Encara que u no és
massa afeccionat a les noves tecnologies, he hagut de reconèixer la seua vàlua,
per a mantindre’s informat i comunicat. I així he tornat a tenir notícies de
Sils..., el primer poble de Girona
que vaig visitar –fora de Puigcerdà, on vaig arribar des de Barcelona, en tren,
venint de Castelló. Rememorar Girona i Sils, s’ha produït en llegir una
col·laboració de la Revista
de Psicopedagogia, que l’intercanviem amb L’Anuari, signada per l’orientadora
de l’IES de Sils. L’article m’ha resultat interessant perquè recupera l’antiga
qüestió de continguts-formació i l’atenció a les actituds de l’alumnat; temes
que han estat –i ho estan encara- objecte de la meua preocupació. Així que ho he
llegit amb atenció i interès i m’he permès posar-li un e.mail a l’autora, fent-li algunes consideracions al respecte,
alhora que he introduït reflexions personals del temps en què jo visitava
l’única –i primària- escola de Sils, celebrant l’existència a hores d’ara d’un
centre públic de secundària. Heus ací el text del meu correu:
El 15
de maig de 2012 15:05, marc adell <marc.adell@uv.es> ha escrit:
A/a. de la professora Glòria Garcia Urbina. IES de SILS.
Benvolguda i desconeguda Glòria ("més desconegut sou
vos per a mi", de segur que heu afegit, no?)
He
llegit amb gust el vostre article a "àmbits", al núm. 34, revista que
intercanviem amb la nostra -"Anuari de Psicologia"- des de fa un
temps. Certament pel seu interessant contingut -encara que em permetreu matisar
alguna afirmació-, però també per la feliç circumstància d'haver estat
inspector d'ensenyament a Girona, els anys setanta, i visitat habitualment les
escoles -aleshores no hi havia institut més que a Girona i Figueres!- de Sils.
I és que quan u es troba ben bé a final de trajecte, rememora amb càrrega
emotiva més contundent el temps passat i així em passa a mi respecte els anys
de Girona: ja només acabat d'arribar -juny del 70- em feren a anar a Sils, a
comprovar l'estat de preparació del menjador escolar que s'obriria al curs
immediat i el Sr. Serra -aleshores director- em posà en antecedents i celebrava
encara molt anys després que la primera escola visitada per mi fou la de Sils...També
vaig comprovar que les obres de les noves cases dels mestres, anaven a bon
ritme.
No cal dir que vaig sovintejar les
visites en els temps successius, fins i tot en activitats no ben bé escolars,
com l'exposició de plantes i flors que es feia cada any, a l'escola, i en la
què participava tot el poble. I és que varem romandre deu anys -fins al 80- a
Girona, fins al nostre retorn a València i varem quedar marcats per les
experiències viscudes, fins i tot ens nasqué el nostre tercer fill allà. Bé tot
això -i més- ho estic escrivint a les meues memòries com fa tot jubilat
que es precie...
Del vostre article m'ha agradat el
tema de fons de la inclussivitat i la metodologia cooperativa, alhora que la
dimensió aplicada dels coneixements i actituds -valors a la fi- assolits,
l'atenció dedicada a la funció tutorial i un parell de temes que he seguit
abordant durant els últims anys a la Inspecció Educativa, ja a València i a la
Universitat -l'absentisme de l'alumnat i el benestar acadèmic-. I no cal dir
que estic del tot d'acord en recercar "al màxim les potencialitats de
cadascú", perquè tots som excel·lents en alguna cosa, fins i tots els més
"negats".
Bé el que volia matisar és la vostra
afirmació de què "...els nois són avaluats en funció del seu rendiment
i, en cap cas, en funció de les seues capacitats...", justament perquè a
qui pot més i en fa poc, caldrà posar-lo alerta i a qui sense poder tant en fa
molt, se li haurà de valorar com cal. En algun temps d’això em dèiem l'
"actitud" i comptava a l'hora de "qualificar". En fi
de segur que, pot ser, no ho entès bé el què volíeu dir.
Finalment oferir-vos la nostra
publicació: l' "Anuari" -va en pdf l'últim número- per si alguna
cosa és del vostre interès. I si teniu curiositat envers la meua "desconeguda" identitat
accediu a http://www.edu21.cat/ca/qui_som/persones
Felicitacions a l'IES del
"meu" Sils.
