Que la Constitució fou un pacte
vigilat –per qui?, doncs pels de sempre, els uniformats-, per a garantir la
“instauració”[1] de
la monarquia franquista no té discussió. I que s’ha perdut l’oportunitat al
llarg de tants anys, de reconduir la cosa, també.
D’entrada s’ha sacralitzat la
Carta Magna com una mena de Bíblia –alguns la veien més bé com la nova versió
dels “Principios Fundamentales del
Movimiento Nacional” i la proclamació d’Espanya com a “Una, Grande y Libre”...
I prou, quan la pròpia llei de lleis
estableix, clarament, que no és intocable i fins i tot hi ha un Títol sencer,
el 10, dedicat a la Reforma constitucional, amb successió d’articles fins el
168 que no s’està de reconèixer la possibilitat d’una reforma total: “...Cuando se propusiere la revisión total de la
Constitución...”
Res d’això, però, uns polítics perquè
ja els anava bé la manipulació tardofranquista del seu contingut, altres per si
se’ls titllava de poc addictes a la transició i alguns acusats d’antisistema no
han mogut un dit, fins que la cosa se’ls ha anat de les mans i el que alguns
anomenen “règim del 78” s’ha desmuntat com un castell de cartes, en les
eleccions generals del 2019... I no serà perquè amb ocasió de la maldestra
gestió del tema de Catalunya no s’ha tingut ocasió d’encarrilar la cosa, tant
des de la funció del cap d’Estat que, en lloc d’acomplir estrictament el
que li ordena la Carta Magna –“...arbitra
y modera el funcionamiento regular de las instituciones..., art. 5.1- es
limità a fer seguiment partidista del discurs sectari d’en Rajoy –ni tan sols
del sentir de les Corts, molt més plural (!).
Com de la resta de partits
–també d’esquerra (!)- desnortats del tot, que seguiren disciplinadament l’aplicació
estricta –i injusta- de l’art. 155. Fora de Podemos
que mostrà prou més seny i sentit d’Estat que el conjunt i no deixà de
proclamar i defensar la necessitat de dialogar, fins a l’esgotament, respectant
la decisió del poble català[2]
al respecte.
Siga com siga ningú s’arriscà a
desenvolupar l’art. 2 de la Constitució que “Reconoce y garantiza la existencia de la nacionalidades y regiones...”
i haver intentat encaixar en estructures federals o confederals, les
aspiracions de Catalunya –i el País Basc- i evitar un trencament que ara es fa
difícil de redreçar.
Heus
ací com hem arribat tristament al final del règim del 78. Algú veu llum a
l’horitzò? O núvols i tempestes de tall i amenaces neofranquistes que,
altrament, omplen de neofeixismes la “nova” ’Europa? Res no ens agradaria tant
com equivocar-nos.
Encara com el bo de Ximo Puig, l’històric
alcalde de Morella ha revalidat els resultats electorals i la dreta local
seguirà incordiant –l’única cosa que sap fer- mentrestant els del “Botànic”, aniran
fent camí, encara que no sense dificultats, però. Endavant doncs!
[1] I si
no, acudiu a les
hemeroteques i trobareu el discurs el dictador, que proclamava solemníssimament
que no es tractava de una “restauració” –monàrquica-, sinó d’una instauració,
que alguns encara tenim gravat.
[2] La fal·làcia de què qui havia de ser
consultat al respecte era el poble espanyol, fou una enganyifa més d’en Rajoy i
cia, que no tingueren el valor de convocar una tal consulta al “pueblo español”. Si tant se’ls omplia la
boca amb una tal “amenaça, haver-la acomplert i convocat. O pot ser el “pueblo español” hauria estat més
sensible i democràtic que el propi cap d’estat i els partits
“constitucionalistes” (?), en acceptar el resultat de les urnes catalanes?. Això
temien, pot ser aquells polítics i per això no gosaren acomplir l’amenaça de
convocar el referéndum a tot Espanya…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada