 |
| Chomsky (La Vanguardia) |
Arran de
La pandèmia planetària del covid-19,
que hem patit –i estem patint- s’han sentit algunes veus –no moltes, tot s’ha
de dir- amb prestigi reconegut –i alguns també planetari-, com la del
nonagenari Noam Chomsky. Efectivament l’ inicialment lingüista i, més tard
psicòleg i sociòleg, que encara[1]
imparteix docència a l’Institut Universitari de Massachussets[2],
s’ha guanyat una més que merescuda fama d’enfant
–als seus 92 anys!- terrible, doncs
no perd ocasió per mostrar-se en desacord amb tota mena d’injustícies o, com ara, en la
pandèmia del coronavirus, per la manca de previsió dels alts dirigents:
Tampoc no s’estigué de denunciar,
Chomsky i 100
intel·lectuals més, al diari de la Gran Bretanya The National, la repressió del govern espanyol contra
Catalunya[3]:
Una tal condició de “contestatari”
li ha valgut haver estat en el punt de mira de Bush, que li feu el “buit” total
i el silencià als EEUU, mentre al món era de les veus més escoltades i
respectades. Ara mateix és l’autor viu de Ciències Socials més citat –que es
diu prompte-.
 |
| I. Andrés (família Andrès) |
El cas és que aquest “gegant” de la intel·lectualitat planetària, que tothom coneix i del què tothom parla ara, alguns ja fa un grapat d’anys –en 1960!- en vàrem tindre notícia, pel nostre professor de Llengua i Literatura, a l’Escola Normal de Castelló, quan un bon dia de l’últim curs dels meus estudis de magisteri, Dn. Isidoro Andrès començà la classe de forma desacostumada, és a dir sense referir-se al programa, ni al tema que “tocava”: “...Acabo de enterarme –digué- que un joven profesor norteamericano –trenta i pocs anys-, un tal Chomsky, está trabajando en una teoría lingüística que cuestiona los principios defendidos por Ferdinand de Saussure y la denomina ‘gramàtica generativa’...” [4]
 |
| Chomsky-jove (Wikipèdia) |
Doncs bé
arran de la presència planetària del bacteri no ha desaprofitat l’ocasió per
“dir la seua”, com hem vist, denunciant la situació,
com una “catàstrofe” per a la humanitat i qualificant el sistema –sanitari i
estructural- mundial, com a “fràgil” i, fins i tot –per acostar-se al
llenguatge capitalista-, titllant l’episodi com una fallada “colosal” en el “mercat”...A
més d’acusar directament als dirigents d’irresponsables, perquè –diu- “...se sabia...”
que repetiria, des que, en 2003, aparegué el SARS[5]
i s’hagueren de “bolcar” per combatre’l.
Així doncs, en referir-se al tema de la Salut i el confinament
que hem hagut de patir ha “derivat” amb referències –també de denúncia- del
tipus d’educació, arran del tancament d’escoles i la presencia de les “criatures”
–de tota edat- a casa. I s’ha referit al concepte vigent –i pràctica
generalitzada, que és més greu- de l’educació, com l’acció d’omplir el cap dels
alumnes, com s’omple un recipient –d’aigua posem per cas-, en lloc de fomentar
la iniciativa i creativitat de l’alumnat, que és l’única cosa que té futur
–doncs les dades, qualsevol dada, ja es poden trobar “gratis” a internet. Reivindica –Chomsky- la necessitat
de proposar-se “metes” –suggerides i compartides, no imposades-, en funció de
la realitat –que massa vegades es perd de vista- que cal “explorar” i les possibilitats
de cada aprenent, estimulant-los sempre i caminant per davant d’ells, mirant de
donar exemple. Igualment fomentant la “cooperació”, entre ells, afavorint
l’aprenentatge compartit i donant oportunitats –fins i tot d’equivocar-se,
perquè dels errors també s’aprèn- i no deixant de “fer coses” –projectes[6]-
que desperten la curiositat i habituen al treball, també cooperatiu de
l’alumnat.
 |
| Chomsky-L'Educació (Columna) |
Això m’ha portat a “rescatar” un llibre seu de quan estava
jo en “actiu” i no content amb la feina de La Inspecció Educativa que m’ocupava
“tot” el temps, impartia alguna classe de Psicologia i “tutelava” uns grups de
l’antic CAP[7]
: “L’educació, la millor eina per formar
persones i amb criteri”, que recull –com els editors expressen- “...la
primera antologia dels escrits de Chomsky sobre qüestions d’educació...” Val a
dir que, en llegir el llibre, tens la sensació d’estar de conversa amb ell,
atès que bona part del contingut són entrevistes i quan és ell el qui escriu
directament ho fa amb una naturalitat i espontaneïtat que el “veus” i el “sents”
–gestos inclosos- com s’explica.
Altrament, en les més de quatre-centes pàgines de què
consta, abasta multitud de temàtiques i situacions que per fer-les més
“digeribles” les agruparé en els àmbits següents:
-Dimensió antropològica
i contextual: EEUU i el món.
-Aspectes conceptuals i ideològics.
-Problemàtica educativa.
-Terminologia
lingüística.
Vegem-ho:
Abans però, val la pena
recollir algunes paraules de l’editor, C. Pelegrín Otrero quan -al Pròleg-, en
referir-se al recull que presenten envers les “qüestions d’educació...” (13)
abordades en el text, afegeix que “...juntament amb la democràcia és
–l’educació- als fonaments de la seua filosofia social llibertària...” (Ib.) I
encara es fa ressò d’una cita del New
York Times Book Revieu: “...pot ser és –Chomsky- el més destacat intel·lectual
viu” (Ib.) Mentre denota que es tracta “...d’un pensador i científic sistemàtic
excepcional i insuperat, compromès amb la veritat i la justícia...” (14), després de considerar-lo –a Chomsky- “...el
successor natural de dos dels més grans filòsofs socials del segle XX...John
Dewey i Bertand Russell...” (Ib.) Ell mateix dona un pas més en destacar la
relació indestriable entre educació i democràcia, així com en considerar
“...que la democràcia és autogestió i l’educació, en gran part, autoeducació...”,
que és tot un repte a l’assumpció de la responsabilitat –autoresponsabilitat-
dels “administrats” envers la democràcia i dels “educands” envers l’educació,
convertint-se en autèntics protagonistes –ciutadans i alumnat- i no en simples
“guiats” o “conduits” pels –respectivament- líders i professorat.
Tot seguit -a la Introducció-
es refereix, l’editor, als pares d’en
Chomsky “...tots dos professors, (que) li van facilitar...un entorn molt
estimulant i propici a la reflexió...” (19), subratllant la importància de la
família –encara ara?- envers la futura personalitat dels fills. Així ell mateix
–Chomsky- esdevé de molt jove “educador”, en paraules de Pelegrín Otero: “...va
començar a assessorar als seus companys de classe...” (21) i a impartir ensenyament
a criatures de l’escola jueva del seu entorn, com trobarem més endavant.
A cavall de les aportacions de l’editor hi ha el
testimoni d’una seua alumna nord-americana –Diana Massam- que, en referir-se a
l’ensenyament d’en Chomsky, el titlla de “privilegi” haver-lo pogut gaudir i
afegeix... “Les seues classes estimulants, els coneixements profunds i la gran
implicació en el treball dels estudiants...” (22), com a virtuts de la seua
intervenció didàctica. Mentre que de James
Huang recull el testimoni de l’ “accessibilitat” d’en Noam, com a ensenyant i
la relació entre lingüística –primera i principal? especialització del nostre
personatge- i “la vida” (23) que no deixa de ser una perspectiva
revolucionària, quan encara ara l’ensenyament es té com una intervenció
“tècnica” i si de cas “professionalitzada” de la didàctica.
 |
| MIT-aula (6.008_class-Daskalakis_DSC3769cmyk (Subject Updates FT 2014) |
Seguim:
-Dimensió antropològica i contextual: EEUU i el món.