Prof. Marc Ant.
Adell
Dr. Marc Antoni Adell
i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA
de la SVP.
Col·legi Major
Universitari "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez,
23. 46010. VALÈNCIA.
http://blogs.levante-emv.com/en-marc/
http://marc-msblogdenmarc.blogspot.com/
http://dialnet.unirioja.es/servlet/libro?codigo=301925
http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1698720
Passats uns dies vaig
rebre resposta de la interessada, òbviament no amb la complicitat que, pot ser,
jo esperava en haver-li fet les confidències del meu temps... entre altres
raons perquè amb seguretat ni hauria nascut –i pot ser ves a saber d’on és- i
no li dirien res les meues confidències, pròpies d’algú que si no desvarieja
poc se’n falta...
----- Original Message -----
Sent: Friday, May
25, 2012 12:35 PM
Subject: Re: contacte
Benvolgut
Marc Antoni,
Primer
de tot, excusar-me per trigar tant a contestar (aquest curs, a més de les meves
classes de castellà i francès m'encarrego de la Secretaria del centre, i com a
inspector es deu fer una idea del volum de feina que comporta un càrrec
directiu). Però no volia deixar d'agraïr-li el seu interès i les seves
paraules, que per una professora com jo, que tot just fa els seus primers
passos en l'ensenyament, són molt alentidores.
També li agraeixo haver compartit amb mi (amb nosaltres, doncs he fet saber al claustre la rebuda del seu mail) la seva trajectòria. Nosaltres som un institut molt jove, que tot just comença a rodar -aquest any graduem la primera generació- i sempre és un plaer conèixer algú que, com vostè, va contribuir a la construcció del camí que ara nosaltres estem recorreguent.
Respecte
al seu comentari sobre l'avaluació del rendiment (el procés, com nosaltres li
diem), és cert que sempre ha existit la valoració de l'actitud, amb la
diferència que per nosaltres no és una eina més per avaluar l'alumne i matissar
la seva nota final, sinó que és l'eix vertebrador del projecte, és a dir, si
entenc bé el seu dubte, potser puc resoldre'l així: si tradicionalment s'ha
contemplat l'actitud per modificar o, millor, matissar la nota final, ara
aquesta actitud constitueix el 80 % de la nota. Per ser exactes, no seria només
l'actitud, sinó la predisposició a la feina, la capacitat d'organització,
l'autonomia, responsabilitat i maduresa que demostri a l'hora d'afrontar una
tasca, ja sigui individual o en grup. Poc importa després el resultat, que
sigui excel·lent o insuficient. Aquest, trobo, és el gran canvi que proposem.
Un cop més, li agraeixo que s'hagi posat en
contacte amb mi i el seu oferiment, el tindrem molt present. Tinc pendent de
publicació un article a Cuadernos de Psicopedagogía
sobre el treball competencial en llengua, un altre dels nostres reptes, per si
fos del seu interès.
Ben atentament,
Glòria Garcia Urbina
Amb una última resposta
meua:
A/a.
de la Professora Garcia Urbina.
IES
de Sils.
Benvolguda -i ja no desconeguda-
Glòria:
He rebut amb
agraïment el vostre e.mail, perquè ja
se sap que, en la (in)cultura de l'anonimat i de les presses que patim, rebre
resposta a alguna interpel·lació no sempre ocorre. No cal dir que hi havia la
dimensió afectiva en el meu correu, en rememorar el meu Sils -i la meua Girona-
dels anys setanta, però també l'interès professional en llegir i comentar el
vostre treball i ja m'ho semblava que anàveu per ahí, envers la consideració
del posicionament actitudinal de l'alumnat -i del professorat!- De fet heu
actuat com a la milícia, quan allò del "valor" per als soldats ja
se'ls suposava i, per tant, no calia esmentar-lo expressament. Completament
d'acord, es tracta d'una "conditio
sine qua non..."
Fora d'això
m'alegrarà tornar a llegir-vos i encara em faria més goig que us animàreu a
remetre'ns alguna col·laboració a l'ANUARI de PSICOLOGIA -vaig enviar-vos
en pdf l'últim número-, amb alguna reflexió -personal o compartida- o algun
treball o investigació de caire psicològic o psicopedagògic que porteu
endavant.
