dies feixucs NOVES VELLES

El dia a dia del sofert ciutadà esdevé a cada moment més feixuc. Vegeu, si no, les “noves” amb què ens assetgen els media:

L’última gran promesa electoral dels “populars” –no tocar les pensions- ha quedat també –com totes les altres- burlada i enguany no es paga la “revalorització” –bé que modesta- de l’IPC. Rebobinar els mítings de Rajoy i les seues intervencions al Parlament resulta dramàtic, quan acusava a Rodríguez Zapatero de tots els mals i assegurava que ell ho solucionaria (!?)... agreujant la situació fins a límits insostenibles: pujada d’impostos, abaratiment de l’acomiadament, amnistia fiscal als defraudadors, copagament sanitari, taxes universitàries disparades, pujada indiscriminada de l’iva i atemptat contra les pensions. Mesures a les que s’oposava directament i emfàtica i que ha acabat aplicant, en forma de retallades sense fi, per “pressió” –s’excusa- de Brussel·les, desprès d’haver acusat reiteradament a l’anterior president de servilisme amb la UE. Tot això sense el valor i la dignitat de dimitir i convocar eleccions, en haver-se mostrat del tot incompetent i mentider descarat.

I l’atur, que també fou demagògicament esgrimit pel de Pontevedra contra Zapatero i Rajoy, en només un any de (des)govern, ha aconseguit duplicar: de tres a sis milions. I és que, tot i les martingales de la “cuina” dels de l’EPA –Enquesta de Població Activa- de l’Institut Nacional d’Estadística -INE, no es pot amagar per més temps i l’oficina d’Euroestat, de la Unió Europea assegura que l’atur a Espanya ja depassa la xifra rècord dels sis milions, un panorama desolador. El més cridaner és que la mitjana europea és del 10.7% d’aturats, mentre que en l’Espanya va bien d’Aznar-Rajoy es depassa el 26.2%, per damunt fins i tot de la intervinguda Grècia -25.4%- i més del doble d’Itàlia -11.1%-. Tot un honor per al qui prometia arreglar-ho tot, en només arribar a la Moncloa.

En la mateixa línia, ens assabentem que Bankia rebrà, finalment, el rescat d’una injecció de 18.000 milions d’euros, però no per tornar als inversors els estalvis que la nefasta gestió del tàndem Rato-Olivas, han volatilitzat, no. Sinó per a “sanejar” (!?) l’entitat, tot i què es preveu que en 2013 les pèrdues tornaran a ser milionàries -19.000-. És a dir el 100% del rescat  s’esfumarà en només un any, sense cap perspectiva de redreçar-la. Tampoc els fons de l’Estat –que Rajoy havia negat repetidament i solemnement de lliurar-los- i que pugen a 4.465 milions d’euros aniran a aliviar als petits estalviadors estafats. Tampoc. No sabem si es destinaran a “compensar” les jubilacions de luxe que els directius de l’entitat s’han atribuït. Tot plegat un episodi de robatori descarat de la pitjor espècie, patrocinat pels “populars”.

Mentrestant l’ “intercanvi” entre directius de la sanitat pública i els alts càrrecs de les empreses privades de salut, va en augment. La qual cosa evidencia una manca de control i transparència, alhora que de moralitat més que dubtosa d’uns i altres: els polítics que afavoreixen la privatització, les empreses que malden per “administrar” els hospitals i els directius que es presten a tals episodis. I com sol passar València es “posa al mapa” en notícies d’aquell tenor: un tal Manuel Marín, directiu de la Conselleria de Sanitat (Valenciana, of course!) passa a “gestionar” l’Hospital de la Ribera, d’Alzira, insígnia de la Generalitat de Camps –ara Fabra-, de l’empresa privada. És el què els anglesos anomenen revolving door –porta giratòria-: el mateix individu passa de ser funcionari supervisor de l’administració a càrrec directiu de l’empresa que supervisava. O a l’inrevés, com en el cas d’un tal Antonio Burgueño que desprès de passar vint anys treballant en empreses privades del sector sanitari, la comunitat de Madrid el nomenà director general d’hospitals públics i dissenyà el pla sanitari madrileny per al 2013, de privatització de 6 hospitals i 27 centres de salut. Tot això sense haver-se pogut demostrar cap millora en la prestació del servei ni estalvi en la nova gestió, tal com ha denunciat la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria –SESPAS-, de la què formen part dotze societats científiques. El què sí ha quedat en evidència és la “connexió” entre polítics –o familiars de polítics, com l’home de la Cospedal- i les empreses privades de salut que aspiren a “gestionar” les entitats públiques, una vegada arruïnades i posades a la venda al millor postor.

I si en faltava alguna, Rajoy podria passar a la història no només com “Marianotijeras”, sinó com a indultador general, doncs en només 11 mesos ha batut la xifra de 468, entre ells els mossos d’esquadra, condemnats pels tribunals de justícia i ara condonats pel ministeri de Gallardón. La qual cosa demostra que:

1.                            La policia –ni que siga en democràcia i a Catalunya- es segueix comportant de manera bèstia, com sempre.

2.                            La separació de poders fou un emmirallament de Montesquieu i

3.                            El PP administra el poder de l’Estat com un senyoret el seu cortijo.

Encara com la justícia nord-americana de Florida ha desautoritzat als recercadors de tresors de l’Odyssey Marine Exploration i els ha fet tornar a l’estat espanyol les 500.000 monedes de plata i or, trobades al vaixell  de guerra Ntra. Sra. de las Mercedes,  enfonsat en 1804 i què es custodiaran al Museo Nacional de Arqueología Subacuática, de Cartagena. La companyia nord-americana extragué un tal botí, en maig de 2007, del fons de la mar, front a les costes de l’Algarve, però la denúncia espanyola davant els tribunals de justícia ha obligat als de l’Odyssey a retornar el tresor.

Encara com.