Com
el què s’ha esdevingut el 23 de febrer,
enguany el 35è aniversari...I sembla que fou ahir mateix, aquell episodi tercermundista
del 23-f del 81, amb el colp d’estat –qualificat com a “golpe de mano” per les instàncies oficials, amb l’objectiu de
rebaixar-li contundència- ordit per alguns militars –i civils- enyoradissos del
franquisme i executat pel titella de Tejero amb un escamot de guàrdies civils,
en assaltar el Congrés. I any rere any, des d’aleshores, ens hem anat fent
“creus” de cóm pogué ocórrer un fet tant faceciós, si no fóra tan greu i és
perquè havíem oblidat l’advertència de Fraga, quan posà en circulació allò de
què “Spain is different”, pot ser com
alguna cosa més que un eslògan turístic, quan era ministre –franquista- del
ram.
Enguany,
amb motiu d’una celebració tan “redona” -35 anys!-, se’ns ha brindat
l’oportunitat d’escoltar uns testimonis d’excepció, a casa de l’Eliseu Climent,
entre els quals hi ha hagut el de Ricard Pérez Casado, alcalde de València
d’aleshores. I se’ns ha tornar a posar la carn “de gallina”, en participar de
la rememoració de les humiliacions –i encara com que no passà la cosa a
“majors”- de les autoritats democràtiques que es mantingueren fidels a la
legalitat. Tot allò, però, venia de lluny i palesava la fragilitat d’una
democràcia “transicional” o “transaccional”, que bona part de les forces vives
no es creien i que atiava tant l’activitat delictiva de la vena terrorista
ultra com la no menys perillosa del terrorisme d’ETA. El cas és que ara,
deslliurats d’una i d’altra amenaça, ens en ve –o la tenim ja al damunt?- una
no menys terrible i auspiciada per Europa, com la insolidaritat entre persones
i territoris -nord/sud-, les directrius exclusivament econominicistes de Brussel·les,
la malfiança respecte els nous vinguts immigrants, expulsats per les guerres
que ajudem a bastir i un tractat de “lliure comerç” amb els EEUU, que és com
vendre’ns al pitjor postor. Pérez Casado ens avisava i demanava mantenir-nos
atents, sense abaixar la guàrdia, perquè ens trobem, novament en temps
difícils...
Una
altra cosa és dedicar temps al record de cadascú i rememorar què estava fent, a
les 19 hores del fatídic 23 f., d’ara fa 35 anys, perquè a cadascú li agafà en
un moment i situació diferents...Efectivament, en el meu cas, la “intentona” colpista
m’agafà al lloc de treball, en una sessió convencional i rutinària... de
consell d’Inspecció, que es reunia setmanalment a la seu de la Direcció territorial
d’Educació de València, al carrer Jaume Roig, aleshores. Allà hi érem els
funcionaris de la casa reunits i coordinats per l’inspector en cap, atenent les
informacions que se’ns trametia, prenent notes al respecte i fent les
intervencions que s’esqueien. Era ja al tard i s’havia fet fosc al carrer, quan
ens interrompé el delegat del ministeri –encara- d’Educació, que tenia el
despatx molt a la vora de la sala de juntes i amb preocupació ens comunicà la
notícia que acabava d’escoltar per la ràdio: “...la guardia civil ha entrado en el Congreso...y hay mucha confusión.
Parece ser que es una sublevación...” I afegí: “...será mejor que suspendáis el consejo y os vayáis a casa...” Ens
quedàrem d’una peça i algú exclamà alterat: “...tenia que pasar..se veia venir...la situación se habia hecho
inaguantable con tanto atentado terrorista...” Ho deia amb posar contundent
i semblava complagut amb aquella “valenta” intervenció, que posaria fi a tot el
què estava passant, en una democràcia que es palesava que no era del seu gust.
No cal dir que molta gent culpava a la recent i fràgil democràcia –no als
quaranta anys de dictadura franquista- dels assassinats d’ETA i de la
inestabilitat i dificultats per les què estàvem passant. No semblava, però, el
moment de seguir-li el discurs i, fins i tot els més majors –i conservadors-,
d’entre els companys i companyes inspectors, optaren per fer cas al delegat,
endreçar els papers i anar-nos-en, amb la preocupació a dins.
En
eixir, però, em vingué al cap que s’estava impartint el curs de Pedagogia
Terapèutica i m’hi vaig dirigir. De camí, però, em vaig detindre al bar on hi
anàvem a esmorzar, per cridar per telèfon a casa –encara no hi havia mòbils!- i
avisar que, desprès de passar pel col·legi “Villar Palasí”, hi acudiria. Tere,
la meua esposa ja en sabia alguna cosa, perquè s’havien suspès els programes de
ràdio i tv, es llegien bans militars i es donaven notícies confoses. Així que
em demanà que tornara ràpid a casa. Al moment em vaig presentar als locals del
“Villar Palasí” i vaig entrar a classe, saludant la gent i al professor que la
impartia, amb la màxima naturalitat que vaig poder. Inicialment no
s’estranyaren massa, perquè com a director del curs, hi sovintejava per
supervisar-lo o per impartir algun contingut del programa què tenia atribuït. En
donar-los la notícia, però, restaren del tot sorpresos, els vaig recomanar de
suspendre la classe, a l’espera d’esdeveniments i ens acomiadàrem.
Els
treballs, però, foren meus per arribar a casa, doncs hi havia un embussament de
trànsit bestial, al carrer botànic Cavanilles, per on intentava circular, malgrat
el col·lapse general i que alguns conductors pujaven per damunt les voreres. No
s’endevinava l’origen de tot allò, fins que a la ràdio del cotxe, vaig sentir
que el capità general, Milan del Bosch, havia mobilitzat les tropes de Paterna
i Bètera i les duia cap a València...És aleshores quan vaig mig entendre que
haurien tallat carrers i originat el monumental embús...i jo sense poder
comunicar-me amb casa, on la meua dona i el meu sogre – els fills eren menuts-
estaven patint, de segur i molt. No sé el temps que varem estar col·lapsats
allà quan, finalment, els cotxes començaren a moure, la qual cosa em permeté
arribar a Blasco Ibàñez i enfilar cap a casa, on em vaig trobar a la família
molt preocupada: primer per la meua tardança i desprès perquè allò pintava
malament i el meu sogre que havia viscut de tot i es malfiava dels militars, no
augurava res de bo. Efectivament, les marxes castrenses i els bans seguien i,
finalment, aparegueren a la tele aquell seguit de tancs, per l’avinguda del
Port, que feien impressió...
Mentrestant
del Congrés arribaven imatges amb sorolls al fons i cap explicació, de
l’espectacle penós de Tejero, pistola en mà amenaçant tothom i dels guàrdies metrallant
el sostre de la Cambra... mentre els diputats es parapetaven als seus escons i
es maltractava al general Mellado que s’enfrontà a Tejero i feren el mateix amb
el propi Suàrez, que hi intervingué en la seua defensa. Fou vergonyós i
d’evident perillositat per la vida dels parlamentaris i fou gràcies al coratge
d’un operari de tv, que deixà les càmeres en funcionament, que es pogué
documentar tot. No cal dir que la resta de la nit fou de malson, fins que el
rei aparegué a la pantalla, amb posat seriós, vestit de militar i amb una
notable pal·lidesa al rostre: intentà tranquil·litzar la ciutadania, defensant
la Constitució i la legalitat i, per tant, desautoritzant la revolta. Les
imatges, però, del Congrés no denotaven normalitat i a fora del recinte hi
havia moviments de tropes –lleials al govern i al rei, suposàvem- i semblava
que s’esperava la presència d’algun militar d’alta graduació per fer-se càrrec
de la situació, no sabíem si amb connivència amb els colpistes. Mentrestant
transcendí una conversa telefònica del rei amb Milans i amb altres capitans
generals per mirar de desactivar el colp i a poc a poc semblava que s’albirava
un principi de final...quan començaren a deixar anar a alguns diputats –la
primera una embaraçada- i, més tard i per les finestres, anaven saltant
guàrdies cap a fora. Fou, però, una llarga espera amb un Tejero entossudit en
no fer cas més que de l’autoritat militar, que hauria de personar-se al Congrés
i les paraules per telèfon –que transcendiren desprès- de la seua filla dient-li allò de “papá te han dejado solo...” quan ja es
veié que cap alt comandament donava la cara, fora del general Armada que es
personà als voltants del Congrés, amb no se sabia ben bé quina intenció.
Així
fou com a les tantes de la matinada ens anàrem, milions d’espanyols, al llit un
pèl alleugerits, encara que no les teníem totes. A l’endemà la “intentona”
semblava desactivada i tot i què el diari de JJ Pérez Benlloc estigué
contundent en la defensa de la legalitat, alguns altres –com ara las Provincias- continuaven atiant la
confusió, amb el sensacionalisme i l’ambigüitat que els caracteritzava... Mentrestant
Fraga anava deixant anar declaracions, on “comprenia” –encara que deia que no
compartia (!)- l’acció dels militars, farts de terrorisme i de desgovern, fins
al punt de què alguns qualificaren de “psiquiatra” dels colpistes a Fraga, en
esforçar-se per “entendre” el malestar dels generals. Pot ser esperava que,
d’haver triomfat el colp d’estat, i haver-se instaurat una junta militar, una
vegada dissolt el Parlament, se’l proposaria com president –civil, naturalment,
per rentar-li la cara a la revolta-?
Finalment,
la normalitat tornava a poc a poc a la vida ciutadana, amb la “resignació” dels
qui havien posat esperança en el “colp de timó”, que necessitava Espanya i que
s’havia frustrat. Del rei sabem que cridà als caps dels partits polítics, per
demanar-los que prengueren bona nota i mirar de conjurar un nou episodi d’aquelles
característiques...I què resulta evident que, a dia d’avui, alguns li feren –i
fan- cas omís. I no perquè el perill d’alçament militar siga creïble, però la
democràcia pot afeblir-se i pervertir-se de manera més contundent, per altres
mitjans que –lamentablement- es practiquen sense escrúpols. Certament el perill
d’un nou colp d’estat militarista sembla conjurat, però apareixen en la classe
política –i se’n fa exhibició- determinades declaracions i pràctiques, que generen
un passotisme majoritari de la ciutadania i posa en qüestió l’honestedat –i
encara més l’eficàcia i, per tant, la credibilitat- del sistema democràtic
actual, si més no el nostre.
Perquè,
no qüestiona l’honestedat i la
credibilitat democràtiques, la implicació massiva i institucionalitzada en affaires de corrupció, -Gürtel, Brugal, Taula...- espionatges i
malversacions mil...- de tants polítics en actiu, significats i en llocs de responsabilitat?
O és que l’atac permanent i malintencionat als “altres”, amb mentides i
calúmnies, que practica una determinada formació política, afavoreix la
credibilitat de la democràcia de què ens hem dotat treballosament i a contra
cor de sectors i població enyoradissa del franquisme? Pot ser les actituds i
pràctiques xulesques de què fan gala, massa polítics, avalen un sistema
–democràtic?- on la responsabilitat amb la ciutadania i el respecte a les
lleis, haurien de prevaldre? O es
presentable i moral –i afavoreix i consolida la democràcia- fomentar l’odi a
l’immigrant, al diferent, a l’altre i culpar-lo de tots els mals que ens
assetgen? Serà que soterrar en l’oblit, la tragèdia de la guerra civil,
originada per la sublevació dels militars encapçalats per Franco, processant al
magistrat –Garzón- que ha tingut el coratge de demanar responsabilitats als
revoltats, per dignificar la memòria dels ajusticiats, és presentable? I,
finalment, és prou en proclamar la vigència –sacralitzada- d’una Constitució,
interpretada sempre des de paràmetres restrictius i nacionalistes –espanyolistes-,
demonitzant territoris i pobles que no encaixen en aquell “model” uniformista i
uniformador?
Alerta
doncs als consells de Ricard Pérez Casado: no podem abaixar la guàrdia. No.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada