Dies feixucs A LA DESCARADA

        És com actuen els del PP –ara els diputats de les Corts Valencianes i molts d’ells també imputats- en fer córrer un paper, amb signatures per demanar l’indult (!) per a un corrupte de la seua corda, l’alcalde de Torrevella, condemnat per prevaricació en adjudicar un contracte milionari de recollida de fem. La foto que il·lustra la notícia és del tot eloqüent i més eloqüent encara els signats que encapçalen la petició: Cotino i Rus. El primer, implicat en l’intent de “comprar” a les famílies de les víctimes del “Metro” –affaire destapat pel programa televisiu “Salvados”- i en les concessions milionàries a les residències de la tercera edat de l’empresa del seu nebot. A més de aparèixer citat en els papers de Bárcenas. El segon, inefable president de la Diputació de València que menysté els grups de l’oposició, insulta els intel·lectuals del territori compromesos amb la llengua i el país i qüestiona el lideratge de Fabra per “dur” amb els corruptes. Clar que havent entre els signants, pesos pesants de la corrupció com Camps, Castedo, Díaz Alperi, Milagrosa Martínez, Angèlica Such, Costa, Serra. Yolanda García i Blasco... no és estrany que recerquen a la descarada, el perdó del govern de Rajoy.

De manera que els “emissaris” –l’ambaixadora permanent, un fiscal i dos advocats de l’Estat- que el govern espanyol havia enviat a Ginebra, per “convèncer” al comitè de l’ONU, de la conveniència de no investigar els crims dels franquisme, no només no ha convençut a la instància internacional, sinó tot el contrari. Així que les Nacions Unides, tot i la descarada pretensió, insten al govern espanyol a adoptar les mesures legislatives i judicials necessàries per:

1.Jutjar als presumptes autors encara vius –d’això se’n deslliuraria Fraga- d’aquells actes infames, deslegitimant la llei d’amnistia, esgrimida com a tapadora.

2. Instar a prendre la iniciativa –de recursos i personal- en la recerca de les víctimes soterrades a les foses comunes i a les cunetes d’arreu del territori i a rescabalar a les famílies afectades.

3. A col·laborar amb la justícia argentina, l’auto de la qual demanant la detenció dels dos càrrecs franquistes acusats de tortures, romania ignorat pel ministeri de Gallardón.

No cal dir que una tal resolució, a més de posar en evidència la més que dubtosa conducta del govern espanyol –pròpia dels qui actuen com a hereus del franquisme- deslegitima de pas als tribunals de justícia que processaren –i expulsaren de la carrera judicial- al magistrat Baltasar Garzón, per més que es disfressà l’affaire amb les polèmiques escoltes del cas Gürtel. Ja els està bé per promocionar una tal imatge de la “marca Espanya”.

 I tornant a casa, ens assabentem que una economia ruïnosa com la de la Generalitat Valenciana, que suprimeix centenars de llocs de treball en educació, sanitat i serveis socials, que no paga als proveïdors, que deixa sense beca d’estudis a milers d’alumnes i sense ajuda de menjador ni llibres a uns altres tants i que tanca la televisió autonòmica perquè “no hi ha diners”...torna a avalar, descaradament, -amb 86 milions!- la fundació del València CF. Tot ve del pretensiós –i molt (poc) honorable Paco Camps- que, com una mostra més de la seua electoralista valencianía, comprà a nom de la Generalitat el paquet majoritari d’accions, en l’ampliació de capital del club, de 2009. I, ara, aquell aval de préstec inicial de 75 milions, ha esdevingut en 86. Serà per diners?

Clar que una tal (im)postura descarada i xulesca no és exclusiva dels qui ens (des)governen, sinó dels seus amics i beneficiaris, com ara l’empresa “Escal UGS” –serà per sigles?-, societat promotora del projecte “Castor”, que ha alarmat a la població costanera del nord de Castelló, amb tot un seguit de terratrèmols, resultat de les prospeccions, per emmagatzemar gas a la falla que recorre el litoral. Doncs bé, tot i les “falles” tècniques de bulto, que han obligat al ministeri a paralitzar l’activitat, l’empresa es declara “molt orgullosa” del projecte (!?). Així que no només neguen la major, de l’evidència del fracàs estrepitós de les actuacions que hi portaven a terme, sinó que encara en fan exhibició. I és que les conductes descarades i prepotents no semblen ser exclusives de certes formacions polítiques, sinó que s’encomanen als del cercle d’amistats empresarials a qui afavoreixen.       

                                

Encara com a Xile, sembla imposar-se la cordura i la població no ha donat suport a la filla del general colpista, Evelyn Matthei, que ha tingut el poc rubor de –a la descarada- presentar-se a unes eleccions, on els seus –la dreta hereva de la dictadura de Pinochet- vol fer-se passar per regenerada i democràtica. Encara com hi ha països on “no cola” una tal pretesa transformació de paracolpistes en demòcrates “de tota la vida”, com a Espanya prospera descaradament.

Fem vots, perquè el segon mandat de Micchelle Bachelet –filla d’un general torturat per la dictadura pinochetista-, supose un camí sense retorn en la consolidació democràtica per al seu país.

Fem vots.