Dies feixucs MÉS DEL MATEIX

          Bé està que la UE recerque vies per frenar l’avanç del jihadisme al nord d’Àfrica – i arreu del planeta-. Algú amb seny, però, i pocs interessos en la indústria armamentística –així que Morenés queda descartat- hauria de fer entendre als prebostos europeus, que les mesures per abastar un tal problema haurien d’anar per altres camins, diferents dels practicats fins ara.

Per començar, els conflictes inter-ètnics i inter-religiosos han de mirar d’apaivagar-se per la via del diàleg i la intervenció pacífica i no afavorint l’opció més “occidental” o deixant –amb la venda d’armes al millor postor- que es dessagnen en lluites fratricides; o enviant directament tropes “occidentals”, per apuntalar l’alternativa més “europea”. Tampoc ajuda gens fer els ulls grossos a les dictadures consolidades –del Golf i de tot arreu- o a les noves que –cas d’Egipte- han aprofitat (!?) la “primavera àrab” per reeditar-se de manera descarada, en aquells territoris. Ni, amb l’excusa de combatre el nou califat, aliar-se, sense complexos, amb genocides de la talla de l’Assad a Síria. Tampoc ens ha resultat gratis haver “muntat” guerres, per derrocar a segons quins dictadors –cas de Sadam a Iraq- i, de pas –o fou el motiu principal?- mirar de traure’n profit del petroli iraquià. Les injustícies permanents amb el pobles massacrats i el comerç descarat i criminal d’armamentisme amb les faccions bel·ligerants d’aquells països no han resolt res de res, fins ara, més bé –com és del tot lògic- han agreujat la situació a costa de milers i milers de vides innocents.

Què fer, doncs? Doncs no repetir els errors i assajar altres vies, arriscades, però presentables des de l’ordenament jurídic mundial i els plantejaments morals més elementals. Serà difícil, però, que a la propera trobada de Barcelona, de líders europeus, s’aporten solucions més enllà de la defensa directa i cega dels interessos dels poderosos. Al temps.

Tampoc sembla que a les espanyes i en època descaradament electoral –tot i que l’electoralisme és present a tothora, no només en temps d’eleccions-, es puga traure aigua clara dels líders emblemàtics, com ara de la inefable Aguirre: començà per accedir al poder de la comunitat de Madrid, arran de la “compra” –o fou “venda”?- de dos diputats socialistes. Governà anys i panys de forma prepotent i conspiratòria –fins i tot contra el seu propi partit-, “destapant” –segons ella- la trama gürtel, bé que s’envoltà de titelles pringades fins a les celles en tot tipus d’affaires de corrupció. I si en faltava alguna, una tal Gallego, alt càrrec del govern de Madrid que ara li porta la campanya electoral, apareix implicada en pagaments il·legals a la trama Púnica. Certament la “lideresa” no deixa de sorprendren’s.

Com tampoc el ministre d’Hisenda –el què proclamava “que se hunda España que ya la levantaremos nosotros...”, en la legislatura anterior- deixa d’estar d’actualitat, ara per la sospita d’haver estat afavorit el gabinet d’advocats que fundà, en adjudicacions de contractes, per part del govern de la comunitat de Madrid. I què des que Montoro es troba al capdavant del ministeri, aquell bufet no ha parat de rebre comandes oficials. Pura coincidència, però, perquè –a més- totes les adjudicacions s’han fet conforme a llei –faltaria més!-. Així que cap problema en què del negoci privat es passe a l’administració pública, com ho féu Montoro o, com més descaradament encara, ho féu Morenés –aquell del bufet a Hisenda i aquest de les fàbriques d’armes a l’Exèrcit-. És el què s’ha convingut en epigrafiar com a “portes giratòries”: qui és bo per a negociant i empresari ho és –segons ells- per a ministre o càrrecs similars. Montoro, a més, s’ha significat com a pallasso total –amb permís dels milikis de torn- en les seues posades a escena a les Corts –gracietes incloses-, intentant posar en evidència als parlamentaris díscols i aconseguint posar-se en evidència ell. Ara, si en faltava alguna, ha ocorregut l’episodi de l’informe -a la mida del PP-, que l’Agència Tributària ha hagut d’elaborar a petició reiterada del jutge Ruz. Doncs Montoro ha avalat (!?) la comparança del seu partit amb una ONG qualsevol, com Cáritas. Impresentable.

I que dos anys desprès –fou en 2013- la fiscalia de Rajoy -mai com ara els fiscals s’han comportat com a vulgars funcionaris- demane reobrir una causa oblidada contra Monedero, evidencia que –als del PP- comencen a fer-los respecte els de la colla de Podemos. Efectivament, un desconegut i inofensiu “activista”, d’una desconeguda i també inofensiva formació, aleshores, “deixà caure” enmig d’un míting que la policia distribuïa heroïna entre els joves del País Basc, amb intenció de atraure-se’ls i controlar-los –pràctica, d’altra banda, reconeguda i habitual-. I ja veus, ara el fiscal de torn, sense res més important que fer, enmig de la caterva de grans delinqüents i defraudadors que ens assetgen, se li acut posar a un de Podemos, a l’ull de l’huracà processal, evidenciant així la preocupació dels “populars” pels propers resultats electorals i, de pas, el servilisme de la plantilla de fiscals.  

                 

             

          

Encara com...–val més tard que no mai- que Obama se n’adona, finalment, de la perillositat del tal Netanyahu, al capdavant del govern –una vegada més, ultra- israelià. No n’hi havia prou que, al llarg del seu mandat, els palestins han estat, novament, objecte i objectiu de les intervencions armades jueves, amb milers de morts a l’haver, lògicament, dels colonitzats, que la campanya electoral –això és democràcia?- ha estat exhibida pel tal Netanyahu amb la “promesa” d’oposar-se a l’existència –legítima i manada per la ONU- de l’estat palestí. Sembla que algú se n’està adonant que l’autèntic problema –i autor del genocidi del poble palestí- és el tal sinistre personatge. Que no hi ha un problema israelià-palestí, sinó una obstrucció sistemàtica i descarada per part dels successius governs d’Israel dels acords de pau, eixamplant sense aturador les colònies il·legals del jueus en el territori palestí ocupat, massacrant la població colonitzada i boicotejant qualsevol eixida raonable i legítima del conflicte, atiat precisament pels israelians. Encara com.