Estic mirant de recuperar les entrades antigues...
A cau d’orella (ssshhhttt...)
AQUELLS
TEMPS DE MILI...
M’he trobat al bus a un
antic company de “mili”...Àngel Pérez, fill d’un il·lustre inspector
d’ensenyança, que exercí molts anys a Castelló –d’inspector-jefe- i a València d’inspector de les
escoles de l’arquebisbat i de les públiques els anys vuitanta, també: Dn. Àngel
Pérez Rodrigo.
Ja ens havíem vist en
alguna ocasió anterior, inclosa la de l’ensurt que vaig passar –també al bus-
quan, en la seua persona, se’m va representar son pare –que ja és mort:
e.p.d.-, perquè s’ha tornat ben bé igual: ja ho diu la dita “els testos se
semblen a les olles...” i deu ser també cosa de l’edat, perquè quan teníem vint
anys o poc més estava prim i duia bigot –negre, clar- com els cabells i ara,
sense bigot i amb els cabells tots blancs i més gros...és clavat a Dn.Àngel.
Total
que, recuperat el contacte, em confessa que s’ha posat a escriure –o a
reescriure a partir de l’original d’aquell temps- una novel·la amb les
“aventures” que passàrem al campament de Montejaque, a Ronda, que és on férem
els dos torns de “milícies universitàries”. Així que m’he posat a llegir, amb
fruïció, i a recordar amb enyor, aquella època de la nostra vida que ell –amb
pseudònim com a bon escriptor- ha novel·lat...I em venen al cap records i
vivències que pensava del tot oblidades, com ara les "pràctiques
d’instrucció" preparatòries, que varem fer al Mestalla: ens convocaren
allà i un capità jove i amb posar d’intel·lectual -amb ulleres- i bones maneres,
ens anava marcant el pas, per les graderies del camp: "uno dos, uno dos..."
Una vegada arribats al campament tinc el record del
capità Sànchez, al que jo tenia com un poc cascarrabies i el tinent, de cabells canosos i ja major. També
l'alferes Notario, corpulent i nerviós, que manava amb ritme ràpid i crec que
era extremeny i mestre. Hi havia un altre alferes –Duran?-, amb ulleres i un
pel enclenque, del cos jurídic,
crec... abans i de l’arribada a l’estació de Ronda tinc el record d’un
comentari que li vaig sentir a algú que deia “...a las chicas decentes, sus padres ja se las habrán llevado de aquí...”
Al·ludia a la (mala) fama que tenien els “milicios”,
capaços de qualsevol barrabassada -en època d’abstinència sexual forçada- amb
la primera xicona que trobaven “a tir” i que es resumia amb aquella frase d’uns
germans bessons, quasi albins, que hi havia a la nostra companyia: “...sábado, sabadete...camisa nueva y polvete...”
Pel que fa a les “instal·lacions” no cal dir com eren
de sòbries: les tendes on ens ubicàvem amb les “colxonetes” que havíem de plegar cada dia i dormint damunt de terra
–el “puto suelo” en l’argot del cas-.
I si el primer dia no paràvem de moure’ns per la incomoditat i durícia, al
segon ja dormíem com els angelets. Ens passava també, quan a les migdiades
–majorment dedicades a estudiar el “memento” de marres: el text de teoria, del
què ens examinàvem cada dissabte- ens podíem estirar uns moments: ens quedàvem
“roquis” total, damunt la manta i
sobre la dura terra.
D’entre els companys de tenda, hi havia un estudiant
de dret, de Sevilla i un perill públic, per la gràcia que traspuava sempre: a
la mínima es posava a cantar i batre palmes amb allò de “pastillas de jabón a real...pastillas de jabón...” Un cas. Hi havia
un parell més d’estudiants de dret, dos pèrits industrials, un mestre com jo i
un estudiant de medicina de Càdiz un pèl bèstia, perquè en ensenyar-li jo un
dit torçut del peu esquerre, m’amollà: “eso
se corta i ja està...” I, a la mateixa companyia, hi havia l’Àngle Pérez
esmentat, i el malaguanyat Mayer, estudiant de Filosofia i Lletres, al que crec
recordar que el tinent l’escridassava amb un “Meyer!!!”. A José Manuel me’l
vaig trobar anys més tard, quan el nomenaren director territorial d’Educació a
València i ens reconeguérem i ens alegràrem: ell era catedràtic d’institut –pot
ser de Manises- i jo estava a la Inspecció Educativa.
No tingué sort i prompte emmalaltí greument i faltà.
Fora de les tendes hi havia algunes altres
“instal·lacions”, com la infermeria, els espais dels oficials –dutxes incloses-
les oficines...i el menjador: unes naus immenses on se suposava que donaven de
menjar, encara que la majoria s’agenciava algun “complement” per poder
sobreviure, perquè ja el desdejuni era “copiós” –un bon got de bromuro –per apaivagar l’impuls sexuals
del milicios- embrutat en cafè (?) i
un panet.
I a patir les agressions verbals –aspirante aspirantillo, maldito...- i altres no verbals, dels
companys que havien fet el campament anterior i ja eren sargentos. I a “curtir-nos” amb la instrucció, la gimnàstica, les marxes
que prompte començarien i les pràctiques de tir al “mure” –de murex, pot ser?- al peu de la serra de
Grazalema. Això en la vessant física, perquè en la intel·lectual ja començàvem
amb els exàmens dels dissabtes, que escoltàvem pels altaveus, quan ens feien
preguntes “teòriques” o ens posaven problemes de càlcul de tir i altres.
Encara hi havia les eixides del dissabte a Ronda o a Ceuta o...A Ceuta,
era obligat anar a comprar una màquina de fotos o d’afaitar... I quan tornàvem
-a la duana- fèiem mans i mànigues per passar el contrabando amb estratègies tan puerils com ensenyar la màquina
d’afaitar amb les restes de pels dins, per “argumentar” que era la nostra que
ja portàvem(!). Lògicament els guàrdies ens miraven amb sorna i ens posaven
aquella creu amb guix al macuto per
deixar-nos passar. I les llargues marxes, carregats amb l’equip...I el viatge a
casa amb motiu de la jura... i el retorn al campament i el final, per fi...i
fins a l’estiu següent.
Bé, sembla que se m’ha
encomanat el “virus” relator del meu amic i qui sap si, més endavant, acabaré
de contar el que falta d’aquella “aventura”? De moment podeu visionar la foto
adjunta –amb blanc i negre of course!-
de l’estiu del 63 –del segle i mil·lenni passats!- quan regressàvem al
campament, de les pràctiques de “tir” al Mure(x) en la serra de Grazalema. I us donaré alguna pista, per identificar el
titular del blog...tot i que han
passat més de 40 anys (!): no és el primer de la filera –que era l’estudiant de
medicina de Cadis...Ni el segon, que era un mestre de Múrcia...ja? Senyor en
quins treballs s’ha de trobar un pacifista com jo...
A cau d’orella (ssshhhttt...)
