Carta oberta...

 

Pedro Turon es un desconegut i amable comunicador que, periòdicament, em fa arribar textos periodístics valents i compromesos, que denuncien la desinformació interessada -i jo diria que delictiva- que ens volen imposar les forçes -econòmiques i polítiques- antidemocàtiques -quan no directament autàrtiques- envers els temes “candents” del moment. La vergonya internacional de l’asfixia que els EEUU sotmeten a la població de Cuba, des que Fidel Castro acabà amb la dictadura criminal de Batista -protegit dels EEUU- no té nom i encara dura. O ara més que mai, arran del fracàs dels nordamericans d’acabar amb el règim cubà.

Per això em vaig decidir a agrair-li la informació i adreçar-li unes paraules que van adjuntes.

-bandera de Cuba (Viquipèdia)-

Re: Cuba resiste

dijous, maig 28, 2026 19:48 CEST

person

Marc Antoni Adell marc.adell@uv.es

Per a

> Pot ser ja seria hora d'agrair-vos, benvolgut i desconegut amic Pedro Turón, les vostres trameses periòdiques, envers temes d'actualitat -ara Cuba, Gaza i el poble palestí massacrat, Ucraïna i els seus "mites", les intervencions d'EEUU arreu del món,

Putin, ara enlairat i re-prestigiat a Rússia, per la estupidesa de la UE etc. etc.- temes sistemàticament manipulats pels "media" políticament correctes. És d'agrair.

Val a dir que alguns, sense ser analistes polítiques ni superdotats, venim posant en qüestió (quasi) tot el que ens "inunda" al respecte i, en concret, el tema de Cuba. Així ens atreviríem a preguntar: "No hauria evolucionat a una democràcia "occidental" el règim revolucionari de la nació cubana, si els EEUU, en lloc de declarar-li la guerra -també físicament, amb la invasió de Cochinos, ordenada per Kennedy- i el bloqueig immisericorde i criminal contra el poble cubà, hauria reconegut que Castro tenia més raó que un sant en derrocar a l'assessí autoritari de Batista, demanar excuses per haver-lo mantingut al poder i haver-se oferit a buscar noves fórmules de convivència i benestar per al poble cubà?

Aleshores si a Cuba es manté un règim revolucionari -de resistència a la hostilitat continuada i inhumana dels EEUU- és de responsabilitat dels EEUU. I algú amb criteri i autoritat els ho hauria d'evidenciar -en temps l'ONU?-.

I així amb la resta de situacions hàbilment (?) manipulades per donar la culpa sempre als mateixos.

Bé noves gràcies amic.

                                                       Marc

A cau d'orella ACTUALITAT DEL BISBE CLIMENT, A PROPÒSIT DE LA VISITA DEL PAPA A BARCELONA...

 

Clar que cadascú té les seues «fixacions» -i una de les meues més singulars és la de Climent-, però no em direu que la «coincidència» entre la visita del Sant Pare a la presó de Brians i la preocupació del nostre bisbe per l’estat dels empresonats a Barcelona no deixa de cridar l’atenció.

-notícia1 (La Vanguardia)-

Més encara, el Papa visitarà el mòdul de dones i Climent se n’ocupà, particularment, de les resident¹s empresonades a la presó d’aleshores. El Dr. Tort, il·lustre biògraf de Climent, ho esmenta en referir-se a l’Hospital General de la Santa Creu i Sant Pau: «...al existir junto a dicho Hospital la càrcel o galera de mujeres...» (326). I atesa la precarietat en què es trobava, Climent, a consulta del Consejo de Castilla, proposà que «...fuera construida de nueva planta en el actual emplazamiento del viejo convento de Arrepentides...» (Ib.) I pel que fa a la d’homes «...ante la incomodidad con que se hallaban mezclados toda clase de presos, instó a la Audiencia para que se hicieran las reparaciones necesarias y se comprometió a dar 2.000 libras...»

Així que tot fa pensar que Climent sabia de què parlava i les hauria visitat -les presons- en més d’una ocasió. Altrament una intervenció de tal caràcter podria semblar fora de l’abast d’un eclesiàstic i atribuïble a les autoritats civils. Climent, però, argumentava que «...por espacio de muchos siglos, los obispos estuvierons autorizados, por los príncipes, para que todas las semanas (!) visitaran las cárceles, consolaran a los presos y se enteraran del estado de las causas, con el encargo de avisar al soberano de los descuidos que advirtieran en los jueces...» (138) -que, tot i ser un altre tema, té tota l’actualitat, a la vista de les actuacions «judicials» del nostre voltant...-

-Climent (Sigüenza)-

Finalment, una nova «coincidència» entre Climent i Prevost és l’agustinisme compartit: efectivament, tot i que el nostre bisbe provenia del clergat secular, manifestà sempre una especial «devoció» per Sant Agustí -fundador de l’ordre religiosa a la que pertany el Papa...- i Tort ho esmenta repetidament, com quan algú l’inclogué -a Climent- en l’anomenada «Biblioteca Jansenista», on figuraven «...todos los que siendo verdaderos discípulos de San Agustín i de Santo Tomàs... -foren acusats falsament- ...de jansenistas» (237) Certament el «jansenisme» fou alguna cosa més que el corrent que generà l’edició de l’ «Agustinus» de Cornelius Jansenius, condemnat pel Papa del moment Benet XIV i derivà, intencionadament encapçalat pels jesuïtes, en un atac sistemàtic als que qüestionaven les seues doctrines. Així s’acusà de «jansenistes» als bisbes i eclesiàstics que defensaven «...el retorno a las prácticas de la iglesia primitiva, la pastoral y pedagogia a favor de desterrar la superstición, promoviendo un cristianismo interior, renovar la predicación, volver a las fuentes... -i fins i tot-...la defensa de la figura del Papa como ‘primus inter pares’ -i no la prelatura indiscutible i monolítica convencional-...» (104) I com que Climent s’identificà amb aquells plantejaments fou acusat, pel seus enemics, de «jansenista».

Entendreu que, atesa la incomprensió del Papa del moment -Clement XIV- envers el nostre bisbe, per la defensa que feu -l’únic de tota Europa que gosà- de les esglésies d’Utrecht, acusades falsament d’herètiques, per un conflicte amb Roma -que generà el mateix Papa, en negar-los el dret de presentar els nous bisbes, per ser reconeguts i nomenats per Roma-, em complau ara la feliç coincidència d’en Climent i Prevost, en el gest de visitar la mateixa presó -de dones!- de Barcelona amb mes de dos-cents anys de diferència... I no sabem si, també, amb el mateix gest...d’agraïment, de la reclusa que prengué la paraula per adreçar-se al Sant Pare... comparable amb allò de «consolar als presos...» que el propi Climent expressà...

-notícia2(LaVanguardia)-

1Vegeu:Tort Mitjans, F.: El Obispo de Barcelona Josep Climent i Avinent. Balmes. Barcelona, 1978.

Carta oberta I DE LES JOIES, QUÈ?

 

-R. Zapatero (Google)-

Efectivament, què hi ha de les joies de la caixa forta del despatx de Zapatero, reclamades -pel que sembla- pels joiers de la Castellana de Madrid i atribuït -el robatori- a l’expresident -o a les seus filles-?

I dels feixos de bitllets de 500 euros, dipositats pels de «Plus Ultra», pels favors de Zapatero als de la naviera?

I dels talons, signats -i expedits- a Venezuela, en agraiment per haver, l’expresident, apuntalat el règim d’en Maduro?

I on són els comptes -a nom de Zapatero o les seues fllles- de les societats i bancs a Suïssa i altres llocs del Pacífic, dels que són titulars ell -o les seues filles?

Res d’això s’ha trobat? Com és possible?