19 de maig de 2021

Dies feixucs UN NOU GENOCIDI

El primer ministre israelià, l’ultra Netanyahu –processat pels tribunals del seu propi país- ha “advertit” del dret (!) d’Israel a defensar-se (?) dels atacs –amb coets- provinents dels territoris palestins ocupats, bloquejats i massacrats, des de fa tres quart de segle, per l’estat jueu. I ho fa amb la contundència –bombardejos massius i indiscriminats amb barris sencers destrossats- i la “proporcionalitat” –deu palestins morts, majoritàriament civils i criatures, per cada soldat abatut- acostumades. Es veu que només –en opinió de l’ultra Netanyahu- els estats opressors de territoris ocupats, amb exèrcits poderosos –inclòs armament nuclear- tenen dret (!) a defensar-se (?)... de la reacció indignada de la població confinada i reclosa, en un bloqueig de conseqüències devastadores, en forma de “terrorisme” i protagonitzada per grups (Hamàs) de creació genuïna dels propis ocupants. Mentre que els pobles envaïts, aïllats en camps de concentració com Gaza o ocupats per l’exèrcit invasor i les inacabables colònies jueves, com Ciscordània... no en tenen cap de dret, tampoc a defensar-se, encara que de forma maldestra i en inferioritat manifesta i evident.
Mentrestant la resta del planeta s’ho mira perplex i l’ONU acumula impotència i vergonya front als reiterats incompliments d’Israel de retirar-se dels territoris il•legalment ocupats, reconeixent un estat palestí lliure. I és que la cosa ve de lluny i per als desmemoriats convé recordar que a l’ any 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà la Resolució núm. 181, per a la partició de Palestina en un estat àrab i un altre hebreu. S’assignà el 55% del territori al futur estat d’Israel, tot i no representar els jueus més que 1/3 de la població. A l’any següent, el 1948 i desprès de nombrosos atacs als palestins, per part de les milícies sionistes, els britànics renuncien al mandat de les Nacions Unides. És així com el 14 de maig Israel proclama la seua independència: es l’any de la NAKBA –Catàstrofe-, l’any de la destrucció de la terra i de l’exili de la població palestina, quan Israel assassina impunement a 13.000 palestins i força l’èxode d’uns altres 750.000, també impunement. Prop de 400 pobles palestins foren arrasats, mentre l’ONU es limità a aprovar una Resolució, condemnant els fets i demanant a Israel el retorn dels refugiats, sense adoptar cap mesura punitiva contra els genocides. Israel ignora la Resolució, com féu en les dotzenes que la seguiren fins a dia d’avui, sense cap conseqüència per als ocupants jueus, gràcies al “paraigües” dels EEUU, la inoperància de les Nacions Unides, davant la perplexitat internacional.
Desprès de vint anys d’opressió i assetjament del poble palestí, per l’estat d’Israel, en 1967 i durant la guerra dels Sis Dies, contra Egipte, l’exèrcit israelià ocupa Cisjordània, Gaza, Jerusalém-Est, el Sinaí egipci i el Golán sirià. Les Nacions Unides exigeixen –novament en va- la retirada de les tropes jueves dels territoris ocupats. Israel no només ignora la Resolució, sinó que comença la implantació d’un sistema de control militar, cada vegada més brutal, en els territoris il•legalment ocupats, que provoca –al 1987- la primera Intifada, sublevació popular general, per a demanar l’autodeterminació política i la independència de Palestina, que es proclama al 1988, pel Consell Nacional Palestí, amb Yaser Arafat com a president, alhora que reconeixia l’existència de l‘estat d’Israel. Com que la situació, lluny de millorar empitjorava, entre 1993 i 1995 els EEUU promogueren una sèrie d’iniciatives, entre els representants de Palestina i Israel, anomenats Acords d’Oslo, que s’interpretaven com el primer pas cap al reconeixement d’un estat palestí i l’inici de la retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats. Però durant l’anomenat “procés de pau”, Israel duplica els assentaments il•legals, en els territoris palestins ocupats, arribant a l’any 2000 als 350.000 colons il•legalment establerts a Palestina. Així, doncs, l’escalada de la violència militar israeliana, junt a l’augment continuat de l’ocupació de terres palestines amb la construcció de nous assentaments per a colons ultres jueus, feren impossible la reconciliació i la pau. A tot això i com a mostra de la mala voluntat i perverses intencions del govern d’Israel, s’afegia la provocadora presència d’Ariel Sharon -el genocida dels camps de Sabra i Xatila- a l’esplanada de les Mesquites, a Jerusalem, considerada sagrada pels àrabs. La qual cosa provocà l’inici de la segona Intifada: milers de palestins moren massacrats per l’exèrcit israelià, sense cap resposta del món civilitzat ni de la legalitat internacional.
Al 2002 apareix una nova iniciativa de pau, ara de la Lliga Àrab que ofereix a Israel el reconeixement i la pau a canvi de la retirada dels territoris ocupats en 1967 i una solució al problema dels refugiats palestins. La resposta d’Israel és tan contundent com odiosa: envaeix militarment les ciutats palestines i comença la construcció del mur de separació, de més de 400 kilòmetres, que discorre per territori ocupat de Cisjordània. El Tribunal Internacional de Justícia de La Haya el declararà il•legal, però les obres no s’aturen i l’estat jueu segueix desafiant l’ONU, la legalitat mundial i els drets humans.
En arribar a 2005 i no tant per la pressió internacional, com pel càlcul interessat dels israelians, es comença l’evacuació de 8.000 colons jueus, de la Franja de Gaza, per assentar-ne il•legalment uns altres 30.000 en Cisjordània. Després de l’evacuació i la destrucció de les instal•lacions dels colons –perquè no se’n pogueren beneficiar els palestins-, l’exèrcit jueu tanca la Franja reduint els seus habitants a presoners, en el camp de concentració més gran del món, depassant de molt la política i la pràctica genocida dels nazis dels anys quaranta. En 2006 se celebren eleccions democràtiques generals –per la pressió internacional- als territoris ocupats amb la victòria de Hamàs, cosa que no agrada ni a Europa ni als EEUU, que imposen sancions al nou govern democràticament constituït, de les què resulta perjudicada la totalitat de la població palestina. En aquest clima d’hostilitat contra Palestina, el febrer de 2007 Hamás i Al Fatath segellen els acords de La Meca, amb un govern d’unitat nacional que, novament i per pressió dels EEUU i el seguidisme de la UE, es trenca: Hamàs es fa amb el poder a la Franja mentre que Al Fatath ho fa a la Cisjordania, ocupada pels colons jueus. Mentrestant i com a resposta inevitable del bloqueig israelià sobre la població de Gaza, apareixen les primeres reaccions armades dels ocupats, amb el llançament de coets casolans sobre territori israelià. La reacció d’ Israel, amb l’ “argument” del dret (!) a defensar-se (?) dels atacs “terroristes” de Hamàs no es féu esperar: tres setmanes d’intensos bombardejos indiscriminats sobre les poblacions de Gaza, invasió terrestre per part del poderós i mortífer exèrcit israelià, destrucció total d’infraestructures i edificis –inclosos hospitals i escoles de l’ONU-, tallament de tots els subministraments d’ajuda humanitària i més de 1500 morts i milers de ferits, entre la població civil palestina –més de 400 criatures-, front a 13 morts -bona part soldats- entre els jueus.
La indolència dels països civilitzats, la inoperància de l’ONU, el final del mandat de Bush –decidit protector d’Israel- i la divisió interna dels països àrabs, feren possible que Israel campés a voluntat per Gaza, davant del clamor internacional contra la massacre. Des d’aleshores es (mal)viu un (fals)alto el foc interessat i còmplice, per part d’un Israel que prompte li perdé el respecte a Obama –si és que li’n tingué alguna vegada- més equilibrat i just que no Bush i la Franja continua patint l’assetjament imposat per Israel, que no ha minvat ni tan sols desprès de l’assassinat dels cooperants de la flota “Llibertat”, abordada per l’exèrcit jueu i –una vegada més- amb l’exculpació de propis i estranys. Mentrestant Simon Peres, president democràtic d’aquell estat genocida, visitava Espanya, tancava acords comercials milionaris en armament (!?) i era rebut amb tots els honors –i l’oprobi dels ciutadans honorables- pel rei d’Espanya (!). I en el context planetari actual, desprès del nefast mandat d’en Trump, que aixoplugà a l’ultradretà de Netanyahu, recolzà l’assetjament del poble de Gaza així com l’assentament il•legal de noves colònies jueves a Ciscordània i traslladà l’ambaixada dels EEUU a Jerusalem, les perspectives foren del tot tenebroses per als palestins i vergonyosament llunyanes per a la pau, la justícia i la dignitat del món “civilitzat”, tot i l’ascens d’en Biden al poder, com evidencien els actuals episodis sagnants, la responsabilitat dels quals són del tot atribuïbles als ocupants.
Fins quan el genocidi del poble palestí a mans de l’estat d’Israel, amb la complicitat de la UE, la protecció dels EEU, la inoperància de l’ONU i la perplexitat de tot el planeta? Fins quan el nou Holocaust, amb tota una nació victimària –el poble palestí- i uns nous botxins –l’estat israelià-, amb menyspreu descarat dels drets humans, amb la infracció continuada de la legalitat internacional i l’atemptat als valors d’una civilització mereixedora de tal nom? Fins quan la impunitat dels delictes de lesa humanitat, amb uns tals genocides –Netanyahu i els seus còmplices-, sense comparèixer davant els tribunals penals internacionals, per respondre del seus crims contra la civilització? Fins quan?

1 comentari:

  1. Totalment d'acord amb les teves reflexions, Marc. I això ens preguntem tots: fins quan?

    ResponElimina