Per pensar-hi. LA TORTURA ENCARA

 

Encara o ara més que mai. Perquè les últimes informacions i denúncies de les què es fa ressò ACAT -Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura- són esfereïdores, doncs pensàvem que en una democràcia que es diu consolidada –l’espanyola- això ja no ocorria i ens resistíem a creure les denuncies internacionals –Amnistia de manera sistemàtica- que es venen formulant contra la tortura a l’estat espanyol.

Però la gravetat de la situació resta palesa, quan el propi Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa –CPT- avala l’informe d’experts independents, on es denuncien les condicions de detenció i determinats procediments d’immobilització, com la postura del “superman”, practicada amb presumptes terroristes. Així mateix es critica el règim d’incomunicació al què se’ls sotmet i es demana la presència d’un lletrat, des del primer moment de la detenció. Com no podia ser d’una altra manera, el govern espanyol ho nega, com nega totes les evidències que el posen contra les cordes. És així com les paraules del professor Tomàs i Valiente –víctima del terrorisme d’ETA-, mantenen tota la seua vigència: efectivament, l’any 1969, el catedràtic de dret, en prologar l’obra de Beccaría De los delitos y las penas, afirmava: “No és avui la tortura un recurs emprat per la policia d’estats civilitzats i occidentals o lliures?” I afegia: “encara que, naturalment, no es reconega així, davant l’opinió pública”.

També ho resumia perfectament el Premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, en afirmar: “Succeï l’impensable: un president dels EEUU –Bush- defensà l’ús de la tortura...i ignorà el Conveni internacional que prohibeix utilitzar-la en qualsevol circumstància.” Clar que el propi departament de Justícia dels EEUU elaborava un dictamen “ad hoc”, per defensar aferrissadament i justificar-les les tàctiques més cruels, aplicades per la CIA i l’exèrcit nord-americà als presoners d’Afganistan i de l’Iraq, que consistien en doloroses tàctiques de tortura física i psicològica, com colpejar-los al cap, submergir-los a l’aigua a punt d’ofegar-los, sotmetre’ls a molt baixes temperatures, obligar-los a escoltar música estrepitosa, que els impedia dormir dies i nits seguides i emmanillar-los durant hores en postures fatigoses. I encara hem hagut de conèixer l’episodi lamentable de la complicitat dels estats europeus –Espanya inclosa-, en el trasllat il·legal i en condicions infrahumanes de simples “sospitosos” de terrorisme, cap a la base nord-americana de Guantánamo, a l’illa de Cuba, que obligà al Parlament europeu a emetre una Resolució, el 14 de febrer de 2007, reconeixent la complicitat i condemnant el transport i detenció il·legal de presos, el manteniment de presons secretes i la pràctica habitual de la tortura, que ha fet parlar al professor Capella de “barbarització” de la humanitat. I encara dura, perquè el centre de tortura i detenció de Guantánamo, malgrat les bones intencions d’Obama, es manté obert

La “justificació” –és a dir l’excusa- per a l’ús quotidià d’aquells procediments aterridors, ha estat el terrorisme que diuen combatre, quan el que fan és, justament, fomentar-lo i donar-li “ales”. Perquè per més criminals i injustificables que siguen –que ho són- les accions terroristes, únicament poden ser combatudes –com afirma el jurista Jiménez Villarejo- des dels paràmetres de l’imperi de la llei i amb els instruments propis de l’Estat democràtic i  de dret. Qualsevol altra “solució” degrada i perverteix la democràcia i genera tota classe d’abusos, arbitrarietats i atemptats contra els drets humans.

                              

                                            

 

Altrament el terrorisme no apareix per casualitat, ni per enveja dels països subdesenvolupats envers la nostra riquesa i benestar. Tampoc pel choque de civilizaciones que alguns polítics –d’abans i d’ara- d’ingrata memòria, encara defensen sense rubor. El primer i últim origen d’una tal lacra de la humanitat es troba en la pobresa generalitzada de més de mig món; en l’explotació dels recursos –especialment el petroli, però també l’aigua i la riquesa maderera- dels països pobres a favor i per part dels països rics; en els conflictes territorials, ètnics o econòmics, hàbilment atiats pels països colonitzadors; en les accions bèl·liques despietades dels països poderosos –amb els EEUU al capdavant- per controlar els punts estratègics del planeta; en el manteniment de règims polítics titella, falsament democràtics, al servei dels interessos de les nacions riques i poderoses; fins i tot en les profundes desigualtats socials dins el nostre món desenvolupat, amb barris immensos empobrits i degradats, amb altíssims nivells d’atur i misèria, al costat de l’opulència de districtes elegants i provocadors. Amb una panoràmica semblant –amb comerç d’armes incontrolat, per l’afany de guany dels països productors, és a dir dels països rics i alhora colonitzadors-, no és estrany l’aparició del descontent i la revolta, on els més agosarats es converteixen en “líders”, contra l’opressió, que practiquen –practiquem?- els països “civilitzats”: el terrorisme està servit.

És aleshores, quan des de la societat benestant occidental i “democràtica”, s’enlaira la proclama de la necessària i “justificada” intervenció  per combatre aquell terrorisme...amb un altre terrorisme igual o pitjor: el terrorisme d’Estat, que manipula al seu arbitri els podes públics i fins i tot les lleis, per combatre la lacra que ells mateixos han generat. I això conculcant les garanties jurídiques dels propis ciutadans del món occidental, que veiem com les llibertats i els drets individuals i col·lectius es posen entre parèntesi, per raons de força major: el combat (!) contra els terroristes. És així com hem iniciat la cursa cap a l’afebliment i fins i tot la destrucció de l’Estat democràtic i de dret. 

                       

                                    

El que cal és que ens enfrontem –diguem-ho una vegada més- amb coratge a les causes últimes i originàries –socials, polítiques i econòmiques- que el provoquen: la pobresa generalitzada de més de mig món; l’explotació dels recursos dels països pobres a favor i per part dels països rics; els conflictes territorials, ètnics o econòmics; les accions bèl·liques despietades dels països poderosos –amb els EEUU al capdavant- per controlar els punts estratègics del planeta; el manteniment de règims polítics titella, falsament democràtics, al servei dels interessos de les nacions riques i poderoses; l’ofegament del dret de lliure autodeterminació dels pobles; fins i tot les profundes desigualtats socials i econòmiques dins el nostre món desenvolupat, com resulta palès a qui no vulga amagar el cap sota l’ala.

Aleshores, amb la generalització del respecte a la llei internacional, la distribució equitativa dels recursos, la implantació de la justícia i la pau arreu del planeta, no caldrien les mesures d’excepció que ens presenten com a “inevitables”. I, en tot cas, si els ciutadans han de ser protegits del(s) terrorisme(s) -també del terrorisme d’Estat-, cal que ho siguen des de principis inamovibles, superiors, de moral universal i d’ètica reconeguda. A saber: el principi de la inviolabilitat de la dignitat humana, el principi de la pràctica dels drets humans i llibertats fonamentals i el respecte a l’Estat de dret i a les lleis que en dimanen. Tanmateix en una era bèl·lica com la que ara mateix travessem, es percep com es difumina la vessant econòmica, social i legal dels estats democràtics en favor de l’enfortiment i la glorificació de l’Estat penal. Una era bèl·lica que genera i diu fonamentar un nou (des)ordre internacional i que tingué la màxima expressió en la invasió de l’Iraq, tal com explica la tractadista Pérez Cepeda: “Avui la guerra s’ha convertit en una situació generalitzada i permanent...de manera que –en aquestes condicions- no podem albirar cap esperança de pau”.

                         

Fins i tot el Dret penal s’aplica sense els necessaris lligams democràtics de control, per tal de combatre la dissidència, ni que siga pacífica, en nom de la “seguretat nacional”. I, a Espanya, en això hem esdevinguts experts, amb la condemna generalitzada de ciutadans i ciutadanes, amb l’argumentació -gens jurídica per cert- de constituir el corazón y las entrañas de ETA-, en un procés denunciat pels juristes com a plagat d’irregularitats i de manca de proves. Aleshores el Dret –o la utilització del Dret, millor- més que no en una garantia per als ciutadans i en una limitació dels excessos del poder executiu, es converteix en una simple tècnica a favor del mateixos interessos de l’enfortiment del model indiscutible i monolític d’Estat penal. Òbviament i finalment de caire econòmic, perquè és el model econòmic dels poderosos qui guia totes aquelles actuacions.

Sembla haver-se oblidat del tot la declaració de Berlín, sobre “la defensa dels Drets Humans i de l’Estat de dret, del 28 d’agost de 2004, quan es fonamentava la lluita contra el terrorisme” en els següents termes:

-Els Estats han d’observar, en tot moment, la prohibició contra la tortura i tractes o penes cruels, inhumans o degradants.

-Els actes en contravenció de les Normes Internacionals dels Drets Humans, mai no poden ser justificats.

-Els Estats no poden mantenir detinguda una persona, secretament i incomunicada.

 -Els Estats han  de proporcionar a totes les persones privades de llibertat l’accés ràpid als seus advocats, als membres de la seua família i al personal mèdic.

Resulta, per tant, evident i urgent sensibilitzar l’opinió pública i mobilitzar totes les organitzacions civils i religioses que defensen els drets humans i la lluita contra la tortura, per tal d’exigir el respecte al dret internacional, en favor de la dignitat de les persones. I més encara en favor de l’establiment i generalització arreu del planeta d’una veritable pau. La que els clàssics defensaven com a derivada de la justícia –justitia et pax osculatae sunt-, en lloc de la falsa pau, obtinguda per la força –si vis pacem para bellum-.

