els que per motius diversos, hi havia una relació habitual.
En un fet que van coincidir quasi bé tots fou en atribuir-me la procedència
lleidetana: “Que vostè és de Lleida, Sr. Adell?” Val a dir que el meu accent de
la Plana de Castelló i la flexió verbal en “e” els despistava un poc.
Les visites no podien sovintejar tan
com jo volia, perquè arribaren a ser, quasi bé, un miler de mestres en el
conjunt de centres que tenia al meu
càrrec. Per això hi havia el dia obligatori de despatx a la Inspecció,
perquè et pogueren fer personalment les consultes que calia en cada cas. I, a
més, el dissabte al matí també romaníem allà i quasi bé teníem més visites que
no el dia de guàrdia, perquè era dia firat a Girona i molts hi aprofitaven. No
cal dir que, en deu anys, en vaig viure de tots els colors, però el balanç
final és del tot positiu. Uns dies havia de matinar més que no uns altres, per
la distància a recórrer, encara que de vegades em calia quedar-me a passar la
nit i algun dia més. Tal era el cas de Puigcerdà, encara que també Ripoll i
Camprodon. A més, hi havia la neu a l’hivern, per la collada de Tosses, que
m’obligà a comprar unes cadenes per al 850: allò era nou per a mi, procedent
d’un clima molt més suau. Certament no deixava de ser un risc viatjar en segons
quines condicions.
Pot ser
per això, en una de les trobades que férem a Madrid, convocats per la “Hermandad de Inspectores de Enseñanza
Primaria”, s’acordà subscriure una pòlissa individual d’accidents que
gestionà Ambrosio Pulpillo, president aleshores d’aquell col·lectiu.
Curiosament ens la formalitzà per als inspectors de tot Espanya, la sucursal a
Linares (!) d’una companyia del Principat: Catalana
de Occidente. Segurament, ara, enmig de la burrera d’espanyolisme que els
tardofranquistes estan generant i estenent per tot arreu, això no seria possible.
Siga com siga, encara que la situació de risc millorà pel temps, alguns encara
ara mantenim la pòlissa en qüestió que, per cert, segurament perquè jo els
hauré donat peu, se m’adrecen en català...
Amunt i avall.
Una “novatada” que vaig haver de pagar
fou la pretensió de deixar constància de les visites, en el corresponent
“Llibre”. Com que -al principi sobretot- en vaig fer moltes, per entrar en
contacte amb el centres, vaig acumular tota una pila dels famosos “Llibres” i
em costà setmanes per complimentar-los, mínimament, i tornar-los diligenciats a
les escoles de procedència. Encara que el costum no el vaig abandonar mai i
mirava d’aprofitar per fer alguna reflexió i donar alguna pista, desprès
d’haver passat per les classes, a més de deixar constància de la situació:
matrícula, distribució d’alumnat etc. D’això, precisament –de la visita a les
classes- encara els últims anys a València, els de l’equip directiu de molts
centres, s’estranyaven un tant: “Com és, Marc, que vols passar per les aules?”
La meua resposta era sempre la mateixa: “Perquè vull acompanyar els profes, en
la seua tasca, ni que siga uns minuts”. “A més em sentia i em sent –els deia-
mestre”. I afegia: “Com voleu que valore el vostre treball si no estic
present?” El tema podria ser objecte de llarga discussió tècnica, però de
moment jo volia deixar caure alguns missatges:
- Com a inspector, volia comprovar el final del procés educatiu -l’acte didàctic- i no quedar-me en les qüestions administratives o purament formals.
- M’oferia a fer-ho des de paràmetres de complicitat –em sentia i em sent, mestre-, compartint l’espai i els moments claus: la classe.
- Creia i crec que s’ha d’introduir una certa avaluació –compartida, conjuntament reflexionada- de la tasca docent.
En qualsevol cas, aprofitava per
prendre el pols a la classe, departir amb l’alumnat, interessar-me pels seus
treballs i intervencions a preguntes del seu mestre o meues. I instar a xicons
i xicones a ser responsables –en funció de l’edat, clar- en la tasca que
portaven entre mans –l’estudi- i a secundar l’esforç i dedicació dels seus
professors. Era –i és- una manera de reforçar l’autoestima del professorat i
una oportunitat per confidenciar-li cordialment, si alguna cosa no anava com
calia, des de la meua percepció que, òbviament, no passava d’això- percepció-
de moment.
Això no privava, en absolut, d’atendre
les qüestions més administratives, al despatx de la direcció: terminis i
problemàtiques de gestió, temes de transport i menjador, incidències amb el
professorat, relació amb els pares o autoritats etc. Justament el contacte amb
els pares, tot i no ser sovint, perquè tot just s’iniciava l’associacionisme,
no era infreqüent. Especialment per temes de concentracions escolar, possibles
supressions d’unitats, trasllats o noves instal·lacions. I val a dir que,
encara que en creava alguna incomoditat, l’actitud bel·ligerant de les
famílies, quan segons la norma, la baixada de matrícula aconsellava
“comarcalitzar” –suprimir, vaja- alguna petita escola rural i traslladar per transport
els seus pocs alumnes a l’escola gran de la capital de la comarca, he de
reconèixer, ara més que mai, el seu coratge en oposar-se i per què no? el seu
encert en defensar la presència de l’escoleta, al poble que ja tenia prou
desgràcia de quedar-se sense ningú: jo solia argumentar que en l’escola
“graduada” rebrien millor atenció, els seus fills, per cicles i cursos i que es
disposava de materials més complets i que s’equivocaven oferint resistència al
projecte –aleshores- del MEC... “Deixe´ns equivocar-nos Sr. Adell” vaig haver
de sentir-me més d’una vegada...
I no
els faltava raó: ara ho veig prou més clar que no aleshores. A part que, en
segons quins indrets, el trasllat diari de l’alumnat, era molt problemàtic per
perillós: vials infames i neu a l’hivern. És quan els oferíem escolaritzar-los
a la recentment creada i construïda escola llar d’Olot. Però la gent es
resistia igualment: el trasllat setmanal era inevitable, l’absència de la
família i dels carrers del poble també...I si, finalment, l’administració
decidia tirar endavant el projecte, les famílies preferien vorejar la
il·legalitat i quedar-se amb els seus fills al poble. Em vaig trobar amb un
parell de casos: un al poble d’All, a la Cerdanya on, decidida la
comarcalització abans de la meua arribada, les famílies contractaren un mestre
pel seu compte: el delegat -el company Calsina- em comissionà per mirar de
solucionar el tema i allà que em vaig desplaçar. Arribat a l’escola em vaig
trobar, efectivament, un mestre impedit, que es movia amb crosses i un nombre
menut d’alumnes –mitja dotzena, pot ser-. La conversa no fou cordial, encara
que correcta i el mestre em remetia a les famílies, que no volien portar els
seus fills a la comarcal de Puigcerdà. No puc recordar si, finalment, em vaig
entrevistar amb els pares, encara que algun contacte segurament arribaria a
mantenir. Vaig haver de transigir amb la “irregularitat” i vaig preferir donar
temps al temps –i així ho vaig informar al delegat-: l’escola comarcal anava
consolidant-se i millorant els seus serveis de menjador i transport.
A més
s’adquirí, finalment, pel MEC, el magnífic edifici dels escolapis i, en ampliar
el nombre d’unitats, vaig proposar el nomenament del mestre d’All, amb el seu
consentiment és clar i la complicitat del director de la comarcal –ara ja
Vicens- i del Sr. Calsina. Aleshores la resistència amainà, perquè el propi
mestre es posà a favor del projecte i anà convencent els pares...Sí, fou una
jugada no del tot presentable, però francament el record que tinc de l’edifici
d’All és deplorable: de l’edifici, del mobiliari i de tot plegat. A més, la
distància a Puigcerdà no era gran i, decididament, els pocs alumnes estarien
més ben atesos, en aquest cas al menys. Hi havia, també, un altre factor: el
mestre d’All era invàlid i, aleshores, la incorporació de persones amb defecte
físic al funcionariat era molt complicat i de fet ell ja ho havia intentat
sense èxit. Ara, amb la meua intervenció i les complicitats esmentades, li
oferíem un futur per sobreviure, que no tenia gens clar. Així que, de moment es
convertia en funcionari, bé que interí.
L’altre cas es donà a Beget, encara
més “irregular” perquè la mestra ni tan sols tenia títol. Allà que vaig arribar
a aquella meravella de poble medieval, creuant el pont romànic i trobant-me, a
l’escoleta, també només un grapat d’alumnes i alguns d’ells germans: la
senyoreta en qüestió es trobà molt incòmoda i jo també, durant la visita. Vaig
fer la vista grossa una temporada i, finalment, les famílies acceptaren anar a
Camprodon, a l’escola Dr. Robert.
Itinerar.
Algú havia definit la nostra professió
com un ofici itinerant, pot ser fou Lavara en aquell curs que férem a Madrid, a
la Complutense. I no deixa de ser veritat: la major part de la nostra activitat
es desenvolupa fora del despatx: a les escoles, als centres educatius, però
també a les oficines municipals, als centres de formació –abans CEPs: Centres
de professors i ara CEFIREs: Centres de Formació I Recursos Educatius-, als
SPEs: Serveis Psicopedagógics Escolars, a les dependències territorials o
centrals de la nostra administració i altres llocs d’encontre i reunió amb
directius, amb professorat, amb famílies...Si a més a u, la cosa l’agafa jove
-27 anys, per exemple que li feia dir al Sr. Bordas: “vosté, Sr. Adell, és que
ha arribat molt jove a la Inspecció...” no vaig saber si com una mena de retret
per la meua inexperiència o per afalagar-me- i amb il·lusió el resultat era
l’itineratge quasi permanent.
A més,
en el meu cas i donada la precària dotació de la plantilla de Girona, singularment
els primers anys, es feia precís moure’s bastant: dues zones completes –la III:
Santa Coloma de Farners i la VII: Ripoll-Puigcerdà-, més un districte de la
ciutat de Girona i algun terç de propina, no era per quedar-se quiet. No vaig
saber organitzar-me com feia el Sr. Mestres: sector de primavera –al bon temps-
i sector d’hivern –al mal oratge- i anava per tot arreu, en qualsevol època de
l’any, en funció només del que calia en cada cas. I encara, abans d’apamar les
zones i conèixer bé els camins em vaig arribar a perdre i despistar més d’una
vegada...Com ara anant a Riells del
Montseny. Riells tenia l’escoleta al poble mateix i una altra a tocar de
l’estació de Breda, també del municipi de Riells del Montseny. La segona era
fàcil de localitzar, a vora carretera i prop del FFCC, però la primera em va
costar perdre’m: jo ja notava que el suposat camí cap a Riells poble no era una
autopista precisament, encara que les indicacions –“Montseny”?- hi eren. A bord
de l’encara 850 anava pujant i fent revoltes per un vial que resultà,
finalment, una pista forestal! En arribar a la corba més feixuga, vaig
entreveure un casalici enmig del bosc i vaig aturar-me tot seguit, assegurant
el cotxe amb el fre de mà. Em vaig atansar i allò semblava un santuari: el cos
de l’ermita i una dependència annexa, a tall de casa rectoral.
Vaig
donar alguna veu: “Ep!, bon dia! hi ha algú?” I en això que aparegué un mossèn,
ja major, que m’atengué molt amablement, no sense exclamar: “Vostè s’ha ben
perdut!” a la meua pregunta de si anava bé cap el poble de Riells...Vaig
explicar-li qui era i què em portava per allà i m’indicà el camí, que m’obligà
a desfer part del que ja havia fet, clar, perquè el poble estava en l’altra
direcció...Ell també m’explicà qui era i encara que jo no en sabia res d’ell,
recentment arribat a terres de Catalunya, resultà el famós poeta mossèn Pere
Ribot: m’obsequià amb alguns fulls de poemes seus editats, vaig agrair-li
l’obsequi i l’orientació i cap el poble de Riells, on encara vaig arribar a
temps de visitar l’escola i la seua mestra, una senyora major, també –clar que
a un inspector que encara no tenia trenta anys, bona part dels mestres li
semblaven majors...-
Aquell
850 feia miracles, perquè hi havia gran nombre d’escoletes rurals en llocs ben
recòndits: entitats de població menors o pedanies, com ara Brunyola, on vaig
trobar-me de mestra molt jove aleshores, a la que arribaria a ser consellera,
la Srta. Irene Rigau, passant per l’escola normal de professora, la Inspecció,
la Direcció General de Formació Permanent i no sé si algun altre càrrec. Ben bé
al mig del bosc o en lloc quasi inaccessibles, amb les carreteres d’aleshores,
es trobaven, també, Joanetes, Llers, Sant Feliu de Buixalleu, Gombreny, Oix,
Vidrà, Les Lloses...i a la Cerdanya Urtg, Bolvir, Ger, Isòbol, Guils,
Maranges... A tots aquells indrets i a altres arribava jo, per mirar de prendre
contacte amb alumnes –pocs, doncs eren llocs amb poca població- i el seu mestre
–mestra habitualment-. La majoria dels quals acabaren –per la progressiva
disminució de matrícula- concentrats al grup escolar més pròxim.
Les visites a les escoles, però,
solien incorporar l’anada a l’ajuntament respectiu, moltes vegades pedani o
fora de la localitat. El motiu era doble: d’una banda calia comentar amb l’alcalde
l’estat de l’edifici escolar, no sempre impecable i mirar d’aconseguir-ne la
millora o alguna altra circumstància –instal·lació de menjador escolar,
nomenament de mestre etc.-, a més òbviament de presentar-me i posar-me a
disposició. De l’altra hi havia que justificar el viatge, per preparar el
cobrament del desplaçament i calia la signatura de l’alcalde, en un model
estandarditzat. La primera vegada miraves de saludar a l’alcalde –o alcaldessa
que poques, però com a la Canya, era dona-, desprès despatxaves amb el regidor
corresponent. En qualsevol cas, el contacte amb els consistoris era habitual i,
normalment, correcte: allà vaig començar a rebre escrits adreçats a
“l’il·lustre Sr. Inspector”... I no era infreqüent –més quan la vista era més
solemne i s’incorporava el delegat o alguna autoritat més- que la cosa acabara
en un dinar, en un lloc típic i agradable de la localitat o dels voltants. Un
dels alcaldes més cordials fou el Sr. Nardi de Ripoll: treballava a la fàbrica
d’aparells elèctrics Soler i Palau –SP- a la carretera en direcció a Ribas. El
vaig conèixer perquè, Anna Maria Oriol –a la que nomenarien inspectora en cap,
en traslladar-se Justo Fonseca a Barcelona- me’l presentà allà mateix. Desprès
quedava amb ell a l’ajuntament, si calia alguna entrevista: l’edifici estava
situat a la vora mateix del monestir i s’accedia per unes escales exteriors.
A part
de la figura de l’alcalde hi havia regidors molt imposats i competents, com ara
el jove Sr. Sacrest, d’Olot. L’alcalde, que deien havia estat militar, era molt
reservat i es veia poc i ja en temps del Sr. Mestres, quan hi era inspector el
despatx habitual el feia Lluís Sacrest i jo vaig continuar en fer-me càrrec de
l’àrea: fou un curs complicat, doncs jo portava les dues zones de sempre –Santa
Coloma i Ripoll/Puigcerdà, a més d’un districte de la capital- i vaig haver de
fer-me càrrec d’Olot. Al curs següent arribaren Ferrús i Ramírez i la cos
canvià un poc. Una altra figura important solia ser el secretari de
l’ajuntament, tant en pobles grans com en menuts: en els primers pel volumen de
la gestió i en els segons, perquè l’alcalde –majoritàriament pagès- solia estar
ocupat i acabaves parlant amb el funcionari: això em passà, només arribat, a
Riudarenes on si l’edifici de l’escola era precari, el de l’ajuntament encara
ho era més...També vaig demanar pel secretari de Santa Coloma i ara per
voler-lo saludar i reencontrar-me amb ell: Xavier Caritg havia estat de
secretari de l’ajuntament d’Albocàsser, quan jo hi era mestre i desprès vaig
saber que s’havia traslladat a la seua terra, era gironí.
Clar
que de vegades, calia localitzar l’alcalde per algun tema urgent, com ho fou en
el cas de les escoles del municipi dispers de la Vall d’en Bas i vaig fer cap a
una casa de pagès i, allà mateix, vaig despatxar amb el jove alcalde que
–pobre- es trobava enfeinat en la preparació de les seues noces. En atendre’m,
però, amablement i fer-me passar a l’interior de la casa, vaig comprovar el bon
nivell de vida –ja els anys setanta- en bona part de la societat gironina,
inclosa la rural: mobiliari molt digne, calefacció, TV, llibres i diaris etc.
No fou la primera vegada que em passava. També els mestres, per sort, gaudien
d’una situació i d’una consideració social molt dignes: uns pocs –en els pobles
més menuts- encara disposaven de vivenda annexa a l’escola. Altres no. I bona
part d’ells –directors i pot ser benestants- vivien en unifamiliars, ben
equipades per combatre el clima fred de l’hivern: el Sr. Bertranpetit, per
exemple, de Camprodon tenia una magnífica vivenda als afores, on em convidà a
prendre cafè, desprès d’una de les primeres visites al seu centre, que portava
el nom del famós alcalde de Barcelona, Dr. Robert, que sembla que recomanava
els seus pacients, per refer-se, anar a estiuejar a Camprodon.
Aviat, però, jubilàrem el 850, perquè
els xicons creixien i els viatges llargs de l’estiu, Nadal o Pasqua a
Benicarló, es feien molt pesats, a més de la necessitat de disposar d’un bon
vehicle per arribar amb comoditat a les escoles de la zona. Així que aconsellat
per l’amic Julian de Castro –el mestre que em portà a Sils, només arribat a
Girona-, que s’havia comprat un Renault familiar, vam adquirir un R-12. I
notàrem la diferència, clar.
La tasca formativa de la Inspecció.
Abans que res, vull dedicar un record
al curs de formació que rebérem els opositors recentment aprovats.
Efectivament, només prendre possessió varen
estar convocats, per la Inspecció Central, als locals de l’aleshores
CENIDE –Centro Nacional para la
Investigación y Desarrollo de la Educación-, a la Universitat Complutense.
Així que vaig tornar a la fonda on m’havia anat hostatjant, en els diferents
viatges a Madrid i on coincidia amb Àngel Pitarch, amb motiu de l’oposició i,
des d’allà, cada dia al “campus”. Varen
escoltar a ponents de luxe, com ara el Dr. Garcia Hoz –“Don Víctor”- que
era catedràtic de Pedagogia a Madrid i s’havia fet famós amb els seus escrits
–llibre inclòs- sobre “Educació personalitzada”, a més de fruir d’una certa
“aureola” i, en el meu cas -rural com era jo que a prou penes m’havia mogut de
Castelló-, d’una confessada admiració, en haver-li llegit –i comprat- la seua “Pedagogia Sistemática” i la traducció
del francès que féu de l’obra d’Emile Planchard “La Pédagogie scolaire contemporaine”, així com el “Diccionario de Pedagogia” de Labor, del
què era director. Don Víctor apareixia com un home senzill, en el decurs de la
seua intervenció –sobre educació “personalitzada”, precisament- i, tot i la
seua “espiritualitat” –desprès vaig conèixer la seua vinculació a l’Opus-, en
referir-se a la funció inspectora, no s’estava de defensar que en el nostre pas
per les escoles, calia deixar alguna petjada material “por ejemplo –deia- un
proyector de diapositivas...” No es referia el professor a que l’inspector
o inspectora s’havia de convertir en un “dispensador” d’objectes, però si a la
condició de “mitjancer” davant l’administració i a la capacitat de proposta per
millorar les instal·lacions escolars i no només la renovació metodològica.
Eliseo Lavara, aleshores molt jove i
ben situat –era inspector central i membre de l’equip de “Vida escolar”- també
ens impartí una conferència més lligada al dia a dia de la Inspecció educativa.
Lavara era, també, un autor destacat, en dirigir la publicació “Tiempo y Educación” en quatre toms –“Didáctica”, “Organización”, “Psicologia
Educativa-I” i “Psicologia
Educativa-2”-, que s’havia anat publicant en fascicles i jo havia
col·leccionat des del meu temps de mestre. Altres ponents intervingueren i ens
cridà l’atenció la sessió sobre “micro
teaching”, una tècnica que consistia –senzillament- en gravar una
intervenció i visionar-la, tot seguit, per valorar-la des de diversos
paràmetres: presentació, motivació, contingut, seqüència, coherència, discurs,
conclusions i resum...així com el to de veu, direcció de la mirada,
gestualitat, domini de l’espai i dels recursos –encerat, projector etc.- Això
permetia introduir les oportunes correccions i repetir l’experiència. Bé,
finalment, el curs de formació acabà i ens reincorporàrem als lloc de la nostra
destinació, un pèl més preparats i amb una panoràmica més ampla, documentada i
actualitzada del món de l’educació.
I és
que, tradicionalment, la Inspecció Educativa havia assumit una part important
de la formació permanent del professorat: d’una banda amb les observacions i
suggeriments, derivats de la visita a les classes i, de l’altra –singularment,
des de la creació dels anomenats centros
de colaboración pedagógica- amb les intervencions directes o indirectes, en
sessions de formació més estructurades, tipus conferències, xerrades, debats
etc. Respecte a les primeres, en els llibres de visites famosos se solia deixar
alguna constància: el Sr. Mestres, per exemple, ho feia de manera molt sagaç,
en donar dades objectives de quants alumnes del “primer grau” llegien bé i
quants no, per exemple. O si havien contestat -i com- o no, a les seues
preguntes o a les del mestre. O en relació al nombre d’alumnes que havien
aconseguit el certificat d’estudis...Mai, però, posava en evidència al mestre o
mestra respectiu, encara que sí deixava entreveure alguna cosa, quan afirmava
que... “el maestro -o la maestra- se
esfuerza en conseguir...” Tenia molt clar els que eren “bons” professors
–treballadors, puntuals, responsables, dedicats, prestigiats...- que eren la
majoria -per sort- i els que no ho eren tant: a mi m’informava complidament, en
deixar la zona que ell atenia, per la seua jubilació.
No sé
si jo era tan diplomàtic, en mirar d’ajudar els mestres en millorar la seua
tasca, tant a l’hora de conversar amb ells com a l’hora de deixar constància al
llibre de visites. Tinc, però, encara a la memòria una frase del director
aleshores del grup de Sant Joan les Abadesses –el Sr. Freixas Masoliver- que,
en remetre’m un dels habituals escrits que intercanviàvem, començava dient: “Sr. Inspector: Siguiendo sus atinadas
instrucciones...” No puc recordar quines foren les meues suposades
“instruccions” –eufemisme, d’altra banda, perquè els inspectors feia temps que
no en donàvem, d’instruccions. Ni tan sols jo n’havia rebut com a mestre!-. Ni
tampoc com podien haver estat d’atinadas
o no.
La
veritat és que Don Juan Bautista –nom del bo del director de Sant Joan- era un
pèl curt d’esperit i s’havia deixat prendre part de l’edifici del grup, per
ubicar un colegio libre adoptado –els
famosos CLA-, promogut per
l’ajuntament, per raons purament d’imatge, quan l’escola primària la tenia
abandonada completament. A més, la “partició” de l’edifici –que jo ja em vaig
trobar feta- havia estat no per plantes, sinó compartint la mateixa escala
d’accés, però separada per una tanca de dalt a baix! No vaig perdre ocasió de
fer-li notar a l’alcalde una situació tan contradictòria, però el mal ja estava
fet. Fora d’això, el Sr. Freixas era un bon mestre dins la classe, encara que
poc enèrgic i encara menys en el govern de tot el grup. Però tenia, com tots
els de la seua generació, una bona formació pedagògica i, en el seu cas i
altres que hagueren de mig exiliar-se, en temps de la guerra (in)civil, un bon
domini del francès.
La formació continua més estructurada,
però, l’havien establerta els centros de
colaboración esmentats que, a Girona i a Catalunya, tenien una tradició
anterior en forma de “cercles d’estudi”. Jo ja havia participat com a assistent
–i com a ponent, gràcies a la pressió de Don Angel Pérez-, a Castelló. Ara em
tocava a mi dinamitzar-los i com que les escoles eren moltes en tenia uns
quants d’habituals: a Girona ciutat els compartíem alguns inspectors,
singularment amb Maria Serra, que tenia afecció a organitzar-ne, com ara al col·legi
Bruguera o, pel meu compte com a inspector de zona, a Salt. Desprès hi havia
els de Santa Coloma, Amer, Ripoll, Camprodon, Puigcerdà...De tots tinc un bon
record: els directors –i els mestres- dels centres on se celebraven,
col·laboraven activament i, de vegades, fèiem grups de treball per debatre les
“novetats” que comportava la reforma del 70. Solíem ocupar els locals del
menjador, habitualment espaiosos, i ens auxiliàvem de micros per fer-nos sentir
de l’auditori. La gent solia complir i acudia massivament.
Era, a
més, una bona ocasió per conèixer-se i saludar-se els mestres d’escoles veïnes,
que encara no havien tingut relació i, en algun cas, s’acabava amb un dinar si
la procedència era llunyana: això ho fèiem sistemàticament en les sessions monogràfiques
d’educació especial, que acollien professorat de tota Girona –i que em tocava
organitzar, com a ponent-. N’havíem celebrat a la capital, però també a altres
llocs, com a Caldas de Malavella o a Figueres: a aquesta última trobada vingué
la doctora Carme Adalid, de València, que era coneguda del director de col·legi
d’EE “Mater Dei”, Sr. Agustí Quintana. També em servia a mi, per despatxar amb
algun director -desprès de les sessions- temes que no podien esperar a la meua
pròxima visita.
Un dels “cercles” conjunts de la
ciutat de Girona, creà una certa polèmica, perquè la companya Maria Serra fou
segurament malentesa pels directors de la seua àrea. I així el Sr. Bordas,
ens lliurà, abans de la sessió, un dossier
feixuc argumentant que, com aquella trobada s’havia plantejat “com un pugilato entre inspectors” (!?), ells
–els directors- s’havien posar a treballar dur i allà hi era el resultat. És
veritat que Maria Serra era un pèl especial i buscava un cert lluïment, en els
actes en què intervenia, però ho feia de bona fe i pensant més en els
protagonistes –ponents, mestres i alumnes- i en els assistents, que no en una
altra cosa. D’altra banda el Sr. Bordas també tenia les seues singularitats:
era director dels d’oposició i dirigia el col·legi que, en temps, havia estat
l’Annexa masculina i dels més prestigiats de Girona i província: el “Bruguera”,
just en front de l’oficina de la Inspecció, a la Gran Via de Jaume I. També
tenia el títol de professor mercantil i en base a això dirigia la secció de l’escola
de comerç d’aleshores. Si això no era prou, els de l’empresa paperera “Torras”
el tenien en nòmina, al departament de recursos humans.
Estava,
doncs, molt ocupat i no sempre se’l trobava a l’escola quan se’l
necessitava...Això creava una certa incomoditat i ell mirava de compensar-la,
amb les seues bones formes –que les tenia- i la seua preparació –que també- i
que es materialitzaven en una conversa agradable i un pèl pretensiosa. La seua
dona també era mestra i ell lloava contínuament les seues capacitats. També
parlava, sovint, dels fills: metges i farmacèutics a Barcelona. Pel que a mi
respecta li vaig manifestar, sempre, la meua atenció i reconeixement, perquè el
tracte era habitual tot i no haver tingut mai l’encàrrec de portar aquella
zona. Ell fou qui em digué –com ja he apuntat- que jo havia arribat “molt
aviat” a la Inspecció, no sé si amb segones: fou en un moment en que jo deixava
l’oficina –pot ser a mig dia o a última hora de la vesprada- i me’l vaig trobar
parlant amb el farmacèutic Folch. Òbviament em vaig aturar i vaig saludar-lo,
aleshores ell em presentà al “Dr. Folch, farmacèutic de Girona i antic
professor de l’institut de batxillerat”. A mi em donà a conèixer com “el Sr.
Adell” i afegí allò d’haver arribat “molt aviat” a la Inspecció. Encara
s’allargà una mica més la conversa i entremig deixà caure, amb un somriure, que
jo em mostrava “correcte, però distant”. Segurament ho atribuiria a la meua
discreció i fins i tot a una certa timidesa en el tracte. I ens acomiadàrem.
Una altra activitat encomanada a la
Inspecció i ara compartida amb el professorat de la Normal, foren els cursos de
formació organitzats per la UNED. Fou arran de l’aprovació de la llei general
d’Educació, del 70 –coneguda com a llei Villar i, pels malèvols, com “la bola”
de Villar, perquè prometia un finançament que mai fou aplicat del tot–.
Aleshores el MEC considerava que calia preparar el professorat per a una nova
responsabilitat, com era la d’assumir tot l’alumnat des dels 10 fins als 14
anys. Efectivament, fins aleshores, en arribar als deu anys l’alumnat amb més
capacitat –i mitjans, òbviament- es “desviava” cap els instituts, feia un
examen d’ingrés –la qual cosa afavorí la creació d’escoles “preparatòries” als
centres de secundària, servides per mestres- i cursava batxillerat. La resta es
quedava a l’escola, seguint estudis “primaris”, fins als catorze anys. Fins i
tot alguns cursaven allò de la iniciación
profesional, un parell de cursos més, fins als setze, que donà peu al
“negoci” de les “tècniques mercantils”.
La llei
Villar acabà amb aquell doble itinerari: tots els alumnes de “primària”
romandrien a l’escola, fins als 14 anys i, en acabar, es podria passar al nou
batxillerat “unificat i polivalent”, els uns. I els altres –en la pràctica els
menys dotats- a la nova també “formació professional”. Transformada, doncs, la
fins aleshores “ensenyança primària” en “educació bàsica” de tres cicles:
inicial -1r, 2n i 3r-, mitjà -4rt, 5è i 6è- i superior -7è i 8è-, calia
“reciclar” els antics mestres –perquè els nous ja rebrien la formació adequada
a les noves “escoles del professorat d’EGB”-. Això demanava un complex procés
de formació permanent –especialment en el cas dels que impartirien l’últim
cicle- i la Universidad Nacional de
Educación a Distancia, l’assumí: els inspectors ateníem la component
pedagògica de la formació i els professors de la Normal –segons la seua
especialitat- la didàctica específica.
Hi
havia uns materials de recolzament editats i se celebraven sessions
periòdicament. Per cert, vaig haver d’espavilar-me en el canvi de xip lingüístic, perquè tot i que els
materials de la UNED, els anys setanta, estaven editats en castellà –of course!- la gent intervenia
habitualment en català i encara que jo, com a bon castellonenc, tenia de la
llengua parlada un domini presentable –com a molt, algú em preguntava “Sr.
Adell que vostè és de Lleida?”-, òbviament tota l’artilleria dialèctica la
tenia jo assumida en castellà. Així que em vaig trobar de moment explicant
Piaget en català...De resultes del curs corresponent i les proves subsegüents,
el professorat participant es trobava equipat, amb el diploma adient, per
impartir la nova ensenyança –des de Preescolar al cicle superior de la nova
EGB-
Una altra activitat formativa en què
la Inspecció s’implicà, fou la setmana cultural del SEM. El SEM –Servicio Español del Magisterio- era la
versió pròpia del sindicat vertical –i únic- del franquisme i jo ja havia
mostrat el meu rebuig –ideològicament parlant- de Castelló estant. A part que
el jefe provincial del SEM, alhora
delegat de la Mutualidad Nacional del
Magisterio no m’era gens simpàtic, des que fèiem les pràctiques al grup Ejército
i ell, mestre d’allà, arribava sempre justet de temps –quan no tard- i se
n’anava escapat, per atendre aquelles “altres” obligacions. A més, tot plegat
tenia un tuf de falangisme o addicció al movimiento
que jo no compartia. Si això no era prou, Don Manuel quan es presentava a algun
lloc públic o prenia la paraula, encara es vantava -jugant amb les paraules- de
ser el jefe provincial del magisterio,
eliminant allò de servivio español.
La qual cosa li valgué algun enfrontament amb algú, especialment amb Pepe Roig,
inspector d’aleshores i també un pèl presumit, com Don Manuel: el jefe del magisterio –en mi zona- soy yo, contradia Roig. De manera
que un dia em vaig arriscar a dir-li a Don Paco Roca –mestre jubilat que tenia
una de les dues “habilitacions” per pagar el sou als mestres, que no em
descomptara més l’apartat SEM, que jo no volia ser-hi. Don Paco em mirà un pèl
incrèdul i m’advertí que la pertinència al sindicat era automàtica i que la
meua decisió em podria portar algun problema.
Vaig
mantindre l’actitud i, efectivament, ja no em van descomptar més la quota,
encara que continuaven enviant-me el periòdic del sindicat. A Girona, però, per
començar la cosa no estava tan polititzada i el “delegat” del SEM era un
director intel·ligent i pràctic que sabia estar i tractar la gent, també els
inspectors. Així que amb el Sr. Sels –Miquel Sels Güibas- la cosa anà diferent
i jo ja me’l vaig trobar molt ben relacionat amb la Inspecció i amb un tarannà
prou més obert i atent. A més, allà funcionava una mena de cooperativa del
magisteri –COMAES-, la pertinença a la qual suposava una gens menyspreable
economia, a l’hora de fer les compres, des de mobiliari a llibres i discs.
Siga com siga, un bon dia, el Sr. Sels
ens demanà col·laboració per organitzar una setmana cultural i li la prestàrem.
La cosa anà prenent volada i la previsió de local es concretà en el teatre
municipal, el lloc de més aforo de
Girona, atesa la gentada –mestres i afins- que es preveia que assistirien. Tot
i que les sessions es dissenyaren com a tècniques o pedagògiques, sembla que
hagué de pagar-se algun tribut a l’estructura nacional del SEM i desembarcà el jefe nacional. Els dos ponents més
prestigiats foren la doctora Galino, catedràtica d’història de l’Educació de la
Universitat de Madrid, aleshores però directora general d’Ordenació Educativa
del MEC i Don Jaime de Juan –l’amic Jaume-, aleshores delegat del MEC a
València, que es presentà amb la seua senyora, Dª Consuelo Moreno. Jaume i
Sra., com que eren molt amics del governador civil del moment, Victorino
Anguera –Anguera havia estat delegat de Treball a Castelló, mentre Jaume fou
inspector en cap-, fins i tot s’hostatjaren a l’apartament de la família del
governador, al mateix edifici de Govern Civil.
Jaume
féu la seua conferència i arribà la cloenda que pensava presidir el jefe nacional i que, finalment i per
sorpresa –i malestar per a ell i problemes per a Sels-, presidiria la directora
general d’Ordenació. Vull recordar que fins i tot anàrem a l’aeroport de Girona
–al municipi de Vilobí d’Onyar-, a rebre-la: Calsina, Oriol, Sels, algú més i
jo mateix. La Dra. Galino –a la que jo no coneixia més que pels llibres- em
semblà una dona decidida –no debades fou la primera catedràtica d’universitat
de la postguerra, crec- i de conversa àgil, mentre circulàvem pel recinte de
l’aeroport. Tenia una bona i guanyada fama de professora i d’investigadora i
tothom, en l’àmbit de la pedagogia, coneixia les seues obres. Ara, en plena
reforma educativa, encetada per la llei Villar, era directora general i havia
comboiat a Dn. Ricardo Marín a incorporar-se al seu equip, com a subdirector.
No puc assegurar si fou el mateix dia o a l’endemà, que la professora Galino
presidia la cloenda de la setmana cultural, omplint de gom a gom el teatre de
Girona i pronunciava la seua conferència, acompanyada de les màximes autoritats
i amb la cara de circumstàncies del jefe
nacional del SEM, que sembla s’havia fet la il·lusió de fer-ho.
Fora d’això hi havia les inauguracions
de curs, amb discursos o ponències com la del Dr. Siguan, que no era tan
optimista respecte a la reforma educativa recentment encetada. Sembla que al
professor l’havia acomboiat Justo Fonseca i tinc a la memòria que l’acte tingué
lloc a la Casa de la Cultura “bisbe Lorenzana” –un eclesiàstic il·lustrat com
Climent i contemporani- i que varen anar
a dinar a un restaurant de la Devesa: el Sr. Mestres no parava de referir-se al
professor com al Sr. Siguan, fins que Fonseca li insistí en anomenar-lo Dr.
Siguan... Siga com siga no fou l’única ocasió, en què vaig tindre l’oportunitat
de tractar, amb el que havia sigut professor meu -de Psicologia General- a
Barcelona, als cursos comuns de la carrera de Filosofia i Lletres. Bé professor
no exactament, perquè la meua vida universitària estigué sempre allunyada de la
Facultat, com a alumne lliure –aleshores jo feia de mestre a Albocàsser- Més bé
examinador meu, El cert és que la psicologia començà a agradar-me, fins que em
vaig decidir a cursar-la específicament. I això fou des de Girona estant.
Així que –parlant de formació- em vaig
aplicar a l’autoformació, demanant el trasllat d’expedient de València -on
havia, finalment, acabat els estudis de Pedagogia- a Barcelona, a l’autònoma,
de la que depenia el col·legi universitari de Girona, per cursar la recentment creada
llicenciatura en Psicologia. Em varen convalidar alguna cosa, poc. I vaig
començar a matricular-me d’assignatures soltes i a anar a alguna classe, al
tard, -poques també- si m’ho permetia l’horari dels meus freqüents i llargs
desplaçaments a les escoles de la zona. Així vaig fer una Història de la
Filosofia2, una Lògica, una Sociologia, una Estadística, una Psicologia
experimental, una Hª de la Psicologia, alguna cosa de Psicoanàlisi i pot ser
encara alguna assignatura més. Com que no tenia pressa, anava fent a poc a poc
i desprès de dos cursos complets, vaig seguir estudis al campus de Bellaterra:
allà vaig cursar –examinar-me, més bé, com sempre- la resta d’assignatures:
Psicologia Educativa, Neuropsicologia, Personalitat etc. etc., durant dos cursos
més, combinant-me, també, les anades a la Facultat, amb visites a les escoles
del límit de la província: Hostalric, Breda etc. Finalment vaig acabar els
estudis de Psicologia i un segon personatge encapçalà el nou títol: al de
Mestre i llicenciat en Pedagogia figurava: “S.E.
del Jefe del Estado Español”...i al de Psicologia: “S.M. el rey Dn. Juan Carlos I...”
Una activitat lligada amb la formació,
fou també els contactes que manteníem amb els I.C.E.s: justament el Dr. Siguan
era director del de la universitat “central”, de Barcelona, mentre que el Dr.
Noi ho era del de l’autònoma. Els I.C.E.s, creats per la llei Villar, assumien
la formació permanent del professorat i alguns veien la fi de la tasca
formativa de la Inspecció. I com que les “delegacions” del MEC tenien atribuïda
tota la gestió escolar -inclosa la creació d’unitats escolars, la confecció
d’itineraris de transport, la proposta de noves construccions etc.-, es veia
clar que la Inspecció Educativa quedaria reduïda a la visita d’escoles. Que no era
poc, però les decisions, passaven al “delegat” i, per tant, el paper dels
inspectors era de difícil equilibri, sense capacitat de decidir res i
desinformats, la majoria de vegades. Els “nous” no ho varen notar tant –fora que, com a mestres, veiem a
la Inspecció amb prestigi i autoritat i ara la trobàvem qüestionada-. Els
“veterans”, però –el cas del Sr. Mestres era emblemàtic- es mostraven molt
decebuts. Més quan, en realitat, el treball a l’oficina de la Inspecció no
minvava i seguíem fent “papers” –de transport, de menjador, de creació
agrupament o supressió d’unitats escolars, com sempre-, però la capacitat de
decidir estava a l’altra casa –la “Delegació”- i no sempre a càrrec del
delegat, sinó de -amb sort- de tècnics del nostre nivell i, sovint, de
funcionaris de nivell inferior.
En el
cas dels I.C.E.s, escoltàvem alguna frase poc afortunada, com la del director
de l’autònoma: “...el I.C.E. bendice”
(?), dita en to mig irònic i mig complaent cap a la Inspecció, perquè el Dr.
Noi reconeixia que ens necessitava –si més no en aquell primer temps, quan a
ells els mancava la mínima infrastructura- i ens animava a seguir “fent
coses”...això sí, amb l’aixopluc de l’I.C.E. Amb la “central” varen col·laborar, directament, en un projecte
d’investigació arran de la introducció experimental del català a les escoles.
El Dr. Siguán que s’havia prestigiat en l’àmbit de la psicologia industrial,
s’acostava ara a la psicolingüística i tot i els bons resultats de la
investigació, no deixava de reconèixer i proclamar que, el futur de la llengua,
depèn del seu manteniment a l’àmbit familiar: “el dia que els pares joves
deixen de parlar català als fills, s’haurà acabat”. El temps ha vingut a
donar-li la raó, perquè tot i la introducció de la nostra llengua als curricula, de manera formal i
consolidada, el seu ús social no acaba de guanyar terreny com s’esperava.
Vicens, el que fou director de Puigcerdà, en una trobada molts anys desprès,
arran de la nostra estada a Prada, a l’escola d’estiu, quan passàrem per
Llívia, m’ho confessava: “...Quan tu eres per aquí i el català no l’ensenyàvem
a l’escola, el senties que el parlava la majoria de nois i noies al pati...Ara
que és oficial al pla d’estudis, el què sent a l’hora d’esbarjo és el
castellà...”
Al Dr. Siguan me l’he trobat desprès,
en més d’una ocasió, perquè ell ha seguit aprofundint, investigant i publicant
sobre el tema i jo, en la meua modèstia he anat fent alguna cosa, també, al
respecte: el primer reencontre fou a Madrid, quan jo ja era fora de Girona i
destinat a València, arran d’un encàrrec del Sr. Blat Gimeno, aleshores cap del
gabinet del ministre. Ell acabava de publicar un article molt documentat –Educación y pluralidad de lenguas en España-,
a la recentment reeditada “Revista de Occidente”. Fou al núm. extra (10 i 11)
de febrer del 82. També hi havia col·laboracions d’Antonio Tovar –Bilingüismo en España-, de Zamora
Vicente –Regiones con una lengua al fondo:
un pèl sectari, per cert-, del basc
Michelena, de Vallverdú, de Rojo... i una reflexió molt ampla i documentada
–Algunas consecuencias cognitivas y
socioculturales del bilingüismo- de Wallace E. Lambert, que ja és un
clàssic.
Sembla
que, al Ministeri, estaven preocupats per la “moguda” lingüística de la
perifèria, amb ocasió de l’aprovació dels diferents estatuts i es convocà
algunes figures com ara Lázaro Carreter, Seco i Díaz Plaja, als que s’afegiren
Siguán i Karmele Atutxa. També es cridà a funcionaris de les conselleries
afectades: País Basc, Catalunya, València i no sé si Galícia. Del País Valencià
anàrem Rico i jo. Rico perquè tenia “cartell” a Madrid, per les seues
publicacions i coneixia a Blat Gimeno i jo perquè el meu delegat d’aleshores i
company d’oposició, Pèrez Franco, em proposà en base a què m’havien atribuït la
ponència de “valencià”. Rico i jo ens varen
reunir, amb anterioritat, per preparar algunes dades, però aviat
aparegueren les discrepàncies: jo, recentment arribat de Girona, no em passava
de “catalanista” i recercava fórmules “presentables”, com algú publicava en un
diari local, però no volia jugar de cap manera la carta del secessionisme que,
aleshores –com ara!- s’atiava des de la dreta governant –la UCD-, a Madrid i a
València. Rico passava molt del tema i, tot i ser valencianoparlant, menystenia
la llengua com a eina de l’àmbit acadèmic i es permetia fer bromes coma ara:
“...y dos al cubo, com s’haurà de
dir, dos al “poal”?
Així
que es convertí més en un aliat del centralisme castellanista, que no en
defensor de la presència de la nostra llengua als curricula. Els bascos i catalans, òbviament, anaven més coordinats
i pressionaven al MEC, mentre que els “acadèmics” estaven majoritàriament a
favor: Siguán i Atutxa no cal dir-ho, però també Díaz Plaja i Lázaro Carreter
que, fins i tot, defensaven la presència de les llengües no castellanes al curriculum general, amb un raonament
impecable: es preferia (!) el coneixement d’una llengua estrangera –francès,
anglès, alemany, italià...-, abans que alguna de les espanyoles (?).
Seco no
els feia costat. Sembla que Blat Gimeno no ho veia clar i cridà a Maïllo, que
feu una aferrissada defensa del castellà, per damunt de tot i presentà un vot
particular llarguíssim, defensant la preeminència de la llengua d’Espanya (!)
també en els territoris “bilingües”. Mentrestant Rico em deixà a soles i em vaig
veure obligat a fer-li una carta al ministre d’aleshores, Major Zaragoza,
explicant-li –si és que com a català i com a ministre no ho sabia prou!- el
“merder” valencià. Em contestà amb bones paraules i, tot i que no s’aconseguí
parar el tema, de la presència de les llengües no castellanes als curricula –gràcies a Catalunya i el País
Basc, com sempre- la cosa quedà “tocada”: no debades Siguan –en petit comitè,
clar- qualificà l’intent del MEC de “loapilla”, en el context general de la
pretensió del govern central de
“reconduir” el procés autonòmic, amb la promulgació de la controvertida
LOAPA –Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico-. Doncs això una
petita “loapa” es gestava ara envers les llengües perifèriques
Encara vaig trobar al Dr. Siguan, a
València, un parell de vegades més: una a la Conselleria d’Educació –on jo
estava de cap de servei, aleshores-, perquè sembla que els del servei del
valencià li havien demanat alguna col·laboració. I l’altra a la universitat,
perquè un any, amb motiu de la setmana Huarte
de Sant Juan, de la facultat de Psicologia, fou el conferenciant convidat i
vaig gaudir de la seua conversa posterior, a més d’escoltar la seua
conferència. Per cert, que alguna de les seues al·lusions als anys de joventut
a Sant Miquel del Reis, sembla que s’han materialitzat en un llibre de memòries
del seu temps de combatent de la quinta del biberó, com a soldat de la
República...I una altra encara –serien tres, doncs-, també a la facultat de
Psicologia, parlant de la ciència psicològica arran dels 25 anys de la seua
conformació com a llicenciatura independent i dels 20 d’existència de la
facultat de València.
Arran
d’això vaig fer un intent –frustrat- de tornar-lo a portar a València, convidat
per la SVP -i ell acceptà encantat- perquè ens parlara del sentit de les
societats científiques, en Psicologia, als membres de la SVP etc. Quan es va
presentar, però, el moment –ell havia d’estar ací per altres temes i venia bé
de combinar el viatge- no vaig trobar
prou recolzament dels meus col·legues de la SVP i vaig haver
d’escriure-li una carta “xusca”, excusant-me (?). Ara Dn. Miquel ja és mort:
faltà al 2010 i, lògicament, fins i tot la premsa diària –El País, l’Avui, el
Periòdico...- se’n feu ressò i jo vaig ocupar-me’n de dedicar-li un record al
nostre “Anuari”: ha estat al número doble 2010-2011 i ho he fet al pròleg.
I encara es podria afegir, en el tema
de l’autoformació –bé que es tractava, formalment, d’avaluar la formació del
professorat...-, el fet d’haver format part de tribunals d’oposició de mestres,
en tres ocasions, cosa que ensenya molt:
la primera i més solemne amb el Dr. Casasses de president, una companya de la
Normal –la professora Boix, de Pedagogia-, jo mateix i dos mestres en exercici.
Havia accedit a la Direcció General, un tal Messeguer, catedràtic d’universitat
i se li posà al cap que els presidents de tribunals –també de mestres- havien
de ser catedràtics d’universitat. La cosa durà un any, perquè a la convocatòria
següent es tornà al sistema tradicional, on un inspector/a o un professor/a de
la Normal, presidien els tribunals. Òbviament, a les capçaleres de districte
universitari no era difícil aconseguir presidents –encara que no tots sabien de
què anava el tema...-, però en altres llocs –com ara Girona- la cosa es
complicava: el Dr. Casasses ens confessava que el seu rector li havia demanat,
com un favor, “desplaçar-se” a Girona per presidir el tribunal i ell havia
acceptat perquè estiuejava a la Costa Brava. A més ell era químic –catedràtic
de química inorgànica- i desconeixia la mecànica i els programes de les
oposicions de mestres...Ens varen
entendre, finalment, atès que era una persona molt oberta i ens
escoltava molt als “experts” –a la pedagoga, als mestres i a mi mateix-.
Ara ve
bé referir l’anècdota de la professora Boix: era de l’última promoció, abans de
regularitzat el nou accés a les places de les escoles Normals, venia de
Barcelona, era molt desimbolta i a tothom parlava de tu. Pot ser els dos
mestres del tribunal –seguint la tradició- em parlarien de vosté: Sr. Adell
amunt i Sr. Adell avall i jo els contestaria: –seguint la mateixa tradició- Sr.
Lahoz etc. O, simplement, ens relacionàvem de manera formal i educada, encara
que afectuosament. Així que la Sra. Mercè Boix no s’estigué de dir-me: “Marc,
com és que les mestres et tracten amb tant de respecte”. “Vols dir?” vaig
contestar-li i vaig afegir-hi: “...en tot cas amb el mateix respecte que els
tinc jo a ells...” El que tots els membres del tribunal ignoràvem, aleshores,
és que Dn. Enric Casasses i Simó –que tal era el nom complet del president-
tenia un fill que, amb el temps, esdevindria un dels poetes més significatius,
en llengua catalana: Enric Casasses, també, com son pare i amb una semblança
física extraordinària: alt i estirat, prim i eixut de cara, amb el cabells
desordenats i abundosos a l’estil “Einstein” i la mateixa mirada amb el ulls
prominents. Al Dr. Casasses –que mentre s’estava a l’hotel, s’havia fet una
taula per disposar al moment de la qualificació de cada examen, en funció de
les preguntes contestades...- me’l vaig trobar un any a València, amb ocasió
dels premis d’octubre i vaig tindre molt de gust de saludar-lo i recordar-li la
seua “aventura” a Girona, com a president d’un tribunal de mestres...
Una segona experiència la vaig viure
amb Peribàñez, un catedràtic de Física i Química de la Normal i aleshores tres
mestres més, en exercici. No tinc records especials del decurs de les
oposicions aquell any, fora que també s’esdevingué als locals d’aquella escola:
un edifici situat a vora riu que albergava, també i en la planta baixa,
l’escola annexa –coneguda habitualment com “la pràctica annexa”-. Per cert que
trigà anys en ser recepcionat i ho feu l’aleshores delegat Sr. Calsina, en nom
del MEC. I això per defectes de construcció i acabat: alguns eren del tot
visibles, com ara els tubs fluorescents inserits en uns “portalàmpares”
robellats...per haver estat pintats en la mateixa pintura del sostre i les
parets...Fora d’això, l’amic Peribàñez em demanà fer totes les gestions amb el
MEC, perquè em suposava més “entès” en el tema de relacions públiques
oficials... i així els contactes telefònics, les consultes, els escrits etc.
els resolia jo i en deixava constància el secretari del tribunal. Cada vegada,
però, tenia que aclarir als de la Direcció General que el president era el
company Peribàñez, convençuts com estaven que era jo...
I
una tercera experiència, a Girona, la vaig compartir en un tribunal d’accés
restringit, per a interins, amb la companya Anna Mª Oriol i tres mestres més.
Els locals ens els cedí el Sr. Bordas, a l’escola de comerç que dirigia, a
espatlles de l’edifici de la casa de la Cultura. La cosa anà més lleugera per
als opositors i opositores –i també per al tribunal- doncs hi havia més places
i el qüestionari era més accessible, atès que calia valorar –preferentment- la
condició del professorat aspirant. El dia, però, que els membres del tribunal
celebràvem el final de les proves amb un dinar, tot just ens va fer profit,
perquè ens assabentàvem d’un dels atemptats a Madrid, que començaren a
sovintejar en la transició i que posaven contra les cordes el govern d’Adolfo
Suárez. Qui es mostrà més desficiòs –tristos i indignats ho estàvem tots- fou
el Sr. Pi, director d’una escola de la perifèria de Girona –“Germans Sàbat”-,
atès la seua condició de polític: era regidor de l’ajuntament de Girona i havia
estat nomenat –encara vivint Franco-, en base a les eleccions municipals del
terç anomenat “caps de família”. Com que algú li recriminava haver-se posat en
política, legitimant un context encara mancat de llibertats, ell –ofès- es feu
imprimir una targeta de visita on, en català, es podia llegir: “Joan Pi i
Ventós, regidor de l’ajuntament de Girona, per votació popular”...
Ideologia i consciència de país.
Els anys d’estada a Girona –la dècada
dels setanta- foren uns anys intensos i decisius, en molts aspectes: estàvem
assistint a les acaballes del franquisme i la societat es trobava convulsa. Amb
freqüència, la Rambla de Girona era escenari de concentracions i les
subsegüents càrregues policials. El governador Anguera Samsó mirava de
controlar, amb ma dura, la situació i d’evitar la “presència” pública d’idees o
missatges que no foren els oficials. Així havia amenaçat de tancar la revista
que duia –i du- aquell nom: “Presència” i ho feu. Jo la comprava i llegia: una
per estar informat de la cosa que es coïa i l’altra per guanyar fluïdesa en el
català. El que comprava poc o gens, perquè em semblava molt fluix, era el diari
–únic aleshores- de Girona Los Sitios.
Llegia més, premsa de Barcelona, habitualment La Vanguardia i, al principi, també Teleexprès, diari de la tarda, que llegia cada dia el Sr. Mestres
i acabà tancant.
Pel que fa a les opcions polítiques,
començava a notar-se una certa presència
dels partits, tot i que amb cautela perquè el règim mantenia els tics
repressius de sempre i, en alguns moments, els accentuava: nosaltres, com a
cristians conscienciats, varen rebre
informació i varen tindre algun contacte
amb la democràcia cristiana, que allà prenia cos amb la figura d’Anton
Canyelles. Militància, però, no. Un bon amic nostre -l’Anton Suñé- sí que
s’implicà. Jo tenia una certa prevenció
a significar-me políticament, per evitar qualsevol malentès en l’exercici de la
meua recentment estrenada professió, al si de la Inspecció Educativa. Pensava
–no sé si equivocadament- que això no m’ajudaria a ser independent i que alguns
es podrien permetre certes confiances, per la suposada proximitat ideològica i
altres es distanciarien o perdrien la confiança amb el funcionari –i fins i tot
amic-.
Així
que no em vaig –la meua dona, Tere, tampoc- apuntar a cap partit, la qual cosa
no vol dir que ens era tot igual i no sabíem a qui havíem de votar i a qui no.
Evident. Entre la gent de la docència vaig notar com a tres actituds: els
mestres més majors, desenganyats o dolguts de l’experiència viscuda no se
significaven. Els de mitjana edat es decantaven per les opcions catalanes
moderades –convergència sobre tot- i els més joves per un socialisme que
Pallach, gironí i pedagog exiliat que retornà aleshores, feu atractiu en allò
que s’anomenà “reagrupament”, encara que els més “valents” s’apropaven al PSUC.
També
hi havia els qui –funcionaris amb càrrec, especialment- s’apuntaren a la
UCD...abans, però, havíem de viure moments convulsos: els tres inspectors
d’aleshores –Anna Maria Oriol, Maria Serra i jo mateix, jubilat el Sr. Mestres
i sense noves incorporacions-, ens trobàvem un matí al palau del bisbe, al
despatx del Dr. Camprodón, recentment nomenat en substitució del Dr. Jubany que
havia passat a Barcelona. Li varen fer
una visita de “compliment”, perquè la presència de l’església amb l’existència
de col·legis era molt important, numèricament. En això un secretari interromp
la visita i li feu una “escolteta” a l’oïda: ell ens demanà disculpes i
s’absentà uns minuts. En tornar, visiblement afectat, ens comunicà que Carrero
Blanco havia estat assassinat a Madrid...Ens acomiadàrem i l’enrenou ja es
trobava al carrer. La reacció del règim fou de perplexitat, que intentà
dissimular amb fermesa i la substitució de Carrero per l’enigmàtic... Calia,
però, seguir fent vida normal i en això que s’organitzaren uns funerals
oficials per l’almirall, als que com a funcionaris haguérem d’assistir.
Aleshores ja el Dr. Camprodón donà mostres d’encetar una nova etapa en la
diòcesi: començà per mostrar el seu disgust davant les càmeres de TV que
l’incordiàven contínuament en la celebració. Més encara, al moment de fer les
pregàries, demanà per les ànimes –en plural- dels tres assassinats: Lluís...-i
els altres dos noms: l’escolta i el xofer que acompanyaven a l’almirall-.
Òbviament això no agradà gens a les autoritats, que havien organitzat un
funeral per Carrero i prou.
Fou una primera mostra del tarannà del
nou bisbe, però no l’única. Així un bon dia ens tornà la visita a la Inspecció,
als nous locals i pot ser ja s’havia incorporat algun efectiu més: Manuel
Ramírez i Ferran Ferrús. El cas és que ens deixà un pèl descol·locats, en no
mostrar-se partidari –Déu meu, un bisbe!- de l’ensenyament de la religió a
l’escola...Volia dir de fer catequesi d’una determinada confessió a l’escola,
ni tan sols de la catòlica. Més bé defensava, el bo del bisbe Camprodon,
l’ensenyament del fet religiós, com una formació de caràcter moral i cultural,
útil per a tots i, per tant, generalitzable com a component del curriculum. Aquest és el punt de
reflexió bàsic, que jo mateix -arran dels plantejaments del bisbe- i
successivament he mantingut i mantinc en els media als que tinc accés –El Punt, Frontera etc.- i en les
intervencions que em demanen –Fòrum de cristians etc.-
Encara
ens sorprendria més aquell bisbe, quan no arribà a hostatjar-se a Palau, on
només deixà les dependències del bisbat i ell se n’anà a viure a un pis de
l’avinguda Jaume I. Em ve al cap que un bon dia vaig haver d’anar amb algú a sa
casa, per fer no sé quina gestió, segurament relacionada amb el sínode diocesà
que, tot just arribat a Girona, havia ell convocat. Varen trucar a la porta...i ens obrí el mateix
bisbe en persona, que ens convidà a passar i li explicàrem el què de la nostra
visita. I més, perquè en acabar-se de restaurar un edifici civil medieval, a la
part històrica de la ciutat, les autoritats -per la inèrcia del costum- el
convidaren a “beneir-lo”. Efectivament hi acudí, però abans de procedir
s’adreçà als assistents i demanà disculpes, per si algú no era creient, als que
convidà a respectar en silenci la pregària dels altres...I, òbviament, el
sínode fou tot un exemple del tarannà dialogant, obert, senzill i testimonial del
nou bisbe, que si bé conquerí el cor i la voluntat dels gironins, no era del
grat dels de l’Opus...perquè deien –bona excusa té el malalt!- que no calia
dir-li Dr. Camprodon, perquè no tenia títols...Quina barra! Encara amb
nosaltres –la família Adell/Ferré- tindria un últim detall, quan anàrem
traslladats a València, en escriure’ns una lletra de comiat i de bons desigs
“en tornar a casa”. Desprès i des de València estant hem seguit la trajectòria
cívica del bisbe Camprodón, fins a la seua jubilació i tothom sap que ha estat
exemplar i compromesa, no només amb l’església catalana i els seus fidels, sinó
amb els ciutadans i ciutadanes i els seus afanys –inclosa la dimensió
històrica, cultural i lingüística-.
La nostra vinculació més directa,
però, fou a la parròquia de Sant Salvador, a l’extraradi, a tocar a la Devesa,
on ens vinculàrem i participàvem a les lectures del diumenge. Allà, amb mossèn
Joan, tinguérem molta relació i els nostres fills, Marc Vicent i Maria Rosa
prengueren la comunió, en un clima de senzillesa postconciliar que,
malauradament, ha anat involucionant desprès i molt. També fou batejat allà
mateix el nostre tercer fill, Pau, nascut a Girona. Però ja no fou mossèn Joan,
que havia faltat poc abans, sinó mossèn Jaume Julià, conegut i amic nostre
perquè era el consiliari del nostre grup dels equips de la Mare de Déu.
Sobtadament emmalaltí jove i ja a les sessions del sínode apareixia molt
desmillorat. Quan faltà, el funeral a la parròquia el celebrà el bisbe diocesà,
acompanyat del bisbe Cases, que vingué expressament de Castelló: fou un acte
molt emotiu i massiu i companys seus capellans portaven el fèretre amb les
lletres de J.P.R –Joan Pons i Ribas-. Pel que fa als equips de la Mare de Déu
–EMD- ens vinculàrem aviat i encara mantenim el contacte i l’amistat amb els
components del nostre grup: Mn. Julià, el Suñé, els Cerdà, els Suquets, els
Buch...Participàvem activament i alguna temporada fórem els coordinadors i
viatjàvem a Barcelona.
Un tema important, en el nou context
cultural en què ens trobàvem, fou la llengua. Desinformats i manipulats com ens
trobàvem pel franquisme imperant, manteníem la llengua en el nivell de relació
oral i quasi domèstic i encara, perquè havíem començat a parlar –de Castelló
estant- als nostres fills en castellà...per allò de “facilitar-los” la seua
incorporació “còmoda” al món escolar i de relació social. Aviat, però, ens
adonàrem que allò no tenia trellat i fou la nostra estada a Girona la que
determinà el canvi progressiu. Val a dir que allà era tot molt normal: català
al carrer, català a l’església, català al món cultural...i aviat català a
l’escola. Jo feia per incorporar-me amb naturalitat al nou estatus encara que,
aviat, em detectaven l’accent: “Sr. Adell, que vostè és de Lleida?...” A les
escoles vaig començar a interessar-me pel tema i m’agradava conèixer els
llibres –pocs encara: el de Martorell etc.-, que es feien servir per a
l’ensenyament del català. Fins i tot amb Ferran Ferrús havíem participat en
alguna sessió per a mestres...L’anècdota, però, més reconfortant me la
proporcionà l’amic Solà, inspector de “bachillerato”. Ocorregué que, arran de
la nova estructura del sistema educatiu implantat per la llei Villar, a la
Delegació del MEC de Girona, s’incorporà -a intermitències- un inspector
d’ensenyament secundari “de districte”, amb seu a Barcelona fins aleshores.
Així el
company Solà apareixia per Girona de tant en tant i compartíem algunes
gestions: per exemple a Ripoll, on s’havia començat la construcció d’un
institut –i em vaig trobar d’aparellador a un antic company d’estudis de
magisteri- i, degut a l’ampliació del nivell bàsic fins als 14 anys, per a tots
els estudiants, ens faltava lloc a les escoles. Vaig pactar aleshores amb Solà
la cessió d’algunes aules per ubicar l’alumnat de 5è, 6è, 7è i 8è –part del
qual abans feia 1r, 2n, 3r i 4rt de batxillerat- i ens teníem que trobar allà:
ell venia de Barcelona i jo pujava des de Girona. Despistat com era el company,
jo no perdia oportunitat de recordar-li la cita i ell, cada vegada s’ho
apuntava...la qual cosa em feia sospitar que no controlava el tema, perquè en
anotar-s’ho una vegada a l’agenda n’hi havia prou. El cas és que, en alguna
d’aquestes converses, se’m quedà mirant i distret i jo que li dic: “Ep Joan,
què passa ara?” “Res, res, Marc –em contestà- és que has dit un enguany preciós”. “Guaita! Què com es
diu?” vaig respondre i ell: “Així, així...però aquí ha caigut en desús i gastem
la paràfrasi aquest any...Enguany ha
quedat per al registre literari”.
Els
Solà venien de Girona i a la Rambla, un d’ells, tenia una òptica a la que
anàvem sovint: era un germà del meu company, alt i corpulent –per no dir
panxut...- d’agradable conversa, que ens aconsellà un oculista a Barcelona. Era
l’època de les visites per Marc Vicent i, finalment, anàrem per contrastar
l’opinió dels Barraquer. Fins i tot l’òptic li feu al xicon unes ulleres de
submergir-se, graduades i pot ser un fill o nebot seu estava de professor de
Lògica, al col·legi universitari de Girona, quan jo em vaig reenganxar a fer
Psicologia...Siga com siga aquell “bagatge” lingüístic m’acredità per a portar
la ponència del “valencià”, en incorporar-me a València. Curiosament –i
inconscientment, en la terminologia freudiana- la gent més conservadora -i
“blavera”- de la Inspecció de València, fou qui “argumentà” que jo era la
persona adient, per dur endavant la ponència del “valencià” (!)
Del temps de Girona, també, ens ha
quedat l’hàbit de llegir premsa en català: primer fou el setmanari “Presència”,
en format de revista, desprès el diari EL PUNT que aviat s’imposà a Los Sitios i, finalment, l’AVUI que aparegué estant
nosaltres allà i significà tot un esdeveniment. I encara dura, perquè ara a
València i des que hi arribàrem, estem subscrits a l’AVUI i rebem, així mateix
EL PUNT, bé que com a setmanari, amb el suplement de “Presència”.
Tot no és bonic, a la Inspecció.
Efectivament, la cara menys amable de
la funció inspectora és la dimensió disciplinària i saber encarar les
circumstàncies sociopolítiques del moment. Respecte a la segona qüestió val a
dir que varen viure, a Girona, una
situació delicada per la descomposició del tardofranquisme i els ensurts de la
transició, sovint amb convocatòria de vagues, del que el sector docent resultà,
lògicament, afectat. Tan bon punt es veié que el règim estava a les acaballes,
es feu present la pressió sindical i política, que continuà en augment en temps
del govern d’Adolfo Suárez. Així, sovint, es convocaven aturades a
l’ensenyament i la Inspecció rebia l’ordre de personar-se als centres i mirar
què passava.
Comanda,
òbviament delicada, doncs les relacions habitualment cordials amb els mestres
–especialment amb la direcció dels centres-, es veia enfosquida per la cautela
mútua: jo em preguntava què em trobaria i com em rebria la gent i la gent es
preguntaria què venia a fer l’inspector i si em mirarien, aleshores, amb
malfiança. Em venen al cap, ara, dues experiències puntuals: una la del “Dalmau
Carles”, al barri de Santa Eugènia de Girona i l’altra de les aleshores
“Escoles Graduades” de Salt. En el primer cas no hi havia alumnat al centre,
per bé que els mestres hi eren a dins, suposadament reunits. Així que, en
trobar tancada a porta, vaig donar un vol per l’exterior de l’edifici i,
finalment, vaig provar de trucar el timbre de l’entrada, sense resposta. Vaig
insistir amb el mateix resultat i, finalment, vaig tornar a l’oficina a donar
compte a la cap, Anna Maria Oriol. Si em sentiren o no, no vaig voler
esbrinar-ho, però en les vistes posteriors vaig notar una certa prevenció en
Martí, el director, un antic i jove aleshores mestre de Les Planes, al que jo
havia coneixia i havia visitat en aquell centre, que dirigia, també aleshores,
el Sr. Pou. La gent estava sensible i no era difícil d’entendre. Nosaltres a la
Inspecció també ho estàvem, pot ser per alguns motius compartits i altres
específics del deteriorament de la nostra funció.
L’altra
experiència –pot ser anterior, perquè hi havia encara alumnes pel pati- fou a
Salt: efectivament encara estaven en peu les antigues escoles i, en veure’m des
de dins, el Sr. Delgado vingué a obrir-me amb cara de preocupació. El vaig
saludar mirant d’aparentar normalitat i en digué: “estem reunits”. Així que el
vaig seguir i accedírem a un espai que feia de sala de professors: el detall de
la trobada no el tinc enregistrat del tot. Crec recordar que els vaig saludar
genèricament, doncs eren asseguts al voltant d’una taula i els faria alguna
reflexió sobre que, malgrat la legitimitat de les seues reivindicacions,
l’alumnat no en tenia cap culpa i apareixia “despendolat” pels patis de
l’escola...Estigueren discrets –com jo, val a dir-ho- i als més majors se’ls
veia un tant incòmodes, mentre la veu cantant la portava Mitjà –Josep Mitjà i
Figueres-, un mestre jove i combatiu que ara és a la Inspecció, després d’haver
passat per la direcció d’aquell centre, quan es feu l’escola nova i se li
(im)posà el nom de “Menéndez Pidal”, que es canvià a la mínima oportunitat pel
de “La Farga”. Bé, finalment i una vegada estigué tot dit, jo vaig haver
d’anar-me’n i allà es quedaren “reunits” els mestres de Salt...
Uns
quants anys més tard i amb els ànims més asserenats, li sentia explicar a Mitjà
que “...encara com el Sr. Adell es presentà amb la revista Cuadernos para el Diálogo, a
la mà...” Volia dir que em tenien -malgrat el moment i la condició de
“vigilant” atribuïda a la Inspecció- com una persona que escoltava...De manera
que el meu gest inconscient –portar a la mà “Cuadernos”- contribuí a apaivagar
els ànims dels mestres... Realment es tractava del monogràfic dedicat a la
reforma educativa i l’havia adquirit de camí, segurament al quiosc que hi havia
en front de l’oficina a l’avinguda Jaume I. I no fou l’única vegada que Josep
Mitjà –tot i la seua actitud bel·ligerant envers l’administració- em dedicava
alguna atenció. Açò ho contava Anna Maria Oriol, que feia més vida d’oficina
–com a cap que era- que no jo: sembla que el ja director de les escoles de
Salt, anà a reivindicar alguna cosa a la delegació d’ensenyament i, com que no
se l’escoltaren com ell volia, anava irat per aquells passadissos dient
“...aquí, amb l’única persona que es pot parlar és amb el Sr. Adell...”
Òbviament -i en el fons- allò a mi no em feia cap favor, perquè deixava en
evidència els meus superiors, que em miraven amb una certa desconfiança. I que
conste que al tal Mitjà no vaig deixar de cridar-li l’atenció si convenia, com
ara quan barrejat amb la legítima crítica al règim que acabàvem de soterrar
–encara que ai! mai no s’acaba de soterrar una dictadura: els seus tics hi ha
qui els ha heretat amb escreix-, hi posava ell els pobres mestres de la
postguerra, que es veien obligats a guardar “les formes” tot i incloent als curricula els continguts de formación de l’espíritu nacional...
Pot ser
vaig ser un pèl dur, però no vaig estar-me de dir-li i per escrit unes quantes
coses. Malgrat això varen mantindre unes
relacions fluïdes i fins i tot cordials: ell s’implicà en la moguda de colònies
d’estiu, juntament amb la seua xicota i a l’escola complia amb
professionalitat, val a dir que amb la col·laboració eficient d’una mestra jove
i llesta, que jo m’havia trobat anys enrere a Brunyola i que acabaria essent
consellera de la Generalitat: Irene Rigau. Feien una bona “parella” i malgrat
la seua militància política d’esquerres i la seua beligerància amb
l’administració, mai no deixaren de ser respectuosos amb mi, alhora que
cordials. Segurament perquè jo els donava peu: jove i no gens dretà, alhora que
vocacionat per millorar l’escola i el sistema educatiu, mirava d’implicar-me
fins a dalt de tot i d’acostar-me als mestres...malgrat que el Sr. Bordas em
digué allò de “correcte però distant...”
El cas
és que la Srta. Rigau donà un molt bon exemple de “saber estar”, en un centre
de col·laboració que fèiem a Salt, al
menjador de les noves escoles: jo ja havia intervingut i vaig passar-li la
paraula a Maria Serra, que també participava. Sembla que es produí un cert
enrenou entre la gent, símptoma de cansament per la llarga durada de la trobada
i en això que Irene agafà el micro i manà silenci amb autoritat, dient als seus
companys mestres –el local estava ple a vessar- que allò era impropi i que
calia “respectar a la Sra. Inspectora, que estava en ús de la paraula...” Amb
el temps Irene Rigau fou directora general de Formació i consellera de Benestar
a la Generalitat de Catalunya i val a dir que, en un viatge que féu a la
conselleria d’Educació de València on jo estava aleshores de cap de servei, em
localitzà i pujà al meu despatx a saludar-me. No cal dir que vaig estar molt
content i agraït.
En aquell context de Girona es produí,
també, una situació de malestar generalitzat que val la pena recordar: fou el
tema de les “permanències” o repassos. Val a dir que a Catalunya més que no en
altres llocs, des de temps immemorial, l’alumnat aportava una quota econòmica
-variable segons localitats i circumstàncies- a l’ensenyament ordinari. Això
comportava, habitualment, la perllongació de l’horari escolar, que s’havia mig
reglamentat en forma de permanències, en els últims anys i generalitzat per tot
–a Castelló mateix nosaltres hi havíem participat, com a mestres-. La
“reglamentació” suposava que s’havia de deixar el 10% de l’import, a l’escola,
per despeses de material, en la qual cosa quasi ningú no gosava entrar. D’altra
banda s’autoritzava (?) una hora, però majorment se’n feien dues –i es cobraven
dues, es clar- i tot i la seua “voluntarietat”, es prestava a abusos i
discriminacions.
Òbviament
en un ensenyament per definició públic i gratuït, aquella situació grinyolava
fortament, així que s’intentà des de la Delegació –Calsina ho promogué-
“regular” el tema: primer reduint a una hora les tals “permanències” i desprès,
arran d’una millora econòmica en els havers del professorat, que es
mantinguera, però sense suposar cap despesa a les famílies. Allò provocà un
daltabaix molt fort: la resistència dels mestres fou palesa i el malestar i les
reunions amb directors i claustres se succeïen, fins i tot el Sr. Sels, del SEM
intervingué de mitjancer –o millor de “defensor” dels interessos del
professorat-. Jo mateix, que tenia amistat personal amb alguns mestres, vaig
passar-ho molt malament. La cosa s’anà apaivagant, en la mesura que les
millores econòmiques dels funcionaris eren més substancioses i, aleshores, es
donà un fenomen curiós: aquelles dues hores tan “necessàries” als alumnes –i les
seues famílies que les “demanaven”- no només es rebaixaren a una, de seguida,
sinó que aleshores ni això tampoc. I, a poc a poc, aquella “gratificació”
oficial incorporada al sou, per romandre una hora més i atendre als alumnes més
endarrerits, “ja no calia” (!). Es reduí a la presència -sense alumnes- del
professorat, una hora més al centre i també això s’anà deteriorant amb el
temps, fins que quedà només en el record dels més antics...
Una altra cosa eren les classes
particulars, fora de l’escola, que a Girona –com per tot arreu- s’havien
generalitzat, en forma d’acadèmies de preparació de batxillerat. I val a dir
que, gràcies als mestres “de poble”, generacions senceres d’estudiants de la
ruralia feren carrera, que d’una altra manera no haguera estat possible.
Fora d’això, són de mal recordar els
episodis en què es produïa alguna situació desagradable amb alguna persona en
concret: només arribar a Girona vaig conèixer a un mestre de Ripoll, que estava
temporalment separat acusat d’abusos a menors. El Sr. Mestres m’envià a seguir
el tema i em vaig entrevistar amb ell: el mestre ho reconeixia i es trobava
penedit. Finalment sembla que demanà el trasllat a Barcelona. El cas és que és
una situació molt delicada i parlant del tema amb Justo Fonseca -que s’havia
diplomat en Psicologia- era del parer de fer intervencions no només
administratives o disciplinàries, sinó d’assistència psicològica a les persones
afectades. I tenia raó, perquè lamentablement el cas no era únic i no se
solucionava amb un desplaçament de destinació. Al poc de temps a Osor es donava
la mateixa situació i vaig haver, també, d’intervenir, passant uns mals moments
i fent-los passar també al pobre mestre. Perquè –en el fons- es tractava de
personalitats turmentades i insegures, incapaços de controlar uns instints que,
en presència dels alumnes indefensos –xiques en aquest cas-, els podien i es
deixaven portar. Aquell mestre ja tenia antecedents i estava casat amb una molt
bona mestra del mateix centre, per a més inri. No cal dir que l’episodi la
deixà, també a ella, avergonyida i molt “tocada”.
Un
altre caire tenien les situacions com la creada per un mestre, ara de Lloret,
que tenia a tothom en un ai al cor, començant pel director aleshores Sr. Pau.
Havia jo ja detectat alguna cosa, en la visita a les classes: pedant, agressiu
i amb pretensions de graciós. El director m’ho confirmà: estava enemistat amb
la major part dels companys, no tots perquè sempre hi ha algú que “passa del
tema” perquè li puja la pressió (!) i d’altres perquè els cau simpàtic algú que
munta “un ciri”. El Sr. Pau estava molt afectat i hagué de demanar la baixa
mèdica i ser atès en consulta psiquiàtrica. A més, a la caserna local de la
guàrdia civil s’havien rebut –per a vergonya nostra- denúncies contra el tal
mestre, la qual cosa li donà al tema una dimensió pública desagradable i
notòria, que no afavoria gens al necessari bon nom de l’escola. En passar-li tota la informació al delegat
d’aleshores i company inspector, Calsina, ordenà l’obertura del corresponent
expedient i em nomenà instructor. M’acompanyà Rosa Maria Mestras, filla del Sr.
Mestras i funcionària de la delegació d’Educació, en les vistes successives per
realitzar les actuacions adients: “pren-te un cafetot”, em digué el matí que
començàvem les entrevistes amb els mestres del centre, els pares, els alumnes i
el propi interfecte, que no semblava conscient de la gravetat de l’assumpte i
del moment.
Acabades
les intervencions previstes en la llei de procediment administratiu, preparàrem
la corresponent proposta de resolució, que varem traslladar al delegat del MEC,
Sr. Calsina. Finalment la resolució fou la del trasllat forçós, durant un curs,
a una altra localitat, Figueres en concret, una ciutat prou més gran que Lloret
i la segona de la província, amb la qual cosa el personatge no se sentí, en
absolut, “castigat” per la seua conducta i les persones de bé que patiren les
seues agressions –morals, psicològiques i verbals-, es trobaren decebudes quan
no burlades. Jo mateix tampoc estava d’acord amb la decisió del delegat.
No
arribà a expedient –i pot ser millor, desprès de l’èxit de l’episodi de
Lloret-, però a Puigcerdà haguérem de patir les rareses d’un mestre valencià,
jugador i conflictiu amb els companys i les famílies: Vicens, el director, em
féu la confidència, en una de les visites freqüents que hi feia a l’escola i el
vaig entrevistar. Em va semblar un pobre home, atribolat per problemes
familiars que derivaven en l’afecció al joc –en nomenà Monte Picayo de
València- i en una mala relació amb la gent. Vaig mirar d’ajudar-lo i
entendre’l, alhora que posar-li les coses en clar, per reorientar el tema i
sembla que la resta del curs que estigué allà la cosa no passà “a majors”. Al
curs següent ja no tornà, hauria concursat i, segurament tornat cap a València,
perquè no vaig saber res més d’ell.
També a
Puigcerdà, al poc d’arribar a Girona em vaig trobar amb un tema insòlit: la
falsificació de les notes de batxillerat, per part d’una acadèmia. No vaig fer
cap intervenció directa, però vaig parlar amb el jutge: Vicens m’acompanyà. El
cas és que a l’acadèmia en qüestió es preparaven batxillerats lliures, que
s’examinaven a La Seu d’Urgell, amb bona acceptació de les famílies perquè els
“resultats” semblaven bons...fins que algú descobrí l’engany: es falsificaven
les notes, senzillament. Hi hagué molt d’enrenou i els pares, desprès d’algunes
visites i contactes amb l’institut de La Seu, denunciaren el cas al
jutjat...L’acadèmia acabà tancant, lògicament.
I
encara es podrien afegir alguns episodis més, no massa agradables: a Ripoll,
per exemple, en una de les primeres visites vaig estar a l’escola d’educació
especial –tema el de l’educació especial al què dedicaré algun deteniment en
una altra ocasió- i vaig conèixer a les dues mestres, molt joves les dues. Una
d’elles estava casada i esperava una criatura: pot ser vaig tornar alguna
vegada més, però al poc de temps vaig rebre la notícia que la pobra mestra
embarassada s’havia mort, la qual cosa m’impactà. Lògicament, a la primera
oportunitat, vaig voler donar el condol a la família, directament i fou l’altra
mestra la que m’acompanyaria –amb tota probabilitat- a casa de la difunta: feia
poc de l’esdeveniment i vaig trobar els seus pares i el marit desconsolats,
perquè a més el que jo no sabia és que la criatura que esperava, tampoc
sobrevisqué. Vaig passar un mal moment, d’aquells que triguen a oblidar-se,
davant la impotència i la tristor d’aquella gent. Finalment em vaig haver
d’acomiadar amb les paraules formals habituals i molt afectat també...Anys
desprès vaig saber que Pere Joan Serdà era parent seu.
Tampoc
vaig passar-ho massa bé, en assistir al funeral d’una mestra d’Olot –d’on jo
era inspector de zona, una vegada jubilat el Sr. Mestras-, que patí un fatal
accident a l’escola, en perdre peu en una de les escales de l’edifici: el bac
fou desafortunat del tot i no es pogué fer res per recuperar-la. En saber-ho i
a més de les diligències oficials administratives pròpies, el delegat –Artur
Calsina- em comissionà per assistir al soterrar: no cal dir que la parròquia
d’Olot estava a vessar i jo no vaig gosar més que situar-me en un lloc discret
al cap del temple, prop de la família, de renom a la ciutat, perquè hi havia
algun metge i, fins i tot, algun pintor reconegut.
Girona encara.
Foren només deu anys, però densos i
viscuts amb il·lusió: d’entrada érem molt joves, amb el fills menuts –Marc
Vicent i Mª Rosa- i encara ens nasqué el gironí de Pau –que fou una aventura i
un risc, perquè Tere estava operada de ronyó-. De fet suposà un canvi molt gran
en la nostra vida i tinguérem la sort de trobar un ambient molt bo, d’amistats,
de religiositat compromesa –als EMD i a la parròquia- i de molt bons
professionals: a la Inspecció i a les escoles, però també al món cultural de la
ciutat. En concret Tere a l’escola –estigué a l’annexa, a Vila-roja, al
Bruguera i al Dalmau Carles- i jo a la Inspecció, trobàrem molt bon ambient: el
nivell del magisteri gironí era alt i la gent era respectuosa i atenta. Jo em
vaig trobar afalagat, per allò de “Sr. Adell” amunt i “Sr. Adell” avall que,
lògicament, m’obligà a mostrar-me igual de respectuós i atent amb la gent.
I
encara s’afegia el tractament que ens donaven, per escrit, en rebre
comunicacions oficials dels ajuntaments i altres institucions: “Il·ltre Sr. Inspector...” Al respecte algú
em féu un petit canvi al meu cognom, atès primer que hi hagué el primer
conseller d’Educació –que féu una primera i discreta visita a Girona, per
entrevistar-se amb Calsina i preparar el traspàs de competències: jo mateix
me’l vaig trobar a la sala de juntes amb el delegat- i que es deia Guitart i
“Agell” i segon, perquè el cognom Agell era també corrent a Girona i, en
concret, a Salt em vaig trobar amb un comerç amb el rètol del propietari
–“Agell”-. Així que tampoc em vaig estranyar massa que algú em diguera Sr.
Agell...
Aquells
anys d’estada i totes aquelles experiències feren que mantinguem –encara que
afeblits, per la distància i perquè els anys no passen debades- els nostres
vincles amb Girona: els Castro, els Vilamitjana, la vídua d’Adrián, Mª Teresa,
els Sunyé i la resta de l’equip de la MD, de què formàvem part –Jaume Julià,
els Suquets, els Serdà, els Buch...-, Anna Maria Oriol, Calsina, Mª Serra
mentre visqué, el Sr. Sels mentre vivia...Com tampoc és rar que la sèrie
“Ventdelplà” m’enganxà –a la primera època- pel record de Breda, que és
l’escenari principal de la producció de TV3: els indrets que apareixien
–especialment l’església romànica, de campanar inconfusible- i fins i tot
l’escola, que vaig voler reconèixer en els accessos des del pati a l’edifici
antic, que es veia remodelat. I lògicament en venien al cap records de les
visites al col·legi, a l’ajuntament, a la parròquia –a la què anomenaven
“monestir”- i on una vegada el mossèn, “pagat” de l’arquitectura del temple, en
ensenyar-me’l per dins, em deia: “açò és una catedral...” i a fe que, en menut,
ho era.
Així
que, en aparèixer el paper de directora de l’escola, a la sèrie, em venia al
cap, la primera directora que vaig conèixer a Breda: la Sra. Ruhí –i el seu
marit també mestre de l’escola- i el que la substituí anys més tard: el Sr.
Cortizo –Antonio Cortizo Cid!, desprès ja no he tingut tanta facilitat per
memoritzar els noms dels centenars i milers de mestres que he conegut, clar-. I
aquell matrimoni, que se’ls veia tan enamorats...i aquell altre mestre que
abans de l’oficialització del català a l’escola ja el gastava amb naturalitat i
que un dia, en entrar jo a la seua classe, parlava ell de “la Mediterrània, la
nostra mar...”
També,
des de València estant, vaig rebre una invitació de l’escola de Salt –ara “La
Farga” i aleshores “Menéndez Pidal”- d’escriure alguna referència o record,
arran dels 25 anys de la seua existència: ho vaig fer amb molt de gust i ho
vaig titular “25 anys no són res...O sí?”, glossant aquella inoblidable cançó
de Carlos Gardel. Desprès m’enviaren el llibre de col·laboracions que
publicaren, incloses nombroses fotos de grups d’alumnes, a fe que molt diversos
i “colorits” –sembla que és una de les escoles de Girona que més immigrants
acull-. Al respecte em ve al cap una anècdota –o dues- de la seua inauguració
als anys setanta, per substituir els vells edificis de l’escola: d’entrada la
insistència i la proposta formal del nom “Menéndez Pidal”, venia de
l’ajuntament de Salt i del seu alcalde, que tenia una forta semblança a José
Maria Pemán...
I les
dues anècdotes foren: la primera que “obligàrem” a les autoritats -el director
general del MEC, aleshores Dn. Eugenio López y López, “Genín” per als amics, al
governador civil, Dn. Victorino Anguera Samsó i altres, a recórrer amunt i
avall el pati, amb gravilla, per
demanar-los que calia asfaltar-lo o adequar-lo mínimament i que així no es
podia quedar. La cosa sortí efecte, a la vista del polsim acumulat a les
sabates de les autoritats i la incomoditat del recorregut, especialment perquè
les “manoletines” de xarol del governador –un pèl presumit ell- quedaren
desfetes... El Sr. Delgado ja havia deixat la direcció i la “passejada” pel
pati la planejàrem Mitjà –Josep Mitjà i Figueres- i jo mateix. Josep, tan
contestatari amb l’autoritat –encara que amb mi es comportà sempre- ha acabat
fent d’inspector(!): m’agradaria recordar-li a ell i avisar els seus profes,
com era de rebel en la seua joventut...La segona anècdota fou que s’acabà el
xampany i esdevingué una aventura trobar-me, de fresc, i al moment, perquè a Dn.
Eugenio, si no era molt fresc –i abundós: en tenia fama- no el volia...
I
encara que no tant com voldríem, hem fet algunes escapades a Girona: amb motiu
de la jubilació de Maria Serra, per trobar-nos amb la gent de l’equip de la MD,
per visitar a la vídua de Sunyé, Anna Maria, a Maria Teresa –vídua d’Adrián- o
a Rosa Vila –vídua de Castro-; en tornar de Prada, l’any que anàrem a presentar
el llibre d’ “Autoestima i PPCC”; al casament de dos fills dels
Sunyé...Lògicament aprofitàvem per anar a saludar a més gent: algun funcionari
de l’antiga Direcció Territorial –com ara la Rosa Maria Mestres, filla del sr.
Mestres-, els Vilamitjana, la família Calsina, la família Sels...Ens trobàrem,
també amb Pi Ventós, el mestre-director de Germans Sábat, amb el fill del dr.
Folch, el farmacèutic...i fèiem recorreguts, Tere i jo, per una Girona idèntica
a la de la nostra època, tot i que molt canviada. Ja és coincidència que amb
motiu de la boda de Maria, la filla menuda dels Sunyé, anàrem a hostatjar-nos
al mateix hotel només arribats a Girona, quasi quaranta anys abans: el
“Comptal”.
Un
dels primers viatges de retorn a Girona fou amb ocasió de la jubilació de Maria
Serra, a la què també acudiren Ferran Ferrús i Maribel, la seua dona: fou un
acte bonic i amb representació institucional important –hi era l’alcalde
d’aleshores el Sr. Nadal, desprès conseller i l’aleshores conseller
d’ensenyament Sr. Guitart-, a més de les autoritats acadèmiques del moment, com
la srta. Irene Rigau -de la què he parlat en alguna ocasió- que estava de
directora territorial, el sr. Arnau –director de l’escola d’enginyers i
assessor de Formació Professional, en temps- i companys d’Inspecció antics
–Calsina, Oriol- i nous –Mitjà, el director de Salt a la meua època, Otero i
altres-. Hi hagué –Maria era molt catòlica- la missa corresponent a la
parròquia dels claretians i, tot seguit, l’acte acadèmic i gastronòmic en un
local dels afores de Girona –tinc algunes fotos-. El cas és que, a l’hora dels
parlaments, em demanaren unes paraules com a antic company i en nom dels que
ens havíem desplaçat a l’acte: fou emotiu homenatjar a Maria i dedicar-li unes
paraules enmig de la gentada que hi havia –molts d’ells mestres, als que jo
coneixia i em coneixien. I encara vaig fer-li un petó a Maria Serra, que no era
gens amiga d’una tal manifestació d’afecte...Anys més tard varem saber -per
Anna Maria Oriol- que estava internada en un centre per a la tercera edat i amb
problemes de memòria i, al poc, va faltar.
Una altra persona a la què visitàvem
quan ens encontràvem a Girona, fou el sr. Sels, -Dn. Miguel Sels Güibas, quan
el varen conèixer-. De Miquel Sels ja
n’he parlat i tot i la seua adscripció política al “règim” –era el delegat del
SEM: Servicio Español del Magisterio-
era una persona servicial i gens sectària. Amic, això sí d’estar en tots els
llocs i de relacionar-se amb les autoritats. No deixà mai, però, d’exercir com
a director escolar, primer del col·legi “José Antonio” del què jo vaig ser
inspector i, desprès, del “bisbe Lorenzana”, conegut com el “col·legi verd”. El
cas és que s’esforçava per quedar bé i això es palesava a la festa anual de
Sant Josep de Calasanç, que cobrà al seu temps un relleu considerable: cada any
es feia en un lloc de la “província”, des de la costa fins a l’interior, amb tot
la solemnitat, com ara a Olot, on hi hagué de ponent –abans del magnífic dinar-
l’aleshores jove professor d’economia i desprès president de la borsa de
Barcelona, sr. Joan Hortalà. Sels, a més, era el representant de COMAES: Cooperativa del Magisterio Español- molt implantada entre els mestres i amb
ofertes molt interessants i variades.
Fumador impenitent, però, hagué de
sotmetre’s a una traqueotomia i feia patir sentir-lo “parlar”, quan el
visitàvem: la seua esposa –la sra. Maria- també ens tenia afecte. Al respecte,
Anna Maria Oriol, molt amiga de Sels, però un pèl burlona contava l’anècdota
que, quan es casaren, aparegué a la premsa local la notícia que “Dn. Miguel Sels etc.” havia
contret matrimoni amb “la acaudalada señorita, Maria...” Justament per COMAES
havien adquirit dos habitatges contigus, d’un edifici de nova planta i allà
vivien, en bona part dels records, amb un ample despatx dedicat a les “orles” i
objectes de reconeixement que conservava de l’època. Cada any, a més, ens
felicitàvem per Nadal, fins que vam saber que havia faltat i varen donar-li el condol a la seua esposa.
Amb
Arturo Calsina varem mantindre una relació correcta, però no cordial, atès que
acabava de ser nomenat delegat del Ministeri, un càrrec que suposà per a la Inspecció
relegar-la a un segon terme. Calsina, a més, no volia ser acusat d’amiguisme
amb el seus companys i encara accentuava més la funció directiva. De fet, la
seua coneixença de la província, en temes escolars –dels seus anys a la
Inspecció, alguns d’ells a la jefatura- feia que prenguera decisions o
elaborara propostes –com la del mapa escolar- sense consultar als seus
companys. I d’això es dolia –i no s’amagava- especialment, el sr. Mestres,
inspector militant, molt treballador –s’enduia a la platja, en ple estiu, tasca
de l’oficina i muntava una taula plegable al bell mig de la sorra i, mentre la
seua dona, la sra. Rosa prenia el sol, ell allà que s’engrescava fent feina- i
crític amb les “novetats” ministerials, especialment amb l’estructuració de les
direccions territorials i l’arraconament de la Inspecció. Això ens ho feia
viure i ens predisposava no del tot favorablement vers la tasca de Calsina, tot
i reconèixer-li bona voluntat, dedicació i competència. Últimament Arturo es
troba delicat de salut, encara que bé del cap. La Margarida, la seua esposa,
que té millor salut física, comença a patir problemes de progressiva
deteriorament mental. Això féu que, tot
i l’interès de l’Anna Maria Oriol de vindre a Barcelona els dos, quan varem
celebrar els actes acadèmics a la facultat d’història a Barcelona, en el
centenari del bisbe Climent –el 2006-, no ens acompanyà. Sí, en canvi, Justo
Fonseca que, tot i la bona salut aparent, faltà a l’any següent.
Amb qui mantinc un contacte si no
sovint, regular és amb Vicens: Josep Vicens (Quintana...) era mestre de
Puigcerdà, quan hi vaig arribar la primera vegada i aviat director, en un
moment i una època delicada i complexa: estaven les aules en locals diferents i
en edificis ja antics, així com també les cases dels mestres tenien alguns
problemes i el MEC féu una l’operació insòlita –aconsellat per Calsina, com he
explicat en un altre lloc- en adquirir el que deixaven els escolapis: espaiós,
magníficament ben situat i funcional. Això ens permeté anar comarcalitzant la
zona i portar, per transport, l’alumnat dispers i de les escoletes dels
voltants, que acabàrem suprimint-les, amb l’episodi de Meranges, que també he
explicat ja. L’edifici tot just adquirit pel MEC ens ho facilità, perquè es
mantingué el servei de menjador dels escolapis: en realitat el centre era un
internat –“de niños mal de casas bien”
de Barcelona, com deia algú-...Amb Josep, dic, ens hem vist desprès, en un
parell d’ocasions: la primera fou quan anàrem amb Juli i Lola, un cap de
setmana i ens hostatjàrem a l’hotel-refugi dels “Isards”, que acollia a grups
organitzats que feien excursionisme amb uns ajuts de la Conselleria de Cultura:
férem un recorregut per la Cerdanya –Alp, la Molina, els llacs de Meranges,
Puigcerdà, Llívia...-
I ens
citàrem –amb Vicens-, justament a l’accés a Puigcerdà enfront de l’antic
col·legi dels escolapis. El presentàrem als nostres amics i férem una llarga
passejada, recordant jo els indrets del Puigcerdà del meu temps, amb alguns
canvis lògicament: el llac, però, el famós llac de Puigcerdà –a la vora del
qual hi havia l’acadèmia del Sr. Avellanet- amb cignes com els que jo havia
vist vint anys enrere, allà hi era...També passàrem a Llívia, d’on Vicens era
l’alcalde aleshores i no deixàrem de visitar la famosa farmàcia –segons els
entesos, bé que addictes, la primera d’Europa-. Encara ens trobàrem una segona
vegada, amb Vicens, quan férem el primer viatge a Prada, doncs des de Barcelona
pujàrem cap a munt, en direcció a Ripoll i per la collada de Tosses a Puigcerdà
i Llívia on ens hostatjàrem, precisament en un hotel, al restaurant del qual
havia jo dinat, en alguna de les meues visites a les escoles del poble. Així en
arribar, vaig trucar-li a Vicens que es va mostrar –no cal dir-ho- sorprès de
sentir-me i varem quedar al mateix bar de l’hotel: jo entrava i ell estava
d’esquena, però el vaig reconèixer de seguida i es produí el natural i afectuós
encontre entre l’antic director –i sempre amic- i l’antic també inspector –i
també sempre amic-. Parlarem de l’objecte del nostre pas cap a Prada –en
participar a la UCE: Universitat Catalana d’Estiu-, de la seua vida de jubilat,
també, de la família etc. I en això que baixà Tere i el saludà també. Ja es
coneixien de la vegada què férem estada a Alp, amb Juli Moreno i Lola, quan
també visitàrem a Narcís Salvador, del què he perdut la pista, doncs em
tornaren la felicitació de Nadal de l’altre any, adreçada al poble d’All on
vivia amb la seua dona. Bé ens acomiadàrem de Vicens amb salutacions per a la
seua família i a l’endemà marxàvem cap a Prada.
Un altre contacte que mantenim és amb
Joan Domènech (i Moner), ni que siga, d’any en any per felicitar-nos el Nadal:
Joan fou un mestre de Lloret, molt treballador i responsable, director un temps
d’una escola d’allà, es llicencià en història i ha esdevingut un escriptor –i
poeta- consolidat, fins i tot càrrec públic amb els de CIU, com a delegat de
Cultura a Girona.
També
-i des de València estant- vaig conèixer el desgraciat accident automobilístic
del sr. Sala i sra. i vaig contactar amb la seua filla menuda, aleshores
inspectora a Barcelona, encara que jo coneixia més a la major –Teresa- i al seu
marit, Ramón, mestres de Salt, quan jo hi era per allà. Vaig lamentar-ho molt i
ho vaig fer saber, perquè certament Francesc Sala fou un puntal a la Inspecció
de Girona, autèntic cap de negociat i ànima de l’oficina d’Inspecció. La seua
senyora Mª Teresa Sala havia estat de directora –i una directora amb caràcter-
a Sarrià de Ter i crec recordar, fins i tot, haver estat a sa casa en una
ocasió. El cas és que el cotxe del sr. Sala, en aquell temps, portava un
adhesiu típic amb fotos i amb allò de “no corris...” Una llàstima de veritat.
Últimament,
encara m’he trobat amb algú de Girona, a Barcelona: fou amb ocasió del Fòrum
d’Administradors de l’Educació , que se celebrà allà, l’any 2004, crec.
Intervingué al col·loqui Justo Fonseca i jo mateix, al fil de la conferència de
Pérez Rubalcaba, que havia estat ministre d’Educació i sembla que algú em
reconegué i en acabar se’m presentà una mestra...de Sant Hilari! Jo a prou
penes la recordava però varem parlar d’allà, de l’escola d’aquell temps, del
“camp de la mandra” què és com la gent li deia al pati, antic passeig públic,
de l’antic director etc.
Cap a València.
A Girona ens trobàvem tan bé que
estiguérem a punt de comprar-nos una casa: primer miràrem a les zones
d’expansió de la ciutat -Montillivi i Montjuic-, on s’havia iniciat la
construcció d’unifamiliars i, més tard, als afores, fins i tot camí de la
costa. Finalment, però, pesà més “la senieta” que ens esperava cada estiu, a
Benicarló i decidírem el retorn: desprès d’alguna espera –València estava molt
sol·licitada i davant de mi hi anava Miguel Gallego, aleshores cap de Cuenca,
amb qui vaig parlar per telèfon, per confirmar la seua decisió a concursar-, em
donaren València. Paral·lelament Tere anava demanant al concurs de mestres i,
feliçment, coincidirem en l’adjudicació de vacants. Així començàrem a preparar
el trasllat per a l’estiu, de cara al curs següent i a acomiadar-nos dels
col·legis dels nostres fills: Marc Vicent als maristes –“se nos va el “che”, deia el pare director, referint-se al
“valencià” del nostre fill- i de les dominiques on anava Mª Rosa –ambdós col·legis que vaig visitar com a
inspector, durant temps de la nostra estada a Girona-.
La
directora d’aquest últim centre –que era valenciana- contestà a una carta meua
d’oferiment de València estant i em deia, entre línies, que no estava contenta
del nou inspector que les visitava en substitució meua i afegia, referint-se a
mi i la nova destinació a València: “otros
habrán salido ganando” i tot i l’afalac que em suposava, m’entristí que no
tots –ni totes- a la Inspecció
Educativa, sabem estar a l’ “altura”, més enllà de la competència professional
estricta que -si més no- se’ns suposava. Perquè la funció inspectora educativa
és d’aquelles dedicacions que demanen,
inexcusablement, una forta càrrega humana i de relacions públiques, en el
tracte amb directius, personal docent, pares, autoritats i fins i tot amb el
propi alumnat. El cas és què vaig esquivar un comiat oficial amb àpats i
discursos, però no vaig poder evitar que Maria Serra escrigués una sentida
semblança meua, a un butlletí informatiu que editava la Inspecció...
També la gent del nostre grup dels EMD
–Equips de la Mare de Déu- ens trobarien a faltar i algú ens acomiadà amb allò
de “apa! a València falta gent”. Fins i tot el propi bisbe, el Dr. Camprodón,
ens féu –li redactà mossèn Iglésies, crec- una carta de comiat, lamentant la nostra
absència, però celebrant que “...vostès tornen als seus...” La veritat és que
estiguérem molt vinculats a la vida religiosa de Girona, com a parroquians de
Sant Salvador d’Horta –primer amb Mn. Joan de grat record, que faltà jove i
desprès amb el nostre Jaume- i participant en el sínode diocesà, a més de la
nostra incorporació als EMD. A més, al bisbe jo el coneixia per temes de la
feina: primer quan fou nomenat, en substitució del Dr. Jubany, que anà a
Barcelona, els inspectors d’aleshores –Anna Mª Oriol, Maria Serra i jo- els
visitàrem, com a part del protocol un pèl nacionalcatòlic. Desprès per la
nostra participació al sínode i per algun encontre puntual, com quan ens
trobàrem a l’escola d’Arbúcies i el Dr. Camprodón aprofitant segurament alguna
seua gestió diocesana, passà al col·legi a saludar la què havia estat mestra
seua, la mare de la directora d’aleshores Sra. Riumalló.
Altrament,
i preveient el retorn, ja ens havíem dedicat a buscar pis a València i, desprès
d’algunes gestions, optarem per ubicar-nos prop de l’eixida cap a Castelló.
Finalment, tinguérem la sort de trobar el dúplex on vivim i començà l’episodi
del trasllat, amb les gestions per trobar “transport” i com que ens ho
ensumàvem –que no ens cabria tot al nou pis-, ens descarregàrem d’alguns mobles
i llibres a la casa del papàs a Montornés. I tot i això omplirem la nova casa:
el transportista ens confessà que mai no havien traslladat tan de llibre, fora
d’un altre client, metge, que també sembla que els féu anar “a tope”. I encara hi havia el piano,
que ens donà “guerra” de valent perquè, desprès de totes les provatures
possibles, no entrà als ascensors –i per l’escala era una bogeria pujar-lo a
l’onzè pis-. Tinguèrem que anar a buscar una grua “amb pluma” i fou tot un
espectacle per al barri.
A poc a poc ens anàrem instal·lant i
començarem els contactes: a la Inspecció per saludar els companys i companyes,
al col·legi “El Carme”, on anava destinada Tere, a les escoles futures dels
nostres fills: finalment a Marc Vicent el matriculàvem als marianistes –El
Pilar- i a Mª Rosa a les monges de l’avinguda del Port, Pau aniria amb sa mare
al “Carme”. I als veïns de l’edifici. I a la parròquia –San Prudencio- amb Fernando Asín de rector i als establiments del
barri...
Més Inspecció, ara a València.
“Necesitábamos
con urgencia, un inspector con barba” amollà la bona –però amb caràcter- de
Dª Encarna Pallarés, al primer consell d’Inspecció al què vaig assistir i on
m’atribuïren zona(es). I és que eren temps “moguts”, per les reclamacions -més
que legítimes- dels sindicats i altres col·lectius, en contra d’una transició
tímida i un govern –el d’Adolfo Suárez- molt vinculat al franquisme encara.
Aleshores la Inspecció –amb gent molt tradicional, encara que competent-
apareixia com una institució incòmoda i còmplice del poder, per als “progres”
del moment –Baltasar Vives, entre altres- que, òbviament portaven barba...
D’ahí ve que Dª Encarna celebrava la meua arribada, perquè em podrien “mostrar”
als díscols de torn, com a què la Inspecció també n’era de “progre”...
Fora d’això Dª Encarna (Pallarés
Ciscar... la dèria del nom complert) ja em coneixia dels temps de Castelló,
fins i tot havia estat en el tribunal, quan jo
vaig aprovar l’oposició de magisteri a l’any 60 –del segle i del
mil·lenni passat!-, com ja he explicat en un altre lloc. Una altra inspectora i
bona amiga –dels temps de Castelló- fou Dª Maricarmen Gisbert (Fernàndez...)
que estigué en el tribunal de les annexes i sembla que se’n portà una bona
impressió de mi i ara me la vaig trobar a València, també. Hi havia, així
mateix, Dª Maria Teresa Lázaro (Cantos...) de bon record de Castelló també,
quan allò d’El Tormo i el curset d’iniciats en Alimentació i Nutrició, que
férem a Sogorb... I Dn. Jaime de Juan (Castanyer...), especialment de bon
record dels temps d’Albocàsser, com he referit.
Hi
havia també el bo de Dn. Arturo Rodríguez (de la Torre), al que no vaig tindre
mai d’inspector, però amb el què ens unia –a Tere i la seua dona, també- una
bona amistat, des que vaig traure les oposicions d’Inspecció i em féu algunes
gestions administratives que a mi, des de Girona, em resultaven més difícils,
com ara el tràmit del meu expedient de mestre encara a Castelló. Finalment
-dels coneguts- hi havia –de secretari, en aquell moment- Dn. Ángel Pérez
(Rodrigo...) de no tan bon record i no per res, perquè tampoc l’havia tingut jo
de zona, però era poc simpàtic: el seu posar era sistemàticament “mal carat”
–com Rubén Darío, al nostre llibre de literatura, segons Tere- i el tracte
distant, encara que no era mala persona i jo he d’agrair-li que em “defensà”
públicament, quan em van “encolomar” una intervenció en un dels centres de
col·laboració pedagògica de Castelló, que ell presidia i que jo vaig titular “La enseñanza de la astronomia en la escuela:
posibilidades y límites”, amb uns materials que vaig trobar a “Vida escolar”, fitxes incloses. En
acabar la meua –nerviosa- intervenció, en presència també de Dn. José Sánchez
(Adell...) i ple de mestres i directors a la sala, algú –pot ser Dn. Emilio
Miralles (Selma) feu un comentari displicent, dient que allò estava bé, però
que als escolars els convindria més conèixer aspectes més propers i pràctics,
com el temps que feia, el clima local etc., que no qüestions d’astronomia...I
tenia raó, però Dn. Àngel em tirà un capot i salvà la situació.
Finalment de les persones conegudes
–encara que no com a inspectora pròpiament- hi havia Dª Consuelo Moreno
(Tortajada), dona de Dn. Jaime i antiga professora meua de “Pràctiques
d’Inspecció” a la Universitat. I més gent que vaig conèixer aleshores –Miguel
Gallego, Cecilio Teruel, Rosa Soler, a més dels auxiliars “meoses” –Trini,
Emiliano, Dn. Ricardo...- Aleshores la Direcció Territorial i la Inspecció
Educativa estaven al carrer Jaume Roig i era delegada Solange Castro, filla
d’un inspector de Barcelona, al què també vaig conèixer, de Girona estant. Però
en anar a prendre possessió ja em vaig trobar amb un company d’oposició, com
a delegat: José Antonio Pérez (Franco de
segon cognom!).
Amb
José Antonio m’unia una bona amistat, des de temps dels exàmens, encara que no
ens havíem tornat a trobar i li tocà una missió difícil, amb la transició
política i el “pati” educatiu prou mogut. En el cas valencià s’afegia la posada
en marxa de la preautonomia, amb totes les misèries que protagonitzaren els
tardofranquistes de la UCD i una primera “consellera” –Amparo Cabanes-
absolutament inepta i partidista, que tot i la seua condició de professora de
la Universitat –col·lega del famós Ubieto-, mantenia tesis del tot
acientífiques i valencianeres –és a dir espanyolistes- en relació al tema de la
llengua i altres. A més buscava, de manera servil –el poder encara l’exercia el
MEC i, per tant, Pérez Franco- la complicitat del delegat, per combatre els
“catalanistes”. Jo mateix vaig haver de suportar una calúmnia del tot
inversemblant, que s’atreví la tal Cabanes a denunciar al delegat: deia que jo
havia amenaçat a un centre en retirar-li la subvenció, si no impartia
l’assignatura de valencià. Absolutament fals i increïble, perquè la Inspecció
ni aleshores ni ara tenia aquella facultat i si l’exercia, de segur que
l’autoritat política no la secundava. Però jo era el ponent per a l’ensenyament
del valencià, precisament i no m’havia doblegat a certes insinuacions dels
col·laborador de la Cabanes, per secundar les tesis secessionistes que mantenia
la conselleria. I per això deurien jurar-me-la i anaren amb el cuento al bo de José Antonio que, tot i
ser castellanoparlant i coneixent la meua “adscripció” lingüística, no donà cap
crèdit al tema i tingué, a més, el gest d’avisar-me del “complot”. I encara
compartírem, Pérez Franco i jo, l’episodi de l’oficialització del valencià al curriculum, que relataré al seu moment.
Primeres intervencions.
Érem, com deia, als locals que donaven
a Jaume Roig, però no ben bé tots: efectivament, una “minoria” ens trobàvem al
darrere on hi havia una placeta i els espais eren prou precaris, doncs en un
despatx comú n’erem quatre o cinc inspectors i en un altre dues inspectores. A
més hi havia un taulell, a l’entrada, que pertanyia a la Direcció Territorial i
es feia servir de registre, de tant en tant. El cas és que, fins i tot per
obrir i tancar les úniques i interiors finestres del nostre “cubícul”, ens
jugàvem el físic, ja que calia pujar cada vegada, damunt la taula. Així que
decidírem “protestar” i ho féu, en nom dels afectats, el bo de Jaume de Juan,
en un consell d’Inspecció. Jaume tenia prestigi i començà en to d’humor dient
que ...los inspectores que tenemos el
despacho en la plaza Isaac Albéniz, sin número –remarcava-, porque aún fuera
con número, pero es sin número!... queremos denunciar nuestra precaria
situación, porque cada vez que necesitamos ir al servicio –i el consell al
complet restava en silenci-...hemos de ir
al bar de la esquina...Y, claro, te ves obligado a tomar algo...con lo que
generas màs líquido y vuelta a empezar...
El
secretari amb cara seriosa com sempre –Ángel Pérez- prengué bona nota i el bo
d’Arturo Rodríguez digué que miraria de solucionar-ho. No fou immediat, però
finalment passàrem a la part de davant, encara que en despatxos compartits i no
massa còmodes per atendre a la gent...
I
tot i que la plantilla era nombrosa –una vintena- en comparació a Girona, on
varem arribar a ser-ne tres –Anna Maria Oriol, la cap, Maria Serra la secretària
i jo- hi havia alguna vacant per cobrir –com la de Bañares, que es mantenia com
a delegat a Castelló- Així que, a més de la zona assignada sempre et queia
algun “terç” de propina...com em passà a mi que, de “titular” vaig anar a
Ontinyent i d’acumulada tenia Alaquàs i Paiporta. Foren temps moguts, els de la
transició, però jo estava animat i feia visites sovint als centres, on em
trobava bé enmig de mestres i alumnes. A Ontinyent m’acompanyà Gregorio Rozalén
que deixava la zona i m’anà presentant als equips directius de les escoles
públiques: “LLuís Vives” “Maestro Carmelo Ripoll”... i les privades –les monges
i els frares-. Encara vaig conèixer al director d’aquella escola que es
jubilava –li deien també Dn. Gregorio...- i que confessava que, tot i fer la
tira d’anys que hi vivia, com no era del poble, encara el consideraven
“foraster”. El “Lluís Vives” era l’escola de tota la vida, la més gran i amb
l’edifici més solemne, on ens solíem reunir els directors i jo. La resta es
distribuïa pels diferents barris i, en el meu temps, es planificà i es començà
a construir una de nova, al barri de “Sant Josep”, molt populós.
A Ontinyent
solia anar amb certa freqüència, perquè com a poble gran que era demanava una
atenció i dedicació evidents. Solia fer el camí convencional de la carretera
d’Albacete i pujar pel port de l’Olleria que era “matador”: corbes i més corbes
i amb un asfaltat deficient i si trobaves un camió al davant –que el trobaves
segur- ho tenies clar, perquè no podies avançar en tot el temps...fins que
arribaves a Ontinyent on solia –al començament del poble aleshores- carregar
benzina a l’estació que hi havia –i que crec que hi ha- i prenia alguna cosa al
mateix bar on, freqüentment, em trobava una colla de “garrulos” del veí
col·legi dels frares i que, sistemàticament, demanaven el mateix: unes torrades
gegants amb oli i sucre si no recorde malament. De vegades començava l’itinerari
pels mateixos frares, dels que no tinc records especials, així que vull suposar
que serien les visites ordinàries a les classes i el despatx de temes pendents
amb la direcció. Si que recorde, en canvi, l’ample recinte d’accés al convent,
ombrejat, on aparcava còmodament el meu R-12 d’aleshores, matrícula encara de
Girona.
De vegades començava per les monges de
la part de dalt, circumval·lant la carretera i accedia a un espai boscós, amb
els pavellons de les aules i altres edificis del col·legi: es tractava d’un
centre d’élite amb internat i tot i tampoc tinc especials records fora de què
tenia tota la pinta de ser una escola de gente
bien i les monges ho tenien assumit, tot i que em tractaven correctament.
Sembla que allà hi anà de menuda Maria Mira, la companya d’Inspecció i, abans,
integrant del meu equip de Conselleria: els seus pares havien estat de mestres
a Ontinyent i buscaren per a la seua filla el centre de més prestigi del poble
i rodalies...privat, no públic com sembla que s’escauria al cas. Cadascú, però,
fa el que li sembla millor i no es pot jutjar a ningú, per tals decisions. I
encara hi havia un altre centre privat, vinculat a la parròquia, amb un rector
grasset i amable, no molt major, però de cabells del tot canosos –Don Blas- que
faltà al poc d’incorporar-me jo a la zona. El centre estava regit per
religioses i no era molt gran: fou Gregorio, el company, -ara em ve al cap- qui
em presentà la primera ocasió que m’acompanyava i la directora ens obsequià amb
unes pastetes. Rozalén em confessà que ho feia sempre i ell hi accedia
gustosament...
On em trobava més còmode, però, era a
les escoles públiques que crec recordar que eren tres, a més de la més antiga i
cèntrica de “Lluís Vives”: allà departia amb directors i mestres, visitava les
classes i convivia a l’hora d’esbarjo, atenia els temes de gestió –els
menjadors n’era un d’habitual- i la qüestió lingüística que ja es plantejava,
tot i que no estava formalment incorporada al currículum: com era habitual la
gent més major –i més castellanitzada tot i ser valencianoparlant- tenia alguna
prevenció, per la manipulació dels polítics tardofranquistes de la UCD, mentre
els més joves es mostraven clarament “catalanistes” i bel·ligerants i un
d’ells, mestre del “Lluís Vives”, estudiava filologia catalana amb el nostre
fill Marc-Vicent i hi figura a l’orla de fi de carrera. Tinc bon record de les
visites i les trobades, fora d’un episodi que em va impressionar: vaig fer el
seguiment d’una llarga baixa per depressió d’un director, pobre, que quan es
trobava en actiu i el vaig conèixer no ho aparentava. El cas és que em va
semblar que deuria interessar-me pel tema i vaig contactar amb el seu metge
psiquiatre, per telèfon: em deixà sorprès en dir-me que la cosa pintava
malament i que qualsevol dia faria un mal cap, com així succeí, doncs algun
temps desprès –jo ja no pujava a Ontinyent, per canvi de zona- m’arribà la
notícia que, efectivament, havia acabat amb la seua vida. Sembla que el
trobaren penjat, a la caseta de camp que la família hi tenia als afores del
poble: una tragèdia.
El cas és que passat un grapat d’anys
–això era els anys vuitanta i el retorn fou el 2008- i, amb motiu de les
intervencions en el programa d’escoles solidàries, vaig tornar a Ontinyent
–“vam” perquè m’acompanyava Tere- i buscant l’escola on es feien les
trobades...em vaig perdre! Vaig anar a parar a l’edifici del barri de Sant
Josep, escola que jo no vaig conèixer en funcionament, perquè hi hagué el canvi
de zona, encara que si que vaig intervindre en la planificació i en els primers
moments de la construcció. El cas és que,
en veurem per allà, una mestra em reconegué i em preguntà si anava als
actes d’escoles solidàries i com que ella també hi anava vam seguir-la.
Efectivament, arribàvem a l’escola en qüestió, que ara aixopluga les aules de
la UNED i fou la del mestre que es llevà la vida, encara que desprès vaig
conèixer a més gent, com la directora –valenta i progressista- que el
substituí, Maribel. Així que tot seguit passàrem a la sala on la gent ja hi era
esperant: vaig haver d’excusar-me per haver-me confiat desprès de més de vint
anys de no haver tornat a Ontinyent i haver-me perdut...I vaig començar la meua
intervenció sobre “El valor de la cooperació i la cooperació com a valor”, que
resultà completa, perquè jo anava descobrint entre el públic alguna cara
coneguda d’aquell temps, amb qui vaig departir en acabar la xerrada. I com que
portava algun exemplar de la revista OGE, del Fòrum –jo era president
territorial aleshores- encara hi vaig fer publicitat. Així fou el meu retorn
–bé que esporàdic- al meu Ontinyent dels anys vuitanta, famós d’altra banda per
les seues mantes –que “abrigan y no pesan”-
i pel Clariano, habitualment pestilent pels vessaments de les indústries
tèxtils i de tiny.
Rebobinant...Aquell temps, el mateix
dia de visita -si no anava jo molt ocupat- m’atansava a Bocairent o a Font la
Figuera o a Fontanars o a L’Olleria o a Aielo, fora d’alguna presència
fugissera a alguna altra localitat de la Vall d’Albaida, amb ocasió dels terços
vacants. I si a Ontinyent tenia temes que em requerien, tornava un altre dia.
Bocairent era un lloc agradable de visitar, per
la seua dimensió mitjana i l’escola ben organitzada, amb una directora al
capdavant, persona conciliadora i amb trellat que anava introduint el tema de
la llengua a poc a poc i amb fonament: algun dels mestres que, a més, estava de
regidor a l’ajuntament, m’informava que ells ho tenien clar –en un moment de
confusionisme volgut i manipulador de la dreta del moment: la UCD- i que
seguien les normes de la Universitat. En canviar, però, de direcció i accedir
un jove mestre que semblava ben disposat i treballador, la cosa es complicà,
segons vaig saber desprès: el tal mestre arribà a ser alcalde pel PP i
mantingué una actitud bel·ligerant envers la llengua, fins i tot vaig
arribar-li a sentir que –eren el primers temps de les emissions en valencià a
“Aitana”- a la seua filla no li agradava (!) quan a la tele parlaven valencià i
que preferia el castellà (?). El típic autoodi que denunciava Sanchis Guarner,
atiat per una dreta espanyolista i acomplexada –que encara dura-. Els primers
temps, però, quan encara el nou director no s’atrevia a qüestionar el tema,
encara vaig assistir a una desfilada de moros i cristians, des del balcó de sa
casa.
I,
certament, resulta del tot colorit i original fins que t’expliquen que, sota
els vestits dels desfilants, hi anava amagada més d’una ampolla de licor, que
anaven buidant pel camí i acabaven tots “torrats”. També, en un poble amb forts
desnivells –es deia que un ruc podia aguaitar pel balcó- entraves per la planta
baixa d’una casa i, al final de l’estança, et trobaves al tercer pis del carrer
de baix...- És el què passa també a Ares. I, a més, hi havia la lleona de
Bocairent, un dels pocs “verracos” ibèrics que ja estudiàvem als llibres
d’història –la “bicha de Balazote” i
la “leona de Bocairente”- i encara
tenim a casa una reproducció en miniatura, que em varem obsequiar aquella gent.
Font
la Figuera –Fuente la Higuera
encara als anys vuitanta- és una localitat menuda a la què m’atansava, de tant
en tant, i on el mestre –un home ja major- ja en deia “Font la Figuera”. També
m’arribava a Fontanares –ara ja Fontanars dels Alforins-, on hi havia
una mestra madrilenya que un dia em demanà permís –m’ho notificaria, perquè
l’autorització li corresponia al delegat-, per fer un viatge a Madrid i aclarir
un tema de l’aparcament del garatge de la seua casa allà... A un poble i a
l’altre es podia anar des d’Ontinyent o fer la ruta per la carretera d’Albacete
i trencar cap a Alacant, ruta aquesta última que hem fet alguna vegada en anar
a buscar a l’Altet a Maria Rosa que venia de Londres, en anar cap a Rojales on
estigué de mestra o en alguna altra ocasió.
A l’Olleria també pujava sovint: hi havia un director competent, Vicent
Castelló, i una escola gran, la “Isabel la Catòlica”, amb una colla de mestres
treballadors, amb els que em trobava a la sala adjunta al menjador i on
departia amb ells amb naturalitat. Justament aquell menjador immens –hi anaven
escolars dels voltants per transport- fou escenari d’alguna trobada dels
mestres de valencià de la comarca, atès que jo portava la ponència per a
l’ensenyament de la llengua, com he avançat ja. No cal dir que, independentment
dels plantejaments legals incipients i dels aspectes metodològics i de l’ús
dels materials didàctics, jo insistia en l’ “estil” docent, per fer agradosa
l’assignatura que patia molts entrebancs –entre molts mestres, entre alguns
inspectors, autoritats dretanes, l’església tradicional i carca i una forta
pressió social “blavera”- i que, lamentablement els més de trenta anys que han
passat no ho han superat, més bé el tema s’ha agreujat o, si més no,
empantanegat. I així els insistia als mestres de valencià, en considerar la
matèria alguna cosa més que una assignatura convencional, despertant l’interès
de l’alumnat i evitant la conflictivitat amb les famílies i l’entorn: es
tractava, doncs, de prestigiar la nova matèria i treballar més per la seua
acceptació i el seu ús i valor social, que no per l’aprovat i prou –o el
suspens i el subsegüent rebuig envers el valencià-. A l’Olleria vaig visitar,
també, en una ocasió unes dependència municipals amb un arxiu molt interessant
i amb documents de la batlia –ajuntament- i de la condició del poble com a seu
de l’artesania del vidre: m’obsequiaren amb algun objecte i encara un cendrer
el tenim a Benicarló sobre alguna taula al jardí...
Ocorregué,
però, que la població creixia i es plantejà una nova construcció escolar i ara
Castelló, el director, estava un poc molest, perquè aspirava a assimilar la
nova escola, com una extensió o agrupació de la “Isabel la Catòlica” i en,
finalment, atorgar-li independència i nom diferent –“Sanchis Guarner”- es
mostrà dolgut. Em sabé mal, perquè era competent i treballador, però jo més bé
pensava que calia fer autònom el nou centre i crear una sana competència, sense
renunciar a la col·laboració, clar. No em guardaria rancúnia, però, perquè
alguns anys desprès, Castelló em vingué a visitar a la Conselleria, on jo
estava de cap de servei: venia a demanar-me consell –ai els pares!- sobre la
seua filla que estava acabant pedagogia crec i alhora em confessà que ell
passava per un mal moment, perquè la seua dona es trobava molt depressiva. El
vaig atendre tan bé com vaig poder, mostrant-li l’afecte que sempre li havia
professat, com a bon professional que ell era i el vaig aconsellar de la millor
manera que vaig saber.
L’altra localitat d’allà dalt,
visitada a l’anar o al tornar d’Ontinyent, fou Aielo. Aielo de Malferit: el veies només voltar de la pujada del port de
l’Olleria que quedava a l’esquerra, mentre Aielo a la dreta. Tenia l’escola al
seu edifici pròpiament, encara que el preescolar estava al voltant d’una plaça
en uns locals enjardinats: el director –José Luís- era in xic discret i callat,
amb un defecte a la ma esquerra que l’acomplexava un poc. Jo mirava de
reconèixer-li la seua vàlua i esforç i sovint ens reuníem amb els mestres a una
sala de professors que ja resultava menuda i que feia de biblioteca, alhora.
L’anècdota del moment fou la d’aquell mestre contestatari amb pantalons de pana
i sarró –seria el distintiu dels “progres” perquè Baltasar Vives anava
igual...- i que, des del racó on se situava, no parava d’intervindre proposant
un decurs acadèmic més adaptat a la “maduresa” de l’alumne: i “maur” munt i
“maur” avall no parava. Jo l’escoltava i segurament tancaria la discussió,
perquè no ens podíem passar tot el temps en aquell dilema...El cas és que,
temps desprès, aquell mestre vestit de manera tan informal i contestatari,
abaixava ara –ben entrajat- del cotxe oficial de la Diputació, a la plaça de
l’Ajuntament de València, on teníem un acte sobre els programes de transició a
la vida laboral que portava Paco Pons i Baltasar Vives havia convidat al
president Blasco, però no podria assistir i envià a Joan Bravo, que era diputat
provincial. En algun moment li vaig fer memòria del canvi tant notori
–vestimenta inclosa- en relació als anys de mestre d’Aielo...ell em mirava
somrient sense dir res.
El cas
és que acabada l’etapa dels socialistes, Joan ha tornat de mestre al seu poble,
on la seua dona Maria Chapí no ha deixat d’exercir, ni quan el seu home estava
de càrrec a la Diputació. I encara ens veiem sovint, a alguna manifestació per
causes tant nobles com perdudes –la llengua, el país...-, al Fòrum de cristians
i en les trobades d’escoles solidàries, perquè en són dirigents. D’Aielo encara
tinc un altre referent, perquè la nostra filla estigué de mestra –voltes que
dóna la vida, la filla del què fou inspector d’allà- un curs, desprès de traure
les oposicions i, lògicament, Joan i Maria l’acolliren afectuosament, li
buscaren allotjament -al carrer “Nino
Bravo”, per més senyes que era nascut a Aielo- i Maria Rosa donava classe
d’anglès a les filles del matrimoni.
Al temps tenia jo que atendre un
districte de la ciutat de València,
on hi havia un únic centre públic –el “Lòpez Rosat”- i alguns de privats. El
públic anava creixent i calgué habilitar uns baixos propers per ubicar les
aules d’infantil. Hi havia director escolar, aquells mestres que opositaren a
les vacants de direcció dels col·legis grans i amb els qui es constituí un cos
de funcionaris que, finalment, no reeixí. Vaig mantindre bones relacions amb
ell i amb els mestres, amb la sorpresa afegida que vaig trobar-me al què fou
director de la Seu, en el temps que férem aquella escapada, els inspectors de
Girona i Lleida, acomboiats per Bragulat, que portava específicament la
comarcal d’Urgell i les escoles espanyoles d’Andorra. Aquella era una plaça
atractiva, pel complement de sou que comportava i el prestigi afegit de les
escoles del Principat.
Siga
com siga nosaltres varem arribar un pèl tard a la Seu i, en preguntar per
l’inspector, aparegué el director que tenia la comanda de portar-nos a Andorra
a l’oficina comarcal, on ja hi havia els inspectors de Lleida que estaven
celebrant un consell d’Inspecció. Doncs la mateixa persona -que era valencià
pel què sembla- me la vaig trobar de mestre al “López Rosat” i, efectivament,
recordava l’episodi. A més el centre fou considerat ubicació de l’assessoria de
valencià i, en aquella època, feia la funció, Joan, l’home de la Montse
d’Alaquàs. També la Carme Miquel i el Sequi Castellano, formaven part de
l’equip, als primers temps.
De centres privats n’hi havia alguns:
un de gran, les monges del carrer Aiora –que me les vaig tornar a trobar temps
desprès- i altres de més menuts –parvularis majoritàriament-, encara que del
que tinc un millor record fou de l’ubicat al carrer Manuel Gago, detall que
retinc a la memòria, doncs el tal Gago era dibuixant i l’autor del còmic “El guerrero del antifaz”, que devoràvem
els infants i adolescents de la postguerra: el centre en qüestió estava
començant i vaig assistir a la seua consolidació i un dels mestres d’aleshores
–José Ramón- que formava part de la cooperativa i la direcció, me’l vaig tornar
a trobar més de vint anys desprès, quan reincorporat a la Inspecció passat el
parèntesi de cap de servei, encara hi era. Hi havia més gent i tots s’ho
prenien seriosament, de manera que el centre prengué volada de seguida.
A més, en aquell temps, una part de la
zona incorporava també alguna localitat de la perifèria de València, pobles
grans que tenien una problemàtica diferent dels de la “província” i més
semblant a València ciutat: Alaquàs se m’atribuí, encara que també vaig portar
una temporada Paiporta, acumulada. A Alaquàs
m’acompanyà Gregorio Rozalén –com ho havia fet amb la zona d’Ontinyent que
ara deixava- i val a dir que vaig “caure “ molt bé, començant per l’ajuntament,
on hi havia d’alcalde un mestre –no d’Alaquàs sinó de “la Masia” de Musseros-:
era Albert Taverner, d’esquerra unida, molt diligent, atent i preocupat pel
tema escolar i, fins i tot, de més bona pasta que alguns cristians que s’ho
–ens- pensen –pensem. Efectivament, vaig saber que algun indigent arribà a anar
a sa casa en demanda d’almoina i ell –i la seua dona- el varen acollir...a
sopar. El visitava a l’ajuntament, cada vegada que anava a les escoles, per
parlar amb ell i decidir junts i programàrem un parell d’intervencions urgents.
A saber: l’ampliació del “Bonavista” i l’habilitació d’uns baixos al carrer del
costat del “Gonzàlez-Gallarza”.
També
es projectà el nou centre “Sanchis Almiñano”, en un barri nou a la sortida cap
a Torrent i la ubicació provisional del “Vila d’Alaquàs” als locals de la
biblioteca municipal, perquè amb motiu d’uns pluges fortes es desprengué part
del sostre. Ell sembla que també em tenia en compte i m’apreciava i vaig saber
per Jaume de Juan que li confidencià que havien tingut molta sort amb “Don
Marcos” que aviat fou Marc, doncs vaig aprofitar l’autorització que s’escaigué
de posar-s’hi el nom en valencià, per recuperar el meu patronímic original.
Albert no tingué, però, molta sort: aviat perderen l’alcaldia els d’EU i ell,
tot i accedir a la secretaria de la formació, al poc de temps una moció dels
pretesament nacionalistes –prou més sectaris i poc valencians que no ell- el
descavalcaren i tingué que buscar aixopluc al PSOE. Els “seus”, per contra, no
aixecaren més el cap –i ara encara menys-. Una llàstima de persona i de
formació política.
I tornant a les escoles n’hi ha prou
que recordar: per començar el centre públic més gran –trenta i tantes unitats-,
situat a l’entrada del poble venint de Xirivella, tenia director escolar –Don
Francisco- i un nom solemne i comminador “Teniente
Coronel Gonzàlez Gallarza”, algun militarot del alzamiento, segur. El visitava sovint i el director em tenia molta
atenció –com jo a ell, clar-, passava a les classes en la seua companyia i al
seu despatx ateníem els temes de gestió, com ara el menjador escolar –amb noves
demandes permanents i necessitat d’ampliació- i l’obertura de noves aules –ara
d’infantil-. És el què varem traslladar a l’ajuntament i Albert Taverner ens
féu costat de seguida, comissionant el regidor d’educació un tal sr. Verdú.
Finalment es feren les obres d’ampliació del menjador –a càrrec del municipi- i
es llogaren unes plantes baixes al costat, amb la cautela d’accedir amb compte
al pati per als esbarjos, creuant el carrer. Ara el centre es diu senzillament
“Gonzàlez Gallarza” i he tornat per
casualitat, en fer-me càrrec de la presidència valenciana del Fòrum, per
celebrar la reunió del canvi de Manuel a mi, atès que la secretària era la
directora del centre. I val a dir que em costà d’arribar, doncs en quasi trenta
anys, lògicament el barri es troba molt més poblat i edificat i el centre que
es veia de seguida en passar la benzinera, ara es troba amagat darrere els nous
blocs de pisos.
L’altra escola on férem intervencions
i situada a l’altra banda, fou la “Bonavista”:
en aquell moment, era directora una mestra ja major i amb prestigi –Dª Carmen-
que ja es casualitat que vivia prop de casa, a València, a la cantonada de
Ramon Llull amb Blasco Ibàñez i fou ella precisament la que em donà la
informació per accedir a Alaquàs per la nova circumval·lació del Túria, en lloc
de travessar València i passar per Xirivella. El cas és que calia ampliar en un
pavelló sencer, si volíem solucionar la forta demanda escolar de la zona i com
que era urgent i el Ministeri no se’n passava de ràpid ni generós, l’Albert
assumí la despesa i s’ho carregà tot l’ajuntament, cosa que li ho agrairem de
veritat...Al poc de temps, dissortadament, dª Carmen emmalaltí i faltà i la
Montse, que ja estava integrada a l’equip directiu, la substituí...fins a data
d’avui.
L’altre centre que estigué
d’actualitat una temporada fou el “ Vila
d’Alaquàs”, situat al centre del poble, a la vora de l’ajuntament. Jo ja hi
havia pres contacte i em vaig trobar una directora singular, filla de militar i
espanyolíssima fins al moll de l’os, que ho manifestava amb el seu parlar
andalús...no debades portava de cognom Urbano –germana de la periodista del
règim Pilar Urbano, que ha sobreviscut a la transició i encara se significa amb
biografies polèmiques com la del jutge Garzón o la reina Sofia-. El cas és que
un bon dia ens criden a la direcció territorial, perquè el sostre de l’edifici,
de resultes de les pluges, amenaçava en enfonsar-se i allà que ens personaren a
tota pressa l’aparellador Rosselló i jo en el seu sis-cents, que el qualificava
de “bicicleta”. Efectivament el tècnic desprès d’una valoració ràpida,
aconsellà buscar nova ubicació provisional per al personal del centre i
procedir a reparar els desperfectes. Em vaig cuidar del primer tema i d’acord
amb l’ajuntament, ocupàrem els locals de la biblioteca municipal –just al
costat de l’escola- mentre durà la intervenció, acabada la qual es tornà a
l’antic edifici. Mentrestant la sra. Urbano es jubilà i l’equip directiu es
renovà amb nou personal.
Mentrestant la població creixia cap a
Torrent i es projectà una nova escola la “Mestre
Sanchis Almiñano”, de les dimensions típiques :16 unitats d’EGB –dos
línies- i 4 de preescolar, accedint a la direcció Gregorio que, com Montse,
s’ha perpetuat en el càrrec. Just al costat es construí també un centre de
secundària –batxillerat- que en un temps –com el de primària- s’integraren en
la reforma i aleshores la directora era Araceli Macián que, més tard,
s’incorporà a la Conselleria i acabà de directora general: justament en alguna
ocasió visitàrem ambdós centres amb gent dels dos equips i de la Inspecció
Educativa –Alejandro Bañares i Arturo Rodríguez, crec recordar-. Encara,
últimament, amb ocasió d’una visita a l’ajuntament d’Alaquàs, per presentar-los
el projecte de l’AVL, sobre l’ús del valencià al comerç local, a la perifèria
de València, mentre entràvem a preguntar per la regidora d’educació –Elvira, la
mestra del “Bonavista” en algun temps
i desprès directora del centre de professors de Torrent- ens la trobàrem al
corredor, en companyia dels directors de les escoles, amb els quals s’acabava
de reunir. I Gregorio amollà: “hombre, el
mejor inspector que hemos tenido, Marc Adell. ¿Què haces por aquí?” Ens
saludàrem, amb la complicitat d’Elvira i de Montse, i amb l’estranyesa de la
resta d’acompanyants. Jo vaig treure “ferro” a les seues paraules, al·ludint a
què, clar, com que jo em patien... m’havien idealitzat. Elvira i Montse em
presentaren a la resta i, desprès d’uns moments, ens reunírem amb ella i amb el
tècnic lingüístic per informar del projecte, establir les pautes de
col·laboració i informar-la dels contactes amb els representants dels comerços.
Al poc
de temps, en ser promogut Alarte -l’alcalde d’Alaquàs- a secretari general dels
socialistes valencians, Elvira –primera tinent d’alcalde- accedí al càrrec.
Certament que es tracta d’una persona intel·ligent, que sap estar i
relacionar-se, bé que començà discretament com a mestra al “Bonavista”, un centre que ja es
distingia als anys vuitanta com a capdavanter i progressista, amb multitud de
projectes innovadors i integrat, també, a la reforma. Això em permeté no perdre
el contacte amb ells, quan vaig deixar la zona, per passar a la Conselleria,
cridat per Baltasar Vives i amb freqüència els visitava amb la gent del meu
equip. Aficionat com soc a no quedar-me al despatx de la direcció, quan feia
alguna visita, vaig passar a les classes i als tallers –un d’ells amb l’epígraf
a la porta de “Maquinando”-.
I allà
que em trobava jo interessat en com treballaven els xicons, quan un d’ells se
m’’atansà i em digué: “Que vostè és el president Lerma?” Lògicament el vaig
desil·lusionar en dir-li que no, que era un antic inspector del centre i que
ara el visitava per comprovar com ho feien de bé alumnes i mestres, en la
reforma educativa...I és que, en algun temps, el tall de barba i les ulleres em
donava –Tere ja m’ho havia dit en paraules més atractives: “Lerma se sembla a
tu...” una certa semblança amb l’aleshores president de la Generalitat...Encara
vaig tornar quan, reincorporat a la Inspecció, fèiem aquelles visites
compartides i ens estiguérem tot un matí, passant per les classes, parlant amb
els profes i celebrant, finalment, un claustre, arran de la visita.
A la vora del “Bonavista” –tornem als anys vuitanta- hi havia uns baixos on
s’ubicaven les classes d’EPA, en unes condicions prou precàries
d’instal·lacions i de mobiliari. Quan, anys desprès, vaig tornar a Alaquàs en
fer-me càrrec dels centres –desprès de l’eta de cap de servei-, una de les
novetats que em vaig trobar fou, justament, la nova ubicació de la EPA i el
considerable augment de matrícula, en uns locals magnífics de l’ajuntament i
dirigida per un mestre que n’era regidor. Lamentablement, al poc de temps, faltà
d’una malaltia galopant, segons m’informà Elvira que ja hi era, també,
regidora. Encara vaig promoure –en la meua primera etapa d’Alaquàs- la
construcció d’un nou centre al barri contigu al del “Bonavista”, que s’anomenà “El Terç” i que no vaig arribar a visitar
en el primer moment, pel periòdic canvi de zona: anà de directora una mestra
jove del “Vila d’Alaquàs”, però la
matrícula mai no fou nombrosa per la competència del “Bonavista”.
I, clar, hi havia els centres privats
que, en aquell temps, n’eren tres: el parroquial, el de les monges de l’Olivar
i el de les altres monges, més elitista. Al primer em vaig trobar de director
al què amb el temps seria col·laborador meu a la Conselleria i company
d’Inspecció, Salvador Vivas. El centre era gran i tenia preescolar, primària i
batxillerat i depenia de la parròquia, on hi havia aleshores Vicent Cardona,
prevere “catalanista” i bon gestor. Salvador era competent i treballador i
tenia molta atenció a l’inspector de torn: ens varem entendre bé i jo sovint visitava
el centre. Aixó no li impedia, però, seguir estudis i, aviat, es llicencià en
Psicologia i, al poc de temps, en anar jo a Conselleria, me’l vaig endur a
ordenació acadèmica. Més tard, en convocar-se oposicions a Inspecció, ho va
intentar i, finalment, aprovà. Llàstima que, en promulgar-se una sentència
favorable a un inspector de batxillerat gallec, que recorregué el procediment
de concurs de trasllat d’aleshores, de retruc, s’anul·laren les convocatòries
de mèrits amb les places vacants, a una de les quals hi havia accedit Salvador.
Dels altres dos centres privats, el
vinculat a la parròquia de l’Olivar em resultava més proper i familiar i la
directora –i el personal, tant religiós com laic- més sensible als nous temps
de reforma i a la incorporació del valencià al curriculum. Hi passava sovint –es trobava front a l’ajuntament i em
venia de pas, en anar a saludar a Albert, l’alcalde- i em trobava bé, visitant
les classes i treballant amb la direcció. La direcció de l’altre centre –i tota
la dinàmica de funcionament- em semblaven més distants i, a més, els costava
d’adaptar-se –i d’acomplir estrictament- amb les noves normes de matriculació
que primaven la situació econòmica familiar i la proximitat domiciliària,
acostumades com estaven a portar la iniciativa en el tema i a primar altres
components –antecedents familiars, confessionalitat etc.- I és que el centre
tenia una certa fama d’elitista i jo els feia veure –també com a cristià- que
haurien de canviar de xip i
adaptar-se als nous temps i a les noves lleis, ja que es tractava de centres
sostinguts amb fons públics i calia que donaren un servei públic.
A Alaquàs encara he tornat en alguna
ocasió, com en la jubilació de Joan, l’home de la Montse o per participar en
unes sessions de cristianisme actual, a l’altra parròquia. A aquestes últimes
ens convidà el que feia de capellà a Jesús Obrer, persona entregada a
l’apostolat i als marginats –també passà pel barri de la Coma a Paterna, un
lloc molt problemàtic per la forta immigració i la deixadesa de les autoritats.
El cas és que els altres dos ponents foren: Joan Sifre –el de CCOO- I Cotino
–aleshores director de la Policia, amb el ministre Major Oreja-: jo vaig
abordar el tema de la pau, segons el pensament de Joan Pau II, que acabava de
publicar un document al respecte. Joan, el de CCOO, féu una anàlisi bíblica
molt documentada, que ens deixà sorpresos per la seua profunditat, pròpia més
d’un teòleg que no d’un sindicalista. I Cotino –interromput contínuament per
les trucades al mòbil- féu un totum revolutum,
centrat a atacar al govern basc –ja hi havia Ibarretxe, crec- i a criticar la
complicitat del bisbe Setién: una filípica partidista i del tot sectària, on
els bons eren ell i els del PP i els roïns tots els altres, especialment els
bascos. Val a dir que a alguns ens quedà un molt mal sabor de boca, que encara
augmentà quan a l’hora de sopar, al què ens convidà la parròquia, Cotino seguia
“despotricant” amb un somriure estúpid, intentant guanyar-se la nostra
complicitat, mentre Joan i jo ens miràvem amb cara de circumstàncies.
Pel que fa a la jubilació d’en Joan es
féu coincidir amb els 25 anys del “Bonavista”
i feren una festassa, amb un sopar a una sala immensa de la carretera de
Torrent. Ens convidaren a Gregorio Rozalén i a mi de la Inspecció -i a la nova
inspectora, de la fornada dels nomenats pel PP-, bé que els mestres tenien
records diferents d’un i l’altre, però que semblàvem representar moments
emblemàtics de la vida del col·legi: el d’un forta dependència del Ministeri i
la difícil transició democràtica molt castellanitzada encara –el temps de
Rozalén- i el d’una il·lusionada etapa renovadora i d’arrelament a la llengua i
al país –que em tocà compartir a mi-. Convidaren també a Banyares, aleshores
director general de règim econòmic, la visita del qual fou hàbilment aprofitada
per Montse, la directora, Elvira la regidora i el mateix alcalde, Alarte, per
aconseguir algunes millores per al centre i per als altres de la localitat. Es
parlà un poc de tot durant el sopar i al final hi hagueren unes paraules
encapçalades per Llorenç, mestre que tornà al “Bonavista” desprès del seu pas per la Inspecció i que glossà amb
ironia les dificultats “administratives” per les que tenien que passar els
mestres renovadors i “nacionalistes”. Parlà Montse, parlà l’homenatjat, Joan, i
parlà l’alcalde: en conjunt fou un acte molt agradable i a mi, en concret, em
féu recordar vells – i enyorats- temps.
I així com a Alaquàs m’acompanyà per
presentar-me, Gregorio Rozalén, a Paiporta
-l’altra localitat de la perifèria de València que m’assignaren- ho feu Cecilio
Teruel: visitàrem els quatre centres públics –el “Maria de la O” encara, el “Lluís
Vives”, el “Blasco Ibànez” i l’ “Horta”- així com el de les monges, al
centre del poble. També estiguérem a l’ajuntament i saludàrem a l’alcalde
d’aleshores –i que es perllongà un grapat d’anys- el sr. Bertomeu Bas.
Successivament vaig anar sovintejant les visites i val a dir que cada centre
–com en cada lloc, però pot ser més que en cada lloc- era un mon: el “Maria de la O” –que aviat canviaria el
nom per “Ausias March” era el més
antic i tradicional, clar, amb un edifici de solemne construcció i una
directora escolar –Dª Conxita- molt amant de l’ordre i del bon nom per a
l’escola. Val a dir que s’esforçà en connectar amb aquell jove i “catalanista”
inspector nou i em tenia molta atenció. Atenció que jo, lògicament, li
retornava. La veritat és que el centre funcionava molt bé i la directora se
sabé envoltar de gent jove i competent –a l’equip directiu-, alhora que
sensible al tema de la llengua. Ella, per la seua part, no deixava passar
oportunitat per mostrar-me els nous llibres –en valencià-, que anaven adquirint
per a la biblioteca i així mantinguérem una molt bona relació. A més, com a
persona major i entesa –el seu marit havia estat també director escolar d’un
centre dels voltants-, sabia quedar bé i esbrinà que jo era –i soc of course!- casat i li faltà temps per
obsequiar-me amb un joc de tovallons, amb l’encàrrec, òbviament, de dur-li-ho a
Tere, destinatària del “detall”. I com que la població escolar anava en
augment, també a Paiporta, haguérem d’ ampliar les instal·lacions, en un
pavelló al pati, per a les unitats de preescolar.
El segon centre més antic era el “Lluís Vives”, a l’altra banda de poble i
pot ser no tan gran, però amb força matrícula també. Hi havia de director un
mestre castellanoparlant i un pèl tradicional –Paco Gramage-, però l’escola
també funcionava bé i hi vaig mantindre –com quasi sempre- molt bones
relacions, també amb el professorat, les classes del qual –com sempre- visitava
sovint. Acabà, però, el període de mandat del director i, tot i les ganes que
hi mostrava de continuar, no presentà projecte ni petició formal, així que em
va semblar que era el moment de provar de renovar l’equip i vaig promoure al què
feia de cap d’estudis, un mestre jove i dinàmic i més en consonància amb el
moment d’introducció de la llengua i la sensibilitat pel país: vaig notar que
no li va caure gens bé, encara que jo no em vaig donar per al·ludit i vaig
mirar de continuar la bona relació. I, efectivament, el nou director fou un
encert: mantingué i augmentà el prestigi del centre i el tema de la llengua es
consolidà. A més coincidí que la seua dona estava de cap d’estudis al col·legi
de les monges i ho feia també molt bé. Així que la relació amb aquell matrimoni
“pedagògic” fou excel·lent.
Encara hi havia dos centres públics
més: el “Blasco Ibàñez” i l’ “Horta”, ambdós als afores del poble i un
prop de l’altre. Primer et trobaves el “Blasco
Ibàñez” on hi havia de directora una mestra competent –Empar-, que em
presentà Dn. Cecilio només arribar. Era un d’aquells edificis –com l’altre-
convencionals de 16 unitats d’EGB i 4 de preescolar i funcionava bé, encara que
amb població més perifèrica que els altres dos. Empar tenia caràcter i aviat
passà a secundària i me la vaig anar trobant desprès en diversos llocs. La
substituí un altre mestre treballador i sensible a la llengua, Paco, que es
perllongà durant molt de temps i amb el qui vaig contactar de nou –i visitar-
quan la “reforma”. El centre, finalment, com que estava al costat mateix de
l’institut –aleshores de Formació Professional-, que també participava en la
“reforma”, s’integrà i en formà una unitat, amb els mestres de la segona etapa
de l’EGB del moment, anomenats burlonament “catedràtics”, pels seus propis
companys dels altres cicles...
Finalment
hi havia l’ “Horta”, on em vaig
trobar a un tal Baltasar Vives que faria carrera en temps de Ciscar...Ja de
camí, a punt d’arribar, Dn. Cecilio em féu notar la pintada monumental en una
tanca: “Baltasar, la senyera t’has de
tragar...” i el meu antecessor em referia la condició de sindicalista “progre”
de Baltasar i el seu catalanisme militant, que el feia respectar la de les
quatre barres, però no la “blavera”. I el cas fou que la pintada tingué raó,
perquè “normalitzada” la transició i ja el PSOE en la Generalitat, s’adoptà la
senyera en blau, com a oficial i fins i tot el propi Baltasar, en assistir
oficialment a una trobada d’autoritats autonòmiques, temps desprès, exigí que
també la “blavera” hi figurara...-cosas
veredes que deia aquell...- I en això que arribàvem al centre: era l’hora
d’eixida per la vesprada i Baltasar, director aleshores, i altres mestres
estaven a la porta acomiadant els alumnes, que els recollien els pares –mares,
clar-. En veure’ns abaixà les escales i s’adreçà al meu company com a “Dn.
Cecilio” que em presentà. Saludàrem a la resta i passàrem a l’interior i així
vaig conèixer al famós Baltasar. Successivament vaig anar visitant el centre i
val a dir que ens entenguérem molt bé, tot i que jo no era tan “progre” com
ell, en ser jove i entenimentat, veia clara la situació i de seguida em vaig
posar al costat de la raó i de les solucions “presentables” –com un periodista
argumentava, en conèixer la meua postura en la subcomissió tècnica per al
valencià- en relació a la llengua i a la
política –i a la imprescindible renovació pedagògica-. I en més d’una ocasió
vaig haver de cobrir-li les espatles a Baltasar, davant els meus companys i
superiors, quan es passava de la ratlla.
De tant
en tant era ell el qui venia a la oficina de la Inspecció, situada en aquell
temps al carrer Jaume Roig, amb la resta de dependències administratives de la
delegació –encara- del Ministeri. Apareixia amb pantalons de pana, una casaca i
un sarró i lluïa una espessa i fosca barba i un dia, només arribar, em digué:
“vinc d’apuntar-me al PSOE”. “I això?” vaig inquirir. Ell m’explicà que era
l’única manera de tocar poder i que els nacionalistes no ho farien mai. Dit i
fet, desprès del caòtic parèntesi de Monsonís –i de la seua consellera
Cabanes-, els socialistes desbancaren els d’UCD i aviat Baltasar fou cridat per
Ciscar, alcalde del poble veí –Picanya- del seu i nomenat cap del gabinet de
valencià, per passar desprès a la direcció general d’EGB, una vegada que Rafael
Ferrer, el meu company de promoció i destinat a Castelló, la deixaria per
passar a la condició d’assessor i home de confiança de Lerma, a la Generalitat.
I
encara, a Paiporta, hi havia el col·legi de les monges, cèntric i prestigiat,
al què visitava sovint i on em trobava bé: eren –supose que encara ho són- gent
treballadora i responsable, capdavantera també en renovació pedagògica i la
directora em tenia molta atenció. Com sempre, a més de les visites a les
classes, hi treballava amb l’equip directiu en temes de gestió i acadèmics i ho
portaven tot –programes, projectes...- molt al dia. Justament hi havia, de cap
d’estudis, la dona del nou director del “Lluís Vives” que ho feia molt bé i
tenia tota la confiança de la directora. Per això em dolgué, encara més,
l’acusació –absolutament falsa i malintencionada- de la consellera Cabanes, que
em féu davant del director territorial -Pérez Franco- d’haver amenaçat en
traure la subvenció al centre, si no ensenyaven el valencià. El bo de José
Antonio –el delegat- m’ho digué confidencialment, sense donar-li cap
credibilitat i quan ho vaig fer saber a la directora, s’estranyà molt i ho
rebutjà del tot. Sospitàvem que l’origen de la tal “denúncia” podria estar en
el meu rebuig frontal, als col·laboradors de la consellera, que havien intentat
“comprar-me”, per fer costat a les seues tesis secessionistes i, en connivència
amb algú de la seua corda vinculat al centre, s’inventaren el bulo. Encara anys desprès em vaig trobar
amb la directora, que continuava agraïda pel meu pas pel col·legi.
“Zones” i més.
Tocant
a Paiporta hi ha Picanya que, no obstant, pertanyia a una altra àrea –“zones”
en deien aleshores- d’Inspecció, però com jo era el ponent per a l’ensenyament
del valencià hi mantenia contacte i així, en una ocasió, vaig acompanyar a Marta Mata i a l’alcalde d’aleshores,
Ciprià Ciscar, a unes conferències que s’organitzaren. Intervingueren l’alcalde
i la prestigiosa pedagoga catalana, que tingué el detall d’esmentar-me – “Sr.
Inspector” digué-. També jo vaig dir unes paraules de reconeixement per la
presència de tan insigne conferenciant –amb la que durant l’estada a Girona no
vaig coincidir- i pel suport que, des de l’ajuntament prestava l’alcalde i pare
-doncs tenia una filla al centre- Sr Ciscar i Casaban, aviat conseller de
cultura i educació. En un altre moment vaig ser jo el qui donà als pares una
xerrada sobre el tàndem família-escola, encoratjant-los a continuar una
col·laboració que es feia evident entre pares i mestres. Justament aquella
funció orientadora i col·laborativa la portava endavant, de forma molt
competent Isabel Mingo, que resultà ser companya de la carrera de Pedagogia,
però com jo feia els d’estudis, lliure, em vaig assabentar tard, quan ens
integrarem en el grup “Mar” de cristians de base i varem recórrer a l’orla per
“reconèixer-nos”, cosa no gens fàcil, doncs havien passat quasi quaranta
anys...També mantenia bona relació amb la directora, Fina Masgrau, que resultà
ser de Banyoles i estava casada amb Vicent Soler, professor d’economia de la
UVEG i posat en política –fou vicepresident de les corts i conseller-.
Amb qui
no vaig contactar aleshores fou amb Rafa Gargallo, director escolar de Picanya
i que, pel temps i amb motiu de la supressió del cos de directors, me
l’assignaren al servei d’ordenació acadèmica, fent una tasca eficient, actuant
de secretari de les sessions que manteníem cada setmana, els components del
servei i sent de gran ajuda en qüestions administratives i de gestió, donada la
seua dilatada experiència. També ens assistí quan la comissió de selecció de places
d’Inspecció, en la feixuga tasca de computar els mèrits dels aspirants. Rafael,
que sabia de la meua condició d’inspector i estava agraït pel tracte que li
dispensàvem, em féu un dia una confidència: “Marc, li dones prestigi a la
Direcció General...” Lògicament vaig traure importància i vaig contestar que si
en tenia de prestigi, la Direcció General, era gràcies a tot l’equip –ell
inclòs- que no teníem hores i ens ho curràvem de valent, a més del predicament
de què gaudia Baltasar Vives, el nostre director general.
El cas
és que -i paral·lelament a les visites als centres- a la Inspecció desplegàvem
altres activitats, com ara l’assessoria pedagògica al professorat en els cursos de la UNED –que ja a Girona
havíem encetat-. Ho fèiem a la Normal i en col·laboració amb el professorat
d’allà: ells portaven la part dels continguts, lògicament, -matemàtiques,
geografia, llengua...- i nosaltres reforçàvem les unitats de caràcter
psicopedagògic i didàctic. Fou una experiència interessant i, en el meu cas, em
trobava ben ubicat, com una premonició de la docència universitària que vaig
impartir alguns anys desprès, a la facultat de Psicologia. També hi havia els
cursos de Pedagogia Terapèutica que,
inicialment, els portava l’ICE –en el cas de València, el de la Politècnica-
als que vaig prestar alguna col·laboració. Tot seguit, però, el Ministeri
atribuí a la Delegació Provincial la seua organització i el consell d’Inspecció
m’encarregà el primer, a oferiment meu –vaig esmentar la meua recent
llicenciatura en Psicologia, com a aportació a la formació pedagògica que
compartíem-. El varem situar al col·legi “Villar
Palasí” prop de les oficines de Jaume Roig, la qual cosa em permetia
desplaçar-me sovint amb comoditat i jo mateix vaig impartir una part del
contingut. Em vaig buscar col·laboradors, clar, com ara Manuel Àvila, aleshores
director del centre d’educació especial de Bancaixa
a Xest, o Josep Lluís Doménech que portava el “Marquès de Dos Aigües” i desprès
el gabinet municipal. O Pepe Moreno, un pedagog que havia fet medicina i el meu
cosí Domènec, també pedagog. O Rosa, una psiquiatra infantil veïna meua. I més
gent, com ara la Conxa Gómez, dona aleshores de Castillejo, que havien portat
els cursos fins al moment del canvi i no vaig voler desairar-los i alguns més de
l’ICE. Estiguérem ben instal·lats i el director del “Villar Palasí” ens donà facilitats, clar que ho fèiem fora de les
hores escolars i, per tant, no els causàvem cap molèstia.
Les
coses anaven succeint-se amb normalitat i jo anava passant pel curs, trobant-me
de vegades al mateix Castillejo que portava a Conxa a impartir la seua classe,
en un sis-cents...fins que en ple consell d’Inspecció a la vesprada del dia 22
de febrer, entrà el delegat, José Antonio Pérez i ens comunicà que s’havia
produït un colp d’estat, que la guàrdia civil havia pres el Congrés i que
suspenguérem i ens anàrem a casa, fins esperar en què podia acabar la
cosa...Ens quedarem sorpresos i preocupats i la companya Marta Gil no s’estigué
de fer un comentari -“tenia que pasar”-
que confirmava les seues idees envers la recent i fràgil democràcia instaurada:
eren moment difícils, s’havia produït un assassinat d’ETA, recentment, i els
militars no amagaven el seu malestar.
Així
que, mentre ens acomiadàvem, vaig pensar que calia avisar als del curs de
terapèutica i allà que me’n vaig a tota pressa, vaig interrompre les classes,
vaig donar la informació que tenia i varem suspendre la sessió fins a nova
ordre. Tot seguit, i des del bar on solíem anar de matí, vaig cridar a casa que
no sabien res del tema i, en desaparcar el cotxe de la vora, ja em vaig trobar
atrapat pel trànsit pel carrer Botànic
Cavanilles: la ràdio donava poca informació i, fins a l’endemà, no vaig
entendre que l’embús es devia a que Milan del Bosch havia mobilitzat les tropes
i, en aquells moments, travessaven València paralitzant la circulació. Patia
més que res per casa, perquè els havia dit que anava i em vaig quedar una bona
estona col·lapsat...i sense mòbil encara. Bé aquella nit fou d’insomni, amb el
rei a la tele a les tantes i sense saber com acabaria la cosa, perquè a
l’endemà res no estava clar encara. La qüestió, poc a poc es normalitzà, però
afectà al desenvolupament de la transició, afegint una nova cautela –per no dir
entrebanc seriós- i així tornàvem a la feina, curs de terapèutica inclòs.
No fou
l’únic –no d’ensurt sinó de curs- i, successivament, se n’anaren organitzant
alguns més, que també me’ls encomanaren incloent-hi les pràctiques al centre
d’educació especial de Bancaixa a
Xest i al “Marquès de Dos Aigües”.
Ara, però. canviàvem de lloc, a oferiment de Doménech, que tenia uns bons
locals al gabinet municipal, al Grau: justament a aquell segon curs participà
Fèlix Estrela, que després s’incorporà al meu equip de Conselleria. I encara
se’n feu un d’ “audició i llenguatge”, de curs, que el dirigí Miguel Gallego.
En això que Manuel Ramírez, que dirigia el de Castelló, em demanà col·laboració
i no vaig poder dir-li que no, tot i la molèstia que suposava de nit emprendre
viatge cap a Castelló i tornar a les tantes. Vaig desenvolupar uns temes
semblants als de València, sobre qüestions d’aprenentatge segons Piaget i els
tractaments diferencials subsegüents: fou a la Normal del carrer Herrero i em
féu il·lusió tornar a aquella casa, on jo havia acabat els estudis de magisteri
ja feia alguns anys i d’on vaig ser mestre de l’Anexa un temps. Foren també
unes experiències boniques que equilibraven la funció inspectora habitual.
I
encara vaig participar en algun curs de l’ICE
de la Universitat “Literària”: jo havia fet bona amistat amb Josep Iborra, que
feia de subdirector –el director era Sanchis Guarner- i ajudat a què a la
Inspecció –que Josep donava “per perduda”- es fera un curs de “valencià”, que
varem començar alguna gent i es continuà, en tres anys successius, amb algun
altre col·laborador més. Val a dir que hagueren de ser molt prudents -tot i que
no podien amagar la catalanitat de valencià- perquè hi havia gent major molt
reticent. Com a mínim, però, es mig normalitza el tema de la llengua entre
nosaltres i jo hi vaig contribuir, perquè se m’atribuí la ponència
corresponent, a les activitats de la qual em referiré més tard. El cas és que
d’aquella activitat nasqué una bona relació amb Iborra i em va obsequiar amb
alguns materials i m’oferí participar el algun curs de l’ICE, que finalment
vaig impartir a les aules de l’actual facultat d’Història –on vaig anar a
recollir el títol de Pedagogia, doncs s’hi traslladà la facultat de Filosofia i
Lletres-. I clar, cada vegada que vaig en bus, en passar per davant em ve a la memòria...
Finalment
hi hagué l’experiència d’estar en un tribunal
d’oposicions, que ja coneixia de Girona, on havia estat en dues ocasions.
Ara en formava part del presidit per Dn. Fernando Bravo, que ja coneixia de
director del “Ribalta” de Castelló i
recordava de professor frustrat de francès dels xics i de llengua i literatura
espanyoles de les xiques –episodi que ja he relatat en un altre lloc-. Fou en
arribar a València quan em vingué a visitar, al despatx de Jaume Roig i
m’explicà que venia a interessar-se pel seu familiar, un mestre de Paiporta
–que per coincidència vivia a prop de casa a València-, que s’havia llicenciat
en llengua i que s’iniciava com a professor de la Normal, amb aspiració de
consolidar-se en aquella casa. Lògicament li vaig donar tota classe de
facilitats, sense faltar a la norma ni ell –el mestre- a les seues obligacions
i horari a l’escola-. I, al poc de temps, em vaig trobar acompanyant a Dn.
Fernando en un tribunal d’oposicions de mestres. Hi havia també altres tres
persones: una mestra “progre” que desprès em vaig trobar al Saler i dos mestres
més un de més jove i un altre més major –aquest últim ens contà el conegut acudit del rei obrint una porta amb la clau i
“con los dientes hacia arriba”...-
També
fou una experiència interessant i el president tot i trobar-se molt major –es
jubilaria tot seguit- encara estava ocurrent –deia que s’havia dedicat a la
indústria “tèxtil”, en referir-se als llibres de text que havia publicat...- i
mostrava la seua gran preparació com a filòleg. En un moment determinat perdé
els estreps, però no per res del tribunal: es presentà on corregíem els exàmens
un senyor molt major i ell l’escridassà per la temeritat d’haver vingut a
soles...era el seu germà i semblava no estar molt bé, mentalment –a part del
deteriorament físic que mostrava-. Vam entendre que el tenia al seu càrrec i no
volia que anara sol pel carrer, perquè no prenguera mal... Alguns anys més tard
em vaig trobar als seus familiars –els que vivien a prop de casa- i en
preguntar-los per Dn. Fernando em digueren que havia faltat. Certament com és
la vida: el que fou una figura –intel·lectual i acadèmica- en temps passats i
que jo havia trobat ja prou desmillorat, ara era només un record. Record que
hem recuperat en celebrar els cinquanta (!) anys de la nostra promoció de
magisteri de Castelló i rememorat, amb l’edició d’un àlbum de memòries, les
nostres vivències d’aleshores inclosos els nostre professors, amb l’enyor
d’algunes companyes que estaven “prendades” d’aquell fadrí d’or –a fe que tenia
un posar elegant, en aquell temps- que fou Dn. Fernando Bravo.
Més ideologia i país.
Alhora que Dª Encarna Pallarés es
trobava satisfeta de comptar amb un jove inspector “con toda a barba” per poder fer front als mestres barbuts i
contestataris –cas de Baltasar i altres-, calia atribuir la recentment creada ponència de valencià a algú que poguera
donar la talla...i me l’atribuirem a mi. La veritat és que fou una comanda
enverinada i que no volia ningú, per estalviar-se conflictes. Jo, però, que venia
de Girona i tenia sensibilitat pel tema ho vaig acceptar amb il·lusió: per
començar em varen nomenar membre de la subcomissió tècnica per a la introducció
del valencià al curriculum, atès que
la comissió pròpiament es trobava col·lapsada per la burrera dels energúmens de
la dreta que hi formaven part i tenien màrtir al bo de Sanchis Guarner. José
Antonio Pérez ideà, aleshores, la creació d’un grup de treball “tècnic”, tot i
que no es pogué evitar una certa politització, en haver d’acceptar la presència
de l’Acadèmia Valenciana de Cultura, clarament secessionista, encara que en la
persona d’una tal Laura, que estigué discreta.
La
resta, però, érem professionals: un mestre de primària i un altre de secundària
-professors de llengua- per província, dos representants de la Inspecció
Educativa i un de la Universitat. Els docents, fora del catedràtic d’institut
de Manises –amic de Roca, precisament...-, teníem claríssima la filiació
catalana del valencià: de Castelló hi havia Paco Mariscal, a l’IES d’Almasora, que
feia periodisme al País i Robert Valls, mestre que accedí més tard a la
Inspecció-. I dels inspectors, Roca –de batxillerat- navegava i no volia
comprometre’s, mentre que jo vaig trobar la fórmula en aportar el programa de
llengua castellana del Ministeri, aplicant-lo al valencià, amb el suport
explícit de la Universitat, respecte a la filiació filològica de la nostra
llengua. Val a dir que de la Universitat es comissionà a Quico Mira, segon
d’abord de l’ICE i persona de confiança de Sanchis Guarner, que estava molt
“mosca” –Quico, perquè el bo de Don Manuel n’estava fart del tema- amb els
secessionistes i, amb la boca petita, criticava a aquells “cafres” que volien
inventar-se un valencià diferent del de tota la vida, és a dir diferent del
català.
Jo, però,
vaig anar “templant” gaites, finalment s’aprovà el meu “programa” i vaig ser
l’encarregat de traslladar-li’l al delegat, cosa que vaig fer al moment, en
portar-li el document a sa casa al vespre. Ja ho sabia, però, perquè l’ “espia”
–la tal Laura- de l’Acadèmia ja ho havia informat als seus i els sequaços de la
consellera Cabanes li ho advertiren al bo de José Antonio, alarmats. Així que,
quan vaig arribar a sa casa, em posà en antecedents i em tranquil·litzà. El cas
és que la meua proposta fou la què el Ministeri –que és qui mantenia les
competències encara- beneí, finalment, i es posà en marxa la introducció de la
nostra llengua al sistema escolar valencià. Al poc de temps la Generalitat
passà a mans dels socialistes i fou quan a Baltasar se’l nomenà cap del
gabinet.
Mentrestant jo anava fent de ponent
per a la llengua i, al poc de temps, des de Conselleria nomenaren alguns
assessors per província i els de València me’ls atribuïren a la meua gestió.
Fou un primer equip conformat per Carme Miquel, Sequi Castellano, Honorat Ros,
Francesc Balanzà, Empar Arenes...i Joan, l’home de la Montse d’Alaquàs. Ens
reuníem sovint i jo solia acompanyar-los a les trobades amb mestres i
directors, no sempre “pacífiques” –el blaverisme irredempt s’enfurismà i anà a
per totes-, però es feu molta llavor i, de fet, els components d’aquell primer
equip s’anaren situant i millorant el seu estatus personal: la Miquel passà al
gabinet de valencià –i fou fundadora del moviment d’escola valenciana-, el
Sequi al setmanari El Punt, Honorat
també al gabinet i desprès a l’Acadèmia,
Balançà també a Conselleria, Empar a la Inspecció i Joan s’acabà de prestigiar
com a escriptor.
Dic no
sempre “pacífiques” les sessions amb el professorat i encara menys amb els
directors, a les que assistien també els inspectors respectius, alguns poc o
gens sensibles al tema de la llengua. Per exemple, només prendre la paraula jo,
com a ponent i fer-ho en valencià, hi hagué un director escolar –Teòdulo, al
què s’aixoplugà en la comissió de menjadors, més tard- que demanà gastar el
castellà, per allò de què “lo entendemos
todos”. Encara com de la Inspecció hi havia Leonor Vilar que, tot i els
seus plantejaments gens esquerrans per cert, en ser valencianoparlant i
sentir-se al·ludida, tercià al meu favor i al de l’ús de la llengua, en les
intervencions previstes. Altres vegades la cosa estigué més tibant,
especialment ho fou quan férem la del sector que tenia com a referent al
col·legi Cervantes, on un parell d’assistents es manifestaren militantment en
contra del valencià que gastàvem: un era un prevere d’un col·legi privat i
l’altra la regidora d’Unió Valenciana que tenia una acadèmia. Varen arribar a
interrompre les intervencions de la taula i a criticar a Jaume de Juan,
acusant-lo de parlar “català”. Ell, però, reaccionà amb humor i els contradí
dient-los que no, que de cap manera, que ell parlava mallorquí... Amb tot la
sessió quedà marcada pel regust desagradable d’aquells dos elements, que
representaven no tant el sector castellanoparlant, incòmode amb la presència
del valencià, quan de la dreta “blavera”, que defensava el valencià estrambòtic
de la “seua” Acadèmia de la Llengua Valenciana, que per a més inri gastaven el
castellà.
Efectivament,
amb la tal individua em vaig trobar anys més tard, a la Conselleria, amb motiu
d’uns actes, les azafatas dels quals
eren alumnes de la seua acadèmia. No cal dir que, tant a ella com a les
xicones, no els vaig parlar més que en valencià i ella veient que es quedaven
parades les animà –“¿Entendéis lo que os
dice este señor? No os cortéis...” Podia jo haver aprofitat per posar-la en
evidència, ella tan defensora del “valenciano”...però ho vaig deixar còrrer.
Les sessions amb el professorat de
valencià i els assessors, tinguérem, lògicament, un altre “to”. Jo solia
insistir en plantejaments que em semblaven raonables, de cara a prestigiar la
nova assignatura i facilitar la seua progressiva acceptació entre les
respectives comunitats escolars. Així que els aconsellava no només treballar
metodologies participatives i suggerents, sinó presentar la llengua com a eina
de comunicació i cultura, alhora que com a referent històric del territori,
evitant les polèmiques estèrils dels provocadors que n’hi havia per tot.
Lamentablement algun profe “puntillós” s’encabotava en suspendre, per donar
“exemple” i no feia altra cosa que crear conflictes innecessaris i predisposar
negativament, amb aquell rigorisme que no tenia res de pedagògic. En general,
però, esdevenien moments de trobada i recolzament mutu i s’avançà considerablement,
segons la meua valoració. En passar jo a la Conselleria, es nomenà ponent -amb
molt d’encert- a Jaume de Juan, que tenia tot el reconeixement dels companys
d’Inspecció i un ascendent notable entre el professorat.
En
aquell context esperançat –d’una bona part de la ciutadania i del professorat,
encara que no de tots- es consolidaren els moviments de renovació pedagògica i les
escoles d’estiu. Jo no vaig estar-ne al marge, lògicament, encara que no vaig
voler assolir cap protagonisme. Així vaig participar quan em varen requerir
–especialment en el tema de la llengua-, atès que Baltasar Vives, a més, n’era
un dels organitzadors. Clar que hi havia l’antecedent i el bon record d’un
company meu de promoció, Diego Bejarano (Galisteo... ai!, la lectura de les llistes
de l’oposició...), que anà destinat a València abans que jo hi arribés i que,
tot i la seua condició d’andalús, -de València passà a Cadis- es mostrà
sensible al canvi democràtic, que incloïa la llengua i així, a la Safor que és
on exercí, assolia un gran predicament entre els mestres, especialment entre
els progressistes, fins a l’extrem d’acceptar amb gust que l’anomenaren
“Dídac”, Altrament qui es va significar
com a referent modèlic i ideòleg de la renovació fou el professor Gonzalo
Anaya, ja major però del tot lúcid, que per aquell anys havia escrit una obreta
titulada “¿Què otra escuela?” Dn.
Gonzalo era catedràtic de filosofia de la Normal i passà a la Universitat, amb
motiu de la nova estructuració dels estudis de magisteri i ja jubilat encara
impartia cursos i seminaris, la qual cosa li valgué el reconeixement en forma
de medalla al mèrit en el treball, concedida pel govern central a proposta de
la pròpia Universitat.
Aleshores
la Inspecció tenia mala fama i era considerada com un obstacle a la renovació
pedagògica, inclosa la recuperació lingüística, la qual cosa no era del tot
justa, encara que era veritat allò de que “cuando
el rio suena...” La meua valoració –aleshores i ara- era –i és- que els
funcionaris de la Inspecció eren uns professionals, escorats cap a
plantejaments més bé conservadors –també per la edat, fora d’algunes
excepcions-, però professionals. I com a tals, disciplinats amb l’autoritat, la
qual cosa ens feia també aparèixer com a “autoritaris”. I sense voler
discriminar ningú, hi,havia entre nosaltres gent molt competent i preparada que
estaven al dia i afavorien la renovació pedagógica. Com ara Cecilio Teruel o
Maria Teresa Làzaro que, sistemàticament, es trobaven vinculats als ICEs
d’ambdues universitats, en cursos de formació i en la publicació de projectes.
També hi havia Àngel Ramos –i la suea dona Angelita- que treballaven la
metodologia de les matemàtiques i publicaren llibres escolars al respecte. I
tots participàvem –amb millor o pitjor fortuna- en els encara vigents centres
de col·laboració i en algun curs, com el de preescolar, al què m’acomboià Maria
Teresa. Eren, però, altres temps i primava la contestació com a pauta, inclús a
la Universitat en figures com Sacristán. Pepe Sacristán havia substituït, en la
càtedra de Didàctica, a un company nostre –Rodríguez Dièguez- que passà a
Salamanca. I la seua “modernor” es manifestà aviat, convidat pels moviments de
renovació pedagògica, on si participava algun inspector era per a
“contestar-lo”, com passà en el cas d’Àngel Ramos, que defensava una
metodologia més convencional, però contrastada, mentre que Sacristan es deixava
portar fàcilment per la demagògia oportunista del moment i havia obtingut la
condició d’assessor del ministre Maravall.
Això
feia que les postures dels companys d’Inspecció, ja de per sí conservadores, es
feren encara més resistents al canvi –pedagògic i polític- i ben bé enmig em
trobava jo...Com quan vaig ser convidat a una trobada a Pobla Farnals i, en un
moment de la meua intervenció, vaig deixar caure que la nova situació
neguitejava a algun dels meus companys d’Inspecció que, fins i tot, els treia
la son, doncs es trobaven acostumats –incloent-hi a mi mateix- a uns altres
plantejaments i contextos, més estables i convencionals que els dels canvis que
vivíem... En mala hora, perquè el periodista ho sobredimensionà i, a l’endemà,
el tema estava sobre la taula del consell d’Inspecció, on vaig haver
d’excusar-me i aclarir-ho.
Encara
Arturo Rodríguez, cap d’aleshores em demanà que ho fera arribar al periodista
del Diario de Valencia: un “número”
vaja, de què tinc molt mal record. Encara com Albert Taverner, que era present
a la trobada, féu la gestió amb els del diari i els meus companys respiraren
tranquils...No cal dir com vaig haver de fer equilibris per preservar la
dignitat de la llengua i la progressiva implantació, perquè ajuda no en tenia
massa: alguns companys, com el propi Àngel Ramos protagonitzà un conflicte a la
Vall d’Albaida, per manca de tacte; Marta Gil, telefonava des d’una escola al
nou cap, Gregorio Rozalén, en trobar la presència del valencià excessiva i
Nieves Escamilla en prohibia l’ús a l’hora d’esbarjo en una escola de la seua
zona i ho féu per escrit (!).
No cal
dir que tals intervencions no ens afavorien gens, fins i tot la d’Escamilla fou
recollida per Francesc Ferrer, en el seu llibre sobre la persecució del català,
que incloïa la nota fotocopiada...Encara com la “burrera” dels ultres –feren
esclatar un artefacte dirigit a Sanchis Guarner- em donà peu per a demanar un pronunciament
del consell d’Inspecció contra un tal acte terrorista i així l’acord es
traslladà a la Universitat, doncs Don Manuel era aleshores director de l’ICE de
la UVEG.
Amb tot
la malfiança dels meus companys envers els nous plantejaments democràtics i
d’afirmació territorial –que no nacionalistes- es mantenia a flor de pell, com
quan ens arribà una comunicació de l’ajuntament d’Alaquàs –pot ser encara
Taverner n’era alcalde- notificant l’acord de l’adopció del nom valencià
–“Alaquàs”, abans era en castellà: Alacuás-
i en llegir-lo el secretari del consell, Àngel Pérez, feia broma amb Arturo –el
cap- aclarint el canvi de la “c” en “qu” i afegint “pero lo más grave es el acento...- perquè, efectivament, l’accent
és obert i, per tant “greu” i ells no eren uns ignorants, amb l’anuència i
somriure de bona part dels components del consell.
El
tema, però i malgrat tot, anava consolidant-se i jo, com a ponent, vaig fer un
viatge a Madrid –que en un altre lloc apareix esmentat- convocat pel Ministeri,
per valorar la progressiva incorporació de la llengua pròpia als curricula respectius. Així ens varem
trobar, a la seu del MEC, els de Galícia, els bascos, els catalans i els
valencians. I dic valencians perquè em feren acompanyar per Manuel Rico,
d’Alacant, molt prestigiat aleshores pels llibres publicats –cap d’ells de
llengua, però, ni en valencià- i amb molt bona relació amb la gent de Madrid.
Rico, tot i ser valencianoparlant, mantenia al respecte una actitud del tot
hostil i, en alguna reunió a la seu de la Direcció territorial d’Alacant, ja
s’havia significat per la seua ironia, quan algú dels intervinents empràvem el
valencià, no amagava la seua malfiança en demanar estudis sobre com el valencià
podia interferir el castellà i rebaixar els rendiments (!) i feia sorna en
referir-se a com en matemàtiques caldria dir, en valencià, “tres al cubo: tres al poal?” En fi, tot
un poema. Aleshores, però, uns tals plantejaments tenien predicament i una bona
part dels docents –inspectors inclosos- els compartien.
El cas
fou que anàrem a Madrid i mantinguérem algunes sessions a la seu del MEC al
carrer Alcalá, en companyia d’il·lustres personatges, doncs a més dels tècnics
respectius del territoris “bil·lingües” –com els agradava dir als del
ministeri- hi havia autoritats com ara el Dr. Siguan i els acadèmics, Manuel
Seco i Díaz Plaja, i Carmele Atutxa, del País basc. Justament Siguan, en
trobar-nos a la porta del ministeri, duia a la mà l’exemplar del monogràfic de
la “Revista d’Occidente” dedicat al
tema, amb una col·laboració seua i ja aleshores insinuà si se’ns havia convocat
per dissenyar una mena de “loapilla” lingüística, que posara les coses al seu
lloc, preservant l’hegemonia del castellà. No anava desencaminat, perquè el
mateix Blat Gimeno –cap del gabinet del ministre Mayor Zaragoza- que havia
convocat la sessió, hi estava a l’aguait, pel que vaig esbrinar desprès. Seco
també compartia el neguit de Blat, però no Díaz Plaja que n’era més liberal, ni
Atutxa, per descomptat, ni Siguan que ja feia temps que treballava en la
incorporació del català a l’escola i jo havia col·laborat, des de Girona
estant, com he esmentat, en un altre moment. Un nou reforç, però, a les tesis
de Blat i Seco, s’uní en la persona d’Adolfo Maïllo que, tot i estar ja
jubilat, mantenia una intensa activitat encara. Els tècnics, per la nostra
banda, aportàvem plantejaments organitzatius i donàvem les primeres dades
disponibles al respecte –estadístiques enquestes etc.- que, en el cas de Rico,
diferien de les meues...sobre tot en el plantejament: ell anava a la contra i
jo a favor. Finalment, es consensuà un document que apostava per la presència
de la llengua, als territoris on era pròpia –no es podia defugir un tal mandat
constitucional- però insistint en la presència irrenunciable del castellà per
tot arreu. Maïllo, però, no en quedà prou satisfet i redactà un vot particular
llarguíssim amb l’aferrissada defensa del castellà, als territoris “bilingües”.
Mentrestant jo m’havia permès adreçar-me al propi ministre al què, com a
català, el suposava sensible al tema i coneixedor de la “burrera” valenciana
del blaverisme –que patrocinava, lamentablement i precisament el seu partit, la
UCD, a València-. Em contestà, però amb termes més bé ambigus, és a dir
“polítics”, no volent comprometre’s.
En
accedir, però, els socialistes a la Generalitat, es tancà –amb dificultats i
resistències, no cal dir-ho- l’etapa nefasta de la UCD a València i, en fer-se
càrrec de la conselleria d’Educació, Ciprià Ciscar les coses prengueren un
altre rumb: es consolidà el valencià a l’escola, es nomenaren nous professors i
es tragueren a oposició places de primària i de secundària, es publicaren bons
llibres i material escolar adient i s’albirava un altre horitzó. I fou en
aquell context, quan a Baltasar Vives se’l nomenà director general, que em
cridà per oferir-me el càrrec de cap de servei d’ordenació acadèmica “perquè tu
tens molt de prestigi entre els mestres...”
El parèntesi de cap de servei.
I així fou com vaig viure una nova
experiència professional...En això que ens traslladaren –a la Inspecció- a
Navarro Reverter, en unes condicions prou precàries d’espai –jo compartia un
despatx mínim amb Alejandro Bañares i Carme Arqueros i la resta prou semblant-
i fou al poc de temps que em cridà Baltasar...Ell i la seua gent estaven
ubicats a un edifici del carrer Forns dels Apòstols, a la vora de la plaça de
la Mare de Déu i estaven a l’inici de la nova organització: Baltasar portava en
gabinet del valencià amb alguns col·laboradors –inclòs el borrianenc Josep
Palomero...-, havia cridat a Manuel Àvila –que sembla ja era del PSOE, com ell-
per portar els temes d’educació especial i a algú més. Jo no vaig saber
negar-me, tot i que li vaig recordar que jo no era socialista de carnet i que
no oferia més que dedicació a una tasca on em semblava prioritari l’alumnat.
Així que vaig acceptar i ho vaig comunicar a la Inspecció, aleshores Rozalén
era el cap i de director territorial hi havia Josep Lluís Tomás.
Durant
unes setmanes anava compartint una cosa i l’altra, em passava sovint pel
despatx de Baltasar, per començar a treballar amb la seua gent i anava tancant
temes de la Inspecció amb els companys que s’hi farien càrrec i amb Jaume de
Juan, el tema de la ponència de valencià. Finalment i com que no hi havia lloc
a l’edifici del Forns dels Apòstols, m’habilitaren un despatx a la planta
superior de la pròpia direcció territorial i allà vaig començar a treballar com
a cap de servei, primer a soles i al poc de temps, amb dos col·laboradors:
Daniel, al que vaig conèixer en les reunions de treball amb la gent de la
reforma i em semblà un bon element, i Empar Blat que me la recomanà el propi
Baltasar i m’explicà que era cunyada de Ciscar (!). No calia, però, que me la
recomanara, perquè de seguida vaig comprovar la vàlua, d’Empar. Daniel venia de
l’escola, però s’havia anat especialitzant en temes de formació i treballava
amb els de l’ICE de la Politècnica. Empar venia de Barcelona –on son pare havia
estat notari-, on havia fet també de mestra i cursat pedagogia i resultà ser
neboda de Dn. José Blat. Així –primer en la precarietat del despatx de l’última
planta de Navarro Reverter i desprès ja a l’edifici de Campanar- anàvem
conformant el nostre servei que s’anomenà d’ “ordenació acadèmica” i comportà tres grans línies de treball: el
programa de reforma del cicle superior de l’EGB –paral·lel al de secundària que
portaven els de l’altra direcció general-, el nou sistema d’oposició de mestres
i l’inici i antecedent de les transversals, que anomenàvem “programes
d’extensió educativa” –educació ambiental, educació per a la igualtat de sexes,
educació per a la salut i el consum etc.-
Aviat, però, se’ns incorporà el
programa d’introducció del valencià a l’àrea d’experiències i, en successius
moments de remodelació de la Conselleria, la supervisió de les edicions de
llibres de text, els programes de transició a la vida activa i les pràctiques
en empreses, així com altres que s’anaven encetant, com el de “Policia i
escola”, a més del paquet de beques de transport i menjadors...Un feix, vaja.
Vaig tindre sort en anar reforçant l’equip amb persones com Fèlix Estrela,
Maria Mira, Salvador Vivas...com a tècnics i administratius ben preparats, com
Rafa Sellés i...també amb funcionàries com Mariví, Rosa...
El primer gran camp al què ens
dedicàrem, intensament, fou la reforma
del cicle superior que comportà una notable activitat pedagògica, organitzativa
i de gestió, així com de contacte habitual –amb reunions freqüents- amb el
personal del MEC i Catalunya. No cal dir que –quina novetat!- els catalans
anaven al davant, no només perquè el seu gabinet oferia propostes, dissenys i
materials de qualitat i els responsables de les autonomies ho valoraven i se’n
beneficiaven, sinó perquè al propi Ministeri una bona part de l’equip era
català, destacant entre tots César Coll, el catedràtic de Psicologia Educativa
de la Universitat de Barcelona. Així que es va bastir una xarxa de centres per
treballar els nou curricula, a les
tres províncies: València, Alacant i Castelló, al front dels quals vaig tindre
cura –amb alguna malfiança de la meua direcció general- de posar a sengles
inspectors: Arturo Rodríguez i Alejandro Banyares, a València, Daniel Riera a
Alacant i Pepe Roig a Castelló, algun d’ells, òbviament, per què no ens
desvirtuara la reforma, anant a la contra...
Editàrem un fullet de divulgació –“La reforma escolar ara i ací”- en bilingüe i la cosa funcionà molt bé: els contactes amb ells eren habituals, les nostres visites als centres, freqüents i les sessions participatives i amb molt de contingut, amb el professorat sovintejaven. I tot això en el marc d’unes relacions fluïdes amb el Ministeri i la celebració freqüent de sessions d’intercanvi amb els responsables de les comunitats –particularment amb Catalunya-. Especialment es treballava una metodologia participativa i oberta, no només la renovació i actualització dels continguts, amb un esforç afegit, per part del professorat, de programació, revisió i avaluació continuades. Per la meua part, a mi, aquella experiència em permeté conèixer el sistema educatiu valencià molt millor que amb la clàssica visita als centres, en la meua època d’Inspecció.
Editàrem un fullet de divulgació –“La reforma escolar ara i ací”- en bilingüe i la cosa funcionà molt bé: els contactes amb ells eren habituals, les nostres visites als centres, freqüents i les sessions participatives i amb molt de contingut, amb el professorat sovintejaven. I tot això en el marc d’unes relacions fluïdes amb el Ministeri i la celebració freqüent de sessions d’intercanvi amb els responsables de les comunitats –particularment amb Catalunya-. Especialment es treballava una metodologia participativa i oberta, no només la renovació i actualització dels continguts, amb un esforç afegit, per part del professorat, de programació, revisió i avaluació continuades. Per la meua part, a mi, aquella experiència em permeté conèixer el sistema educatiu valencià molt millor que amb la clàssica visita als centres, en la meua època d’Inspecció.
La reforma, lògicament, incloïa el
tractament de la llengua i així nasqué una proposta d’incorporació progressiva
del valencià, més enllà de la simple implantació de l’assignatura, que es
concretà en el tractament de l’àrea d’experiències –natural i social-.
S’iniciava a partir del segon any, a l’inici del cicle anomenat aleshores,
“mitjà” i es justificava per tal de donar temps –en preescolar i cicle inicial-
a haver començat la introducció del valencià, absent fins aleshores del curriculum escolar valencià. Altrament
el maneig de la llengua més enllà de la classe de valencià, li donava una
presència eixampladora als programes i d’aplicació d’allò après a
l’assignatura, a més de què –lògicament i psicològica- l’àrea escollida
resultava la més adient, com a contextualitzadora en l’ús del valencià, aplicat
a l’entorn –geogràfic, antropològic, natural...- que envoltava els infants.
Al
respecte constituirem un grup de treball i d’investigació alhora on hi
destacava Joan Escrivà i elaboràrem tot un programa de continguts i tractament
didàctic, que servia de pauta per a l’edició de nous materials curriculars,
tema en el què també intervinguérem, ja que fou una de les competències que el
Ministeri ens havia transferit. Paral·lelament a la direcció general de
secundària es treballava també la reforma dels antics batxillerats i la FP en
la nova ESO, els nous batxillerats i la nova FP, en forma de cicles formatius.
Lògicament estàvem molt coordinats i començàrem a treballar plegats i a visitar
centres conjuntament, per tal de garantir el pas adient dels ensenyaments
bàsics als mitjans, en l’alumnat que seguia la reforma.
Les dificultats,
però, no tardaren en aparèixer, especialment quan al govern de l’Estat
accediren els socialistes i una forta oposició –parlamentària i social-
s’orquestrà, per part de la dreta de sempre –antidemocràtica i enyoradissa del
franquisme-: al parlament, les lleis orgàniques –LODE, LOGSE, LOPEGCE...- que
desenvolupaven l’article 27 de la Constitució, relatiu a l’educació, foren
sistemàticament rebutjades per la dreta i hagueren de ser aprovades per la
resta de forces polítiques, a proposta dels socialistes. Mentre que l’oposició
social es veia afavorida per els atacs mediàtics –l’ABC se’n significà- que,
fins i tot, feien broma de mal gust en inventar-se –sense cap rubor- enunciats
de problemes de matemàtiques que atribuïen a la reforma, com ara “Un jodío capitalista explota a sus
trabajadores con sueldos de misèria del siguiente tenor...” Més a prop hi
havia un grup de pressió que, amb l’excusa de reclamar la segregació de Les
Alqueries, del municipi de Vila-real, només per anar en contra dels socialistes
–que governaven a Vila-real i a la Generalitat- l’emprengueren contra el
col·legi públic de Les Alqueries i feien la vida impossible als mestres que
treballaven la reforma...encara com a Pepe Roig el teníem a favor, en formar
part del nostre equip.
Encara
en el tema de l’àrea d’experiència la cosa fou més conflictiva i des dels dos
extrems del país –Alacant i Castelló- es contestà amb força: des d’Alacant
grups castellanitzadors –també entre els socialistes- es feien creus (!) que s’
“obligara” els escolars –ni que foren valencianoparlants- a dir “núvol” al que
ells anomenaven “nube”...I, des de
Castelló, en no poder-se plantejar tal despropòsit perquè el valencià és més
habitual, s’inventaren allò de la “voluntarietat” i un desconegut i
castellanoparlant “Gimeno” capitanejà la revolta “popular” -com a estendard de
la seua campanya electoral- contra l’alcalde socialista, el bo de Daniel
Gozalbo. Finalment Gimeno aconseguí el seu propòsit, no de paralitzar l’ordre
d’implantació de l’àrea d’experiències, sinó d’accedir a l’alcaldia de
Castelló, on ha romangut no fins que els altres han guanyat les eleccions, sinó
fins que al totpoderós de Fabra li ha convingut promocionar a un altre
candidat, del mateix cognom seu. Fora d’això es generà una renovació important,
també en l’edició de llibres de text, en els què, passat el període de
Conselleria i tornat a l’activitat inspectora, jo mateix vaig participar com a
coautor de la mà de Josep Lluís Doménech i en companyia de Carles Rodríguez i
Jaume de Juan, a l’editorial Marfil, d’Alcoi.
Altrament també treballàrem el nou sistema d’oposició de mestres, que
incorporava fórmules més creatives que no les habituals i memorístiques de
sempre, amb casos pràctics que calia resoldre i amb exercicis on es demostraria
la capacitat didàctica –ni que fora incipient- dels aspirants. Així mateix, en
el cas dels idiomes moderns, s’incorporaren gravacions especialment preparades
pel professorat de l’escola oficial i s’inclogueren continguts del programa de
valencià, que havíem elaborat en la subcomissió tècnica per a la llengua.
Finalment el tercer gran bloc de la
nostra responsabilitat fou l’antecedent de les transversals, que anomenàvem
“programes d’extensió educativa” –educació ambiental, educació per a la
igualtat de sexes, educació per a la salut i el consum etc., als que afegíem
efemèrides del tenor de “Dia de la dona” “Dia de la Constitució”, “Dia de la
Comunitat Valenciana”... en forma, a més, de publicacions didàctiques, com a
carpetes documentals i de treball, per l’alumnat de primària i de secundària.
En aquest apartat hi varem comptar amb la valuosa col·laboració dels “Pepes”
–Montesinos i Martí- que es convertiren en experts documentalistes i didàctics.
I amb la complicitat de Jesús Huguet, en aquell moment cap de publicacions, que
ens facilità enormement la tasca de disseny i d’impressió dels materials. De
fet, n’editàrem, una considerable col·lecció que desprès, en tornar a
l’activitat inspectora, vaig tindre la satisfacció de trobar-me’l pels centres.
Totes aquelles propostes suposaren una renovació didàctica important, de tal
manera que la “reforma” els deu bona part de l’impuls en les noves maneres de
fer escola des de la motivació, la participació, la implicació, l’aplicació
pràctica, la interdisciplinarietat etc. I no haguera estat possible sense
l’equip estable de què disposava –Daniel Jimènez, Fèlix Estrela, Empar Blat,
Maria Mira, Salvador Vivas...- i de les col·laboracions dels equips de reforma
–Joan Escrivà i altres-.
Un d’aquells programes es materialitzà
en la creació de centres de Natura, com a llocs de treball i de visita dels
escolars, el primer dels quals fou el d’el Saler, a l’indret anomenat “Racó de
l’Olla”, que generà una activitat notable d’exposicions i d’itineraris per
l’indret. Tot seguit i per mirar d’equilibrar territorialment l’oferta obrírem
-a terres de Castelló-, el centre d’ “El Termet” de Vila-real, en un indret
excepcional –el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, vora el Milllars- gràcies
a la bona disposició de l’alcalde d’aleshores, sr. Ayet i dels dos mestres
excepcionals –els “Vicents”- que s’incorporaren. Ràpidament la fama del centre
cresqué fins a depassar l’àmbit territorial estricte i incorporar visitants de
tota la Comunitat, com li passava també al del Saler.
Un poc
més tard obrírem l’ “Aula de la Mar”, de Benicàssim, on ubicarem a l’Hermini
Segarra, l’ànima de la reforma al seu centre de Les Alqueries, que es
prestigià, ràpidament, com a lloc de Natura singular. I a terres d’Alacant
aconseguírem obrir el “Benacantil” a tocar de la ciutat i el de Benidorm.
Aquells centres, a més, es convertiren en llocs de formació i sovint tenien
lloc sessions d’encontre i estudi de mestres de la contornada i més enllà i,
sovint també, eren la seu de les sessions que celebràvem de contacte i coordinació,
amb presència de vegades d’algun director general –Baltasar o Pere Vilches- i
dels directors territorials respectius. La seua vitalitat i dinamisme es
recullen en l’obreta –“Rodant, rodant”- del propi autor d’aquestes memòries, en
descriure el recorregut d’uns estudiants adolescents, pel territori del País
Valencià.
Una altra de les “transversals” que
generà contactes institucionals i creà una ampla xàrcia de participació, fou l’
“Educació per a la salut i el consum”, que treballàvem amb la gent de Sanitat i
ja des de temps del conseller Colomer, des de la direcció general de la Salut i
el seu equip d’experts –dones sobre tot, un parell de metgesses joves-. Teníem
reunions sovint i encontres compartits amb el professorat, per divulgar
campanyes sanitàries i bones pràctiques alimentàries i saludables i també
s’editaren materials “ad hoc”, nosaltres aportant la component didàctica i
lingüística...Al respecte d’aquesta última, Don Joaquín –el conseller- que
solia fer-se present a les sessions quan les teníem a la seua conselleria, ja
em coneixia i en una ocasió no s’estigué de dir que, en estar jo a les
reunions, feia parlar a tots en valencià incloent-hi els seus funcionaris...Jo
li vaig restar importància però, lògicament, no vaig abaixar la guàrdia...I
encara, al fil d’aquella col·laboració institucional, se situà la campanya
d’Insvacor –Institut Valencià del Cor- i
la de la salut renal. Ambdues anaven prenent cos i estenent-se per les escoles,
que hi participaven activament, en els concursos que s’hi convocaven.
També varem col·laborar activament en
el programa “Policia i escola”, a iniciativa d’ells: era el temps de la
transició i les forces policials que s’havien guanyat una merescuda mala fama
per les càrregues freqüents contra els manifestants –ni que foren pacífics o,
per això mateix, encara més-, volien millorar-la i un bon dia se’m presentà un
funcionari simpaticot i directe –Enrique Brisa- i em presentà la proposta, que
vaig escoltar amb gust i vaig traslladar al director general, aleshores Baltasar.
La cosa s’acceptà i iniciàrem els contactes: agents uniformats visitaven les
escoles i instituts i donaven a conèixer les funcions del cos i el sentit
constitucional de les seues funcions, que aconseguí en bona mesura anar canviat
la (mala) imatge tradicional.
Els
xicons feien preguntes i els agents tractaven de contestar-les, amb proximitat
i amabilitat i la cosa anà consolidant-se, fins al punt que a la revista de la
Policia es donava puntual informació del programa i el nostre apareixia com a modèlic,
entre els desenvolupats a la resta de l’Estat. Es feien actes institucionals i
de reconeixement, compartits amb les autoritats acadèmiques i, finalment, em
comunicàrem que ens donaven una medalla –la del mèrit policial amb distintiu
blanc, atès que amb distintiu roig era per als civils que havien prestat
col·laboració a la policia amb risc de la seua integritat...- Em telefonà Brisa
i em convocaren a la delegació del govern, a la plaça del temple i, en un acte
solemne, el delegat acompanyat del conseller Bono, em posà la tal medalla,
juntament amb altres persones que sembla que també es feren mereixedores. Fins
i tot i donada la bona relació amb Brisa, ens oferiren unes places per viatjar
a Grècia que compartírem amb Josep Lluís Narciso -que havia promocionat el
programa a l’àmbit dels serveis territorials de València- i la dona. Així, Tere
i jo, varem intimar amb el matrimoni, bé que jo ja coneixia a Josep Lluís de la
Inspecció. Fou l’any,a més, que el nostre Pau feia la selectivitat i estàvem
pendents del resultat: Narciso tenia algun contacte a la Politècnica i des
d’una illa de l’Egeu i per mòbil varem saber que ho havia superat.
Encara varem abordar l’elaboració
d’una proposta de programa d’ètica,
atès que les normes de desenvolupament d’una Constitució d’un estat si més no,
no confessional (!), deixava un buit en l’atenció als alumnes, els pares dels
quals decidiren no cursar religió, matèria que havia estat obligatòria durant
quaranta anys...Tot i que jo no compartia la idea d’una assignatura “substitutiva”,
perquè entenia -i entenc- que l’estudi, reflexió i pràctica ètiques són
d’obligada aplicació a tot l’alumnat i de cap manera només als que no cursaven
religió. A part que alguns pares enteníem que, sent creients, era
responsabilitat nostra i de la confessió respectiva –el cristianisme en el
nostre cas i les parròquies, com a institucions- els qui teníem la
responsabilitat de la formació religiosa dels nostres fills i no l’escola. I
així els nostres fills –Mª Rosa, per exemple no cursà religió a l’institut
“Ramon Llull”- escolliren, amb plena consciència l’ètica.
El cas és que em vaig posar a la feina
i vaig contactar algunes persones que em semblaven les més adients, per
treballar aquell objectiu: Adela Cortina i Jesús Conill, de filosofia moral,
Esteban... de psicologia, l’aleshores presidenta d’AI –Amnistia Internacional-,
que era docent de secundària...I varem iniciar la confecció d’un programa bàsic
per als estudiants de primària i secundària, encara que quan es va completar jo
ja no estava com a cap de Servei i havia tornat a la Inspecció, però vaig
conèixer l’edició d’uns materials “ad hoc”
–“un món de valors”-. També havia contactat amb Peiró, recent vingut de Madrid,
però declinà en favor d’Esteban que considerava més vinculat al tema i amb
Emília Serra que en arribar al meu despatx es presentà com a “catedrático” –així en masculí- de
psicologia evolutiva i que, finalment, no s’incorporà al grup. En bona mesura
aquell projecte es convertiria en l’antecedent de l’actual EpC –Educació per a
la Ciutadania- que tantes dificultats està tenint, mercè a la burrera dels
bisbes i el sectarisme del PP.
Encara varem abordar un parell més de
temàtiques importants: els programes de transició, junt o coordinadament amb
les pràctiques en alternança i els programes de música: “Tallers de música
popular” i “Música a l’escola”. El primer paquet fou novedós en la component de
“transició” a la vida activa, per a l’alumnat de Formació Professional –FP-,
que generà moltes expectatives i fou molt motivador per als centres de FP,
mentre que l’altra component –les pràctiques en alternança- ja tenien una
tradició. D’aquest últim en tenia cura José Maria Maté, professor d’aquell
nivell i, un temps, associat a la facultat d’Economia: era molt resolutiu i
directe i tot i ser del PSOE, com que pertanyia a la corrent crítica d’esquerra
socialista, reconeixia ell mateix que era com estar-ne fora. De tal manera que
no gaudia de simpatia entre els que manaven i li varen fer una mala jugada, en
atorgar la plaça que ell ocupava interinament, a un altre candidat del partit,
més addicte. Va fer recurs i arribà al propi conseller d’administració pública
d’aleshores, Emèrit Bono, reconeixent-li finalment la raó. El programa
consistia, bàsicament, en garantir unes pràctiques profitoses –amb un tutor
acadèmic i un altre de la pròpia empresa- per a aquell alumnat, amb un sou
simbòlic que semblava els motivava més. Les mateixes empreses rebien una
subvenció per col·laborar-hi de la què, habitualment, feien transferència a
l’institut de procedència de l’alumnat en pràctiques, en un acte públic de
relleu social i institucional.
Per a la nova proposta –“Transició a
la vida activa”- es contractà a Paco Pons, un antic professor de taller de
l’escola “La Florida”, molt posat en la vida de les empreses, que desplegà una
intensa activitat en presentar i dinamitzar el nou programa. Una de les
activitats centrals del mateix consistia en la creació de “miniempreses”,
simulant una realitat econòmica i empresarial a escala reduïda. Un atractiu afegit
fou l’intercanvi d’alumnat i professorat amb altres països, singularment França
i Anglaterra. I, lògicament, com en la resta de programes que gestionàvem, es
generà una notable quantitat de publicacions i carpetes documentals. A l’inici
i per tal garantir-ne un bon començament varem fer – Pons i jo- un parell de
viatges a fora: l’un a Lyon i l’altre a Belfast. El primer per preparar els
intercanvis amb professorat i alumnat d’allà i el nostre. I això amb la gestió
d’un inspector francès –monsieur Guy-
que era tot simpatia i activitat. Una vegada arribats en tren, amb puntualitat
castrense –ja se sap que els chemins de
ferro francesos són exactíssims-, ens desplaçàvem en la voiture de monsieur l’inspecteur i, de camí, anàvem fent projectes: era, a
més, el costum d’aquell funcionari i mentre conduïa anava pensant en la feina
i, en arribar a l’oficina, començava a “dictar” cartes i documents als
auxiliars...
Visitàrem
alguns centres, departírem amb directius i professorat i mantinguérem reunions
amb els pares. Respecte als primers, ens obsequiaren amb unes ampolles de vi
elaborat –i etiquetat- pels propis alumnes, en una petita bodega adjunta al
liceu. En els encontres amb el professorat es produí un fet insòlit i molt
gratificant personalment: fou que, en la conversa informal, en parlar de la
nostra procedència geogràfica jo, a més de València, vaig esmentar Castelló i
segurament Benicarló, on passàvem els estius i d’on és Tere i, en això que una
de les professores presents s’emocionà i ens explicava que, de xiqueta, i
fugint la seua família dels estralls de la segona guerra europea, anaren a
parar, justament, a Benicarló, on son pare treballava de químic a la fàbrica de
laques i pintures. Donats detalls de la meua dona, s’enrecordava, així com
d’altres amiguetes d’infantesa.
Així
resultà que ella fou la tal “Juanita –Jeanet- Fresnau” de la què Tere em donà
testimoni en tornar del viatge i explicar-li-ho. Finalment, en les sessions amb
el pares, vaig haver d’improvisar unes paraules de salutació, una vegada que monsieur l’inspecteur obrí la sessió i
vaig haver de fer un esforç recòndit de memòria del meu mal francès del
batxillerat i adreçar-m’hi com vaig poder. Encara hi ha una anècdota final i és
que les autoritats locals ens obsequiarem amb un sopar i decoraren la taula amb
les corresponents ensenyes franceses i espanyoles, encara que les segones
duien... l’àliga franquista. Semblava que el canvi de símbols constitucionals
no havia estat del tot detectat pels amfitrions i, discretament, els ho feren
notar. Al respecte el propi Guy ens explicava que en un anterior viatge a
Espanya s’allotjà, precisament, en un alberg falangista...de Benicàssim. El
viatge, finalment, conclogué de forma profitosa i Pons i jo ens tornarem a
València, també en tren i fent una bona matinada, perquè el trajecte era llarg.
L’altre fou a Belfast, on hi havia una
mena de congrés sobre temes de “transició”, que durà un parell de dies i se
celebrà a la Universitat d’Irlanda del nord, amb conferències i debats molt
interessants i en els què participàrem. L’itinerari fou Manises-Heathrow, per
començar, fent nit a Londres i, a l’endemà, direcció Belfast amb el primer
ensurt. Efectivament, desprès d’una llarga espera –per un avís de bomba a
l’aparell- embarcàrem i, en arribar a Belfast i passar els controls de rigor,
ens allotjàrem en una residència universitària d’estudiants, a les afores i, a
l’endemà, s’iniciaven les sessions. I segon ensurt: només començar avís de
bomba i desallotjament general: els d’allà i els que vivien més directament la situació s’ho prenien amb calma, nosaltres
estàvem impressionats allà als jardins del recinte, mentre policies amb fusells
i gossos ensinistrats regiraven l’edifici.
Finalment
es reiniciaren les conferències i no es produí cap altre episodi més, però ens
reallotjaren a un hotel pròxim i havíem de passar estrictes controls, cada
vegada que ens movíem. Encara férem alguna excursió oficial pels voltants i ens
arribàrem a Derry, que els ocupants anglesos anomenaven –amb evident humiliació
per als irlandesos- “LondonDerry”, on fórem rebuts per l’alcaldessa de la
ciutat i la visitàrem amb molta vigilància: els carrers estaven transitats per
efectius de l’exèrcit anglès en vehicles i els edificis públics amb protecció
de filferro. Quedàrem impressionats i encara més en llegir alguna informació
que denotava la divisió, fins i tot religiosa de la població, amb dos bisbes:
un anglicà, depenent de la metròpoli i un altre de catòlic. Estava el tema en
plena conflictivitat i la tragèdia d’Irlanda del nord apareixia en tota la seua
cruesa: pocs dies abans i a Belfast hi havia hagut un atemptat i els carrers
cèntrics es trobaven tancats en reixes de ferro, que no s’obrien més que per
unes hores i amb una forta vigilància. Acabat el congrés i ja de retorn ens
deturarem a Londres al Hayde Park on
la gent s’estenia sobre la gespa...
En això que, en haver rebut les
primeres transferències la Conselleria, es convocà el primer concurs de mèrits
de places d’Inspecció: el tribunal
–més bé comissió avaluadora- anava presidida pel director general, aleshores,
Baltasar i un delegat territorial –la d’Alacant, ara- també en formava part. Es
buscà un mestre de prestigi, que donà satisfacció al col·lectiu i finalment fou
la Montse d’Alaquàs. I com que es presentava la dona de Pepe García, el cap de
servei d’Inspecció i ell no en podia formar part, em comissionaren a mi. També
s’incorporà com a secretari, Rafa Gargallo, el director escolar que teníem a la
Direcció General, una vegada que se’ls suprimí el cos. Fou una experiència
interessant i tinguérem aspirants de tot tipus: des de l’alacantí què venia de
Catalunya on ja havia fet d’inspector allà, fins a persones significades en els
moviments de renovació i la política del moment –com Toni Roderic- i un parell
de directors escolars –la del “Cervantes” i el del “Magisterio Espanyol”-,
passant per mestres llicenciats de reconeguda trajectòria –Empar Blat, Maria
Mira, Salvador Vivas...- Calia haver presentat la corresponent carpeta de
mèrits –que donava una determinada puntuació prèvia- i una memòria que es
defensaria davant de la comissió que actuava a la sala de juntes de la Direcció
General.
Val a dir que, com sempre passa, el
nombre reduït de places ens obligà a ser exigents i, lamentablement, tot i que
varem “aprovar” els que consideràvem millors, en quedaren fora alguns com Maria
Mira, a la què molt aviat varem cridar per incorporar-se al meu equip, atesa la
molt bona impressió que ens féu. Més problemàtic fou el cas d’Empar Blat, que
ja treballava al Servei amb mi quasi des del primer dia: el cas fou que era
germana de la dona de Ciscar i Baltasar no volia ser acusat d’amiguisme –els
eterns “miraments” de l’esquerra- en aprovar la cunyada del conseller i, fins i
tot, la considerava massa jove i podria esperar-se a la propera convocatòria.
Així
que, tot i que féu un bon examen -i alguns la qualificarem alt- no passà. A la
nit d’aquell mateix dia, el sr. Blat em cridava a casa i lamentava la decisió
del tribunal i com que ja havíem contactat i em tenia més confiança que no al
president, vaig haver d’aguantar el xàfec, com vaig poder. Empar ho superà
perquè és una persona de molta vàlua i seguí treballant en els programes
d’extensió educativa, amb la mateixa competència i dedicació d’abans. Finalment
no es tornà a presentar. Aquella promoció, però, es veié afectada –com he dit
en un altre lloc- per una sentència judicial que, en donar la raó a un antic
inspector de batxillerat gallec, que havia recorregut la primera convocatòria
de trasllat, de les autonomies amb competències, prèvia a les oposicions
d’aquell any, restaren anul·lades aquestes i els aprovats foren deixats en
suspens i hagueren de tornar als seus llocs inicials de la docència. Amb gran
satisfacció dels “populars” que, aleshores, ja governaven (?) la Generalitat i
feren de l’aplicació de la sentència, una revenja contra els socialistes i els
“seus” escollits, volent ignorar que foren seleccionats amb criteris
absolutament objectius i contrastables. Amb això, clar, tenien les mans lliures
per nomenar –ara sí- els seus addictes, sense cap tipus de convocatòria i, quan
més endavant tragueren oposicions, nomenaren un tribunal titella que atribuí
les places a aquells addictes nomenats, rebutjant els pocs aspirants suspesos
arran de la sentència –com ara Estañán- que gosaren presentar-se i que es
trobaven molt més preparats sense comparació que els “seus”, així com a algun
director competent d’IES –el de Manises,
per ex.- que no els reia les gràcies. Un procedir absolutament sectari, que ha
marcat l’inici del desprestigi d’un cos abans prestigiat i respectat fins i tot
per la pròpia administració i ara convertit en una massa informe i anodina,
sense nivell ni consideració social ni acadèmica. Una llàstima!
Fou també l’època en què vaig
recuperar el contacte –com he esmentat més amunt- amb Dn. José Blat, que
s’acabava de jubilar com a funcionari –cap del gabinet del ministre i abans
director general- desprès d’haver acabat, també, la seua tasca a la UNESCO, que
havia servit durant una colla d’anys. Aleshores vaig saber del parentiu amb Empar
Blat i ell mateix tractava a Ciscar de “nebot” i fora de l’episodi d’Empar en
la convocatòria de places d’Inspecció, vaig fer bona amistat amb Dn. José,
gràcies especialment a la seua neboda i vaig –varem- visitar-lo repetidament a
la seua casa del carrer de Sant Vicent, on vivien, i conegut el nodridíssim
arxiu documental de què disposava –bàsicament del temps de la UNESCO- que,
finalment, el donà a la facultat de Pedagogia. Val a dir que, per al nostre
projecte de programes d’extensió educativa, ens donà moltes pistes i
referències i fruit d’aquella relació fou que em vaig atrevir –uns anys més
tard- a demanar-li que em prologara el meu llibre “Estrategias...” Cosa que féu amb molt d’encert, superant i
millorant els suggeriments que vaig fer-li al respecte.
Abans
–i per mirar de fer-li oblidar el disgust de què Empar no passà l’examen
d’Inspecció- vaig fer els possibles per atendre’l de la millor manera: vaig
estar present, acompanyant-lo a ell i a la seua senyora –Dª Vicentica-, a la
inauguració de l’escola que porta el seu nom al seu poble –Vinalesa-. Fou un
acte senzill i emotiu, amb alumnes, professors i famílies i s’inaugurà una
exposició de dibuixos i altres treballs del més menuts, amb l’aperitiu de rigor
i les converses a l’entorn de la figura del sr. Blat. Aquell reconeixement
trencava l’aïllament en què vivia Dn. José i que, tot i ser merescut com a
descans del jubilat, entenia jo que suposava no haver-li fet prou cas, en
tornar a València: pensava que una persona de la seua vàlua –internacional, val
a dir- hauria d’haver estat reconegut com a assessor o consultor de la
Conselleria, especialment en uns moments d’inici d’un projecte de tant d’abast.
Així que com això no es produïa, vaig dedicar-li un llarg article de benvinguda
i reconeixement, a “Papers”, el periòdic d’aleshores d’Educació que, lògicament
agraí i li compensà de la solitud en què es trobava.
I així anà passant el temps amb canvis
de consellers: Ciscar fou defenestrat per Lerma i enviat a Madrid, com a
diputat, atès que no suportava gent de vàlua al seu costat i la cosa venia
d’abans, quan la introducció del valencià i les protestes dels “valencianos”, aleshores el president
rebé a una comissió de pares contestataris, al propi palau de la Generalitat i
cridà a Ciscar, que es trobà en una situació prou incòmoda. Sembla, a més,
-davant del conseller- que oferí els serveis jurídics per “assessorar” els
pares dels seus drets lingüístics...A més, la progressiva volada que prenia
Ciscar –de tracte amable i elegant: “florentí” en dia algú- mortificava Lerma,
que es trobà un bon dia –mal dia i mala intenció dels periodistes- amb una
pàgina sencera de “Las Provincias”
amb la foto de Ciscar i el palau de la Generalitat al fons. Aquell muntatge
pervers de l’aleshores directora del diari, Consuelo Reina, fou el final de
Ciscar. El substituí Antoni Escarré, aleshores director general d’universitats,
que, tot i ser un científic –ecòleg- prestigiat i molt treballador, no tenia
l’atractiu de Ciscar i retret i modest com era, passava per poc educat o un pèl
deixat.
De la
primera situació vaig ser testimoni involuntari, quan el conseller entrava a la
Conselleria, amb el cap cot i, havent-hi uns operaris que hi treballaven, passà
pensant en les seus coses, sense dir res. Jo, que estava aparcant, encara vaig
escoltar el seu comentari: “fes-te compte que ha passat un gos...” L’altre
episodi fou quan hi hagué un lamentable accident de trànsit a l’eixida de
l’autopista a l’altura de Torreblanca i un autobús s’estavellà, en una volta
molt tancada, amb nombroses víctimes, que feien la ruta des de Catalunya cap a
Andalusia. Lerma era fora de València i envià a Escarré, que sembla estava
també de vacances i es presentà en xancles a l’acte del funeral, que presidia
l’aleshores bisbe Cases i el periodista, ho destacà –l’absència de Lerma i les
xancles del conseller-, quan Jordi Pujol s’hi havia desplaçat expressament des
de Barcelona, on procedien les víctimes. El gabinet de premsa de Lerma, en
voler arreglar-ho ho emmerdà encara més, justificant l’absència del president
en explicar que els morts no eren valencians (?)...Fora d’això el professor
Escarré féu el seu paper de bon gestor i ens avalà la iniciativa del centre de
natura de la “Font Roja”, la sostenibilitat del paratge, havia estat estudiada,
precisament, per ell i el seu equip de la universitat d’Alacant. Fins i tot en
cotxe oficial, vaig acompanyar-lo a ell i a Pere Vilches –aleshores director
general- a Alcoi, per consolidar el projecte i visitàvem el paratge i l’enorme
edifici que hi havia, per mirar de transformar-lo en centre d’estudi i
residència d’escolars. Finalment la cosa es quedà en un muntatge més modest
d’aula de Natura, encara que atractiu i molt visitat per les escoles.
I desprès d’Escarré encara vaig
conèixer -molt fugisserament- al conseller Andreu, que havia estudiat i
obtingut el doctorat a Munich, en el seu temps de clergue, pel que se sabé més
tard i com sembla que fou, també, el cas de Cabedo, de Castelló. Andreu ja
preludiava un canvi de govern, com efectivament ocorregué en accedir Zaplana a
la Generalitat, no tant pels propis mèrits, quan per la situació lamentable del
socialisme valencià, que no paí el liderat discret de Romero –ja havia estat
director general amb Ciscar- i per les lluites intestines de les faccions que
apareixien –lermistes, ciscaristes, asuncionistes...- i fou aleshores que vaig
cessar de cap de servei i em vaig reincorporar a la Inspecció: em cridà Pere
Vilches al seu despatx, per comunicar-me-ho “argumentant” el volum
administratiu que havia assolit el meu servei –per les beques de menjador i
transport i altres convocatòries-, quan tothom reconeixia que el “gros” del
contingut d’ordenació acadèmica seguia sent pedagògic i algú es preguntava qui
assumiria –en la meua absència- una tal preocupació, en les reunions dels caps
de servei.
Siga
com siga, Vilches col·locà al seu amic Verdú de cap de servei, però la cosa
durà ben poc, perquè als pocs dies em trucava Pepe Martí a la Inspecció,
començant amb la dita “Marc, donde las
dan las toman” i “Arrieros somos i en
el camino nos encontraremos” sense que jo entenguera res del què em volia
dir. Aviat, però, s’explicà: “Pere Vilches cessa de director general i Rafa Verdú no tardarà a fer-ho de cap de
servei”, com efectivament passà. No hi hagué cap relació entre la meua marxa i
els nous esdeveniments, clar, si no la coincidència temporal, però ja és
coincidència...
Una altra vegada la Inspecció.
Passat aquell període de “construcció”
de l’autonomia en el món escolar, en el què modestament vaig participar com a
cap de servei –d’ordenació acadèmica primer i de programes d’alumnes desprès-,
s’esdevingué el retorn a la Inspecció. Val a dir que la primera trucada que
vaig rebre fou d’Alejandro Bañares –aleshores secretari de la Direcció
Territorial-, interessant-s’hi per com em trobava, cosa que vaig agrair-li: amb
Alejandro he mantingut, des de sempre, una bona amistat –encara que no soc
l’únic, perquè és una gran persona i compta amb l’afecte de tothom-. I “des de
sempre” vol dir des dels anys seixanta, quan ell cursava l’últim any de
magisteri i jo, acabats els estudis l’any anterior, estava amb altres companys
–Arenós i Ramos, entre altres- fent escola a l’Annexa i treballant com a
“mestre de pràctiques”. Bañares passà també per la meua classe i no cal dir
l’interès amb què participava i preparava les lliçons que havia d’explicar.
Alhora
festejava ja a Sari que vivia davant de la meua casa de l’avinguda de València
i me’l trobava tot sovint. Més tard estudià, també, pedagogia, accedí a la
Inspecció una promoció darrere de la meua i ens retrobarem a les reunions que a
Barcelona fèiem, convocats per la Inspecció central. Fins que varem coincidir,
novament, a València. Una altra persona que s’interessà fou Paco Ferrer, que
havia estat director general primer i aleshores era president del Consell
Escolar Valencià, amb qui em vaig trobar a la porta de la Conselleria: ens
saludàrem i vaig dir-li que cessava, a la qual cosa es preguntà si era el
principi del final i en seguirien d’altres de cessaments... I afegí: “Tienes, Marc, mi admiración”, paraules
que vaig agrair-li, tot traient-hi importància. Val a dir que jo no havia
intimat realment amb ell, encara que vaig mantindre les relacions cordials i
degudes a qui tenia un càrrec de responsabilitat i que procedia, a més, d’un
institut emblemàtic per a mi: el “Sorolla”, als afores de València, quan vaig
fer les pràctiques de secundària d’un curs antecedent del C.A.P -amb el nom de “Ecuela del Profesorado de Grado Medio”-, en acabar els estudis de
Pedagogia. Ara –coses de la vida- visc molt a la vora i sovint passe pel
davant. Pot ser Paco Ferrer em coneixia com a inspector i sabia alguna cosa més
de mi per Baltasar i em tindria en consideració, encara que l’expressió exacta
seua fou “admiració” (!).
El cas
és que em vaig incorporar a la Inspecció i aleshores els efectius estaven
dispersos: una part de nosaltres ens ubicàvem al carrer arquebisbe Mayoral, a
tocar de l’ajuntament, mentre que uns altres estaven a Jaume Roig i encara
alguns a Navarro Reverter. M’assignaren despatx a aquell casalici antic i
m’atribuïren algunes localitats de l’Horta Sud –Catarroja, Massanassa, Silla,
Paiporta...- i del marquesat: Alfarp, Catadau i Llombai o Benifaió i Alginet i
vaig recuperar l’hàbit de la funció habitual de contacte i de visites a les
escoles. Òbviament hi havia diferència entre les localitats grans i les
menudes, tant en la dimensió dels centres com en la relació amb els
ajuntaments: el marquesat més amanós i familiar, mentre que Silla apareixia com
una localitat urbana important. A més, a Llombai
em vaig trobar amb Joan Peiró, de director, que havia estat al gabinet de
valencià i pot ser encara era regidor del seu poble, Aldaia.
No cal
dir que vaig continuar una molt bona relació anterior i el visitava sovint,
mirant també de recolzar la seua gestió prop de la regidora que, per a més
“inri” era d’Unió Valenciana (!) Catadau
tenia també una escoleta simpàtica, tot i que la directora era
castellanoparlant i un pèl “eixuta”, encara que la cap d’estudis era més
dialogant i salvava la situació. Anys desprès, estava jo a la porta del local
on hi havia el minicurs d’escoles solidàries, a punt de fer la meua intervenció
i passà un matrimoni, que em saludà efusivament –ella- i em presentà al marit:
de moment no vaig “caure”, però tot seguit vaig reconèixer a la directora que
fou de Catadau, que també s’havia jubilat. M’alegrà la seua afectuositat que
demostrava que no en tenia mal record, tot i el meu valencianisme... Allà a més
–a Catadau- hi havia l’alcalde-president de la mancomunitat, que crec recordar
era professor d’un institut de secundària del voltant –ara tenen IES al mateix
Catadau- i amb el què em duia molt bé, fins i tot en saber del meu llibre sobre
els estudiants adolescents, n’adquirí un per a la biblioteca de cada escola de
les tres del marquesat. El centre més menut era el d’Alfarp i també funcionava molt bé, amb pocs mestres, però
conscienciats.
D’allà
solia passar a Benifaió, on hi havia
un centre públic gran –amb un director d’esquerres, però que estava decebut de
la política- i on hi havia un mestre –Folquès- que coneixia dels nostres
programes d’extensió educativa, perquè ens havia presentat un projecte de cura
d’abelles de mel, que generà també una publicació –“Les abelles de la mel i
l’home”-. I encara tenia el “rusc” en l’aula laboratori amb eixida a
l’exterior...En alguna ocasió fins i tot em vaig quedar al menjador i vaig
mantindre alguna sessió amb tot el claustre. També hi havia un centre privat
que visitava sovint i on costava d’introduir el valencià, donada la nul·la
sensibilitat d’alguna orde religiosa que s’encabotava en destinar-hi efectius
de l’altra part de la península. A poc a poc, però, alguna cosa s’anà fent,
gràcies a la meua insistència i a què la directora, tot i ser
castellanoparlant, entengué que tenia que moure’s.
D’Alginet tinc, també, molt bons records,
inclosa la jubilació d’una mestra jove –esposa de mestre- per raons de salut i
a la què ens acompanyà Miguel Gallego, aleshores cap. Miguel, tot i la seua
condició de conquense, encaixà bé la recuperació del valencià i en l’ambient
fins i tot nacionalista del dinar, es permeté fer algun acudit –en castellà
clar- desenfadat, però i ocurrent, enmig d’una conversa continuada en valencià
dels assistents. En un altre moment, havent-li nascut un nou net, s’apressà a
comunicar-me que li havien posat de nom “Jordi”, pensant que em complauria, com
així fou, no tant pel meu tebi nacionalisme, quant per la intel·ligència de la
seua família, que sabia estar i comportar-se on vivien. A Alginet
vaig mantindre –per variar- molt bones relacions amb l’ajuntament i el consell
escolar i amb les escoles tant amb les públiques, com amb les privades –la
parroquial i l’altra-. De les públiques n’hi havia una la vora de l’estació,
amb un equip directiu tot de dones, molt treballadores i eficients. I una
altra, a l’altra vora de poble on havia estat de mestre l’home de l’Empar,
d’Alfafar, dels CCPs, que faltà per aquells anys. De les privades, funcionava
molt bé la parroquial amb un director -Vicent-, seriós i atent, que semblava
talment un apòstol, amb la seua barba poblada i l’altra s’esforçava per estar
al dia i introduir, també, el valencià.
A
Alginet vaig tornar quan feia de coordinador, acompanyant a Josep Emili
Castelló al consell escolar i amb ocasió d’una ampliació amb pavellons provisionals,
del nou IES, on hi havia de director, justament, un professor que havia perdut
a la seu dona, jove com ell i professora a l’IES de F.P., “La Marxadella” de
Torrent. Fou un episodi molt trist, no cal dir-ho i com a coordinador vaig
haver d’assistir al sepeli a “la Fe”, a soles a més, perquè Pedro, l’inspector
del centre, estava fora de València. Jo coneixia als de l’IES i ells em
presentaren al marit de la difunta, en donar-li el condol.
Més
dimensió i problemàtica tenien –com he dit- els pobles del voltant de València,
Silla per exemple. Aleshores amb un
govern municipal d’esquerres i un tècnic preparat i voluntariós que facilitava
molt els contactes i sessions amb l’ajuntament i el consell escolar. També hi
havia un equip psicopedagògic treballador, amb el coordinador del qual, Rafa,
encara coincidim a les trobades de les CCPs –Comunitats Cristianes Populars-.
Hi havia uns quants centres públics grans, amb ampliacions i millores en marxa
que visitava sovint i amb els directors dels quals mantenia bona relació. També
varem posar en marxa una comissió d’absentisme que, donada la meua preocupació
pel tema, em resultà profitós participar. I com sempre ocorre algun conflicte
afegit, com el d’aquell mestre del col·legi “Reyes Catòlicos”, amb problemes d’autoritat
–i d’autoestima- que feren concentrar-se al carrer un grapat de pares i mares,
mentre jo estava reunit amb el professor en qüestió,per mirar de traure’n
trellat.
Encara
com vaig trobar un equip directiu –tot dones!- col·laborador i prudent, la cap
d’estudis del qual –ara directora-, he reencontrat en algun sopar col·loqui del
Fòrum Europeu...i recordem aquells episodis. El més desagradable de tot, però,
fou la EPA –Educació Permanent d’Adults- de la localitat que tenia una triple
composició: ajuntament, diputació i nosaltres. I era la mestra de la diputació
la que creava problemes contínuament –retards, baixes, absències...- a més de
dubtosa eficàcia quan estava en actiu. Això, lògicament, desprestigiava
l’escola i el seu funcionament esdevenia precari: la vaig cridar a l’ordre,
sense massa èxit, aixoplugada com estava per la “dipu”, vaig oficiar als seus
superiors i elevar un informe al cap d’Inspecció...fins que vaig perdre el
contacte per canvi d’àrea.
L’altre
poble gran que atenia era Catarroja,
on el regidor d’educació era mestre del “Rei en Jaume”, escola veïna de la
Florida –aleshores centre de primària i secundària i ara extensió universitària
de la facultat d’Economia-. Visitava el centre sovint i vaig trobar gent molt
al dia en renovació pedagògica i en reivindicacions sindicals i valencianistes.
També hi havia el mestre regidor a aquell col·legi que, de tant en tant,
“desapareixia” amb la natural preocupació del director i meua: sempre, però,
acabava justificant per escrit les seues absències. Hi havia també alguns
altres grups escolars grans, com el “Joan XXIII”, on el director era un
aragonés que havia perdut la “y” al seu cognom: “Castan”: un edifici precari
que contínuament necessitava intervencions per goteres i altres incidents. I el
“Paluzie” el més antic, al centre del poble, on hi havia de director un tal
Robert que, a la seua singularitat en el tracte afectuós, unia la condició de
“jutge de cants d’ocells” (!)... I així un bon dia em sorprengué demanant-me
permís per assistir a un concurs de canaris...Tenia bones relacions i Banyares
n’era una, així que tot i no compartir la proposta, crec que se’n sortí amb la
seua: volia remodelar l’edifici, mentre jo pensava que amb el nou centre que es
construiria al poble i els existents n’hi havia oferta escolar suficient i el
“Paluzie” podia quedar com a biblioteca pública i centre cultural de Catarroja.
El
director, però, argumentava que aquell edifici –“buque insignia” li deia al bo d’Alejandro, per convèncer-lo- havia
estat deixat a tall de fundació, pel seu propietari i només per a ús escolar i
que si es modificava l’ús es perdria...Calia haver-ho esbrinat millor i
ocorregué aleshores el canvi de zona, així que vaig perdre la pista al tema.
Mentrestant havíem tingut alguns consells escolars, amb assistència dels
directors de primària i la directora de l’IES, que visitava aquell temps Roc
Filella, un dels “defenestrats” per la perversa interpretació de la sentència,
a què he al·ludit en un altre lloc. I es donava el cas que les sessions es feien
a la sala de plens, amb el mestre regidor allà dalt presidint amb la secretària
i la resta tots a baix amb el coll torçut...es veu que no havien trobat un lloc
més acollidor i funcional on reunir-nos.
De
mides intermèdies hi havia Massanassa,
amb un gran centre públic, amb una directora valenta –Mª José- i un parvulari
també gran que funcionava com a centre d’infantil independent, bé que coordinat
amb el de bàsica i dirigit per una altra bona mestra, Rosa Raga. El centre
privat era de monges i tot i el seu castellanisme militant no eren insensibles
–tenien algunes mestres seglars que hi ajudaven- al valencià, com tampoc eren
alienes a introduir una pedagogia renovada i una programació presentable. Amb
els tres centres –i l’ajuntament- vaig mantindre molt bones relacions i em vaig
desplaçar en algun moment, per donar alguna conferència als pares i mares, als
locals del menjador del públic.
I Paiporta. Pot ser encara em vaig trobar
a l’alcalde Bertomeu Bas, que ho deixaria al poc temps i l’ajuntament era nou,
en un edifici modern i funcional, res a veure amb aquell casalici antic a la
vora del pont de la riera, mentre que els centres es mantenien prou estables,
encara que el “Maria de la O” havia canviat el nom i es deia ara “Ausiàs March”
i Dª Conxita ja no hi era. Funcionava, també, un bon centre d’EPA que el vaig
conèixer millor quan coordinador de l’Horta sud i vaig acompanyar a Maria Mira,
a visitar-lo.
En això
que es varen reorganitzar les àrees
i les circumscripcions, sent Manuel Àvila encara el cap, tot i que no havent-hi
consolidat el lloc, ell mateix deia que hauria d’haver estat substituït ja. El
cas, però, és que l’exercia amb ganes amb el suport d’Estañan de secretari. I
per a mostra dos botons, no un: en arribar al centre infantil de Massanassa,
tot just de la reincorporació a la Inspecció i en presentar-me i saludar a la
directora, em diu que l’inspector en cap havia cridat preguntant per mi i que
només arribara el truqués (?). Ella m’ho deia sorpresa i jo també em vaig
quedar estranyat. Vaig fer-ho tot seguit i no m’agafaven el telèfon, així que
vaig desistir i em vaig dedicar a la visita, tot el matí. Finalment vaig saber
que era una nova rutina del cap, agafar el pla setmanal (?) i anar trucant als
llocs, per tal d’assegurar-se (!) d’on estàvem els inspectors...
Clar
que a alguns això ens venia molt de nou, acostumats com estàvem a fer més hores
que un rellotge, però amb una relativa autonomia i confiança dels caps. El nou
estil organitzatiu de la Inspecció, d’ençà que els socialistes havien accedit
al poder, però, incloïa certes “novetats”, com la referida. L’altra mostra fou
que, arran d’alguna situació irregular que detectaria en alguna visita, vaig
elaborar un llarg i exhaustiu informe adreçat al cap, “per al seu coneixement i
efectes” com havia estat habitual en la Inspecció. Doncs no: tot seguit em fou
retornat amb una nota del cap dient que ell no havia ordenat cap informe al
respecte (!?). No vaig tardar gens en personar-me al seu despatx i informar-li
que, a més del que es podia requerir d’un funcionari de la Inspecció, des de
sempre hi havia la iniciativa i els informes “d’ofici” i li’l vaig deixar sobre
la taula. El cas és que amb Manuel m’havia dut sempre la mar de bé –i també
desprès-, des del temps que col·laborava en els cursos de terapèutica i més
tard, com a cap de servei -ell d’educació especial i jo d’ordenació acadèmica-:
havíem treballat junts molts temes i fins i tot compartit algun viatge a
Madrid, al ministeri. Ara, però, semblava que es volien donar “lliçons”
exemplificants, des de l’autoritat envers el funcionariat, singularment de la
Inspecció i més singularment encara amb els “antics” inspectors (!), per allò
de la fama que teníem de conservadors, quan no de parafeixistes, cosa que en el
meu cas era difícil d’entendre, però calia -pel què es veia- mantindre la
“disciplina”.
Aquestes
intransigències i altres errors dels socialistes –com suprimir el cos
d’inspectors, limitar l’autonomia dels inspectors, obviar l’existència del
consell d’Inspecció i augmentar la discrecionalitat de les decisions de
l’administració- s’intentaren corregir tard i malament i el ministre Pertierra
–en l’últim govern del PSOE- el tornà a crear, el cos, en un intent desesperat
–i inútil- de represtigiar la Inspecció educativa.
Tot
aquell cúmul d’errors –inclosa la supressió de les oposicions a Inspecció i la
substitució pel concurs de mèrits- fou perversament utilitzat pel PP, tan bon
punt accedí al poder, per col·locar els seus addictes i convertir una
institució prestigiada i independent, en un reducte d’enxufats incompetents
–amb les excepcions que sempre es donen-, servil amb el poder polític i simple
corretja de transmissió administrativa de les dèries dels que manen en cada
moment: la persecució –mediada per la Inspecció addicta- d’algun director
agosarat, que penjà cap per avall el retrat del conseller Font de Mora, arran
del seguit de despropòsits que aquell forense reciclat a docent s’inventa cada
matí i l’ intent d’imposar manu militari
–també amb el concurs de la “nova Inspecció-
l’EpC –Educació per a la Ciutadania- en anglès, amb la intenció de
boicotejar la nova assignatura, són mostra evident del propòsit de convertir
els otrora funcionaris prestigiats i independents en comissaris polítics, amb
escassa resistència dels interfectes, condicionats per un nomenament digital
primer –amb absència de les garanties de publicitat, capacitat i mèrit- i per
una mascarada d’oposició, presidida per un director territorial titella que com
era d’esperar “aprovà” a tots els ja nomenats i s’atreví a suspendre a
prestigiats exinspectors i a directors d’IES reconeguts i competents...però
–ai!- amb personalitat i independència ideològica .Tot això em donà peu per
publicar, al PUNT, un article titulat “Inspecció Educativa: RIP” que, òbviament
tot i l’enrenou que generà, ningú s’atreví a contestar.
Tornant
a aquella reorganització d’àrees anunciada, la cosa no resultà el què alguns
havien previst i havent-me comunicat que em nomenaven coordinador de l’Horta Sud, sense que en tinguera cap notícia ni ho
hagera demanat, Àvila –en demanar jo explicacions- em remeté al director
territorial –Juli Moreno en aquell moment- que em digué directament que era
cosa seua i que li havia “desmuntat” a Manuel –que tot i ser també del PSOE
sembla que no anaven massa fins- la proposta que li portava. Vaig haver
d’acceptar-ho tot i que li vaig mostrar a Juli la meua estranyesa i em vaig
haver de posar a treballar en la nova responsabilitat, ocupar un nou despatx
–ara en Navarro Reverter- a l’ala dels coordinadors i a la vora del despatx del
cap, que aviat fou Miguel Gallego, substituint a Manuel Àvila. Cada
circumscripció, doncs, abastava una part de la província –Safor, camp de
Morvedre, els Serrans etc.- i a la nostra hi havia dos àrees de secundària, que
portaven Pedro i Roc i cinc de primària que atenien: Mari Carme Gisbert, Ximo
LLorens, Marino Cuerda, Pere Vilches –“Arrieros
somos” que deia Pepe Martí: l’antic director general meu, ara de component
de l’equip- i Maria Mira.
Foren
uns anys interessants i crec que treballàrem coordinats i amb bons resultats:
teníem una sessió de treball setmanal i em mantenia en contacte habitual amb
els companys, compartint alguna de les seues visites. Jo atenia directament els
centres d’EPA de la circumscripció, els Spes –Quart i Torrent- i el Cep
–Torrent- i mantenia una activitat sostinguda, de visites i contactes
habituals, cosa que m’omplia, participant a més en algun curs de formació a
Torrent i en les sessions dels Spes que, com a psicòleg, també em gratificaven.
Així vaig acompanyar a Maria Mira i a Pere Vilches –que treballaven molt units,
fins a despertar algun recel injustificat- a Torrent i Picanya, en
temes d’escolarització i de construcció de nous centres; a Marino Cuerda a Manises i al col·legi de Sant Vicent,
l’hereu del fundat a València alguns segles abans i que fou el model, perquè el
bisbe Climent establira el seu a Castelló.
Anàrem
en el seu cotxe –un citroën “tiburón” d’aquells tan solemnes- i
visitàrem amb deteniment el centre docent i la residència i ja al despatx del
director de la fundació ens mostrà el reglament històric de la institució –en
el valencià de l’època i que arribava a detallar la dieta dels internats- que
ens encantà. Marino, que coneixia la meua dèria envers Climent, aprofità per
dir-li amb satisfacció al director que jo havia treballat la meua tesi –tesina
aleshores- envers el col·legi de Sant Vicent, de Castelló... Lamentablement
vaig haver de tornar en alguna ocasió més, perquè les relacions entre l’equip
directiu de mestres i el director de la fundació no eren bones i aquest últim
no parava de posar entrebancs i de promoure un nou director pedagògic, del tot
servil als seus propòsits, a la qual cosa li ajudava la intransigència i
la contestació suposadament progressista
de l’equip d’aleshores.
Amb
Mari Carmen Gisbert –amb qui m’unia una vella amistat ja des de Castelló, on
ell formà part del tribunal de l’Annexa- vaig visitar alguns centres de Quart i val a dir que, tot i major,
conservava un humor excel·lent i un molt bon nivell de supervisió,com a persona
intel·ligent i preparada que era. Justament en uns temps de “transició” amb
nova normativa –no sempre reeixida- no demanava dels seus directors sinó que
foren –i es comportaren- com a persones “lògiques”, així que front a qualsevol
aparent contradicció legal que li plantejaven, els requeria que actuaren amb
“lògica”. L’única cosa que anar en el seu cotxe era un perill: m’oferí el seu,
amb ocasió d’una visita i per no desairar-la vaig acceptar. Anàrem al garatge
on el tenia, a la Gran Via i ja li costà d’arrancar “porquè lo uso poco...” es va justificar i de miracle arribàrem a
Quart i més de miracle encara tornàrem a València: distreta com era canviava la
marxa tard i malament, amb frenades brusques i accelerons fora de lloc...en fi
un encant de persona, però un perill públic al volant.
Amb
Ximo Llorens vaig fer una visita curiosa a Paterna,
a una escoleta infantil que funcionava molt bé i vaig notar que ell es trobava
molt a gust allà...fins que ho vaig entendre, quan em van ensenyar unes fotos,
on hi havia un pare Noël enmig de les criatures...i era ell! Passà que, al poc
de temps, ocorregué el cessament dels qui havien aprovat en el concurs de
mèrits immediat al de trasllats recorregut i vaig haver de fer-me càrrec de
l’àrea de Ximo i visitar Paterna amb regularitat –incloent-hi La Coma-. Em sobrecarregà de feina,
però vaig haver d’enfrontar-ho fins als nous nomenaments, no sense mostrar el
meu descontent i la meua solidaritat amb el cessats –tots els de la promoció on
jo hi vaig estar a la comissió seleccionadora-, arribant a fer-li signar al cap
–Miguel Gallego- un escrit de protesta adreçat al conseller, que també signaren
alguns companys del cos, com la pròpia Mari Carmen i Maria Jesús.
Allà em
vaig trobar amb la Tere Pitxer, parvulista insigne i capdavantera de l’escola
valenciana dels temps històrics i amb una mestra que es deia –i es diu- Rosa
Adell...i que no és la nostra filla. Coincidència. Allà vaig conèixer, també,
al cunyat de Pablo Crespo –Vicent, director d’una escola pública-, company
d’Inspecció i director territorial uns anys: al poc de temps ja el teníem a la
Inspecció, cosa que ell ja va anunciar en una de les meues visites i reunions
de claustre, quan notificà que anava d’ “inspector”...jo ho vaig confirmar
dient que, efectivament, venia a la Inspecció “en comissió de serveis”, cosa
que ell corroborà així. Paterna era i és una ciutat ja gran i hi havia alguns
centres més, públics i algun de privat important, especialment el de religiosos
que també tenia batxillerat i que em donà alguna guerra, pel tema de la
matriculació: i és que en l’inici del nou sistema de baremació algunes famílies
es resistien a acceptar les valoracions de la comissió corresponent i “exigien”
el “dret” –com ara encara els farsants del PP- a matricular els seus fills, per
davant de qualsevol altre consideració legal (!) El tema passà al cap –Miguel
Gallego- que hagué de suportar un autèntic assetjament de la família reclamant
i que qualificava la meua intervenció d’estricte respecte a la normativa, de “empecinamiento” (?)
En
canvi, amb l’alcalde –del PP aleshores- vaig mantindre una relació cordial,en
tots els temes escolars de Paterna i La Coma i més directament que amb el
regidor corresponent, que em donà una curiosa targeta de visita seua, com a
filatèlic. De La Coma ja coneixia l’EPA, que visitava regularment i que,
instal·lada en un edifici municipal multiusos, funcionava bé. Ara hauria de
visitar l’escola, dirigida aleshores per un mestre entenimentat, però molt
progressista –Vicent- que encara ara me’l trobe per València, en mogudes i
manifestacions. El barri tenia una -no sé si merescuda- fama de perillós: Camil
hi havia estat de director en temps i el dotaren d’un “walki-talki”, per comunicar amb la policia qualsevol incident o
robatori i ell mateix explica que, per aconseguir cobertura havien de pujar a
la part més alta de La Coma.
Així
que la primera visita que vaig fer, en aparcar el cotxe i entrar a l’escola em
van preguntar de seguida on havia l’havia deixat i m’urgiren a posar-lo a
dins...El barri anava creixent i calgué dotar-lo d’un nou centre, que s’ubicà
on hi havia uns tallers dependents de l’escola i que, finalment, no rebé el nom
de “Camaron de la Isla” com es
proposava pels propis mestres i la gent del barri, sinó “Actor Ferrandis” –fill de Paterna-, el de la famosa sèrie
televisiva de “Chanquete”. No vaig ser consultat i, per tant, no vaig fer cap
intervenció a l’efecte, fora de lamentar que una proposta de la base no fora
acceptada, amb l’ “argument” que el famós Camarón sembla que es drogava i això podria
ser un mal exemple (!) per als escolars...L’episodi, però, de la inauguració
oficial fou encara més singular i la presidia –en exclusivitat- Concha Gòmez, recentment nomenada directora
general: ella estava al cap i la resta d’autoritats amb la gent, així que em
vaig permetre indicar-li al director territorial –Pablo Crespo- que passara a
posar-se al costat de la directora general, que és on li tocava estar, mentre
ell em mirava indecís. Quasi bé vaig haver de “manar-li-ho”, recordant-li la
seua condició de primera autoritat acadèmica “provincial”. Finalment, mentre la
directora feia el seu discurs, es col·locà discretament al seu costat.
Als companys de secundària acompanyava, també
sovint, i em coneixia els centres que visitaven. Amb Pedro, per exemple, vaig
anant recorrent els instituts de F.P., en un dels quals –“La Marxadella” de
Torrent- hi havia instal·lat provisionalment el CEP –ara CEFIRE-, abans d’anar
als locals de l’ “Hort de Trénor”, i que dirigia Enric Juan. O el de Silla, on vam haver-nos d’esperar (!)
perquè el director no havia arribat encara...O el de Manises –el “Pere Boïl”- i
l’Escola de Ceràmica, en procés de conversió en centre superior, però encara de
secundària. El de Paiporta, on
l’escola “Jaume I” es coordinava amb l’IES, en la reforma de la LOGSE. Amb Roc
Filella vaig visitar també els instituts de batxillerat, on es notava la
diferència amb els de F.P., que maldaven per entrar a la reforma i
“semblar-s’hi”. Estiguérem al de Torrent, l’institut de tota la vida, al costat
de l’Hort de Trénor i enfront del col·legi de religiosos, on m’hi vaig trobar
amb Alfred, antic cap de servei de formació i ara retornat a la seua condició
de professor de filosofia i director. També al de Manises i a algun altre més.
En tots es notava la “diferència” d’estil, de clima i d’alumnat, clar, respecte
als de formació professional, més “laborals”, per l’existència dels tallers i
amb alumnes de més edat i d’un altre “perfil”.
Com que
el professorat era del mateix nivell, els de FP, envejaven als de BUP i això
explicava –al meu entendre- la pressa en incorporar-se al nou sistema que els
“homologava”, delerant la creació de grups experimentals dels nous batxillerats
i desitjant desfer-se dels antics de formació professional, cosa que fou
–segons la meua percepció- un gran error, que estem pagant i pagarem. Perquè el
que calia –per minorar el fracàs i la desafecció de bona part dels estudiants
adolescents: els menys dotats intel·lectualment- era, justament, el contrari:
fer més pràctics i operatius els estudis de batxiller i implementar els tallers
i les pràctiques als que seguien estudis professionals aleshores ja massa
“intel·lectualitzats” i “assignaturitzats”. De fet calia –i cal, crec-
recuperar per a bona part de l’alumnat els antics mòduls de “maestria
industrial”, que han hagut de recrear-se, extraacadèmicament, en forma de programes de garantia social, de
dubtosa aplicabilitat.
Lamentablement
el què tenim ara és un sistema pretesament igualitari, on una minoria notable
–majoritària?- no segueix el ritme esperat i ha de ser tractat en grups de
reforç i recuperació on, tot i els esforços d’adaptació l’alumnat no troba
estímul. I és que –pot ser des de primària- caldria anar introduint propostes
d’activitats i projectes en forma de tallers, per tal que l’alumnat més lent o
poc dotat, anara trobant la motivació mínima –inclosa la de “fer” coses- per no
desconnectar del món escolar. Això no és discriminar, sinó personalitzar, perquè
al costat d’aquells plantejaments de
tipus pràctic i preprofessional –on les matèries instrumentals hi estarien
presents de forma motivadora-, hi hauria, a més, activitats compartides amb la
resta de l’alumnat, en les matèries més “assequibles”: socials, artístiques,
esportives...
I al
final de l’educació obligatòria ens trobaríem amb la pràctica totalitat de
l’alumnat, ben equipat: uns per a consolidar la seua vocació laboral immediata,
en els cicles formatius i els altres per continuar els estudis convencionals,
propedèutics a l’accés a la universitat. El què ara tenim és una massa
d’estudiants de secundària obligatòria –ESO- de difícil governabilitat, per un
professorat que –majoritàriament- no està vocacionat per fer de mestre, sinó
per “impartir” matèria, amb els resultats de fracàs –acadèmic- més que notable
i educatiu i social més notable encara. En fi, m’he enrotllat, sense voler-ho
–o volent?-
Aleshores
–amb motiu de les visites compartides amb Roc i Pedro- fou quan vaig iniciar
l’estudi de l’absentisme en els
estudiants adolescents, tasca a la que vaig comprometre, també, als
psicopedagogs dels IES i d’alguns centres privats de la circumscripció. Fou una
tasca feixuga, no només per la recollida de dades –no sempre amb l’
“entusiasme” dels tutors i equips directius-, sinó pel seu processament, que em
costà hores i hores de tractament estadístic i de reflexió –aquesta compartida
amb els psicopedagogs-, amb trobades freqüents amb els centres i la tramesa de
la informació subsegüent. I això durant alguns cursos per seguir la tendència
de la situació. Finalment vaig aconseguir publicar alguns articles a la premsa
diària, a “Cuadernos de Pedagogía” i
a l’ “Anuari de Psicologia” –com a coordinador i en nom del grup
d’absentisme- i un capítol del meu llibre
de “Estrategias...”[1] dedicat al tema, sense que
la Conselleria –a la que vaig temptar en més d’una ocasió, presentant el
projecte a les convocatòries ordinàries d’investigació- mostrara el més mínim
interès per un tema preocupant –en FP l’absentisme era superior al 25% i
promitjat en tota la secundària, del 18%-... Fora de quan els de Canal 9 em
varen convidar a parlar del tema, en una edició matinal de notícies i
m’enviaren un taxi a casa a les 7 del matí...Acabat el programa als estudis de
Burjassot, vaig anar-me’n a les oficines de la Inspecció de Navarro Reverter,
per iniciar les tasques del dia.
Doncs
ja tenia esperant-me (!) el “motorista” enviat pels de Campanar: el propi cap
del servei d’Inspecció s’interessava –educadament això sí- pel tema i vaig haver de recordar-li que la Conselleria
tenia -de temps- informació del meu projecte i no n’havia fet ni cas, fins que
aparegué a la tele i els “sobresaltà” per les xifres que vaig donar. Típic de
la manera de fer política educativa -i de l’altra- dels “populars”. Òbviament
no vaig tindre cap inconvenient en cedir-li la documentació que portava al
damunt i se n’anà agraït.
Efectivament
–com dic- tot no era gratificant ni senzill a la Inspecció, especialment si
volies fer les coses amb responsabilitat i professionalitat. Així vaig haver
d’afrontar algun conflicte afegit, com el de l’EPA de Xirivella, per la mala relació de la directora –poc hàbil- i una
professora –un pèl incordiant-, una incipient contestació (!) en els Spes, a la
supervisió de la Inspecció Educativa, que anà a més i la suspensió dels
inspectors afectats per la sentència al·ludida que, de moment no foren
substituïts i vaig haver de gestionar directament les seues àrees i, una vegada
substituïts, monitoritzar als nous, durant un temps. Aquell segon moment de la
meua coordinació fou feixuc i compromès, com explicaré més endavant.
Abans,
però, dimitia l’equip directiu de l’IES de Picanya,
quan Roc Filella, l’inspector del centre, es preparava per anar a Madrid,
comissionat per un concurs de la seua especialitat –anglés-. Així que no
podent-se demorar l’anada, m’informà de la situació i em demanà personar-me jo
al centre, per mirar de reconduir la situació, cosa que vaig fer d’immediat.
Lògicament, a l’institut, tot i que em coneixien com a coordinador,
s’estranyaren de la meua presència i de la urgent convocatòria de claustre que
vaig demanar. Així que allà em teniu, enmig d’una aula abarrotada per una
setantena de profes, amb l’equip directiu dimitit al capdavant, intentant
convèncer a uns de reconsiderar la seua decisió i als altres d’oferir
alternatives, convidant-los a presentar-se... La sessió –ben bé a migdia- fou
tensa, però jo vaig aguantar l’ “estiró” i a posta m’ho vaig prendre amb calma,
tot i el desfici i la pressa d’alguns dels presents.
Finalment
la cosa es neutralitzà temporalment, amb el meu compromís de què la Inspecció
els faria costat, tant a l’equip directiu, com al conjunt del centre i el
d’ells de col·laborar-hi per salvar la situació i el bon nom de l’institut –al
què vaig apel·lar, en la meua intervenció-. Varem quedar amics i encara vaig
romandre una bona estona pel centre, pels passadissos amb l’alumnat un pèl
desassossegat perquè es temien alguna cosa i amb l’equip directiu per tancar
alguna qüestió puntual. El cas és que en tornar Roc, de Madrid i
assabentar-se’n em felicitava i agraïa la intervenció, afirmant que ell no ho
hauria fet millor...Bé, per alguna cosa era el coordinador i tenia més edat i
experiència (!)
A més
de l’activitat habitual i diària que compartíem, de tant en tant, s’esdevenia
algun acte al que calia assistir, com les inauguracions de nous edificis, ara a
Quart, on un nou institut es posava
en marxa. Ocorregué que es presentà el conseller Joan Romero amb el seguici
propi de la Conselleria i de la Direcció Territorial, del què formàvem part Roc
i jo, discretament situats a prop del professorat i de l’alumnat. I en rebre al
conseller i saludar-lo en va sorprendre que em diguera pel meu nom “Hola
Marc”... Lògicament vaig contestar-li amablement i que ens complaïa molt poder
saludar-lo etc. El cas és que jo no havia tingut contacte directe amb ell, que
ja havia estat a la Conselleria de director general d’universitats, amb Ciscar,
el primer temps, i d’alt càrrec desprès al ministeri i ara tornava. Pot ser vam
coincidir en algun acte –no ho recorde bé- o el mateix Císcar o Baltasar o Pere
Vilches li diria alguna cosa. No ho sé,
el cert és que em vaig trobar sorprès –agradablement, clar-.
Amb el
canvi de “color” polític de la Generalitat, es produí l’episodi lamentable de
la destitució dels companys afectats per la sentència al·ludida, en la nostra
circumscripció Roc, Pedro i Llorenç i val a dir que vaig passar-ho malament, no
tant com ells, clar. Primer per les maneres de la Conselleria –maldestres i revenjoses-
que s’encomanaren als funcionaris administratius de la direcció territorial
–Emili López, el de personal, anava amunt i avall emprenyat i qualificant els
inspectors cessats reunits en assemblea de “esos
professores”-. Desprès pel malestar compartit i especialment patit pels
companys afectats que argumentaven -amb raó- que la decisió de Conselleria
havia estat la pitjor possible, quan a Catalunya per exemple –i per a variar!-
a l’endemà del cessament, els recuperaven a tots en comissió de serveis.
Per la
meua part vaig preparar un escrit de solidaritat, en termes molt durs i adreçat
al president Zaplana, que arribà a signar el cap, Miguel Gallego i alguns
altres companys del cos, a més dels companys no afectats pel tema. Encara vaig
enviar una carta a la premsa denunciant el fet i qualificant la mesura de
Conselleria de “baixesa” i en mostrar interès pel tema Marisol Gonzàlez –neboda
del director general, Felip- recentment nomenada inspectora, li vaig donar
detalls que ignorava –jo havia estat membre del tribunal que els aprovà i
garantia la seua professionalitat, per damunt de tota sospita ideològica
partidària- i li vaig preguntar si el qualificatiu de “baixesa” –ella és
filòloga i no tardà gens a ser nomenada membra de la nova Acadèmia de la Llengua-
s’adia amb el comportament de la Conselleria. La seua resposta incloïa la frase
contundent: “baixesa és la paraula...”
Finalment,
varen ser substituïts Roc i Pedro –no així Llorenç-. Roc per una psicopedagoga
–Maria Luisa- i Pedro per un professor de belles arts –Pedro també-. Vaig haver
d’ explicant-los en quines lamentables circumstàncies es produïa el seu
nomenament i vaig haver de fer-me càrrec de tutoritzar-los, posant-los en
contacte amb les àrees respectives i presentant-los a les direccions dels
centres, “a cara de perro” com es
diu, perquè la situació de cessament dels companys fou denigrant, tot i que
ells, lògicament, no tenien cap culpa. Encara es produí un episodi més
lamentable, en visitar l’IES d’Alaquàs,
per presentar a la nova inspectora a l’equip directiu i conèixer –informació
que desconeixia- que el propi Roc hi era allà, doncs era el seu centre de
procedència. En demanar per saludar-lo, me’l vaig trobar a soles a la
biblioteca del centre, “de guàrdia” –en realitat sense fer res- i amb posat
seriós, cosa del tot comprensible. Així que la presentació de Maria Luisa
resultà del tot freda. Perquè l’operació de destitució dels companys, per la
Conselleria, fou a més d’indigna maldestra: efectivament, la pressa per
foragitar-los i retornar-los a la seua destinació anterior com a docents -amb
el curs ja avançat-, suposà ocupar-los en activitats complementàries i alienes
a la seua especialització, ja que les classes estaven ateses. Així es trobaren,
a més, en una situació de “sobrant” que agreujava el neguit del seu cessament:
una vergonya.
Calia,
però, seguir endavant i mentre els companys cessats presentaven un recurs
contra una tal mesura, la circumscripció havia de seguir funcionant, jo portant
la coordinació, atenent les EPAs, els SPEs i el CEP, l’àrea de Ximo i el
tutelatge dels nous nous, als que vaig passar i explicar els arxius de cada
àrea. Mª Luisa, més agosarada, anà prenent-li el pols a la nova tasca i aviat
se situà. A Pedro, en canvi, li costava més i algun tema pendent que vaig passar-li
del temps de l’interinatge, mentre vaig atendre les àrees directament,
s’eternitzà i no se solucionà satisfactòriament. Finalment ell no durà a la
Inspecció i retornà a la seua activitat anterior, de paràmetres ben diferents
de la tasca inspectora.
S’acabà,
finalment, el període de coordinació i vaig tornar a l’àrea, compartint despatx
amb Jacinta Garcia Caselles, que ja coneixia de Castelló dels anys seixanta i
on s’havia guanyat l’apel·latiu de la inspectora “minifaldera”. Ara, però,
passats quaranta anys i alguns episodis desagradables –s’havia divorciat del
seu home, enginyer d’autopistes i pel qui ella havia demanat el trasllat de
Castelló a Alacant- Jacinta era una persona amb tot el seny i molt més
assossegada. Professionalment sempre havia estat competent i ja li vam sentir
parlar d’ella a Consuelo Moreno –dona de Jaune de Juan i professora meua de
pràctiques d’Inspecció a la Universitat-, en visitar el primitiu col·legi
“Rodríguez Fornos”, on son pare n’era el director per oposició. Consuelo, en
presentar-nos comentà que “Don Juan” tenia una filla llicenciada –i quasi
doctora afegí- en pedagogia, a la què, efectivament, em vaig trobar
d’inspectora a Castelló, com he dit. Jacinta, que ja havia perdut a son pare
–de posar solemne, que em fa pensar en el germà de Jacinta, Juan, el notari de
Jesús Obrer, també del mateix estil-, estava molt preocupada per sa mare, que
anava perdent el coneixement i els donava molts problemes. Així que cada matí,
en arribar a l’oficina, m’interessava de com havien passat la nit...Ara,
jubilada fa temps, sé pel seu germà que està repetint l’episodi de sa mare,
molt desmemoriada i decaiguda. És llei de vida –feixuga per cert- que persones
tant actives i competents van –anem- perdent capacitats i tornant-nos ni ombra del
què fórem...
Finalment
s’acomplí l’amenaça de traslladar-nos al PROP des de Navarro Reverter i allà
vaig passar els últims anys en actiu i encara vaig poder aprofitar la
convocatòria de les beques “Arion” per anar a Noruega en visita d’estudis. Un
viatge que em semblava una oportunitat que calia aprofitar. Així que em vaig
inscriure i em varem acceptar: primer ens convocaren a una reunió a Madrid, on
varem haver de sentir-nos alguna impertinència, d’un funcionari del ministeri
que ens “advertia” de què érem españoles
i no cabia fer cap altra consideració al lloc on aniríem. Semblava que alguns
catalans que haurien participat en alguna visita anterior, remarcarien la seua
procedència –Barcelona, Catalunya etc.- i això sentà malament als funcionaris
del centralisme impenitent de sempre...Ja aleshores vaig sentir-li un comentari
a una assistent que deia que al tal funcionari li feia falta un curs de dret
constitucional, referint-se que ja no ens trobàvem en l’estat unitari –o,
pitjor, franquista- en què alguns s’havien instal·lat i que no passava res en
detallar la procedència...
El cas és que d’ España anàrem tres persones: dues inspectores de Barcelona –que
desprès m’he trobat en encontres del Fòrum
Europeu...- i jo. El trajecte vaig fer-lo des de València a Amsterdam –un
aeroport impressionant, on no em vaig perdre de miracle- i d’allà a Oslo. Vaig
arribar de nit al lloc on hi tenia preparat l’hostalatge i feia un fred que
“pelava”. Així que, com ja era tard, vaig anar-me’n a descansar i a l’endemà al
matí a l’hora de desdejunar em vaig trobar a les companyes, que ja les coneixia
de la trobada prèvia, a Madrid.
En
realitat el nostre lloc de referència era Osfolt, la capital d’un dels
“comptats” de Noruega, on ens esperava un funcionari que ens atengué i acompanyà
en les diverses visites que férem. Allà estiguérem tots hostatjats al mateix
hotel i, a l’endemà, iniciàrem els contactes: hi havia un jove inspector
francès; un director jubilat holandès, que coordinava l’escolarització a la
ciutat de la Haya; dos ciutadans anglesos, tot i que un d’ells era escocès... i
exercia. Dues ciutadanes alemanyes, encara que una d’elles procedent de l’est,
tot just desprès de la reunificació. I
una professora finesa que es trobava com a casa, naturalment –a l’enquesta que
emplenàrem, en arribar a Noruega, se’ns demanava si era la primera vegada que
arribàvem a la península escandinava i prou-.
De visites en férem vàries i variades:
estiguérem en escoles infantils, de primària i de secundària. I d’entre
aquestes últimes en visitàrem una de secundària obligatòria –equivalent a l’ESO
d’ací- exclusivament, que semblava funcionar bé i que -encara ho crec ara- ha
estat un error no haver adoptat un tal sistema a Espanya, perquè la ubicació al
mateix recinte d’alumnes primerencs d’ESO -12 anys- i dels dels últims cursos o
mòduls de FP o Batxillerat, no és una bona opció, per raons òbvies. El director
ens ensenyà les classes i les dependències del centre, com ara una gran sala
per al professorat amb uns escriptoris i lleixes individuals, però en un
ambient obert. També em cridà l’atenció que, entre els despatxos, n’hi havia un
per a Mr. Inspector, així que em vaig interessar, però no corresponia a la
figura nostra de supervisor d’àrea, sinó a la del funcionari docent del propi
centre, que atenia funcions de vigilància i disciplina.
També
visitàrem un centre de Formació Professional, amb magnífiques instal·lacions i
tallers –odontologia, mecànica, automobilística, informàtica...- i amb un
extensíssim parc de motos...i és que l’alumnat, en procedir de població
dispersa de diversos indrets, es trobava motoritzat. Ens cridà l’atenció que
tots els alumnes –això era l’any 1995-, sense excepció, anaven equipats amb
mòbil i l’explicació que obtinguérem fou que esdevenia una eina de seguretat en
els desplaçaments, front a qualsevol incidència, doncs la pràctica totalitat de
la població allà viu enmig ben bé del bosc. Encara que els xicons –alguns, no
tots, clar- gastaven el mòbil per evadir-se de la classe, parlant amb les
noietes de les altres aules. La
dispersió poblacional era evident i el mateix coordinador del nostre grup,
l’últim dia i com a comiat, ens convidà a sa casa a una simpàtica vetlada i,
efectivament, allà hi vivia al bell mig del bosc. Allà varem saber el sentit de
les espelmes a totes les finestres de cada casa quan es feia fosc: el mateix
motiu, el de servir de “guia” a algú que podia haver-se perdut enmig de
l’espesura. Així la “ciutat” d’Osfolt, estava constituïda per uns pocs carrers
amb establiments propis –botigues, bars, l’ambulatori, alguns hotels i els
centres escolars-, sense que visquera ningú, pràcticament. Per cert, que a
l’hotel on ens hostejàvem ens obriren els equipatges i ens robaren. Així
mateix: fou en tornar l’últim dia i trobar-nos les maletes –que ja teníem
preparades i a punt de marxa, obertes i amb les coses per terra. Demanàrem
explicacions als de l’hotel i es mostraren estranyats, perquè no havien notat
res (!) No poguérem fer, sinó presentar una denúncia –i per telèfon-, una
vegada arribats a Oslo, ja que fèiem tard i ens anàvem a tota pressa a
l’estació. Fou desagradable i mai haguérem pensat que en un país, tranquil i
civilitzat, també hi havia una tal delinqüència.
Encara
havíem fet la visita a les dependències del departament d’educació del
territori, on ens atengué el seu responsable i celebràrem una sessió amb
personal tècnic del ministeri, que ens facilità informació estadística i de
funcionament del sistema. Informació que, respecte a la coordinació
universitat-empresa, ens completaren en una indústria de tecnologia química
avançada, que visitàvem un altre dia. Allà a més de conèixer les
instal·lacions, mantinguérem també una sessió informativa a una acollidora sala
de juntes. I allà ocorregué l’anècdota del “hatxís”...Passa que, des que Antolí
Candela –i d’això ja n’he parlat en un altre lloc- m’operà de les amígdales,
els anys quaranta –i pot ser dels carnussos també- a Castelló i donada la meua
professió de parlar prou –no sé si massa i tot-, vaig sempre amb una caixeta de
“juanoles” al damunt. I, en obrir-la en plena reunió i oferir-la als qui
ocupaven els seients immediats al meu, a la taula, vaig sentir una remor de
comentaris que em deixà en la
incògnita...fins al final de la sessió que, en interessar-me per la cosa, les
col·legues de Barcelona –on es fan les pastilles del Dr. Juanola-, m’explicaren
divertides que els assistents ho havien pres per trossets de “hatxís”...(!)
Increïble. Anècdota a banda, una de les informacions més interessants que ens
traslladaren fou la participació de professors universitaris, en activitats
formatives dels quadres de l’empresa. Bé, finalment ens feren un reportatge
–foto inclosa- que llegíem a l’endemà al
diari local i que tots conservaríem, amb seguretat.
Això la
dimensió acadèmica de l’estada, encara que hi ha alguna cosa més, del què
podríem anomenar dimensió lúdica, dins d’uns límits absolutament normals. Per
exemple a Oslo, visitàvem el port, per la nit, a la busca d’un lloc on sopar i
finalment ens quedàrem a una mena de taberna, amb tot de fotos per les parets
en blanc i negre i ja engroguides del rei Olaf, crec recordar, que sembla que
havia visitat l’indret. El “menú” incloïa carn de cérvol que jo no el vaig
tastar: una perquè valia un “ou” i una altra perquè em feia cosa, menjar-me un
animaló que hauria d’haver estat respectat i deixat tornar al bosc.
Al
mateix port i al matí vaig poder contemplar un espectacle insòlit per a mi i al
mes de març –a València estaven en falles-: un vaixell enorme feia l’entrada a
port...seguint l’estela i el lloc que deixava un altre vaixell que anava
trencant el gel...Sí, en ple mes de març el port d’Oslo estava glaçat. I no
només el port, sinó tota la costa, de tal manera que, en fer el viatge en tren
des d’Oslo a Osfolt, que es troba més al sud, es podia contemplar l’espectacle
de patinatge, pels fiords que se’ns oferien a la vista: quantitat de patinadors
-i patinadores clar, encara que equipats com anaven no es podia esbrinar- feien
curses i exercicis per damunt de l’aigua gelada...Mentre que la resta estava
tot nevat: neu a Oslo en arribar a l’aeroport i en marxar i per tota la ciutat,
neu a Osfolt, durant els dies de la visita i en passejar amunt i avall per
l’únic carrer principal. I neu a l’estació de tren amb un termòmetre que
marcava el 7 graus negatius. Feia, doncs, un fred que “pelava”, encara que de
matí feia bon estar, sobre tot els dies que apareixia el sol, que en foren
alguns.
Justament,
en un parc immens, on s’ubicava un museu d’art modern que vaig visitar, en asseure’m i gaudir de la natura vaig començar
a sentir uns crits per damunt dels arbres altíssims que coronaven l’indret i,
en fixar-me més i escoltar-los atentament em vaig dir a mi mateix: “juraria que
són garses, encara que ací a milers de kilòmetres de casa i amb aquell fred...”
No vaig poder acabar les meues reflexions quan, efectivament, les vaig veure
saltar d’una branca a l’altra allà a l’altura...les mateixes garses que jo
havia conegut de menut, en les nostres estades a Ares –saltant de carrasca a
carrasca- i que, fins i tot, n’havia intentat criar, quan n’agafàrem alguna de
joveneta, que encara romania al niu...I les mateixes garses que mon pare havia
ensinistrat, en temps de guerra, als fronts de Terol i Guadalajara, com ell
explica i alguna foto històrica, que encara conserva, en dona testimoni.
Amb
l’anècdota afegida que succeí, quan un company seu que miraculosament havia
aconseguit tabac per a una cigarreta i l’estava embolicant –embadalit-, en anar
a donar-li la “llepada” al paper de fumar per tapar i tancar aquell “tresor”,
heus ací que una garsa -de les de mon pare- aparegué no se sap ben bé d’on i
d’una becada li furtà la cigarreta al company i se n’anà escapada cap als
teulats, seguit del fumador frustrat que no parava de blasfemar contra la garsa
i de cridar contra mon pare, al que culpava de la malifeta de l’animal...No sé
com acabaria la cosa, però vull suposar que mon pare hauria d’acontentar al
company, regirant-se les butxaques, per trobar algun polsim de tabac i
donar-li’l.
I
poques distraccions més –a Noruega-. Acabada l’estada i de regrés a València,
vaig anar participant a la meua família les vivències d’allà, que ja havia
avançat en resum, amb la tramesa d’alguna postal. També vaig preparar per als
companys d’Inspecció, una crònica amb fotos, de les experiències viscudes en
les visites i del sistema educatiu noruec. Lògicament vam haver de remetre al
ministeri d’educació –que ens becava en viatge- el corresponent i exhaustiu
informe. I així acabà l’estada “Arion”.
L’ultima “alcaldada”.
Fou l’últim període de la meua activitat
professional a la Inspecció Educativa i -per primera vegada (!)- vaig haver de fer ús d’un certificat mèdic de
l’oculista, per evitar el despropòsit del cap de torn que, violentant
–transgredint per tant- la legislació vigent i amb la complicitat d’altres
graons administratius, decidí -manu
militari- atribuir les àrees d’Inspecció per se i sense “escoltar” prèviament als funcionaris. Això creà
–fora del seu cercle d’addictes, que li rigueren la gràcia, com a manifestació
d’autoritat (?)- un malestar generalitzat, que arribà a les oïdes de la
directora territorial. Com que la cosa anà a més i la contestació prenia cos,
la directora es veié obligada a intervenir i ho feu entrevistant-se un a un –i
una a una- amb tots els inspectors de la casa: això portà setmanes, perquè bona
part de nosaltres aprofitàrem per argumentar àmpliament el nostre malestar i
posar en evidència una conducta inèdita en la història de la Inspecció
Educativa: l’assignació d’àrees per
cañetes –en la terminologia eufemística que l’aleshores ministre Arias
Cañete posà de moda, arran de la seua afirmació segons la qual l’expresident
Aznar havia assegurat que el transvasament de l’Ebre es portaria endavant...por cojones-
El cas
és que, desprès de llargues esperes i antesales, em tocà a mi ser entrevistat i
vaig accedir al despatx de la directora, que es trobava acompanyada del
subdirector d’educació, raonable i competent que mirava de suavitzar la tensió
existent, mentre que la directora feia esforços per controlar-se, no sempre reeixits;
com quan asseguts a la taula redona del despatx, sonà el telèfon de la seua i
es precipità a agafar-lo, amb un moviment fals que féu rodar l’aparell per
terra... evidenciant la situació tensionada que vivia, també. I com que jo era
dels més antics –i dels pocs del “cos” que quedàvem-, em vaig permetre fer-li
algunes reflexions sobre la progressiva involució i l’augment de
l’autoritarisme –en la gestió de la Inspecció Educativa- que, ni en temps de
Franco, s’arribà a produir: vaig “il·lustrar-los” del procediment d’atribució
de les aleshores anomenades “zones”, en una sessió de consell d’Inspecció –ara
desaparegut i que garantia una notable participació i democratització de la
tasca inspectora-, convocat expressament i on, per rigorós ordre d’antiguitat,
es procedia a escollir àrea. És a dir hi havia un procediment –discutible com
tots, però que encara és vigent a la Universitat en l’elecció d’horaris i
grups-.
Altrament
el nomenament del cap o la cap de la Inspecció “provincial”, el feia el
ministeri a proposta del consell que votava una terna. O siga que es tenia en
compte l’opinió del col·lectiu. Ara ni això, perquè el cap és de nomenament
directe, sense cap participació dels funcionaris. En fi que érem –i són encara,
els que resten en actiu- el col·lectiu del món de l’educació tractat amb més
desconsideració. Pot ser em vaig passar, però vaig etzibar-li a la directora
que la dictadura fou més respectuosa amb nosaltres i que, en un temps
d’absència de llibertats, les inspectors en podíem exercir algunes més que no
ara. La directora, pobra –perquè es trobava amb un “merder” desagradabilíssim-
escoltava atentament, encara que amb posar de pomes agres.
I això
no fou tot, perquè vaig deixar sobre la taula el certificat mèdic de Rahhal,
que em desaconsellava, de totes totes, la conducció en llargues distàncies i a
deshora, per la meua queratitis. I és que, com un despropòsit més de
“l’ocurrència” del cap, en la distribució completament arbitrària de les àrees
–o no tan arbitrària, perquè es tractava de comarques castellanoparlants i jo
m’havia significat com a defensor del valencià a les escoles-, a mi me n’havien
“tocat” en (di)sort dues de les més allunyades de València, amb localitats a
més de cent kilòmetres... La directora i el subdirector feren protestes de no
necessitar cap certificat per reconduir la situació, tot demanant disculpes per
tot l’affaire que s’havia muntat.
Finalment es féu una atribució d’àrees més raonable i l’últim període vaig
estar atenent un districte de la ciutat de València i la zona escolar d’El
Saler.
El Saler el coneixia del temps en què
s’instaurà l’àrea d’experiències en valencià, perquè fou un dels centres que
visitàrem i col·laborà més activament. Ara, lògicament, no hi havia la mateixa
gent, però em vaig adaptar aviat, tot i els problemes que em generava en època
de matriculació i alguna història més afegida: en efecte, aquella escola per la
ubicació -en plena Devesa- i la fama que havia anat adquirint –Lerma hi havia
portat els fills- tenia un allau de peticions...sobre tot de València ciutat,
per a la qual s’hi havia muntat un servei de transport –que comportava el de
menjador, clar-. A més, era centre de destinació dels alumnes de secundària
–ESO- de les escoletes del voltant i, per tant, les peticions desbordaven la
capacitat del centre i les reclamacions i mals “rotllos” eren la nota dominant
durant les setmanes –i mesos!- següents.
També
em vaig trobar amb el pas dels professors de la ESO al nou institut –inclòs el
director de l’escola- i la necessitat de substituir-lo, proposant un nou
nomenament, cosa que resultà feixuga, perquè ja se sap que la gent no està per
la labor. A més, l’antic director de l’escola aspirava a ser-ho del nou i
recentment creat IES i ni que fora provisionalment –que a mi m’haguera
agradat-, no se m’acceptà la proposta: raons? Doncs que no hi havia “tradició”
en designar un mestre, com a director d’un institut i que valia més (?) esperar
els nomenaments de professorat del cos de secundària, per proposar-ne...com
efectivament ocorregué, encara que de forma ben “original”.
El cas
és que la companya del despatx, Mª Àngels Porter –de la què vaig ser tutor en
aprovar les oposicions i és una de les excepcions a què m’he referit en un
altre lloc, dels actuals components de la Inspecció-, havia de tancar una
secció d’un dels instituts d’Abastos i com que estava satisfeta del treball de
la directora em proposà presentar-la per a la direcció del Saler...sense saber
que es tractava de la meua cosina Loreto –dona del meu cosí Domènec Cueva-. No
cal dir que em va semblar molt bé i s’emportà una agradable sorpresa en
saber-ho, així que vaig iniciar les gestions pertinents, amb Loreto, per
conformar l’equip directiu i fer la proposta corresponent. I quan teníem la
cosa prou avançada i Mª Àngels i jo fèiem el tràmit, ens trobàrem amb la
sorpresa –ara desagradable del tot- que la directora territorial tenia una
candidatura de la pròpia Conselleria (!?), a la què jeràrquicament –que no
lògicament, perquè les propostes venen de baix i es raonen- donà preferència,
amb el natural despit nostre i la decepció de l’equip proposat: es tractava,
segon semblava, d’una “enxufada” més dels de la casa gran, amb tan poca traça
que ni tan sols havia fet els cursos de direcció, la qual cosa varem argumentar
des de la Inspecció per desbaratar aquella pretensió.
Finalment
els de Conselleria li donaren a la directora territorial un nou nom –per què ja
se sap que els què manen no solen reconèixer els seus errors i acaben
imposant-se- i quan se’m presentà el nomenat, per posar-se a disposició, vaig
advertir-li de l’assumpte i que, per descomptat, tindria tota la meua
col·laboració professional, però cap simpatia: no cal dir que es quedà de pedra
i volia renunciar, però li ho vaig treure del cap, perquè Loreto –i el seu
equip- estaven prou decebuts, com per acceptar cap canvi. Finalment, amb el
director nomenat, em vaig posar a treballar amb tota normalitat i, val a dir,
que ell es comportà amb la major
atenció: així varem anar superant les dificultats pròpies de la posada en marxa
d’un nou centre, en temes de personal, de dotacions, d’espais i serveis –transport i menjador- compartits
amb l’escola i de la continuïtat en anar adequant l’edifici a la nova funció.
Això sí, amb els “morros” de l’antic director de primària, que me’l trobava sovint
pels passadissos de l’IES.
I un
parell d’anècdotes al respecte: la primera fou que oblidat l’affaire –Loreto, finalment, s’avingué bé
a la seua nova destinació, a un IES del complex educatiu de Xest- el nou
director -que era professor de llatí- em traduí la carta íntegra del bisbe
Climent al papa Clement XIV, amb ocasió de l’episodi de l’església d’Utrech. La
qual cosa li vaig agrair expressament, perquè Llidó no en publicà més que
alguns fragments, a l’hora de constatar la seua existència i “contradir”, fins
i tot, a l’historiador Appolis que deia que el bisbe no s’atreví a fer-ho, tot
i que ho havia insinuat en prologar el llibre de Fleury. La segona fou que un
bon dia –ja jubilat- em localitzà una professora d’aquell IES –que estava des
del principi quan el vaig obrir- que impartia una optativa sobre “premsa” em
convidà a anar a la seua classe, atès que jo publicava al PUNT un article
periòdic –“El brollador”- i parlar del tema amb els xicons –i xicones-. No cal
dir que vaig fer-ho, amb molt de gust i els féu gràcia connectar “en persona”
amb l’articulista: clar cap d’ells sabia que jo havia estat l’inspector –i
“fundador”- del seu IES, encara que la profe s’encarregà d’explicar-ho.
A més
d’El Saler atenia els centres del voltant incloent-hi el col·legi d’educació
especial “Sebastián Burgos”, amb el què ja havia tingut contacte anterior,
arran dels cursos de pedagogia terapèutica que vaig dirigir als anys vuitanta:
passava sovint i a gust, perquè tot i que hi havia molta gestió i alguns
problemes, l’equip directiu –tres dones- ho feia molt bé i et podies refiar. En
una ocasió i mentre anàvem la secretària i jo pels corredors, visitant les
aules, ens varem fer a un costat per deixar passar a una auxiliar que duia un
xicon molt deteriorat, en una cadira de rodes...era “Eduardo Zaplana” com em
digueren tal qual, és a dir el fill de Zaplana, afectat d’oligofrènia en grau
profund. Em vaig quedar sorprès, perquè no coneixia el fet. Hi havia també,
entre el professorat, un antic conegut, l’Enric, de psicopedagog adscrit i
teníem bona relació. A més, ell era també professor del CAP i això encara ens
feia més propers, fins que ja jubilat vaig perdre el contacte i un dia ens
passà una nota Cantarero notificant-nos que havia faltat l’Enric, sobtadament.
Vaig sentir-ho però no vaig arribar a temps i no vaig poder connectar amb la
família.
Aquell
últim any de la meua condició de funcionari vaig atendre, també, un districte
de la ciutat de València, el de Patraix que
mirava de visitar en bus, sempre que em venia bé i quan no en cotxe: el centre
d’operacions era el “Rodríguez Fornos”, de grata memòria com he explicat en
algun altre lloc, encara que hi havia altres centres grans com l’ “Eliseo
Vidal” o el “Nicolau Primitiu” i, de mitjans, com el ciutat de Bolonya i algun
altre. De privats tenia un centre “macro” –amb infantil, primària i
secundària-: les monges del carrer Aiora, el del carrer dibuixant Manuel Gago
–el del “Guerrero del antifaz”- i algunes guarderies a la plaça de Patraix i
voltants –com la del “Trenet” i “El Niu de Sant Isidre”, al barri del seu nom-.
Alguns d’aquells centres ja els coneixia d’èpoques anteriors, quan la meua
arribada a València i em trobava bé visitant-los, cosa que feia sovint.
Al “Rodríguez
Fornos” li tenia aquell afecte d’haver estat, com a estudiant de pedagogia dels
anys seixanta i vaig explicar-ho en el primer claustre al què em van convidar,
davant de la seixantena de mestres assistents: el centre funcionava molt bé,
malgrat la dimensió i els problemes d’una pública en un barri difícil, gràcies
a un equip directiu eficient i dedicat, encara que Miguel complí el seu mandat
i em demanà per deixar-ho, substituint-lo Pilar que hi feia de cap d’estudis. A
Pilar –que tenia una retirada a una de les “musses” de Woody Allen- me la vaig
trobar en una manifestació, a l’altura de la plaça de la Verge, contra el
despropòsit de Font de Mora d’implantar l’EpC en anglès (!?). Hi havia també
l’Empar Arenes i Fina Mesquida, que havien estat assessores de valencià i
inspectores, en temps.
Fora
del “Rodríguez Fornos”, on fèiem les reunions de la junta d’escolarització del
districte, hi havia l’ “Eliseo Vidal” que jo el recordava del temps d’haver
estat en la Conselleria, perquè col·laborava en els programes d’extensió
educativa i el visitàrem Salvador Vivas i jo –i pot ser Empar Blat-. Hi hagué
algun problema en no voler-se tornar a presentar el director del moment –Ximo-
i vaig haver de fer les consultes de rigor, sempre feixugues. L’anècdota fou que,
un bon dia, vaig fer ballar la trompa, al pati: visitava el centre i, en
entrar, vaig preguntar pel director al conserge i mentre el buscaven vaig
accedir al pati, on hi havia la xicalla a l’hora de l’esbarjo,on alguns feien
ballar la trompa. Jo pensava que això havia desaparegut, doncs des de la meua
infantesa al camí Lledó de Castelló, li havia perdut la pista.