30 ANYS!
Trenta
anys ja i sembla que fou ahir...l’episodi tercermundista del 23-f del 81, amb
el colp d’estat –qualificat com a “golpe
de mano” per les instàncies oficials, amb l’objectiu de rebaixar-li
contundència- ordit per alguns militars –i civils- enyoradissos del franquisme
i executat pel titella de Tejero i un escamot de guàrdies civils. A cadascú li
agafà en un moment i situació diferents i els “noticiables” –polítics,
economistes o personatges de relleu social- ja han tingut ocasió de relatar-ho,
en les entrevistes subsegüents dels media,
amb més o menys indiferència -quan no superficialitat i inconsciència-, que de
tot n’hi ha hagut. Altres, però, també tenim alguna cosa que contar, encara que
no tan “original” pot ser. I és que a alguns la intentona colpista ens agafà al lloc de treball, en una sessió
convencional i rutinària...de consell d’Inspecció, que es reunia setmanalment a
la seu de la direcció territorial d’Educació de València, al carrer Jaume Roig.
Allà hi érem els funcionaris de la casa reunits i coordinats per l’inspector en
cap, aleshores Arturo Rodríguez, atenent les informacions que s’ens trametia,
prenent notes al respecte i fent les intervencions que s’esqueien. Era ja al
tard i s’havia fet fosc al carrer, quan ens interrompé el delegat del ministeri
–encara- d’Educació, José Antonio Pérez –company meu d’oposició, per cert- que
tenia el despatx molt a la vora de la sala de juntes i amb preocupació ens
comunicà la notícia que acabava d’escoltar per la ràdio: “la guardia civil ha entrado en el Congreso...y hay mucha confusión.
Parece ser que es una sublevación...” I afegí: “...será mejor que suspendáis el consejo y os vayáis a casa...” Ens quedàrem
d’una peça i algú dels companys –una companya en concret- exclamà alterada:
“...tenia que pasar..se veia venir...la
situación se habia hecho inaguantable...” Ho deia amb posar contundent i
semblava complaguda amb aquella “valenta” intervenció, que posaria fi a tot el
què estava passant, en una democràcia que es palesava que no era del seu gust.
No cal dir que –aleshores i ara- molta gent culpava a la recent i fràgil
democràcia –no als quaranta anys de dictadura franquista- dels assassinats
d’ETA i de la inestabilitat i dificultats per les què estàvem passant. No
semblava, però, el moment de seguir-li el discurs i, fins i tot els més majors
–i conservadors-, d’entre els companys i companyes inspectors, optaren per fer
cas al delegat, endreçar els papers i anar-nos-en, amb la preocupació a dins.
En
eixir, però, em vingué al cap que aquell dia hi havia classe del curs de
Pedagogia Terapèutica, que teníem en marxa i m’hi vaig dirigir. De camí, però,
em vaig detindre al bar on hi anàvem a esmorzar, per cridar per telèfon a casa
–encara no hi havia mòbils!- i avisar que, desprès de passar pel curs de
terapèutica, hi acudiria. Tere, la meua esposa ja en sabia alguna cosa, perquè
s’havien suspès els programes de ràdio i tv i es llegien bans militars i es
donaven notícies confoses. Així que vaig trobar-la preocupada i em demanà que
tornara ràpid a casa. Al moment em vaig presentar als locals del col·legi
públic “Villar Palasí” i vaig entrar a classe, saludant la gent i al professor
que la impartia, amb la màxima naturalitat que vaig poder. Inicialment no
s’estranyaren massa, perquè com a director del curs, hi sovintejava, quan no
era per impartir algun contingut del programa què tenia atribuït. En donar-los
la notícia, però, restaren del tot sorpresos i els vaig recomanar de suspendre
la classe, a l’espera d’esdeveniments i ens acomiadàrem.
Els
treballs, però, foren meus per arribar a casa, doncs hi havia un embussament de
trànsit bestial, al carrer botànic Cavanilles, per on intentava circular, malgrat
el col·lapse general i que alguns conductors pujaven per damunt les voreres. No
s’endevinava l’origen de tot allò, fins que a la ràdio del cotxe, vaig sentir
que el capità general, Milan del Bosch, havia mobilitzat les tropes de Paterna
i Bètera i les duia cap a València...És aleshores quan vaig mig entendre que
haurien tallat carrers i originat el monumental embús...i jo sense poder
comunicar-me amb casa, on la meua dona i el meu sogre – els fills eren menuts-
estaven patint, de segur i molt. No sé el temps que varem estar col·lapsats
allà quan, finalment, els cotxes començaren a moure, la qual cosa em permeté
arribar a Blasco Ibàñez i enfilar cap a casa, on em vaig trobar a la família
molt preocupada: primer per la meua tardança i desprès perquè allò pintava
malament i el meu sogre que havia viscut de tot i es malfiava dels militars, no
augurava res de bo. Efectivament, les marxes castrenses i els bans seguien i,
finalment, aparegueren a la tele aquell seguit de tancs, per l’avinguda del
Port, que feien impressió...I del Congrés arribaven imatges amb sorolls al fons
i cap explicació, de l’espectacle penós de Tejero, pistola en mà amenaçant
tothom i dels guàrdies metrallant el sostre de la Cambra... mentre els diputats
es parapetaven als seus escons i es maltractava al general Mellado que
s’enfrontà a Tejero i feren el mateix amb el propi Suàrez, que hi intervingué
en la seua defensa. Fou vergonyós i d’evident perillositat per la vida dels
parlamentaris i fou gràcies al coratge d’un operari de tv, que deixà les
càmeres en funcionament, que es pogué documentar tot. No cal dir que la resta
de la nit fou de malson, fins que el rei aparegué a la pantalla, amb posat
seriós, vestit de militar i amb una notable pal·lidesa de rostre: intentà
tranquil·litzar la ciutadania, defensant la Constitució i la legalitat i, per
tant, desautoritzant la revolta. Les imatges, però, del Congrés no denotaven
normalitat i a fora del recinte hi havia moviments de tropes –lleials al govern
i al rei, suposàvem- i semblava que s’esperava la presència d’algun militar
d’alta graduació per fer-se càrrec de la situació, no sabíem si amb connivència
amb els colpistes. Mentrestant transcendí una conversa telefònica del rei amb
Milans i amb altres capitans generals per mirar de desactivar el colp i a poc a
poc semblava que t’albirava un principi de final...quan començaren a deixar
anar a alguns diputats –la primera una embaraçada- i, més tard i per les
finestres, anaven saltant guàrdies cap a fora. Fou, però, una llarga espera amb
un Tejero entossudit en no fer cas més que de l’autoritat militar, que hauria
de personar-se al Congrés i les paraules per telèfon –que transcendiren
desprès- de la seua filla dient-li allò
de “papá te han dejado solo...” quan
ja es veié que cap alt comandament donava la cara, fora del general Armada que
es personà als voltants del Congrés, amb no se sabia ben bé quina intenció.
Així
fou com a les tantes de la matinada ens anàrem, milions d’espanyols, al llit un
pèl alleugerits, encara que no les teníem totes. A l’endemà la intentona semblava desactivada, però
alguns mitjans –com ara las Provincias,
de la Consuelo Reina- continuaven atiant la confusió, amb el sensacionalisme i
l’ambigüitat que els caracteritzava –al diari i a la directora-. I encara,
durant uns quants dies més, Fraga anava deixant anar declaracions on
“comprenia” –encara que deia que no compartia (!)- l’acció dels militars, farts
de terrorisme i de desgovern, fins al punt de què alguns qualificaren de “psiquiatra”
dels colpistes a Fraga, en esforçar-se per “entendre” el malestar dels
generals. Jo afegiria que de “tapadora” perquè, d’haver triomfat el colp
d’estat, i haver-se instaurat una junta militar, una vegada dissolt el
parlament, no és difícil intuir que el president provisional –civil,
naturalment, per rentar-li la cara a la revolta- hauria estat Don Manuel, que
haguera acceptat encantat de tornar –la primer fou amb Franco- a “salvar” a
Espanya, que com tothom sap, per a ell, “es
lo único importante” –L’Espanya centralista, monolítica i nacionalcatòlica,
clar, la seua i la dels enyoradissos del franquisme-. La normalitat, però, tornava a poc a poc a la
vida ciutadana, amb la “resignació” dels qui havien posat esperança en el “colp
de timó”, que necessitava Espanya i que s’havia frustrat. Del rei sabem que
cridà als caps dels partits polítics, per demanar-los que prengueren bona nota
i mirar de conjurar un nou episodi d’aquelles característiques...I què resulta
evident que, a dia d’avui, alguns li feren –i fan- cas omís. I no perquè el
perill d’alçament militar siga creïble, però la democràcia pot afeblir-se i
pervertir-se de manera més contundent, per altres mitjans que –lamentablement-
es practiquen sense escrúpols.
El cas és que les institucions –les Corts al
capdavant- han rememorat amb solemnitat l’episodi de fa trenta anys, però els
discursos que hem sentit, han estat més de filigrana oratòria i
autosatisfacció, que no de credibilitat i consolidació democràtiques. Certament
el perill d’un nou colp d’estat militarista sembla conjurat, però apareixen en
la classe política –i se’n fa exhibició- determinades declaracions i pràctiques,
que generen un passotisme majoritari de la ciutadania i posa en qüestió
l’honestedat –i encara més l’eficàcia i, per tant, la credibilitat- del sistema
democràtic actual, si més no el nostre. Declaracions i pràctiques que suposen
un perill prou més greu i preocupant, que una intentona colpista convencional.
Perquè,
no qüestiona l’honestedat i la credibilitat
democràtiques, la implicació massiva i institucionalitzada en affaires de corrupció, -Gürtel, Brugal, espionatges i
malversacions mil...- de tants polítics en actiu, significats i en llocs de
responsabilitat? I no qüestionen, encara més,
l’honestedat i la credibilitat democràtiques, les actituds de menyspreu
dels imputats i la cobertura dels dirigents polítics que els avalen? O és que
l’atac permanent i malintencionat –contra el govern i les institucions que no
controlen-, amb mentides i calúmnies, que practica una determinada formació
política, afavoreix la credibilitat de la democràcia de què ens hem dotat
treballosament i a contra cor de sectors i població enyoradissa del franquisme?
Pot ser les actituds i pràctiques xulesques de què fan gala, massa polítics,
avalen un sistema –democràtic- on la responsabilitat amb la ciutadania i el
respecte a les lleis, haurien de prevaldre? Afavoreix la democràcia, com a
sistema i com a marc de convivència, la il·legalització de partits, “a la
carta”, incòmodes a les majories bipartidistes-? O es presentable i moral –i afavoreix i
consolida la democràcia- fomentar l’odi a l’immigrant, al diferent, a l’altre i
culpar-lo de tots els mals que ens assetgen? Serà que soterrar en l’oblit, la
tragèdia de la guerra civil, originada per la sublevació dels militars
encapçalats per Franco, processant al magistrat –Garzón- que ha tingut el
coratge de demanar responsabilitats als revoltats, per dignificar la memòria
dels ajusticiats, és la presentable? I, finalment, és prou en proclamar la
vigència –sacralitzada- d’una Constitució, interpretada sempre des de
paràmetres restrictius i nacionalistes –espanyols-, demonitzant territoris i
pobles que no encaixen en aquell “model” uniformista i uniformador?
Alguna
“facció” –nominalment partit- política i els seus dirigents mereixerien un
“toc” de la corona i, encara millor, dels votants per fer-los entrar en raó
democràtica, d’una vegada per totes, si volen homologar-se com a partit
democràtic, en un sistema plural i civilitzat de fer política.
A cau d’orella
(ssshhhttt...)
BONES PARAULES-1
El bon amic i enyorat Atanasio Abellán
–Pérez...- em sorprengué un bon dia amb allò de “La cosa, Marcos, es que hablen de uno aunque sea bien...”
Lògicament vaig intentar corregir-lo: “querrás
decir, Atanasio, aunque sea mal...” “No,
no, aunque sea bien...” insistia ell. Bé, fou a Albocàsser on ens trobàrem
i férem amistat: ell era el secretari del jutjat d’instrucció i la relació
venia perquè, sent jo mestre m’hostatjava a la “Fonda de Fèlix” –ell era a
l’Hostal, que tenia fama de què es menjava més bé-, amb el jutge, el seu cap,
José Maria Fernández Serrano i, en vindre a buscar-lo o trobar-me a mi amb ell,
ens férem també amics. Eren els anys seixantes i el castellà –of course!- la llengua habitual i amb
més motiu, entre els funcionaris: jo ni m’havia pogut canviar el nom encara.
Més tard, de València estant, vaig fer
per localitzar-lo, cosa que no em fou difícil, perquè sabia –o sospitava- que
feia de secretari de govern de l’Audiència Territorial, càrrec que sembla havia
ostentat ja son pare. I, efectivament, un dia em vaig atansar a l’Audiència i
el vaig trobar: crec que s’alegrà també i, en preguntar-nos mútuament com ens
anava, jo l’assabentaria de la meua nova funció inspectora i ell em deia
“...pues jo trasteando por aquí..”
Lamentablement, al poc de temps, vaig saber que havia faltat.
En ve al cap el bo d’Atanasio i les
seues paraules, per l’encontre fortuït i internauta que he tingut amb algú,
arran d’obrir un dels nombrosos correus que t’arriben cada dia. Fou el què va
tot seguit amb la típica invitació a connectar-se per internet i que anà així:
----- Original
Message -----
From:
Salva Pérez
To:
marc adell
Sent:
Tuesday, October 25, 2011 1:34 PM
Subject:
Invitation to connect on LinkedIn
|
Així que vaig
contestar al requeriment, amb una resposta més o menys convencional, però
tampoc freda:
From:
marc.adell@uv.es
Subject:
Re: Invitation to connect on LinkedIn
Date:
Tue, 25 Oct 2011 13:50:27 +0200
Em
preguntava, Salva, per què vols afegir, al teu "Linkedin", a un
jubilat, antic inspector d'Educació, és cert, i encara preocupat de com
van les coses al sistema educatiu i al moment sociopolític i econòmic -i
(in)moral- que vivim. Ens coneixem?
