Dies feixucs A PROPÒSIT DE LA IA -AI, en les sigles en anglès, of course-

-notícia: Levante-

No passa dia en què no apareixen a la premsa -escrita i digital- articles, reflexions, notícies, debats... sobre la «intel·ligència artificial» i ara, en el nostre context, a Alacant 1, amb motiu de la celebració d’una nova edició del Fòrum Europeu de Intel·ligència Artificial. I no seré jo en negar-li actualitat i importància, per les inapreciables contribucions que ha fet i fa a la humanitat, en tots els àmbits de la vida: biologia, medi ambient, medicina, comunicació, oci, educació... 

Tot i això, comença a preocupar-nos a alguns, pel creixent protagonisme que assumeix, amenaçant la preeminència de la humana -d’intel·ligència-... A la qual cosa cal afegir la «nomenclatura» gastada pels «media», en publicitar les notícies envers el tema -IA- . Com ara: -»Europa busca su modelo de IA» -com si a la UE no li faltaren preocupacions d’actualitat i transcendència de què ocupar-se, com ara la guerra provocada pels EE UU a Ucraïna, la massacre de la població civil indefensa de Gaza i Cisjordània per l’estat genocida d’Israel, les agressions del tarat de Trump, ara a Venezuela i les amenaces a Cuba, Colòmbia, Mèxic i d’ocupació militar de Groenlàndia...atemptant contra l’ordre mundial i el respecte a la legalitat internacional. -»Bruselas suaviza sus normas sobre IA, ante la presión de grandes tecnológicas» -compte amb legislar contra les multinacionals depredadores de la humanitat-. -«La omnipresencia de la IA» -per fer-se amb l’atenció de la ciutadania i amagar altres carències que acabaran amb el planeta-. «Intel·ligencia artifical aroma de bombolla» -ara amb una pretensió poètica barroera-. O «La Generalitat movilizará 1.000 millones para el despliegue de la IA» -xifres no milionàries sinó milmilionàries, a favor de l‘energia nuclear (!) i el consum bèstia d’aigua, en detriment de la població general i marginada, que la pateix ara ja!-. I si en faltava alguna «Israel quiere que ChatGPT le ayude a lavar su imagen en EEUU» -ara el cinisme s’uneix al genocidi del poble palestí, condemnat per la Justícia Internacional-. Encara que alguna -de notícia- apareix com un pèl cautelar, com: -«Usar la IA, pero usarla bien» -i qui ho garantirà?- O -«Una de las cosas más terribles de la IA es que nos invita a dejar de pensar» -una invitació diabòlica generada per models persuasius imposats-. -«La inteligència artificial es inteligencia, pero no sabia» - I encara fora «inteligencia» quan és una burrera digital sofisticada i prou- O -«El visionari que va anticipar la crisi del 2008 i ara aposta contra la bombolla de la IA» -I qui l’escoltarà?- I així fins a no acabar. 

De manera que u, en trobar-se del tot perdut enmig del món de la IA -serà l’edat?-, es posa a pensar coses forassenyades, com les què desgranaré tot seguit. La primera qüestió és la d’atrevir-me a imaginar el futur d’una humanitat «robotitzada», que es comportarà al servei d’unes màquines prou entrenades, com per substituir als dirigents dels països i les institucions democràtiques, incloent-hi als seus «programadors», contra els què, més prompte o més tard, també es rebel·laran. 

I amb referència al món de l’educació -que sembla singularitzar el congrés de referència, en aplicació de la IA-, i que és -el món de l’educació- al que m’he dedicat de per vida, val a dir que l’accés a internet, restringit fa no res a uns pocs privilegiats, ara és el referent principal d’informació de tothom, inclòs l’alumnat universitari, però també dels nivells inferiors, fins al punt d’haver substituït al professorat com a font de coneixements. Així els mestres ja no són els referents dels curricula -perquè internet sap molt més i més actualitzat que no ells- i han d’acontentar-se en mirar de «governar» l’ensenyament -que no és poc- del seu alumnat i, a la fi, la seua educació. «Governar» l’ensenyament de l’alumnat, però -i, a la fi, la seua educació-, també està ara posat en qüestió, atès que la informació que apareix a la xarxa, no és neutra, sinó que està «orientada» -més o menys descaradament- cap a algun territori o pretensió. És a dir, manipulada ideològicament. 

Així que, de simple instrument de transmissió de coneixement, el món digital -i la IA com a paradigma- ha anat assumint la condició d’ «orientador», amb la pretensió -que està aconseguint- de «tutelar» als qui s’hi atansen, convertits així amb alumnes «dòcils». El pas següent -que ens temem alguns- és l’assumpció del paper del mestre -en tant que conductor de l’ensenyament i, a la fi, de l’educació- per part de la màquina, convertida així en màxima «autoritat» en la matèria, marginant el docent i «robotitzant», així- al discent. Paral·lelament -no sé si prèviament o tot seguit- els àmbits de la vida -social, política, econòmica...- s’esmunyiran de les mans «humanitzades» dels seus protagonistes i passaran, també, a les de la màquina, encara controlada pels -pocs- tecnòlegs -anomenats, «llibertaris»- al servei dels -també pocs- líders autoritaris -això sí-. Encara que no per molt de temps, doncs el mecanisme es rebel·larà, també, contra aquells, restant tots els humans sota el domini cibernètic. Això sense esmentar la colossal despesa energètica que la IA està consumint ja i que amenaça en convertir-se en la primera del planeta, amb centenars de centrals nuclears noves -que ja reclamen els seus defensors en una nova era, nuclear, clar-. Òbviament, la tal despesa mai en detriment de la de la indústria militar ni la destructora dels recursos del planeta, sinó de la dedicada a les atencions bàsiques de la humanitat: alimentació, salut, educació. Especialment dels sectors més desafavorits territorialment -hemisferi Sud- i políticament -pobles colonitzats i explotats, també a l’hemisferi Nord-. 

Tornant al IV Fòrum Europeu de referència entre la relació de ponències i debats, des de l’apertura dedicada a la «IA i propietat intel·lectual», fins a la de la cloenda «IA i creativitat» no he sabut trobar-ne cap dedicada a reflexionar envers els perills d’una IA desbocada i sense estricte control humà -legislatiu, però també tècnic i ètic- si no es fan les coses bé i ja des d’ara, que ja estem tardant. Algú, amb capacitat i documentació -i sensibilitat, criteri i visió de futur- hauria d’avisar -sense alarmisme, però amb realisme- dels valors inestimables de la IA -i la seua aplicació al món de l’educació- però també dels perills evidents d’una IA que ens «enlluerna» i que mal «governada» pot acabar amb la humanitat. La resta -perduts en la nostra ignorància digital- ho agrairíem i molt.

Per pensar-hi… VIOLÈNCIA A LES AULES

 

-

                                                                      -agressivitat-

Manllevem el títol de la pel·lícula de Sidney Potiers, per abordar un tema de lamentable actualitat: la violència dels nostres adolescents -d’alguns, evidentment, no de tots-.

Des de sempre, han existit problemes de disciplina a les aules i en la convivència als centres escolars, entre el mateix alumnat i entre l’alumnat i el professorat. El tema, però, s’ha conflictivitzat últimament, fins a extrems preocupants i s’arriba a dedicar més atenció a la vigilància de les conductes i al control de la disciplina, que a garantir un desenvolupament curricular estricte. Ocorre, però, que la societat i l’entorn dels nostres centres és, cada vegada més conflictiu i es presenten noves modalitats de violència i l’escola, l’institut, no poden sostraure’s-hi.

Fins ara mateix el mobbing –assetjament en el treball-, apareixia intermitentment en els espais informatius. Ara, però, es fa present en els media, amb massa freqüència, un altre fenomen d’agressivitat cruel, epigrafiat com a bullying i que té terroritzats a un nombre, cada vegada més important d’infants i adolescents, que ha donat la veu d’alarma i els experts estan investigant la dimensió del fenomen, les edats més afectades, els sectors més castigats, les causes i les intervencions més adients, que impliquen al sistema educatiu, al policial i judicial, a les famílies i a la societat en conjunt.

Una altra –i lamentable- manifestació de l’ús de la violència per la violència, la tenim en la filmació d’agressions, amb el mòbil, que certs adolescents han posat de moda, entre els grups més agressius i marginals. Són els happy slappers, els de la “guantada feliç”, els de la “manotada divertida”. Unes gravacions que la tecnologia bluetooth difon com “esporas” per la “globosfera” de les aules. Es tracta d’un joc perillós, que nasqué a Londres i s’ha estès per tot en forma de pandèmia, amb especial incidència en la gravació i difusió d’agressions i humiliacions a companys de classe, encara que no únicament: gent que passa despistadament, passatgers del metro i del bus i, amb especial crueltat, pidolaires i indigents també són objecte d’agressions filmades en mòbil, que després són intercanviades per un sistema de radiofreqüència, de forma instantània i inalàmbrica o apareixen a internet, en forma de ciberassetjament. Els “autors” de la bretolada són joves de classe social mitjana i alta, que són els qui tenen accés raonable, a la compra de terminals telefòniques de tercera generació i a la xarxa.

