Dies feixucs NOU CURS, VELLES PRÀCTIQUES

Arrossegant l’episodi penós de la manca d’acord de les forces polítiques progressistes (?), que ha derivat en enlairament de Rajoy, ara calia “brindar” al respectable, l’espectacle vergonyós del defenestrament de Sánchez i el tancament a qualsevol alternativa al de Pontevedra. I calia fer-ho de la manera més burda possible: primer Felipe Gonzàlez –que calladet i dedicat als seus lucratius negocis d’ex, està millor- obria la veda contra el secretari general del seu partit. Tot seguit la Susana, organitzava el subsegüent muntatge, malparlant de “Podemos” (!), com a maniobra distractora de la càrrega de profunditat llançada contra Sánchez. Finalment, el gros dels barons –espanyolistes fins al moll de l’os- orquestren una dimissió massiva calculada, que acaba en la votació “majoritària” desfavorable a Sánchez, que acaba abandonant. Així se li ofereix, en safata, la presidència del govern, al cap de colla de la saga de corruptes més nombrosa i demolidora de tota la història, que els tribunals tenen asseguts al banc dels...investigats (!) i net polític de Fraga, el ministre més franquista de la llarga permanència de la dictadura del general.

I és que fins ara, teníem a l’esquerra –les esquerres millor- com a més intel·ligents, democràtics, llegits i coherents. Però no. La evidència ens mostra que, per damunt de qualsevol projecte ideològic mínimament presentable, estan els personalismes, les enveges i el sectarisme de les corrents del partit. Al què cal afegir la malfiança de la resta de grups –suposadament esquerrosos- que, finalment, acaben arruïnant qualsevol pacte de projecte, mínimament progressista, per recuperar la dignitat en política, amb un govern amb consciència de servei a la ciutadania, al benestar de la població i a la consolidació de la democràcia.

Mentrestant la dreta hereva del franquisme, les forces econòmiques del capitalisme més descarat, la rància ideologia d’un catolicisme preconciliar i la inèrcia de les coses –tots a la una- fa la resta, és a dir la consolidació d’una majoria minoritària que –a la majoria majoritària, però barallada- li passa la mà per la cara i es torna a fer amb el govern –el poder ja el té vitalici- per a desgràcia nostra.

Què més cal perquè l’esquerra, a més d’intel·ligent es mostre prou espavilada, com per a arraconar les baralles internes i la malfiança entre partits i prioritze el bé comú i el servei a la ciutadania?