Dies feixucs A PROPÒSIT DE LA IA -AI, en les sigles en anglès, of course-

-notícia: Levante-

No passa dia en què no apareixen a la premsa -escrita i digital- articles, reflexions, notícies, debats... sobre la «intel·ligència artificial» i ara, en el nostre context, a Alacant 1, amb motiu de la celebració d’una nova edició del Fòrum Europeu de Intel·ligència Artificial. I no seré jo en negar-li actualitat i importància, per les inapreciables contribucions que ha fet i fa a la humanitat, en tots els àmbits de la vida: biologia, medi ambient, medicina, comunicació, oci, educació... 

Tot i això, comença a preocupar-nos a alguns, pel creixent protagonisme que assumeix, amenaçant la preeminència de la humana -d’intel·ligència-... A la qual cosa cal afegir la «nomenclatura» gastada pels «media», en publicitar les notícies envers el tema -IA- . Com ara: -»Europa busca su modelo de IA» -com si a la UE no li faltaren preocupacions d’actualitat i transcendència de què ocupar-se, com ara la guerra provocada pels EE UU a Ucraïna, la massacre de la població civil indefensa de Gaza i Cisjordània per l’estat genocida d’Israel, les agressions del tarat de Trump, ara a Venezuela i les amenaces a Cuba, Colòmbia, Mèxic i d’ocupació militar de Groenlàndia...atemptant contra l’ordre mundial i el respecte a la legalitat internacional. -»Bruselas suaviza sus normas sobre IA, ante la presión de grandes tecnológicas» -compte amb legislar contra les multinacionals depredadores de la humanitat-. -«La omnipresencia de la IA» -per fer-se amb l’atenció de la ciutadania i amagar altres carències que acabaran amb el planeta-. «Intel·ligencia artifical aroma de bombolla» -ara amb una pretensió poètica barroera-. O «La Generalitat movilizará 1.000 millones para el despliegue de la IA» -xifres no milionàries sinó milmilionàries, a favor de l‘energia nuclear (!) i el consum bèstia d’aigua, en detriment de la població general i marginada, que la pateix ara ja!-. I si en faltava alguna «Israel quiere que ChatGPT le ayude a lavar su imagen en EEUU» -ara el cinisme s’uneix al genocidi del poble palestí, condemnat per la Justícia Internacional-. Encara que alguna -de notícia- apareix com un pèl cautelar, com: -«Usar la IA, pero usarla bien» -i qui ho garantirà?- O -«Una de las cosas más terribles de la IA es que nos invita a dejar de pensar» -una invitació diabòlica generada per models persuasius imposats-. -«La inteligència artificial es inteligencia, pero no sabia» - I encara fora «inteligencia» quan és una burrera digital sofisticada i prou- O -«El visionari que va anticipar la crisi del 2008 i ara aposta contra la bombolla de la IA» -I qui l’escoltarà?- I així fins a no acabar. 

De manera que u, en trobar-se del tot perdut enmig del món de la IA -serà l’edat?-, es posa a pensar coses forassenyades, com les què desgranaré tot seguit. La primera qüestió és la d’atrevir-me a imaginar el futur d’una humanitat «robotitzada», que es comportarà al servei d’unes màquines prou entrenades, com per substituir als dirigents dels països i les institucions democràtiques, incloent-hi als seus «programadors», contra els què, més prompte o més tard, també es rebel·laran. 

I amb referència al món de l’educació -que sembla singularitzar el congrés de referència, en aplicació de la IA-, i que és -el món de l’educació- al que m’he dedicat de per vida, val a dir que l’accés a internet, restringit fa no res a uns pocs privilegiats, ara és el referent principal d’informació de tothom, inclòs l’alumnat universitari, però també dels nivells inferiors, fins al punt d’haver substituït al professorat com a font de coneixements. Així els mestres ja no són els referents dels curricula -perquè internet sap molt més i més actualitzat que no ells- i han d’acontentar-se en mirar de «governar» l’ensenyament -que no és poc- del seu alumnat i, a la fi, la seua educació. «Governar» l’ensenyament de l’alumnat, però -i, a la fi, la seua educació-, també està ara posat en qüestió, atès que la informació que apareix a la xarxa, no és neutra, sinó que està «orientada» -més o menys descaradament- cap a algun territori o pretensió. És a dir, manipulada ideològicament. 

Així que, de simple instrument de transmissió de coneixement, el món digital -i la IA com a paradigma- ha anat assumint la condició d’ «orientador», amb la pretensió -que està aconseguint- de «tutelar» als qui s’hi atansen, convertits així amb alumnes «dòcils». El pas següent -que ens temem alguns- és l’assumpció del paper del mestre -en tant que conductor de l’ensenyament i, a la fi, de l’educació- per part de la màquina, convertida així en màxima «autoritat» en la matèria, marginant el docent i «robotitzant», així- al discent. Paral·lelament -no sé si prèviament o tot seguit- els àmbits de la vida -social, política, econòmica...- s’esmunyiran de les mans «humanitzades» dels seus protagonistes i passaran, també, a les de la màquina, encara controlada pels -pocs- tecnòlegs -anomenats, «llibertaris»- al servei dels -també pocs- líders autoritaris -això sí-. Encara que no per molt de temps, doncs el mecanisme es rebel·larà, també, contra aquells, restant tots els humans sota el domini cibernètic. Això sense esmentar la colossal despesa energètica que la IA està consumint ja i que amenaça en convertir-se en la primera del planeta, amb centenars de centrals nuclears noves -que ja reclamen els seus defensors en una nova era, nuclear, clar-. Òbviament, la tal despesa mai en detriment de la de la indústria militar ni la destructora dels recursos del planeta, sinó de la dedicada a les atencions bàsiques de la humanitat: alimentació, salut, educació. Especialment dels sectors més desafavorits territorialment -hemisferi Sud- i políticament -pobles colonitzats i explotats, també a l’hemisferi Nord-. 

Tornant al IV Fòrum Europeu de referència entre la relació de ponències i debats, des de l’apertura dedicada a la «IA i propietat intel·lectual», fins a la de la cloenda «IA i creativitat» no he sabut trobar-ne cap dedicada a reflexionar envers els perills d’una IA desbocada i sense estricte control humà -legislatiu, però també tècnic i ètic- si no es fan les coses bé i ja des d’ara, que ja estem tardant. Algú, amb capacitat i documentació -i sensibilitat, criteri i visió de futur- hauria d’avisar -sense alarmisme, però amb realisme- dels valors inestimables de la IA -i la seua aplicació al món de l’educació- però també dels perills evidents d’una IA que ens «enlluerna» i que mal «governada» pot acabar amb la humanitat. La resta -perduts en la nostra ignorància digital- ho agrairíem i molt.

Per pensar-hi… VIOLÈNCIA A LES AULES

 

-

                                                                      -agressivitat-

Manllevem el títol de la pel·lícula de Sidney Potiers, per abordar un tema de lamentable actualitat: la violència dels nostres adolescents -d’alguns, evidentment, no de tots-.

Des de sempre, han existit problemes de disciplina a les aules i en la convivència als centres escolars, entre el mateix alumnat i entre l’alumnat i el professorat. El tema, però, s’ha conflictivitzat últimament, fins a extrems preocupants i s’arriba a dedicar més atenció a la vigilància de les conductes i al control de la disciplina, que a garantir un desenvolupament curricular estricte. Ocorre, però, que la societat i l’entorn dels nostres centres és, cada vegada més conflictiu i es presenten noves modalitats de violència i l’escola, l’institut, no poden sostraure’s-hi.

Fins ara mateix el mobbing –assetjament en el treball-, apareixia intermitentment en els espais informatius. Ara, però, es fa present en els media, amb massa freqüència, un altre fenomen d’agressivitat cruel, epigrafiat com a bullying i que té terroritzats a un nombre, cada vegada més important d’infants i adolescents, que ha donat la veu d’alarma i els experts estan investigant la dimensió del fenomen, les edats més afectades, els sectors més castigats, les causes i les intervencions més adients, que impliquen al sistema educatiu, al policial i judicial, a les famílies i a la societat en conjunt.

Una altra –i lamentable- manifestació de l’ús de la violència per la violència, la tenim en la filmació d’agressions, amb el mòbil, que certs adolescents han posat de moda, entre els grups més agressius i marginals. Són els happy slappers, els de la “guantada feliç”, els de la “manotada divertida”. Unes gravacions que la tecnologia bluetooth difon com “esporas” per la “globosfera” de les aules. Es tracta d’un joc perillós, que nasqué a Londres i s’ha estès per tot en forma de pandèmia, amb especial incidència en la gravació i difusió d’agressions i humiliacions a companys de classe, encara que no únicament: gent que passa despistadament, passatgers del metro i del bus i, amb especial crueltat, pidolaires i indigents també són objecte d’agressions filmades en mòbil, que després són intercanviades per un sistema de radiofreqüència, de forma instantània i inalàmbrica o apareixen a internet, en forma de ciberassetjament. Els “autors” de la bretolada són joves de classe social mitjana i alta, que són els qui tenen accés raonable, a la compra de terminals telefòniques de tercera generació i a la xarxa.

Què fer, aleshores, a la vista de situacions de violència com les descrites anteriorment? Primer que res reconèixer-ho i, tot seguit, acceptar que els problemes educatius són complexos. El tema, a més, ha de encarar-se des de paràmetres més amples: polítics, socials, culturals, assistencials, educatius i, excepcionalment, policials i judicials. A tal efecte, la reforma de la Ley del Menor, per combatre millor el buylling, -i tot tipus de violència escolar- és una bona notícia. Com ho és la sèrie d’intervencions interinstitucionals, per afavorir la integració dels immigrants i els socialment desafavorits –també a l’escola-. Així mateix caldrà abordar, seriosament, el foment del pluralisme i la convivència de cultures i llengües –també al si dels centres educatius- i habilitar dotacions generoses –econòmiques i de recursos humans- per prestar assistència als col·lectius i famílies afectats. I sempre cercant les intervencions més convenients -en cada cas- que impliquen al conjunt de la comunitat escolar, a partir d’un projecte educatiu i curricular pletòric de valors i de coratge, per a fer front al fenomen.

I l’acció policial i judicial quan calga: s’han constituït grups especialitzats de policia de proximitat, per controlar situacions delicades, que s’escapen a la intervenció educativa convencional i que, en tot cas, la complementen. Així mateix, i ja fa temps, es treballa des de les fiscalies i jutjats de menors, en les situacions problemàtiques referides a la violència jovenívola, mitjançant un tractament recuperador de conductes normalitzades –per als menors agressors-, amb la inevitable implicació familiar i social, considerant acuradament, la compensació a les víctimes de les agressions.

En qualsevol cas, el sistema educatiu farà bé en prioritzar les intervencions afavoridores d’actituds i hàbits de socialització positiva, a més de l’equipament en continguts curriculars. També amb el reforçament d’estratègies no tan prestigiades com caldria, com les tutories i el treball cooperatiu a l’aula i de materials ja inclosos als curricula, com la formació ètica i l’educació en valors per a la ciutadania. I, si fa al cas, amb la incorporació de programes específics, per al foment de la convivència a les aules i de minoració de l’absentisme escolar, brou de cultiu en la gestació de conductes agressives i antisocials.