L’assoliment de les sigles
“p.a.” –progressa adequadament- és una aspiració no sempre reeixida, del
conjunt del sistema educatiu. Quasi sempre ens escau més, allò de “n.m.”
–necessita millorar-. I una de les millores de les que anem mancats és,
precisament, la recuperació i optimització de la tutoria -de manera
pregona en ensenyament secundari- on la dispersió d’intervencions fa més urgent
la coordinació d’esforços i el redisseny de la tasca tutorial. I és que la
legítima aspiració dels responsables dels sistemes educatius, envers la
renovació –sovint epigrafiada com a “reforma”- dels plans d’estudis, no sempre
resulta reeixida. I, òbviament, les raons són diverses –manca de dotacions, de
suport social, de formació de base i continuada dels docents, l’articulació poc
harmònica dels agents educatius, expectatives inassolibles etc.-. Una, però,
recurrent és la tutoria –en secundària especialment- no sempre ben dissenyada,
poc reconeguda, inadequadament inserida a l’horari escolar i practicada –no
sempre, però massa- de manera precària i atribuïda de forma aleatòria als
components dels equips docents.
I si, com sembla,
el rol del tutor és una peça
clau per al desenvolupament personal
i de progrés de l’alumnat -«...una
especial forma de enfocar la relación educativa...», segons Lázaro-Martínez,
1991: 9-, de cap manera ens podem permetre la seua precarietat, atesa la
responsabilitat integradora de la heterogeneïtat, funcionalitat i equitativitat
en les actuacions professorals i de coordinació de l’equip docent i les intermediacions
envers les famílies i el context, que se li encomana al tutor o tutora. Això
demana intervencions tutorials mitjanceres, també, amb els alumnes en l’àmbit
de la classe, tot establint relacions de transacció i correlació entre les
tasques proposades, l’ocupació dels estudiants en activitats acadèmiques i els
resultats finals obtinguts.
Altrament serà difícil harmonitzar, estructurar i
sistematitzar -en conjunts coherents-
l’assimilació dels sabers, de vegades massa dispersos, que es traslladen als
estudiants pels professors de matèria. Cal dedicar temps i recursos a ensenyar
a estudiar o, com s’ha dit massa vegades, a “aprendre a aprendre”. I cal, a
més, recercar temps i recursos, també, a la tasca diària de l’orientació
educativa, personal i d’integració grupal dels nostres adolescents. Perquè el
tutor o tutora –amb els recolzaments adients: la resta de l’equip docent, l’equip
directiu, el/la psicopedagog/a, les famílies, l’entorn...- esdevé l’esglaó
privilegiat de la cadena: el mitjancer entre el món de l’estudiant adolescent i
el món dels adults, entre l’alumnat i el sistema.
Fora d’això algunes investigacions (Adell i Sessé, 2003) palesen
que la intervenció tutorial estaria afavorint l’anomenat “benestar acadèmic”
dels alumnes tutoritzats i, per tant, obrint camins cap a l’obtenció de millors rendiments. Així que, no
estaria de més que l’administració, els administradors i els administrats ens
qüestionàrem si un puntal del sistema com és la tutoria, p.a. o n. m. –ja
sabeu: “progressa adequadament” o “necessita millorar”-. L’administració
educativa caldrà que li dedique atenció al tema, el prioritze –pot ser fins i
tot econòmicament, per què no?-, valore les alternatives possibles, li atorgue
el rang acadèmic que cal i li faça el seguiment adient, avaluant les
intervencions tutorials i els seus efectes. Els administradors –especialment
els professionals de la
Inspecció Educativa- caldrà que s’impliquen de veritat i
acompanyen adequadament la tasca dels tutors i tutores, prestant-los tot el
suport i suggerint les millores que calquen, incloses les intervencions
formatives dels CEFIRES. I els administrats –alumnes, famílies, professorat,
tècnics de suport etc.- caldrà que s’il·lusionen raonablement, en el repte que coprotagonitzen:
la formació d’infants i joves.
Que no és poc.
Referències:
Adell,
M. A. i Sessé, A (2003): “Un model d’equacions estructurals sobre la relació de
l’acció tutorial envers el benestar acadèmic”. ANUARI de PSICOLOGIA de la
SVP., vol. 8, núm. 1, 17-40. València.
Adell,
M.A. i Estreder,V. (2009) “La tutoria en
educació secundària” ANUARI de PSICOLOGIA
de la SVP., vol. 11,
núm. 1, 17-40 (en premsa). València.
Lázaro
Martínez, J.J. (1991): “Los indicadores en el proceso evaluador”. Apuntes de Educación, núm. 43, oct.-dic.
Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada