Dies feixucs APARADOR

El decés d’Hugo Chávez ha estat la crònica d’una mort anunciada, com anunciada ha estat la reacció suscitada: d’unànime reconeixement a l’Amèrica Llatina –inclosa la presència destacada del dretanot de Piñera, mandatari xilè- i de menysteniment del conservadorisme a ambdós costats de l’atlàntic: els republicans dels EEUU i els “populars” espanyols, tan poc intel·ligents –aquests últims-, que programaren una representació de baix nivell –no més de subsecretari- als actes funeraris. La casa reial, però, –prou més desperta que l’executiu de Rajoy-, desautoritzant la pretensió del PP, mandatà a l’hereu de la corona, el príncep Felip. És el què passa amb la dreta reaccionària –també als dos costats de l’atlàntic: Bush i Aznar en temps-, primer posen en pràctica una política maldestra, retrògrada i imperialista, que genera la reacció del poble agredit, posant-se a les mans del primer cabdill que els  convoca. Perquè Chávez no és ni més ni menys que el “producte” fabricat per les potències occidentals colonitzadores. Tant de bo es prenga bona nota per part dels -nostres- polítics (ir)responsables.

          Irresponsables –o millor, poc espavilats- es mostren els del PSOE, des que perderen les eleccions –i abans i tot, per haver fet una política descaradament conservadora, des d’un govern moderadament d’esquerres-. Per començar Rubalcaba estava ja amortitzat i no hauria d’haver concorregut a unes primàries, on la Chacón, amb més nervi i com a dona beligerant –per allò d’haver sigut ministra de l’exèrcit- hauria fet millor paper en replicar a les “niñas” de Rajoy, Cospedal i Santamaria. Després fan exhibició –els del PSOE- d’un espanyolisme poc intel·ligent, en enfrontar-se als del PSC, que no fan sinó –finalment, que prou els ha costat- un exercici de pura i simple democràcia: que la població de Catalunya es pronuncie, davant de la proposta soberanista del Parlament –que no de Mas-. Quan a més, sense el vot socialista de Catalunya, el PSOE no tornarà a governar a Espanya, en la vida. I a més, encara, el resultat de la consulta serà –segur- contrari al trencament amb Espanya. Així que els del PSOE –del PP val més ni parlar-ne- haurien quedat bé abans i al final. I si en faltava alguna, els “escrúpols” morals davant l’accés a l’alcaldia de Ponferrada, d’un militant socialista, els deixa del tot afeblits. Mala marxa.

          Mala marxa, també, la del jutge Castro que no farà carrera segur, ara en recercar –però no són meridianament evidents?- “indicis”, per imputar a la dona del ja imputat Urdangarin, la infanta Cristina. Un “serial” que ha implicat a la classe política abans –la conservadora o tardofranquista del PP: Matas, Aguirre, Rita Barberà, Camps...- i ara –“populars” i socialistes alhora que fan “pinya” a favor de la monarquia-. El magistrat Castro ja es pot anar acomiadant d’accedir als alts càrrecs judicials de quota del PP i el PSOE, a la vista de la seua insistència en esbrinar la veritat d’una estafa monumental a les –ja prou escurades- arques públiques, a càrrec de l’institut-tapadora Nóos. I és que al consagrat bipartidisme constitucional(ista) espanyol ja li va bé una figura decorativa –ni que siga amb crosses- de cap d’estat, com el rei, per seguir gaudint de la “rifeta” que els suposa alternar-se en el govern de l’estat. Fins i tot els ha sobresaltat –a PP i PSOE- l’aparició d’algunes veus, que demanen l’abdicació de Joan Carles a favor del príncep Felip. I és que l’hereu els incomoda –a PSOE i PP- amb els gestos intel·ligents que exterioritza: no fa molt, declarant –en plena ofensiva espanyolista contra el govern de Mas- que “Catalunya no és el problema...” i ara viatjant a Veneçuela als funerals de Chávez. Decididament Felip no sembla tan dòcil com son pare i la classe política majoritària el tem.

          El què cobra cada dia més protagonisme –malgrat l’esforç de Rajoy- és el seu tresorer fins fa unes setmanes –si més no com a “funcionari” de la casa, que és com els del PP anomenen als treballadors de Gènova-: quan no és la lletra desfigurada –que demana una nova comprovació caligràfica- de Bárcenas, és la denúncia(es) que els posa –Bàrcenas- als “populars”, per acomiadament improcedent, agressió a la intimitat i qui sap què més. Mentrestant la cúpula del PP, lluny d’anar en contra seua, es querella contra els qui han destapat el merder de la fuga de capitals a Suïssa, per part de l’ex de Rajoy. Però no contra tots: contra “El Mundo” que destapà la cosa i féu exhibició televisiva –del propi director pedrojota i del subdirector- a abastament, de les conductes reprovables de l’ex i de la incompetència de bona part dels ministres, començant per Montoro, no. Contra “El País” –clar, no és prou dretà- que publicà la fotocòpia del quadern manuscrit de l’innombrable per part de Rajoy, el seu mentor –Bàrcenas s’entén-, sí. Els que fan l’ “agost” en ple mes de març i des de fa setmanes són els d’ Intermedio d’en Gwayoming, que fins i tot li han “inaugurat” amb solemnitat protocol·lària una estàtua de mig cos, al plató, com a mostra d’agraïment, per com els fa pujar l’audiència, dia a dia, només en esmentar el nom de tal personatge i desgranar les malifetes del dia –perquè cada dia en fa i és notícia, el malson de Rajoy, és a dir, Bàrcenas-.

Encara com, la nova directora general de RTVV, Rosa Vidal, tot i ser de la corda dels “populars” –faltaria més!- posa en evidència la política obstruccionista i obscurantista del PP valencià i qüestiona la confidencialitat dels contractes públics, que Camps i la seua tropa “argumentaven” per a sostraure informació als parlamentaris de l’oposició a les Corts Valencianes. I és que Vidal, en ser advocadessa de l’Estat, té la formació suficient com per a no deixar-se portar per les martingales dels seus propis correligionaris. I així ha reconegut a la seu de les Corts que els contractes relatius a l’ affaire “Gürtel”, la Fòrmula 1, la visita a València de Benet XVI i altres del mateix tenor, en ser públics, no poden ser “confidencials”.

Encara com.