Però
no: allà hi havia alguns xicons que en practicàvem i no m’ho vaig pensar dues
vegades, vaig deixar la cartera a la vora de la porta de ferro del pati i els
vaig demanar per provar (!). Encara que sorpresos no es negaren i allà que vaig
embolicar –fort- el cordó roig a la trompa i, demanant lloc per no fer-los mal,
vaig llançar-la amb gràcia –es interessant detectar que hi ha habilitats que no
es perden amb el temps- i encara em vaig ajupir per posar-me-la a la palma de
la mà, amb cares d’admiració de la xicalla que m’envoltava...En això que
apareix el director i em trobà en una tal “guisa”, cosa que ni als núvols de la
mar es pensava d’un inspector...I ara, amb ocasió dels 25 anys del centre, em
localitzaren i em van convidar a acompanyar-los, cosa que vaig fer amb molt de
gust i vaig aprofitar per recordar-li-ho al propi Ximo –que imparteix ESO a
l’IES “Juan de Garay” i comentar-ho amb José Antoni Acosta i Salvador Vivas que
hi eren als actes –i ambdós es jubilaven tot seguit- i amb Valentí, que encara
vol aguantar algun temps més –és més jove, clar-.
Vaig
tindre també ocasió de visitar el “Nicolau Primitiu” i allà em vaig trobar a la
què havia estat directora a Picassent, quan vaig dur també aquella àrea. I amb
ocasió de rememorar la figura de l’erudit –acte al què també convidaren a
Leonor Vilar que havia estat inspectora del centre- vaig aprofitar per
obsequiar a la biblioteca d el’escola, amb el meu llibre de relats, acabat de
publicar –“Rodant, rodant”-. El centre, a més, em queia simpàtic pel seu
titular Don Nicolau, doncs és de la seua col·lecció –donada a la Biblioteca
Valenciana del monestir de Sant Miquel- que vaig trobar un exemplar –únic fins
on tinc notícia- de les “Constituciones”
del Col·legi dels Òrfens, de Climent i del què he fet un estudi detallat. I
encara, recercant la primera edició de la “Física
Moderna” de Piquer, on s’insereix l’aprovació de l’aleshores canonge
magistral –que generà la coneguda polèmica de Mayans i els seus, contra
Climent-, vaig trobar-la també al fons “Nicolau Primitiu”. Així que, en les
visites que hi feia a la Biblioteca Valenciana –també per demanar autorització
per reproduir les “Constituciones”,
en l’edició del Consell Valencià de Cultura- em vaig familiaritzar amb els
funcionaris i em van obsequiar amb una edició dedicada al mestre, on es donava
compte del què hagué de passar, Don Nicolau, per sobreviure durant la guerra
civil i la postguerra, amb aquell règim genocida –també amb la llengua i
cultura dels valencians- i es reprodueix alguna carta dels empleats del
“Movimiento” adreçada a “Don Nicolás
Primitivo” (!): kafquià. I vaig gaudir de l’oportunitat de conèixer i
compartir oficina amb una neta de l’erudit, professora d’anglès de secundària i
nomenada inspectora un temps.
Un
altre centre que visitava sovint –per grandària i activitats vàries- fou el de
les monges del carrer Aiora: treballaven bé, l’equip directiu i el professorat
i el gabinet d’orientació amb una psicòloga i una pedagoga. A més, vaig
intervindre en la creació d’una aula d’educació especial i la introducció de
cicles formatius i departia amb freqüència sobre programacions i metodologia,
fins i tot vaig donar-los una petita conferència al professorat en ple, a la
què assistí també la superiora de la comunitat –a més de la directora
pedagògica que era, també, una monja-. Per cert que a sor Pilar –la directora-
el company Josep Emili Castelló la rebatejà com “ciutadana Pilar”. Amb Castelló
-bon historiador i un pèl volterià- vaig compartir una alumna problemàtica d’un
IES de la seua àrea, que acabà al col·legi de les monges i d’ahí ve la gestió
compartida amb sor Pilar, que ell anomenava la “ciutadana Pilar”.
Hi
havia també algunes escoles infantils, com he dit, entre la què destacava “El
Niu”, amb una directora –Elena- molt dedicada i competent i un bon equip de
mestres que li feien costat: vaig ajudar-les a aconseguir subvenció de la
Conselleria, perquè era un centre modèlic i, a més, feia de parvulari de 3
anys del “Nicolau Primitiu”, de manera
que passaven pràcticament tots els menuts egressats, a les unitats de 4 anys de
l’escola, que tenien enfront. Tot, però, no fou bonic en aquell centre, perquè
vaig haver d’intervindre en un assumpte desagradable de suposat abandonament i
maltractes d’una criatura escolaritzada, els pares de la qual eren guàrdies
civils, els dos (!). A més jo –i la direcció- ho varem saber per la notificació
del jutge, arran de la denúncia presentada pels pares i vaig haver d’estar a
l’aguait`, fins que el jutjat resolgué i de forma desfavorable per als pares i
favorable al centre, cosa de la què em vaig alegrar, perquè se’m feia difícil
entendre l’episodi, donat el bon funcionament que jo detectava i el què sabia
per la resta de mares.
Per
cert que al fil de tot l’affaire, i
contestant a una petició del jutge vaig haver de convocar les mares del grup en
qüestió, a l’escola i encara algunes em vingueren a visitar al despatx: les
companyes dels pares en qüestió. Resulta que pare i mare de la criatura en
qüestió pertanyien a la guàrdia civil, cosa que feia més feixuc l’episodi i
s’havien dedicat a filmar les conductes del fill a casa, incloent-hi les
preguntes que li feien per esbrinar el què podia haver passat a l’escola i això
ho presentaven com a “prova” inculpatòria de la mestra i de l’escola.
El cas
és que les mares que em visitaren, em digueren que també eren guàrdies –fou al
principi de la incorporació de dones al cos-, cosa que m’impactà i,
confidencialment, em confessaren que, tot i que no volien parlar malament dels
seus companys, no tenien confiança en la parella en qüestió, que presentaven
comportaments molt estranys i reservats. Finalment el jutge desestimà la
demanda i ells s’ho prengueren molt malament, retirant la criatura del centre.
A Elena, la directora, he continuat veient-la, a les sessions i sopars del
“Fòrum”, on vaig convidar-les a participar i sempre em recorda el costat que
els vaig fer, per al bon funcionament de l’escoleta i per aconseguir ser centre
subvencionat.
Encara
i tornant a l’àrea de la perifèria de València, em vaig retrobar amb dos
centres prestigiats i coneguts: foren l’ “Escola Comarcal” i “Les Carolines” de
Picassent, ambdues de cooperativa:
havíem col·laborat des del meu temps de Conselleria i treballaven molt bé en
renovació pedagògica i eren capdavanters en la introducció de la llengua. Els
visitava sovint i vaig recuperar el contacte, amb satisfacció els últims temps,
fins i tot hi vaig portar als meus alumnes del “Pràcticum” de Psicologia i jo mateix vaig donar una conferència als
pares que tingueren el detall de gravar i fer-me arribar desprès: encara
mantinc algun contacte i m’informen d’activitats i setmanes culturals. Ambdues
estan al terme de Picassent fora del poble i camí de Torrent, mentre que les
altres escoles hi eren al recinte urbà i aviat s’obrí un institut on estigué de
director el malaguanyat Francesc Baixauli que procedia, precisament, d’una
d’aquelles escoles capdavanteres. Justament, a la pública, hi havia de
directora la tal Marisa, que desprès em vaig trobar al “Nicolau Primitiu”: el
centre funcionava bé i la directora era molt pacient i eficaç, intentà dimitir
–o no renovar- perquè ja n’estava cansada i jo, que no vaig trobar a ningú per
substituir-la, vaig insistir en que continuara, cosa que féu durant un temps
més, mentre s’hagué de desallotjar l’edifici, per fer-hi obres i ens
instal·làrem en unes prefabricades típiques als afores. L’altra escola era
parroquial i també funcionava bé, al bell mig del poble i amb unes
instal·lacions saturades per l’excés de matrícula.
També
hi havia directora i jo n’estava content. I encara, fent memòria, em ve al cap
que ja havia estat a Picassent, un parell de vegades temps abans: una enviat
per Baltasar a parlar de la reforma, a un grup de persones interessades, en una
mena de casino o bar, a la plaça del poble. I l’altra en un encontre d’escoles
que participaven en la reforma i amb presència també d’algun company
d’Inspecció –segurament els de les zones corresponents-. Clar que també vaig
haver de fer de “roïn”, en detectar falsedats documentals en una família que
s’empadronà sense viure-hi, per tal de matricular-s’hi, com comprovà la policia
local, en les repetides visites que hi féu, a instància de la Inspecció. Òbviament
els varem excloure i els varem remetre als centres de la localitat on residien.
I com
els anys no passen debades jo anava “madurant” i acusant-los –els anys, clar-
encara que la il·lusió no la perdia. Però amb els nous “llogaters” de la
Generalitat, la cosa es feia més feixuga: continuaven significant-se pel seu
poc entusiasme envers la participació democràtica, el reconeixement i foment de
la llengua i la seua al·lèrgia a suportar que algú no els riguera les gràcies,
a més d’anar omplint la Inspecció d’ “afectes”, per nomenament directe
–“digital”-, sense cap respecte a un mínim procediment objectiu –públic i de
mèrits, ni que fora provisional-. Així que, d’acord amb la meua dona –Tere
també estava pensant en avançar la seua
jubilació- vaig decidir apuntar-me a l’anticipada –anomenada “logse”,
perquè fou aquella llei la que ho propicià- . I, en complir els seixanta, ho
vaig deixar estar: és veritat que també influí la meua vista, cada vegada més
problemàtica, amb la queratitis de marres, que em dificultava la visió i les
recidives continuades, però d’haver estat a gust –és a dir, d’haver pogut
treballar amb dignitat- segurament hauria aguantat algun any més, ni que fora
amb l’horari disminuït, com després han fet alguns companys, com Carles
Rodríguez. No em trobava en cor, però, d’estar “en guàrdia” permanent, tornant
papers –a Concha Gòmez, per exemple o a la directora territorial, pel seu
monolingüisme militant- acompanyats dels subsegüents raonaments i referències
legals que incomplíem sistemàticament. També hi havia molta picardia en els
períodes de matriculació, per la passivitat –quan no complicitat- de les
autoritats, en afavorir a determinats casos, ni que fora amb augments de ratio injustificades.
Altrament
algun “marrón” que m’havien encomanat –llegiu expedient disciplinari i, en
concret, el d’un professor de l’IES “Marítim”, de València- no era prou que
resultava feixuc, que en un moment delicat del procediment, quan estava jo a
l’espera del dictamen de la comissió corresponent, per si procedia una
jubilació mèdica o, pel contrari, la proposta disciplinària corresponent, el
cap de personal de la casa s’interferí: el declarà jubilat d’ofici sense més i,
clar, en recórrer, l’expedientat –que en sabia prou d’això- per la via
judicial, aconseguí deixar sense efecte l’acte administratiu en qüestió i, de
pas, a mi sense capacitat de continuar l’expedient. Un desastre, que comportà
haver de reintegrar-lo a la docència, desprès dels mesos que portava jo amb el
desagradable assumpte i apunt de donar-lo per acabat, amb la subsegüent alarma
de les famílies i el malestar del professorat de l’IES en qüestió. El tema,
però, que m’acabà de decidir fou la postura que prengué el cap, acabat el
període corresponent, d’atribuir les àrees de la manera més arbitrària
possible, no només sense ni tan sols consultar-nos, sinó com es veié
palesament, amb tota la mala intenció, tal com he relatat més amunt.
Jubilat, finalment.
Ara sí. I fórem tres:
Leonor Vilar que en feia 65, Marta Gil que havia perllongat fins als 70 i jo,
en complir els 60. Com és de rigor s’organitzà el dinar corresponent de comiat
i vaig haver-me de sentir que algun company m’haguera acompanyat gustós si no
fora per la companyia que duia...Siga com siga es féu el dinar, ens obsequiaren
–a mi amb un rellotge que és el què duc i ara que no tindria que fitxar...- i
férem els discursos corresponents: les dones a la seua manera i jo amb un pèl
de sorna, perquè vaig començar per preguntar que qui es jubilava. I és que
acostumat a assistir a actes de jubilació dels “altres”, ara em trobava jo com
a protagonista... –coprotagonista per les dues companyes- I vaig seguir amb
allò de què... “a cada puerco le llega su
Sanmartín...”, tot afegint “amb perdó de l’animal, que no en té cap
culpa...” i glossant breument la meua trajectòria, la meua encara il·lusió per
l’ensenyament i “amenaçant” de no estar sense fer res, ara des de la Facultat
de Psicologia, tot desitjant bona tasca las qui es quedaven.
I
sembla que em vaig lliurar de més d’un ensurt, perquè els “populars”
continuaren en la seua política de (des)prestigiar el sistema educatiu -públic
si més no-, “comissionariant” als nous funcionaris de la Inspecció, en comandes
poc presentables. Així he sabut –els media
n’han anat plens- que han maniobrat per aconseguir una aritmètica favorable a
l’administració, en el consell escolar valencià i així no haver de patir la
contestació del màxim òrgan de participació de la comunitat educativa. Envers
la –poca o nul·la- presència del valencià, ja es mostraven del tot escadussers
i raques, en l’obertura de noves línies i aprofitaven qualsevol episodi menor
de “protestes” de famílies castellanoparlants –en zones valencianoparlants!-,
per limitar l’abast dels programes d’immersió. I sense protestes, segueixen
combatent la normalització lingüística, amb ocurrències com la d’introduir el
xinés-mandarí al curriculum escolar o
–vist que no podien seguir oposant-se- obligar a impartir l’EpC en anglès (!),
mesura que suscità el rebuig unànime de la comunitat escolar, generà
manifestacions massives en contra del forense Font de Mora, en funcions de
conseller i la decisió de l’equip directiu d’un IES, de penjar la seua foto,
cap per avall, a imitació de la de Felip V, a Xàtiva.
Cosa
que, al·lèrgics com són els del PP a que els critiquen, es castigà amb
l’obertura d’expedient disciplinari encarregat al comissari polític de torn –un
funcionari de la “nova” Inspecció Educativa-, que acabà en sanció per al
director contestatari, amb la protesta generalitzada de la comunitat educativa
i dels sindicats i la revocació judicial del despropòsit censor, que el propi
jutge invalidava per anar en contra de la llibertat d’expressió, un dret
constitucional, massa oblidat pels “populars”, quan manen. Fora d’això i com
crec que he esmentat en un altre moment, vaig instar a Concha Gòmez –que ens
visità a la Direcció Territorial de Navarro Reverter, com a nova directora
general- a què afavorira la continuïtat de la presència del valencià a
l’escola. La bona senyora no tingué millor resposta –en castellà of course!- que dir-nos als reunits que
a ella li “preocupava” el valencià, però també li preocupava el francès i
l’anglès (?) A Concha la conec des dels anys vuitanta, com a dona de José Luis
Castillejo i jo mateix la vaig mantindre en l’equip dels cursos de Pedagogia
Terapèutica, quan em van atribuir la direcció, desprès d’alguns anys que ho
portaven els de l’ICE. Concha és catalana –com Castillejo- i encara en parlava
un tant, fins que la nomenaren càrrec els del PP que es passà al castellà
radicalment i sistemàtica. Clar, per amagar el seu accent, cosa que no evita,
perquè tot i parlar castellà se li nota molt.
Últimament
me la vaig trobar a la jubilació d’alguns companys d’Inspecció –Acosta, Maria
Mira, Salvador Vivas, Montañés i Iñigo- i fou ella que s’adreçà a mi, no per
res sinó perquè no la vaig reconèixer i ella sí. Vaig saludar-la, lògicament,
encara que retrotraient-me al temps dels cursos de terapèutica...Pot ser per
això ella, en el seu discurs, reiterava a cada punt la seua condició de
“secretària autonòmica”, perquè jo m’enterara...tot i fent-se la “màrtir” de
com s’esforça i treballa, alhora que disculpant-se per manar tanta feina a la
Inspecció...convertida –això és afegitó meu, no de la Gómez Ocaña- en simple
corretja de transmissió de les “ocurrències” del poder, quan no en còmplice
desvergonyit de les polítiques repressives contra els dissidents, com hem vist
i seguirem veient.
Anys,
però, els meus de la Inspecció feliços i gratificants que els trobe a faltar,
doncs l’escola ha estat la meua segona casa i l’he viscuda intensament.
-------------------
cap. 8-LA UNIVERSITAT ENCARA.
Al temps de la nostra joventut, arribar a la universitat era alguna cosa important, molt important. Ara les coses estan més planeres, els centres més propers i els pares poden ajudar més que no abans: per això –pot ser- la cosa tenia aleshores més mèrit, per l’esforç de tots. Siga com siga -i sense voluntat de simplificar- hi ha qui “passa” per la universitat, amb la pretensió -legítima d’altra banda- d’aconseguir una titulació professional i dedicar-se, tot seguit, a exercir-la. Altres hem vist la universitat com alguna cosa més i no necessàriament amb la pretensió d’instal·lar-s’hi. Més bé com un referent, on no es para mai d’aprendre i d’afavorir el creixement personal i col·lectiu: en humanitats, en ciències, en tecnologia, en civisme...i en el millorament professional dels ja titulats, conformant així una nova dimensió del saber i del viure.
Tornar a fer de mestre...
Fer de mestre, malgrat
tot.
-------------------
cap. 8-LA UNIVERSITAT ENCARA.
Al temps de la nostra joventut, arribar a la universitat era alguna cosa important, molt important. Ara les coses estan més planeres, els centres més propers i els pares poden ajudar més que no abans: per això –pot ser- la cosa tenia aleshores més mèrit, per l’esforç de tots. Siga com siga -i sense voluntat de simplificar- hi ha qui “passa” per la universitat, amb la pretensió -legítima d’altra banda- d’aconseguir una titulació professional i dedicar-se, tot seguit, a exercir-la. Altres hem vist la universitat com alguna cosa més i no necessàriament amb la pretensió d’instal·lar-s’hi. Més bé com un referent, on no es para mai d’aprendre i d’afavorir el creixement personal i col·lectiu: en humanitats, en ciències, en tecnologia, en civisme...i en el millorament professional dels ja titulats, conformant així una nova dimensió del saber i del viure.
Tornar a fer de mestre...
El cas és que jo vaig afegir a aquella “addicció”, la mai
descartada vocació de la docència directa –bé que la Inspecció comporta una docència
indirecta o mediada...pel qui la vol descobrir, clar- i que –en el meu cas- no
es materialitzà aleshores, en un moment de transició reformista amb la llei
Villar, en què es paralitzà la convocatòria de càtedres a les escoles Normals,
que era la meua aspiració aleshores. No així les oposicions d’Inspecció
Educativa, que es mantingueren i a les que vaig presentar-me, finalment,
deixant de banda aquella primera preferència. I a la Inspecció ja se sap que,
fora d’algunes “escaramusses” paradocents –cursos de formació de mestres,
centres de col·laboració, trobades informals, participació en programes dels
centres de professors...- no es la docència l’activitat ordinària ni
–lamentablement- la preocupació i l’avaluació tècnica del seu control.
Fou, molts anys més tard i arran de la lectura de la meua
tesi en Psicologia, que vaig pensar en dedicar-m’hi, bé que a temps parcial, a
la docència universitària, enllaçant amb aquell vell somni de jove. El cas és
que jo havia programat llegir la tesi a Pedagogia, com a continuació i
aprofundiment de la tesina sobre Climent i vaig proposar-li-ho a León Esteban
que havia estat el meu director. Justament, la Gramàtica de –Salvador Puig –que jo tenia a l’abast- i com a
referent de llibre de text del temps de la Il·lustració, em feia il·lusió
treballar-la i, fins i tot, em vaig fer un guió que enllaçava amb la meua
tesina: l’ensenyament reglat a l’època il·lustrada, col·legis, seminaris i
universitats, formes d’ensenyar –escolàstica o teòrica i pràctica-,
assignatures a l’abast, materials i llibres de text, el cas de la Gramàtica de Salvador Puig –estudi
monogràfic-, el bilingüisme aleshores i ara, estudi comparatiu amb textos
actuals, etc. A León, però, no li “féu el pes” i vaig haver de deixar-ho córrer
i fou algun temps desprès quan, amb Salvador Vivas i Empar Blat, ens embarcarem
en la preparació de la nostra tesi –compartida- i que ens dirigiria una
professora de Psicologia que coneixia Salvador. D’acord amb ella preparàrem el
projecte i elaboràrem un qüestionari per a estudiants adolescents, que
començàrem a aplicar a diversos centres de València ciutat –com a mostra
“urbana”- de la província –com a mostra “rural”- i del centre integrat de Xest,
l’antiga universitat laboral amb internat –com a mostra “mixta”-. Fou una tasca
feixuga i més encara l’elaboració de dades, que ens feien els d’ODEC, de Gandia
i ens obligava a fer viatges contínuament.
El cas és que entre que la nostra directora se n’anà a
Barcelona -i ens passà a Josep Maria Peiró- i que la cosa es féu pesadeta,
Empar i Salvador anaren abandonant a poc a poc i em vaig quedar a soles. Pot
ser perquè alguns valencians portem sang aragonesa –de tossuts- em vaig
proposar no deixar-ho estar i vaig seguir amb Peiró, que –val a dir- ja estava
superocupat i era quasi miraculós trobar-lo i despatxar amb ell. La meua
insistència, però, féu la resta i, al cap d’un parell d’anys més –amb pròrrogues
i altres entrebancs acadèmics-, vam enllestir-la per a la seua lectura: Oto
Luque era el secretari i allà el vaig conèixer, vinculant-me desprès a
laSociett Valenciana de Psicologia que ell presidia. De president del tribunal
estava el professor Carpintero i hi havia també Vicent Gonzàlez Romà, que
m’havia ajudat a treballar els resultats estadístics d’ODEC, una professora de
la UNED, antiga alumna de Peiró –Empar Osca-, i una altra de la UJI, també
col·laboradora de Josep Maria Rosa Mª Grau-, amb Oto Luque de secretari.
La cosa anà bé, fora de què la matinada anterior estàvem el
meu director i jo preparant la presentació, encara, perquè Peiró no havia estat
disponible els últims dies i començàrem per la vesprada i acabàvem de matinada.
Fou quan Pepe Ramos -molt jove i tot just incorporat a l’equip de Josep Maria-
ens ajudà a preparar les transparència per al dia següent... botant per damunt
de la paret mitgera de l’antic departament, perquè no teníem les claus per
accedir al local on hi havia l’ordenata. Una vegada dins, Pepe ens obrí, a
Josep Maria i a mi, i ens posàrem a preparar les transparències, a les tantes
de la matinada. I ocorregué que Tere i Mª Rosa, des de Benicarló on eren,
aquella nit em cridaren a casa per saber com m’anava tot...i clar jo no
contestava, perquè em trobava en tot l’ affaire
dels preparatius i a punt estigueren d’agafar el taxi de Marquès i
presentar-s’hi, a les tantes, perquè pensaven que m’havia passat alguna cosa.
Finalment tot s’aclarí, vaig anar-me’n a dormir unes hores i, a l’endemà, a la
Facultat de bon matí, per a la lectura i defensa de la tesi. La cosa,
finalment, anà bé i les transparències de Pepe Ramos ho feren més agradable i
interessant. Una vegada feta l’exposició, els membres del tribunal m’anaren
fent preguntes i suggeriments, que vaig anar responent, agraint-los-ho i, per
acabar, Peiró féu la seua intervenció, com a director, glossant el procés i les
expectatives de la investigació. Així que el tribunal es quedà sol per
deliberar i, al cap d’uns moments, em cridaren i dempeus tots, Oto llegí el
“veredicte” que resultà ser l’atorgament de la qualificació de cum laude i els aplaudiments
protocol·laris de rigor. Tot seguit ens anàrem a dinar al Santa Barbra i així
vaig superar el tràmit acadèmic que em restava de la meua “carrera”.
Aleshores
i esperonat pel desig de fer docència, mai no apaivagat, vaig començar a fer el
seguiment de les convocatòries d’associat, a les universitats de València,
Castelló i UNED. Finalment i coneixent el professor Josep Maria Peiró la meua
intenció, em féu telefonar per la seua secretària des de Madrid –on es trobava
de viatge-, perquè em posara en contacte amb ell, immediatament. I és que es
convocava una plaça d’associat, al departament de Psicologia social...i en
valencià. I Peiró coneixia la meua sensibilitat per la llengua, doncs no
debades havia estat el meu director de tesi i vaig reivindicar fer-la en
català. De manera que vaig presentar curriculum
i vaig accedir a la plaça en qüestió, havent-me dedicat -els últims deu anys- a
compatibilitzar la funció inspectora i la funció docent.
Val a dir que la figura del professor associat s’adiu molt
bé, a més, amb la pretensió d’oferir a l’alumnat una perspectiva versemblant,
des de la pràctica, dels estudis escollits, incorporant als departaments a
professionals “prestigiats” –això diu la normativa- que, justament, estan
exercint aquella carrera al món laboral extern. Alhora actua de feed-back, doncs el professional que fa
docència té accés a documentació, bibliografia i investigacions que, d’altra
manera, és difícil d’aconseguir: la universitat, doncs es beneficia i la
professió també...i això per un preu mòdic: en el meu cas el “sou” d’associat
era la desena part –aproximadament- que el sou d’inspector d’educació. Per tant
per diners no era... Però per esforç sí, perquè la dedicació docent –de tres o
sis hores segons el cas-, suposava tot
de “malabarismes” per quadrar horaris...
Al respecte era al vespre i nit –fora del temps ocupat en
la tasca inspectora, de matí i tarda- que hi podia dedicar-me. Això obligà al
personal –inclosa la direcció- del departament a tenir molta paciència amb mi,
fins i tot el professor Musitu, director aleshores i una vegada feta l’elecció
d’horaris i matèries, s’avingué a “cedir-me” classes seues, en hores de la meua
conveniència. Ocorria, a més, que algunes classes se situaven en una franja
horària gens còmoda per a l’alumnat: per exemple en una ocasió impartia jo una
classe teòrica de 20 a
21 hores...divendres! al multiusos. Ja les classes teòriques, per se, no tenen una assistència
massiva, perquè no són obligatòries i, damunt, a l’última hora del
divendres...No vaig defallir, però, i vaig demanar-li al delegat dels alumnes
–Omar, un xicon de procedència marroquina- que esbrinés el motiu o motius de
tan minsa assistència, a una classe suposadament important –troncal- i que jo
m’esforçava en fer atractiva i “pràctica”, per si calia canviar d’estratègia,
revisar el programa o introduir alguna altra novetat a suggeriment seu...
A la propera classe estava jo expectant sobre la resposta i
Omar, desprès d’un moment de dubte m’espetà, “Los hay peores –de professors- i
no hay nada personal contra ti, de parte de mis compañeros...aunque un poco
asertivo sí que eres...Pero no son horas!” -de 20 a 21 hores...divendres!
Així que vaig resignar-me a seguir de la millor manera les classes que faltaven
del quadrimestre –amb assistència, això sí, del delegat del curs i un grapat
d’alumnes més, de les dotzenes que s’havien matriculat... I en això que vaig
trobar-me un dia d’aquells amb el que havia estat director del departament
–Juan Luis Chorro- i no vaig estar d’explicar-li-ho. Amb un somriure em digué
que no es mal qualificatiu dir-li a un psicòleg, assertiu...i així quedà la
cosa. També la companya Empar Escartí, que compartia local i teníem les classes
seguides, un altre any a l’aulari de Dret, em deia que els psicòlegs no tenim
dret a deprimir-nos per això –la escassa assistència a les classes teòriques,
que patíem la pràctica totalitat del professorat- i que, fet tot l’esforç per
atraure l’assistència, no calia capficar-s’hi.
Les classes “pràctiques” eren una altra cosa: d’assistència
obligatòria -es recollia la signatura cada dia- amb una tercera part de
matrícula que les teòriques, en aules-laboratori més assequibles i dotades,
òbviament més atractives en absència de la faramalla de les teòriques i on, a
més, s’incloïa en cada cas o situació, una mínima documentació teòrica...la
presència de l’alumnat era nombrosa. A més, era l’alumnat el qui treballava de
valent, amb les propostes del programa exposades pel professor i sota una
supervisió gens estricta, però seriosa, amb intervencions flexibles i
plantejaments més oberts. El secret estava, pot ser, en articular bé una
modalitat de classe –la teòrica- i l’altra –la pràctica- i sota la
responsabilitat d’un mateix professor, cosa que no passava sempre i afavoria la
divergència i de vegades la contradicció. Jo vaig experimentar -en pròpia carn-
una vivència molt satisfactòria, en impartir una assignatura “nova” de la titulació
de psicopedagogia: la teoria i la pràctica. Una seixantena d’alumnes tots
madurs –últim any de carrera i alguns titulats de magisteri i de psicologia o
pedagogia- en la classe teòrica i dos grups –d’uns trenta- de “pràctiques”. A
més i a partir del mer contingut del BOE, vaig haver d’”inventar” el programa
teòric i les unitats de les “pràctiques”. Vaig, a més, demanar autorització al
departament, per suprimir l’examen final i per comptar l’assistència a les
classes teòriques, per a nota, a més dels treballs personals i col·lectius i
vaig pactar amb els alumnes una certa corresponsabilitat, per tirar endavant la
matèria.
El cas és que la cosa funcionà: la pràctica totalitat de
l’alumnat assistia a les classes –teoria inclosa- i aconseguirem una bona harmonia
entre una classe i l’altra, amb feed-back
entre elles; la tutoria estava concorreguda, per a tancar temes i consultar
aspectes del programa i les unitats i dels treballs personals i grupals. I tinc
present ara un parell d’anècdotes molt il·lustratives: la primera la d’un
alumne que no podia assistir a classe, perquè residia en un poble de l’alt
Millars on, a més, era regidor. Ho solucionàrem amb contactes espaiats a la
tutoria –a més del que mantenia amb un col·lega que l’informava i facilitava
els materials- i amb la presentació de treballs. L’altra fou una alumna que
deixà d’assistir, perquè la cridaren de la bossa de treball d’Albacete per
incorporar-se a un SPE –Servei Psicopedagògic Escolar, aleshores-, com a
psicòloga.
Però no volia deixar perdre l’assignatura i pactàrem un
sistema semblant de contactes periòdics i continuïtat de treballs. Fou, a més,
l’any que vaig tindre com a alumna una xicona sordmuda que, en entrar jo cada
dia a classe, em posava al coll una petita emissora que li facilitava la
comprensió de les meues explicacions...majoritàriament en valencià, a més: una
de les matrícules d’honor fou per a ella, perquè, a més de molt treballadora
era superintel·ligent. I en això vaig coincidir amb algun col·lega que també la
tenia d’alumna. Llicenciada ja, l’he trobada per la Facultat, treballant al
gabinet d’atenció als disminuïts. Aquella experiència palesa que, amb una certa
imaginació, alguns problemes de la Universitat podrien solucionar-se...
Paral·lelament encara vaig fer de tutor extern, alguns
cursos: es tractava d’una figura extra acadèmica, per acompanyar a l’alumnat
del “Practicum” de Psicologia, doncs a l’últim curs els alumnes havien de
preparar un projecte treballat i monitoritzat des de la tutoria acadèmica,
d’algun professor de la Facultat i, en paral·lel des de la vida professional.
Jo, que també impartia docència i exercia a la Inspecció, vaig acceptar el
suggeriment del deganat de col·laborar-hi i durant uns anys, dedicava un matí a
compartir-lo amb el grup d’alumnes del “Practicum”, de vegades en la pròpia seu
de la Inspecció i, en ocasions, amb visites programades i contactes amb
centres, als què m’acompanyaven. Tinc molt bon record de tots ells i elles i em
venen al cap alguns com Amèlia –el contacte amb la qual he recuperat i amb
Mònica ha publicat a l’Anuari de
Psicologia- o Anna o Salvador...
I és que l’alumnat –com jo mateix he defensat des de
sempre- es troba ben bé enmig de tot el procés educatiu, clar. O millor encara
ells i elles esdevenen els primers i principals protagonistes de la seua pròpia
formació. I això des del temps d’El Tormo, d’Albocàsser, de l’Annexa de
Castelló i de l’acadèmia Akademos,
també de Castelló i de què n’he parlat en un altre lloc. En Psicologia en vaig
tindre de tots els cursos i no només de la Facultat, doncs impartíem docència
en “Tarongers” a l’escola de Treball Social i a la de la diplomatura de
Relacions Laborals. No cal dir que els
dels primers cursos anaven un pèl justos i immadurs, de forma que en ocasions
vaig haver de tornar a fer “de mestre” en temes elementals de vocabulari,
ortografia, redacció i no cal dir d’iniciació a la recerca i assoliment dels
aspectes més formals o pròpiament educatius. En canvi els dels últims cursos
–especialment els de psicopedagogia a què m‘he referit abans- i fins i tot els
de les escoles del campus de “Tarongers” apareixien com a més interessats i
formals. Fora de què les relacions eren normals i jo m’esforçava per
atansar-m’hi, tinc recollida alguna anècdota, com la de què un funcionari que
teníem a la Inspecció –encara no disposava jo dels llistats del curs- i que es
trobava a la classe el primer dia –em contava desprès-, distret com estava ell
fullejant el programa se sobresaltà en escoltar la meua veu, quan jo m’adreçava
a ells, en saludar-los i oferir-me com el teacher
de l’assignatura: “Ostres! És Marc”.
Al respecte vaig viure experiències majoritàriament
agradables, encara que en algun moment em vaig mostrar dur, quan algú(na) no
parava de xarrar i distraure a la resta i no un dia sinó cada dia. Jo anava
prenent paciència i mirant de reconduir la cosa, fins que arribat al límit,
vaig interrompre la classe, es féu el silenci i vaig comminar a la interfecta a
atendre i treballar o a sortir de classe.
Anys desprès, algú em buscava en demanda d’informació, per escolaritzar
la seua menuda...i no us pensaríeu qui era: la Mònica a la que vaig posar
“firmes”, aquell dia històric, convertida en una personeta d’allò més formal i
amb la què he mantingut contacte fins ara i que amb Amèlia -aquesta la mar de
dòcil i estudiosa- han treballat el tema del TDAH
–Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, en anglès-.
En un altra ocasió –em repetiré, però fou un episodi
curiòs- i atès que a la classe teòrica del divendres a la nit –era l’última
classe de 20 a 21 hores- no m’acudia massa gent, vaig interrogar al delegat del
curs, Omar –un xicon marroquinés- que n’esbrinara els motius i a la setmana
següent ja em donava la resposta, desprès d’haver intercanviat opinions amb els
del curs. Ho féu un cert circumloqui... “Marc,
no és personal i no tenemos nada contra tí... –encara com, vaig pensar jo-
...aunque eres algo assertivo... –vaja!- ...Pero
–seguia ell- no son horas...el viernes
por la noche no son horas y a la gente le cuesta acudir a clase...” I així
acabà la cosa: vaig mirar d’esforçar-me per fer atractiva l’assignatura, però
l’horari de la classe no vaig poder canviar-lo, clar i en acabar nosaltres
venia el conserge a apagar les llums i tancar les portes...
Encara me’n va passar una altra, amb ocasió de revisar
notes –els dies següents dels exàmens obríem un torn, desprès de publicar-les-.
Jo tenia alguns alumnes esperant-se i vaig anar atenent-los i confirmant o no
les qualificacions i com que l’espai era obert els veia allà que parlaven entre
ells...En això que una de les xicones que s’esperava se n’anà i jo vaig seguir
atenent a la resta, un a un, clar i encara a l’endemà em quedà algú més. Així
que vaig acabar la revisió i l’alumna que se n’havia anat no comparegué i com
que tenia la seua fitxa vaig tirar mà i vaig marcar el telèfon que hi constava:
vaig reconèixer la seua veu i ella la meua abans que li diguera “Pilar, soc el
professor Marc Adell...”
I com que es quedà un pèl sorpresa, em vaig limitar a dir-li
que vaig veure com se n’anava el dia anterior i no havia comparegut al següent,
per a la revisió... Ella, però, s’excusava per la seua tardana reacció i
comença dient-me: “...Es que pensava, profesor, que eso no pasava...” “El què?
vaig contestar-li”. “Llamarme para la revisión, porque ayer perdia el tren a
Zaragoza y tuve que marcharme”... -era la vespra de les vacances de Setmana
Santa i viatjava a passar-les amb la família-. El cas és que vaig traure-li
importància i varem revisar el seu examen per telèfon. Un parell d’anys més
tard, entrava jo a les dependències del departament cap al meu despatx i me la
vaig trobar de cara... “Pilar, què fas per ací?”. Anava a gestionar alguna
qüestió acadèmica que ara no recorde i no només s’alegrà –i jo- de trobar-nos,
sinó que li faltà temps per anar explicant per tot el departament, l’episodi de
la meua trucada...
Bé, alguns episodis més em passaren i la tònica fou
majoritàriament favorable, de manera que no tinc consciència ni record de cap
enfrontament seriós, fora d’alguna cridada a l’ordre a algun “garrulo/a” que
sempre n’hi ha. Així que aquella convivència em gratificà de les dificultats
d’horari i dedicació que, en haver d’alternar la funció inspectora amb la
docent, em demanava un esforç afegit.
Això,
però, s’ha acabat per a mi –la docència- perquè ara, en accedir a la condició
de jubilat, he hagut de renunciar a la plaça d’associat, molt al meu pesar
perquè, justament, pensava jo dedicar-me amb més comoditat –sense la pressió
dels horaris de la Inspecció Educativa- a la docència universitària, vessant la
meua experiència dels anys dedicats a la professió inspectora, a unes classes
–les impartides a la Universitat- massa allunyades de la realitat. Però no i és
que, al seu moment m’informaren malament: d’entrada, com que la meua era
jubilació voluntària LOGSE, m’asseguraven que no m’afectaria a la
compatibilitat, cosa que no passà. Altrament semblava haver un projecte de llei
que autoritzaria la continuïtat de la dedicació a temps parcial, per als
pensionistes. Cosa que no es materialitzà, finalment.
Així
que vaig haver de fer efectiva la meua renúncia i deixar la docència del
departament, per la incompatibilitat de cobrar dues “nòmines”: la de
pensionista notablement disminuïda, per cert, en comparació amb la de
funcionari en actiu i la d’associat, realment ridícula per l’escassíssima
compensació econòmica. Encara com El CAP –Curs d’Actualització Pedagógica- no
suposava relació contractual amb la Universitat, sinó el pagament d’unes hores
puntuals de classe, així que no vaig haver de renunciar. De moment. I això em
mantenia mínimament ocupat en una activitat intel·lectual, que resulta
fonamental per estar raonablement “en forma”. Altrament el CAP era un
“argument” per no desvincular-me, del tot, del Dep. de Psicologia Social,
mantenir el correu electrònic i l’accés al meu antic despatx, encara que ara
compartit.
El cas
és que al CAP vaig romandre alguns anys més, encara en actiu i ho estava fent a
gust. Mentre durà, perquè un vell projecte de reconversió en postgrau, que no
acabava d’arrancar, ho féu, finalment, el curs 2009/10. Costà d’implantar-se,
al meu entendre per dues raons: una és d’índole econòmica, perquè efectivament,
la llargària del nou CAP –un curs sencer mínim, ara és un quadrimestre- i
l’atribució de les classes a personal de la Universitat –que cobrarà en hores
de docència del respectiu departament- encarirà, segur, el seu finançament.
L’altra dificultat que hi veia era d’ordre organitzativa: qui coneix mínimament
la Universitat, sap com funciona l’atribució de docència. Així que les classes
del CAP les demanarà qui –en funció de la seua prelació, és a dir antiguitat-
li convinga l’horari o alguna altra circumstància o es quedaran marginades, per
als últims en escollir.
Això
dificultarà garantir l’estabilitat necessària i la cohesió, en els “equips” de
docents que arriben a dedicar-s’hi. I, en conseqüència, no serà garantia d’una
millora substancial de la qualitat del nou CAP. Altrament -i derivat de la
dinàmica anterior- el professorat, per tant, no serà el més vocacionat per la
docència en Secundària, ni el més expertitzat –ni per experiència, ni per
preparació específica en la didàctica respectiva, per més que puga aportar el
més alt nivell científic respectiu –en matemàtiques, química, medicina, dret,
filosofia, història, informàtica, economia...-. Perquè del què es tracta és de
formar professors de...tot això, no experts en –només- una determinada matèria
que ja han cursat els aspirants i aprovat, al seu moment, i per això en són
titulats. Crec que s’ha perdut una magnífica oportunitat per, des de les
facultats de Pedagogia –ara un pèl desprestigiades i endogàmiques- haver
coordinat el nou CAP, “seleccionant” els millors professors universitaris
“didactes” -dels respectius departaments i facultats- per impartir les matèries
que interessen els futurs docents de Secundària i els millors, també,
professors d’àmbits com ara pedagogia general, sociologia de l’educació,
didàctica general, metodologia i programació, organització i legislació
escolar, psicologia de l’aprenentatge i evolutiva etc. A més de professionals
en actiu –inspectors d’educació, directius, psicopedagogs, assessors de CEFIREs
etc.- que li donen el “to” versemblant i aplicat, a les matèries impartides.
Així
que, amb la nova implantació del master
de secundària vaig haver de desvincular-me del Servei de Formació, de la UVEG,
i no vaig poder seguir impartint el mòdul general de “Psicopedagogia i
Sociologia de l’Educació”, del què tenia ja acumulat un bon “dossier” de
materials, que anava renovant cada any: normativa, capítols de llibres –també
dels meus: “Els adolescents i el repte de la LOGSE...” o “Estrategias para
mejorar el rendimiento académico...”-, articles de revistes i diaris, esquemes
i documents varis –PISA, IVAQUE, INCE etc.- Ni en les noves tecnologies –power point,- a més de les
transparències típiques que havia anat elaborant, a poc a poc. Si més no amb
l’intent de fer la classe amena i pràctica, afavorint la participació i buscant
referents –notícies, situacions concretes etc.- que motiven l’alumnat,
majoritàriament “passota” o, el què es pitjor, “desencantat”.
Això ja
és història. Jo els deia, el primer dia de classe, que no en volía cap de
fracassat/da, que Unamuno estigué maquiavèlicament mal intencionat –i injust-
quan digué allò de què -en Amor y
Pedagogía, pot ser?- “...el que sepa
hacer que haga y el que no sepa hacer que enseñe”. Perquè no hi ha cap bon “ensenyador” que no siga
competent en allò que sap i que només els qui saben fer (bé) poden aspirar a
ensenyar-ho. Els deia, a més, que vindre a la docència a guanyar diners, és
errar el camí i que a la fi, fer de mestre sense vocació és condemnar-se, de
per vida, a la infelicitat...i condemnar a tots els del voltant, alumnes
–especialment- inclosos...I així anava acompanyant-los, dia a dia, amb
plantejaments, continguts, informacions, propostes, debats i treballs que vaig
demanant-los al llarg del quadrimestre, en sintonia –més o menys- amb el
programa “oficial” del mòdul. Fins que la cosa féu “fins” i, com a jubilat, ja
no vaig poder seguir en el nou màster...Cosa que em dolgué i encara em dol.
També,
ara, l’alumnat del C.A.P. em donà moltes satisfaccions i algun maldecap.
Satisfacció en trobar-me gent madura, amb els estudis acabats i amb ganes de
treballar i preparar-se per a la docència. Maldecap, perquè amb l’excusa que
alguns treballaven es feien un tant el “ronso”, clar que vaig haver de dir-los
que jo també “treballava” i que s’havien d’organitzar –com jo ho havia hagut de
fer-. Fins i tot, en algun cas, vaig oferir-los canviar a l’altre grup que
també impartia i així s’acabaren acomodant els pocs que tenien el problema.
Vaig
tindre gent de més edat i de més joves, més xiques que no xics –ja se sap que a
la docència elles tenen més tirada-. A la majoria els he perdut de vista del
tot, encara que amb alguns vaig mantindre alguns contactes per e.mail, posteriors, amb motiu d’alguna
consulta puntual, com el cas de Rosa, filòloga, que em demanava opinió sobre el
seu projecte docent... o les germanes Silvia i Rosa Almenar, de dret, ben
diferents una de l’altra: una més afectiva i directa, l’altra més assenyada.
Les he trobat per València alguna vegada i mantenim contacte per correu
electrònic... I encara em vaig trobar amb el fill d’una bona amiga, metgessa
del col·legi d’educació especial d’El Saler i coneguda des dels anys vuitanta:
ell m’ho explicava, desprès de cridar pel mòbil a sa mare, en un descans de les
classes del C.A.P., per “confirmar” que el seu professor –Marc Adell- era
l’inspector conegut de sa mare, com efectivament ocorregué. La mare em
confidencialitzà –en un altre moment- que havia tingut problemes amb el xicon,
amb motiu de la separació dels pares i de què sa mare havia iniciat una nova
relació...Com la vida mateixa.
Així
que també al C.A.P. vaig viure experiències i contactes enriquidors amb
l’alumnat –per allò que els repetia jo: “mal mestre el qui no aprèn...fins i
tot dels seus alumnes...”- I clar havia de donar exemple... llàstima que només
de l’últim curs d’impartició –previ al “màster”- tinc testimoni fotogràfic, que
he inclòs en la coresponent “galeria” de “Fer de mestre”...
Una
altra excusa per seguir passant-me per departament, és alguna col·laboració
puntual que se’m demanà: per exemple una intervenció prop de l’equip directiu
del Projecte “Hombre” de
l’arquebisbat, en forma de sessions de treball, per aconseguir superar els
conflictes interns i assegurar la consolidació del col·lectiu. També els vaig
ajudar en la selecció dels aspirants a una plaça de tècnic, en el programa
d’intervencions contra la droga, que desenvolupen els del tal Projecte. Una
altra col·laboració que he prestat al departament, ha estat en la recerca de
centres, distribució de qüestionaris, visites de contacte per explicar la
proposta als directius, atenció a consultes i recollida de materials, per al
seu processament, del projecte PSYCONES, una investigació del benestar
psicològic percebut, que abastava professionals de diversos àmbits i un d’ells
el docent: durà dos anys i sembla que no vaig fer un mal paper. A més i una
vegada garantida “l’explotació” de les dades pels responsables europeus del
projecte, la informació subsegüent ens ha permès publicar un parell d’articles
a l’Anuari de Psicologia de la SVP
–Societat Valenciana de Psicologia-.
També
m’he interessat i he mantingut algun contacte i participat en alguna sessió de
treball -per invitació de la coordinadora, Dra. Escartí-, en el projecte de
socialització d’adolescents problemàtics, del qual és autor el professor dels
EEUU, Don Hellisson, de la universitat de Chicago. Alguna de les sessions amb
presència de l’autor, convidat per l’equip de la universitat de València...I
sembla que algun tipus de col·laboració podré seguir prestant, als nous
projectes que s’albiren. Així, al juliol de 2008, he tingut oportunitat de
participar en la IIª Conferència Internacional sobre “desarrollo positivo de los jòvenes, desde la educación física”, amb
una miniponència que vaig presentar a la seu de la Fundació
Universitat-empresa, de València. I durant el curs 2007-08 he tingut una
intervenció –la primera que aperturava les sessions-, en les jornades dels SPES
de Secundària, que s’han celebrat a la nostra Facultat: “La difícil convivència
a les aules” vaig titular-la i em vaig ajudar de la presentació en power point –pp-, que m’elaborà Violant
Estreder, investigadora i doctoranda del departament que em fa, a més, de secretària de l’Anuari. Així com varem participar en la setmana cultural de la
nostra Facultat, amb la presentació del projecte UNITS, també en power point i amb la col·laboració,
també, de Violant. Encara, per al curs 2008-09, presentàrem una comunicació al
congrés sobre Salut laboral, que presidia Pedro Gil, un altre professor del
departament que és, a més, membre del consell de redacció de l’Anuari. Fou, també, a la seu de la
Fundació Universitat-empresa i tingué una bona acceptació entre els assistents
llatinoamericans.
Una
dedicació també interessant i que demana temps és la direcció de l’Anuari esmentat. Fou amb ocasió de la
dimissió del primer director Josep Lluís Melià, superocupat en múltiples
projectes i dedicacions. Així que, a falta de candidats, m’adjudicaren la
“plaça”, que jo vaig acceptar “en funcions” i que aviat em consideraren “director”
i prou. I ja portem alguns quant números editats i uns altres tants anys de
subvenció de la Conselleria, a l’efecte. Tema aquest últim complex i fins i tot
incòmode, per haver de demanar justificants de l’edició, abans de rebre els
diners per a la publicació (!) Seguim, però en la bretxa, primer amb Toni Cots
de secretari i ara amb Violant Estreder. I és evident que sense la seua
col·laboració l’Anuari no apareixeria, perquè no tenim cap suport administratiu
i sense una mínima infraestructura, no es pot publicar una revista científica.
A part
del número ordinari anual –de vegades de dos anys seguits-, hem aconseguit
editar un monogràfic, sobre un tema de tant interès com “Psicologia, Llengua i
Societat”, amb col·laboradors de luxe de tot l’àmbit lingüístic –inclòs
l’Alguer- i ara n’estem preparant un sobre “mediació”. Bé, encara que amb
combinació de satisfaccions i ensurts alhora. Però bé, creixem modestament i
publicitem el nostre Anuari arreu dels PPCC –Països Catalans, sí-: València,
Castelló, Alacant, Elx, Barcelona...- al CINDOC, que és l’organisme del Consell
Superior d’Investigacions Científiques que controla les revistes d’investigació
i estem presents en altres xarxes de publicacions prestigiades. Així com hem
iniciat un projecte d’intercanvi amb altres revistes de Psicologia d’arreu.
Tampoc es pot oblidar la col·laboració que ens presta el Servei de Publicacions
de la Universitat de València i la mateixa Llibreria de la pròpia Universitat,
en la maquetació i distribució de l’Anuari,
on es féu la primera de les presentacions i fou un èxit de públic. Ara estem
mirant d’ampliar la pàgina web de l’Anuari
als esdeveniments de la SVP...En fi que és un no parar mai, de vegades per
pròpia iniciativa i d’altres per que u es deixa acomboiar. Com quan al desembre
del 2007, quan el desficiós de Francesc Beltran, bon amic, d’ascendència
torreblanquina, soci de la SVP i professor de metodologia a la Facultat de
Psicologia de Barcelona i amb qui portem una altra moguda: els “autòmats
cel·lulars”. Doncs Francesc, ens féu arribar una informació de l’Institut
d’Estudis Catalans –IEC-, per a la convocatòria d’un congrés de revistes
científiques i allà que ens apuntarem per fer present l’Anuari...
I com
sol passar en els col·lectius minoritaris –com ara la SVP- i les revistes de difusió limitada –L’Anuari, sense anar més lluny- anem
sempre justos de “possibles”. I des del 2011 més encara, per la manca de
subvenció. Els últims anys ja ens trobàrem en dificultats, perquè l’ajut de la
Conselleria d’Educación a les publicacions en valencià, que jo vaig aconseguir
per primera vegada, amb un muntant inicial dels 500 euros, aproximadament, i que arribà als 700, deixà de rajar del tot,
desprès d’algun exercici amb poc més del 200. Això ens permetia abastir –bé que
parcialment- el pagament de l’edició. Al març del 2011, però, en interessar-me
per la convocatòria anual, que solia aparèixer a l’abril, em sorprengueren els
de Conselleria, dient-me que ja havia passat el termini que s’acabà a finals de
febrer. Lògicament vaig exterioritzar la meua sorpresa i malestar al
responsable del tema, Vicent Moreno, conegut meu des del temps en què jo havia
fet de cap de servei –d’Ordenació primer i de Programes d’Alumnes desprès- a l
mateixa Conselleria. Vicent m’explicà que l’avançament es devia a les properes
eleccions autonòmiques (!) de maig i que ja ens ho havien avisat per e.mail (?), cosa que vaig comprovar al
detall en el meu correu i no. Certament que la correspondència del Anuari, en tant que SVP, la rebia Oto
com a president –a qui vaig preguntar i en digué que no-, encara que a ell
podria haver-se-li passat, però jo hauria d’haver rebut la relativa a UNITS i
no la vaig trobar en lloc.
El cas
és que, amb el termini tancat, ja no hi havia res a fer i tot i que l’ajut
hauria estat simbòlic per la retallada –encara més- de les subvencions al
valencià, ara no teníem ni això. Amb Oto, però, vaig acordar seguir endavant
amb la publicació, justament quan teníem en marxa el número ordinari del 2010 i
el monogràfic –tercer que publicaríem- sobre el centenari de la Psicologia
Social, encara que finalment, en un sol volum un pèl gruixut. Número en el què
ens férem ressò de la desaparició del
Dr. Siguán, un dels pares de la Psicologia a Espanya, que havia estat professor
meu a Barcelona, els anys seixanta, quan jo feia Pedagogia i que vaig trobar-me
en diverses ocasions, com he explicat en un altre lloc d’aquestes memòries. Jo
havia intentat dedicar-li un record més documentat i sentit i vaig recórrer a
algunes persones amb ell vinculades –a Barcelona i a València- perquè li
dedicaren tot un assaig. Finalment no hi hagué sort i la cosa ha quedat en una
referència al pròleg del número.
També
hem mogut algun fils, per donar a conèixer la nostra revista per les vies
habituals i cada vegada més informatitzades, com ara el portal de dialnet. Així vaig connectar amb una
veïna meua –Empar Costa-, bibliotecària de la Gregori Mayans i per la seua mediació amb els administradors, amb
qui em vaig entrevistar a la seu de la Nau, vaig portar-los alguns exemplars de
l’Anuari, varem accedir a la nostra
web i a la de dialnet, em donaren
instruccions de com procedir i encara els vaig fer arribar –en pdf- els últims exemplars. Caldrà,
també, la col·laboració de la biblioteca de la Facultat –en tractar-se d’una
revista de Psicologia-, per escanejar els exemplars que no tenim en pdf i això ens crea un nou problema,
perquè no serà fàcil aconseguir una col·lecció completa en paper...Però estem
en això. Encara que les dificultats, per a l’Anuari, no s’acaben, atès que no tenim seu pròpia per a la revista
–ni per a la SVP-, quan resulta imprescindible disposar-ne. Mentrestant jo
podia accedir a l’antic despatx d’associat –bé que compartit i en precari- allí
hi havia la “seu” de l’Anuari, però en enderrocar tot el pavelló per obres vaig
trobar-me a la intempèrie. Finalment i molt provisionalment vaig instal·lar-me
al despatx que el degà té, com a professor del departament de Social i que em
cedí molt amablement, mentre ell romania uns mesos al deganat. La cosa es
complicava, però “providencialment” i atesa la meua condició de secretari de
l’associació de professors jubilats, vaig situar-hi, també, els materials de
l’Anuari, al local cedit pel rectorat al Col·legi Major “Lluís Vives”.
Una
altra “moguda” a la què m’he incorporat ha estat a la de la recuperació de la
figura de Josep Climent i Avinent,
antic “conegut” –i reconegut- meu, arran d’haver-lo fet motiu i raó d’estudi de
la meua tesina, en Pedagogia. Ara, amb ocasió del III centenari del seu
naixement (1706-2006) vaig promoure la implicació de l’estament universitari.
De bon començament vaig intuir que caldria comprometre les tres universitats
afectades: València, Castelló i Barcelona. València perquè fou la universitat
de Climent –i ara la meua-, on estudià i d’on fou catedràtic i mecenes.
Castelló per la condició de “pàtria” de Climent, on nasqué, de qui s’ocupà
sempre i on es retirà, bé que aleshores no hi havia estudis superiors i el
centre de més entitat acadèmica foren les Aules. I Barcelona, perquè és d’on
Climent fou bisbe i persona pública rellevant, especialment en el camp de la
cultura i l’ensenyament, en un moment on la capital de Catalunya es veié
privada de la seua universitat i on el col·legi del bisbe en feia, en part, la
suplència d’aquella mancança. Així que vaig iniciar els contactes ja molt abans
–des de 2004-: la professora Júlia Beltrán fou la primera a qui li ho vaig
comentar i aviat a Joan Llidó. Al poc vaig parlar, també, amb Vicent Gil i amb
Díaz Manteca, arxivers els dos. El primer de Vila-real i que havia treballat la
figura de Climent i el segon que em facilità una foto de l’alqueria dels
Òrfens.
Òbviament
vaig visitar a Elena Sánchez i al el seu pare, el meu antic professor Dn. José
Sánchez Adell: els vaig dur la primera impressió del meu material a partir de
la tesina de Pedagogia. La veritat és que feren poc de cas i em perdérem el
document, tot i que Elena m’atengué en les distintes visites que vaig fer i em
féu buscar els llibres de la biblioteca de Climent, que romanen a l’arxiu
municipal i em vaig fer algunes fotocòpies, de portades i altres materials.
Cosa que em costà temps i paciència, perquè sovint era fora de l’horari del meu
treball i suposava alguns desplaçaments de València a Castelló. A part que em
prometé algunes coses, com ara posar-me en contacte amb el seu marit, Olucha,
tècnic de la Diputació, pel tema de l’edifici dels Òrfens o fer-me algunes
fotos de llibres de Climent, posats damunt la taula, a tall de documentació
gràfica. Res de res: nombrosos e-mails
i trucades telefòniques –sovint difícils perquè no se la localitzava al seu
despatx- i cap resposta. Tampoc es mostrà massa col·laboradora quan volguérem
comptar amb una mostra del fons documental per a l’exposició del centenari: jo
feia temps que li ho plantejava i encara amb Flors li férem una visita més
formal –ens haguérem d’esperar perquè tampoc hi era a l’arxiu...- i tot eren
“pegues”.
Paco
Marco féu alguna intervenció i, finalment, sembla que hi hagué que recórrer
directament a Mulet, el regidor i diputat, per tancar el tema. També li
demanàrem que, com a “patrona” de la fundació Dàvalos-Fletcher –heretada del
seu pare, com la condició d’acadèmica de la Història i la plaça de l’arxiu- ens
recolzara, per fer arribar a bon port la proposta –inicialment acceptada en la
visita que la comissió féu a la fundació-, de publicar una edició commemorativa
de Climent, amb el meu material, que incloïa una nombrosa col·lecció
d’il·lustracions. No sabem com “defensà” la proposta, però el cas és que al poc
de temps varem saber que la junta de la fundació va considerar el projecte
d’edició commemorativa –del fill més il·lustre de Castelló !-, com a “no
prioritària” i el contingut del material com a “poc científic” (?). Això ens ho
comunicava Agustí Flors als membres de la comissió, segons informació verbal
del secretari de la Dàvalos-Fletcher. Jo em vaig quedar “molt tocat”, pel fons
i les formes i la comissió ho lamentà, però no es feu cap gestió, al respecte,
ni tan sols demanar una confirmació per escrit, com a resposta a la proposta feta
per la mateixa comissió –també per escrit- i la devolució del meu material...
Per tal de donar-li operativitat a la gestió
del III centenari jo havia proposat la constitució d’una comissió
organitzadora, a la UJI –Universitat Jaume I-, centre que, al meu parer, hauria
de portar la iniciativa i coordinar les altres universitats. I per això vaig
acomboiar a Manel Rosas, amb el qui havia contactat, arran del centenari de
l’escola de Magisteri de Castelló: ell com a degà de la facultat de Ciències
Humanes i Socials presidia la comissió, de la que formava part també Agustí
Flors i Paco Marco, matemàtic molt interessat per Climent i que assistí a la
meua conferència de l’any anterior sobre l’il·lustrat, a una llibreria de
Castelló. Paral·lelament vaig fer contactes, també, en València i Barcelona. En
València amb León Esteban, company de curs i director de la meua tesina sobre
Climent i amb el professor Mestre i quan la cosa estava més propera, amb el
vicerector del Cultura professor Gil, per mirar d’organitzar els actes a la seu
del carrer la Nau...A Barcelona em van posar en contacte amb Joan Bada, de la
Universitat i de la Facultat de Teologia i estudiós de l’època de Climent i amb
Ramon Corts, autor d’una biografia de Fèlix Amat, el deixeble predilecte de Climent.
Vaig visitar-los i vaig poder contactar, finalment, amb Tort Mitjans, el
biògraf de Climent.
A poc a
poc anava prenent forma, també l’organització dels actes “climentins” a
Barcelona. Altrament i a l’any anterior, per tal d’anar creant un cert ambient,
vaig proposar a l’ “associació Josep Climent” –de la que soc membre des del
principi- fer un parell de conferències envers el personatge: la dimensió
eclesial a càrrec de Joan Llidó i la social i educativa a càrrec meu. La
primera s’impartí als locals de Santa Maria i hi hagué gent: Llidó ho fa bé,
encara que no despunta, precisament, en competència lingüística –valencià
pedestre i castellanismes abundosos-. Però bé. Als pocs dies vaig intervindre
jo, a la llibreria “Apòstrof” del carrer Sant Vicent. No havia estat mai i fa
goig el local al soterrani, per a conferències: hi hagué gent de l’associació
–com en el cas de Llidó-, a més de Manolo Rosas i Agustí que em feren la
presentació i, entre el públic, la professora Júlia Beltran i familiars i amics.
Em vaig
esplaiar en la dimensió civil del bisbe: cultura, escoles, temes socials,
economia, política...amb algunes transparències de reforç i al final, en
conversa amb els assistents, se’m presenta algú: “Soc Paco Marco, del
departament de matemàtiques de la UJI” –i em donà la seua targeta-. Em vaig
quedar sorprès i se’m va ocórrer “...I què fa un xic com tu, en un acte com
aquest...? Perquè no deixa de ser, com a mínim xocant, que un matemàtic
s’interesse per la figura i obra d’un humanista i il·lustrat com Climent. I
encara vaig voler donar-li “canxa” en recordar que un bon amic del bisbe, a
Barcelona, fou el general i enginyer Dn. Pedro de Lucuce, bon matemàtic i
professor del patge de Climent, Amat, del qui el bisbe i el general coincidien
en que tenia talent...El cas és que contactarem i acabà sent –Paco Marco-,
coordinador de la comissió organitzadora del III centenari, per renúncia de
Rosas...
Finalment,
arribà el moment i es portaren a efecte els diversos actes: la inauguració a
Castelló, al juny, a les Aules, amb la conferència de Tort; els actes a
València, a l’octubre, amb la lliçó magistral de Leon Esteban i altres
intervencions; les sessions i vistes a Barcelona, en novembre i, novament, a
Castelló en l’exposició i cloenda al desembre
[1]La cosa, però, no acaba
ací: d’una banda hi ha les “actes” que recullen les conferències, les ponències
i comunicacions presentades en cada seu –València, Castelló i Barcelona- i que
edita la UJI. I, de l’altra, la recreació de la figura de Climent, des de
paràmetres més enllà de l’estricta biografia –cosa que ha fet magistralment,
ja, Tort Mitjans- i que he titulat “El bisbe Climent i la pedagogia de la
Il·lustració”, en coedició de IEC i la UJI, encara que lamentablement està
ajornada. Sembla, a més, que la comissió de recerca, al si de la pròpia Jaume
I, tampoc va endavant i per a la què jo havia acomboiat a la professora Carmen
Corona que la coordinaria i de la que formarien part: Flors, Marco, Llidó, Gil
i jo mateix, amb l’assessorament de Mestre i Tort. Se’ns havia afegit una
alumna de doctorat d’Antoni Mestre, que s’ha atansat a la figura del bisbe
il·lustrat, amb un treball interessant, com a tesina de llicenciatura i Violant
Estreder.
Que
Climent és viu, però i malgrat tot, està fora de dubte: un nou estudi de tesi
–el de Camil Vàzquez- del tribunal del qual he tingut l’honor de formar part he
explicat en un altre lloc de les presents memòries. I, finalment, s’ha publicat
el llibre commemoratiu del III centenari, amb una presentació lluïda a la fira
del llibre de Castelló, al maig del 2011, que també he glossat en un altre
lloc. Finalment, mantinc la proposta de donar a conèixer una “Antologia de
textos” de Climent, que tinc preparada i per la què s’interessà el Consell
Valencià de Cultura i un nou projecte d’ “Epistolari” en col·laboració amb
Camil i Bea, precisament...
El
mateix 2006, quan ja havíem engegat els actes climentins, amb la conferència
del Dr. Tort a Castelló, al juny, encara ens varem desplaçar –Tere i jo- a
Prada, a l’agost, a la UCE
–Universitat Catalana d’Estiu- per participar en els debats a l’entorn a “La inculturació de l’església catòlica en les terres de
parla catalana”, organitzats per l’Associació Cristianisme al Segle XXI. La
nostra ponència es titulava: “La
inculturació de la fe a l’església valenciana” i anàrem desplegant-la a la par
la meua dona i jo, en les següents punts:
-A
recer del Vaticà II.
-La
reacció espanyolista i dretana.
-Els
grups resistents.
-L’apoteosi
de la vinguda del Papa.
Jubilat,
però no desocupat.
No
saber dir “no”.
Més afeccions...
Més
Benicarló.
10. ELS DIES TROBATS
Havíem sentit a dir, de menuts, a les persones “majors” -sovint ara nosaltres ja som més majors que ho eren ells o elles aquell temps...- que “dia que passa dia que te’l trobes” i és ben veritat. Així que, sense semblar catastrofista, cal acceptar aquella filosofia i ara i en aquest “capítol”, desè i últim de les presents memòries, aniré desgranant – a tall de comiat- alguns testimonis que, fora de l’estructura establerta en el decurs del què m’ha anat passant, recullen algunes vivències del dia a dia...
I)
II)
III)
IV)
V)
VI)
-Tenim remei?
En acabar la nostra estada a Prada, ens dirigírem cap a
Arles, en un viatge que havíem programat per terres de la Provença i passarem
per Montpeller, lloc de naixement del rei en Jaume, així com ens arribàrem a
Avinyó per visitar la ciutat i el palau dels papes “cismàtics”: una passada la
ciutat i la fortalesa on s’aixoplugaven els pontífexs, que en fa tres o quatre
del castell de Peníscola. També, des d’Arles, varem visitar la Camarga fins a la mar, inclòs el santuari
de les “Santes maries”, del què parla Frederic Mistral, el poeta provençal, que
té un monument a Aix-en-Provence, ciutat que també varem visitar, però no
poguérem accedir –per l’allau de visitants- a l’exposició que se li dedicà a
Cézan. A Arles, en canvi, sí que varem visitar la casa de Van Gog, a més
d’altres llocs emblemàtics com l’anfiteatre, que fa de plaça de bous i les
restes del teatre romà i altres indrets històrics d’interès.
A Prada ja havíem estat, amb ocasió de presentar el
llibre de conferències: “Autoestima i Països Catalans”, editat per la Busca, on
hi ha el fill de Fèlix Caselles -Fèlix Caselles, també- l’antic director de la
Normal de Girona, al que varem saludar, precisament, i donat records per sa
mare que encara viu. El manifasser de la trobada fou el Quim Gibert i allà
coneguérem a Bernat Joan i a Guillem Chacón, entre altres participants. Desprès
dels actes també férem una tournée,
ara a Perpinyà, on en tots els anys que havien viscut a Girona, no havíem anat
i visitarem –entre altres coses- els castellet i el palau dels reis de
Mallorca.
Altrament, amb els veïns de Pedagogia, a València,
mantinc algun contacte: pel tema Climent, no cal dir-ho, amb León Esteban i el
matrimoni Irene Palacio i... També amb Alejandro Majordomo que em proposà
participar en les “Jornades d’Història de l’Educació” de la Universitat –ara
internacional- de Gandia: com que no sé dir que no, vaig anar-hi –amb Tere, of course!-, vaig coordinar la taula
redona que em proposaren i vaig presentar una comunicació “històrica”, sobre el
decurs de les meues investigacions sobre absentisme dels estudiants
adolescents. Ara també hi vaig a la facultat de Pedagogia, de tant en tant,
perquè els d’ “escoles solidàries” han dissenyat un projecte de col·laboració
amb llatinoamèrica i faig algunes aportacions –incloent-t’hi l’obsequi del meu
llibre Estrategias... per al
professorat d’allà, atès que està editat en castellà.
El cas és que la facultat
de Psicologia continua sent el meu referent diari: m’arriba correspondència
i tinc la “bústia” de l’ordenata plena, cada dia, de diferents procedències. A
més estan les investigacions que em demanen atenció quasi bé continuada,
com apuntaré al capítol següent: són
temes del meu interès de sempre –la llengua, els adolescents i joves, la
prospectiva amb els autòmats cel·lulars com a instrument, en el context de la
intel·ligència artificial...- Òbviament sense el concurs i la col·laboració de
persones competents i dedicades, com Violant Estreder o Doris Ferreres no seria
possible, com tampoc sense el guiatge i estímul de Francesc Salvador i Salva
Herrando, de Barcelona. Això em manté actiu, m’obliga a llegir i estar al dia,
que no és poc, retirat de l’activitat acadèmica ordinària i de la professió. A
més, tinc bon ambient al departament, malgrat que ja no en soc membre: tant la
directora anterior –Rosario Zurriaga- com l’actual –Oto Luque- no em fan mala
cara i mantinc l’accés a l’antic despatx, bé que compartit amb algun becari.
Especialment atent amb mi fou Hugo Carrasco, que estava
fent la tesi, lluny del seu país –Xile-. Hugo em trau de més d’un compromís
informàtic, doncs la meua imperícia amb l’ordenata és palesa. També hi ha
altres persones per dalt i per baix –professorat i becaris- que em tenen
atenció: el mateix Josep Maria Peiró, Empar Escartí, Pedro Gil, les “Isabels”,
les “Pilars”, l’Ana Zornoza, Empar Cavaller, Núria Tordera, Paco Gràcia i
Vicent Martínez, Marina, Mª Àngels Molpeceres...i Juan Antonio, un
administratiu nou, així com Felisa i Cristina –la primera del país i l’altra de
centreeuropa. I gent d’altres departaments: Enric Carbonell, Ramiro i...que
eren mestres quan jo vaig arribar a València, a la Inspecció, Josep Lluís
Miralles –fill de “Moleta”, el sr. Miralles que fou alcalde d’Albocàsser quan
jo vaig anar-hi de mestre, els anys seixanta-...També amb Edurne i Eva Lira,
del Laboratori i amb Manel Martí, amb qui mantinc un contacte quasi diari, pel
tema d’UNITS i perquè ens facilita materials d’oficina –inclòs el portàtil que
tinc a l despatx-. Finalment amb el degà, Pepe Ramos, també m’uneix una bona
amistat, des del temps que vaig llegir la tesi i ell –a petició de Peiró que el
trucà a casa a les tantes- m’ajudà a confeccionar quadres i esquemes per a la
presentació, amb l’anècdota afegida d’haver de saltar per la paret de separació
del despatx, per accedir a l’ordenata, atès que no portàvem la clau (!)
I parlant de tesis,
encara vaig arribar a temps de formar part del tribunal d’Albert Sesé: fou
iniciativa del seu director, Josep Lluís Melià, que coneixent la meua història
anterior de cap de servei de la Conselleria i el programa de seguretat i
evacuació de centres escolars que posàrem en marxa, em convidà a ser-ne membre,
ja que la tesi de l’Albert analitzava justament el tema, en centres de treball.
Fou una experiència interessant i per a mi la primera: presidia el tribunal,
Paco Tortosa –amb qui m’uneix també bona amistat- i hi havia un professor de
Balears –Sànchez Pareja-,on precisament Albert Sessé s’hagué de “refugiar”,
perquè tingué problemes amb el tribunal d’oposicions a una plaça de València,
que es decantà pel candidat del departament. Pot ser fou una sort per a ell,
perquè es convertí en titular, aviat, allà i en degà de la facultat de Balears
al poc de temps. L’exposició de l’Albert fou brillant i anà contestant a les
successives preguntes dels membres del tribunal.
