Efectivament, doncs les lleis són del Parlament –ara el Congrés- que és qui les aprova, no del ministre/a de torn, que les proposa i defensa. Així ha estat amb la “nova” llei d’Educació, que ha comptat amb els vots del PSOE, Unides-Podem, ERC, PNV, Más País, Compromís i Nueva Canarias, amb l’espectacle lamentable promogut per la dreta confessional i tardofranquista.
I això que tampoc es passa de “progre”. I és que un pla d’estudis que es precie –d’obligat acompliment a tot el sistema, públic o privat- ha d’excloure els continguts confessional, no només dels curricula, sinó de l’horari: l’autorització de l’ensenyament de les religions –la catòlica, la mahometana, la judaica, els politeismes...- sense problemes, però fora de l’horari i amb els recursos –didàctics i de professorat- de les religions afectades. Mentre que l’educació en valors cívics i democràtics ha d’incloure –obligadament i dins l’horari lectiu- la cultura religiosa, per a tots. Ni una cosa ni l’altra s’aborda en la pretesa “nova” llei.
A més el reclamat canvi metodològic s’ha d’enfrontar on cal, és a dir a la universitat, amb uns curricula contundents a favor de la renovació en profunditat de la carrera docent.
O siga estem on estàvem. O millor, en no avançar, retrocedim.
 |
| aula (La Vanguardia) |
Em preocupa que d'aquest tema gairegent parla sense haver-se llegit la llei i és que d'educació sembla que tothom és expert...
ResponElimina