         Com hem arribat, però, a la situació actual? Recordem que, arran de la segona guerra mundial, tot i la pau imposada pels vencedors, es mantingué durant dècades l’anomenada “guerra freda” entre els blocs occidental i soviètic, en forma de conflictes perifèrics  i l’afavoriment de règims autoritaris d’un i d’un altre signe, als països satèl·lits –el règim franquista n’és un exemple-. Una de les conseqüències més negatives d’una tal situació fou una autèntica “epidèmia de la tortura”, que generà el rebuig de bona part de la societat i es concretà en la creació d’Amnistia Internacional –AI- en 1961, l’entitat pionera i més acreditada en la lluita contra aquella pràctica execrable, que fou qualificada de “nova esclavitud”. Les seues denúncies i intervencions culminaren en la presentació de més d’un milió de signatures davant l’ONU i s’aconseguí, així, la promulgació de la Declaració de les Nacions Unides contra la tortura, de 1975.

          Al llarg de la dècada varen sorgir altres entitats amb el mateix objectiu, com ara la “Vicaria de la Solidaritat”, en 1973, a Santiago de Xile, contra la repressió de Pinochet i se celebrà la Conferència de Seguretat i Cooperació Europea, a Hèlsinki, en 1975, que denunciava la pràctica de la tortura als països de l’òrbita comunista. Un any abans, el 1974, a Versalles, un pastor protestant italià –Tullio Vinay- llançà una crida als cristians, contra les tortures que es practicàvem al Vietnam pels ocupants americans. Aquell revulsiu pels silencis de les esglésies front a la tortura donà origen al naixement d’ACAT –Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (1)-, que té la seu a l’estat espanyol, a Barcelona. Immediatament ACAT es coordinà amb AI, en la seua tasca de sensibilització i de tramesa de cartes urgents a favor dels presos torturats arreu del món. Però ACAT no vol suplantar a AI i afegeix a aquella intervenció el suport i la solidaritat als torturats, des de la pregària i la consideració de la dimensió espiritual de tot ésser humà, siga de la religió que siga o agnòstic. Encara que val a dir, que ACAT no té caràcter confessional, ni tampoc és una associació laica, sinó cristiana ecumènica –luterans, ortodoxos, quàquers, anglicans i catòlics-. I tot i la seua independència de les esglésies oficials, ha fet gestions fins i tot davant el Papa –com en el cas de Pau VI, en 1977- instant-lo a intervenir davant els estats –algun d’ells catòlic, com l’Espanya d’aleshores- per denunciar les tortures practicades. I davant el Consell Ecumènic de les Esglésies, amb seu a Ginebra, per trencar el silenci culpable i còmplice de tantes institucions i governs, que practiquen una violació sistemàtica dels drets humans.

          A poc a poc es va estenent la consciència mundial contra una pràctica tan degradant, amb la creació de la figura del Relator sobre la tortura de l’ONU, en 1985, un any desprès de què en el marc de les Nacions Unides s’adopte la Convenció contra la tortura. També les Organitzacions No Governamentals –ONGs- van afirmant la seua presència i autoritat moral davant la societat civil, així com en la seua capacitat  d’influir en la legislació i en la presa de decisions polítiques i, fins i tot algunes –cas d’ACAT- obtenen l’estatut consultiu davant el Consell d’Europa, que els permet adreçar-se a l’Assemblea Parlamentària, cooperant en les tasques d’informació i sensibilització de la població i presentar propostes legislatives contra la tortura. En el cas de la Constitució Espanyola de 1978, es recull a l’art. 15 que diu: “Todos tienen derecho a la vida i a la integridad física y moral, sin que en ningún caso puedan ser sometidos a tortura, ni a penas o tratos inhumanos o degradantes...”

No sembla, però, que aquesta part de la Carta Magna se l’hagen llegida alguns polítics, que fan una lectura partidista i sectària de la tan sacralitzada Constitució. I el què es més lamentable de tot és que, encara, el nostre país apareix en els informes anuals d’AI, amb racons foscos de pràctiques de tortura, que no han estat investigades fins a les últimes conseqüències. Ni sembla que s’hagen pres totes les mesures pròpies d’un Estat de dret i democràtic, perquè això no torne a passar, ja que massa sovint fiscals i jutges –tan diligents en substanciar segons quines causes i en dictar sentències “exemplars”-, ignoren les denúncies presentades per casos de tortura. I mentre aquesta lacra no siga eradicada, ni com a cristians ni com  a ciutadans ens podem sentir a gust ni segurs.

(1)   Vegeu la publicació “Per una reflexió urgent sobre la tortura”. Doc. ACAT núm. 26, 2007.