El president tingué el detall de dir que, en un article
que havia escrit recentment, ja incloïa en la bibliografia la tesi de l’Albert.
Una segona ocasió la vaig viure inesperadament, encara que amb molt de goig:
freqüentava jo el despatx del professor Mestre, perquè estava preparant un
monogràfic de SAÓ[2],
dedicat al bisbe Climent i volia
aconseguir una col·laboració seua, com també finalment la vaig obtindre de
Tort, de Llidó i d’Andrea Smidt, a les que vaig afegir-ne una de meua. A més
estava jo treballant una antologia de textos sobre Climent i volia conèixer la
seua opinió al respecte. De resultes, doncs, d’aquells contactes em comunicà
que hi havia una estudianta de tercer cicle –Bea Segarra- que feia la seua tesi
de llicenciatura sobre el nostre il·lustrat i ell li la dirigia. La xicona tingué el detall de fer-me
arribar el seu treball i jo em vaig permetre de fer-li alguns suggeriments. No
acabà la cosa ací, perquè tot seguit em parlà d’un altre llicenciat que
preparava la tesi...també sobre Climent i em posà en contacte: Camil Vàzquez
–nom del futur doctor- m’envià, primer, un anàlisi exhaustiu de les “plàtiques”
de Climent, que vaig llegir amb gust i on vaig aprendre molt, perquè val a dir
que el xicon s’ho treballà amb ganes. Al cap de poc temps em remeté també el
treball de la seua tesi -en pdf-, que vaig començar a llegir amb interès i, en
això, que Mestre em proposa estar al tribunal (!), cosa que em va sorprendre:
una perquè no soc titulat en aquella facultat i una altra per la meua condició
de jubilat. “Don Antonio”, però, no veia inconvenient ni en una cosa ni el
l’altra i, efectivament, feta la consulta al negociat corresponent del
rectorat, m’informaren positivament. Així que vaig haver de preparar un curriculum i aportar dades al
departament, de la meua “dedicació” a l’estudi de la figura de Climent, per fer
creïble la proposta...
Finalment s’esdevingué la defensa de la tesi per Camil,
un dia de setembre de 2010, davant un tribunal presidit pel professor Jiménez
Lòpez, de la Universitat d’Alacant, amb Pérez García, de secretari, de la de
València i Corona de la UJI, Mas de la d’Alacant, també, i jo. Fou interessant
i agradable: Camil ens projectà un “power” amb esquemes i al fons Climent i anà
desgranant els aspectes més significatius del seu treball, que culminà amb les
intervencions dels membres del tribunal que li plantejàrem diverses qüestions i
un petit parlament del director, el Dr. Mestre, que sembla havia estat “mestre”
de tots els membres del tribunal...amb la meua excepció, doctor en Psicologia,
no en Història. Encara que també meu, si es té en compte les nombroses visites
que li feia, els materials que em facilitava i la bona relació que havíem
consolidat. Desprès ens anàrem a dinar, com és costum, a “costelles” del
doctorant, clar. Jo vaig fer una “croniqueta” del dia, amb fotos de la defensa,
que a falta de poder-la penjar a la web de Climent a la UJI –com seria
desitjable- l’he penjada al meu blog
i tramès al doctorant –que em digué que els seus pares em demanàvem permís per
difondre-la-, als membres del tribunal i al director.
Altrament, un tema que, lamentablement, està sota mínims
a la nostra universitat –tot i ser titllada de “catalanista” per la dreta
espanyolista local- és el de la llengua:
costa Déu i ajuda oferir grups suficients en valencià, en funció de la demanda
–que tampoc és entusiasta-, per la inèrcia del professorat, quan no
bel·ligerància declarada. Hi ha alguns professor addictes –pocs- i l’impuls del
servei de normalització –ara de política lingüística- va fent camí, a poc a
poc, però estem travessant un desert inacabable...
La vinculació amb la Facultat
de Psicologia, però, es va afeblint cada vegada, per raons òbvies. Ara ja no hi soc físicament, per manca
d’espai, encara que amb motiu de les obres que encara duren, caldria
replantejar novament el tema, doncs he manifestat en diverses ocasions que la
Societat Valenciana de Psicologia i l’Anuari, també de Psicologia, si han
d’ubicar-se en alguna dependència de la Universitat –com s’escauria arran del
conveni del temps del rector Lapiedra- és en la facultat del mateix nom. Tampoc
les convocatòries –l’absència més bé- de l’AVL
i de la pròpia Conselleria, en temes d’investigació envers la llengua em
manté inactiu al respecte: no ha continuat el projecte que impulsàvem Doris,
Violant i jo paral·lel a l’SLAC. Tampoc els que encetàrem sobre els joves i la
llengua Violant, Edurne i jo i continuàrem amb Manel Martí. Només en situacions
puntuals mantinc algun contacte, quasi sempre vinculat a l’Anuari i la SVP, com
el de presentació del número doble de la nostra publicació -13, ordinari i
monogràfic del centenari de la Psicologia Social, que s’esdevingué de manera
notablement exitosa, especialment per la presència d’alumnat jove...
Fora d’això i espaiadament m’arriba alguna satisfacció,
com quan des de Perú algú em demanava consell i bibliografia...I últimament des
de Rosario –Argentina- de la Universitat Interamericana, una llicenciada que fa
el “cap” d’allà i ha de defensar la “tesina”, com a final del seu màster, en
haver llegit el meu llibre “Estrategias...”, em demanava opinió sobre la
investigació que preparava. Vaig contestar-li molt amablement, posant-me a la
seua disposició i fent-li algunes aportacions al seu treball -que m’envià-, tal
com he recollit en un altre lloc de les presents memòries.
I en això estem, estic, obert a les col·laboracions que
calguen, per si encara u pot fer alguna aportació i esdevindre útil als qui es
troben al peu del canó.
------------------
Els
ulls encara.
------------------
Jubilar-se...
...és una decisió feixuga. I
això tant si et “toca” per l’edat, com si has d’avançar-la per algun motiu,
ordinàriament de salut. Si per la primera raó, és evident que et veus obligat a
reconèixer que et trobes en l’etapa final de la teua existència, per més que la
situació es vulga suavitzar, socialment: “tercera edat”, etapa de gaudi i
llibertat, maduresa personal i creativa etc. Si per la segona raó -com en el
meu cas-, amb una vista precària des de menut, forçada per la contínua
activitat “lectora” d’estudiant i disminuïda, ara, per una queratitis herpètica
que em portà a fer contínues visites a Barraquer, tampoc és una “ganga”.
La
cosa s’inicià quan jo, tot just, havia començat a anar a l’Escola Pia de
Castelló, als vuit o nou anys i mon pare -no sé ben bé com- descobrí que amb un
ull –el dret- em veia prou menys que no amb l’altre. Jo pensava –com una
concepció més, de les què ens creiem en la infantesa- que això era així, de
natural: amb un ull es veia més que no amb l’altre. El cas és que amb un calendari
d’aquells típics, amb els números grans i penjat a la paret, mon pare em feia
preguntes i proves, que evidenciaren la cosa: “Marquitos, i éste quin número
és? Ara amb l’altre ull. Una miqueta més a prop. Ara, més lluny. Tornem a
provar...”
A
l’endemà els meus pares em portaren amb preocupació al metge, un senyor major,
vestit de negre i amb barret que, efectivament, confirmà la necessitat de
posar-me ulleres. Allò era a les dependències del “Seguro”, un edifici
destartalat, en el Castelló dels principis dels cinquanta, on visitaven els
“especialistes”. Els meus pares, però, varen voler confirmar el diagnòstic –una
hipermetropia genètica amb estrabisme afegit- i em van dur –pagant- al millor
metge dels ulls de Castelló, d’aleshores: el Dr. Menezo, que em féu les proves
adients i diagnosticà també la necessitat de dur ulleres, encara que modificà
la graduació del del “Seguro”. Així que em feren unes d’ulleres de pasta clara,
amb graduació –sobre tot- a l’ull dret, però també a l’esquerre i, des d’aleshores,
m’acompanyà un nou look que, algun
“amiguet” maliciós –que sempre n’hi ha-, batejà de cuatro ojos. Si en alguna foto d’aquells anys i posteriors no en
duc, d’ulleres, és per allò de l’etern masculí –com a mínim tan intens com el
femení, si no més- que em feia pensar que, sense ulleres, resultava més
afavorit...Senyor!
Així que, en aquella classe preparatòria de l’hermano José Maria i del padre Riera –i a la d’ingrès del padre Manuel-, em vaig acostumar a dur
ulleres de per vida, amb els episodis propis i inevitables dels trencaments
periòdics de “l’armassó” –quan no dels vidres que era més greu i costós-. De
manera que, aviat, la ullera apareixia plena de “grapes”... fins que no en
cabien més i aprofitant alguna revisió a l’oculista, ulleres noves. Siga com
siga allò m’alleugerí de la fatiga ocular, en la tasca permanent d’un estudiant
que darrere d’un curs en feia un altre, perquè sembla que hi havia estudi per a
anys...
De
metges en vaig conèixer uns quants més –que anaven afegint cauteles: atenció a
la llum del sol, compte amb la llum artificial...- i de models d’ulleres
–muntura més lleugera, quasi invisible, o més grossa i fosca, segons la moda
etc.-, també, fins als anys noranta, quan vaig patir un episodi virulent de presència
viral a l’ull bo –l’esquerre - i vaig pelegrinar pels oculistes de València,
algun dels quals i honestament em confessà que “no en sabien més” i em
condemnaren a anar trampejant amb cortisones i a anunciar-me un futur
trasplantament de còrnia. Açò últim m’ho vaticinà el fill major de Menezo que,
a més de ser una “eminència” -segons sembla-, és més animal que un pont –i això
no ho sembla, és palès-: de bona fe i amb el bon record que jo tenia de son
pare, en la primera vista que vàrem fer-li al fill, tot i posant-lo en
antecedents del tema vaig mostrar la meua satisfacció de ser visitat “pel fill
del Dr. Menezo de Castelló”.
Em
contestà amb una “brofegada” del següent tenor i amb cara de gos: “El fill del
Dr. Menezo, no. El Dr. Menezo fill”. No fou l’única que n’amollà, en el temps
que vaig tindre la paciència d’anar al seu consultori. Curiosament –i
infantilment- en trobar-nos a l’aeroport, esperant el vol cap a Londres, on
Tere i jo anàvem a visitar a Maria Rosa, la nostra filla, fou ell –“El Dr. Menezo
fill”- qui s’atansà per saludar-nos i en saber que anàvem a Londres, començà a
cantar lloances d’aquella ciutat... i del seu bon anglès (?). Ell ara anava a
París, a una reunió “dels que manem”(!): un encontre de metges, sembla que molt
influents...
Finalment
i a València, des de fa algun temps, m’he posat en mans de l’equip de Rahhal i
estic content del tracte i del tractament, a l’espera de nous episodis –una
cataracta incipient i un possible trasplantament de còrnia-. Perquè a
Barcelona, tot i la fama –i la qualitat indiscutible- dels Barraquer, no han
afegit gran cosa a l’atenció de la clínica Rahhal: el mateix Don Joaquin, desprès d’una setmana
d’estada a Barcelona, amb proves mil i visites compartides amb metges del seu
equip, em confessà “Sr. Adell, jo no m’operaria” i em donà les raons del seu
consell, resumides en què la investigació no ha avançat tant, com per garantir
la implantació d’una còrnia resistent al virus herpes, que tinc “acantonat” als
vasos limfàtics i temporalment neutralitzat, però no eliminat. Més encara: la
recidiva del virus podria atacar la nova còrnia amb virulència i malmetre-la
més del que ja està l’actual...
Així
que, de moment, vaig decidir estalviar-me les molèsties afegides d’haver de
viatjar, periòdicament, a Barcelona, a la clínica Barraquer i mantinc la
consulta periòdica a la de Rahhal. I habitual, de vegades sense visita
concertada, perquè la queratitis es recidiva a la mínima i cada vegada en
episodis més propers. A més, la cataracta que em pronosticaren a Barraquer
–efecte natural de la medicació corticoide- ja la tenim ahí i, cada vegada m’és
més dificultós llegir i treballar a l’ordenata, amb les conseqüents molèsties i
dificultats, per tirar endavant les coses que duc entre mans. I ja m’ha
advertit el metge de la clínica Rahhal que ens porta a Tere i a mi –i que és un
encant de persona i de professional: el Dr. Alonso-, que s’haurà d’anar molt en
compte quan arribe el moment de l’operació, per l’estat delicat del meu
ull...Caldrà esperar... amb esperança, també cristiana, ara.
Finalment
ha arribat el moment de la intervenció, perquè la cataracta m’impedeix quasi
del tot la visió de l’ull esquerre: visita de control prèvia i preparatòria,
coliris a dojo els dies anteriors i intervenció, amb la companyia de Tere i Mª
Rosa que també volgué fer-nos costat, demanant permís a l’escola...Cosa que vam
agrair sa mare i jo, clar. M’intervingué el propi Rahhal, encara que Luis
Alonso hi era per allà i em veié abans de l’operació. No cal dir que es passa
malament, no tant per la intervenció en sí, quan pel fet que el mateix Alonso
ja m’havia advertit que soc un pacient “de risc”, per la meua queratitis
herpètica. Et seden suament i en 15-20 minuts estàs: jo sentia la conversa dels
operadors i com Rahhal anava demanant instrumental, em netejava l’ull de la
cataracta i m’implantava una lent permanent a dins la còrnia i un altra
temporal a fora. I llest. Encara en bata, Rahhal ens atengué als tres –Tere, Mª
Rosa i jo- i dient que havia anat molt bé, em suggerí que m’emportara a les
xiques a esmorzar al Corte Inglés, com a compensació de la companyia i haver
estat pendents de mi...
El
postoperatori anava bé i em tornà a visitar Rahhal, però aparegué la recidiva
vírica temuda i vaig haver d’anar de pressa al consultori i demanar per Luís
–del què em refiava més que no de Rahhal, senzillament perquè era qui em
tractava habitualment i coneixia bé la meua afecció-. Efectivament, en
visitar-me Alonso, ja diagnosticà la presència virulenta de l’herpes que,
aprofitant la delicada situació postoperatòria, es féu present. Luís em medicà
adequadament –zorirax etc.- m’anà controlant en visites successives, fins que
la cosa remeté i tornà a la “normalitat” –amb la disminució visual per la
cicatriu de la còrnia, però amb millor visió per haver extret la cataracta.
Fins a la pròxima, perquè açò meu és de per vida...i me´s mal que no vinga, com
deia aquell.
Bé tot passa i, normalitzada la situació, vaig acabar en
pau i salut el llarg trajecte dels 33 anys d’exercici de la funció inspectora.
Suficients –afegint els 9 de docència anterior- per poder-me jubilar
anticipadament al seixanta, d’acord amb la LOGSE, perquè vaig començar molt
jove a fer de mestre. Encara que l’anticipació no resulta cap bicoca, si més no econòmicament.
Efectivament, la “bufanda” que reps, com que tributa a hisenda l’any següent,
es queda reduïda a la meitat o menys. I la mesada es veu afectada en de l’ordre
de nou-cents euros menys. I no és tot, perquè de la Mutualidad de Enseñanza Primaria, desprès de molts anys de
cotització, no reps un duro amb l’excusa que cobres la pensió màxima (!).
Tampoc pots seguir fent de professor associat, perquè la legislació que
semblava es projectava modificar, encara manté la incompatibilitat amb el
cobrament de la pensió. Clar que, amb els fills emancipats, tampoc és que
necessites gran cosa per viure. Que és el que cal seguir fent, de jubilat:
viure.
I ara es té una magnífica oportunitat per viure d’una altra
manera, començant per la vida de parella, massa castigada per la dedicació als
fills –d’altra banda gratificant i necessària- i pels horaris del treball –i
algunes seqüeles afegides, quan es perllonga a casa inconscientment alguna
neura professional-. És com un nou festeig, com tornar a començar d’una altra
manera: temps per parlar, per compartir idees i projectes, per passejar, per
llegir –també llibres diferents de l’àmbit professional, en un mateix ambient i
recolliment- amb comoditat i relax, temps de viatjar, d’estimar-se i estimar
els fills d’una altra manera...i de recuperar afeccions i hobbies: Tere la música i la pintura, així com les classes d’art,
d’història...a la Universitat Senior.
I jo escrivint alguna cosa: col·laboracions a la premsa, articles de revistes i
algun llibre i tot.
Per
cert, d’un d’ells -Estrategias para
mejorar el rendimiento académico de los adolescentes- s’ha fet més d’una
reimpressió -amb el suport del ministeri d’Educació- i ja va per la segona
edició. No deixa de ser una satisfacció per a qui no és “publicador” habitual
ni d’ofici. Aleshores he aprofitat per ampliar el contingut del capítol de
“violència a les aules”, amb l’experiència de Don Hellison, amablement
facilitada i documentada per la professora Escartí i algunes referències a
noves addiccions dels adolescents, així com per a revisar la bibliografia, les webs relacionades amb la temàtica del
llibre i alguns e-mails de
referència.
Al
respecte he de confessar -amb una certa tristor- que el llibre en qüestió fou
inicialment concebut i redactat en català, pensant que a alguna editora del
país li faria gràcia. Però no. Acabat el manuscrit, vaig fer alguns intents –a
València i a Barcelona-, sense èxit. I fou la casualitat la que afavorí
l’edició...bé que en castellà. La cosa anà així: m’arribà a les mans un catàleg
dels de Piràmide, que vaig recollir a la bústia de la Facultat, amb les
publicacions més recents de l’editora, que és del grup Anaya i vaig pensar en
contactar amb el delegat regional i fer-li oferta del meu material. Dit i fet,
l’amic Genovés em visità, recollí la meua proposta i la traslladà als
directius. Al poc de temps em demanaven el text complet –en català, clar que és
com el tenia redactat- i, tot seguit, em deien que començara a traduir-lo al
castellà, que l’editarien.
Així
les “Estratègies...” es convertiren en Estrategias...L’editorial
féu el seu camí comercial, però a mi em feia gràcia presentar el llibre i
finalment fou a Castelló, a la “Babel” –acompanyat del psicopedagog José
Joaquin Benàssar- per on ja havia passat anteriorment, amb ocasió de donar a conèixer
l’altre llibre meu sobre els adolescents –“Els adolescents i el repte de la
LOGSE”-, que em presentà Guillem Badenes i un llibre de relats –també per a
adolescents- “Rodant, Rodant”, amb el què m’acompanyà Isabel Ríos. Ambdós en
català, per cert. Fora d’això i en l’àmbit de les publicacions, no m’he
desvinculat de l’“Anuari de Psicologia” de la SVP –Societat Valenciana de
Psicologia-, com a director i això em manté informat i actiu, fins i tot com a
col·laborador d’articles i investigacions, al mateix Anuari.
L’ avantatge, però, de l’edició en castellà és –cal
reconèixer-ho-, la major difusió i així em vaig trobar amb la sorpresa de rebre
la invitació per fer un minicurs, al professorat d’un IES de Canàries, de l’illa
de la Palma i de la ciutat de Los
Llanos de Aridane. Fou un matí que jo estava a la Facultat i em trucà Pilar
Barreto, professora del departament de Personalitat i antiga vicedegana del Practicum, a la que coneixia precisament
d’això, doncs els últims anys a la Inspecció vaig fer de tutor de pràctiques
d’alguns alumnes de Psicologia. El cas és que a
un IES de l’illa de La Palma -que porta el nom de son pare: “Eusebio
Barreto”, mestre, advocat i alcalde de la ciutat- havien llegit el meu llibre i
com que portaven endavant un programa de millorament de rendiments, la cap
d’estudis –cunyada seua- em volia convidar a anar-hi...
Fou
realment una sorpresa molt agradable i, finalment, anàrem. I dic “anàrem”
perquè vaig demanar a la meua esposa que m’acompanyara. I fets el contactes
previs i acordat el contingut –al voltant del tema del llibre “rendiments
escolars”-, la llargària del curset –tres dies- i els destinataris –equip
directiu, claustre, departament d’orientació, equip d’intervenció i famílies de
l’alumnat, a part d’una entrevista amb la inspectora del centre, una a la ràdio
local i un sopar “de treball”-, agafàvem l’avió a Manises rumb a Madrid,
per seguir vol cap a la illa de La
Palma. Fou un viatge un pèl incòmode per les esperes i retards, tant a l’anada
com a la tornada, però l’estada fou molt agradable: un hotel a vora mar i un
cotxe llogat a la porta per desplaçar-me cada dia a l’IES.
L’experiència
també fou enriquidora, amb una cap d’estudis il·lusionada –Pino- en un projecte
de millora, amb el suport del govern de Canàries i del propi MEC; un director
–Salva- amb “taules” per governar la casa i un professorat si més no respectuós
amb el projecte i el ponent, amb alguns elements molt valuosos i implicats.
També la xerrada amb les famílies fou agradable i amb notable assistència i participació.
I amb els alumnes que omplien la sala d’actes
i no eren fàcils de conduir –cosa perfectament normal en adolescents,
que es troben amb un “profe” que ve de la Península i es passeja tot el dia per
l’IES amunt i avall i es reuneix amb tothom...qui serà? Què voldrà aquest míster?-. Encara com la cap d’estudis
estava present...Però bé, vaig sobreviure a l’experiència i, acabades les
intervencions, varem fer una sessió final de valoració del minicurs, que sembla
resultà molt positiu per a tots –per a mi el primer-.
Tot, però, no fou activitat acadèmica. Així que les
vesprades-nit lliures i el cap de setmana
el dedicàrem a conèixer la illa bonita,
com se la coneix a La Palma. Així que
visitàrem els llocs més emblemàtics, com ara la Caldera de Taburiente -un parc natural espectacular d’origen
volcànic- i el volcà de San Antonio,
per tota la vora de la xemeneia. També estiguérem a la capital de l’illa Santa
Cruz de la Palma, una ciutat colonial amb regust portuguès i anglès més que no
castellà...I alguns altres indrets més. Així resultà un coktail de treball i oci ben equilibrat. Fins i tot, a pesar de les
meues protestes, em varen pagar les “classes” impartides, perquè altrament es
perdia la subvenció, si jo renunciava...
Una altra activitat que he mantingut són les classes del CAP
–Curs d’Actualització Pedagògica-, de novembre a març. És una manera de no
desconnectar del tot del sistema educatiu i d’estar al dia de les novetats i
incidències en el món escolar. Estic mirant d’implicar els alumnes més enllà de
la simple funció “ensenyadora”, en classes participatives i “pràctiques”, que
inclouen debats sobre temes d’actualitat, treballs creatius i lectures
impactants –Chomsky, Goleman, Mac Court...-, sense deixar de banda els
continguts convencionals –legislació, organització escolar, programacions...- I
això durant els últims anys, quan encara estava jo en actiu a la Inspecció
Educativa fins a sis anys més: el 2009. El tema, però, -com he dit- ha fet
“fins” en el format actual i, aprofitant la incorporació del pla Bolonya, es
posa en marxa el nou màster de secundària, al què he fet un seguiment discret,
especialment perquè des de l’ “observatori” que aglutina al ministeri, als
col·legis de doctors i llicenciats i a l’agència estatal d’avaluació i que
coordina Marià Royo, m’han demanat col·laboració. Finalment el què he fet és
posar-los en contacte amb l’equip rectoral –Vicenta Mestre primer i Mª Lluïsa
Fortes, desprès- i la direcció del màster –la professora Ruano-, mantenint-me
en un segon pla, bé que oferint la meua disponibilitat, que no ha estat
considerada,per cert i hi estic totalment desconnectat.
I com que –al menys en teoria- un jubilat té molt de temps
i aprofitant que el 2006 s’esqueia el III centenari del naixement del bisbe
Climent –un il·lustrat del què jo havia fet la tesina en Pedagogia- he
promogut la celebració de l’esdeveniment a les universitats de València,
Castelló i Barcelona: ha estat una dedicació permanent i des de dos anys abans,
per bé que he tingut algunes col·laboracions: contactes, reunions, propostes,
projectes, viatges etc. Finalment la cosa reeixí amb dignitat,
materialitzant-se en la publicació de les “actes”, per part de la UJI
–Universitat Jaume I-, amb les conferències, ponències i comunicacions de les
tres seus -València, Castelló i Barcelona- i en la pàgina web corresponent [1]. També s’ha comptat amb la
col·laboració de l’Institut d’Estudis Catalans –IEC-, ja a Barcelona, en la
visita que férem a la Casa de la Convalescència –seu de l’entitat-, com a part
de l’itinerari climentí pel casc antic de la ciutat i en la coedició ICE-UJI,
d’una nova biografia del bisbe Climent, reescrita expressament per a l’ocasió.
Així
mateix estic treballant en una antologia de textos, edició crítica i comentada,
de Climent aixoplugada pel Consell Valencià de Cultura i, mentrestant, hem
publicat un quadern monogràfic a Saó
(núm. 334, gener 2009, 15-28), amb articles de Mestre, Llidó, Smith, Tort i jo
mateix, a més d’una presentació i d’un quadre cronològic del nostre il·lustrat.
No és tot, però: els de Llengua Nacional
ja ens havien publicat un article titulat “El bisbe Climent i el compromís per
la nostra llengua” (núm. 60, 2007, 34.36) i s’han presentat sengles estudis [2] sobre el nostre
personatge, signe evident de l’actualitat de la seua figura i de la seua obra.
Justament a l’aixopluc de Climent m’ha estat reconeguda la
condició d’investigador (!) i amb el carnet de la UVEG –primer en actiu i ara
amb el de l’Associació d’Antics Alumnes
i Amics- tinc un fàcil i còmode accés als fons bibliotecaris de la
Universitat i amb el de la Biblioteca Valenciana al de Sant Miquel dels Reis.
Dels primers he obtingut molta informació i documentació per als materials de
l’ “Antologia de textos”, com ara la Colección
de las obras del Ilmo... i altres edicions. I dels segons l’únic exemplar
que he localitzat a data d’avui, de les Constituciones...i
encara, perquè l’edició de 1794 i en Tarragona –amb la intervenció de Fèlix
Amat, segur, canonge aleshores de la seu tarragonina- és del fons Nicolau
Primitiu. Com també, del mateix fons, és la primera edició -de 1745- de l’obra
de Piquer, Física Moderna, amb l’ “aprovació” de Climent, les opinions del qual
no agradaren a Mayans i fou un dels motius de la poca simpatia que el d’Oliva
sentia per Climent...
Això,
però, i altres aspectes cal recercar-ho en la referència que hi faig al III
centenari del naixement del nostre personatge i la documentació que s’hi ha
generat. I així com de la tesina de Beatriu Segarra vaig tindre notícia i vaig
conèixer el text, en el cas de la tesi de Camil Vàzquez he tingut la
satisfacció de ser consultat per a formar part del tribunal, cosa que fetes les
oportunes consultes al negociat de tercer grau
-per si la meua condició de jubilat ho impedia- i en resultar
favorables, he acceptat encantat. Això m’ha permès anar llegint el treball de
Camil i fer-li, fins i tot, alguns suggeriments previs, alhora que felicitar-lo
–a ell i al seu director, el professor Mestre- en el moment de la defensa de la
tesi, per l’acurada investigació duta a terme, en favor de la pública
coneixença del nostre il·lustrat, especialment de la dimensió acadèmica en la
seua condició de catedràtic de Filosofia de l’Estudi General[3] .
Fora d’això hi hagut el meu pas per pa presidència del FEAE
–Fòrum
Europeu d’Administradors de l’Educació- valencià. Fou arran de la
renovació de càrrecs del 2004, quan cessava Manuel Àvila i així, a la trobada
estatal de Barcelona del juny d’aquell any, em vaig estrenar. La veritat és que
les sessions de Barcelona foren molt interessants –ai Catalunya!-, ubicades a
la facultat de pedagogia de la UA, al campus Mundet. Un dels intervinents fou
l’exministre d’Educació, Pérez Rubalcaba, que feu una conferència molt
documentada, en contrast amb la que ens oferí una excàrrec del MEC, del PP, que
havia cessat recentment. I com que no puc estar-me callat, acabades les
intervencions, vaig demanar la paraula, entre altres assistents que també
parlaren i això feu que alguns dels presents –la sala estava a vessar de gent-
em reconeguera. Fou una mestra que havia estat a Sant Hilari i em tenia present
dels meus anys a la Inspecció de Girona i l’ara professor de la universitat
gironina i aleshores de l’ICE de l’Autònoma, Salomó Marquès.
Per
cert, algun temps desprès Marquès apareixia a TV3, en el programa de debat
“Mil·lenium”, dedicat als mestres de la República, perquè acabava d’escriure un
llibre sobre aquells benemèrits docents de la Catalunya de l’època. Hi havia
altres contertulians, com ara Carme Agulló de la facultat de Pedagogia de
València que també ha treballat el tema.
A Salomó encara me’l vaig tornar a trobar a Gandia, a les Jornades d’Història
de l’Educació, organitzades per la Universitat de València, a les que Alejandro
Mayordomo em convidà a moderar una taula redona i on també vaig presentar una
comunicació, sobre el decurs d’una recerca de dades i les subsegüents
reflexions, a l’entorn de l’absentisme dels adolescents, que he esmentat en un
altre lloc.
Al Fòrum hem fet els habituals sopars-col·loqui i el primer
del curs 2004-2005, el dedicàrem a homenatjar els presidents anteriors:
Baltasar Vives, Pere Vilches, Laura...i Manuel Àvila, amb el record entranyable
per a Francesc Baixauli que faltà sobtadament i ens deixà tot un projecte de
renovació pedagògica estroncat, que havia iniciat a l’Escola Comarcal i
aleshores continuà com a professor de secundària i director de l’IES de
Picassent. Hi hagueren altres sopars-col·loqui, no només a València, sinó a
Torrent i Vila-reial. De moment ens hem quedat amb les ganes de fer alguna cosa
a Alacant: la condició de País allargassat i les inèrcies de la gent –que
tampoc en som molts- ho mantenen en suspens...
Segons
com venia la cosa -Tere i jo- intentàvem compaginar els viatges “oficials”, amb
visites culturals o de plaer. Així aprofitant el meu període de president del
Fòrum Europeu a València anàrem a l’Escorial, a una assemblea anual i a Oviedo
a un encontre. Primer fou Oviedo i travessàrem tota la península: prèviament i
per internet varem reservar l’estada,
a una casa nobiliària reconvertida en hotel, als afores d’Oviedo i el dia abans
de la trobada emprenguérem viatge via Madrid, sense entrar a la ciutat i
seguint rumb cap al nord. En això que ja al tardet, tot i que estàvem esgotats
de tot el dia de cotxe, veiérem la indicació cap a León i ens entrà ganes de
conèixer-lo. Així que varem enfilar-hi i tot i trobar una entrada polsosa i amb
molt de trànsit valgué la pena la curta visita: estiguérem en San Isidoro, un romànic excepcional que
vam poder visitar per dins i tot, amb els llums ja encesos.
També
arribàrem al parador de San Marcos,
una passada de palau reconvertit, en una explanada enorme i uns interiors
magnífics –quadres, escales, mobles, cortines...- I encara la monumental
catedral, que no vam poder visitar per trobar-se en obres, però amb els famosos
vitralls a la vista ja era impressionant la perspectiva. I, ja de nit, seguirem
rumb cap a Oviedo... i a fe que se’ns feu feixuc la resta del viatge: era un no
arribar mai fins a les tantes de la nit, que entravem a Oviedo. I encara no
havíem arribat, perquè la casa solariega,
on ens havíem d’hostatjar, quedava als voltants. Finalment aparcarem a la vora
i, amb les maletes a la mà, ens presentàrem a recepció. Efectivament era un
lloc agradable i redecorat amb gust, encara que també còmode i a l’endemà, a
l’hora del desdejuni, ja em vaig trobar a gent del “Fòrum”, procedent d’altres
indrets.
Tot seguit se’ns indicà l’itinerari per trobar el lloc de
les sessions, que era a la mateixa conselleria o dependència d’educació del
Principat, atès que el president del moment n’era funcionari. Tere, desprès de
saludar feu la seua, mentre nosaltres ens capficàvem en la reunió que ens portà
allà: era un final d’etapa i procedia la renovació de càrrecs, con efectivament
succeí; també abordàrem la rutinària revisió de comptes, que sol resultar poc
simpàtica, perquè ja se sap que n’hi ha més despeses que no ingressos i
subvencions, així com el tema de la revista Organización
y Gestión , que s’enduu una bona part de les quotes. En acabar, ens varem
trobar Tere i jo als jardins d’enfront de l’edifici on estàvem, per anar a
dinar tots plegats i, mentrestant, ella m’anava explicant el seu deambular per
la ciutat i la visita a un museu de pintura, on s’embadalí amb uns magnífics
llenços del nostre Sorolla i altres pintors, ara del nord. Encara per la
vesprada, acabades les sessions de la trobada del Fòrum, donarem un vol, per
Oviedo, pels nombrosos i ben cuidats jardins, amb aquella estàtua del viatger
amb les maletes que, un dia boirós, sembla ben bé de veritat. I encara ens
atansarem a la catedral de “Vetusta” i visitat el seu tresor, per acabar ja al
final, passant enfront del rectorat de la universitat, al pati del qual
accedírem, admirant les columnates i arcs del claustre de dues plantes.
I, seguidament, la ruta cap al País Basc –a Bilbo-, on
arribàvem ja de nit i buscàrem aparcament i lloc on passar la nit i els dies
subsegüents que romandríem allà. Finalment ens instal·làrem a la vora del riu
Bidasoa, en un hotelet enfront d’una gran plaça amb una ikurriña monumental
–per començar-, on estiguérem la mar de bé: era un lloc petitó i acollidor
i la nostra habitació hi donava
directament al carrer peatonal adjunt, on no parava de passar gent –com diria
la tia Maria Teresa, era “un cotxe parat”-. Ens programàrem visitar la ciutat,
però també els voltants: la ciutat la passejàrem amunt i avall, per unes
avingudes magnífiques i per vora riu; anàrem al Guggenheim que ens sorprengué per la quantitat de sales i
l’arquitectura moderna de l’edifici que tot i estar dins, semblava estar fora,
per les escales obertes i espais amples per tot arreu.
Coincidirem
amb una exposició monogràfica sobre Rússia, que ens impactà, perquè a més dels
quadres històrics i convencionals n’hi havia d’altres simbòlics de la revolució
russa i la repressió posterior. Així que ens varem saturar de sales i estils,
baixàrem al jardí i les places dels voltants, tot admirant l’aranya monumental
que hi ha a l’entrada del museu. Indrets que passejàrem els dies successius que
encara romanguérem a Bilbo, com quan accedírem al sancta sanctorum, l’estadi de l’esport basc i el centre de
convencions i trobades artístiques El
Kursal. Tot en la prolongació dels passejos i zones enjardinades, vora riu
–o millor vora “ria”-.
També
visitàrem el santuari de la Mare de Déu de Begoña,
patrona de la ciutat i ens vingué a la memòria que a la filla dels nostres
cosins d’Ulldecona –Mª Assumpció, la filla de la padrina i Felipe- , li
posaren, precisament Begoña, per
haver nascut al País basc, mentre Felipe hi era destinat a la Renfe i hi visqueren
allà. Pujàrem en ascensor, perquè des del barri on érem hi havia molt de
desnivell, encara que desprès baixàvem a poc a poc per un altre indret i ens
topàrem directament amb la casa on havia nascut Unamuno, que era basc i bilbaí.
El santuari era preciós i vam visitar-lo, amb unes panoràmiques molt boniques
des de dalt. Encara, en un altre moment, visitarem la catedral, compacta i
estil fortalesa, encara que dins es trobava ben enllumenada, per la claror que
donava l’entrada del sol pels vitralls. No varem poder evitar recordar al bisbe
Blàzquez, tan mal rebut en principi per la seua condició de castellà –“un tal
Blàzquez” li espetà Arzallus que era així de fi, parlant-, però que es guanyà
als seus diocesans, implicant-se, no només en la pastoral basca sinó en la
defensa dels legítims interessos i reivindicacions d’Euzkadi, que li valgué la
malvolença de la CEE i les crítiques dels polítics espanyolistes –PP sobretot,
però també d’altres-.
De fora de Bilbo, visitàrem Santurce –Santurzi- i Sant
Sebastià –Donosti-. Fou en dies diferents i per mitjans diferents: a Santurzi
anàrem en tren. Justament l’estació era enfront de l’hotel i a l’altra part de
la ria i tenia molta activitat, així que traguérem bitllet i hi pujàrem.
Pensàvem trobar –com insinua la cançó “desde Santurce a Bilbao... vengo por
toda la orilla...”- això, una ribera i no: tot d’indústries tancades i un
paisatge desolador d’herbes i abandó. Finalment hi arribàrem i abaixàrem tot
seguit, per donar un vol pel poble, un poble mariner amb port i barques i
gavines per l’entorn. Passejàrem amunt i avall i trobàrem una plaça acollidora
amb un monument i el nom en basc, del poble. Precisament i per un passeig
marítim que unia vàries poblacions costaneres de vora ria, ens trobàrem amb un
punt d’embarcació i una mena de transbordador que passava gent i vehicles a
l’altra part de la ria. Un plafó informatiu informava que aquella mena de pont
elevat, que aguantava la plataforma i la traslladava d’una banda a l’altra,
havia estat dissenyada per Eiffel, el de la torre del seu nom de París.
Finalment anàrem a dinar a un lloc típic, a la vora del port i encara
passejàrem una bona estona, fins que tornàrem a l’estació per regressar a
Bilbo.
L’altra sortida fou a Donosti, en el nostre cotxe i per un
pont que es veia des del Guggenheim i
que menava a l’autovia direcció Donosti. Fou un viatge agradable enmig d’un
paisatge verd i, finalment, hi arribàvem a la ciutat, amb grans dificultats
d’aparcar, per cert. Érem a la vora de la “Concha”, que recorreguérem des de dalt
del passeig fins al port i la part històrica de Donosti, amb carrers empinats
que menaven cap a muralles i esglésies –una dels jesuïtes-. En abaixar ens
trobàrem amb uns jardins esplendorosos, tornàrem a travessar la “Concha” i, a
l’altra banda, topàrem amb la catedral. Això ens féu pensar amb Setién, aquell
bisbe testimonial i valent, batallador i que posava en evidència el
nacionalisme espanyol i acabà resultant incòmode també per al Vaticà que el feu
dimitir. Pot ser aleshores ja hi havia Uriarte, el seu successor i suposat amic
de Mayor Oreja –“Major Orella” com se li escapà al beato de Cotino, a canal9 en
certa ocasió- i que prompte se significà per posar per davant els principis
d’una església compromesa i arrelada sobre altres interessos partidistes i
políticament (in)correctes.
I
així tampoc satisfeu ni al govern de Madrid –al ministre de torn, Mayor, que el
promogué, segons deien- ni al Vaticà, que no el recolzà front als atacs –el
mateixos que a Setién- de la CEE. Finalment han aconseguit uns –el govern
espanyol- i altres –Rouco i els seus sicaris- situar a Donosti a Munilla, un
bisbe jove i ultra –molt propi dels temps actuals- que ha posat en peu de
guerra als capellans, però satisfà i té tot el recolzament d’aquells “uns i
altres”, actuant amb bel·ligerància contra la personalitat basca i afavorint un
espanyolisme militant, digne de millor causa. Com, a més sembla que és basc,
s’acompelix allò de que “no hay mejor
cuña que la de la misma madera”. Tornant-hi, van acabar anant a dinar,
novament, a la plaça enjardinada que donava a la “Concha” i, al tardet,
emprenguérem viatge de retorn a Bilbo.
Encara ens permetérem anar al teatre –que el teníem just
enfront de l’hotel-, doncs els cartells anunciaven a dos actors emblemàtics:
Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez, en una obra d’època molt ben interpretada
pels dos, encara que Flotats es manifestà, una vegada més, com a mestre
d’actors. L’ “Arriaga” –que desprès van saber que fou un jove músic basc
romàntic, del nivell del nostre Martí Soler, en l’època de Mozart- és un teatre
impressionant, de vàries altures i un pati de butaques immens: així gaudírem
del doble –l’obra representada i l’edifici- espectacle i de la gentada que hi
acudia per les escales i accedia als palcs... I encara a l’endemà ens varem
trobar a Flotats pel carrer...No cal dir que l’actor brodà el personatge,
acostumat com està a fer filigranes interpretatives des del seu temps de París.
Pot ser per això –per què té molt assumit que és excepcional- xocà amb els
responsables de cultura de la Generalitat i partiren peres...
En
fi, un viatge complet i ben aprofitat, només que, per poc, no ens quedem a
Bilbo... i és que, en anar a buscar el cotxe per marxar, ens trobàrem amb una
vaga de personal d’aparcaments i els operaris que ens atengueren mostraren el
seu cabreig contra l’alcalde –“cacic” en digueren- del PNB. I que si volíem
traure el cotxe –les portes eren bloquejades- hauríem de trucar a la policia
local...Finalment la cosa se solucionà i poguérem recuperar el nostre León i partir cap a casa, per la vall de
l’Ebre a poc a poc. Aquella ruta ja la coneixíem de quan pujàrem cap a
Santander amb els xicons i a Astúries sols. Així que ens armàrem de paciència,
bordejàrem Navarra, travessàrem La Rioja i tot l’Aragó i enfilàrem cap a València,
per unes carreteres encara prou infames, fins que s’ha obert l’autovia Mudèjar,
que ja varem recórrer de retorn de l’Almunia de Doña Codina, quan participàrem
en la trobada estatal de CCPs del 2010...
L’estada
a l’Escorial
es degué a la “moguda” del Fòrum, mentre vaig ser-ne president del col·lectiu,
al País Valencià. Vingué també Tere i ens hostatjàrem a un hotelet, a la part
alta de Sant Lorenzo, des d’on es
veia la planícia amb el monestir. La trobada tingué lloc als locals d’una
extensió universitària de la Complutense
regida pels agustins –com també el monestir-. Crec recordar que el centre es
deia “Maria Cristina” i constava d’aules i residència: allà varem romandre un
parell de dies en debatre els temes de la trobada, a la que s’afegí un càrrec
del MEC al que convidaren els de Madrid i que, per cert, no es lluí massa.
Parlava dels acords de Lisboa i de la societat del coneixement, de manera que
vaig entendre un pèl intel·lectualista i desconnectada de l’escola. Altrament
el coneixement, en la vida acadèmica –ni en cap àmbit- no ho es tot si no
incorpora el conjunt de components de la personalitat del subjecte, dimensió
afectiva inclosa: pot ser vaig fer algun comentari al respecte i la Nèlida
Zaitegui, directora aleshores de la revista del Fòrum “Organización Educativa”,
em demanà unes reflexions escrites per publicar-les, cosa que vaig fer en
tornar a València.
En
l’estada hi hagueren, també, espais per a l’esbarjo i férem una visita guiada
pels indrets del monestir menys coneguts a càrrec, justament, d’un frare agustí
del col·legi i hi passàrem per l’accés privat des del centre on hi érem. Així
accedírem a un jardins i d’allà al recinte monacal, part del qual estava en
restauració: el refectori i algunes sales dels monjos, així com el què el nostre
guia anomenà necesarias on –en temps-
confluïen les aigües brutes del monestir, mitjançant una instal·lació soterrada
complexa de canals i conductes. Això em féu pensar en la intervenció de Climent
al monestir de Pedralbes –més a petita escala
segurament-, en ocupar-se –durant una de les seues estades estivals- de sanejar
l’edifici amb la millora del què el relator anomenava les “necessàries”,
precisament. Tot seguit passàrem al cor, des d’on es veia una perspectiva
magnífica de la cúpula i del creuer de l’església i seguirem per diversos
indrets, fins arribar a les estances privades de Felip II: ens destacava el
guia –i era veritat- la sobrietat de la cambra reial i la senzillesa del
mobiliari.
D’allà
accedírem a una ampla estança, ben enllumenada –i amb una certa concavitat del
sol de rajoles-, que donava als jardins i que el frare que ens acompanyava ens
explicà que la feia servir el monarca per donar llargs passejos en companyia
del que seria Felip III, encara infant, al que segurament fatigaria amb també
llargs i tediosos consells. Accedirem pels patis interiors al soterrani del
monestir per visitar el panteó dels reis, on hi són els cossos dels monarques
en sumptuosos sarcòfags i on també hi reposaven les despulles del pare del rei
Joan Carles, el compte de Barcelona, que tot i no haver regnat, renuncià
expressament a la seua legitimitat a favor del seu fill, quan ja era “rei” per
designació de Franco. Fou aquella –pensava jo- una filigrana institucional i
jurídica que donava continuïtat a una restauració monàrquica, que el dictador
havia tingut molt d’interès en presentar com a “instauració” o siga com a
monarquia franquista i prou. L’accés al recinte –com saben els qui s’ha
atansat- és estret i incòmode i una vegada llegits els rètols de la tirallonga de
monarques de la casa d’Àustria i de la de Borbó, passàrem al soterrani on hi ha
multitud de petits sarcòfags amb els cossos dels infants que no arribaren a
grans i és que la mort –malgrat els esforços de la medicina reial- igualava a
tots els mortals: de sang blava o no, als fills dels reis i als dels vilatans.
Així
acabàrem aquella visita guiada que completàrem Tere i jo l’últim dia, abans
d’emprendre viatge de retorn, per les sales més convencionals, dedicades a
cantar les glòries de l’armada espanyola i dels exèrcits castellans, en uns
murals gegantins, on s’exhibien multituds d’estris de guerra. Pot ser la vista
més interessant fou la de la sala que exposava la història de la construcció,
amb detalls i dibuixos descriptius del diferents moments des de la confecció
dels plànols, a les maquinàries d’enginyeria utilitzades per a la construcció i
aixecament dels alts i gruixuts murs de la fàbrica del recinte. Finalment i
desprès de travessar el patis interiors accedírem a fora.
Abans
d’acomiadar-nos encara férem el recorregut a peu des del monestir a la “casita del príncipe”: un petit palauet,
construït com a pavelló de caça, a poca distància d’El Escorial i enmig del
bosc. Ara s’accedeix per un ombrívol passeig d’arbres, no sabem com seria el
sender que hi conduiria en temps dels àustries, com tantes coses que ignorem
d’aquell temps i d’aquella gent, encara que últimament la literatura i el
cinema han posat al descobert que les conductes d’aquells “exemplars” –i
“catòlics” per a més inri- monarques
no ho fou gens d’exemplars. La història novel·lada de l’època a càrrec
d’Antonio Gala que reprodueix els escrits secrets d’Antonio Pérez, secretari
privat de Felip II, posa en evidència les intrigues –que freqüentment acabaven
en assassinats- protagonitzades pels personatges de la cort, on el rei “prudente” queda prou malparat, tot i que
ja ens malfiàvem des de fa temps: un fill seu que no es comportava com ell
voldria i que podria haver conspirat contra ell, morí sobtadament –enverinat,
segur-. Igual camí seguiria el seu germanastre, “Don Juan de Àustria”, que
acumulava massa fama i èxits amb les dones i en els episodis bèl·lics europeus
i que, d’unes misterioses febres, expirà. I, de pas, el secretari i home de
confiança del d’ “Àustria”, Escobedo, també fou eliminat en un dels viatges a
Castella amb missatges i exigències del seu senyor. El propi Antonio Pèrez –que
estava en el secret de tot- se salvà de miracle o, més ben dit, gràcies a
l’habilitat que hi posà i als documents comprometedors què custodiava.
Finalment
s’escapà pels pèls dels esbirros de Felip II i es refugià a l’Aragó –d’on era
oriünd- i es posà sota la protecció del “Justícia” del regne aragonès, per a
passar posteriorment a França. Bé, finalment férem el viatge de retorn a
València i en llegir el “Jardín de los
Frailes” de Manuel Azaña, un d’aquest estius a Benicarló, he rememorat
l’estada a l’Escorial, perquè tinc el convenciment que aquell col·legi
universitari, que preparava per a l’accés a estudis superiors i on Azaña
estigué intern, és el mateix edifici –amb les remodelacions subsegüents- que el
què ens aixoplugà en la trobada estatal del Fòrum i els jardins dels voltants
els què ell descrivia amb minuciositat i enyorança, anys més tard de la seu
estada. Una llàstima de personatge, demonitzat per la dreta ultra d’aleshores
–i de sempre- i pels revoltats franquistes i la jerarquia eclesial que el
secundà –i ara recolza al PP-: una propaganda infame l’ha fet aparèixer, fins i
tot, com antireligiós i antiespanyol, quan no era ni una cosa ni l’altra. I
així ens va, en un món on donem la “nota” de continuar sent una anomalia de
país i on la democràcia i la civilitat són un horitzó massa llunyà.
Finalment
hi hagué la trobada estatal a Torrent, que organitzàrem nosaltres
i de la què férem d’amfitrions. La cosa portà la seua feina i els preparatius
foren feixucs: previsió d’allotjaments, visites culturals i encontres,
conferències i debats, tallers i conclusions. I ja des de temps abans, on line, a la pàgina corresponent, on es
penjà el programa. Val a dir que l’ajuntament de Torrent -encara socialista- es
volcà i Joan Tamarit, el tècnic d’educació gestionà amb eficàcia tot el tema
d’infrastructrures, oferint-nos l’auditori per a les conferències. Finalment
ens ubicàrem al conservatori, on tenint al Toni a la Junta del Fòrum i fent de
director, ho tinguérem tot molt a la mà. Especialment còmodes i participatius
resultaren els tallers i institucionals els actes oficials d’obertura i cloenda
en un saló molt confortable i capaç: allà hi hagué també la intervenció de
Fernando Delgado, famós periodista i conductor de programes de ràdio i tv, ara
aveïnat a València, que donà la conferència principal –desprès d’alguns intents
frustrats de portar a Federico Mayor o a Ramoneda- i que quedà francament bé,
doncs féu una semblança del seus records d’estudiant i de les lliçons rebudes
pels seu mestres, que encaixà bé en el “to” general de l’encontre.
També
la intervenció de Jesús Conill fou de nivell: tot hi girava a l’entorn de l’eslogan de la trobada: “Democràcia,
ciutadania i participació als centres educatius”. Com que jo l’havia acomboiat
–inicialment havíem pensat en –Adela Cortina, la seua dona- i encara abans de
la seua intervenció parlàrem una estoneta, no vaig estar de fer-li algun
suggeriment en la línia del què esperàvem i ens vindria bé per a reforçar la
línia del Fòrum. El cas és que només saludar als assistents, desprès de
presentar-lo, em posà en un compromís, adreçant-se’m i glossant la conversa i
el seu desig de complaure’ns, com així fou i no només a mi sinó a tot
l’auditori. Fora del moment en què Paco Beltran, al torn del col·loqui, tingué
una intervenció polèmica, que el ponent capejà, amb la mestria que el
caracteritza i la cosa quedà solucionada.
Fora
dels actes “acadèmics” s’havia muntat una gira per la “València turística”:
Ciutat de les Ciències”, el Saler etc. I un sopar de cloenda a la muntanyeta
d’El Vedat amb música inclosa als jardins del restaurant, que fou molt agraïda
i reconeguda per tots els assistents. Encara a l’hora del sopar i com a cloenda
s’obsequià, als assistents, amb un “socarrat” alhora que es glossava la trobada
i es feien vots perquè haguera resultat profitosa per a tots, com així
semblava. Quedava –i ho abordàrem els dies següents- la recollida de les
principals intervencions, conclusions i propostes de l’encontre estatal, a la
revista “Organización y Gestión”, que
vaig haver de coordinar jo mateix i em portà uns quants dies més de feina, fins
que finalment el publicà el número, amb l’anècdota afegida que una foto de la
taula on hi érem els directius, en un dinar de les jornades i què aparegué
aleshores, ja forma part del “mosaic” de la contraportada posterior de la
revista. Així concloïa la feixuga trobada nostra anual i al poc de temps, també,
la meua responsabilitat, que vaig deixar en mans de Santiago Estañán que havia
fet de vicepresident durant el meu mandat...
No com Raimon que sí ho sabé i ho sap....”dir no”. Així que
no vaig saber negar-me a la participació en el projecte “UNITS...pel voluntariat i la
llengua”. La cosa començà quan Manel Martí, professor de Psicologia
Bàsica i delegat aleshores de l’Associació Internacional del Voluntariat –AIV-,
ens buscà per substituir-lo en una trobada a Barcelona: era l’intent de formar
un front comú, des dels diversos territoris de parla catalana, harmonitzant la
tasca dels voluntaris amb la presència de la llengua. Inicialment hi havia
molta il·lusió i participació i Joan Armangué, des del Alguer, presidí durant
un temps les actuacions d’UNITS. La cosa, però, anà baixant i ara mateix no
resta sinó el País Valencià en el programa: no fem grans coses, però ens fem
presents en algunes mogudes de la Universitat, fem alguna declaració pública i
ens reunim una vegada a l’any, els col·lectius què en formen part.
El cas és que aquell projecte ambiciós que abastaria la
totalitat del territori de parla catalana, ha anat minvant fins a sobreviure
només al País Valencià. De tal manera que els de Barcelona em demanaren de
fer-me càrrec de la seua coordinació global, pensant en un possible revifament.
Invitació que vaig declinar perquè no la veia realista. Ara, amb ocasió del
canvi de color polític del Principat, Lluís i els d’AIV –que no amaguen les
seues simpaties convergents- han promogut una entrevista amb els nous
responsables de política lingüística, en petició d’ajut econòmic i tècnic i em
demanaren assistir-hi. Així ens varem entrevistar-hi i estem en el tema. No
serà fàcil, perquè València és l’única supervivent i la Generalitat de Catalunya
hauria de vehicular les ajudes mitjançant Barcelona...
Ni a altres actuacions compartides, com ara la investigació
Simulació
Lingüística amb Autòmats Cel·lulars –SLAC- he sabut dir-ne que no: la
iniciativa fou del professor Salvador Beltrán, de la Universitat de Barcelona
-UB-, d’origen torreblanquí i membre, també, de la SVP. Francesc és un
metodòleg desficiós que, amb un altre company d’allà –Salva Herrando-, han
inventat un mecanisme diabòlic –l’autòmat cel·lular- capaç de fer prediccions
del decurs de determinats fenòmens socials, com ara l’ús de la llengua. De la
part valenciana som la professora Doris Ferreres –de Vinaròs, per cert-, també
metodòloga, la doctoranda Violant Estreder –secretària de l’Anuari de
Psicologia- i jo mateix. Així que ens hi hem posat i, a partir de dades que hem
recercat –del País Valencià, inicialment-, estem obtenint els primers resultats
predictius, en la interpretació dels comportaments de les cel·les, que semblen
d’interès. Així doncs, amb el guiatge de Francesc, ja hem publicitat les
primeres dades: en edició digital a un portal anglès i en edició convencional,
a un handbook de Canadà, que recull
l’aplicació de metodologies avançades a diversos àmbits de la investigació –en
el nostre cas psicolingüística-.
També
a l’Anuari presentem un article de divulgació. I, en eixamplar el camp, hem
començat a treballar dades del Principat: ha estat arran de la informació que
la Secretaria Gral de Política Lingüística de la Generalitat -de Catalunya,
doncs la nostra a prou penes té una modesta oficina a cura dels temes
lingüístics i encara- ha fet pública sobre l’estat del català en els diferents
nivells d’ús. Això ens ha donat peu per presentar-los el nostre projecte SLAC,
cosa que hem fet al titular del departament Sr. Bernat Joan, conegut nostre i
col·laborador també de l’Anuari.
I no és l’únic camí de recerca que hem encetat, doncs hem
estat becats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –AVL- en un projecte
d’investigació de les actituds i pràctiques lingüístiques, al comerç local, a
l’àrea metropolitana de València i el referent específic de la localitat
d’Alaquàs. També estem abordant –becats per la mateixa institució- les
conductes lingüístiques dels nostres joves i encara hem aconseguit una ajuda
econòmica, de la convocatòria anual de la Generalitat –ara sí de la nostra-,
que aplicàrem al projecte SLAC. Ho hem hagut de fer forçant el contingut, per
adequar-lo al text de la convocatòria i així ha quedat presentat com un estudi
“contrastiu valencià-castellà” –ai!-
Tornant
a l’Anuari i el seu context –la SVP-, hem estat presents al congrés dels de la
Societat Catalanobalear de Psicologia, celebrat a Tortosa, en abril del 2009.
Tere m’ha acompanyat i de retorn hem fet estada a Benicarló: val a dir que ens
ha agradat tornar a Tortosa, on feia temps que no anàvem i l’hem trobada més
gran i més ciutat: justament l’auditori on s’han celebrat les sessions és nou i
en una avinguda, nova també, a la vora de l’Ebre. He presentat la nostra
revista i he fet una intervenció, bé que des del públic, al respecte; hem
obsequiat amb l’Anuari als directius del congrés i hem muntat un “stand” amb
exemplars en companyia de Tere, que ens ha fet algunes fotos. Precisament
aquells contactes han derivat en la signatura d’un conveni amb els de la
“Pesset” de València que, alhora, està conveniada amb els de l’Acadèmia de
Ciències Mèdiques i de la Salut, on s’inclouen els psicòlegs de Catalunya i
Balears. En principi cal valorar-ho favorablement i, si es consolida, ens
trobarem aixoplugats i estimulats, doncs els de la SVP no ens signifiquem,
precisament, per fer coses...com els de la Pesset, per exemple, que no paren de
presentar temes i conferències al Centre de Cultura Contemporània.
Justament
vaig assistir –comissionat pel nostre president, Oto Luque- a una xerrada sobre
la grip nova, amb notable audiència i vaig aprofitar –en conversa amb el qui fa
d’enllaç amb nosaltres- per manifestar que, d’haver-ho sabut amb temps, la SVP
podria haver col·laborat analitzant, precisament, l’impacte psicològic de la
situació. El handicap podrà presentar-se si no fem sinó anar a ròssec dels
metges, perquè podria semblar que no hi ha més psicologia que la de la salut. I
això ha jo vaig detectar al congrés de Tortosa.
Precisament,
al monogràfic sobre “mediació” ha tingut cabuda –lògicament- un article a
l’entorn de l’actuació mitjancera en l’àmbit de la salut, però també de la
resta d’àmbits o camps de la Psicologia, com ara l’educació, el món laboral i
organitzacional, el de parella, de família, social i lingüístic, etc. Ara estem
preparant el tercer monogràfic, amb ocasió del centenari de la Psicologia
Social com a ciència diferenciada del comportament i tenim un responsable del
número –Rafa Xambó-, com Pedro Gil, era del de mediació. El primer fou sobre
“Psicologia, Llengua i Societat” i marcà perfil, pel nivell i varietat dels
col·laboradors –Bernat Joan, Quim Gibert, Àngel Velasco, Ferran Suay, jo
mateix...- Fora d’això la mateixa pervivència de l’Anuari és una tasca feixuga:
dificultat en aconseguir col·laboradors, lentitud en l’elaboració dels referees, necessitat de controlar tot el
procés –revisió lingüística inclosa- i el final de la maquetació dels de
Publicacions, la distribució etc. etc. A més de la gestió amb els del CINDOC,
del Consell Superior d’Investigacions Científiques, intentar difondre la
publicació i augmentar els intercanvis...I això a càrrec de dues persones:
Violant i jo mateix. Ferran Suay, temporalment, se’n cuidà dels referees, però es disculpà, al poc de
temps, per no poder abastir-ho i tornem a ser Violant i jo a soles. Tema pendent és el de la remodelació
de la web de l’Anuari –que elaborà Melià, el primer director, fa temps- per
convertir-la en de la SVP i donar-li agilitat: allà hi cabria tot el material
de les nostres presentacions i les notícies com la participació en congressos
etc.
Una
altra activitat o ocupació, a què em vaig dedicant arran la jubilació, és la
col·laboració amb els d’escoles solidàries: estàvem a
Montblanc, passant uns dies d’esbarjo, quan sonà el mòbil i era Joan Bravo (i
Escuriet! ...deformació d’inspector...) Feia temps que no parlàvem, encara que
mai no varem perdre el contacte del tot i en veu que cridà a casa i el
contestador li donà el número del mòbil. Que què volia? Doncs acomboiar-me –i a
mi em costa poc- per participar en unes jornades d’escoles solidàries, que es
farien inicialment a València, però amb previsió de repetir-les a Castelló i
pot ser a Alacant: Resulta que ell –i Maria Chapí, la dona i Joan Bou, mestre
també- hi estava implicat en un projecte d’ajut a escolars i mestres d’Amèrica
Llatina i una activitat específica era la d’impartir unes sessions de
conscienciació, a mestres d’ací.
Efectivament
m’hi vaig estrenar aquell any i, successivament, els següents: a València a la
seu de l’stepv –sindicat també implicat en el projecte-, a terres d’Alacant al
propi cefire –centre de professors- i a Elx. També a Castelló i a Ontinyent. El
meu tema fou –i és, perquè desprès d’un parèntesi, es torna a recuperar- “El
valor de la cooperació i la cooperació com a valor”, com a introducció de la
presentació pròpiament, del projecte –ara ja molt consolidat- d’escoles solidàries que hi fan els Bravo,
Chapí i Joan. No és res de l’altre món –una sola sessió, bé que de tres hores,
que dona per a una part teòrica i una altra de treball, a tall d’unitat
didàctica- però em permet no restar del tot “aparcat” i sol donar-se una bona
empatia entre els assistents i jo mateix. Últimament encara he participat en
les sessions del propi col·lectiu, que s’ha instal·lat a la facultat de
Pedagogia i estic més al dia de les anades i vingudes dels responsables, per
visitar el projecte a Llatinoamèrica.
També m’he vist implicat en la constitució d’una associació
d’antics
professors de la UVEG –Universitat
de València/Estudi General-, on hi és Empar Martínez i el polèmic Vicent
Barberà: he preferit oblidar passades diferències i m’he incorporat. Vaig saber
del projecte per J. Vicent Díaz, metodòleg jubilat i conegut de Gonzàlez Romà,
que me recomanà: hem elaborat uns estatuts i està el tema consolidant-se. Abans
i per tal de no perdre l’accés a les biblioteques de la Universitat i conservar
el correu electrònic, em vaig apuntar a l’associació d’Amics i Antics Alumnes i
encara ens hem beneficiat de l’anada a Madrid, per visitar el monogràfic del
museu d’El Prado, amb motiu dels
dos-cents anys del 2 de mayo
(1808-2008). Val a dir que el viatge valgué la pena i visionàrem, amb
comoditat, la restauració dels quadres de Goya que fan reviure aquells
episodis, a més d’altres sales que visitàrem –Velázquez. Murillo...- També
estiguérem al Thyssen que és una
passada de quantitat de sales i de varietat de materials exposats...El cas és
què la tal associació de jubilats va endavant i ja hem tingut la nostra primera
assemblea anual, a la sala de Graus de l’edifici del carrer la Nau, amb foto a
l’aixopluc de Lluís Vives, al vell claustre, entrevistes a la premsa i dinar a
la mateixa cafeteria de l’antiga universitat.
Una dedicació que he pogut implementar ara és la d’escriure:
faig cartes als diaris, sovint –L’Avui, Provincias, Levante, ADN...- amb sort
diversa, encara que alguna cosa em van publicant. Als setmanaris “El Punt”, “La
Veu” i “El Dissabte”, amb més regularitat en aquest últim i on tinc més
oportunitat de posar en evidència algunes situacions locals i generals, de la
política encara “franquista” –dels què es diuen “no nacionalistes”- que hem de
patir...Clar els qui no estan acostumats a que els hi diguen les veritats –i a
més en valencià i en valencià presentable-, es revolten bé que sempre en
castellà –of course!- inclent-hi algú
que defensa (?) la llengua valenciana –vivir
para ver que deia aquell-. També faig alguna incursió a “Llengua nacional”
i ja en són us quants els que m’han publicat, d’articles –a més d’una
entrevista que em féu Quim Gibert-: sobre els mestres valencianistes de la
República, el bisbe Climent, l’escola valenciana i altres. I, per descomptat, a
l’ “Anuari de Psicologia”, on últimament quasi a cada edició apareix alguna
col·laboració meua.
I
com que els temps avancen m’he donat a conèixer a la web dels d’Edu21 i m’han
acceptat com a col·laborador i vaig publicant alguna opinió al seu diari
digital. I, ara, per a sorpresa meua, els de Levante m’han ofert obrir-me un
blog (!?) i encara no entenc per què. La periodista que m’ha escrit l’e-mail convidant-me, sembla que m’ha
localitzat pel correu electrònic de les cartes al director, que faig arribar al
diari i no ha haurà rebut –dic jo- moltes respostes positives d’altres
col·laboradors consultats –o sí- quan ha insistit... i ja tinc el blog en marxa: s’encapçala amb un Encara com... i es completa amb un...el blog d’en Marc.
Aquell
“Encara com...” em dona l’oportunitat
per fer els meus comentaris d’actualitat i, segurament, tot serà anar rodant i
mirar de sobreviure en una tal “maranya” telemàtica, perquè poc destre que és u
en el tema cibernètic com per, damunt, disposar d’un blog propi i anar omplint-lo de contingut presentable. De moment ja
he demanat –a la periodista en qüestió, que s’ha posat un nom propi de la
mitologia grega, però sembla que no: Esiva- que m’ajude a estructurar alguns
“racons” com ara: “llibres”, “cartes”, “per pensar-hi”. “dies feixucs”,i
“confidències...ssssshhhhh”, per tal d’anar omplint-los de contingut. I a fe
que ho vaig fent, perquè només des que s’estrenà en gener, fins a juny, he
“penjat” una cinquantena d’articles i altres materials –congressos de
Psicologia, publicació de l’Anuari, “mogudes” com Units etc.- fotos incloses,
per ajudar a situar-se en cada cas... La cosa s’ha anat consolidant, encara que
en desaparèixer la “finestra” bloguera d’aquell diari, he optat per obrir-me’l
en l’àmbit internatua de g.mail...
I,
enmig de tot, l’antiga afecció de ben jovenet, la de llegir, encara que no amb
massa comoditat, per la vista: a més de la queratitis –que ja em resta visió-
hi ha la formació d’una cataracta justament al mateix ull esquerre. Vaig fent,
però, a l’espera que s’haja consolidat prou, com per a operar-me i encara així
amb compte, atès que els de Rahhal em consideren pacient de risc...Així a més
de la premsa, vaig llegint alguna revista –OGE, Illa Crua, Rev. Psicopedagogia,
l’Anuari, òbviament...- o setmanari –El Punt, Presència, El Dissabte, La Veu,
El Temps...- A més d’algun best-seller
que m’interessa, com ara el llibre de Mc. Court, “El professor”, en edició
acurada dels de Bromera, “La catedral de la Mar” de Falcones o “El pedestal de
las estatuas” de Gala. També he acabat el “Papa maleït” del malaguanyat Manel
Garcia i alguna “novetat” com el llibre de Valentí Fuster i Luis Rojas Marcos –“Cor i ment”- o el de
Pagola sobre “Jesús”. I algun altre que vinc arrossegant de temps, com
“L’enamorat de l’Osa Major” de Piasecki o els assajos de “País Valencià i segle
XXI” dels de Valencians pel canvi i la UVEG. I poca cosa més. El que sí que he
encetat és la relectura de llibres i he començat per la “Filosofía” de Díez
Blanco, de text a Barcelona en els cursos comuns de Filosofia i Lletres: una
perquè m’agradà molt ja, al seu moment, com enfoca la disciplina i l’altra per
anar “refrescant” coneixements i panoràmiques, ara que tinc una major
perspectiva del saber i de la vida –ui! m’he posat transcendent...- I no vull
renunciar –sense abandonar del tot l’anglès- a recuperar el llatí, bàsic
d’altra banda per entendre millor i enriquir el català i el castellà, en uns
textos bilingües de Càtul...I el francès, tan pròxim i tan oblidat...
I per tornar als orígens de la Psicologia he obert el text
de l’assignatura que ens impartí el Dr. Siguán –“Manual de Psicologia”, de Paul
Guillaume, què ha esdevingut un clàssic i resitua una ciència que -al meu
entendre- s’ha esmicolat tant, que ha perdut el referent. I això no és bo
–novament al meu entendre, clar- per a cap àmbit científic. Guillaume recorda
l’objecte i mètodes de la Psicologia, aborda la dimensió fisiològica del
comportament, inclosa la component intel·lectiva i emocional, inclou el
tractament de la voluntat i l’anàlisi de la personalitat i afegeix una reflexió
inestimable sobre el pensament i el llenguatge. I l’enèsim intent d’accedir a
un nivell intel·ligible de l’anglès, repassant antics manuals i vocabularis,
per mirar de millor entendre els textos, on es tracta el nostre projecte
d’investigació d’autòmats cel·lulars, penjat ja a un portal anglès i publicat
com a capítol d’un handbook dels
canadencs...
Altrament hi ha la vessant de creients que fa la seua via,
doncs ens mantenim –Tere i jo- en actiu, com a components del grup
“Mar” i això comporta alguns compromisos i un calendari, a més
d’algunes activitats col·laterals, com ara la celebració del “Nou d’octubre”
dels cristians valencians, a la què, desprès d’una colla d’anys fent itineratge
pel País, hem hagut d’adoptar un format més modest i així, des de 2006, ens
apleguem al Puig, compartint diada amb els de l’Oratori i assistim a la missa
per la pau, la pàtria i la justícia. Nosaltres –les CCPs- organitzem algun acte
cívic o cultural, com fou la conferència d’Abelard Saragossà del 2007, la
rememoració del 800 aniversari del naixement del rei en Jaume, al 2008 o la
taula de polítics per preguntar-los “per què us hauríem de votar els cristians
valencians?...Una altra activitat que hem encetat últimament és “La veu de les
CCPs”, que consisteix en donar a la publicitat el nostre parer –manifest- en
relació a algun tema d’actualitat: l’apostasia, les declaracions de la
Conferència Episcopal, la vinguda del Papa, la invasió de Gaza etc. etc. El
“manifest” l’enviem als diaris i a la web de CCPs estatal, a la de Xarxa i a la
d’Església Plural.
Una experiència interessant –i d’afirmació patriòtica, tot
s’ha de dir- és l’anada a Montserrat, per part del grup i
altres “pelegrins”: s’esdevé cada dos anys i ens acomboiàrem amb ocasió de què
Llorenç Gimeno –un prevere i mestre, amic nostre- se n’anà de monjo, encara que
a alguns no ens era desconegut l’indret. La nostra família hi havíem anat, des
de Girona, amb Tere embarassada de Pau i jo mateix havia estat, fa quasi mig
segle, en el viatge de fi d’estudis de magisteri. Ara la “romeria” forma part
de les nostres activitats, com a grup Mar: aterrem el divendres de la setmana
de Pasqua i tornem per Sant Vicent. En cada ocasió abordem un tema de reflexió
i debat que condueix un monjo, com fou el cas del pare Evangelista, un monjo ja
major aleshores i que ha faltat ja, molt intel·lectual, amb el tema de la new age. O el pare Hilari Raguer,
historiador, que ens parlà del concili vaticà i l’esperit de Joan XXIII.
