23 de febrer de 2018

Per pensar-hi... IGNORÀNCIA CULPABLE



La de l’encara no dimitit –a què espera Rajoy per a cessar-lo?- ministre d’Educació (!?) i portantveu del govern, que cecs per a res que jo siga atiar la catalanofòbia mesquina entre la ciutadania, ha(n) quedat -una vegada més- en el més espantós ridícul, defensant el monolingüisme castellà empobridor, quan les dades –les seues dades per a més inri- són contundents al respecte: els alumnes bilingües –és a dir els escolaritzats en català, per immersió- obtenen millors resultats, en castellà (!), que no els monolingües castellans de la resta de l’Estat –Catalunya inclosa-, a les proves de selectivitat, del 2017- I així, mentre que la mitjana d’aprovats en Lengua castellana y literatura, a tot Espanya, fou del 82.20% a Catalunya fou del 83.80%.

Fa vergonya aliena seguir escoltant la tira de despropòsits que els “populars” –també a València- es permeten inventar-se en contra de la immersió, ignorant –culpablement- les dades contundents que mostren –reiteradament- tot el contrari: és a dir que el castellà no només resulta perjudicat sinó reforçat, amb la immersió.

I això no és una paradoxa, perquè els psicolingüistes de tot el món han demostrat, a abastament, que el fenomen del transfer funciona d’una llengua envers l’altra, reforçant la dinàmica neuronal i la competència recíproca en ambdues –o en tres o més- llengües. Només fruit de l’analfabetisme de què en fan gala alguns, com ara Méndez de Vigo, si no de la mala fe, pot explicar –que no justificar- la seua ignorància del seguit d’investigacions i experiències que avalen la immersió lingüística, des de fa una colla d’anys i per tot arreu. A saber:

 Peal i Lambert, ja des de 1962, comprovaren com els escolars bilingües —franco/anglesos— a Montreal, ultrapassaven els monolingües anglesos en intel·ligència verbal i no verbal, en flexibilitat de pensament i en estructures cognitives més diversificades i creatives. Anisfeld dos anys més tard (1964) confirmava aquells resultats.
Successivament, Torrance a Singapur (1970), Balkan a Ginebra (1970), Ianco-Worral a Sudàfrica (1972), Ben-Zeev a Israel i Nova York (1972), Cummins i Gulustan a l'oest de Canadà (1973), Scott al mateix Montreal (1973) i Balkan (1979) obtenien resultats molt positius per als alumnes bilingües. A l'Estat espanyol són ja clàssiques les investigacions de K. Atutxa al Pais  basc (1976), de O. Mestres (1972) i J. Arnau (1976) a Catalunya i J.L. Doménech (1990) a València. Tots conclouen que els bilingües avantatgen els monolingües en flexibilitat cognitiva, en pensament divergent, en pensament operacional concret, en major destresa per a la reorganització lingüística i en un domini més alt del codi lingüístic. Més encara, els bilingües, en acabar el tercer any, tenen el mateix domini del castellà que els monolingües castellans (Arnau, 1979) i, tot seguit, els passen al davant també en castellà. W. Penfield (citat per Ajuriaguerra, 1980) ha constatat l'extraordinària facilitat de l'infant bilingüe en sintonitzar amb l'interlocutor d'una o una altra llengua, per la capacitat de processament, emmagatzemament i de reacció —testing— de dades lingüístiques.
I és que, com confirma la tesi de Tabouret-Keller, quan la pràctica de la immersió lingüística s'integra en el marc del sistema educatiu esdevé altament positiu i afavoridor de l’adquisició de les llengües en contacte. I això perquè:
            a) Es desenvolupa un alt índex de transfer de la component abstracta de l'estructura lingüística, d'una llengua a l'altra –com hem avançat-.
            b) S’adquireix una notable agilitat mental, en aplicar el codi lingüístic de manera multidireccional.
            c) Es reforça —per similitud ó per contrast— cada codi lingüístic dels emprats.
            d) S'eixampla la perspectiva cultural, en referència a la de les altres llengües.
            e) Es garanteix una major seguretat i estabilitat emocional al subjecte.
            f) Es facilita una més consolidada integració escolar i
g) Resulta afavorida la convivència social i democràtica.

Sembla, però, que res d’això interessa als que, amb tanta ineficàcia i mala fe, es troben ara al capdavant del govern d’Espanya.



                                                                Dr. Marc Antoni Adell, psicòleg.

                        

Cap comentari:

Publica un comentari