Dies feixucs CONTRA CATALUNYA

         Els lectors i lectores poc avesats es troben majoritàriament –encara- admirats o perplexos –va per ideologies- i excepcionalment indignats, pel comportament de l’estat espanyol –reaccionari i brutalment agressiu- arran de l’acord del President de Generalitat de Catalunya de convocar un referèndum, no per declarar la independència –com el govern de Rajoy s’ha encarregat de manipular descaradament-, sinó perquè tots els ciutadans i ciutadanes residents a Catalunya –d’origen geogràfic i ideològic del  tot diversos- exerciren el dret constitucional (!) d’expressar-se envers el seu futur. 

Un exercici, per cert, plenament democràtic i expressament reconegut i protegit en la Constitució, a  l’ apartat "a" de l’ artícle 20 –“Se reconoce y protege el derecho a expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio... "-.  Es veu –segons el govern de Rajoy i els tribunals que li fan costat- que expressar-se la ciutadania –de Catalunya o d’Espanya- sobre el futur polític que ens afecta directament, no cap en la concepció que ells tenen de la Carta Magna.

O pot ser les urnes –instrument específicament democràtic de consulta- no serien aquell “otro medio” que la Constitució reconeix. Es tracta, doncs, de la particular –i sectària- interpretació del text constitucional que el govern i alguns jutges fan i imposen, il·legalitzant (!?) la consulta popular de l’1-O-17, restant palès que no es tracta d’un referèndum il·legal –al menys des d’una interpretació asserenada i proporcionada de la Constitució-, sinó d’un referèndum “il·legalitzat”, que no és igual.

D’aleshores ençà l’aparell estatal –govern, tribunals i el propi cap de l’estat, el rei- no han mirat prim en mostrar-se contundents i repressors, no només contra els polítics escollits democràticament que, de forma pacífica, han seguit defensant l’opció majoritària que els reclamava la ciutadania, sinó contra el poble que, també pacíficament i democràtica, s’ha vingut manifestant en favor de la democràcia i la llibertat. 

La resposta ha estat  sempre la mateixa: tancament al diàleg constructiu, amenaces continuades, acusacions inventades, agressions brutals i indiscriminades a la població, per part de la policia espanyola i l’empresonament injust dels seus dirigents, convertits el presos polítics.

L’excusa afegida ara –una més- ha estat la violència (!?) dels manifestants –que ompliren de “pegatines” i trencaren els vidres del vehicle de la guàrdia civil, que envaïa i enregistrava la Conselleria d’Economia de la Generalitat. I sobre aquella “construcció” dels fets, Audiència Nacional i Tribunal Suprem han acusat, processat i empresonat a polítics i funcionaris –també policials, com els mossos- de sedició (!) i rebel·lió (?), en clara desproporció, quan no invenció directa d’uns delictes inventats, com els tribunals alemanys –i el posicionament dels belgues, suissos i escocesos-  desmenteixen en no reconèixer-los. Perquè l’única violència contrastada i soferta pels ciutadans, amb quasi un miler de ferits fou la dels funcionaris uniformats del ministre Zoido.

         Val a dir que el partit popular, amb Rajoy al capdavant, ha comptat amb la complicitat de bona part de la resta de partits, per emparar-se en la Constitució, a l’hora de procedir de la forma tant descerebrada com ho han fet, en interpretar el text de la Carta Magna de manera no ja estricta, sinó clarament sectària i partidista. Lluny de la generositat i intel·ligència que s’esqueia en abordar –políticament- un assumpte de tanta gravetat, el partit popular, amb Rajoy al capdavant, i la complicitat de bona part de la resta de partits i de la pròpia corona, han optat per trencar tots els ponts de diàleg i dinamitar qualsevol alternativa civilitzada i democràtica.

Per començar mai el partit popular -amb Rajoy al capdavant, i la complicitat de bona part de la resta de partits i de la pròpia corona- s’han dignat asseure’s a la taula del diàleg –com se’ls ha demanat, reiteradament, des de Catalunya i altres tribunes polítiques i periodístiques internacionals- per debatre pacíficament i democràtica les legítimes aspiracions de la majoria del poble català, com s’escauria a un estat de dret i democràtic. Lluny d’això s’han entestat en menystenir, amenaçar i (intentar) deslegitimar els plantejaments i propostes majoritàries –i pacífiques- del Parlament i de la Generalitat. On està, doncs, la “proclama” de l’encara president d’honor del PP, quan afirmava que en absència de violència, es pot parlar de tot? És aquest el cas que en fa Rajoy del què defensa(va) el seu mentor?

Tot seguit, es trasllada a la fiscalia –mal anomenada “de l’Estat”, doncs s’ha convertit en el “braç armat” del govern de torn- la persecució immisericorde de tota dissidència que, com no podia ser d’una altra manera, ha comptat amb la complicitat dels organismes judicials, els integrants dels quals, com tothom sap, són nomenats i promoguts pels partits i actuen en funció d‘aquella dependència.

La resta és pura mecànica, com sabem: l’instructor de torn –bé que exhibint una  escandalosa descoordinació entre l’Audiència i el Suprem- deté i empresona –sense judici- als polítics i líders socials que han romàs localitzables i emet l’euroordre de detenció dels que han buscat refugi a països europeus més fiables jurídicament, amb “arguments” que –en principi- han quedat posats en dubte pels tribunals de tres d’aquells països: Alemanya, Bèlgica i Escòcia, a més de Suïssa que ja advertí que no extraditaria a refugiats polítics, com és el cas.

Ara cal preguntar-se -ingènuament- si els tribunals espanyols s’atreviran a mantenir, amb els empresonats d’ací, els “delictes” que a Europa no han estat reconeguts, a reserva d’aparèixer com una justícia “particular” i no homologable a la UE i, per tant, com un estat (no tant) de dret ni democràtic com proclama.

Coneixent, però, el tarannà autoritari i gens procliu a la negociació civilitzada de la saga de polítics espanyols, històricament palesada de forma reiterada, es més que probable que, també ara, es desaprofite la lliçó rebuda d’Europa i en lloc d’obrir-se al diàleg i la raó, es tanquen en banda, maniobrant a la desesperada per tal de mantenir la unitat d’Espanya (!) tal com l’entenen ells, com a hereus ideològics del franquisme: uniformitzada i sotmesa, ni que siga al preu d’acabar amb la incipient democràcia real i un presentable estat de dret.

Al temps, si no.