Casualment, uns dies abans de l’estada d’aquell any, varem visionar per tv3, un
reportatge de la postguerra que tractava de la censura i persecució franquistes
i hi apareixia un jove nacionalista cristià...el què desprès seria el monjo
montserratí que ens parlava.
Hi
hagueren altres ponents i un any fou “ponenta”: la que ha esdevingut famosa i
polèmica Teresa Forcades: ens parlà de la trinitat i altres qüestions, que ella
estava treballant en el seua tesi de teologia. Ho féu molt atractiu i
participat. Desprès encara baixàrem al seu convent de monges benetes, pròxim a
Montserrat i féu una segona intervenció. Al col·loqui se li preguntà pel tema
de l’eutanàsia, que és el què inicialment nosaltres varem demanar i fugí
d’estudi de forma molt evident. A l’any següent se la convidà al Fòrum i féu
també una intervenció singular –el tema era la participació de la dona en
l’església i el món-, amb la toca de monja i pantalons, movent-se per l’escenari,
guix en mà. Últimament –com a metgessa, doctorada en salut pública- ha
protagonitzat una polèmica –culpant a l’OMS i la indústria farmacèutica- envers
el tema de la grip nova i la validesa i oportunitat de la vacuna preparada a
l’efecte: primer en un vídeo casolà i desprès en alguna altra intervenció
televisiva. Experts en epidemiologia –ella no ho és- l’han rebatuda, però el
seu “ganxo” ha fet forat. Tot seguit i pel sol fet de demanar que s’escolte a
les dones que avorten, abans de condemnar-les, ha merescut un toc d’atenció del
Vaticà que l’ha obligada a fer pública professió de fe i d’adhesió a
l’església...
Fora d’això –de les sessions de reflexió- Montserrat té
altres atractius afegits, com ara escoltar el “Virolai” o participar en alguna
celebració, en el marc solemne del temple montserratí. O fer excursions com la
dels degotalls –fàcilment pronunciat com a “degollats”...-, on varem
“entronitzar” a la geperudeta, entre les nombroses capelletes que s’hi troben.
O la primitiva ermita de Montserrat, per un camí llarg i tortuós, farcit
d’escultures, muntanya avall i passant per baix del telefèric...i per damunt
del “cremallera” Per cert, un any hi hagué una tempesta forta amb
esllavissaments i inundacions considerables i, a l’any següent, quan hi anàrem
nosaltres, encara estaven en obres. Una visita obligada, també, és al museu, a
sota de la plataforma o plaça principal: conté valuoses mostres de pintura i
escultura d’artistes catalans i universals. I les projeccions sobre el monestir
i altres temes que es poden visionar a l’espai comercial. Un any –el primer de
la nostra jubilació- allargarem l’estada a Montserrat, férem alguna caminada
més i ens arribarem als voltants fins a Manresa: visitàrem la seu que és
una passada, però no tinguérem sort en
l’accés a la cova de Sant Ignaci –al recinte dels jesuïtes-, doncs ho trobarem
tancat. Visitarem en canvi un museu d’història local molt interessant i donarem
un vol per la ciutat.
I, lamentablement, els últims anys Ximo i Pilar no ens
acompanyen, no saben del cert si és perquè no els va –tant- allò del
nacionalisme, que –ben discretament per cert- es pot practicar a Montserrat:
Àvila els atrau més i és que per a ells –Ximo- té més “tradició”, doncs es
reuneixen els “històrics” de la transició i del postconcili, bona part d’ells
secularitzats. Nosaltres –Tere i jo- ens varem unir, un any, a l’expedició
valenciana, amb el reclam d’abordar el tema del nacionalisme –perifèric, clar,
perquè del nacionalisme espanyol no se’n parla-. Es convidà com a ponent a
Comín –jo mateix li vaig posar un e-mail- i crec que se li explicà molt bé el
sentit i contingut del tema: el nacionalisme com un fet legítim, expressió del
sentir d’un poble, des de perspectives històriques, socials, lingüístiques,
filosòfiques...i cristianes. Ell, però, es deixà portar per la seua militància
pròxima al PSC –ciutadans pel canvi- i anticonvergència i es dedicà a remetre
contra CiU –s’estava en la gestió del nou estatut- fins al punt que Pep Chapa i
jo tinguérem que mostrar la nostra disconformitat pel desenfocament del tema.
Comín, però, té la seua simpatia i els habituals d’Àvila –esquerrans per
definició- l’acceptaven bé. Les qüestions del debat i el treball en grups
encara es desenfocarem més i les úniques intervencions sensates foren les
d’aquell militant d’IU, ceguet, que cridà a perdre la por i a ser demòcrata
fins a les últimes conseqüències –en relació a l’autodeterminació etc.-
La
resta –Albarrán inclòs- feren exhibició d’un conservadorisme –espanyolisme
militant i obcecat- centralista contundent: així ens convencérem que aquells
cristians suposadament progressistes, estaven –en el tema del nacionalisme- al
costat de la dreta més recalcitrant i antidemocràtica espanyola de tota la
vida. Aparegué el tema de l’ “obligatorietat” del català en el debat i altres
“imposicions” i alguns haguérem d’intervenir –inútilment- per aclarir les coses
i haguérem de suportar algunes bromes de mal gust, com quan Albarrán, des de la
taula volgué frivolitzar demanant per a Carabanchel, també “autonomia con
vistas al mar”. Abans ja ens havíem enfrontat, al grup de treball –que ell
coordinava- quan un exaltat –cristià “progressista”, of course!-, nomes presentar-nos i, en abordar el tema del
nacionalisme, començà a parlar d’eta i de terrorisme, sense que Albarrán moguera
un dit. Vaig haver d’intervenir molest, per la manipulació barroera que
s’estava fent del tema. L’esperit, però, compartit per la majoria d’assistents
era aquell o prop. I encara sort que els que defensàvem la postura de respecte
a l’opció nacionalista érem valencians –amb fama de fallers i espanyols-. No
vull saber què haguera passat amb presència de bascos i catalans –cristians
clar- a les sessions. No hem tornat a Àvila, naturalment.
I tenim el Fòrum de cristians –que hem esmentat abans-, que
animen els Chapa i alguns més i al què solem assistir habitualment: tot i el
seu format convencional i que fa més de vint anys que dura, es manté actiu i
amb una assistència estable, entre la què es sol comptar –a més de gent d’arreu
del País- de Barcelona –Església Plural, Cristianisme i segle XXI...-
Així, doncs, la nostra vida “espiritual” es manté també
activa, bé que al marge de la parafernàlia eclesial que hem deixat de banda fa
temps, en constatar l’involucionisme de la doctrina i de la jerarquia, que s’ha
traduït en unes parròquies anodines i de pràctica purament formal i hipòcrita,
ben lluny del projecte esperançat del concili Vaticà II, que ha estat arraconat
pels últims pontificats populistes i neoconservadors de Joan Pau II i Benet
XIII. Què lluny del temps de la nostra joventut! Tere amb una espiritualitat
sentida i viscuda als moviments d’acció catòlica i jo amb l’activitat
desenrotllada als cursets de cristianitat, tal com he explicat en un altre
lloc. Tot i això la nostra vinculació al grup “Mar”, en el context de les ccps
i altes experiències com al de Fòrum o Montserrat, ens manté il·lusionats, que
no és poc
Ara, jubilats, passem més temps a Benicarló que no abans
–també durant el curs, amb caps de setmana més llargs-: això ens permet –i ens
obliga- a tindre la casa més
condicionada i el jardí més a punt. També ens permet dedicar-nos a recollir les
ametles
–que abans teníem que donar-ho a fer, amb els inconvenients subsegüents- i les
poques olives que tenim. Així a finals d’agost ja movem el tema i, amb l’ajuda
d’un immigrant del Marroc –Aissa-, emprenem la tasca -feixuga, per cert-: cal
preparar les “perxes” –unes bones canyes- i les “borrasses” o grans teles, en
algun temps de “borra” o teixit bast, el carretó i uns cabassos i allà que anem
–sense oblidar una ampolla d’aigua fresca, embolcallada en un drap humit-
“crac, crac, crac...” i ametles a terra –algunes es resisteixen!- i de la
“borrassa” al carretó. Encara queda repassar el terra perquè sempre en cauen
fora... i a per un altre ametler: així tres o quatre matins. Les deixem al sol
perquè s’eixuguen bé i, a poc a poc, les anem pelant –que també és feixuc-.
De
vegades plou i ens entreté i dificulta la tasca, perquè hem de posar-les a
cobert. Acabada la “pelada” i ensacada la collita, la portem a la Cooperativa,
que és una altra litúrgia, en posar-se en contacte, determinar el dia,
carregar-les al cotxe i dur-les allà on les pesen, però encara no les cobres.
Això triga uns quans dies més i has d’anar a la Caixa Rural...en fi tota una
cerimònia. Per ben poca cosa, perquè fent números a prou penes en tens per a
una tractorada i, normalment, se’n fan tres a l’any, més les despeses de
recollida, més la contribució...una ruïna total: els pobres agricultors que
viuen d’això van ben servits!
Per les olives fem una cosa semblant: ens
torna a ajudar Aissa de manera similar: “borrasses”, carretó, cabassos...i
entre Tere i jo les preparem –rentar, xafar o tallar i posar en pots amb
herbes-. Si ens en sobren les portem al molí d’oli, de la Cooperativa. La resta
d’activitats de gardening, les
convencionals de regar i expurgar i, de tant en tant, de passar la màquina de
tallar gespa. Clar que, de tant en tant,
hi ve Vicent, el jardiner, per fer les feines més feixugues –tallar branques als
xops, aclarir l’enredadera i fer llenya dels troncs o d’algun ametler sec. I el
palmer cada dos anys, per netejar de palmes seques, les dues palmeres del
jardí...
Una activitat diària –o quasi- típicament benicarlanda és
anar a la mar –una tradició, a més,
des que els nostres fills eren menuts- i que ara hem estabilitzat al
“Morrongo”: sort que matinem i a les nou estem allà si no, en ple agost, els
“turistes” no ens deixarien accedir-hi, alguns dels quals són veritablement
“enganxosos” i se’t posen ben bé al damunt de la teua ombrel·la...
L’estiu és també temps de convivència, tot i que nosaltres
fem poca vida social i ens “refugiem” a la senieta a la recerca de la
tranquil·litat i l’ombra: tot i això ens veiem amb algú: per exemple la gent
del grup Mar s’ha aficionat a fer-nos una visita a l’estiu, també el professor
Salvador de la facultat de Psicologia de Barcelona i la seua família, que
estiuegen a Torreblanca –un any anem nosaltres i l’altre venen ells-. El que
fou alcalde, Enric Escuder i la dona, MariCarme, ens solen fer una visita
–acompanyada de melons de la collita!- i les amigues de Tere, de la infantesa,
des de fa uns anys no falten a la cita: es bonic sentir-les parlar de les seues
coses i recordar les anècdotes de quan eren xiquetes i joves...
També Benicarló cobra actualitat, per motius no tan
agradables: la gent es fa -ens fem- grans i van anant-se’n –i Pedro el
d’Enriqueta, Enriqueta mateix, els seus pares abans (el “tio” Enrique i la tia
Asunción) i també la “padrina” i el seu germà Jaume. I últimament Pedro Enrique
al 58 anys! i gent coneguda de temps com el pare d’Escuder, Mn. Tomàs, Mn.
Almela, Dn. Vicent Far...-
Siga
com siga hem anat condicionant la casa, la reforma de la qual ja iniciàrem tot
just arribar a Girona, en recuperar-la del tio Vicent de Càlig, que l’havia
tinguda en lloguer molt de temps. Primer fou aquell contractista conegut com l’
“habanero” –segurament tindria algun antecedent familiar que aniria a Cuba, pot
ser per la guerra-, amic de casa, però fou Tico Escura i el seu fill Carles,
arquitecte, els qui ens feren la reforma més important: justament es “buidà”,
pràcticament, deixant només les parets mestres i tot seguit es redistribuí de
manera còmoda i funcional. Ara tenim un habitatge de dues plantes amb la zona
de dia baix i les habitacions a dalt, amb una terrasseta –la de baix l’hem
tancada amb grans finestres de vidre i hem guanyat un espai molt còmode i
funcional: gràcies a la insistència i intuïció de Tere, s’ha de reconèixer-. El
què passa és que per a nosaltres dos se’ns fa gran i pesat de
mantindre...encara de tant en tant venen els fills i l’ “omplen”. Ara,
finalment, hem fet “papers”, per legalitzar l’existència de la casa, perquè
curiosament –encara que té sentit- en l’escriptura de propietat de la finca no hi
figurava, atès que en el passat el què tenia valor era el terreny i no la
caseta –molt precària al principi- on es guardarien els atifells del camp. Així
que hem hagut d’anar a cal notari –notària en aquest cas- i, amb la
corresponent certificació de l’arquitecte –que acreditava alhora l’existència
anterior de l’habitatge-, amb la descripció actual, l’hem escripturada. A més, de Benicarló estant, tenim més
facilitat per accedir a Freginals o –a l’estiu- pujar a Benassal i a Ares, amb
ocasió de portar a mon pare a passar uns dies allà...
També
hem pogut atansar-nos a Tortosa, amb ocasió de la mort de la
tía Encarna, de 93 anys, la dona del tío José –germà gran de mon pare- que
faltà ja fa uns anys-. Feia temps que es trobava delicada i ingressada en un
centre de la tercera edat, segons ens informava periòdicament Josep –en cartes
un pèl singulars, per cert-, l’home de Maricarme, neta seua i filla de Dalieta.
Nosaltres érem a Benicarló i rebérem una trucada al mòbil: era Maricarme que
havia cridat a València i, en no trobar-nos i com que avisem del nostre mòbil
al contestador, ens trucà i ens ho diguè. No ens resultà complicat atansar-nos,
a més de l’afecte que, tot i el pas del temps, encara ens tenim. Així que férem
cap a l’església dels Àngels de Ferreries i allà ens trobàrem amb la família.
Feia temps, dic, que no ens vèiem, tot i que al principi de la seua arribada,
procedents del mas de la Lloma de Castellfort, els visitàrem: vivien en una
casa de camp a l’entrada de Tortosa, tal com vens de Castelló, a la vora
d’aquella carretera que, encara ara, conserva bona part dels plataners gegants.
I no tingueren massa sort, pobres, treballant com a negres –com ho feien ja a
la Lloma- i encara patiren l’accident de José Miguel...José Miguel era un poc
més jove que jo –jo, pot ser soc de l’edat de Dalieta- i un pèl “curtet” que en
diem, producte -en bona mesura- de l’aïllament de tants anys al mas i del
treball continuat i feixuc al camp, sense massa anys d’escola i amb un pare
exigent, que els feia treballar a tots –la tia Encarna i Dalieta incloses-
durament. Féu la mili a Castelló i
s’estava algun cap de setmana a casa de la tia Demetria -germana també de son
pare i del meu- i del tio Toni. Jo el veia de tant en tant i encara en tinc el
record: més major que quan érem menuts, clar, i els visitàvem al mas o venien
ells –poc- al poble d’Ares, a l’estiu, però igual d’innocent, amb aquell posar
tímid, la cara enrojolada –“de poble” en diríem-, ros com era –ben bé
pèl-roig-, amb els ulls blaus i aquella veueta que a prou penes la senties...
Ara
em fa pensar, pobre, que ho passaria malament al quartell, amb les maneres un
pèl bèsties d’alguns militars, sense gaire experiència de la vida ni preparació
per encaixar tot allò...Acabaria, finalment, la mili i se n’anà a Tortosa i no estic segur d’haver-lo tornat a
veure, fins que ens arribà la notícia de la seua mort, sembla que per un mal
cap que féu i, la veritat, mai no hem volgut remoure la pena d¡aquella família
amb més indagacions. Varem anar al soterrar i tinc el record de sa mare, la tía
Encarna –la que faltava ara, als 93 anys- plorosa però sencera i encara li
sentíem allò de què es trobava conhortada –així ho deia pobra, amb una
expressió del tot correcta, quasi literària, malgrat el seu analfabetisme, com
tantes persones grans-, en trobar-se en companyia de la família que els feia
costat...
Altrament
la seua germana –i cosina meua com ell- Dalieta, anà fent alguns tombs afectius
i familiars, casant-se -amb oposició dels pares- amb una persona prou més gran
que no ella, enviudant més tard i tornant-se ara a “ajuntar”. Dalieta també
patia del mateix “mal” que el germà: aïllament de molts anys, treball de sol a
sol i no massa llargs intel·lectualment. Sembla, però, que, finalment, se’n
sortí tenint –crec- quatre fills, amb la desgràcia també de perdre’n un –xic-
en un accident, del què tampoc hem tingut notícies exactes. Ara li viuen les
tres filles: Maricarme, la major, és la dona de Josep i havien viscut temps a
Suïssa, com també l’altra germana que li segueix, que encara hi viu amb l’home
i els fills. Encarna és la tercera i té un fill, encara que no és casada. I
l’altre germà, Julià. A tots ells ens els varem trobar al soterrar de la seua
iaia i es mostraren agraïts per la nostra presència: estiguérem al funeral i
els acompanyàrem al cementeri, al capdamunt de la ciutat.
Desprès
estiguérem una bona estona junts i ens preguntaven per mon pare, el meu germà i
tota la família de Castelló i Barcelona. Fou un retrobament afectuós, donada
l’ocasió encara que trista. Especialment ens varem alegrar de saber de la bona
marxa dels estudis del xicon de Maricarme i Josep i dels de Suïssa i també de
veure a Dalieta, pobra, desprès de tot el què havia patit i ara tan afectada
per la mort de sa mare...Quan Tere i jo estàvem esperant l’entrada del seguici
funerari a la parròquia, em vaig emocionar en veure-la, plorosa darrer el
fèretre i se’m va representar sa mare, la tia Encarna: ella no ens reconegué i,
en oferir-li un kleenex des del banc
de darrere, vaig intentar dir-li qui era, sense èxit, perquè a més està
malament de la oïda i em deia: “no el conec a vostè, no el conec...” Acabada la
cerimònia i, en donar-los el condol, em reconegué i ens abraçà –a Tere i a mi-
molt sentidament i plorosa.
Finalment
ens acomiadàrem i tornàrem a Benicarló, per la mateixa carretera d’Ulldecona,
en obres en aquell moment. Desprès ens hem escrit i comunicat –amb els de
Suïssa- per e-mail...
I
més viatges.
És el que té la jubilació: temps o més temps que no abans
–tot i què s’hauria de parlar molt sobre el tema-. Així ens hem pogut permetre
algunes escapades...i no sempre en ple estiu, com quan estàvem en actiu...
La
Rioja fou un dels viatges ja jubilats i –of course!- també fent estada a un parador: ja havíem passat, camí
del nord per terres d’Aragó, però ara hi faríem estada: escollírem el parador
de Calahorra, encara que n`hi havia un parell més: era un edifici nou, d’obra
vista i estiguérem ben instal·lats. Des d’allà anàvem fent les sortides
previstes: cap a nord –Logroño, Sto. Domingo de la Calzada, Nàjera...-, cap a
l’interior per la ruta de Sòria i els Cameros i cap a sud –Haro-. De tots
aquells indrets guardem fotos, incloent-hi la visita al parc de dinosaures i al
centre d’interpretació, construït a l’efecte. Fou una visita bonica, plena de
monuments: monestirs, catedrals, palaus, museus...però també de paisatge, un
paisatge verd i ufanós, amb la riquesa de l’aigua que feia florir una
agricultura pròspera, que ha fet famoses per tot arreu aquelles conserves del
“Cidacos”...Ara que, com a nota d’impressió, els centenars de cigonyes al
teulat de l’immens temple d’Haro: es vanten de que tenen la major colònia
d’Europa d’aquelles aus i, francament, et deixa bocabadat l’espectacle.
Bé a
Madrid
no anem sovint, però ja hem vist com aprofitant el centenari del dos de maig de
1808, varem visitar “els Goya” restaurats del Prado, en un viatge organitzat
pels antic alumnes de la UVEG. Últimament, com a coordinadors de les CCPs de
València, hem hagut de fer el viatge de rigor, cada trimestre i hem aprofitat
per visitar algun indret: per exemple el “Reina doña Sofia” o el “Thyssen” i a
fe que valen la pena un i l’altre. També ens hem perdut pel Madrid dels
Àustries, a la nit, que incloïa sopar en un restaurant italià i anar al cinema
als “Callao”: la diferència de soroll d’un indret i l’altre era abismal: el
primer et portava als jardins del palau reial, per carrers i places peatonals,
mentre que el segon s’ensordia per la proximitat de la voràgine de la Gran Vía.
Encara una altra nit varem arribar a la Cibeles, per Alcalà –passant enfront de
l’edifici del ministerio de educación,
de records històrics- anant al teatre –“Llama un inspector”, de policia, però-
amb els inefables Valladares, Galiana, Cueto i altres- i sopant per allà. I és
que havíem trobat una pensió discreta, a prop d’Atocha i ben bé al centre de
Madrid i això ens permetia moure’ns amb comoditat i accedir als llocs
emblemàtics com la Puerta del Sol,
fàcilment. I ja és sorpressiu que un matí, quan anàvem a la sessió de la
coordinadora estatal de les CCPs, ens crida algú ben fort per darrer nostre:
Marc!... Caramba! ja ens han descobert. Era Josep Emili Castelló que s’estava a
Madrid, temporalment, mentre la seua dona feia un curs
d’inspectora...d’hisenda. El cas és que, preparant-nos per baixar del tren el
dia abans, va i trobem a una assessora de valencià –la Dolors- del meu temps en
actiu, que em digué que ja havia tornat a la docència, al seu institut i anava
a Madrid de cap de setmana a trobar-se amb la seua parella. Coincidències que
passen, encara que molt de tant en tant.
A Barcelona,
també hi anem últimament: d’entrada tenim a Marc i això sempre és una bona
excusa i el projecte SLAC, del què he parlat en un altre lloc, ens demana
contactar amb l’equip d’allà –Francesc i Salva- de tant en tant: així que ja
hem fet dues estades oficials, la segona de les quals, visitant a Bernat Joan,
de Política Lingüística, per presentar-li el nostre projecte ara que abordem
l’anàlisi de les dades del Principat, una vegada que hem abordat les del País
Valencià i la cosa ens ha donat per a un capítol d’un handbook dels canadencs i una col·laboració en una revista digital anglesa. Lògicament aprofitem
per passejar per les Rambles, anar a sopar, al cine o al teatre i, últimament,
per localitzar i visitar –amb l’ajut de Marc Vicent- el carrer “bisbe Climent”,
a Poblenou, a tocar de la necròpolis que fundà i beneí Josep Climent, abans de
tornar dimitit a Castelló, en 1775. Ens hem fet algunes fotos i ens agradaria
tornar, per fer una visita al recinte –aleshores estava tancat-, que s’ha
convertir en un lloc singular, històric i artístic, de Barcelona.
A Dénia
hem estat, amb ocasió d’ “estrenar” l’apartament de la nostra filla, que s’ha
comprat als Poblets, el municipi del costat, a la carretera de les “Marines”
que mena a Dénia des d’Oliva. És una planta baixa agradable, amb accés a un
jardí central, per darrere, on hi han les piscines i s’arriba també a la
platja. És una mena d’urbanització, però no massificada ni hortera –que n’hi
ha-: resulta atractiva i relaxant i ens hem passat uns dies, abans de l’estiu.
Això ens ha permès, a més visitar Dénia amb calma, passejar pel port i sopar a
recer d’un dels molts restaurant del passeig. Prèviament amb Pau, Patrícia i la
nostra filla, férem una passejada llarga per la costa, un dia plujós, però
simpàtic. També hem fet alguna sortida pels voltants, com la de Xàbia, per la
costa, en una carretera farcida de corbes i en plena muntanya, que ens portà,
de retorn, a visitar el far i un monestir al pla del penyal. Ens hem promès
tornar.
A Tortosa ja teníem ganes d’anar. Val
a dir que aquell indret ens és familiar als castellonencs, per la pertinença de
bona part de les nostres terres –encara ara hi ha el bocí dels Maestrats i els
Ports- a la diòcesi tortosina: de fet aquell bisbe emblemàtic –i últimament
polèmic- que fou el Dr. Moll i Salord i que governà la diòcesi durant molts
anys, ens ha confirmat a generacions senceres d’infants castellonencs i la seua
figura paternal i mofluda es feia present, cada any, a la processó de la Mare
de Déu de Lledó. Tere tingué l’ocasió directa de tornar-se’l a trobar, en ser
madrina de confirmació –el mestre en fou el padrí- al poble de la Serra
d’Almos. Així que demanàrem estada al parador de la Suda, a Tortosa i allà que
ens anàrem uns dies de setembre. Prèviament, però, i imprevistament haguérem
d’acompanyar a la família del tío José –germà gran de mon pare-, per la mort de
la tía Encarna, com he contat abans.
Així
que, als poc dies, tornàvem a ser a Tortosa i allà que pujàrem a la Suda: tot
un castell-palau de temps dels moros –el nom “Suda” vol dir dipòsit d’aigua, cisterna
gran, que encara hi és al bell mig del pati d’armes-. Ens estiguérem no arribà
a la setmana, però ben aprofitada: visitàrem la catedral i el museu diocesà,
recentment instal·lat, ens passejàrem pels indrets històrics de la ciutat, amb
excavacions de l’antiga Dertusa
romana, vora riu i per la part peatonal, comercial i nocturna. Estiguérem a
tocar de l’estació de renfe, per la
què passàvem abans camí de Barcelona –ara la via va per Amposta i Tortosa ha
perdut molt en tràfec de mercaderies i viatgers-. Des del tren es veia allà
dalt un seminari enorme, de quan la diòcesi ho era també, d’enorme i ara ha
quedat buit – a més, per la davallada de vocacions-. A aquella estació vaig
arribar procedent d’Albocàsser-Sant Mateu-Vinaròs, en un itinerari complicat,
per agafar un tren cap a Tarragona i de Tarragona en el “caspolino” cap a Serra
d’Almos...per trobar-me amb la meua promesa, per les vacances de setmana santa,
d’algun any dels seixanta...Però això ja ho he contat. No?
L’estada ens permeté visitar alguns altres indrets, com el
museu a l’aire lliure de Santiago de Santiago, amb dotzenes de grups
escultòrics, a tocar del parador. Així com el barri jueu –ara en restauració- i
on hi havia hagut la sinagoga i altres llocs dels antic habitants de l’indret.
A la vora del riu i en un espai extens i arbrat hi ha l’antic escorxador,
edifici modernista -en obres per convertir-lo en lloc d’exposicions i ofertes
culturals- molt atractiu i ben conservat. Encara al parc ens varem trobar
–igual que al Ribalta de Castelló- una locomotora del “carrilet”...Pot ser
seria la que feia anar el trenet quan –seria l’any 61!- anàrem Tere, el pare
Vicent i jo, a Jesús i Maria, una pedania de Tortosa on un capellà benicarlando
–mn. Doménech- s’estava a la parròquia de l’indret i tenia una escola de
patronat: em proposà anar-hi de mestre i van haver d’anar a mirar-ho, encara
que, finalment, no quallà la cosa. Encara visitàrem els col·legis imperials,
obra de Carles I, construït per a la reeducació dels moriscos i on avui dia hi
ha, en un, l’escola d’idiomes i, en l’altre, un museu interactiu on visionàrem
un documental molt interessant de la Tortosa medieval.
Dels voltants de Tortosa, visitàvem una cooperativa
vinícola d’estil modernista i, seguint enfilant riu amunt, arribàrem a Miravet,
el castell del qual indret varem visitar: una passada, com tots els que havien
pertangut a les ordres militars del templers, de Montessa etc. Ah! i ens varem
refrescar a la piscina de l’hotel: en un angle de l’immens pati d’armes del
castell de la Suda, descobrirem la piscina i aprofitant els últims raigs de sol
d’una tarda de bonança, amb vistes al riu i amb Tortosa als peus, ens varem
donar el gust d’una bona cabussada. Els dies, però, d’estada al parador,
acabaren aviat i tornarem a Benicarló, per passar els últims dies de setembre,
tancant el “negoci” –una autèntica ruïna, que ens costa quatre vegades més del
que traiem de la collita- de les ametles, per tornar ja a València i començar
el nou “curs”.
I noves estades a Barcelona: primer per participar en
nom de la SVP, al congrés dels catalans i balears, a Sant Cugat del Vallès, a
l’Hospital General i, al poc de temps, en una visita guiada per llocs que
d’altra manera no hauríem conegut tant al detall. El congrés dels de la
Societat Catalanobalear de Psicologia ja és el segon al què assistim: el primer
fou a Tortosa i ara a Sant Cugat, a tocar de Barcelona on, a més de publicitar
l’Anuari, hem presentat una comunicació envers la percepció del benestar
laboral que tenen els docents i la seua relació amb el rendiment. Ha estat bé,
primer perquè el lloc fou un marc excel·lent, on hi ha ubicada, a més, la seu
de la Universitat Internacional de Catalunya i, segon, perquè la ubicació dels
estants i la sala de conferències eren molt agradables i adients i fórem molt
ben rebuts. Precisament ens trobàrem amb el professor Raül Espert, de València,
conegut nostre: de Tere, perquè els impartí un curs a la Sènior de la
Politècnica i meu, per la proximitat dels departaments –ell és de
Psicobiologia- i la seua condició anterior de vicedegà. Féu una intervenció
molt brillant i documentada, alhora que amb una presentació excepcional de power. I per la tarda del primer dia és
quan abaixarem a Barcelona pels túnels del Tibidabo, cap a casa de Marc-Vicent:
donàrem un vol pel barri, ens obsequiàrem amb una xocolata, sopàrem a sa casa
en tranquil·litat, passàrem la nit i a l’endemà cap a Sant Cugat, per esgotar
la jornada, dinar de congrés –ens obsequiaren amb la invitació a Tere- i retorn
a València, passant per Benicarló.
La segona vegada, en poc temps, fou en la visita guiada
dels de “Fil per randa”...Ens passejàrem per les Rambles amunt i avall,
visitàrem el Liceu, per dins, en itineraris preparats, accedint als llocs on
difícilment es pot passar ordinàriament, com els apartaments de la burgesia
barcelonina, amb sales i estances reservades i quadres de pintors afamats...I
via Layetana endins, descobrírem –ens descobrí el guia, Enric Català- racons
inèdits de la Barcelona històrica, amb monestirs com el de Santa Anna, del gòtic
català i ben bé enmig de la ciutat, amb un claustre excepcional. També ens
portà per indrets emblemàtics, com el de la plaça i església de Santa Maria del
Pi, també a tocar de les Rambles. I tot i que estàvem hostatjats a hotel,
compartirem alguns moments amb Marc-Vicent i, fins i tot, un dinar amb Joan,
l’amic del nostre xicon, que ens invità a un restaurant de luxe del Passeig de
Gràcia, a l’aire lliure, perquè feia bon temps. Ens acomboià, especialment,
aquell viatge, però, un concert del “Requiem” i la “Missa” de Motzart...a
l’església de Santa Maria del Mar, que no havíem pogut visitar per dins, ja que
cada vegada que hi passàvem era tancada i, arran de la novel·la de Falcones
–“La Catedral del Mar”-, cobrava nou atractiu.
A
més, a mi m’interessava especialment per la referència al bisbe Climent, que
predicà allà el sermó de confirmació dels joves barcelonins, el text del qual
està publicat –en català- i és una passada. Així que, mentrestant el cor de la
catedral de Praga interpretava les peces de Mozart, jo no parava de mirar-me
l’arquitectura del temple –solemne i grandiosa- i em feia creus com en aquell
lloc immens –i sense megafonia!- Climent es pogué fer escoltar de la
concurrència que, només que fora d’una part de la capacitat de l’església, sumaria
alguns centenars de persones: ara n’hi hauria més d’un miler, perquè estava ple
de gom a gom, fins als laterals. Això
fou la primera nit i a la segona anàrem al teatre, al “Romea”, a la vora de les
Rambles, també, on gaudírem d’una peça de Goldoni –un desconegut per a mi
aquell moment- i que resultà un autor excepcional del XVIII, també, com a
crític mordaç de la societat del seu temps. Una nit i l’altra ens acompanyà el
nostre fill, que es deixà convidar...
Una estada, doncs, d’allò més agradable que culminà en la visita –sense
abaixar del bus- del palau de Montjuich i la panoràmica de la ciutat des d’allà
dalt, mentre empreníem el viatge de retorn.
I,
amb poques setmanes de diferència, Occitània, a fer la ruta dels
càtars, dels què s’esdevenia un aniversari luctuós: la seua desaparició,
massacrats per les croades enaltides des de Roma i que, durant dos segles, els
van assetjar i, finalment aniquilar, amb la complicitat política del rei i els
nobles de França, engelosits, per la vinculació ideològica i territorial amb la
corona d’Aragó. Una vegada més el
sectarisme –religiós i polític- feu estralls. Això em donà peu per escriure un
article d’opinió[4]
que els d’EL PUNT varen penjar a la seua edició digital. I és que la nostra
història és plena d’episodis esfereïdors, amb protagonisme no sempre
exemplificant de la cort dels papes de Roma, és a dir del poder temporal de
l’església catòlica. Un dels més tristos i lamentables fou el de la croada mal
anomenada contra els albigesos, que exterminà a una població de milers de
persones –nens i dones inclosos- a sang i foc: els coneguts com a càtars. Justament enguany, 2010,
s’acompleixen 800 anys del setge i extermini dels què aconseguiren refugiar-se
a la vila i castell de Minerva i un petit monument, consistent en un colom
buidat a la roca, ho recorda: desprès de set setmanes de feroç assetjament, les
tropes de Simó de Monfort rendiren la fortalesa i 140 càtars, que refusaren de renegar la seua fe, moriren cremats a la
foguera. Fou un dels episodis més sagnants de la croada desfermada contra ells
i Pere II d’Aragó, pare del rei en Jaume, que intentà aturar aquelles maldats,
hi perdé la vida front als croats de Simó de Monfort, a Muret, tres anys
després.
La
població d’Occitània –a l’altra banda dels Pirineus- fou poc a poc abraçant una
nova doctrina cristiana, vinguda de Bulgària i portada per frares, mercaders i
cavallers d’aquelles terres, amb especial arrelament a Tolosa de Llenguadoc,
Narbona, Carcassona, Besiers i Foix, d’on s’estengué cap a Andorra, la Tor de Querol,
Berga, Barcelona, Lleida, Morella, Sant Mateu, València i Mallorca. No només,
però, perquè el catarisme s’estengué per França, la Llombardia, Flandes i la regió del Rin, on els integrants d’aquest
moviment religiós reberen diferents noms: foren anomenats càtars pels catòlics estrictes, publicans
pels francesos i flamencs, patarins
pels italians, ketzers pels alemanys,
o simplement búlgars, en funció de
l’origen de la doctrina que practicaven. Ells, a sí mateixos, s’anomenaven
senzillament cristians o homes bons i
les seues creences es concretaven en el reconeixement de dos principis: el bé i
el mal. Del bé n’era autor Déu i del mal, el Maligne i ambdós principis estaven
en lluita permanent. Reconeixien la figura de Jesús, com un àngel enviat de Déu
per ensenyar als humans el camí del cel i predicaven el menyspreu del cos,
refusaven la pràctica del sexe i el consum d’alguns aliments, com la carn, per
respecte a la vida dels animals. També dignificaren la presència i el paper de
la dona i practicaven el ritu de la imposició de mans.
Aquella
doctrina, però, fou considerada herètica pel papa Inocenci III i inicialment
combatuda per mitjà de la predicació dels cistercencs i els dominicans i, en no
aconseguir la seua abjuració, es promogué una croada contra ells, en la què es
veié implicat el pare del rei en Jaume, que intentà mediar entre els croats i
els càtars i els nobles que els
donaven protecció. Ja en 1208 es presentà a Carcassona amb aquella intenció,
però fracassà, mentre Simó de Monfort obtenia el nomenament de vescomte de la
fortalesa. El de Monfort, que pretenia casar la seua filla amb el fill –el que
seria Jaume I- del rei Pere, li reté homenatge al monarca d’Aragó, el 1211,
però dos anys més tard -1213- el vescomte reinicià la croada contra els càtars i Pere II hagué d’acudir a Tolosa
per tal d’aturar la guerra. Allà rebé el jurament de fidelitat del seu comte,
Ramon VI, així com del de Foix i del de Bearn i posaren setge a Muret, on
romania rebel el de Monfort: el 12 de setembre de 1213, els dos exèrcits
toparen i el rei Pere fou mort a colps d’espasa, les seues tropes abandonaren i
l’infant Jaume romangué en poder del croat, fins que el Papa, per intercessió
de sa mare, Maria de Montpeller, entregà l’infant Jaume als templers que el
custodiaren al castell de Monsó, fins a la seua proclamació com a monarca de la
corona d’Aragó.
Mentrestant
el de Monfort –un autèntic mercenari al servei del papat i del rei de França-
seguia afegint trofeus a les seus malifetes sanguinàries, fins que va morir
accidentalment per efecte d’un roc llançat per un dona que li afecta el cap.
Havia, però, portat la desolació a tota l’Occitània i afavorit les pretensions
dels nobles francesos sobre aquell territori de la corona d’Aragó, que caigué
finalment sota el domini de la corona francesa. I encara no fou l’únic que hi
contribuí a la desolació entre els pobladors càtars i la ruïna de la cultura i l’economia del territori: la
figura d’Arnau d’Almaric –abat de Fontfreda- esdevé terrorífica. Al front d’un
exèrcit acompanyat d’alguns bisbes i nobles francesos, el 22 de juliol de 1209,
les seues tropes assaltaren la ciutat de Beziers, on es refugiaven també
càtars: la matança fou brutal i indiscriminada, doncs a la pregunta dels
soldats de com distingirien als càtars dels que no ho eren, Almaric els
contestà “mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà als seus...”
I el
nom de croada contra els albigesos? Albí, ciutat del Llenguadoc,
a l’Occitània fou un dels focus més actius –encara que no el més important
numèricament- de la nova doctrina i esdevingué el símbol de la victòria sobre
l’heretgia, que es materialitzà en la construcció de la catedral de rajola més
gran del món, a la vora del riu Tarn i que sembla més una fortalesa
inexpugnable que un temple d’oració.
Uns
tals episodis luctuosos d’assassinats per motius religiosos és clar que no
haurien d’haver-se produït mai, doncs són la més gran contradicció entre la
doctrina evangèlica –de pau, perdó i misericòrdia- i la pràctica de la
violència i el poder sense escrúpols. Si més no, no haurien de repetir-se mai
més.
Arribat
el bon temps, hem tornat a pensar en fer una nova escapada: ens feia il·lusió
atansar-nos a Doñana i visitar el
parc natural i alguns llocs d’Andalusia, però finalment ens hem quedat a Cartagena,
que també volíem visitar-la. Com que ens anem fent “moderns” m’he aventurat a
explorar per internet llocs d’estada
i, amb el concurs de la nostra filla Mª Rosa, hem reservat plaça a “Los
Habaneros” que resultà ser un antic hostal que construïren uns “indians” que
feren fortuna a les “amèriques” i retornaren a Cartagena, desprès. Així que ens
embarcàrem finalment cap allà i tinguérem la sort de trobar l’hotel de seguida,
només entrar a la ciutat. Ens instal·làrem –ja es feia fosc- i sopàrem al
mateix restaurant de l’hotel, preparant tot seguit les visites de l’endemà.
També en això tinguérem sort, perquè l’oficina de turisme estava enfront de
l’hotel i allà mateix les restes de la muralla púnica, la construcció de la
qual està atribuïda a Amilcar Barca i s’ha recuperat i protegit: la visitàrem
en companyia de la guia del monument, que ens explicava les característiques i
dimensions de la fortificació que protegia la ciutat de la seua entrada
natural, que és la mateixa d’ara, per on accedeix el ferrocarril i la
carretera. A més l’edifici que acull la muralla està concebut de manera
mimètica a imitació de la fortificació i queda molt original.
D’allà
emprenguérem la visita a la Cartagena monumental, començant per una “domus”,
romana molt ben recuperada, a la què s’accedeix per una mena de soterrani i que
mostra al detall les dependències d’un habitatge de família benestant: atri,
cuina, menjador, habitacions, recinte de treball del ric comerciant i
propietari de la casa, amb restes recuperades de pintures murals. Val a dir que
fa només uns pocs anys que s’ha posat fil a l’agulla en la recerca del passat
històric de Cartagena, delimitant el perímetre de la ciutat –cartaginesa,
primer i romana desprès-, amb troballes impressionants de recintes
–especialment de l’època d’August- urbans i de govern ciutadà –fòrums, àgores-
i de culte –temples dedicats a diverses divinitats-.
Això
al damunt de les edificacions que els cartaginesos havien alçat sobre les
diferents colines de la ciutat, en un espai considerablement ample. Tot això es
veu al detall, en les excavacions protegides de l’ Augustea a les què s’arriba per un accés exterior i que porta a
tota una sèrie de corredors i sales, encara en procés de recuperació, que són
una passada de restes arquitectòniques úniques –incloent-hi el temple dedicat a
l’emperador divinitzat- i de materials originals escultòrics. Val a dir que
aquesta últims anys, Cartagena s’ha convertit en una segona Mèrida, que
desconeixíem dels nostres temps d’estudiants, quan encara bona part de les
troballes estaven per fer. A més, a aquella descoberta del llarg període de la
romanització de la Península, s’ha d’afegir el llegat cartaginès i la presència
anterior de grecs i fenicis. Certament varem quedar encantats de l’abundosa
mostra arqueològica visitada i també varem tindre sort amb els guies que ens
atenguérem, que mostraren la seua competència i professionalitat.
I el
mateix dia per la vesprada, novament al port, ara pel passeig arran de mar, ben
enjardinat. Ens trobàrem amb el monument a Isaac Peral, en el seu submarí al
bell mig. Francament dins d’aquella “caixa”, de proporcions molt modestes,
faria respecte viatjar-hi i només unes finestres circulars en forma d’ull de
bou permetria als temeraris tripulants ataüllar el fons marí. El tal batiscaf,
però, en estar a l’aire lliure donava mostres de deteriorament, així que ens
informaren que es tenia previst restaurar-lo i situar-lo en un museu, mentre al
monument en romandria una còpia exacta. Just enfront i al replà d’unes escales
monumentals, que comunicaven el passeig marítim amb el vial de la part alta,
trobàvem una placa commemorativa del reforçament de les murades del port, de
temps de Carles III, que em recordà la notòria gestió de govern que féu aquell
borbó, tot i la seua condició d’absolutista convicte -com tots els de la seua
“casa”- i que, de seguida, em féu pensar en el bisbe Climent i les seues
conflictives relacions amb el poder polític d’aleshores. Finalment férem un
recorregut còmode i relaxat amb vistes a la badia que conformava el port i
retornàrem per la zona de l’ajuntament i el carrer major cap a l’hotel a sopar
al restaurant, on ja ens havíem fixat de l’existència d’uns fotos antigues que
representaven el primitiu hostal amb carros i animals a l’entrada. L’empleat de
recepció ens confirmà que fou la primitiva “posada” de la família que,
enriquida, tornà de Cuba.
La
“joia”, però, dels monuments recuperats és, probablement, el teatre romà,
durant molt de temps ensorrat per multitud d’habitatges i carrers estrets del
nucli de la ciutat, de manera que no és visible des dels vials actuals i al què
s’accedeix pel museu arqueològic. La idea resulta molt novedosa i didàctica,
doncs a partir d’un audiovisual a l’entrada del recinte es va passant per
successives sales d’exposició, fins arribar a un espai ample amb estàtues i
altres restes exposades, que dóna accés al teatre per un costat i et porta
directament a les grades. El monument es troba relativament ben conservat, una
vegada enderrocats els habitatges i retirada tota la runa, presentant un
aspecte impressionant tot el conjunt de l’escenari i la graderia. Curiosament
el teatre ocupa una vessant del pujol que més s’enlaira sobre Cartagena i al
cim del qual encara es conserva una torre-fortalesa -sembla que d’origen àrab-
restaurada i reforçada per Alfons X el “savi” –gendre de Jaume I, precisament i
de qui rebé ajut i concessió de territoris de l’actual regió de Múrcia-.
Justament des de les grades del teatre es veu la part boscosa i alta de
l’indret fortificat que visitàvem un altre dia.
Per
sort, en haver-nos hostatjat a la part històrica de Cartagena no haguérem d’agafar el cotxe per a res i les
visites les anàvem fent tot passejant. Així un dels matins i pel mateix carrer
de l’hotel anàvem a buscar l’accés al castell, on s’arribava per un ascensor
exterior, encara que de camí ens varem trobar amb un edifici d’obra vista que,
ja des de lluny, tenia tot l’aspecte de ser una escola del temps de la
República o anterior, com efectivament fou, en atansar-nos i llegir Escuelas Graduadas, a la façana. Tot i
les ganes d’entrar-hi i escorcollar-ho, seguírem cap a l’ascensor per pujar al
castell, com així férem i visitàrem. De la fortificació crida l’atenció
l’estructura simple i ben defensada –una torre de base quadrada d’amples
dimensions-, que acull un recinte interior, ara museu i que ens explicà al
detall la guia. Hi havia, també, uns plafons audiovisuals que recreaven
l’activitat casernària de l’època. Especialment interessant, també, fou
aguaitar a l’aljub gegant que hi havia als peus del castell, que abastia
d’aigua el recinte fortificat –recurs imprescindible per resistir els setges
dels enemics- i que, probablement, abastiria també a la població urbana del peu
de la torre. A més i des d’allà es divisava i dominava, també, el recinte portuari
i es distingia bé la presència d’embarcacions comercials i militars i el
monument a Isaac Peral, amb el seu submarí exposat al bell mig del passeig
marítim i que visitàvem, per la vesprada de l’endemà.
Acabada
la visita fèiem el camí de retorn, ara baixant pel mateix ascensor i tornàvem a
passar per davant de les antigues escoles, ara dependències administratives de
l’ajuntament i com que no era massa tard ens aventuràrem a aguaitar, aprofitant
que algú sortia per la porta i preguntant. En això que passàrem cap a dins i
ens atengué el porter del recinte, a qui ens presentàrem com a visitants que
veníem de València i que ens havíem dedicat a l’ensenyament. L’home ens
presentà a algunes funcionàries i una d’elles, valenciana, ens mig explicà la
vida anterior de l’edifici, que el propi conserge ens ensenyà parcialment,
doncs estava ocupat per despatxos i espais administratius-. Veiérem, però,
l’estructura arquitectònica i les restes al sostre i les parets del temps
escolars, amb uns retrats murals dels reis catòlics (!) També ens féu pujar a
la primera planta, on es conserven uns pupitres arrenglerats i un parell de
retrats de mestres il·lustres i directors que foren de l’escola, un d’ells,
precisament, estudiant de la Normal de València i mestre benemèrit. Encara ens
obsequiarem amb una carpeta documental, amb reproducció dels plànols de
l’edifici i unes notes històriques de la que sembla que fou la “primera” escola
graduada d’Espanya. Justament aquells mestres pertanyien a la generació dels
seguidors de les noves corrents europees del moment, de l’anomenada “escola
nova” dels Decroly, Claparède, Montessori... I visitaren aquelles escoles a la
recerca de models per implantar-los ací. Això em féu pensar en la figura
benemèrita i bondadosa de Dn. Manuel Ros, un poc posterior pot ser, però també
enamorat dels postulats de l’ “escola nova” i visitant també de les
experiències europees del moment –“Cuando
yo estuve en Brusselas...” ens contava Dn. Manuel-. Així que fou un dia
complet que encara es completaria amb el passejonet de la vesprada pel port...
Efectivament,
desprès d’una bona migdiada que seguí a un menú apetitós del restaurant de
l’hotel, ens aprestàrem a fer cap al port, no sense abans prendre’ns un refresc
a la terrassa de la cafeteria. Tot seguit i per darrere d’on érem férem el camí
cap a la dàrsena de Cartagena, passant per tot un seguit d’edificis militars
ara desallotjats, que incloïen una avioneta al bell mig d’una rotonda i amb
vistes als voltants de la ciutat, amb restes de fortificacions. Ara arribàvem a
l’esplanada del port, ben enjardinada i amb ficus gegants i amb dependències de
l’antiga comandància de marina, que ara ocupava la universitat politècnica de
Cartagena, a la què també pertanyia un gran edifici enfront mateix de l’hotel,
amb aspecte d’antic hospital o col·legi-internat de monges. I com que érem a
final de curs, es veia moviment d’estudiants a l’entrada de les dependències
universitàries de la vora del port.
Férem
camí passejant còmodament per la part alta del passeig, fins arribar a la zona
administrativa i oficial de l’ajuntament, enmig d’una gran plaça enjardinada,
per la què també s’accedia al museu arqueològic que havíem visitat al matí. En
això que, del centre, venia una manifestació amb xarangues i pitos, a la què
acompanyàrem una bona estona, enfront mateix de les escales de l’ajuntament: se
solidaritzaven amb el miners del nord que aquells dies feien vaga contra el
govern de Rajoy, que no atenia les seues reivindicacions i tot seguit
continuàrem cap al centre de la ciutat, pel carrer major fins arribar a una
nova plaça on havien les dependència de l’autoritat de Marina, que semblaven
datar del segle XVIII, del temps dels borbons. Allà prenguérem un gelat i
desprès d’una estona de relax tornàrem cap a l’hotel: férem el camí circular,
des que havíem sortit, retornant ara pel carrer principal on ens hostatjàvem.
Encara
tornàrem al port a l’endemà per la tarda i pel matí estiguérem al fòrum romà,
d’una extensió considerable, en fase encara de recuperació: edificis públics,
restes de temples, vies i places, carrers i cases particulars amb les
dependències que, amb detall, havíem visitat el dia anterior a la “domus”
romana. La impressió, però, que ens féu la part antiga de la ciutat, fou d’un
cert abandó, tant en edificis com en establiments que encara recordaven el
“comerç” que generava la condició de Cartagena com a capitania general
marítima, amb notable presència de militars. Fora d’això l’estada fou agradable
i ens superà l’expectativa de la recuperació històrico-cultural aconseguida.
I
ara a esperar una propera escapada, si la salut i l’ànim ens acompanya...
Aniversari.
En
anar complint anys, ja se sap que quan no una cosa l’altra: promoció de
magisteri, estudis de pedagogia, ingrés a la Inspecció educativa, anada a
Girona, tornada a València, anys de casats... I ara tocava el 50è aniversari
del primer campament de milícies
universitàries -1963/2013-.
Doncs
bé, a la setzena “entrega” –XVI- dels “Dies trobats”, descrivia jo el rencontre
amb alguns antics companys de mili –Àngel Pérez, Jesús Bataller,
Bernardo Alonso, Pepe Lagarto i Garcia Candela, així com el projecte de celebrar
el nostre aniversari, Amb l’Àngel Pérez parlàvem del tema i ell recuperà unes
“memòries” que havia redactat en temps i ara refeu i completà, en dues parts,
corresponents a cadascun dels dos campaments de Montejaque. Memòries a les que
vaig anar fent “apuntacions”, a mida que me les anava enviant i que he
incorporat al capítol que recull els esdeveniments estivals –doncs fou a
l’estiu que s’esdevingué l’ “aventura” campamental-. El cas és que ell i
Bataller, més comboiants i havent visitat al nostre antic capità a la seua casa
de Cadis, començaren la preparació de la trobada del nostre aniversari –idea
que l’Àngel m’atribueix a mi, tot i que no vaig fer més que una tímida
suggerència-.
Així
es programà un dinar al Puig, on se sabia de l’existència d’un restaurant amb
el nom de “Ronda” (!) i on Garcia Candela –per “delegació” de l’ Àngel Pérez-
havia fet les gestions corresponents. Es tractava de trobar-nos els antics
companys de València i voltants, per
parlar del viatge a Montejaque i rebre les últimes informacions de l’Àngel.
Lagarto, Garcia Candela i jo anàrem junts en el “mercedes” de Pepe, que ens
vingué a buscar a la porta de la pastisseria “Honduras”. Fou aleshores que vaig
saludar personalment –havíem ja parlat per telèfon- a Júlio que, efectivament,
era el mateix de les fotos, encara que amb alguns kilos més i prou de cabells
menys... Pepe, en canvi, -al què havia trobat feia uns dies al despatx de
l’Àngel Pérez- estava “quasi” igual. En això que arribàvem al Puig, on ja ens
esperaven Jesús i Àngel i, a poc a poc, anaren arribant la dotzena de companys
convocats i encara un d’Alcoi es “passà” i hagué de recular, després de
cridar-li “help” a l’Àngel. Val a dir que vaig tindre dificultats en reconèixer
als companys i només desprès d’haver conversat una estona, amb algunes
“consultes” a fotos del moment, em vaig situar i encara d’un d’ells no en
teníem referència, perquè era d’una altra companyia i arma –cavalleria-, però
amic i company d’estudis de l’Àngel i s’afegí.
El
dinar discorregué agradable i ens férem algunes fotos, tot acabant de concretar
l’anada a Ronda i rebre les últimes informacions de l’Àngel Pérez i Jesús
Bataller, sobre horaris, accessos al campament i detalls de la re-jura.
S’acordà preparar una placa commemorativa que li obsequiaríem al nostre antic
capità i que fora l’Àngel el portantveu del grup, a l’hora dels parlaments.
Així que ens acomiadàvem fins al dissabte següent i vaig retornar a València,
amb Pepe Lagarto, perquè Garcia Candela s’acomboià amb no sé qui. Amb l’Àngel Pérez vaig concretar la nostra anada, ja que
desprès d’algunes consultes i gestions, vam optar –Tere i jo- per acceptar la
seua invitació d’anar en el seu cotxe i, val a dir, que fou un encert, doncs la
llargària i desconeixença per la meua part, de les vies més convenients, ens
haguera dificultat el viatge, tant en el nostre cotxe, com en tren.
Abans,
però, vam quedar els dos matrimonis en què ens trobaríem per prendre’ns un
refresc i coneixeríem a Tamara, la dona de l’Àngel i ella a nosaltres, com així
ocorregué, efectivament, als “Helados italianos” on ens citàrem. Arribaven en
bus, mentre Tere i jo passejàvem per la vorera, ens saludàrem i passàrem una
estona junts i parlant –Tamara i Àngel tenien coses que contar i ho feren amb
confiança-, mentre ens preníem alguna cosa fresca. Finalment férem un
passejonet de comiat i quedàrem per al divendres de bon matí, que passarien
amablement a recollir-nos, com així fou, efectivament, segons quedàrem.
Carregàrem la nostra maleta –i encara com fou mitjana, perquè ells duien, a
més, els “paquets” de l’organització –placa, fullets, carpetes, obsequis...- i
enfilàrem cap a l’autovia interior a bon ritme i cap al sud. L’Àngel és un
viatger consumat –es fa, en poques jornades, el camí cap a Geòrgia, el país de
Tamara- i anava accedint i canviant d’autovia, fent alguns descansonets per
esmorzar, primer, i dinar ja prop de la nostra destinació, on arribàvem prou
d’hora –sobre les cinc de la vesprada- desprès d’haver passat a una carretera
ordinària, doncs Ronda queda un poc
“fora mà” de les autovies convencionals i, pot ser fins i tot, hi havia
desviacions per obres.
Accedírem
a l’hotel –“Araunda”2- i ens instal·larem i descansarem fins a mitja tarda, que
quedàrem en trobar-nos al mateix restaurant on a l’endemà seria el dinar de
germanor, que també l’Àngel havia gestionat i on arribàvem, Tere i jo, desprès
d’un passejonet pel centre, que ens portà a un magnífic parc, al costat de la
plaça de bous –amb façana encalada i portes monumentals- així com alguna
estàtua commemorativa de toreros famosos. El restaurant es trobava a l’altra
banda d’un nou espai enjardinat i allà que accedírem, trobant-nos amb gent de
València... i altres companys i familiars que –no cal dir-ho- passàrem les
naturals dificultats per reconèixer-nos... fora dels de València que ens
tronàvem a trobar o Fernando Abaurrea i Paco Baena. El primer perquè havíem
estat companys de tenda i comunicat per e.mail, des que la cosa es començà a
moure. El segon perquè també havíem connectat per correu electrònic i jo el recordava
bé, de l’estada a Montejaque, on havia quedat el número 2 de la promoció
–Garcia Candela ,l’1-. Justament fou arran d’una foto on estem els tres –Garcia
Candela, Baena i jo- que sembla aportà el primer i l’Àngel em passà, que vaig
“assabentar-me” que jo havia estat el número 3 de la companyia (!) i Àngel
Pérez confirmà, repassant els butlletins de l’exèrcit, on apareixia la llarga
llista d’oficials de complement de tota Espanya de la nostra promoció[5].
Bé
ens varem anar “reconeixent” a prou penes, mentre ens preníem alguna cosa i
presentant-nos a les respectives famílies –dones sobre tot, però hi ha qui es
portà a fills, nores i nets...- Fou un encontre agradable i emocionant i
quedàvem per a trobar-nos novament al tardet, atès que alguns companys no havien
arribat encara, com el mateix Jesús Bataller, que tenia diàlisi aquell mateix
matí i estava de camí. Efectivament, a la nit, acudíem a un lloc cèntric del
passeig urbà convencional, com hi ha en totes les ciutats i que alguns d’ells
recordaven del temps del campament, perquè eren més “eixidors”. No era el meu
cas i a prou penes tinc records de la ciutat de Ronda, fora d’haver pujat al
tren amb algun company de tenda per anar a Ceuta, via Algecires, algun dels
pocs caps de setmana que vaig sortir del campament.
Així
que cap al tard ens trobàvem a la cafeteria d’una cantonada, molt concorreguda
per cert, en divendres i ja juny i, per tant, animada pel bon temps i la
presència ja de “turistes” –com nosaltres-. Anàvem parlant i picant alguna
coseta, mentre el mòbil de l’Àngel no parava de sonar i de recollir missatges,
com els d’un dels bessons pèl-rojos, sembla que delicat de salut i que excusava
la seua absència: feia algun temps que havia faltat el seu germà i, de segur,
es trobava fortament afectat psíquicament. Ja se sap, la teoria convencional de
les vivències compartides pels bessons i la “dependència” mútua, que tenen una
indiscutible base científica i la realitat s’encarrega de confirmar. En això
que Bataller diu –al mòbil de l’Àngel- que ja ha arribat i pregunta on estem.
Àngel li explica i, al poc, nova trucada de Jesús i nova explicació de l’Àngel
i en això que jo el veig passar, faig algunes “camallades” i els faig un crit
des de fora –anava acompanyat d’una rosa, que sembla és la seua nova parella-,
tot conduint-los on estàvem, no sense escoltar algun renec contra l’Àngel per
no haver-li-ho explicat bé, a ell que presumia de conèixer bé el centre
peatonal de Ronda...
Siga
com siga, accedírem a la cafeteria on estàvem enmig de salutacions i en arribar
a l’Àngel li retragué que no era on li havia dit etc. i l’altre defensant-se i
dient-li que era ell qui ja no coneixia l’indret... Encara romanguérem una
estona més allà, com anxoves en llauna, fons que anàrem desfilant i
acomiadant-nos fins a l’endemà, que era el dia de l’acte, trobant-nos
prèviament a l’estació d’autobusos. Tere i jo férem un “mosset” a la mateixa
fonda on érem i encara donàrem una volta pel barri, abans d’anar-nos-en a
descansar. I a l’endemà prenguérem el desdejuni al menjadoret de l’hotelet i ja
algunes persones presents, sense reconèixer-les tenien pinta d’haver acudit al
nostre acte, com així fou en retrobar-nos instant desprès al bus i
parlar-nos-en.
Al
bus hi havia gent “nova”, que no havia arribat a la trobada del restaurant al
tard ni a la cafeteria i ara ens anàvem presentant i intentant recordar noms i
cares... En això que el “coronel” Bonmatí –l’Àngel s’havia mig atribuït el
sobrenom, que alguns li’l remarcàvem- ordenà asseure’s i atendre les
indicacions per arribar al campament i situar-nos allà. Fou un viatge curt, ja
que Montejaque és a la vora i no cal dir que varem trobar que l’espai estava
desconegut, en baixar del bus: per començar hi havia algunes edificacions
–llocs de comandament etc.- inexistents al nostre temps. La mateixa plaça
d’armes semblava més menuda i es trobava condicionada, cosa que nosaltres no
coneguérem –terra i vegetació: un descampat, vaja-, a més d’una tribuna
inexistent aleshores. Així que seguírem les indicacions de l’Àngel, que ja
s’havia trobat amb el coronel –ara sí- Sànchez Gey, fill del nostre capità i
mentre els familiars eren conduits al lloc reservat en la tribuna, nosaltres
ens situàvem a les cadires atribuïdes, per poder desfilar, al seu moment, en la
nostra re-jura. Allà ens varem trobar amb les dues filles del nostre antic
capità: a una d’elles –Juanita- la coneixíem, doncs era la filòsofa que
saludàrem a València, en ocasió d’una intervenció seua sobre un filòsof de
terres d’Alacant – Ismael Quiles[6]-, que aconseguí gran renom
a la universitat de Buenos Aires. L’altre era Lola, la filla major de Sànchez
Gey, que sembla en té cura de son pare, vidu i amb noranta anys llargs... i tot
un caràcter. Per començar desqualificà a l’autoritat –civil!- que presidia
l’acte: el secretari d’estat de defensa – el número dos de Morenés- i
reivindicant la presidència del general de la legió, present a la cerimònia,
amb paraules contundents, que em féu confidenciar-li a Juana que l’autèntic
“coronel” de la família no era el fill militar, sinó Lola...
En
això que pels megàfon es demanà atenció i s’explicà el decurs de l’acte amb la
presència dels legionaris que, amb la ja tradicional marcialitat –i
l’aplaudiment fervorós del públic, of
course!-entrava en formació a l’esplanada. Val a dir que, per la megafonia,
es féu expressa menció de la nostra presència –com la XXI promoció de milícies
universitàries d’aquell mateix campament- i la celebració del nostre cinquantè
aniversari. Tot seguit començaven els actes iniciats amb la cerimònia
religiosocastrense (!) de la desfilada d’un esquadró de legionaris custodiant
al Sant Crist de la buena muerte, que
se situà al lloc on es retia homenatge als “caiguts” i on se celebrà un responso i la subsegüent presentació de
corones. A continuació els diferents col·lectius presents –policia local,
protecció civil etc.- i antics militars, anaren desfilant per renovar el
jurament a la bandera, justament situada front a la presidència de l’acte, fins
que ens tocà a nosaltres, tot seguint les instruccions dels organitzadors.
Val a
dir que, a pesar de la condició protocol·lària de l’acte i l’exhibició que feu
més d’una fèmina amb atributs ressaltants –núvia o familiar d’algun militar?-
en “desfilar” cap a la bandera per retre-li jurament, que tenyia la cerimònia
d’un to folklòric, jo no vaig poder evitar –mentre anava, també, desfilant- el
record de feia cinquanta anys quan, uniformat i a bon pas, anàvem els companys
un darrere l’altre a besar la bandera del regiment, en presència del nostre
capità, el sabre sobre el muscle, com acrediten les fotos –en blanc i negre,
clar-. Un calfred em recorregué l’espinàs i em féu ajustar el pas al ritme
militar que marcava la banda. Així vaig tornar a besar l’ensenya, des de
perspectives òbviament ben diferents de les d’aleshores, quan joves i inexperts
fórem víctimes d’un patriotisme primitiu i acrític. Ara –pot ser alguns de
nosaltres mantenien aquella òptica- des d’un plantejament gens bel·licista ni
agressiu, sinó respectuós encara que amb bona dosi de crítica a l’espectacle de
què fan exhibició tants espanyol(iste)s predemocràtics, quan no directament
franquistes. Bé siga com siga, vaig tornar al meu lloc –com la resta de
companys- i continuà el seguit d’actes amb demostracions del terci de la Legió,
que no paraven de desfilar, en companyia –com no podia faltar- d’alguna cabra
cornuda i típica...
En
això que un petit aiguat ens caigué al damunt i ens deixà ben xopets, doncs la
majoria anàvem sense paraigua. La cosa, però, anà millorant i acabà l’acte amb
algun raig de sol, fins i tot. Així que ens reencontràrem, companys i famílies
i anàvem comentant la celebració, quan aparegué el nostre capità, acompanyat
del seu fill coronel i ens situàvem per a la foto de grup, a un costat de la
plaça d’armes, no sense la nota d’humor del fill –coronel- “manant-li” al pare
–capità en temps- que “posara ordre” entre nosaltres per a la foto del record.
A Dn. José Manuel –amb la galleta
distintiva del grau i l’anagrama de la IPS i cobert amb la gorra am borla- el
situaren –lògicament- al mig del grup i la resta ens anàrem posant al
voltant... Bé, un record entranyable per als qui tinguérem la sort de ser-hi
presents, en l’enyorança dels companys que sabíem havien faltat i els qui no
varen ser localitzats, finalment.
Tot
seguit pujàrem novament al bus i retornàrem a Ronda cap al restaurant, on
dinaríem. L’espai reservat era el mateix de la vespra, a la primera planta de
l’establiment i amb una panoràmica magnífica del tajo. Hi hagueren les converses i salutacions de rigor, tot i què
la majoria ja ens havíem vist i saludat al campament i, tot seguit, començaren
a servir el dinar que resultà abundós i saborós, a més de ben “regat” de vi,
xampany i licors i bones postres. Nosaltres compartíem taula amb el company
Abaurrea i algú més –u de Múrcia, ara notari, a qui jo no recordava massa,
acompanyat de fills i nets (!)-. Amb Fernando comentàvem el decurs dels anys
transcorreguts i ens confidencialitzà la situació de la seua filla –vam
entendre que única- amb encefalitis i que –lògicament- els afectava
profundament, a la vida professional, familiar i social. Justament, ell
aprofitava el desplaçament a la Península, per fer un seguit de consultes
mèdiques –a Sevilla i Madrid, crec recordar-
que l’ocuparien algunes setmanes, abans de retornar a Canàries.
Acabat
el dinar i a l’hora del cafè, s’esdevingué el seguit de parlaments i obsequis,
de rigor, què jo vaig aprofitar uns minuts abans, en veure que el fill del
nostre capità abandonava la cadira al seu costat i vaig atansar-m’hi: el
coronel me la cedí i m’invità a acompanyar a son pare un moment. Lògicament com
que el meu nom o la figura li diria poc, vaig saludar-lo amb l’esment de la
seua filla “Juanita”, la filòsofa i l’encontre que tinguérem mesos abans a
València, encara que ella el mateix matí al campament, em deia contenta que, en
recordar-li a son pare que un dels assistents seria “Marcos Adell” de València,
son pare li contestà de seguida “Cuevas”! Això el situà mínimament –crec- i
tinguérem una curta conversa, reiterant-li jo –alguna conversa telefònica
havíem mantingut l’any anterior- les meues limitacions “castrenses”, per la
meua condició més bé d’intel·lectual...tot i que vaig guanyar-me el número tres
de la promoció, segurament per haver-me esforçat de valent, tant en les
activitats físiques, com en els estudis pròpiament –els famosos “mementos” o
textos de matèria militar-. La nota simpàtica la donà una besnéta que s’atansà
al seu besavi, per mostrar-li alguna cosa i jo vair fer-li una “carantonya” –a
la besnéta clar- i els vaig deixar, just al moment que tornava el seu fill i
l’Àngel Pèrez es posava dret i es disposava a prendre la paraula –com havíem
acordat prèviament, què ell seria el portantveu-.
Àngel,
amb la solemnitat i verb que el caracteritza, feu un repàs de la història de
l’esdeveniment, des que se suggerí la celebració i les nombroses gestions i
contactes per portar-lo a efecte, que culminà amb la localització d’una part
important de companys, alguns dels quals excusaren l’assistència per raons de
salut i quasi un terç de la companyia havien ja faltat[7]. L’Àngel al·ludia als
contactes –i viatges a Cadis- amb la família del nostre capità i la visita
expressa al campament per gestionar la nostra presència i “re-jura”. Així
mateix anuncià l’entrega a Dn. José Manuel d’una placa commemorativa de l’acte,
a la què ens convidà als primers números de la promoció, que ho férem
emocionats i enmig de l’aplaudiment dels assistents. Tot amb el seguit de fotos
que no paraven de fer-se i les paraules emotives del capità, donant les gràcies
a tots. En això que l’Àngel Pérez anuncià que hi havia un “detall” per cadascú
de nosaltres, consistent en la fotocòpia dels nostre “expedient”
acadèmico-militar i la dedicatòria d’un llibret sobre l’educació dels fills,
que el propi Dn. José Manuel –pare de família nombrosa, persona creient
vinculada als salesians i mestre de professió quan el mobilitzaren a la guerra,
com a alferes- tenia publicat. Així que, un a un –Fernando Abaurrea el primer-,
anàrem atansant-nos a la taula i ell ens l’anà signant i fent comentaris del
contingut dels fulls amb les “notes” d’ambdós campaments. Abaurrea tornà al seu
seient un pèl cabrejat i amb un “jodío”
dedicat al capità, entre afectuós i dolgut, perquè li havia posat un “parte” –una mala nota a la fi- per no sé
quina “xorrada”.
I en
això que em tocà a mi: “Marcos Adell”! –llegia l’Àngel del llistat on jo hi
figurava així- i, en atansar-me, vaig agrair-li el detall i tot recordant-li la
meua discreta “vocació” castrense -tal com havíem comentat feia un moment-
superada amb escreix per la docent. Tot i això en ambdós campaments tenia un “10” –màxima nota, clar- en “dotes de mando”... Pot ser Dn. José
Manuel intuïa que si no amb les “armes” sí en les “lletres” em significaria com
a autoritat -si la condició d’inspector
d’ensenyament es pot considerar com a tal-. I de retorn i assegut podia
haver-me expressat com Fernando... doncs jo també tenia un “parte”, a l’expedient, de resultes –al
primer campament- del retorn de matinada del permís de la jura de bandera, quan
l’ordre era d’arribar abans del toc de silenci de la nit[8]. Així varem anar passant i
Àngel pronuncià les últimes paraules de comiat, congratulant-se i reiterant la
felicitació als presents i a l’homenatjat i la seua família.
Encara
un dels nostres companys, abans del final, prengué la paraula a invitació del
propi Àngel, que si algú volia afegir alguna cosa més i relatà l’anècdota
d’haver-se trobat ell de “cuartel”
–amb tasques de neteja del recinte de la companyia- i aparèixer el capità per
allà, que li féu notar que al recipient de les deixalles li mancava una ansa...
Ell no sabé que contestar-li i s’excusà de no saber com arreglar-ho, a la qual
cosa el capità –que tenia un geni fortet, tot s’ha de dir [9]- li respongué que la
“pintara”, advertint-li que tornaria a comprovar-ho. Encara com el company
havia començat la seua intervenció anunciant que li “agraïa” al capità...
perquè, si no, el moment hauria esdevingut tens. La cosa se solucionà perquè
amb colps de matxet féu un forat al recipient i amb un fil d’aram gruixut que
trobà per allà, “fabricà” una ansa rústica –però consistent-, amb la qual cosa
el capità, novament de vista d’inspecció, quedà satisfet. El company ho referia
com a “lliçó” rebuda per afrontar situacions imprevistes, però delatà a la fi
el “caràcter” un pèl geniüt del nostre antic capità.
Ara
sí, Dn. José Manuel agraïa les mostres d’afecte rebudes i l’Àngel donava l’acte
per acabat, mentre companys i familiars encara departíem amablement, durant una
bona estona més. Finalment Tere i jo ens acomiadàvem, per mirar de reposar uns
moments del matinó, el seguit d’actes del campament i del dinar i cloenda
compartits, recorrent el centre peatonal de Ronda, fins arribar a l’hotel “Araunda”[10]. Al tardet, Tere i jo,
férem un vol pel nostre compte i arribàrem a l’església dels mercedaris, que
trobàrem tancada[11].
Així que continuàrem, doncs, caminant pels voltants de la plaça de bous,
pujàrem pel carrer principal, acotat per als vianants i ens prenguérem alguna
cosa, fins a l’hora de sopar. A l’endemà al matí acomiadàvem als amics Àngel i Tamara,
que retornaven a València, doncs el dilluns treballaven els dos i nosaltres ens
atansàrem al tajo. Hi ha un jardí
frondós, amb una estàtua dedicada a la dona rondeña,
vestida de “maja”, a la vora del la plaça de bous, on també sovintegen les
estàtues dedicades a toreros de nissaga. Des del parc s’ofereixen unes vistes
impressionants, de tota la serralada de Grazalema, que anàrem recorrent per una
mena de mirador, fins arribar a la plaça del restaurant on havíem estat i
temptejar el lloc per dinar. La visita al tajo
i el seu impressionant pont era obligada, tot passant per davant de
l’ajuntament, un casalici majestuós, en una plaça no molt gran a vora carretera
que travessava el pont.
En
accedir a les vistes del pont i del propi tajo,
als porxos de l’ajuntament, hi havia una violinista que oferia melodies
clàssiques i ens varem detindre a escoltar-la. Tot seguit accedírem al
“mirador” amb vistes impressionants al pont que unia ambdós barris de la
ciutat, per superar la fondària del tall. Recorreguérem el “mirador” i, de
retorn, ens deteníem per escoltar algunes peces de guitarra que jo –amb el meu
mal oït i pitjor sensibilitat- vaig atribuir a Tàrrega[12]. Deixàrem acabar la
“tocata” i saludàrem a l’intèrpret, tot felicitant-lo perquè havia brodat les
peces i fou aleshores que em vaig atrevir a preguntar-li si no seria Tàrrega
l’autor, cosa que em confirmà interessat. Bé li varem dir que eren de la terra
del compositor i ens inquirí en un castellà forçat: “de Vila-real?” Evidenciava
així que coneixia –lògicament- la biografia del músic i com que li adquirírem
un cd amb algunes obres de Tàrrega, ens obsequià amb una nova peça, ara els
jardins de l’Alhambra que –no al dir-ho- vam escoltar atents i un pèl
emocionats...
Ens
acomiadàrem d’aquell jove professor centre europeu i passàvem a l’altra banda
del pont, on hi ha una part monumental i un convent renaixentista, ara centre
cultural i d’exposicions de la Junta d’Andalusia i per on passejàrem una bona
estona, amb noves vistes al tajo,
abans de retornar per anar al restaurant que ens havia semblat més atractiu per
dinar. Fou en el conjunt dels que donaven a la zona enjardinada de la plaça de
bous i demanàrem el menú del dia, que degustàrem a satisfacció, en un ample
menjador ben muntat i lluminós. Tot seguit fèiem el camí de retorn cap a
l’hotel, per fer la migdiada de rigor, a peu pels carrers del centre, de cases
de mitjana altària i amb enreixats i balconades plens de flors, fins arribar a
l’hotel on descansàrem una bona estona.
Com
què a l’endemà ja marxàvem cap a Còrdova,
passejàrem en direcció a l’estació del ferrocarril, per assegurar-nos l’accés i
ens trobàrem un edifici modern, gens semblant al què jo coneixia de feia
cinquanta anys. Descansàrem una estoneta i retornàrem a l’hotel amb intenció de
fer un últim passeig pels voltants i prendre’ns alguna cosa i regressar,
finalment, per preparar les maletes per a l’endemà al matí, que sortíem cap a
Còrdova. Així ens acomiadàvem d’aquella Ronda un pèl mítica –o mitificada-, on
feia mig segle ens féu de “veïna” del campament de Montejaque, tot i que val a
dir que jo la coneixia a prou penes, per la meua poca afecció de sortir del
campament i no només per la limitació econòmica en què em movia, sinó més bé
per la meua condició de persona “pacífica” i poc donada a les “distraccions”
pròpies de l’edat –o millor, de la situació campamental que patíem-. Només de
pas i per pujar al tren camí de Màlaga o Ceuta, en alguna de les poques
“excursions” que vaig fer amb algun company de tenda.
Així
que ens acomiadàvem del “Araunda2”, en el tren cap a Còrdova, on arribàvem al
tard i preníem un taxi des de l’estació cap al parador, als afores de la
ciutat. El parador –de nom Arruzafa,
que ens explicaren que vol dir “palmera”[13]- era confortable, però
modern, no com altres dels visitats anteriorment –La Suda de Tortosa o el de Mèrida- instal·lats en casalicis o
construccions històriques. Però asseguràvem estar edificat sobre uns antics
jardins àrabs d’algun dels Abd-al-Ramans
i, en front, es trobava una antiga alqueria mora, que ambientava bé el conjunt.
Allà –a l’hotel, of course, no a
l’alqueria...- hi passàrem quatre dies, de dilluns a dijous, perquè aquell
mateix dissabte teníem el compromís de la trobada amb els companys de magisteri
i calia tornar amb temps.
De
“La Sultana” –sobrenom amb què es coneixia la ciutat de Còrdova- varem haver de
fer no totes les visites possibles, sinó una selecció i encara així se’ns
retallà l’itinerari, perquè Tere es trobà refredada els últims dies, resultat
de la refrigeració dels busos que ens portaven al centre de la ciutat. Així que
prescindírem de visitar les runes de Medina
Azahara, però sí que estiguérem a la Mezquita[14]
en visita puntual, als voltants de la qual tornàrem els dies successius. La
Mesquita, per descomptat, és una “passada”, començant per les façanes i el pati
interior, amb autèntiques filigranes geomètriques sobre els arcs de ferradura i
els cabirons de suport dels sostres.
Efectivament,
el monument omeia, considerat com a emblemàtic de tota l’arquitectura àrab,
data del segle VIII, arran de la conquesta musulmana i fou obra successiva dels
Abd-al-Ramans, que anaren
completant-la fins al 929, quan es proclamà Còrdova com a capital del califat
independent de Damasc. Aquesta meravella arquitectònica fou reconeguda
patrimoni de la humanitat, en 1984 i consta de dos espais ben diferenciats: un
gran pati o shan porticat, amb el
gran alminar, per cridar a la
pregària i la gran sala interior o haram,
autèntic bosc de columnes que sostenen els arcs de ferradura amb decoracions
geomètriques cromàtiques. Tot i la regularitat i reiteració de les columnates i
les arcades, les perspectives esdevenen úniques i originals, segons l’angle des
del què es contemplen: certament és una obra única i excepcional.
La
Mesquita, encara ara, se situa a la part vital de la ciutat i a vora riu, així
que no deixes de perdre-la de vista, mentre visites el centre històric. Com
quan travesses el Guadalquivir i et trobes a l’altre costat, una torre
fortificada i contemples el curs de l’aigua, abundosa en aquell tram, sembla
que ja navegable des de temps pretèrit des d’aquell punt fins a la mar. També
crida l’atenció la nòria gegantina a la part de la Mesquita i la perspectiva,
des del mateix pont, del palau fortificat o alcàsser dels reis cristians. La
tal fortalesa sembla datar ja des del temps dels romans i, més tard, dels
visigots i que fou baluard dels àrabs en la seua llarga ocupació de la ciutat.
Conquerida, però, per Ferran III, anomenat “el sant” fou reconstruïda i
reconvertida en palau dels reis cristians i acabà en seu del Sant Ofici
–d’ingrata memòria- i en presó. La part, però, més atractiva són els jardins,
d’inspiració evident dels àrabs: amples, verds i amb aigua abundosa. I si ja de
dia són bonics de contemplar, a la nit encara més amb el joc de músiques i
llums, com efectivament tinguérem ocasió de visionar la mateixa nit de la
visita, doncs el tiquet hi donava dret. Així que, al tardet, tornàrem a fer la
ruta cap al recinte històric i, desprès de fer un mos a la plaça enjardinada
que dóna a l’alcàsser i fer la cua corresponent, passàrem al recinte a gaudir
de la festa lluminosa i aquàtica, amb músiques de fons i sortidors que
s’enlairaven i desapareixien, enmig de lluminàries de tots els colors.
Encara
visitàrem, un altre dia i des de la plaça de Colon on ens portà el bus des del
Parador, el barri de Santa Marina, on ens trobàrem amb una majestuosa torre,
anomenada de la “Malmuerta” i des d’allà varem fer cap al palau –millor palaus-
de Viana. L’edifici principal és molt semblant als nostres casalicis –a
Benicarló, la casa del marqués, a Castelló la de la marquesa o a València,
entre altres, el de les Corts o de Benicarló-, però el què crida l’atenció és
el seguit –en varem comptar fins a tretze- de patis enjardinats que hi
conté(n). I és que s’explica en la guia que el tal marquès i els seus
descendents, anaren comprant i annexionant-se els edificis veïns –també
casalicis com el de Viana- i els seus corresponents patis interiors, cadascun
amb característiques, dimensions i vegetació pròpia. Així que els “patis”
cordovesos famosos arreu, tenen dues versions: la popular o de les vivendes
particulars –també en restaurants- i la senyorial del conjunt de Viana. També
el mateix dia ens varem atansar a la casa-museu de Romero de Torres, on
visitàvem la completa exposició de quadres del pintor de “la mujer morena” i ens atansàrem a la placeta on hi ha el monument
a Manolete, matador cordovès famós, amb la vida del qual acabà un “miura” a la
plaça de Linares, crec.
Pel
corregut anàvem trobant esglésies
repartides, que sembla Ferran III manà construir, per tot i encara ara es
coneixen com a “fernandines”. El rei “Sant” gaudeix a Còrdova encara de record
i veneració i el carrer històric principal que mena cap a l’ajuntament –i al
for romà- porta el seu nom. El recorreguérem ja un pèl fatigats i calorosos,
fins arribar-hi i contemplar part dels murs del monument i algunes columnes
gegantines i, desprès de fer algunes fotos, agafàrem un taxi en direcció al
Parador, on dinàvem relaxats i reposàrem tot seguit, en una migdiada
reconfortant, enmig del calor sufocant que feia, tot i què els d’allà ens deien
que allò no era “nada” en comparació al ple estiu. Nosaltres, però, vam notar
la diferència amb Ronda, on al matí de la re-jura teníem tretze graus i
plovisquejava, mentre en arribar a Còrdova ens trobàrem amb més de trenta
graus...
Certament
que la ciutat tenia moltes altres coses a oferir –capelles i esglésies en
quantitat, les cavallerisses reials, la sinagoga i jaciments arqueològics, però
ens varem estimar més passejar pels carrers peatonals del centre, al tardet
quan el sol amainava o pels recintes del Parador, gaudint de la frescoreta i
prenent-nos alguna cosa refrescant. Així concloguérem la nostra estada
cordovesa i, en l’ave, retornàvem a València on ens “esperava” la preparació de
l’encontre d’enguany dels companys de magisteri i és que, de vegades, les coses
s’ajunten totes... La visita a Granada –que inicialment havíem previst
combinar-la amb la de Còrdova i fins i tot Sevilla- es quedà per a millor
ocasió: pot ser a l’Alhambra i els seus conjunts arquitectònics i paisatgístics
li dedicarem un viatge exprés en un proper estiu... Déu ens escolte.
---------------
---------------
10. ELS DIES TROBATS
Havíem sentit a dir, de menuts, a les persones “majors” -sovint ara nosaltres ja som més majors que ho eren ells o elles aquell temps...- que “dia que passa dia que te’l trobes” i és ben veritat. Així que, sense semblar catastrofista, cal acceptar aquella filosofia i ara i en aquest “capítol”, desè i últim de les presents memòries, aniré desgranant – a tall de comiat- alguns testimonis que, fora de l’estructura establerta en el decurs del què m’ha anat passant, recullen algunes vivències del dia a dia...
I)
A la
mar, cada dia d’estiu, quasi bé per
recomanació facultativa...Així que, cada matí, a les vuit en punt a l’aire ens
desperta “Catalunya música”: sentim els titulars –anunciats amb gràcia pels
jocs de paraules: “us despertem amb música i notes d’actualitat- i mentre van desgranant melodies ens vestim i
preparem les coses del bany. Altres anys ens fèiem una bocada i portàvem
iogurts en una nevereta mínima i, una vegada pres el bany ens desdejunàvem a la
vista de tots... Això ens permetia, des de la platja, passar pel poble a fer
les compres de rigor. Enguany, però, hem desistit i desdejunem a casa, de
retorn i anem al poble, si cal, tot seguit.
L’anada
al “Morrongo” ha esdevingut, ja, tot un ritual: primer passem pel diari i, tot
seguit, baixem i aparquem a la vora del Parador: carreguem els bultos –la bossa
de bany, les cadires, l’ombrel·la...- i ens instal·lem a un racó discret a prop
de les roques. I a passejar: són tres viatges, d’anada i tornada per la vora, a
cinc minuts, mitja hora justa. Mentre caminem fem plans per al dia, parlem de
les nostres coses...i preguem –un misteriet i la salve, que ja hem après en
català-. I clar ens trobem amb tota classe de gent, amb predominança ja major:
els que fan gimnàstica en un gran rotgle que, primer, “ocupen” la vora de la
mar passejant en grup i que, de vegades fan algun exercici a dins la mar.
Majoritàriament són dones, encara que s’apunta algun baró, com ara Rolindes. Hi
ha les parelles típiques –com nosaltres, segurament, que també ho devem
semblar, amb els nostres barrets i agafats de la mà...- a qui hem anat traient
noms, com ara els “estirats”, un matrimoni ja major –ell s’assembla a Alfredo
Mayo-, que tot i els anys que ens trobem –també al poble- i algun intent de
saludar que hem fet, no hi ha mans. Solen acompanyar-se d’una addicta, que
tampoc diu res quan et passa pel costat, ni que vaja a soles.
Hi
ha el grup de dones que fan colla al racó de les roques, algunes conegudes de
Tere –Carme, Maria la biciclista...- i que tenen una constància admirable en
prendre l’aigua –per les varius i altres històries?- i enceten converses
interminables. Hi ha una dona grassa, amb dificultats de mobilitat, a la què
varem haver d’ajudar un dia a sortir de l’aigua i, des d’aleshores, es mostra
simpàtica. Hi ha els Rolindes, clar, que s’instal·len al mur: ell fa gimnàstica
o s’uneix a uns passejants –Fernando, nedador ben bé olímpic que voreja el port
cada dia i Pedro de més edat que, cada dia, també s’escabussa i entra cap a
dins-, mentre elles –la dona i la cunyada- passegen com nosaltres, ens trobem i
ens saludem i parlem: els seus fills i els nostres són amics, des del temps del
Sant Crist, quan participaven de l’eucaristia en valencià i ell, en ser mestre,
també és conegut nostre. Ara, jubilat, escriu alguna cosa als media locals, fa poesia en valencià i ha
tingut un gran èxit en una obreta que titulà “L’estel del Collet” i que es
representa tots els anys pels voltants de Nadal.
I
encara ens trobem amb un matrimoni navarrès, ell amb una cama amputada que
apareix carregat amb els arreus de la mar, a buscar lloc, mentre la seua dona
va al mercat o atén els fills i nets que, periòdicament, els visiten quan fan
vacances. O aquell altre de mañicos,
baixets els dos i simpàtics que ens trobem també tots els estius. O els bascos,
encara que últimament fan un altre horari i a prou penes els veiem: sembla que
s’han tirat més a la “Mar xica”. Abans, però, ens instal·làvem a prop i férem
bona amistat fins al punt de portar-los un dia a la sènia i ells ensenyar-nos
també la casa que tenen a prop de la plaça dels Maestres del Temple. Un detall
significatiu era que, amb els fill i amb els nets, els sentíem parlar en èuscar
i els varem felicitar per conservar la seua llengua.
Hi
ha, també, gent què ha anat desapareixent i no ens la trobem: tal és el cas de
Pepito, conegut de Tere per ser del poble i també la seua dona, encara que no
l’acompanyava mai perquè sembla estava delicada. Ell també tingué algun episodi
de cor, l’intervingueren i deixà de nedar com un peix i només es passejava
amunt i avall, per la vora. No hem pogut aclarir la seua absència, tot i que ho
hem intentat. Havia estat mariner, Pepito –que era cosí de mossèn Tomàs, segons
ens digué- i entenia això del temps: cada dia ens feia el pronòstic i fins i
tot si estava núvol, anunciava que milloraria si, a l’horitzó, el sol treia
“l’ull”. I això ens ha quedat de referent, quan al matí veiem núvol, Tere mira
si el sol vol treure “l’ull”... Com
tampoc hem trobat enguany a aquella senyora geperudeta que, tot i la seua
limitació, matinava per passejar amb bastó –i sovint acompanyada del marit o
d’una filla o neta-. El marit estava també delicat i havia perdut un ull, però
passejava i nedava i la filla que els solia acompanyar s’havia quedat vídua i
patia també algun episodi cancerós. Vivien a Bilbao i tenien casa també ací,
però no els hem tornat a trobar. Tampoc hem tornat a veure al “caragolí” –ja se
sap, als pobles tot són malnoms si vols entendre’t-. L’Agustí havia estat mariner i era un
excel·lent nedador, tenia una conversa agradable i era, també, conegut de Tere,
del poble: ell ens donà la pista per sortir de l’aigua, un dia que els corrents
de la platgeta, dins del port ens dugueren al far i cap a fora. Jo em vaig
espantar i en vista que no podia traure a Tere cap a la vora, vaig cridar
socors i ell, que estava a les roques, ens digué que tranquils i que ens
deixàrem portar pe la corrent, donar la volta al far i atansar-nos a les roques
per l’altre costat...com efectivament férem i poguérem eixir amb alguns
esgarranys a les cames.
En
donar-li les gràcies, Tere el reconegué i ens explicà que és freqüent la
presència de corrents a la platgeta, tot vorejant el port i que si et descuides
te s’emporta, com ens passà a nosaltres...i a ell també, encara que la seua
experiència de bon nedador ho superà fàcilment. Ens trobàvem sovint a l’Agustí,
que ens explica`un dia el moment difícil pel què passaven, amb ocasió
d’haver-se-li diagnosticat al seu net, una deficiència mental, tot i que lleu.
També sabérem que la seua dona patia dels pulmons i que s’havien comprat una
caseta a Càlig, al mig del camp. Encara el vèiem de tant en tant, fins que ha
deixat de baixar a la mar, tot i el deler que com antic mariner, tenia.
Justament per aquell temps i en col·laboració amb algú que li redactà les seues
vivències compràrem un llibre sobre la gent de la mar, a Benicarló.
II)
Benassal
s’ha convertit en un ritual, des que faltà la mamà, per a mon pare. Així amb
Pepe i des de feia uns quants anys hi pujaven els dos i jo solia anar a
portar-los i a tornar-los, habitualment passant per Benicarló a l’anada. Ara,
en morir-se Pepe, vaig jo d’acompanyant: em resulta un pèl feixuc per la rutina
i la limitació de moviments i pel fet de deixar a Tere ni que siga uns pocs
dies, bé que ens ho combinem amb els fills i amb Rosita, l’amiga nostra. Ja són uns quants anys i es va repetint
l’esquema: des de mesos abans, el papà fa les primeres “gestions” amb els de la
Caixa Rural, que són els qui patrocinen l’estada a un preu raonable. Desprès ve
el contacte telefònic de mon pare amb els de l’hotel, recordant-los que ens
deixen lliure l’habitació des de la què es veu el poble d’Ares...Finalment
l’anada, precedida per uns dies d’estada a Benicarló i el “desfici” de no fer
tard el dia de la marxa. L’itinerari habitual és Vinaròs, per la general cap a
Morella, la desviació per Catí, l’accés de la de Vilafranca i, trencant per
Benassal, la pujada a la Font. I el ritual de l’arribada, les salutacions als
que ens hi trobem i als de la recepció i instal·lar-nos a l’habitació, amb la
baixada subsegüent al menjador a sopar.
Val
a dir que es menja bé a casa Roig, ja des del matí amb una oferta variada de
dolç i salat i fruita en abundància, a més del cafè amb “lleit”, com encara ho
diuen als pobles de l’interior: efectivament, des de menut a Ares és com ho
sentia dir jo a les dones amigues de ma mare: “lleit” –o “lleyt”?-. I això em
fa pensar en com la nostra llengua s’ha mantingut gràcies a la gent senzilla i
encara et trobes paraules de ressonàncies jaumines –com en el cas de “lleit”,
que recorda, un “feyt” emblemàtic: el “Llibre dels feyts” del rei en Jaume. El
dinar, altrament, sobrepassa el esmorzar i esdevé quasi bé pantagruèlic: tres
plats, encara que el primer ja siga prou complet, com quan hi ha paella. Doncs
no, tot i els trossos de carn que acompanya l’arròs –molt gustós, per cert-, hi
ha un segon, amb gambes per exemple i un tercer de formatge i pernil...I això
es repeteix al sopar: bullit –boníssim-, peix i novament “fiambre”. I clar, amb
una marxa semblant, cada dia, et “poses les botes”...Sort en tenim dels
passejonets al Rivet –“Rivet” no “Riuet”, per cert i no és l’únic referent del
català oriental que et trobes a les comarques del nord de Castelló- i de
l’aigua que es beu amb generositat en accedir a la Font, cada dia, dues
vegades: tres gotets, quatre...Sort i excusa perquè el papà –que la sap tota-
s’escuda dient que l’aigua de Benassal “menja” molt...
Bé i
les passejades que no són tantes, doncs no hi ha més camí a fer que cap a Culla
i per la pròpia font. Camí de Culla es troba el “Rivet”, un paratge natural
protegit amb roures centenaris i una fauna d’aus i rèptils que es veuen poc o
gens, però que el cartell anuncia la seua existència. Allà és parada obligada
als brancals del fons i a l’ombra dels roures, la xarradeta amb qui et trobes i
ja el segon dia anem un poc més enllà: a la font i mas de la Pinella –indret
d’un antic pinar, segurament, i nom comú a altres indrets, com Ares-. Allà hi
ha lloc, també, per a descansar a l’ombra, ara d’unes moreres i d’una figuera
que, quan coincideix la nostra estada amb uns dies més tard, fins i tot en
podem menjar algunes... de figues. Des d’allà ja es veu Culla i pot ser
Benafigos, a més de les hèlices d’energia eòlica, del terme de Castellfort, a
un pas de l’església romànica de Sant Pere, un dels pocs exemplars de què
disposem a terres valencianes, ara en un paisatge “decorat” pel suposat
progrés. I Ares que ja es veia des de la Font i es veu de per tot arreu i les
dues moles: la d’Ares i la del Vilar.
Al
tercer dia i si el papà es troba en ànims, encara fen un trajecte un poc més
llarg –fins al km. 8- i fins i tot provem d’arribar a les roquetes, un lloc on
es descansa bé al recer d’unes roques a la vora d’un camí, que es desvia de la
carretera i pensem que deu menar cap a alguna granja o antic mas: allà hi
arribaven habitualment Pepe i mon pare i on es preparaven unes pedres que feien
de seient, que encara hi són i ell s’encarrega de recordar-ho. Encara un any
passarem d’allà camí de Culla, però tant la carretera –estreta i amb poc d’arcén- com les costeres fan desistir de
seguir. A Culla has d’anar en cotxe, com un férem un any...
I
poc a poc –els anys no perdonen- l’anada a Benassal es fa més feixuga: els
passejons es van fent més curts i la pujada a la font més problemàtica.
Efectivament, hi ha dies que el papà no es mou del recinte de l’església, on
per sort hi ha una placeta que permet estirar les cames... o, com a molt, pugem la costera de Novella, fent un
descansonet al pedrís de la tanca del restaurant i, ja com una quasi
heroïcitat, arribem a la “mitja lluna”, on és obligat reposar una bona estona
als bancs que hi ha. L’arribada al “Rivet” s’ha acabat i no diguem a la font de
la Pinella, o a les “roquetes”, camí de Culla. També la pujada a la font s’ha
restringit i no anem, com abans, de retorn de la passejada del matí. Ara i a
tot estirar, quan per la vesprada visitem la mare de Déu, a la capelleta dels
Desemparats, pugem a la font, ens prenem uns gotets d’aigua, descansem una bona
estona i cap a l’hotel. I encara gràcies, perquè hi ha algunes persones d’edat,
que les trobàvem els anys passats i ara ja no hi pugen –o han faltat, no ho
sabem-, com el pare de l’amiga de Marc, Teresa Llabata. O Dn. Pasqual, el
manescal d’Albocàsser o Dn. Isidoro Andrès...
Justament
el primer any de pujar a la Font d’Ensegures, Enrique pare de les xicones de
recepció i aleshores encarregat, m’informà d’ambdues persones que havien estat
l’estiu anterior: de Dn. Pasqual em digué que anava en cadira de rodes i de Dn.
Isidoro que havia passat uns dies a l’hotel amb la seua esposa Isabel. I em
vingué a la memòria com caminava d’apressa el manescal, que jo recordava del
temps d’Albocàsser –crec que era de Vila-real-, amunt i avall, anant als seus
quefers i saludant tothom, perquè lògicament en un poble agrícola, tot eren
clients seus, perquè a cada família hi havia algun animal i encara que la meua
relació amb ell no fou com la de José Maria el jutge, amb qui compartia
hostalatge a la fonda de Félix, em queia bé i en tinc molt bon record. De Dn.
Isidoro ja n’he parlat a abastament i mantinc bona relació i contacte amb la
seua vídua, Isabel, i ves per on, amb Fernando, fill segon –tercer comptant
Mabel, la filla major-, de pura casualitat, en haver-li llegit una
col·laboració a la revista d’Hª Moderna de la Universitat de València, on també
apareixia alguna cosa de Mestre, que m’interessà en relació a Climent.
I a
esperar un anys més, perquè si bé resulta fins i tot feixuga, l’estada a
Benassal, esdevé un motiu de conversa i d’esperança per a mon pare, que encara
a l’hivern, apareix allò de que “qualsevol dia haurem d’anar a preguntar si
l’hotel Roig obre per l’estiu...” I encara que no òbriga sempre podem anar a
“los Pinos”, l’altre hotel de la Font... Déu faça.
III)
El
dia a dia d’un jubilat pot no
assemblar-se gens –o sí- al d’una persona en actiu. Evidentment hi ha
diferències, la major de les quals és la de no haver de “fitxar” i,
subsegüentment, la de no restar sotmès a un determinat horari ni a una
disciplina de calendari estricte. Així, un –o una- pot no llevar-se tan d’hora
–encara que l’hàbit de tants anys de matinar i l’edat, fan que es dorma menys-
i gaudir de llibertats com la d’emprendre viatge entre setmana o, en el nostre
cas- de fer escapades més llargues a Benicarló –de divendres a dilluns, per
exemple-. Fora d’això la “responsabilitat” que un –o una- s’imposa pot fer que
la dedicació a una determinada tasca –en el meu cas l’ Anuari de Psicologia, o
l’affaire Climent o l’atenció diària
al blog...- esdevinguen més constants
i denses de contingut, justament per disposar de més temps...Encara que això
–disposar de més temps- és més teòric que real: efectivament quan mon pare es
jubilà, acostumat com estava a dedicar tot el seu horari –de matinada encara de
nit a vesprada de nit fosca, inclosos els matins dels diumenges!- es dedicà
intensament al trosset de Montornés –hortet i jardí-, a les seues habilitats de
“manetes” –es muntà un talleret als baixos de la casa- i a ajudar a la mamà en
les tasques domèstiques. I em deia, en preguntar-li jo com li anava la
jubilació: “no tinc temps de res, Marquitos”. “Com”? inquiria jo: “ara que no
tens que anar a la fàbrica, no tens temps de res?”. I ell m’enumerava la
quantitat de coses que feia i les que volia fer i no arribava.
Doncs
ara l’entenc, perquè des que estic jubilat... tampoc jo tinc temps de res. I és
comprensible perquè, en disposar de “tot” el temps, et proposes abastir aquells
projectes als quals en la situació anterior d’actiu no podies sinó encetar-los
–llegir, escriure, investigar...- I ho fas amb tanta il·lusió i amplitud –i
candidesa- que acabes no arribant on t’havies proposat. Altrament, com que la
“fama” dels jubilats és la què és, sempre et cau alguna comanda: “ara que estàs
jubilat...” –et diuen- i et van atribuint tasques: la direcció de l’Anuari, la
presidència del Fòrum Europeu al País Valencià, col·laboracions diverses als
mitjans, revisió de materials i projectes...I com que, tot i la condició d’
“expert” en el tema de l’aprenentatge, encara no he “aprés” a dir que no, vaig
acumulant encàrrecs...Si a això s’afegeix que un encara té alguna inquietud
intel·lectual, va generant iniciatives –ni que siguen menors, com el cas
d’UNITS- o fent-se còmplice d’altres –com la de la nova associació de
professors jubilats de la UVEG-. I clar arriba un moment que “no tens temps de
res...”
I
per a mostra un botó: a les 8.30 –hora més que prudent- del matí, amunt i
desprès d’esmorzar cap a la Facultat, si no haig de passar per la fotocopiadora
o pels bancs...I allà a obrir l’ordenata, afegir del pendrive els materials que duc de casa –cartes als diaris, textos
revisats i col·laboracions vàries-, donar-los eixida i obrir el correu, amb una
trentena d’e-mails diaris –o centena
o centenes, si fa dies que no ho faig, com després de vacances-. Això m’ocupa
molt de temps, perquè tinc el costum de contestar-los tots, a més dels què, per
pròpia iniciativa faig tramesa i dels què periòdicament he de preparar –com els
de publicitació de l’Anuari, els relatius al blog i els que per alguna causa “perduda” –per més que justa, clar,
com el cas de la conducta genocida i cínica d’Israel, que no passa dia que no
se signifiquen-. A més cal anar revisant l’agenda o directori per porgar i
actualitzar. L’ordenata, a més, té les seues coses i haig d’acudir al bo d’Hugo
-el becari de Peirò- o a Miguel Àngel –l’administratiu- o a Imma –de tècnica d’Erasmus- per solucionar les “pegues”
informàtiques i de tant en tant, les revisions adients per afegir memòria o
atendre alguna incidència major. Altrament i tot i que no en soc afeccionat,
l’accés a internet es fa
indispensable i he hagut d’obrir una carpeta de “favorits” amb webs d’interès.
I així em passa pràcticament el matí, amb algun intermedi per baixar a prendre
alguna cosa al bar de la Facultat, passar per la secretaria del departament,
fer una escapada a Publicacions o passar-me pel departament d’Hª moderna, pel
tema Climent.
Això
sense comptar amb les “visites” o les “salutacions”. De les primeres en tinc
poques, clar, sobre tot en deixar la docència del CAP, però alguna en ve, com
ara una companya d’estudis de Paco Gràcia, que s’ha quedat sense feina –en una
mena de consultora d’organització de centres- i volia presentar-se a oposicions
de secundària. La vaig atendre amb gust, donant-li la meua perspectiva del
tema, li vaig oferir la meua documentació del CAP i la vaig adreçar a algú de
la Inspecció –Vivas i Àvila- que feren aquella oposició i a Vicent Bueno, que
coordina els serveis psicopedagògics i, un cert temps desprès, el propi Paco em
deia que l’havia “convençuda” fins al punt d’estar estudiant de valent...Tant
de bo. També he hagut d’atendre a una antiga alumna, que em buscava per la meua
condició d’inspector d’educació, en demanar-me parer per a l’escolarització de
la seua filla i em localitzà a la Facultat. Certament la Mònica ha madurat,
perquè era una estudianta fluixeta i xerrava pels colzes, de manera que vaig
haver de cridar-la a l’ordre, en més d’una ocasió. Ara m’han visitat ella i
Amèlia, aquesta última del Pràcticum
i les he animades a les dues, oferint-los materials i convidant-les a
col·laborar en l’Anuari. Veurem en què queda la cosa, perquè Mònica volia fer
la tesi, encara que no ho té gens clar i vaig fer un primer contacte amb Manel,
de Bàsica, de qui m’he fet bon amic i col·laborem en Units i en algun projecte
d’investigació subvencionat per l’AVL.
Més
dinàmic és el contacte diari amb la gent del departament, encara que faig vida
“retirada”, però Oto no deixa de fer-me comandes quasi diàries: que si
localitzar a Isidre, el secretari de la SVP, que si parlar amb uns i altres pel
tema de l’Anuari, que si ha arribat la subvenció, que si l’anada a tal o qual
congrés...les despeses del qual, lògicament, faig trasllat a Ismael, el
tresorer...I de tant en tant apareix Peirò, amb el què m’uneix bona química i
que ens saludem amb afecte, tot i estar jo despenjat del tot –o quasi, perquè
encara soc membre de la Unitat d’Investigació que ell comanda i ara és un institut
universitari –IDOCAL-. Fora d’això i d’alguns contactes esporàdics amb
l’administratiu, Miquel Àngel –que em demana assessorament en el tema del
valencià- o la Imma de l’Erasmus o a
secretària del departament –Lucia-. O MªÀngels o Mª Jesús o...També he
acomboiat als becaris i doctorands de fora envers l’Anuari: ja tinc dues
col·laboracions, una de Cristina, una eslovena que ja parla un castellà
impecable i comença a dir alguna cosa en valencià, gràcies a la meua
insistència. I l’altra de la meua companya de despatx, Gossia, la polonesa que
Oto –com a cap del departament- em demanà compartir espai, donada la
precarietat de lloc. També he convidat a Lucas, un argentí que fa la tesi i
l’he obsequiat amb un número d’OGE –la revista del Fòrum d’administradors-,
dedicada al liderat transaccional, que sembla l’està treballant. També estic
prou damunt d’Hugo, el becari xilè de Josep Maria i doctorant, que em trau de
compromís en l’ordenata dia sí i dia també i amb Violant pel tema de l’Anuari,
doncs és gràcies a ella que portem un control estricte de la dinàmica de la
publicació. Encara que, lògicament, passen dies que no veig a ningú, fora de la
polonesa que Oto em posà al despatx i no cada dia, perquè també fa viatges i té
ocupacions i cursos.
En
general, però, estic relacionat encara que independent i això em dona llibertat
alhora que em manté socialitzat, que per a un jubilat no és poc.
IV)
La lectura sempre ha estat una de les
meues aficions -no sempre reeixida, pels horaris ajustats- i ara semblaria que
la cosa pren una altra dimensió, per la condició de jubilat, encara que amb la
vista més disminuïda. El cas és que he començat a rellegir materials de la
carrera i un dels primers exemplars ha estat el llibre de Díez Blanco, La Filosofía y sus problemas. Ja al seu
temps m’havia semblat un tractat interessant, perquè no era a l’ús, més bé i
sense ser un llibre de divulgació, donava una panoràmica de la filosofia actual
i alhora implicada en la resta de sabers, ciència inclosa, a més d’incorporar
gràfics i esquemes originals i didàctics. I, tot i ser una edició de l’any 60,
conserva tota la seua actualitat. Així que he rellegit amb gust el seu
contingut: el concepte de la Filosofia, la Lògica, la teoria del Coneixement,
la teoria de la Ciència, l’Ontologia, l’Antropologia, la Teodicea, l’Axiologia
i els valors...I m’ha agradat trobar la “tècnica” empleada –aleshores i ara- de
subratllar frases, ombrejar paraules, seleccionar marges sencers amb claus...I
curós com sembla que era jo d’estudiant i jove mestre, els subratllats estan
fets amb regla (!), costum que ha he oblidat ara, clar, per les presses, per no
trobar-ne una –de regla- o per estar llegint en un lloc sense taula, per a tal
menester. No cal dir que en fer la relectura, tot i respectar els subratllats
antics, n’he afegit alguns de nous, ara encerclant els noms propis: Gorgias,
William James, Descartes, Kant. Locke, Hume, Stuart Mill etc.
Un
altre llibre “repassat” ha estat el Dante Morando, amb el títol estricte de Pedagogia, tot i tractar-se d’una
història del pensament pedagògic des de l’educació preclàssica a la pedagogia
contemporània. I resulta curiós que parle de “la crisi actual” un llibre editat
en 1953 –el meu exemplar és de 1961-...És que sempre n’hi ha hagut de crisi? De
pensament i d’ideologia al menys, pel que sembla. Hi tornaré, però, perquè no
es tracta d’un llibre convencional d’història, sinó de reflexió i crítica de
sistemes i teories i la seua contribució al progrés de la ciència pedagògica.
Fora
dels manuals que vaig recuperant, hi ha també la lectura d’alguna monografia,
com ara una de Claperède –La Escuela y la
Psicologia Experimental- que, curiosament, no és meua ni de Tere, sinó de
propietat de Dn. Tomás i Dª Conxita, els seus oncles. Sembla que, pot ser
encara de nuvis, li vaig deixar a Dn. Tomás un llibre –no recorde ara quin- i
en reclamar-li’l algun temps desprès i no trobar-lo, em tragué el Claparède que
aleshores em vaig limitar a fullejar i ara he llegit amb cura. Per començar,
l’edició és de 1930, com una monografia de la Revista de Pedagogía Contemporánea, prologat pel seu director, Lorenzo
Luzuriaga. De segur que es tracta d’un dels nombrosos llibres de la biblioteca
d’aquell mestre de la República que fou Dn. Tomás Gozalvo i que, per
intel·lectual i esquerrà –de bona persona no en cabia més- fou depurat i
s’hagué de dedicar a fer d’oficinista d’una empresa, a Benicarló. mentre a Dª
Conxita –una santa-, l’esposa d’un represaliat, se la foragità a Sueras, un
poble perdut a l’alt Millars, on els anys quaranta s’accedia amb molta
dificultat. Així el matrimoni –els del règim tan catòlics- visqué separat una
colla d’anys...Bé la cosa seria llarga i ja l’abordaré en un altre moment.
Ara
m’interessa ressaltar algunes “sorpreses” de la monografia de referència o,
millor, del seu context. Per començar en la contraportada es publicita la
Revista i s’informa dels components del consell de redacció i dels
col·laboradors, dels objectius de la publicació, de les seccions de què consta,
de la periodicitat i del preu...Sobta que, tot i l’obscurantisme de la
postguerra i la manipulació afegida de la dictadura, encara em sona algun dels
noms més il·lustres: a més de Luzuriaga, hi ha Américo Castro, Martí Alpera,
Emilio Mira, Zulueta i alguna dona, com Margarita Comas. Però és que entre els
col·laboradors hi ha noms emblemàtics, com ara Adams, de Londres, Adler de
Viena, Claparède de Ginebra, Cousinet de Sedán, Decroly de Brusseles, Dewey de
Nova York, Kerschensteiner de Munic, Kilpatrick, també de Nova York,
Lombardo-Radice i Montessori de Roma, Parkhurst també de Nova York, Piaget de
Nuechâtel, Simó de París, Spranger de Berlín, Stern d’Hamburg, Washburne de
Winetka, Watson de Gales, Vasconcelos de Mèxic, etc. Increïble. Hi ha hagut
alguna època, en la història de l’educació, amb figures tan eminents? L’actual
no, per més que hi ha tant d’expert pel món –o que es creu ser-ho- i el més
important: als anys trenta –en la República clar- el nivell intel·lectual i
aplicat de la ciència i la pràctica pedagògica fou extraordinari, de tal manera
que crec que a hores d’ara, no l’hem arribat a aconseguir. Quin no seria,
doncs, si no s’haguera interromput per l’assalt al poder democràtic, dels
militars al 36?
La
monografia de Claparède es troba prologada –com he dit- per Luzuriaga, que
glossa la figura d’aquell eminent teòric i pràctic de l’educació, amb estudis
de medicina i de família protestant francesa que hagué d’exiliar-se a Suïssa,
per les guerres de religió –Senyor!- del seu país. Fa, a més, un resum del
pensament –psicologista- del director de l’institut J.J. Rousseau de Ginebra i
descriu el seu pragmatisme, en tres grans capítols: la concepció de l’escola
activa –centrada en l’alumne i els seus interessos-, l’escola a la medida
–individualment i social- i el paper del mestre. No cal dir que la seua lectura
m’ha complagut i ensenyat, tot i no compartir algunes de les afirmacions del
mestre, especialment en relació a una certa prevenció envers la igualtat de
gènere, quan diu que “los niños y las
niñas no tienen idèntico espíritu” (pàg. 83), encara que reconeix tot
seguit que “...Ciertos processos
psíquicos evolucionan... en el mismo sentido en los niños que en las niñas...”
(Ib.) i palesa que resta molt a investigar i denota les aparents
“contradiccions”, com quan es troba que els nens són més aficionats a la poesia
que no les nenes...Segurament caldria esbrinar millor el seu pensament al
respecte i, en tot cas, jo també soc de l’opinió –contrastada amb les dades
d’investigacions personals i extretes de la bibliografia a l’ús- que elles –les
estudiants- no és que siguen iguals a ells –els estudiants- és que són més. I
fora d’alguna matisació de singularitats –pensament abstracte, dimensió
lingüística...-, les xicones obtenen millors resultats escolars, més constància
i millor capacitat de feeling comunicatiu i social.
Fora
d’això Claparède en diu de l’alçada d’un campanar, quan denuncia que la
pedagogia encara ha de fer –als anys vint!- la seua revolució, com l’han anada
fent la medicina, la biologia, la filosofia, la física...I encara estem igual
–o pitjor!- al cap de quasi cent anys, perquè els intents iconoclastes dels
Reimer i els Illich han quedat en no res i els sistemes educatius es tornen,
cada vegada, més convencionals, ni que s’apunten a les tecnologies punta i la
clau –segons jo ho veig- està en el conservadorisme –majoritari, que no
exclusiu, clar- del professorat, a la manca de líders o profetes que qüestionen
el sistema i a la teorització excessiva o fugida d’estudi de les investigacions
en educació. Tot això acompanyat d’un autèntic terror de les autoritats
polítiques a atorgar la necessària –i constitucional, per a més inri- autonomia als centres, perquè els
comunitats educatives funcionen amb projectes propis i implicació de tots els
seus components. Sense menyscapte, clar, d’avaluar-ho amb perspectiva i
responsabilitat compartides, no només amb proves estàndard, quasi exclusivament
instruccionals...
V)
Quasi
cada dia de l’estiu, en tornar de la
platja, passem pel davant del xalet de Dª Conxita i Dn. Tomás, els oncles
de Tere, i mirem per si hi ha algú. Només en comptades ocasions els d’Alacant
hi venen uns dies i, aleshores, ens deixem veure i passem una estona
junts...Aquells oncles –parents de la tia Maria Teresa- suposaren un
recolzament inestimable per als estudis de la meua esposa, per les classes
puntuals que li donaren, els llibres i materials que li facilitaren i l’ambient
de saber que es respirava en aquella casa. Tot i això Tere li deu els estudis a
la tossuderia de la seua tia Maria Teresa que, tot i necessitar-la molt a casa
i a la botiga, s’entestà en que fera la carrera de mestra. De tal manera que en
un moment determinat quan Tere es cansà de l’acadèmia, del treballs, de les
lliçons i de les anades a Castelló amb el subsegüents ensurts i li digué: “tia,
jo no vull estudiar!” Ella contestà amb un “Quèeeee?” contundent i li’n digué
unes quantes, de manera que Tere no tingué altra alternativa que abandonar la
idea i continuar els estudis...Els oncles, però, influïren aconsellant-la i
orientant-la, de manera que Tere arribà a ser millor alumna que les mateixes
filles de Don Tomàs i Dª Conxita: el cas és que sovintejava la seua casa,
accedia a la nodrida biblioteca –amb Carmencita la major-, ja des de menudeta
anava els diumenges a dinar i escoltava les converses dels majors, convidats
amics de la casa que parlaven de tot, gent inquieta i sabuda. A més hi vivia de
fadrí allà mateix Don Remigio, el germà de la tia Conxita, metge que visitava a
la planta baixa i això també hi comptava. Perquè la pròpia tia Conxita, mestra,
havia fet, a més, la carrera de piano a Barcelona, mentrestant el seu germà
estudiava medicina i sembla que estigué becada a París...Així que a aquella
casa se sentien peces de Chopin, Litz, Beethoven... a diari, interpretades per
Dª Conxita. Això féu que Tere anara despertant a la vocació musical i la tia
l’anava preparant durant el curs i l’acompanyava a València a examinar-se
-lliure, també- a aquell Conservatori.
Això
fou desprès del calvari que els del Movimiento
els féu passar a aquell matrimoni, desterrant-la a ella a un poblet del Millars
i a ell separant-lo de la docència per rojo.
D’aquesta manera el bo de Don Tomàs hagué de buscar-se la vida i es col·locà d’
“escrivent” en una empresa de Benicarló, bé que per les nits obrí una acadèmia
als baixos de casa i tenia ple de gent de tota edat i condició, fins i tot
opositors de magisteri i d’altres. Dª Conxita també li ajudava. I encara que el
treball a l’oficina i l’acadèmia li deixaven poc de temps per a la vida social,
intentà –portat del seu esperit “republicà”- posar en marxa un casino, on la
gent es poguera trobar i llegir, però en va: ja s’encarregaren els franquistes
–amb “el barbes” al capdavant- de boicotejar la iniciativa i la cosa quedà en
res. Com a Benicarló, poble beato
confés, havia d’obrir-se un local social...com el de Vinaròs, poble liberal i
de progrés? De cap manera, així que l’alcalde –que feia de manescal sense
ser-ho, amb el títol del seu germà-, altrament conegut com “el barbes”, li
barrà el pas. Tot i això aquell mestre de la República i del pla professional
–el millor pla d’estudis de magisteri de tots els temps- gaudia del respecte
dels benicarlandos i tots sense excepció el coneixien com a “Don Tomás”.
Aleshores les filles es feien majors i, segurament, de resultes de l’estada de Carmencita
a Saragossa on estudiava Ciències, conegué a un jove tinent de l’Acadèmia, es
posaren a festejar i, finalment, es casaren. Així un republicà convençut –i
vençut per la revolta militar- es trobà de sogre d’un militar –coses de la
vida!- Sort que Adolfo és una bona persona i la relació amb Don Tomàs sembla
que ha anat bé, fins i tot em ve al cap que, en una ocasió, el gendre ens
ensenyava orgullós la col·lecció de les obres d’Ortega –el dimoni per als
franquistes- que li havia comprat al sogre, amb motiu d’algun aniversari o
onomàstica, per obsequiar-li-les. Justament són els qui es d’esperar que faran
una escapada, com tots els anys, a la casa de Benicarló, pel davant de la qual
passem sovint. Però la forta vinculació a Alacant, on s’ estabilitzaren, per la
destinació d’Adolfo i la plaça de la dona que acabà fent magisteri -i els fills
que s’han casat allà- fa, cada vegada, més problemàtica la seua estada a
Benicarló.
Mentrestant
Tere hi freqüentava la casa dels oncles, per la música i les consultes dels
estudis i en una ocasió, estant Tere a Castelló, fou el pare Vicent el qui anà
a Don Tomàs a demanar-li materials per a un treball sobre Oceania, que Don
César, el professor de Geografia, havia manat. I, clar, trobar fotos i textos
d’Oceania no era fàcil, però el pare sortia de casa dels oncles carregat de
revistes i llibres, que li anaren la mar de bé a Tere, per fer el treball. I
encara el bo de Don Tomàs, amb l’adveniment de la República, vull dir de la
democràcia –senyor quins lapsus linguae
per a un psicòleg!- s’aventurà a demanar el reingrés al cos de mestres i ho féu
a València. La seua situació, però, era tan singular que la funcionària semblava
no aclarir-se en la confecció de l’expedient i el propi Don Tomás hagué d’
“ajudar-la”. Així “recuperà” la seua carrera, tornant a fer de mestre a una
escoleta unitària dels afores de València, a l’indret conegut com a Marxalenes. Sortosament, al curs següent
obtingué destinació al mateix Benicarló i pogué tornar a fer vida familiar i es
convertí en company de Dª Conxita, mestra ja del “Marqués”[1], desprès de l’exili de
Sueras i el pas per l’escola de Peníscola.
El cas és que Don Tomàs arribà a gaudir d’una vida pública intensa, doncs l’acomboiaren per
presentar-se a les llistes del PSOE –com a històric militant socialista- i
ocupà la regidoria de cultura, amb gran respecte i consideració de (quasi)
tots, doncs era l’únic membre del consistori a qui tots s’adreçaven com a “Don
Tomàs”. Altrament la seua imatge física era singular, sempre amb la pipa al
llavis –sovint apagada- i els seus cabells abundosos i blancs, clar. Encara –i
ja ben bé a prop dels vuitanta- tingué el coratge de “matricular-se” de
sociologia a la delegació local de la UNED, amb notes brillants –matrícules- i
val a dir que, segons li confessava a la filla, Carmencita –la dona d’Adolfo,
el militar-, més enllà de les referències bibliogràfiques recomanades pel
professorat, Don Tomás “tirà mà” de la seua històrica biblioteca i desempolsà
els llibres que ja havia consultat en temps. Finalment i ja amb els vuitanta
fets i amb problemes seriosos al ulls, s’ho hagué de deixar, amb l’amargor de
perdre a Dª Conxita i, al poc de temps, ell mateix acabar la seua atzarosa
existència, deixant una emprenta inesborrable com a persona, ciutadà i mestre
reconegut.
VI)
Trobar-se
la família ha arribat a ser com la
conjunció a l’univers de determinats astres: ja és difícil coincidir i això que
no som més que cinc -Tere i jo i els tres fills, Marc Vicent, Mª Rosa i Pau-.
Finalment avui, en ple estiu, ens hem reunit a la senieta de Benicarló, abans
que el major retorne a Barcelona, la xicona es reincorpore abans d’hora –les
servituds de ser càrrec directiu- a l’escola i Pau aborde la preparació
d’oposicions de secundària –cicles-, ara que sembla s’ha decidit. Convidava
Marc Vicent, agraït perquè tots hem prestat alguna col·laboració en el tema de
la casa que té llogada a València: Mª Rosa es desplaçà i quedà en la llogatera,
nosaltres els pares ens ocupàrem de substituir el vell frigorífic per un de nou
i Pau desallotjà el pis de mals endressos. Així que ens hem anat a dinar al
port de Benicarló, a una pizzeria i hem estat la “mar” de bé, menjant pasta
–pizza, lasanya, canalons...- amanida amb unes bones ensalades i tot “regat”
amb vi blanc, gasosa cervesa “sense”...i aigua, perquè en la beguda tenim
divisió d’opinions. Ho hem passat bé i ens ha complagut la conversa i la
companyia, desprès de contactes esporàdics i no coincidents, perquè ells a
Benicarló van venint, però espaiadament: Mª Rosa, per exemple, s’està amb sa
mare mentre jo faig de fill portant, a mon pare a Benassal. A Benassal o a
Ares, els xicons també s’allarguen i em relleven a mi alguns dies, a més
d’acudir a la senieta: Marc Vicent en estades més llargues, bé que combinades
en escapades a València, Xàtiva o Turballos.
I
Pau, en esporàdics caps de setmana o en alguna estada excepcionalment un poc
més llarga, per ajudar-me en atendre el jardí o alguna feina més feixuga
–traure el pou, netejar la bassa, reparar alguns desperfectes...- Perquè clar,
cada fill té una “especialitat”: Marc Vicent i Mª Rosa tenen més tirada a
ajudar a sa mare a la cuina i en temes domèstics i els moments d’esbarjo els
dediquen, la xicona, a fer esport i anar en bici pel terme i Marc Vicent a
llegir què és la seua dèria total, sempre carregat de llibres als viatges i amb
una tona –o més- a casa seua a Barcelona, on ja no li’n caben més. Mentre Pau
fa excursionisme o tecleja el piano mecànic...
Fora
d’això el dia es completà amb la cantada d’havaneres en plenes festes de Sant
Bartomeu, a la què portàrem també a Rosita, l’amiga de Tere i a la què, enguany
ens acompanyà Pau, també: Mª Rosa ja s’havia posat en viatge cap a València i
Marc Vicent preferí quedar-se a casa llegint... per variar. La cantada
d’havaneres és –per al nostre gust- dels pocs espectacles populars, civilitzats
i agradables, enmig dels sorollosos concerts que hem de suportar fins a la
matinada, dons se senten de tot el terme, atesa la càrrega decibèlica bestial,
sense la qual sembla que no hi ha festa...O els bous a la mar, on de tant en
tant algú se n’ofega per la burrera dels brètols, que no assosseguen si no és
fent-ne alguna de grossa, infringint patiments innecessaris i injusts a
l’animal. Ara els bous de carrer que, amb l’excusa de la tradició, a Catalunya,
s’han salvat de la prohibició que afecta a les corregudes de plaça, també es
troben al punt de mira dels antitaurins, que han començat a qüestionar-los. No
crec que se’n sortiran, perquè a més de l’espanyolisme tronat que abunda per
tot arreu, a les terres de l’Ebre –com a bona part del País Valencià- el costum
es troba del tot implantat. Com a mínim, però, s’haurà d’anar amb més compte en
no martiritzar els animals.
Així
que ens plantàrem a la platja del Morrongo, ja de nit fosc, amb les cadires
d’anar a la mar i ens instal·làrem, com tots els anys, a la sorra enmig de la
gent: un any més i en van... quants? I clar, la similitud d’esdeveniments els
fa més propers en el temps: per exemple sembla que no ha passat un any –o dos o
més- de l’anterior concert d’havaneres, en canvi el Nadal passat es veu molt
més lluny...I com tots els anys les havaneres clàssiques que desperten
“passions”: “l’Avi”, el “Vell pescador”, “Mariner de terra endins”, “La bella
Lola”, “Cuando salí de Cuba”, “La paloma”, “Torrevieja”... i algunes de noves
que el grup d’enguany –“Balandra” de Reus- ens ha obsequiat, amb èxit. Encara
com la catalanitat dels intèrprets i el fet de fer tota la presentació en
català –alguna cançó, lògicament en castellà- no genera cap problema
artificialment promogut pels “populars” -que no paren d’atiar conflictes- entre
els assistents, majoritàriament forasters –aragonesos en la major part-. I jo
ho he passat bé canturrejant els trossos de les què em “sonen” poc o molt,
perquè -per si algú no ho sap- tinc encara la frustració al damunt d’haver
estat component de l’scola cantorum,
del temps dels escolapis: el cas és que sembla que no tenia –i encara en tinc,
ep!- mala veu.
Em
passa com a Raimon (!) que els anys no ens han afectat el timbre de veu, altres
coses sí, però la veu els de la nostra “quinta” encara la mantenim potent. Així
que recordant el temps de la nostra estada a Girona –per la referència a
Palafugell-, he corejat allò de...” El meu avi va anar a Cuba... a bord del
català...el millor vaixell de guerra...de la flota d’ultramar...el timoner i el
meu avi...i catorze mariners...eren nascuts a Calella...eren nascuts a
Palafruguell...” Per acabar amb allò de “moriren al peu del canó...tingueren la
culpa –com de tantes altres desgràcies planetàries- els americaaaaans”. I
l’espectacle de “la bella Lola” amb tot de mocadors al vent i allò de “...en aquel abrazo creí morir...” També en
la cançó de Torrevella m’he explanat, recordant els fragments que apareixen
transcrits en el meu llibre “Rodant, rodant”, quan el xofer que duu a la colla
d’adolescents pel país i els seus tutors, es destapa cantant: “Esssssssssss
Torrevieja un espejoooooooo...” I encara un record d’infantesa amb les altres
dues havaneres –“Cuando salí de Cuba...” i “La palona...”- Ambdues eren peces
obligades a les festes d’Ares i tot i la precarietat de la “banda” de l’agutzil
–Mestre- aconseguien emocionar els assistents –la gent del poble i les poques
dotzenes d’estiuejants habituals, entre ells nosaltres-. Efectivament i
excepcionalment amb el reforç del pare dels “valencians” –Dn,. Virgilio- que
també tocava la trompeta, l’agutzil i els seus músics interpretaven allò de “Cuando
salí de Cuba...” Era de nit fosc, al mig la plaça, tot animant el “cotarro” per
encetar el ball pla de les festes: a l’agutzil se li inflaven els moflets i es
posava roig, movent els dits sobre els botons d’aquella atrotinada flauta de
llautó...
Hi
havia el baix que donava el ritme de fons i el clarinet que repuntava les notes
altes...i el tabal. El tabal el tocava el tio Joanet, germà de l’agutzil i
l’home de la tia Carme, sempre amb una punta de cigarret a la boca, ni que
estiguera apagat...i el bombo. I això era tota la banda. Bé, encara més
excepcionalment, s’afegia el germà de la tia Soledat – “Sarionet” li deien de
mal nom-, un venerable ancià –o això ens semblava a nosaltres- que tocava un
flautí, una mena de dolçaina, amb la cunya als llavis per bufar...Doncs era
prou per animar la festa i a la gent a ballar. De tant en tant paraven de tocar
i feien un descansonet, pobres, i l’agutzil aprofitava per netejar de saliva la
seua trompeta, amb uns colps que la feia caure –ecs!-. També la banda feia de
passacarrer pel poble, amb les mateixes cançons i algun pasdoble afegit, en
anunciar les festes o darrere la processó de Sant Bertomeu i Santa Elena,
patrons del poble, encara que aleshores no tocaven “Cuando salí de Cuba...”,
clar, sinó alguna sintonia pròpia de la cerimònia religiosa. I això em
recordava –per haver-li-ho sentit a dir a mon pare- que ell arribà a tocar el
clarinet, d’oïda i molt jovenet, doncs als quinze anys ja baixà a Castelló.
I
així recorda la solfa que estudiava: “sol do(n) do(n), si la si do(n) do(n), si
la si do(n) do(n), si la sol fa, sol si la, si la sol si la, si la sol si la,
si la sol fa...” Sense instruments em ve a la memòria que, en alguna ocasió
festiva, a la sobretaula algú entonava allò de “Si a tu ventana llega una
palooooma...trátala con cariño que es mi persoooona... Ai chinita que si....ay
chinita que nooooooo...Ven conmigo chinita...a donde vivo jooooo” i aplaudiment
dels assistents, ben predisposats, a més, pel dinaret i els tragos de vi negre
–i amarg!- de la bota que passava de mà en mà. També algú s’arrancava amb la
jota dels carreters de Calanda: “Ya vienen los carreteros, carreteros
calandianooooos”... que semblava enamoraven a les mosses del pobles per on
passaven...
En
això que han fet mitja part –no els músics de la banda de l’agutzil, sinó els
de les havaneres- per la tradició ja consolidada del “cremadet” que s’estava
preparant allà al costat, amb el rom en flama, afegit al cafè. I tots cap allà
amb recel per si s’acabava...a fer cua i com que tenim dues mans, doncs amb un
gotet a cada mà tornàvem al lloc, on ens esperaven la mamà i Rosita. Tere no en
volia per si no dormia...però com es trobava un poc refredada feu una excepció
i en prengué...mmmmmm...Sembla que aquell “calentet” li sentà bé. Tot seguit
més havaneres en la segona part i el final triomfal de l’ “Avi” i com que la
gent aplaudia amb ganes la propina d’ “El canó de Palamós” una antibel·licista
molt corejada. I encara ens obsequiàrem amb un gelat abans de retirar-nos i
acompanyar a Rosita a casa. Fou a la “Xixonenca” què és la què més fama té, des
del temps dels pous de la neu i les collites d’ametles, d’aquell indret del
País...
Dia
complet i fins a l’any que ve si tenim salut.
[1] És com es coneix a
l’escola pública principal i primera de Benicarló que duu el nom de Pérez
Sanmillán, primer marqués de Benicarló: es tracta d’un edifici emblemàtic de
temps de Primo de Rivera, de grans proporcions i arquitectura típica del
moment, amb pavellons d’obra vista i patis espaiosos.
[1]
Vegeu l’apartat dedicat al tema, en el capítol “La universitat encara”. I la
web: www.bisbecliment.uji.es,
així com la carpeta dedicada a Climent, al meu “blog”, com he apuntat abans.
[3] Consideracions: Amb la vènia...
-Cal felicitar al doctorant,
per l’ erudició “il·lustrada” de què fa gala...amb una documentació
extensíssima i un aparell de cites impressionant...clar que amb un “mestre” com
Dn. Antonio, de director, no podia resultar d’una altra manera.
-Especialment heu esgotat la
temàtica religiosa i universitària de Climent. La primera amb l’anàlisi de la
reforma de la predicació –citant exhaustivament les plàtiques de San Bartomeu,
els sermons i altres referències-, la religiositat interior i el seu rigorisme
moral. La segona amb la història acadèmica del catedràtic, la seua presència al
Claustre major, la creació de la càtedra “de Locis” –magníficament historiada
pel Dr. Albinyana-, la protecció d’estudiants pobres i professors benemèrits i
la referència al prestigi que assolí el seu col·legi episcopal, com a centre
únic d’ensenyament superior a Barcelona –suprimida la Universitat-.
-Heu dibuixat una figura de
Climent com a defensor d’un escolasticisme moderat, que insistia en la utilitat
de la dimensió metodològica per als estudiants, així com els seus plantejaments
equilibrats en la dimensió teològica entre “el libre albedrio i la gracia”, en
paraules del propi bisbe. I de personalitat gens revenjosa envers els seus
detractors, singularitzada en les seues paraules de reconeixement i elogi
referides a Mayans...perquè es fa difícil suposar que Climent no sospità mai
res del contuberni: Mayans-Sales- Hermán- del Orbe...etc-
-No heu oblidat la dimensió
més humana: cultural, social educativa...de Climent i, fins i tot, política amb
el seu antirregalisme militant i el compromís amb les causes que considerava
justes, com la intercessió en el motí de quintes de Barcelona de 1773, que li
costà el càrrec i altres intervencions: la fundació de la primera biblioteca
pública de la ciutat, de la primera necròpolis barcelonina, la iniciativa per a
la publicació del primer diccionari llatí-castellà-llemosí, el recolzament a la
creació de l’Hospici, la fundació d’escoles i el suport a les aules de
gramàtica i llatinitat, etc.
-I no heu defugit l’anàlisi
dels mots polivalents i contradictoris de “jansenisme” i “il·lustració” i la
seua aplicació a Climent. En resum un treball magnífic –a l’altura de la
biografia del Dr. Tort Mitjans-, pel què vull felicitar al seu autor i al
director. Ara voldria formular algunes observacions...
Qüestions:
-En fer referència a la
polèmica “De Auxilis”, s’apunten les
seues conseqüències teològiques i s’afegeixen les filosòfiques, psicològiques
i polítiques...(pàg. 73)
-Es parla de la cessió de
les aules de gramàtica als jesuïtes com a contraprestació de recuperar
el patronat municipal de la Universitat...(pàg. 73), mentre que en la 253 es
gasta el mot càtedres...
-En quina mesura penseu que
Climent podria ser un referent, en la conciliació dels mons de la creença i de
la raó, de la fe i de la ciència, com antecedent del religiós i científic
Theilard de Chardin –jesuïta malgrat Climent!-, fins a la polèmica d’avui
mateix creacionisme-evolucionisme,
[4] Els
càtars: 800 anys”
[5] Bé, la cosa no té més
importància ni em preocupà gens, atès que la vida militar no m’impressionà
massa ni em vocacionà especialment, però ara que ve al cas, no deixa de ser una
satisfacció, ni que siga a “aigua passada”. No denota res més que, tot i que no
vaig destacar en esperit militar, ni en el maneig de les armes, ni en les
demostracions físiques, sembla que compliria amb escreix i, per descomptat,
respondria bé a les exigències “acadèmiques” dels estudis castrenses –la teoria
dels manuals o “mementos”-. Així que les “bones notes”, compensarien altres
“virtuts” militars i per això vaig traure el “tres”. Res més.
[6] Sembla que era
religiós –jesuïta crec- i hagué d’exiliar-se amb motiu de la revolució prèvia a
l’ alzamiento i féu cap a
l’Argentina, treballà a la universitat de la capital, d’on arribà a ser rector.
Aviat adquirí renom i en les referències biogràfiques, se’l qualifica
d’argentí, per haver passat allà la resta de la seua vida. Ara se li retia un
homenatge a la universitat de València, amb una mena de monogràfic sobre la sua
figura i la seua obra, tal com he explicat en un altre lloc.
[7] El què més en dolgué
–no cal dir-ho- fou Antonio Alba, company de tenda i persona encantadora que
encara uns mesos abans i en conversa amb l’Àngel, s’havia mostrat desitjós
d’acudir-hi, però no superà la intervenció quirúrgica a què fou sotmès.
[8] Amb motiu de la jura
concediren, lògicament, uns pocs dies –tres o quatre, no més- de permís, que la
majoria aprofitàrem per viatjar als nostres llocs d’origen, en un bus
expressament contractat. No cal dir que fa cinquanta anys sense autovies el
trajecte Ronda-València fou una temeritat –crec recordar que passàvem de
matinada per Múrcia-. I jo encara vaig haver de continuar pels meus medis a
Castelló...i Benicarló! Així que fou un sospir l’estada amb la família –pares i
núvia- i el retorn a València immediat, per seguir ruta cap a Ronda, on tots
(!) els ocupants del bus –valencians i murcians- arribàrem tard al campament i
fórem –segurament tots- “sancionats”. Així que es tractava –com a mínim- d’una
altra “xorrada”, però no vaig gosar fer cap comentari...
[9] Certament i això vam saber
que influí perquè algun company declinara la invitació a participar als actes
del nostre cinquantè aniversari. I no només per no haver acabat d’oficial i
haver-se quedat en la graduació de sergent, sinó pel record d’algun episodi
patit. Jo mateix, independentment del “parte”
al·ludit –que suposava penalització en les qualificacions-, pel retard del bus,
de retorn a València –que en cap cas m’era atribuïble ni a cap dels companys
que hi viatjàvem-, tinc el record d’alguns moments de tensió, quan el propi
capità se m’adreçava –com feia habitualment amb cadascú de nosaltres- per
retraure’m alguna “falta” en l’equipatge o en la posició marcial de formació,
que ho feia atansant-se a mig pam del teu rostre, amb cara “ferotge” i veu
contundent. I tot i les ulleres de sol que gastava, podies veure-li els ulls
com et miraven fixament, com si et travessés. El temps, però, tot ho matisa i
pot ser calia ser rigorós i estricte, per poder arribar a “governar” tota
aquella “tropa” d’estudiants, poc proclius a una disciplina dura, com la què es
“dispensava” en un establiment militar, com aquell.
[10] Com ens varen
explicar, així anomenaven els àrabs a la que més tard seria “Ronda”. El nom,
però, deu procedir del llatí, perquè em fa pensar en la denominació de Girona:
“Gerunda”, d’idèntic acabament.
[11] A mi em feia
il·lusió, perquè fou a l’ordre a la que
Climent dispensà diversos favors, agraït com els estava i en memòria del seu
oncle, el llicenciat Avinent, germà de sa mare. Voldria jo haver esbrinat la
història de la seua presència a Ronda, encara que la proximitat a l’estret de
Gibraltar i atesa la tasca fonamental dels mercedaris en el rescat de captius, podria explicar-ho.
[12] En un altre lloc m’he referit a què, a poc
d’ocupar el nou edifici de la Normal al carrer Herrero, es “batejaren” les dues
escoles –la masculina amb el nom de Francisco Tàrrega i la femenina amb el
d‘Isabel Ferrer” i s’edità un fullet commemoratiu. Al respecte de Tàrrega jo
tinc un altre record, però referit al seu germà pianista i esmentat per ma mare
Tonica: resulta que, la casa de “la monja” –el forn de la tia “Senteta” i
l’oncle Joaquim- al carrer Sant Fèlix, fou un lloc de reunions i trobades de
gent bé de Castelló. D’una banda l’oncle era el president del gremi de
“panaders” de Castelló i això li donava un cert ascendent social, però també la
seua afecció a la lectura –sembla que la
Vanguanrdia, en aquells anys vint, entrava a casa tots els dies. A més,
tocava la guitarra amb desimboltura i, tot plegat, afavoria les tertúlies i els
encontres a sa casa, on un dels habituals sembla que era el Tàrrega pianista
–germà de Francesc-, que ma mare el descrivia com una persona vestida
elegantment de negre i amb una llarga barba ja canosa. L’afecció a la música
–al piano en concret- en aquella casa, la continuà Anitín, neboda de l’oncle
Joaquim i no fou l’únic exemple “cultural” d’aquella llarga família
–emparentada amb la Tonica- doncs un germà fadrí de la meua àvia Antònia
–oncle, per tant de ma mare- el “tío Pepe”, interpretava tot de sarsueles
mentre feinejava al forn, exhibint una forta afecció –i sembla que traça
dramàtica- a l’art de l’escenari. Encara afegia la tinença d’una tartana que
exhibia per aquells carrers, tirada per un cavallet menut i nerviós que feia
les delícies dels vianants, mentre trotava a bon pas.
[13] Que ja és un pèl
vergonyós que fou a Còrdova on ens explicaren el significat del nom d’un barri
de València: “Russafa”. Siga amb “a” –“Arruzafa”- o sense –“Russafa”- ens
enteràrem aleshores del sentit del nom.
[14] Els fullets informatius –i els tiquets de la
visita que, trucats, es presenten com a “aportació voluntària”, més que no com
a pagament pel servei, per estalviar-se la tributació de l’impost corresponent- anteposen l’epígraf “catedral” a la mesquita,
en el text divulgatiu de “Visita a la catedral-mezquita de Córdoba”, en un
intent més que barroer de desdibuixar l’objectiu dels turistes, dels quals el
100% visiten el famós i irrepetible monument àrab i no l’afegit cristià. La
cosa s’agreuja en saber que el bisbat local es posà al seu nom (!?) i se
n’apropià del monument, en base a una normativa promulgada per Aznar, que
sembla no ha tingut la contestació cívica, administrativa i política que es
mereixia. I fa vergonya –a nosaltres com a cristians, molta- la manipulació i
les agressions –també barroeres- que l’autoritat eclesiàstica ha perpetrat
contra aquella meravella, en desfer part del monument, per “ubicar” fornícules
amb imatges de la religió catòlica. D’aquest atemptat global, sembla, que ja
se’n penedí el mateix emperador Carles V, que autoritzà la construcció de la
catedral cristiana, en el recinte de la Mesquita.
[1] Hi
han les cròniques respectives i tota la informació recollida, inclosa la que
aparegué a la premsa. Es pot, també, visitar, la web: www.bisbecliment.uji.es,
així el meu “blog”: http://noublocdemarc.blogspot.com.es/ i
altres contactes.
[2] Vegeu
el núm.334, de gener de 2009, pàgs. 15-28
[1] Vegeu:
Estrategias para mejorar el rendimiento
académico de los adolescentes. 2006 (2ª ed.). Pirámide. Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada