Per pensar-hi... L’ESO A L’ESCOLA…

Bé, és una manera de simplificar. La qüestió és que els media amb ampla difusió -com ara El País: 05.06.22.42- han començat a fer-se’n ressò del tema: cada vegada més centres de Primària estan incorporant l’alumnat -millor, mantenen als qui els “tocaria” passar als IES- de Secundària Obligatòria -ESO-.

El cas és que alguns ja fa temps -anys!- que li donem voltes al tema, arran de la “reforma” educativa que “recuperà”, per als IES, els nivells de 7è i 8è d’EGB, convertits en 1er i 2on d’ESO. Ja aleshores -dos mil i pocs- i encara en actiu a la Inspecció Educativa, em vaig manifestar cautelós al respecte, amb el “traspàs” de les “criatures” de 12 anys, des dels centres públics d’Infantil i Primària, als centres també públics de Secundària...mentre que a la privada -concertada o no- romanien al mateix centre físic -bé que en altres espais- i organitzatiu -metodologies semblants i professorat compartit-. Dit i fet: la “fidelitat” de les famílies envers el centre privat fou total -doncs garantia una continuïtat del tot d’agrair i per moltes raons, mentre que en la pública no, amb canvi de centre “obligat”, canvi d’equip docent, canvi d’organització –incloent-hi massa vegades la manca d’oferta de menjador- i, per descomptat, canvi de metodologies. A més de noves “companyies” - “criatures” dic, de 12 anys, “convivint”, bé que no a les aules clar, amb adolescents granats de 18 i més anys, especialment les xicones, fetes ja unes dones, per l’evolutiva primerenca d’aquestes. Situacions que alguns ja no vam poder comprovar “in situ”, però que te’ls trobaves a la sortida de l’IES del barri: els “pipiolos” de 1er d’ESO, carregats amb motxilles més abultades que ells mateixos, al costat de “garrulos” amb ganes de gresca i mastegant alguna cosa o directament fumant-hi. El cas és que aquella “intuïció” que alguns vam percebre aleshores sembla que ha anat prenent cos i el reportatge de referència recull el seguit d’experiències -cap negativa- de les escoles -primer rurals, però també urbanes- que han hagut de “retenir” l’alumnat de 1er i 2on d’ESO i afegir els de 3er i 4art, per mirar de no seguir perden matrícula, la pública, encara que també per tal d’atendre a l’alumnat més problemàtic, que a la privada ja se sap que no els “convé”. Tot i que sembla que en l’alumnat que no ho és tant -de problemàtic- la cosa també “funciona”. No cal dir que alguns aplaudim la mesura, tot i que la decisió de l’administració no sembla ser tant per motius pedagògics i organitzatius meditats, sinó per la complicació afegida -i la despesa subsegüent- d’haver de traslladar a massa alumnes i a distàncies considerables -en contextos rurals-, amb el subsegüent malestar de les famílies, per tal de garantir la continuació de l’ensenyament obligatori. En fi, “doctors té l’Església” – i experts l’Administració- per revisar el trencament -a la pública- de la continuïtat -física, organitzativa i metodològica- de les dues etapes de l’ensenyament obligatori -Primària i ESO-, que a la privada ho tingueren clar des del primer moment, que calia mantenir-la -la continuïtat-.

I val a dir que ja aleshores altres administracions, públiques també, s’ho havien plantejat i decidit: en un viatge d’estudis de què vaig participar, aleshores, a les escoles públiques de Noruega, tinguérem l’oportunitat de visitar centres de Secundària Obligatòria específics i diferenciats dels de Secundària no Obligatòria, justament per assegurar la cohesió de l’etapa. I sembla que la cosa funcionava. Ací, però el ministeri d’Educació -i les autonomies amb competències- i ves a saber per quins motius -o pressions?- decidiren que a la pública hi hauria canvi de centre per completar l’ensenyament obligatori de l’alumnat. No seria hora, doncs, d’abordar el tema institucionalment, més enllà d’iniciatives puntuals i ubicar -a la pública- tot l’ensenyament obligatori -Primària i ESO- en un mateix centre i amb equips de professorat compactes i coordinats? Els resultats acadèmics -fins i tot els “rendiments” mesurats en qualificacions-, així com el “clima” relacional i de convivència dels protagonistes -alumnat i professorat-, a més de la implicació de la comunitat educativa -especialment la vinculació i compromís de les famílies- no poden -pensem molts- sinó afavorir el bon funcionament del sistema educatiu públic. Al temps.