15 d’octubre del 2014

Carta oberta CONTUNDÈNCIA





Contundència i resolució -ambdues dignes de millor causa- les mostrades pels països occidentals –i per a més inri, “cristians”, Espanya inclosa-, en combatre el terrorisme yihadista. La qüestió està en preguntar-nos si no podria haver-se evitat aquell terrorisme, si els mateixos països occidentals –i per a més inri, “cristians”, Espanya inclosa-, amb la mateixa contundència i resolució s’haurien aplicat a promoure la civilitat, el benestar, la justícia i l’entesa en els territoris on el  terrorisme yihadista fa estralls, en lloc d’haver-los colonitzat, espoliat i abandonat a la seua (di)sort, en mans de dictadors de conveniència.
Segur que les conductes depredadores i d’abandó envers aquells territoris i poblacions, per part dels països occidentals –i per a més inri, “cristians”, Espanya inclosa-, no han estat l’origen de les respostes violentes i lamentables –especialment per a la seua pròpia gent- dels grups terroristes que ara ens empenyem a combatre?




A cau d’orella (ssshhhttt...) UN ANY MÉS…



         
 I un any menys, clar, de la nostra existència...com en el cas d’algun company que ja ens ha deixat -Joaquim Garcia Voltes- en l’interval d’un encontre a l’altre.
La Providència, però, encara ens ha regalat amb una nova trobada anual, enguany 2014, a Vila-real L’amfitrió i manifasser ha estat el germà major dels Arnal –Josep Pasqual- i ens ha convocat a la porta del temple del seu patró i del poble i de la diòcesi...-, Sant Pasqual, on efectivament hem anat acudint i retrobant-nos i, desprès de les salutacions i abraçades de rigor, hem accedit a la basílica dedicada al sant, on Jacinto Heredia, també mestre -encara que d’alguna promoció posterior a la nostra- i antic regidor de cultura i educació, ens ha il·lustrat amb una documentadíssima dissertació sobre la figura històrica del Bailón[1], aragonès que féu de pastor primer i frare franciscà desprès i que arribà a Vila-real per romandre fins a la final del seus dies, amb fama de sant.


Sant Pasqual pregant
                                          
Per sort i tot i els avatars del pas del temps encara es conserva una part de l’antic monestir, com el refectori i la pròpia cel·la del sant. Així com el pou del claustre amb aigua que, encara ara, desperta la devoció dels fidels, en demanar-li un desig a Sant Pasqual. Les ceràmiques conservades i diversos objectes del seu temps atorguen, a l’indret, una atmosfera de recolliment i de fidel contextualització històrica.



A l’atri de la Basílica de Sant Pasqual

El professor Heredia ens ha guiat, així mateix, pel museu dedicat al sant i a la devoció pasqualina, que conté nombrosos objectes religiosos d’art –pintura, escultura, ceràmica...- i records diversos, en vitrines curosament classificades, que han sorprès als visitants per l’abundància, qualitat i varietat. Des del mateix museu es pot visionar el claustre de les monges franciscanes que, encara ara, es troba habitat i hem pogut escoltar les crides a l’oració i el tocar de les campanes del convent.


El pou de l’antic monestir franciscà, al recinte del museu

          Res a veure la modèstia de l’antic convent i de l’actual de les franciscanes, amb la solemnitat del temple basilical i votiu d’ara, amb grans espais i altars artísticament decorats, que culminen en l’indret dedicat al sepulcre del Sant –amb les seues restes-, obra del Vergara escultor –germà del Vergara pintor de reis i bisbes-, del què sembla la corona espanyola n’és patrona i que fou visitat expressament pel rei Joan Carles, encara en vida del cardenal Tarancón. 

          L’etapa següent fou el temple arxiprestal de Sant Jaume, de ressonàncies jaumines reials, doncs déu el nom al rei en Jaume que, en recuperar la vila per a la societat occidental i cristiana, camí de València, entronitzà la figura de l’apòstol que porta el seu nom, en un temple senzill i que ha esdevingut en l’actual de factura catedralícia. Efectivament el volum, les dimensions i la solemnitat de l’església de Sant Jaume són [2]espectaculars, bé que la lluïssor que exhibeix és fruit de la restauració de la “llum de les imatges”, que ha recuperat el patrimoni artístic de les parròquies de les diòcesis del País.


 A l’interior de l’església arxiprestal de Sant Jaume

                                      
Allà ens hem tornat a trobar als artistes del moment –la Il·lustració-, entre els qui hi figura el valencià Vergara, pintor més conegut pels retrats a personatges reials i eclesiàstics –el bisbe Climent entre ells-, però també muralista prestigiat. O el mateix Vicent Castell, retratista castellonenc contemporani, amb obra als museus de la Diputació i que dóna nom a l’institut de secundària que ara ocupa l’edifici de l’antiga Normal del carrer Herrero –la que nosaltres inauguràrem, precisament, a l’any 1960 (!), últim dels nostres estudis de magisteri-. I altres artistes, de què Jacinto Heredia ens anava donant notícia. La visita a l’arxiprestal acabà a la sagristia –solemne i espaiosa com el temple-, on a alguns ens sorprengué trobar-nos –enmig dels retrats d’antics arxiprests- el del nostre professor de religió, Dn. Vicent Pascual. I és que el propi Arnal confirmava que, alguns anys més tard de l’acabament dels nostres estudis i de la docència de Dn. Vicent a la Normal, fou nomenat arxiprest de Vila-real i, més tard –això sí que ho coneixíem alguns, perquè ens l’havíem trobat a Lledó-, nomenat prior de la basílica lledonera, poc abans de jubilar-se.

          La solemnitat i factura arquitectònica del temple jaumí ens recordava, a més, la d’altres esglésies del segle XVIII, quan els nostres territoris travessaven uns moment d’economia boiant, en agricultura i ramaderia que es transformà en l’edificació de temples solemníssim i espaiosos arreu de l’extensa diòcesi de Tortosa: Vinaròs, Benicarló, Alcalà, Ares del Maestrat, Calaceit...

          El recorregut acabà a la plaça Major del poble, on encara es conserven en dos dels seus laterals, els porxos gòtics de l’espai porticat, típic també de molts dels indrets reconquerits per Jaume I, especialment a l’interior: Culla, Benassal, Ares del Maestrat, Catí, Calaceit... I on es conserva l’Hostal reial, on sembla que els monarques que visitaven la Vila, s’instal·larien, fins a data ben recent. I a dinar que ja és hora!


Dinar de germanor

                                                 
Perquè als locals de la Caixa Rural, a la mateixa plaça, ens havien preparat una paella per xuclar-nos els dits, prèviament introduïda per uns saborosos entremesos. Així que no ens férem de pregar –per allò de “a la taula i al llit al primer crit”- i passàrem als locals de la Rural, on gaudírem de la conversa i l’animació pròpies del moment i de les fotos que algú dels companys feia –amb flash i tot- i el cronista d’urgència, a l’hora de les postres i del café, entregava als presents el relat de la trobada anterior a València, per tal d’anar col·leccionant i deixar constància dels nostres encontres de companys d’estudis de la Normal de l’any seixanta –ja del segle i mil·lenni passats (!)-. I amb la foto de grup a l’escala de l’Ajuntament, ens acomiadàvem enguany fins a l’any que ve, si Déu vol, a Castelló, per l’oferiment d’alguns companys i companyes de celebrar el nostre encontre de l’any 2015.



 Foto del grup a les portes de l’Ajuntament

                                                

                                                                                  
                                                                                            



[1] Vegeu Vikipedia.
[2] Un retrat a l’oli del meu avi Minguet, ocupa un lloc destacat a la nostra casa de València, ja que segons ens contava ma mare (q.e.p.d.) ell i el pintor Castell eren bons amics i fins i tot el meu avi li havia servit de “model”, en alguna de les seues obres.