Mentrestant rebeu
-vos i tota la comunitat educativa de Sils- una cordial salutació, de València
estant.
Prof. Marc Ant. Adell
Dr. Marc Antoni Adell i Cueva-Prof. sènior-UVEG.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.
ANUARI de PSICOLOGIA de la SVP.
Col·legi Major Universitari "LLvis Vives". Despatx núm. 26. Tel. 96.386.42.30
Avgda. Blasco Ibàñez, 23. 46010. VALÈNCIA.
Bé és una vivència
més, que denota que, a mida que passen els anys, ens arrapem més i més al temps
passat que -com deia Manrique en les famoses “coples” a la mort de son pare- sempre
s’ens entoixa “millor”, –allò de “cualquier tiempo pasado fue mejor”-. En
el cas de Sils s’afegia el haver estat el primer poble visitat, des de la seu
de la Inspecció,
ja incorporat i haver tornat sovint de visita – a les escoles antigues mentre
duraven les obres i a les noves, desprès-, així com haver portat a la família,
convidats amb ocasió de l’exposició de plantes.
Justament encara hi ha per la
senieta de Benicarló, algun cossiet d’aquell temps, amb què obsequiaren a Tere
i una foto amb els nostres fills, a l’estació del tren del poble, un d’ells
–Marc- amb barretina (!)[1]
I no fou l’única vegada que, amb ocasió de visita ordinària, coincidia amb la
celebració i els faltava temps –a director i mestres- per fer-me visitar,
també, l’exposició que ja havia adquirit una certa fama pels voltants.
Altrament, el sr.
Serra, director, era singular i el record que en tinc d’ell és fumant
delerosament un cigarret –no a l’aula, clar-, amb els ulls mig tancats, darrere
les ulleres que duia i, pot ser, amb un barret al cap ja notablement absent de
cabells. El sr. Serra era un home pausat i corpulent, que quasi no faltava mai
a la visita dels dissabtes a la Inspecció.
Passava que el dissabte –com li agradava recordar al sr.
Mestras- era “mercat” a Girona -encara que jo, al principi i confós pel seu
accent, entenia “marcat” i volia entendre “senyalat”, per algun motiu que se
m’escapava aleshores. I una bona part dels mestres i directors aprofitaven,
també, per passar per la
Inspecció, fer algun tràmit i parlar amb el seu inspector,
amb la qual cosa indefectiblement la plantilla al complet érem al despatx.
Doncs bé, el de Sils, era dels quasi segurs i l’Anna Maria Oriol que semblava
el coneixia de temps, el tenia fitxat i assegurava que arribava “dinat” i així
no tenia cap pressa en ser atès i aguantava bé la –de vegades llarga- espera al
passadís, doncs en ser un pis convencional, el local de la Inspecció, no hi havia
més que habitacions per a despatxos i el corredor central, així que el dissabte
hi havia quantitat de gent recolzada a les parets, esperant el seu torn.
Encara tinc un altre
record del sr. Serra i fou la de “protestar” en ser convocat a les sessions del
centre de col·laboració pedagògica –anomenats a Girona “cercle d’estudis”- a
Santa Coloma de Farners, “centre” geogràfic de la zona –IIIª crec recordar- que
tenia jo atribuïda –com Ripoll o
Puigcerda, o la mateixa Girona-. Santa Coloma, val a dir que era una població
modesta, tot i ser cap de partit i centre administratiu de la comarca i jo
volia subratllar-ho. A més, m’havia trobat a la primera visita que vaig fer
–acompanyat crec d’Anna Maria Oriol- amb ocasió d’una Junta Municipal, amb el
bon i antic amic Xavier Caritg [2].
I també a l’escola del poble vaig fer bones relacions i el seu director[3]
acollí de grat la meua proposta de trobar-nos, els mestres del contorn, de tant
en tant. El centre era espaiós, encara que antic i estava situat als afores, en
un passeig d’arbres gegantins –plàtans de jardí, crec- que duia el nom de
l’escola –o a l’inrevés: “Sant Salvador” –i d’ “Horta”-, nom que ens acompanyà
amb el de la nostra parròquia, a tocar de la segona casa que ocupàrem, a la
vora de la Devesa
i al carrer Joaquim Vayreda [4].