Què fer, aleshores, a la vista de situacions de violència com les descrites anteriorment? Primer que res reconèixer-ho i, tot seguit, acceptar que els problemes educatius són complexos. El tema, a més, ha de encarar-se des de paràmetres més amples: polítics, socials, culturals, assistencials, educatius i, excepcionalment, policials i judicials. A tal efecte, la reforma de la Ley del Menor, per combatre millor el buylling, -i tot tipus de violència escolar- és una bona notícia. Com ho és la sèrie d’intervencions interinstitucionals, per afavorir la integració dels immigrants i els socialment desafavorits –també a l’escola-. Així mateix caldrà abordar, seriosament, el foment del pluralisme i la convivència de cultures i llengües –també al si dels centres educatius- i habilitar dotacions generoses –econòmiques i de recursos humans- per prestar assistència als col·lectius i famílies afectats. I sempre cercant les intervencions més convenients -en cada cas- que impliquen al conjunt de la comunitat escolar, a partir d’un projecte educatiu i curricular pletòric de valors i de coratge, per a fer front al fenomen.

I l’acció policial i judicial quan calga: s’han constituït grups especialitzats de policia de proximitat, per controlar situacions delicades, que s’escapen a la intervenció educativa convencional i que, en tot cas, la complementen. Així mateix, i ja fa temps, es treballa des de les fiscalies i jutjats de menors, en les situacions problemàtiques referides a la violència jovenívola, mitjançant un tractament recuperador de conductes normalitzades –per als menors agressors-, amb la inevitable implicació familiar i social, considerant acuradament, la compensació a les víctimes de les agressions.

En qualsevol cas, el sistema educatiu farà bé en prioritzar les intervencions afavoridores d’actituds i hàbits de socialització positiva, a més de l’equipament en continguts curriculars. També amb el reforçament d’estratègies no tan prestigiades com caldria, com les tutories i el treball cooperatiu a l’aula i de materials ja inclosos als curricula, com la formació ètica i l’educació en valors per a la ciutadania. I, si fa al cas, amb la incorporació de programes específics, per al foment de la convivència a les aules i de minoració de l’absentisme escolar, brou de cultiu en la gestació de conductes agressives i antisocials.

Carta oberta IA, ai!

La Universitat d’Alacant, la càtedra de la UNESCO i altres entitats (!) han celebrat amb notable èxit, el «IV Fòrum Europeu d’Intel·ligència Artificial» -. I no seré jo -pobre de mi!- qui qüestione la importància del tema i la repercussió indubtable d’una tal «conquesta» per a tots els àmbits de la vida -biològic, mediambiental, de la salut, de la comunicació, educatiu etc.-.

No he sabut trobar, però, cap reflexió -documentada i objectiva, clar- envers l’evident perill -perills- d’un ús desproporcionat -o malèvol- d’aquell instrument, en segons quines mans, a la vista de com està el món i qui -o quins- estan conduint a la humanitat a una progressiva «robotització», des dels paràmetres de la IA, precisament.

Algú hauria de posar ordre -legal però també ètic- a l’ús d’un tal «invent»

Carta oberta ERA D’ESPERAR

 

Era d’esperar. I tant! Qui es tragué de davant a l’anterior president “nacional” dels “populars” -Casado-, en haver “denunciat” l’enriquiment del germà de la presidenta del PP de Madrid -de qui no cal dir el nom-, amb l’assumpte de les mascaretes, ha fet fora, ara, al fiscal general -Garcia Ortiz-, pel mateix assumpte, atribuït -i reconegut per l’interessat- a l’actual parella de la mateixa interfecta -de qui no cal dir el nom-.

I descavalcarà, també, a l’actual president “nacional” dels “populars” -Feijóo-, a poc que no secunde -que ja ho fa i pobre d’ell!- els exabruptes de la mateixa interfecta, presidenta del PP de Madrid -de qui no cal dir el nom-.

Així que, en l’aniversari de la mort (?) del dictador (!), cal reconèixer-li la clarividència del seu “atado y bien atado”, en mans ara del PP de Madrid, o millor, de la seua presidenta -de qui no cal dir el nom-. Mana qui mana i prou.

Avís per a navegants: d’ara endavant ningú es podrà donar per enganyat. I, si no, pregunteu-ho a segons quin magistrat.

(google)

Per pensar-hi

 

“El que fan els millors professors -i professores, clar- universitaris...” és el títol del llibre que, tot i haver-se publicat el 2006, he tornar a re-llegir ara amb deteniment i gaudi, pel que explicaré tot seguit...

----------------

És el que passa: quan u -o una- té bona vista -perquè és jove...- però no té temps de llegir. Altres “urgències” del dia a dia -l’ocupació professional, la família...- ho dificulten. I ara -que u o una ja no és “tant” jove- i té quasi tot el temps del món... la vista no “acompanya”. És el que hi ha. Paciència!

D’entrada vull aprofitar per felicitar a la Universitat de València -la “meua” universitat, com a alumne en temps, de la 1ª promoció de Pedagogia, i com a professor associat, en tant que inspector d’Educació- per la publicació de l’obra. I felicitar-me a mi mateix, per la satisfacció de trobar -en l’autor Hen Bain, director del Center for Teaching Excellence de la New York University- i en els nombrosos testimonis que recull -també professors universitaris-, una preparació -i una sensibilitat- impròpies (!) -en conec comptats amb els dits de la mà de casos puntuals- per la teoria i pràctica pedagògica, de què fan gala aquells professionals. Postulats habitualment -i quasi exclusivament- aplicats -els de la pedagogia- a l’escola primària -poc a la secundària i gens a la universitària-, amb l’argument (¿) que el que cal “exigir-li” a l’ensenyant (!) d’aquells nivells -secundària i superior- no és tant que en sàpiga -d’ensenyar- com que “domine” la matèria (!?).

Anem, però al contingut del llibre:

A part de l’apèndix, dedicat a explicar cóm es va dirigir la investigació, els participants i les dades estadístiques subsegüents, on no em detindré, trobem els capítols: “Com aprenem”, “Com es preparen -”els millors...”- per ensenyar?” (!), “Com dirigeixen la classe?”, “Què esperen, com els tracten i com els avaluen...-als seus estudiants- ” i un epíleg per preguntar-se “Què en podem aprendre” -d’ells i d’elles s’entén-. Vegem:

D’entrada, la dedicatòria del llibre “A la memòria dels meus pares, els meus primers professors” -que jo hauria dit “els meus primers mestres”, però bé- ja denota, no només una persona agraïda sinó sensible a l’educació rebuda, qualitat “estranya” -perdoneu- en un científic de nivell, cas de Bain.

Vull destacar, també, a la Introducció, quan cita a un altre insigne científic, Fulghum -deixeble avantatjat del dr. en Hª Europea, Ralph Lynn, de la universitat de Wisconsin- i li atribueix la frase: “Tot el que necessitava saber sobre la vida...ho havia aprés al parvulari”, afirmació pròpia d’un pedagog convencional o especialitzat en educació preescolar. No d’un eminent professor universitari nord-americà.¹ Encara en la Introducció, se cita a Paul Baker que, en el curs de llicenciatura del teatre, que impartí a la Trinity University “va canviar la vida de força estudiants que uns altres -professors, ai!- havien menystingut com a fracassats”. No us sona a afirmació d’un pedagog -o psicòleg educatiu-, expert en conductes alternatives i defensor de la “diversitat” intel·lectual dels estudiants? Doncs no. Ara és un titulat universitari que imparteix cursos a enginyers, científics, historiadors i actors (!)

Encara a la Introducció en Bain, en referir-se a la metodologia de l’aprenentatge (!) -impropi d’un professor universitari, que no sol passar dels “continguts” de l’assignatura i, com a molt, de la metodologia “científica” del “seu” saber-, diu que els tals mètodes -del “millors professors”...-, “...exercien una influència prolongada, substancial i positiva sobre com pensaven, actuaven i sentien aquells estudiants”... És a dir, ens passen al davant als pedagogs “professionals”, defensors de la metodologia didàctica i poca cosa més, amb una intervenció íntegra i integradora dels tres àmbits de la personalitat: intel·lectiu, conductual i afectiu (!?) ... Que ve a denotar el què diu unes pàgines després en atribuir-ho “...a un sentit profund de l’educació...” I que reitera quan assegura que “...l’aprenentatge té poc sentit, tret de produir una influència prolongada i substancial en la manera de pensar, actuar i sentir de la gent...” Increïble.

Tot seguit l’autor avança, resumidament, el que és el contingut del llibre, en forma de preguntes, que mira si no de respondre-les, sí d’anar acompanyant als lectors a recercar les possibles respostes. A saber:

“Què saben els millors professors? Com es preparen? Què fan quan ensenyen? Com tracten als seus estudiants i què n’esperen d’ells? Com comproven el seus progressos?”... Vegem alguns “avenços” del contingut del llibre -de què no us deslliuraré de fer-ne una lectura personal i crítica, perquè s’ho val-.

Sobre “Què saben els millors professors”, la resposta podria ser la convencional, bé que elevada a l’excel·lència: “...segueixen -estan “al dia”- els avenços intel·lectuals i científics del seu àmbit, fan recerca, generen idees pròpies i...estudien el què fan altres...” Afegeix, però, l’autor que “llegeixen el què troben -o recerquen- d’altres àmbits, de vegades força allunyats del seu“ (!) Cosa insòlita entre nosaltres, capficats -només!- en el nostre -cada vegada més reduït- “camp”. No heu sentit mai allò de “...és que no és el meu ‘camp’... ”, desprès d’haver fet ostentació de no interessar-li el què li diu el seu interlocutor? Doncs jo sí i lamentablement.

Envers “Com es preparen per ensenyar”, la resposta és generosa però insuficient: “...fòrums de debat, sessions basades en problemes de l’ensenyament...esforços intel·lectuals seriosos... recerca i erudició...” Que no és poc i ja m’agradaria trobar-ho entre nosaltres. Lamentablement, però, no apareix la que hauria de ser la preparació específica -professionalitzada”- per fer d’ensenyants -universitaris, ara-. Encara que, més tard, trobarem alguna pista més al respecte i ens hi detindrem, doncs segons la “dèria” que m’acompanya de per vida, ací rau la clau de volta del què hauria de ser la nostra “raó de ser” precisament ².

Altrament “Què fan quan ensenyen?...” “Tasques estimulants”... “entorns favorables a l’aprenentatge crític...“ “Afavoreixen -els professors- el tipus d’ensenyament i actuació -dels alumnes- que s’espera en la vida...” -més que no en el decurs dels estudis...- Què us sembla?

“Com tracten als seus estudiants i què n’esperen d’ells?” “...Parlen obertament amb ells...” “...els encoratgen a ser reflexius...” “...mostren una gran confiança... -amb els estudiants!- A més del “compromís amb la comunitat acadèmica ...no només cap el seu èxit personal...” Que no és poc.

”Com comproven el seus progressos?” Detecten -en els estudiants- “...perspectives de ser jutjats de manera justa i equitativa...” “comprovant els seus esforços... -més que no els seus “progressos?”- Què tal?

Per acabar aquesta primera “part” amb una mena de “repertori” de possibles “continguts” d’un programa de “formació” del professorat...com ara:

1-”...Comprendre el pensament, actituds i valors...que hi ha darrere de les obres mestres de la pedagogia...”

2-”...Observar acuradament les pràctiques...”

3-”...Assimilar-les, transformar-les i individualitzar-les...”

I on caldria afegir “... la feina intel·lectual creativa i seriosa...de l’observació acurada i de l’anàlisi detallada... dels diàlegs amb els col·legues i les crítiques dels iguals...” Que es completa amb un seguit de “formulacions”, que apareixen a l’Epíleg i completarien el repertori de “continguts” d’una hipotètica -i més que imprescindible, segons alguns, jo mateix- formació dels docents, des del parvulari a la universitat: Així:

1. “...El bon ensenyament és, només, qüestió de tècnica?...¿”creació intel·lectual i art...?”

2. En qualsevol cas, caldria “·..Donar suport a la comunitat i als seus diàlegs?”

3. I definir un “...nou tipus de professor que comprèn tant la disciplina com la manera d’aprendre-la...”

Òbviament no ens consta l’existència d’un tal programa institucional, ni de centres de formació ordinaris per a materialitzar-lo, als EEUU, què és des d’on parla l’autor, Hen Bain, director del Center for Teaching Excellence de la New York University- que sembla més bé un cas excepcional i pot ser de formació “contínua” del professorat universitari i de Nova York... Encara que a l’Epíleg citat, precisament -pàg. 189- apareix una referència explícita: “...Les facultats i les universitats poden -ai!, doncs no existeixen formalment- establir departaments o instituts que estudien i promoguen l’aprenentatge -que no l’ensenyament, ep!- universitari...” que no té -pel què jo sé- comparativa amb nosaltres, fora dels de formació de mestres de Primària....

