Dies feixucs ACTUALITAT IMPACTANT

           

                                                        

Certament, això de la renúncia del papa Ratzinguer ha estat una  sorpresa impactant i, tal com estan les coses, una novetat a celebrar, perquè ací no dimiteix ni Déu. Ara els analistes elaboren tot un seguit de teories i consideracions: que si ja està contemplat en el dret canònic –però han passat segles i més segles sense dimissions papals-, que si el govern del Vaticà és feixuc –però res de renunciar a la condició d’estat-, que si les aspiracions i lluites pel poder... -però l’església no és una institució espiritual?-,  que si l’edat i la salut del Sant Pare... –que al seu antecessor no li impediren mostrar-se, fins a l’últim moment, en un estat lamentable- ... Fins i tot algú ha deixat caure que és una revenja del pontífex, personal i directa, pels últims episodis de secretismes i conspiracions al si de la cúria, que l’han trasbalsat.  Siga com siga, la dimissió de Benet XVI sembla creïble i ara caldrà llogar cadires, per no perdre’s l’espectacle de les curses pel poder, a protagonitzar pels purpurats i els “moviments” –comunione, guerrilers, opus...- que fan de la conspiració i la murreria el seu modus vivendi. Amb tot, alguns pensem que la dimissió és l’única cosa encertada que ha fet aquest bon home. El temps dirà, però.

          Als què els ve bé tot aquest enrenou, perquè distrau al personal del merder en què es troba fins a les celles, és al PP -i a Rajoy al bell mig de la tempesta-. La trama mafiosa i corrupta “popular”, anomenada Gürtel per Garzón en honor al personatge dels events aznarians, Correa –altrament conegut com a don Vito- no cessa d’oferir a la pública coneixença noves dades i evidències de la complicitat –quan no protagonisme directe i principal- del partit de don Manuel, en tot l’ affaire, des de la corrupció institucional i electoral(ista), “subvencionada” per don Vito i seguida amb entusiasme per la cúpula “popular”, fins a episodis domèstics tan poc exemplificants com els protagonitzats per la divorciada –tan catòlics ells i elles!- ministra de Sanitat –com podria ser d’assumptes varis, incompetent com es mostra cada dia en la gestió sanitària, quasi tant com Montoro en l’econòmica-. Sense oblidar a l’amo de la caixa de Gènova, Bàrcenas, que els té agafats pels cañetes a tots i la deriva de declaracions i contradeclaracions que, tan aviat asseguren que “todo es falso” com es reconeix “salvo alguna cosa” -Rajoy dixit-. En fi, un numeret lamentable que ja els està bé als presumptuosos i creguts del PP i que seria de celebrar, si no fora per la desgràcia en què han sumit a aquest país, a l’economia, a la convivència, a la democràcia i a la dignitat ciutadana. No se’n poden anar “de rositas” i no els valdrà haver foragitat al jutge que els empaperà per la trama Gürtel i que s’atreví a reobrir el judici a la dictadura franquista. Ho pagaran, tard o d’hora.

          Clar que no són els únics a desbarrar –els “populars”-. La cúpula empresarial, s’afegeix a la cerimònia de la confusió. Primer fou Rosell, el president –llàstima que siga català-, que arremeté contra els funcionaris –és a dir contra els empleats públics, als que encara no “controlen”, com al govern de Rajoy- de manera barroera i descarada: qualificar-los de malfeiners i voler enviar-los a casa no té nom. I és que la patronal no suporta la professionalitat dels funcionaris a prova de caciquisme empresarial, la independència de les directrius dels mercats, la llibertat en manifestar-se i qüestionar els interessos dels grans empresaris. O pot ser, en esmentar als funcionaris i qualificar-los d’inútils, el tal Rosell  es referia a un altre tal Sepúlveda, ex de la Mato, al què el portantveu del PP defensava públicament i l’anomenava “funcionario de esta casa” –amb traïdoria del subconscient dels qui confonen partit i govern-. Encara que la Cospedal hagué de rectificar i foragitar-lo tot seguit –al tal Sepúlveda-, per mor de salvar a la exdona de l’exalcalde de Pozuelo de Alarcón i encara ministra de Rajoy. I ara als despropòsits del president de la patronal s’ha afegit el descrèdit del seu número dos –Fernàndez- que practicava també –Déu els cria i els s’ajunten- el costum dels sobres i del diner “b”, amb els seus treballadors –que no funcionaris ni “sobrants”-. És el mateix personatge que, de manera maldestra i amb un discurs pobre i destrellatat, “celebrava” la decisió de don Mariano de legislar contra els treballadors i els sindicats, amb la precarització de la vida laboral i la carta blanca als empresaris per acomiadar salvatgement. Assegurava, aleshores, el número dos de Rosell, que això seria la solució a l’atur (!) i revifaria (?) l’economia: ja s’ha vist com encertava –justament a l’inrevés- el tal vicepresident Fernández, amb una economia enfonsada i doblat el nombre d’aturats. I de l’expresident Díaz Ferran i totes les manipulacions vergonyants i estafes gegantines que ha protagonitzat, val més no parlar-ne: quin desastre de patronal!

i la clau local valenciana no apareix més neta: l’alcaldessa Rita Barberà que s’ha fet la desentesa en l’affaire del gendre –encara- del rei, Urdangarin, i les estafes de l’intitut-façana Nóos a les arques públiques, ara ha de reconèixer la contribució milionària de l’ajuntament: 1,9 milions, que se sàpiga. Tot per “finançar” l’edició de València Summit que quedà en res, fora de l’exhibició de les autoritats “populars” -Camps inclòs- i la depredació dels recursos públics a major glòria del despropòsit i del malbaratament.

Encara com, la iniciativa popular –ara sí del poble- promoguda per la Plataforma d’Afectats per Hipoteques –PAH- no ha pogut ser desestimada a tràmit, ni tan sols per la majoria “popular” –ara del PP, és a dir metafòrica i falsària-, al Parlament. I és que la contundència d’Ada Colau –acusant de “criminals” als promotors dels desnonaments, massa dels quals acaben en el suïcidi dels afectats-, el milió i mig de signatures, la unitat de la resta de partits i la pressió del carrer han fet rectificar al PP.

Encara com.