En posicionar-se, Chomsky, front a les injustícies del
món protagonitzades pels poderosos, ho fa de manera contundent: “En les actuals
condicions socials, amb la política pública molt determinada pels imperis
privats és, naturalment, a la preparació de la guerra, on es desvien els
subsidis públics” (75) I és en aquests context de denúncia que no s’està de
referir-se al seu –poderós- país, els EEUU i així es remunta a Russell que
defensà que “el bolxevisme i el liberalisme nord-americà són, bàsicament
manifestacions del mateix...” (38) doncs “...totes dues formes tiràniques
(totalitarisme i neoliberalisme) s’oposen frontalment i radicalment als valors
llibertaris genuïns...” (Ib.) I torna quan, en parlar del “genocidi silenciós”
que lamenta l’OMS (Organització Mundial de la Salut) i que “està matant milions
de nens cada any a conseqüència de les polítiques de lliure mercat...” denuncia
que el seu país “...els Estats Units tenen un dels pitjors i més miserables
historials entre les societats riques...” (63)
Com no podia ser d’una altra manera, al maig del 68 li
atorga una significació històrica rellevant i acudint a P. Ricoeur (124) la
qualifica de “revolució cultural”, doncs “...posa en qüestió la visió del món i
la concepció de la vida, subjacents a les estructures e econòmiques i
polítiques i a la totalitat de les relacions humanes...” I ell mateix afegeix
“...per reconstruir la vida social a una escala més humana...” (125), situant
“...a la universitat al centre del conflicte...” (Ib.) sobre la què tornarà més
tard, defensant que “...ha de ser un centre de investigació radical...” (132)
mostrant-se preocupat “...per la subordinació de la vida intel·lectual... a les
estructures de poder externes...” (134), doncs “...com a comunitats lliures han
de ser alliberadores per a tothom...” (Ib.)
-Aspectes conceptuals i ideològics.
Pelegrín Otero, intenta esbrinar la personalitat d’en
Chomsky i la seua ideologia, en atribuir-li que “...gran part del nostre
coneixement prové de l’interior... tot i que l’entorn sovint influeix...” (26),
que deriva de la seua teoria lingüística, en situar el llenguatge en una
“posició central...en la nostra herència genètica...”, considerant-lo –el
llenguatge- “...com una propietat definidora, si no l’única, de l’ésser
humà...” (27), que supera els plantejaments anteriors (Seaussure) segons els
quals la llengua només s’adquiria per imitació i en sentir a parlar als altres
i no per la predisposició estructural del pensament humà.
 |
| Ferdinand de Saussure (Wikipèdia) |
Amb tot i això, Chomsky, es mira en les figures
intel·lectuals que han precedit, per ex. amb Dewey, de qui recupera el concepte
de societat de la què espera “...no la producció d’objectes...sinó d’éssers
humans lliures associats entre sí, en peu d’igualtat...” (31) remuntant-se a
“...una tradició arrelada als valors de la Il·lustració...” (Ib.) I encara més enllà en referir-se al
“...corrent perdurable de la tradició cartesiana...oposada a la idea de tabula rasa...” (33) doncs –defensa-
“...el complex ment/cervell ben lluny d’estar buit en el moment del naixement,
és molt estructurat i ric...” Encara que reconeix que “...un nivell alt de
creixement intel·lectual i moral no s’assoleix tan sols biològicament...” (Ib.)
sinó que “...cal un entorn estimulant, perquè la curiositat, la intel·ligència
i la creativitat naturals es puguin desenvolupar...” (34)
Altrament el pacifisme és una de les directrius del seu
pensament i del seu compromís i no s’està de denunciar “la cursa
armamentística” i la necessitat “urgent de posar-hi fi...” (85), combatent “...la visió del món psicòtica que s’ha
construït perquè l’espècie humana accepti la destrucció...” (Ib.) També fa
Chomsky una defensa aferrissada de la llibertat, fent seues les paraules de W.
von Humbolt “...el que no broti d’una elecció lliure de la persona... no
penetra en el seu ésser íntim, sinó que es manté aliè a la seua pròpia
naturalesa...” (100) I defensa que “...ens hem d’acostumar a adoptar l’actitud
interrogadora i iconoclasta...” (109),
que podria escandalitzar a alguns.
 |
| Chomshy amb joves (Andrew-Rusk) |
-Intervenció educativa.
Pelegrín
Otero –l’editor- titula la Introducció del llibre: “L’Educació amb vista a la
democràcia...”, aglutinant la intervenció educativa vers la convivència
pacífica i constructiva de la societat i que reiterarà sovint, en recordar “la
finalitat de l’educació” en “...contribuir a crear ciutadans savis en una
comunitat lliure i impulsar una combinació de ciutadania i llibertat...”
(31) Aleshores es remunta a la
influència familiar, amb referències tan explícites com: “...poc abans de morir,
William Chomsky –pare- va afirmar, fent-se ressò de Dewey, que el principal
objectiu de la seva vida havia estat l’educació...” (20) I no una educació
qualsevol sinó per aconseguir “...individus ben integrats, de personalitat
lliure i independent, implicats en la millora i perfeccionament del món i
desitjosos de contribuir a fer la vida més significativa i valuosa per tothom”[8]
(Ib.) Doncs bé, aquella intervenció familiar esdevé avalada pel propi J.
Coleman, de la Universitat de Chicago, amb les paraules “...l’efecte total de
la formació a la llar és considerablement més gran que l’efecte total de les
variables escolars...” (60), que Chomshy fa seues.
Tornant a Noam i per acabar de reblar el protagonisme del
subjecte de l’educació –l’educand- i el de la vida democràtica –el ciutadà-
“...considera que la democràcia és autogestió i l’educació autoeducació” (21)
Així de contundent. Protagonisme –i iniciativa- que reitera quan defensa que
“...els professors obren la porta, però cal entrar per un mateix...” fent seu
un proverbi xinés (30)
Altrament, Chomsky, a més del
seu pensament obert i trencador –també
envers la dimensió conceptual de l’educació- aviat es posà a predicar amb
l’exemple i així “...va començar a assessorar als seus companys de classe...”
(Ib.) Alhora que atenia a criatures de l’escola jueva, de la qual comunitat, la
família n’era integrant. I molt aviat s’incorporà al claustre docent del MIT, en Cambridge, Massachusetts (EEUU), on encara ara als seus 92 anys segueix impartint classes i
conferències.
 |
| MIT-panoràmica (Massachusetts Institute of Technology (MIT)- (Courses Ranking) |
Justament crida a la responsabilitat
de la Universitat “...per arribar a un ordre social més just i humà...” (112) I
a “...resistir les pressions encaminades a restringir la varietat i creativitat
de la vida i el pensament...” (114) Avisant de què “...la Universitat només
podrà fer la seua aportació a una societat lliure, en la mesura que superi la
temptació de conformar-se, irreflexivament, a la ideologia dominant...” (116)
que, lamentablement, és el comportament massa generalitzat de l’anima mater, per tot arreu.
-Terminologia
lingüística.
Justament l’aportació més
novedosa i primerenca fou en el “...camp de la gramàtica ‘generativa’[ i, en un pla més general, la psicologia cognitiva...” (22) I ho explica i
insisteix quan diu “... Resulta força
clar que no es pot considerar el llenguatge com un sistema d’hàbits i
habilitats adquirit a força d’instrucció. Se l’ha d’entendre més aviat com una
estructura mental complexa, en gran part determinada per propietats innates de
la ment.” (98) Ara aclareix la dimensió psicològica “...la teoria d
l’aprenentatge s’ocupa de la situació i l’acció, és a dir de l’estímul i la
resposta...” I insisteix en la dimensió
cognitiva del llenguatge, avisant de que “...val més comprendre bé les coses
abans d’extreure’n conclusions...” (383)
Tampoc s’oblida Chomsky d’establir –segons l’editor-
“...un marcat paral·lelisme entre el desenvolupament (ontogènic) del llenguatge
en l’ésser humà individual i el desenvolupament (filogenètic) del llenguatge en
l’espècie humana...” (28), que és un plantejament evolutiu i paral·lel de la
dimensió lingüística com a específica de la condició humana.
Tant de bo.
.
[1] Efectivament, amb presencia a la seua aula, de reconeguts investigadors i
catedràtics de tot el món, asseguts a les taules de l’alumnat.
[2] L’Institut de Tecnología de
Massachusetts (MIT per les
inicials en anglés, Massachusetts Institute of Technology) es una universidad
privada localitzada en Cambridge, Massachusetts (EEUU), considerada per nombrosos rankings
com una de les millors i més prestigioses universitats del món. Vegeu:
[3][3] Una de les poques oportunitats en què es mostrà d’acord, fou amb ocasió de
la declaració –pobrets!- d’independència de Catalunya, al 2017, tot i que ell
–diu- que no hauria votat sí. Mostrà, però, el seu respecte a la voluntat del
poble català, de fer-se la pregunta i criticà Rajoy per boicotejar-ho i haver
empresonat als càrrecs públics, democràticament escollits, que defensaven la convocatòria
del referéndum.
[4] Segurament el bo de Dn.
Isidoro ens explicaria el sentit de la nova aportació del nord-americà front a
la clàssica concepció de l’autor suís, encara que –lògicament- he hagut
d’acudir, desprès, a documentar-me sobre el tema. Què us sembla? Sorprèn ara
–aleshores, adolescents com érem, no ho albiràvem massa- que, en el Castelló
provincià de fa seixanta (!) anys, amb pocs mitjans per informar-se –algun
diari i poca cosa més-, aquell professor nostre conegué –i detectà- una
informació, cabdal per a la hª de la ciència i d’un personatge que es faria
universal, al poc de temps i encara ara als seus 92 anys, està a “primera fila”
de l’actualitat. Vid:
[5] SRAS: síndrome respiratori agut greu (en anglès: Severe Acute
Respiratory Syndrome), és una malaltia respiratòria viral, causada per un
coronavirus,-coronavirus (SRAS-CoV).
[6] L’ensenyament per “projectes” és
una metodologia suggerida per Dewey i portada a la pràctica, de manera
sistemàtica i modèlica per Kilpatrick. De forma cooperativa, els estudiants i els
seus professors desenvolupen un currículum
rellevant als interessos i necessitats dels primers. Els continguts són
interdisciplinaris i proporcionen, a l’alumnat, l’oportunitat d’aplicar nous
aprenentatges en activitats del món “real”, tot contribuint a la vida social. La
meta central és el desenvolupament i creixement de la personalitat de l’alumnat, més que no la interiorització de
fets i dates.
[7] Ara màster(!) de Secundària, títol solemne que no “quadra” amb els
resultats esperables de qualitat i aplicabilitat a la pràctica del dia a dia,
de l’ensenyament secundari. I que –segons el parer d’alguns, jo mateix- calia
haver-lo enfocat de manera molt diferent. Per començar no com un “afegitó” a la
titulació cursada –per ex. u/na se sent atret/a per la Química i cursa els
estudis corresponents i, una vegada acabats...si se li “desperta” (?) –és a
dir, si no troba treball de químic- la “vocació” docent (!), es matricula del
“màster”...Una altra cosa és que els “continguts” del curs tinguen a veure amb
el que es fa –o s’hauria de fer- als centres de secundària. I menys encara que
el professorat se seleccione en funció de la seua experiència docent en aquell
nivell i la subsegüent preparació científica i metodològica. Senzillament és el
mateix dels estudis ordinaris de les facultats a l’hora de completar el seu
horari.
Segons el parer d’alguns -jo mateix-
caldria haver integrat els “estudis” del futur professorat de secundària, en el
decurs de la carrera escollida i, a partir del segon any –una vegada
“encarrilada”-. Aleshores l’alumnat que, degudament informat –i orientat-,
mostre inclinació –pot ser “vocació” és massa...prompte- per l’ensenyament,
escull entre les optatives ofertades, algunes de caràcter psicopedagògic,
impartides pel professorat de Ciències de lEducació –i professionals/associats
competents- al llarg de la resta de carrera –pràctiques incloses-. Així,
culminats els estudis –de la carrera i de la formació docent inicial- els
egressats estan en condicions de recercar treball –docent- o seguir estudis
–doctorat etc.-
[8] I tractant-se d’un docent -només- que no figura en les històries de
l’Educació, no està –la tal definició d’educació- gens malament (!)
Como siempre, muy interesante y bien documentada exposición del Dr. Marc A. Adell, de cuya amistad me enorgullezco
ResponElimina