Val a dir i a tot estirar que ací hem malbaratat els ICES -Instituts de Ciències de l’Educació- creats arran de la llei Villar -Gral. d’Educació de 1970-... I lamentar que les facultats de Ciències de l’Educació, a prou penes afronten la formació d’experts en Pedagogia...per a l’ensenyament Primari, poc per al Secundari³ i gens per a l’Universitari...

No us ho perdeu, per favor!

1 Tot i la mala fama que alguns -Trump però no només!- s’entesten en sumir als EEUU, bona part dels seus “naturals” -i advinguts d’altres continents- són persones entenimentades i els seus universitaris, gent de prestigi.

2 Efectivament i m’he atansat en més d’una ocasióal tema, com ara en aquesta mateixa finestra, repetidament:

https://www.facebook.com/photo?fbid=3574263782808194&set=a.1739562456278345

I mereix una més que detinguda anàlisi -compartida, òbviament, que jo no soc ningú...-, amb propostes concretes, acadèmicament i científicament, documentades i amb vocació de ser instrumentalitzades institucionalment, més enllà de l’ “anècdota” del màster de secundària -hereu del CAP- i la programació “didàctica” (?!) de les oposicions a la docència (!) universitària. Lamentablement ara no faré més que glossar les aportacions d’en Bain i poca cosa més.

3 Del “màster” post-grau de Secundària hi hauria molt que parlar...

Carta oberta INFERN?

 

-Gaza (Amnesty)-

Trump amenaça amb un «infern» (!) al poble palestí de Gaza, si Hamàs no allibera a la resta d’ostatges jueus segrestats. Més «infern»? I què és el que Trump -i el seu antecessor, Biden- han permés a Israel en massacrar, impunement i covard, per l’exèrcit d’ocupació, a la població civil indefensa de Gaza -i a Cisjordània amb l’assassinat de palestins, per part de colons protegits per l’exèrcit jueu ocupant?

I les més de 60.000 víctimes enregistrades -alguns en parlen de més de cent mil-, majoritàriament dones i criatures, i la destrucció d’habitatges i l’expulsió i trasllat forçós dels qui hi vivien, què és?

I el bombardeig continuat d’hospitals, escoles i llocs de refugi de la població, què és?

I les ambulàncies com a blanc habitual i consentit amb la mort dels ferits i els sanitaris, què és?

I la persecució i assassinat de periodistes -més de 200- àrabs, però també occidentals, què és?

I la condemna a la inanició dels habitants de la Franja, per l’obstrucció al pas d’aliments de l’ONU, oenegés etc., que han provocat la mort de no sé sap quantes criatures i adults, què és?

I l’atac descarat i l’assalt final als voluntaris de la «flotilla» amb medecines i aliments per a la població de Gaza, burlant la «protecció» (?) armada que els acompanyava, què és?

I l’assassinat dels dirigents de Hamàs i les seues famílies i els interlocutors de les negociacions, què és?

Encara no n’hi ha prou infern?

Carta oberta PERVERSIÓ (TAMBÉ) LINGÜÍSTICA

 

-"Flotilla" de Gaza (Google)-

Els sectors més sectaris -ara fins i tot partits, que «governen» per tot arreu- i enemics dels valors i drets humans, reconeguts per institucions i pobles civilitzats del planeta ens bombardegen -no només metafòricament- amb pretensions de ser escoltats i respectats (?!), manipulant i pervertint, descaradament, també les paraules.

Ara mateix estem sentint i llegint -la qual cosa denota que es filtra còmodament als media- que els activistes integrants -pacífics, clar- de la «flotilla» de Gaza seran «deportats» (!?), desprès de ser «detinguts» (!?) per l’exèrcit de «defensa» (!?) israelià. Òbviament el que ha esdevingut ha estat un segrest per part de l’exèrcit d’ocupació israelià i el que cal esperar es ser-ne alliberats.

Estaria bé acurar el llenguatge, per tancar el cercle de les evidències manipuladores dels nous amos de mig món.