El cas és que, als locals el menjador, teníem les trobades i un bon dia vaig
haver d’escoltar-li al director de Sils que la gent –els mestres- quan tenia
que anar a Santa Coloma “tothom arrufa el nas” (?). En interessar-me pels
motius, em digué que “tothom s’estima més anar a Girona”... No vaig fer
calendari del tema i vaig seguir convocant els centres de col·laboració a Sant
Coloma, on em trobava bé i cap queixa m’arribà dels assistents.
A l’escola –la
pública, perquè hi havia un col·legi de monges que també visitava- encara vaig
tindre una experiència de bon record i fou trobar-me amb un mestre, ja major,
que feia substitucions i que era bon dibuixant i músic: el sr. Carbó.
Efectivament, no tardà en obsequiar-me amb l’àlbum d’alguna de les sardanes que
ell havia composat, al front del seu grup musical que s’anomenava “El bell
esclat” i aviat em demanà si volia que li fera un “retrat” a la nostra filla,
segurament de què parlaríem en algun moment. Així que li vaig donar una foto de
Maria Rosa i, al poc de temps, tenia ja el dibuix fet, que emmarcàrem i
posaríem a l’habitació de la nostra filla a Benicarló... El sr. Carbó també
fumava en quantitat, fins a haver-se-li engroguit el bigoti i la seua situació
d’interinitat la vaig atribuir al fet que es dedicaria de jove, del tot, a les
seues afeccions i que en no donar-li per viure i mantindre a la família –crec
recordar que tenia dos fills-, tornaria al magisteri...
Bé, tot ha començat
en rememorar Sils i les trobades de mestres –amb el seu inspector-, que jo
celebrava a Santa Coloma amb els de les escoles de la comarca. I és que ja és
ben veritat el que expliquen els psicòlegs de la tercera edat, quan ens
atribueixen una memòria fotogràfica del temps històric –sobre tot dels records
agradables, perquè dels altres ja se n’encarrega el subconscient de xuclar-los-
mentre les vivències immediates es desborren de la consciència amb facilitat. I
Girona fou un lloc i una època de la meua –nostra i familiar també- vida,
irrepetible i, per això, tan ben recordada...
[1] Com una premoció (?) de la seua militància –filològica si més no- en
haver-se llicenciat, finalment, en filologia catalana i impartir-ne classes, en
secundària.
[2] Caritg Lluansí, secretari que
fou de l’ajuntament d’Albocàsser, on el vaig conèixer i on vaig saber que era gironí
i molt jove aleshores. Pot ser abans de visitar Santa Coloma ja me l’havia
trobat per Girona i ens oferí casa, a la plaça de la Diputació que és on
vivia, amb ocasió d’una ballada de sardanes i en presència del sr. Mestras, que
ens ajudava a buscar pis i m’ensenyava la carta que havia escrit interessant-se
per una oferta, que resultaria la casa de Pasqual i Prats.
[3] Sembla mentida la deformació professional –de mestre primer i
d’inspector més tard- envers el noms, en haver llegit i rellegit, tantes vegades,
els llistats o els respectius escrits. Amb el director de Santa Coloma dic, en
ser castellà –de Zamora, crec recordar- el tracte era de “don” i pel nom –don
Manuel-. A més, els seus cognoms –el segon sobre tot- eren singulars: Ferrero
Avedillo. Així que el tinc ben present amb la seua cara més bé redona i el seus
cabells llisos i pentinats cap arrere i molt cerimoniòs: “Sr. Adell” amunt i
“Sr. Adell” avall.
[4] Efectivament fou una església de nova construcció i disseny modern, en
un descampat pròxim i a la què ens vinculàrem –llegíem a la missa del diumenge
i teníem els nostres fills en un local expressament, on campaven sense molestar
els assistents- ja en temps del primer rector que morí prompte i jove, mossèn
Pons, les exèquies del qual les presidiren sengles bisbes: Camprodón el de
Girona i Cases de Sogorb-Castelló i molt amic de mossèn Pons. Desprès tinguérem
de rector a mossèn Jaume Julià, del nostre grup dels equips de la Mare de Déu i, finalment, a
mossèn Balateu. Ara el lloc es troba urbanitzat i tot de carrers i edificis al
voltant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada