22 de febrer de 2022

Dies feixucs... PERDRE EL NORD

La ciutadania assisteix perplexa i confosa al nou (?) muntatge de l’enèsim espectacle de “guerra freda”, patrocinat per una OTAN i un Biden en hores baixes, que han trobat en les “provocacions” d’en Putin, l’excusa perfecta per distreure al personal del fracàs del militarisme occidental, alhora que una fugida dels autèntics problemes europeus i mundials –immigració desbordada, pandèmies descontrolades, economia esfondrada, canvi climàtic imparable, extrema dreta puixant... i un llarg etcètera d’incompetències i deixadeses dels polítics venals que ens (des)governen-.
Per començar, caldria remuntar-nos als anys del castrisme, combatut –i envaït per Kennedy, bé que frustrat- pels EEUU i acaronat per la URSS, que generà una “debacle” planetària, doncs de cap manera es podia tolerar la presència de les forces del comunisme internacional –liderades per Kruschev- a la mateixa Cuba, a les portes dels EEUU. Ara, en canvi, sí que sembla acceptable –i, fins i tot, “necessari”- que les forces militars occidentals –millor dit, les forces americanes de l’OTAN, amb la submissió d’Europa, Espanya inclosa que també ha fet la seua “aportació” amb maquinària i forces militars (!)- s’instal·len a les portes de Rússia, en “captar” als antics integrants de la URSS, com ara Ucraïna. En què quedem?
El despropòsit –i la manipulació informativa occidental- és de tal calibre que el propi president ucrainés, Volodímir Zelenski –“procliu” a Occident- ha demanat als seus futurs “socis” –EEUU i la UE- que deixen d’alarmar a l’opinió pública –occidental i ucraïnesa- i de fomentar un clima bèl·lic irrespirable.
Clar que del (mal) exemple de manipulació i rentada de cervell sembla que no se n’escapa ningú: fins i tot el professor Manuel Castells, exministre d’Universitats i reconegut intel·lectual, apareix com a víctima d’aquelles presions, en referir-se –als mèdia- a què “Israel y Palestina parecen decididos a no aceptar una coexistència pacífica, cada uno con sus intreses no negociables...” Quan l’evidència –des de fa més de tres quarts de segle- acusa al govern israelià de l’obstrucció sistemàtica de qualsevol acord de pau, per restituir als palestins la terra ocupada i els recursos naturals espoliats, així com la comesa diària d’assassinats i crims de guerra, “justificats” per les operacions del terrorisme de Hamàs que ells –els israelians- han creat expressament. Tot això davant la perplexitat de les democràcies de tot el planeta, la impotència de l’ONU –les resolucions de les quals Israel incompleix sistemàticament-, amb la complicitat descarada dels EEUU. Que no és l’única, doncs, l’estat espanyol apareix com a exportador d’armament a l’exèrcit israelià. Fins quan una tal vergonya planetària?
Altrament, el dia a dia del nostre “ara i ací” –de què els media se’n fan ressò- no ens porta bones notícies envers un tema endèmic –i ben trist- com és l’augment de víctimes de suïcidi, que creixen un 3,7% -3.600 persones a l’any a tota Espanya- a què no és aliena la situació que arrosseguem des de fa més d’un any, amb la pandèmia del coronavirus. L’OMS afirma que és la primera causa de mort no natural i deixa seqüeles traumàtiques de per vida als familiars afectats. Què fer, doncs al respecte? Com prevenir-lo i evitar-lo? Se n’ha de parlar del tema? També a les escoles? Doncs sí, detectant i analitzant les circumstàncies –pròximes, però també llunyanes- que ens envolten i la seua repercussió entre les persones més sensibles als efectes emocionals que puguen produir, especialment les proclius a la depressió.
I tot i que la pandèmia sembla remetre, ningú no assegura que una enèsima –quàntes en van ja?- mutació no deixe en orris totes les esperances posades en la vacunació (quasi) massiva de la població... occidental -eixa és una altra!-, perquè el tercer món es troba encara sota mínims. I clar, com no podia ser d’una altra manera, massa bé anava el ritme d’immunització... com perquè els negacionistes no el boicotegen, sense cap argument consistent fora el de la “seua” llibertat (!) A bones hores! I la llibertat dels altres –la majoria per cert-, què? A més, pot deixar-se la salut dels ciutadans responsables i disciplinats –i les seues famílies-, a l’ “albur” dels irresponsables i indisciplinats –i les seues famílies- disposat a anar a la seua “bola”? A la selva encara, però en convivència democràtica, les lleis estan per acomplir-se i les autoritats faran bé en posar les coses al seu lloc i als que juguen amb la seua salut i la dels altres posar-los “a to”. Lamentables –i més que lamentables- les preteses manifestacions “democràtiques” (?!) per exigir (!) “llibertat” en fer el que els vinga en gana a ells, atemptant contra la llibertat i la salut de la població: Revoltes i disturbis com les d’Alemanya, Bèlgica i ara Canadà ara, són –el pitjor- exemple del què no hauria d’haver passat mai i que les autoritats democràtiques faran bé en que no torne a passar...
Encara com...la bonhomia i compromís de figures emblemàtiques i exemplars, com ara Desmond Tutu, apareix novament a la llum, amb ocasió del seu decés, recordat com el “somriure etern de Sudàfrica” i símbol de l’antiapartheid. Llarga vida al seu record, com a defensor incansable dels drets humans, al costat de Nelson Mandela.
Marc Ant. Adell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada