Per pensar-hi… VIOLÈNCIA A LES AULES

 

-

                                                                      -agressivitat-

Manllevem el títol de la pel·lícula de Sidney Potiers, per abordar un tema de lamentable actualitat: la violència dels nostres adolescents -d’alguns, evidentment, no de tots-.

Des de sempre, han existit problemes de disciplina a les aules i en la convivència als centres escolars, entre el mateix alumnat i entre l’alumnat i el professorat. El tema, però, s’ha conflictivitzat últimament, fins a extrems preocupants i s’arriba a dedicar més atenció a la vigilància de les conductes i al control de la disciplina, que a garantir un desenvolupament curricular estricte. Ocorre, però, que la societat i l’entorn dels nostres centres és, cada vegada més conflictiu i es presenten noves modalitats de violència i l’escola, l’institut, no poden sostraure’s-hi.

Fins ara mateix el mobbing –assetjament en el treball-, apareixia intermitentment en els espais informatius. Ara, però, es fa present en els media, amb massa freqüència, un altre fenomen d’agressivitat cruel, epigrafiat com a bullying i que té terroritzats a un nombre, cada vegada més important d’infants i adolescents, que ha donat la veu d’alarma i els experts estan investigant la dimensió del fenomen, les edats més afectades, els sectors més castigats, les causes i les intervencions més adients, que impliquen al sistema educatiu, al policial i judicial, a les famílies i a la societat en conjunt.

Una altra –i lamentable- manifestació de l’ús de la violència per la violència, la tenim en la filmació d’agressions, amb el mòbil, que certs adolescents han posat de moda, entre els grups més agressius i marginals. Són els happy slappers, els de la “guantada feliç”, els de la “manotada divertida”. Unes gravacions que la tecnologia bluetooth difon com “esporas” per la “globosfera” de les aules. Es tracta d’un joc perillós, que nasqué a Londres i s’ha estès per tot en forma de pandèmia, amb especial incidència en la gravació i difusió d’agressions i humiliacions a companys de classe, encara que no únicament: gent que passa despistadament, passatgers del metro i del bus i, amb especial crueltat, pidolaires i indigents també són objecte d’agressions filmades en mòbil, que després són intercanviades per un sistema de radiofreqüència, de forma instantània i inalàmbrica o apareixen a internet, en forma de ciberassetjament. Els “autors” de la bretolada són joves de classe social mitjana i alta, que són els qui tenen accés raonable, a la compra de terminals telefòniques de tercera generació i a la xarxa.

Què fer, aleshores, a la vista de situacions de violència com les descrites anteriorment? Primer que res reconèixer-ho i, tot seguit, acceptar que els problemes educatius són complexos. El tema, a més, ha de encarar-se des de paràmetres més amples: polítics, socials, culturals, assistencials, educatius i, excepcionalment, policials i judicials. A tal efecte, la reforma de la Ley del Menor, per combatre millor el buylling, -i tot tipus de violència escolar- és una bona notícia. Com ho és la sèrie d’intervencions interinstitucionals, per afavorir la integració dels immigrants i els socialment desafavorits –també a l’escola-. Així mateix caldrà abordar, seriosament, el foment del pluralisme i la convivència de cultures i llengües –també al si dels centres educatius- i habilitar dotacions generoses –econòmiques i de recursos humans- per prestar assistència als col·lectius i famílies afectats. I sempre cercant les intervencions més convenients -en cada cas- que impliquen al conjunt de la comunitat escolar, a partir d’un projecte educatiu i curricular pletòric de valors i de coratge, per a fer front al fenomen.

I l’acció policial i judicial quan calga: s’han constituït grups especialitzats de policia de proximitat, per controlar situacions delicades, que s’escapen a la intervenció educativa convencional i que, en tot cas, la complementen. Així mateix, i ja fa temps, es treballa des de les fiscalies i jutjats de menors, en les situacions problemàtiques referides a la violència jovenívola, mitjançant un tractament recuperador de conductes normalitzades –per als menors agressors-, amb la inevitable implicació familiar i social, considerant acuradament, la compensació a les víctimes de les agressions.

En qualsevol cas, el sistema educatiu farà bé en prioritzar les intervencions afavoridores d’actituds i hàbits de socialització positiva, a més de l’equipament en continguts curriculars. També amb el reforçament d’estratègies no tan prestigiades com caldria, com les tutories i el treball cooperatiu a l’aula i de materials ja inclosos als curricula, com la formació ètica i l’educació en valors per a la ciutadania. I, si fa al cas, amb la incorporació de programes específics, per al foment de la convivència a les aules i de minoració de l’absentisme escolar, brou de cultiu en la gestació de conductes agressives i antisocials.