Dr. Marc
Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de
PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de
Psicologia, 4ª planta. Dep. de Ps. Social. Tel. 96.386.45.65
Avgda. Blasco
Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.
---------------
Que fou,
immediatament, contestada per l’ “interfecte”:
Marc,
efectivament ens coneixem. Jo he sigut un professor a Picassent que vaig
coincidir quan tu vares ser inspector. Vaig rebre una visita teua que encara
recorde, i ja que treus el tema, mai vaig tindre ocasió d'agrair-te el teu
treball. Recorde haver llegit un article de Fernando Fernán Gómez on es
queixava que a Espanya sols s'enviaven cartes de queixa, i mai d'agraïment. Des
que ho vaig llegir em vaig prometre ser l'excepció, i per això volia des de la
meua situació (actual professor de l'escola pública, i víctima de les noves
maneres de fer les coses del nostre govern valencià) aprofite aquest correu per
saludar-te i agrair-te el teu treball, no tan sols com a treballador sota la
teua inspecció, sinó també com a coneixedor de la teua tasca en defensa del
sistema educatiu i de l'escola.
Recorde
especialment una anècdota, en un curs que es va celebrar al centre de formació
La Florida de Catarroja; ens havien obligat (així és l'escola privada) a
assistir a una conferència d'un professor d'Euskadi, del qual no recorde el nom
(posa't en situació, professors de 23 hores setmanals, més n complementàries,
cansats de la jornada, etc.). Tu li plantejares una pregunta en valencià, i per
això algú (que no el professor basc) va dir que no ho entendria. Tu em dixares
bocabadat (i admirat) quan li digueres que t'acollies al teu dret constitucional
de parlar en valencià i, en tot cas, li traduiries, en acabar, allò que no
haguera entès. D'aleshores que seguisc la teua trajectòria.
Tens
la meua admiració al teu treball, que et reitere. I respecte de la pàgina
Linkedin, m'hauràs de disculpar, ja que m'he apuntat a la xarxa, i ella
automàticament ha enviat a tots els meus contactes la invitació.
Aprofite
també per convidar-te a que visites el meu bloc, www.salvaperez.blogspot.com
Rep una forta abraçada.
--------------
No cal dir que
em va sorprendre agradablement –diríem allò de “a quién amarga un dulce? ”- perquè ja se sap que als jubilats se’ls
fa poc de cas i vaig recordar, de seguida, les paraules d’Atanasio: “La
cosa, Marcos, es que hablen de uno aunque sea bien...” I, ara, sabent amb
qui parlava, ja vaig respondre de manera més personal i amb interès:
Ja ho he fet, amic, de visitar el teu “blog” i ara sí, en
veure la teua foto m’ha vingut al cap la teua persona i és que la memòria visual
funciona de vegades millor que altres memòries. A més veig que tens família,
per la criatura que tens al braç, en una altra instantània que has penjat. I
celebre haver-te retrobat, perquè quan u passa a la condició de jubilat sembla
que s’ha acabat quasi tot, especialment la preocupació pel que u féu de “jove”.
Així que m’alegra saber que no és del tot així. I per si
és del teu interès, jo també tinc “blog”: el que m’obriren els de Levante i un
a Google. Al primer vaig penjant alguna cosa d’actualitat i a l’altre materials
dels meus “hobbies”. Si tens gust en visitar-los:
Una
salutació.
Marc
I, novament, Rafa em contestà i encara
afegia algun altre record, que jo confessaria haver-se’m esborrat de la
memòria:
----- Original Message -----
From:
Joanot Martorell
To: marc adell
Sent:
Thursday, October 27, 2011 5:59 PM
Subject: Una
anècdota de fa anys
Amic
Marc, he recordat una altra anècdota sobre el que vaig aprendre del teu
treball, i que m'impactà aleshores. És una anècdota que utilitze sovint a les
meues classes per a explicar als xics i les xiques com és d'important el tema
del material.
El
fet és que jo treballava a eixa escola de Picassent privada. Tu vingueres un
dia i decidires visitar les classes per vore el nostre treball. No t'he de dir
com de nerviós estava jo, vaja (és una cosa que supose que no sabràs, però a
les escoles com la meua els professors patim mil pressions per part de la
directiva, dels pares i dels mateixos xiquets, fins i tot en el cas que
l'escola se'n diga cooperativa de professors) per la visita de l'inspector.
Entrares
a la meua classe. Estava explicant un tema sobre la comunicació humana i la
suposada comunicació animal i les seues diferències. Tu estaves com qui passava
i no feia cas, però estaves pendent de tot el que hi havia a l'aula. Aleshores,
i ací va l'anècdota, et fixares que un alumne no tenia el llibre damunt de la
taula. Feres parar la classe i preguntares què passava amb això. Ens feres
notar a tots, i a mi el primer, que un alumne ha de tindre el seu material a
taula com a primer pas, i que el professor ho ha de tindre en compte. Jo no
recorde com em vaig eixir del pas, però des d'aleshores sempre vigile que els
alumnes li donen importància a les seues condicions de treball i al seu
material.
Com
et vaig dir en l'altra carta, sempre lamente que la vida no ens dóna ocasió de
ser agraïts amb les coses que hem aprés o amb les persones que ens les han
ensenyat. Per això com que tinc aquesta oportunitat, vull donar-te novament les
gràcies per tot el que durant anys ens has fet aprendre (tot i que de vegades
no ho hem pogut valorar fins passat el temps)
Rep
una forta abraçada.
Salva
Pérez
-------
I així prolongàrem
l’intercanvi:
From:
marc.adell@uv.es
To: joanot_martorell@hotmail.com
Subject: Re: Una anècdota de fa anys
Date: Fri, 28 Oct 2011 14:03:00 +0200
Noves
gràcies, Salva, pel bon record, encara que em deixes un pèl preocupat, amb això
de què vaig parar la classe i vaig demanar-te explicacions perquè aquell xicon
no tenia llibre...Més bé em considerava, a mi mateix, com a discret i, tot i
detectar possibles situacions anòmales, les comentava, discretament, amb els
profes o la direcció, a part. En fi, que sembla que els altres no el veuen a u,
com u mateix es veu...
Fora d'això un plaer haver-te retrobat i em ve molt bé el teu correu
d'ara, per demanar-te permís per incloure el text dels e.mails que m'has adreçat, a les meues
memòries. I és què, com a bon jubilat, estic escrivint-les: les he titulades
"Fer de mestre" i he dedicat un capítol al "dies trobats",
on vaig relatant anècdotes com el fet d'haver-te retrobat desprès de tants
anys, o visites i encontres que he tingut, últimament.
Estic pendent, Salva, de la teua autorització.
Una abraçada, també.
Marc
--------
I Rafa, ara, autoritzant-me a
“intertextualitzar” la seua intimitat i afegir-la a les meues memòries:
Amic
Marc, naturalment que tens la meua autorització. Tingues ben clar que jo tinc
un record molt entranyable dels teus consells, i tingues per segur que si no
hagueres parat la classe (bé, pròpiament no la parares, perquè en eixe moment
jo no estava explicant, sinó que havia posat activitats) possiblement no
m'haguera aplegat tant el ten ensenyament. Un amic meu (José Manuel Mora
Fandos) diu que als països anglosaxons diuen una expressió com "aprendre
sentint", és a dir, que els aprenentatges que queden van associats amb
sentiments. Segurament si m'hagueres fet la indicació fora de l'aula segurament
no l'hauria entès tan bé com ho vaig fer en el moment, amb el sentiment de
comprovar com un alumne podia veure
minvades les possibilitats d'aprenentatge perquè el professor no haguera atès a
què li faltava el material.
Em
complau també, molt, veure com continues treballant i estàs preparant les teues memòries, que
t'assegure que molts rebrem amb interès perquè segur que hi haurà grans
ensenyaments per als que ens dediquem a la tasca docent, i els que vindran.
Una
forta abraçada, Marc.
------
No és tot, però, perquè en fer arribar
a alguns contactes que els d’El Punt no havien tancat l’aixeta a les meues
col·laboracions al “Brollador”...
Sent:
Thursday, November 03, 2011 1:52 PM
Subject:
més crèdit d'EL PUNT
Els
d'EL PUNT sembla que em renoven el "crèdit" -no l'hipotecari,
l'altre- i tornem a ser-hi, amb l'actualitat al coll:
Una
salutació.
Marc Ant. Adell
--------
...em vaig trobar, entre les respostes rebudes, la de Pepe
Minguet, un funcionari de la Direcció Territorial –de quan jo estava en actiu a
la Inspecció Educativa- i que portava la cosa informàtica i ens treia
–especialment als maldestres com jo- de les dificultats informàtiques amb què
ens trobàvem:
-----
Original Message -----
From: Jose
Minguet
To:
marc adell
Sent:
Thursday, November 03, 2011 5:59 PM
Subject:
Re: Fw: més crèdit d'EL PUNT
Doncs, com sempre, és un plaer llegir-te. Observe que,
malgrat haver-te jubilat d'alguna de les teues facetes, segueixes molt actiu a
nivell intel·lectual. I me n'alegre.
Sembla que la nostra societat està deixant-se arrabassar, "impasible el ademán", conquistes socials i econòmiques per les quals els nostres pares i els nostres avis es van deixar la pell. I el pitjor del cas és que una gran majoria sembla convençuda que no n'hi ha un altra eixida possible. Encara sort que el dia 20 "van a ganar los buenos"... (Aznar dixit).
Sembla que la nostra societat està deixant-se arrabassar, "impasible el ademán", conquistes socials i econòmiques per les quals els nostres pares i els nostres avis es van deixar la pell. I el pitjor del cas és que una gran majoria sembla convençuda que no n'hi ha un altra eixida possible. Encara sort que el dia 20 "van a ganar los buenos"... (Aznar dixit).
Crec que articles com els teus, que tracten de posar una
mica de seny en tot aquest desgavell, són ara més necessàries que mai.
¡Enhorabona!
Pepe
-------
-------
No cal dir que em donà –ara Pepe Minguet- una gran alegria
i no només pel simple fet del (bon) record, sinó per la seua “militància” –si
més no cívica- que en el en context oficial de la nostra relació anterior pot
ser no havia tingut ocasió de produir-se. I vaig contestar-li, tot seguit,
clar:
M'HA ENCANTAT, PEPE, REBRE LA TEUA EXTENSA MISSIVA I
SABER DE TU. PER CERT COM TENS A LA FAMÍLIA I LA CRIATURA QUE JA NO DEU ESTAR
EN INFANTIL, CLAR.
BÉ, ALGUNS JUBILATS ENCARA INCORDIEM, NI QUE SIGA PER
FER-VOS COSTAT, ALS QUE ESTEU EN ACTIU I SOU COM "DÉU MANA" -ARA
RAJOY DIXIT-, ENCARA QUE UN PÈL AGNÒSTICS.
UNA SALUTACIÓ BLOGUERA:
MARC
---
I així
acaba la 1ª part d’ A cau d’orella
(ssshhhttt...) que encara té continuació, perquè es produïren més contactes
més o menys inesperats i gratificants, en els dies successius...
A cau d’orella
(ssshhhttt...)
BONES PARAULES-2
Acabada la 1ª part de les presents reflexions i testimonis,
encara i pel motiu que apareix en els textos epistolars següents, he recuperat
el contacte amb el què fou el primer alcalde democràtic d’Alaquàs –Albert
Taverner- i que em vaig trobar, només arribat a València, els anys vuitanta i
visitar les escoles d’aquella localitat, que tenia atribuïda de “zona”. Tinc
d’ell un molt bon record, com alcalde i com a persona: se n’ocupà de les
escoles més enllà de les què eren les seues obligacions i, entre altres
intervencions, construí tot un pavelló, per ampliar el col·legi “Bonavista”,
amb creixent demanda de places pel creixement demogràfic del barri. I és que,
per l’envergadura de la construcció pertanyia fer-la al ministeri, però com
trigava massa i el tema era urgent, es féu al davant i ho assumí l’ajuntament.
Fora d’això i tot i que per la seua militància d’esquerra –o precisament- es
podia pensar que era un pèl agnòstic, el cas és que ens donava lliçons de
“caritat cristiana”, als que ens anomenem creients i no era infreqüent que algú
–fins i tot a deshora- truqués a la porta de sa casa en demanda d’ajut. La qual
rebia indefectiblement, fins i tot per apaivagar-li la fam...
Per això m’ompli de goig haver recuperat el contacte amb
l’Albert i poder incorporar l’episodi a les meues memòries. I, ara, amb el seu
permís, al meu “blog”, en forma de confidència “A cau d’orella”:
De: marc adell marc.adell@uv.es
Para:
"Taverner, Albert" altavernerf@yahoo.es
Enviado:
jueves 1 de diciembre de 2011 12:33
Asunto: contacte
A/. del Sr. Albert
Taverner.
Benvolgut:
Amb intermitències he
sabut de vos, amic Albert, però trobar-nos fa ja una colla d'anys que no
ocorre. Com us va la vida? I on la féu? perquè jo us vaig conèixer a Alaquàs,
on vos féieu de primer alcalde democràtic i jo acabava d'incorporar-me a la Inspecció
Educativa de València. I a fe que tinc un magnífic record d'aleshores, que vaig
reflectint a les meues memòries que, com a bon jubilat, he emprès.
Ara m'heu vingut al
pensament, perquè els catalans -sempre els primers- han iniciat un estudi onomàstic,
amb els cognoms de tot el territori i jo m'he apuntat. I, en respondre'm a un
correu meu, demanen als qui ja estem en el tema, si coneixíem a persones amb
alguns altres cognoms i el vostre n'ès un. Així que us reenviaré el tal correu
i vos ja decidiréu el què.
He accedit a vos pel
Google, però entre la nombrosa informació i vídeos que hi apareixen no he
trobat el vostre correu, que me l'han facilitat els amics de la Comarcal.
Mentrestant rebeu una
cordial salutació.
Marc
Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof.
sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Facultat de Psicologia, 4ª planta. Dep. de
Ps. Social. Tel. 96.386.45.65
Avgda. Blasco Ibàñez, 21. 46010. VALÈNCIA.
Aviat vaig rebre resposta...
------
----- Original Message -----
From: Albert
Taverner ferrer
To: marc adell
Sent: Friday,
December 02, 2011 9:36 PM
Subject: Re:
contacte
Estimat Marc. He rebut
el teu correu i m'ha donat molta alegria saber de tu, tot i que t'he seguit pel
que escrivies ací i allà. I he tornat a recordar la teua intel·ligència,
la teua amabilitat i la teua passió per l'escola. A Alaquàs els docents i els
polítics d'aleshores et recordem amb estima i agraïts.
Compartim la condició de
jubilat, però encara faig alguna tasca de reforç i presència a la Comarcal.
Em vindrà de gust col·laborar en
l'estudi onomàstic però no acabe d'entendre què és el que he de fer. Supose que
si els passes el meu correu ja es posaran en contacte.
Salutacions
Albert
-----
I, tot
seguit, amb agraïment, vaig contestar-li:
Estem a la recíproca, benvolgut
Albert, de satisfacció per haver recuperat el contacte i hauríem de mirar
de donar una passa més i trobar-nos algun dia, no sé si a València, perquè no
em dius on féu la vida.
Pel
que fa al programa de cognoms catalans, és el què faré: donar-los el vostre
correu i ells es posaran en contacte. El què em demanaren a mi fou la
referència -nom i cognoms- als meus avantpassats de la branca paterna i ara
estic pendent de més informació.
I
posats a recuperar els bons records del passat -no sé si ja estem amb la
complicitat del de Manrique, per allò de que "cualquier tiempo pasado fue mejor..."- Però, saps que em digué
Dn. Jaime de Juan -que molt major encara viu-, l'inspector secretari
d'aleshores? Doncs feia poc de la meua arribada a València als començaments del
curs 1980/81, sembla que us trobà en algun acte i parlàreu del "nou
inspector d'Alaquàs". Em transmeté unes paraules vostres -o d'algú del
vostre equip, pot ser el sr.Verdú, que el teníeu de regidor escolar-
"Hemos tenido una suerte con Don Marcos..." Tal qual.
En
fi que com deia un bon amic –del què
faig esment a l’inici de tot açò- que ja ha faltat i me’l vaig trobar a Albocàsser de
secretari del jutjat, quan vaig anar-hi de mestre, els anys seixantes..."La cosa, Marcos, es que hablen de
uno...aunque sea bien..." I per més que vaig intentar corregir al bo
d'Atanasio Abellan amb allò de "querrás
decir aunque sea mal..." No hi hagué manera: "No, no...aunque sea bien..." Doncs
això, Albert.
Una nova abraçada.
Marc
---------
Encara, pels
mateixos dies i anant-me’n a casa a migdia, em vaig trobar pel carrer a una
exalumna de l’enyorat C.A.P –jo no hauria renunciat voluntàriament, però van
prescindir de mi, com d’altres, en implantar el nou màster de secundària-, amb
la què algun temps abans havia coincidit a la consulta de l’oftalmòleg i feia
més temps encara amb les dues germanes Almenar, pel carrer. Bé el cas és que
Silvia –que és el nom de la xicona- em preguntà per la meua vista –m’havien
operat de cataractes- i jo vaig fer el mateix per la seua, amb alguna afecció
menor que també millorava. I vingué a tomb parlar del nostre encontre al C.A.P.
alhora que m’interessava pel seu treball –és advocadessa i atén al torn
d’ofici- i per la seua germana que no l’he tornada a trobar. En això que ella
insistia en recordar l’any del C.A.P. i no parava de parlar bé de mi –amb la
corresponent vergonya meua que intentava tallar-la, mentre recordava les
paraules del bo d’Atanasio...- i gastà la paraula “mestre”, en referir-se a la
meua pràctica docent amb ella i la resta d’alumnes del grup. Expressió “mestre”
un tant en desús –substituïda per la més asèptica de “professor/a”,
especialment a l’ensenyament superior-i per la que jo tinc una especial
predilecció, fins al punt que a les meues –presents- memòries les he titulades
precisament “Fer de mestre...”
I encara em ve al cap una altra ocasió –ara a la Facultat
de Psicologia- quan, en una classe de les que impartia en la meua època de
professor associat, que compatibilitzava amb la Inspecció, una altra alumna
també se m’acostà amb algunes més que l’acompanyaven, a punt jo de començar la
classe, mentre preparava els materials damunt la taula i em digué(ren) que
havien vist al diari –al dia anterior o poc abans- una foto i la notícia de què
jo havia presentat un llibre... “Ui! És el meu mestre...” em digué la xicona
que li isqué en veure’m al Levante. Efectivament fou al club Levante i el
llibre era “Els adolescents i el repte de la Logse”. Em vaig quedar sobre tot
amb la referència “mestre”...
-------
Ara ha estat la recuperació de la memòria d’un bondadós i
gran mestre de mestres que fou Dn. Manuel Ros i que als anys seixanta –del
passat segle i mil·lenni!- fou el meu professor de Pràctiques a l’Escola Normal
de Castelló: ha estat una feliç trobada, el relat de la qual he explicat en un
altre A cau d’orella (ssshhhttt...) expressament
dedicat a Don Manuel, en visitar al professor d’Història de l’Educació i bon
amic Alejandro Mayordomo, que m’ha obsequiat amb un llibre sobre les escoles de
Carcaixent i on un jove Manuel Ros era el Director, els anys de la República,
del grup escolar del poble. En això que he fet arribar, als amics als què
poguera interessar, la figura d’aquell benemèrit professor les meues reflexions
i algunes fotos –d’ambdues èpoques: els anys trenta i els seixanta- de Don
Manuel, amb el present correu:
El
13 de febrer de 2012 14:36, marc adell <marc.adell@uv.es>
ha escrit:
Qui no recorda -entre els de més edat, és clar- la figura
bondadosa i exemplar d'aquell mestre benemèrit -Dn. Manuel Ros- que, com a
director de l'escola "Aneja" a la Normal de Castelló, ens impartia
les "Pràctiques"?
Podeu
acompanyar-me en la recuperació del seu record, clicant:
http://blogs.levante-emv.com/en-marc/ ,
en "A cau d'orella...Dn. Manuel Ros"
(He
intentat, sense èxit -maldestre que soc en informàtica- penjar algunes
"fotos" en el text. Així que van adjuntes al present e.mail)
Marc
Dr.
Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI
de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi
Major Universitari "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel.
96.386.42.30
Avgda.
Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.
I heus ací la resposta del company de Magisteri i
prestigiat dibuixant Quique, al meu
correu:
----- Original Message -----
From: Enric
Arenos
To:
marc.adell@uv.es
Sent:
Monday, February 13, 2012 9:21 PM
Subject:
Don Manuel
Bon
amic Marc:
No cregues que perquè estic callat no entre a llegir tot
el que escrius. Estic al dia i conec totes les teues activitats. El que passa
és que no dispose de massa temps per a escriure't com voldria o per a comentar
tot allò que vas creant i escrivint. Però ja saps que vaig al dia, que estic al
"tanto". M'agrada molt tot el que dius, eres molt valent i tens la
sort de poder publicar tot el que et dona la gana. Què bé. Felicitats per
tantes coses excel·lents que m'arriben de la teua mà. I ara, al veure el que
dius sobre Dn. Manuel no puc deixar de enviar-te aquestes ratlles. Vaig a
guardar-me el que has publicat, per rellegir-ho de tant en quant perquè m'ha
agradat molt, però molt. Ho vam passar molt bé amb aquest home. Hi ha una
foto, l'última, en que es veu a Dn. Isidoro parlant. Docs bé, moments abans,
vaig ser jo el que vaig enllestir dalt d'aquella tarima un xicotet discurs en
nom dels alumnes i en homenatge a Dn. Manuel que es jubilava. Només recorde,
perquè el discurs el vaig dir de memòria i no guarde ningun paper però sí una
altra foto, que el vaig començar amb aquestes paraules (en castellà, clar):
"Querido Dn. Manuel, estoy aquí solo..."
I tot el món es rigué. I vaig seguir dient allò de "... pero en realidad queríamos estar aquí
arriba todos los alumnos para rendirle el homenaje que, etc."
Seguim en contacte, benvolgut Marc.
Per a Ma. Teresa i per a tu, una forta abraçada del
vostre amic,
Enric
------
M’ha faltat
temps per agrair-li a Enric les seues afectuoses paraules:
Un plaer sentir-te (llegir-te) estimat amic, Enric, ara
amb ocasió de la descoberta que he fet dels antecedents de Dn. Manuel Ros. El
què jo no recordava és la teua intervenció, en nom dels alumnes, quan la seua
jubilació i si tens la foto, no cal dir que m'agradaria molt tindre-la.
Fora d'això, en les memòries que estic
escrivint, vaig recollint els testimonis del dia a dia que he titulat
"els dies trobats" i en faig també esment, al meu blog, a la secció de "a cau
d'orella..." Ara mateix estic acabant de redactar una d'aquelles
experiències i m'agradaria afegir les teues paraules, si em dones permís. Va
l'esborrany del text en qüestió.
I bé, dins del que cap -que ja comença a
cabre poc, perquè els anys no perdonen- estem bé. Vosaltres també, vull
desitjar.
Una abraçada ben forta, en el record
dels anys de la nostra joventut, que foren ben bonics.
Marc
------
Encara
perllongàrem el contacte...
M'ha alegrat molt, Enric, rebre
les fotos que adjuntes, amb el teu "posar" seriòs que, malgrat tot
féu somriure al presents, per les teues paraules... de l'inici.
I a la foto del públic, he reconegut alguns
"clatells" i pot ser la ratlla del meu pentinat...al costat de
Miralles, Royo, Arnal i Momplet i Gil...i, òbviament, alguns professors que es
veuen a la presidència, amb Campoy, Dª Glòria...I Rangel, Dn .José, Don Juan,
el de dibuix i Dn. Emílio Miralles...amb un xiquet al costat! Qui? Algun alumne
del grup Ejèrcito?, perquè l'Aneja era només de xiques, aquell
temps...
En fi, tot són records...senyal evident que estem en el
tram final de la nostra vida...i que siga per molts anys.
Una forta abraçada.
Marc
-------
I l’ “episodi” de Don Manuel Ros, ha
tingut una nova resposta: la d’un company de curs de magisteri que el
recorda...Aixó em diu Francesc Balada:
----- Original Message -----
From:
Francesc
Balada-Lozano
To: Marc Adell
Sent:
Tuesday, February 14, 2012 8:03 PM
Subject:
Resposta un poc a un article del teu blog
Adell,
A l’últim blog que m’enviares, nombrares a Don Manuel Ros, professor de
pràctiques d’ensenyament i de cal·ligrafia. El recordo amb afabilitat. Havia
oblidat el nom, però em portà molts de records. No només d’aquell temps, sinó
d’altres èpoques de la meva vida, que l’havia abandonat al subconscient. Una de
les més recents fou del curs 2000-2001, en què em jubilí. A l’acomiadament, els
alumnes em regalaren una ploma (aleshores, 1958-59, plumilla) de cal·ligrafia francesa amb “mànec” i ploma d’au, entre
altres, la qual conservo en el meu escriptori d’Esplugues de Llobregat. T’envio
adjunt una papereta de “Derechos
Académicos” de la “Escuela del
Magisterio” de “Castellón” de “Practicas de enseñanza, 2º curso” (ja
veus que hi ha una falta d’ortografia) i “Caligrafía
2º curso” amb un “Aprobado” en
ambdós signat per Manuel Ros, en el tribunal del 2 de juny de 1959. Segurament
reconeixeràs la signatura del Secretari de l’Escola del Magisteri “Flaulalvat”, Don Felipe Sáiz Salvat, si
mal no recordo. El número de matrícula va ser el 16. Con veus no es gaire
bona la nota. Sembla que no era molt bon estudiant.
També em recorda que gràcies a la
cal·ligrafia obtinguí un lloc de feina al “cuartel
del Regimiento de Tetuán de Castellón de la Plana” al departament de “Hojas de Servicio” dels militars que hi
havia allí. El motiu era que tenia aleshores una molt bonica cal·ligrafia, per
escriure manualment l’historial dels militar de graduació. Em costà els meus
disgustos perquè per qüestions “d’investigació”, segurament mal entesa o entesa
como “adquisició de coneixements mitjançant la pràctica” de les coses, volia
conèixer la impremta que hi havia a la mateixa caserna de Castelló. Finalment,
aní allí, on aprenguí les arts d’imprimir, que en una petita part em serviren
per l’ensenyament i per el llibret d’ensenyament d’alemany, que traduí i
introduí certa quantitat de didàctica d’ensenyament d’idiomes en Alemanya.
Altra cosa que em recordà fou el
curset d’Apicultura que férem en el “Reformatori”. També tinc el certificat
d’aquelles pràctiques, que no te’l puc enviar perquè l’he de buscar. Segurament
estarà entre els altres papers a Esplugues de Llobregat.
Els records no es quedaren ací. Un
dels últims cursos que impartí en el ICE de la UPB fou sobre els “Centres
d’interès”. Em resultà molt curiós i fou al mateix temps decebent per a mi,
perquè anava un cop a la setmana a Igualada durant tot un curs acadèmic, traguí
però en conclusió, que els professors, als quals ensenyava, es mostraven molt
incrèduls d’aquest tipus de programació i metodologia. Al meu entendre van ser
pocs els que van posar a la pràctica aquesta forma d’ensenyament. Crec més bé,
que la seva intenció era sobretot “cobrir l’expedient” perquè així al curs
següent cobrarien més.
Un cop, a l’escola d’EGB d’Esplugues
posí en pràctica alguns principis pedagògics del pedagog Decroly i de la
metgessa Montesori. Els altres companys no sabien de què anava la cosa. Tenia
la impressió que no havien estudiat “Història de la Pedagogia”. Bé, es veritat
que jo ja era Llicenciat en Ciències de l’Educació, però no era menys veritat
que nosaltres estudiàrem a aquests pedagogs a l’Escola del Magisteri.
La veritat és que, des de que em
jubilí, no havia pensat més en l’ensenyament impartit en Sant Joan d’Espí,
Esplugues de Llobregat i El Prat de Llobregat. Aquest temps, a part dels
ensenyaments que impartí als ICE’s de la Central i la Politècnica, els he
gairebé esborrat de la meva memòria. No perquè no tinguí èxit a l’ensenyament,
que en tinguí molt (actualment hi ha advocats, enginyers, matemàtics –que també
ensenyí-, etc.)... Recordo els temps de Sant Joan d’Espí de forma
diferent. L’ensenyament i els col·legues no foren dolents, tot el contrari, fou
un temps molt bo, en aquest sentit. Per un altra banda, fou un temps de lluita
per aconseguir millores en la nostra professió: temps de vagues, discussions, i
“plataformes” polítiques. S’aconseguiren aleshores els famosos triennis,
l’augment de remuneració fins gairebé 50.000 pessetes, millors condicions
laborals, etc. No era la primera vegada que lluitava. A Alemanya passà el
mateix, per aconseguir l’atenció del govern espanyol.
En fi, per a què recordar-ho... És
millor recordar el que és bo que el que és dolent. Bé, al final, “t’he soltat
el rotllo”.
Salutacions
Francesc Balada
----
Així a la
–llarga- resposta de l’amic Balada, vaig correspondre amb les meues, novament:
2012/2/16 marc adell
<marc.adell@uv.es>
M'ha encantat el teu
"rotllo", Francesc, ara que u recorda més el passat per raons de
l'edat, així com la teua papereta d'examen d'aquell temps.
M'agradaria que em
deixares incloure les teues paraules, al capítol de les meues memòries que he
titulat "Els dies trobats" i on n'he dedicat un a Dn. Manuel, amb el
text que ja coneixes del meu blog,
per afegir-les també.
Mentrestant rep una
cordial salutació.
Marc
-----
I aviat em respongué:
From:
Francesc Balada-Lozano
To: marc adell
Sent:
Friday, February 17, 2012 12:15 PM
Subject: Re:
Resposta un poc a un article del teu blog
Bé, no tinc cap
inconvenient. Per cert, que tenia en el cap dir-te també què tu debies conèixer
molt millor que qualsevol de nosaltres, a Dn. Manuel Ros ja que vas estar amb
ell molt més temps a l'escola Annexa de la "Normal".
Entre les meves reflexions,
que no et vaig enviar, també hi haguí una visió teva bastant diferent de la que
ara sembla que has adquirit. Probablement m’equivoco, però no poguí apartar
aquella imatge de la meva ment. Recordo haver-te trobat en una de les meves
vacances d'Alemanya a la vorera de la caserna de Sant Francesc -la caserna ja
no estava, naturalment-; et recordo en l’últim
dinar dels alumnes de la promoció del 60 en el dia de Santo Tomás de Aquino,
que fou en el Col·legi Menor, que estava allí junt a l'església de Sant
Francesc- amb un periòdic ABC a la mà, elegantment vestit, ben dret,
somrient i amb autoritat – em permetràs que utilitzi aquesta expressió, malgrat
la seva inexactitud-.
Jo anava en un cotxe
anomenat en aquell temps "banyera". Parlàrem una mica d'això i d'allò
de forma intranscendent, però la imatge se'm quedà en la memòria com cosa
representativa teva, a més de la que ja coneixia.
Salutacions. Francesc Balada
------
I
nova resposta meua:
Que
recordem tantes coses de la nostra joventut, amic Francesc, i amb tant de
detall i enyor és símptoma claríssim de què ja no ho som tant -de joves-, què
és la forma "amable" de referir-se al què diuen els psicòlegs
evolutius de la 3ª edat: que estem en la fase del "d.c.l."
-deteriorament cognitiu lleu...i encara com que siga només "lleu"-
Efectivament, Ramos i jo solíem comprar
-els diumenges només- l'ABC d'aquella època, pel seu suplement literari i
cultural que col·leccionàvem i pel que fa al meu "posar" d'aquell
temps, de vestits no em podia presumir, perquè fins i tot anava "de
prestat", de vegades...Eren anys difícils i la meua família tot i que feia
miracles -la meua santa mare, especialment- no tenia massa
"possibles"... Clar que d' "autoritat",
"autoritat"...pot ser ja n'anunciava la meua condició de futur
inspector d'ensenyança (!) que fins fa poc tenia aquell "grau", tot i
que mai en vaig fer ostentació, seguint els consells de Don Fernando Andrés, el
professor de religió de l'institut i germà de Don Isidoro que, en anar a casa
d'ells a acomiadar-me, aprovades les oposicions i destinat a Girona, em digué:
"Sigues, dels mestres, amic i conseller..." No ho he oblidat.
Una abraçada i tant de bo enguany ens
trobem amb els companys i companyes de promoció. Salutacions a la teua esposa,
també de la meua.
Marc
-----
I ací acaba, de moment, l’intercanvi
epistolar arran del record de Dn. Manuel Ros, en una nova resposta de Balada:
Curiosament, aquest argument o semblant és el que
utilitzí al Institut de El Prat de Llobregat el primer dia que entrí.
En la qüestió de la vestimenta, no sé si fou com tu
dius, però el que si recordo és que anaves ben "entrajat", pantaló i
xaca beix motejat, no sé si en punts o ratlles.
Aleshores, devies ja d’estar a l'Annexa. això devia ser pels finals de
l'any 1965 o a Pasqua o l'estiu de 1966, que és quan tinguí aquest tipus de
cotxe i jo ja donava classes als nens espanyols de la ciutat de Kassel, empleat
pel govern alemany i a més donava espanyol a la Universitat Popular Alemanya, a
la mateixa ciutat.
Salutacions igualment a la teva esposa i fill, que
conec, així com també de la meva.
Francesc Balada
-----
Així anà i tot aquell “joc” donà, haver-me trobat amb Alejandro Mayordomo i haver
recordat la figura d’aquell mestre benemèrit i professor nostre de Pràctiques a
la Normal de Castelló, de fa tants anys, que fou Dn. Manuel Ros. I com que això
no passa cada dia, em ve de gust compartir-ho ara i afegir un tal episodi a les
meues memòries…que he titulat expressament “Fer de mestre”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada