Per pensar-hi... CRISI GLOBAL

          Ara que es parla –només- de crisi econòmica, pot ser fora bo recordar que hi ha altres crisis –tan greus o més- i que algunes s’arrosseguen des de fa molt de temps: crisi de valors –què sí que sabem què són els valors?-; crisi de família –o de model de família-; crisi d’autoritat –o d’autoritarisme-; crisi de respecte als pobles i territoris –o del dret de viure en pau, sense ingerències colonialistes-; crisi demogràfica –o de creixement descontrolat de la població-...I un llarg etcètera.

          Tot, però, s’aguanta i arrela –o trontolla i resta arrabassat- amb referència  al planeta, la nostra llar. Una llar, un habitatge que s’està tornant inhabitable i hostil, per obra i gràcia de la imprudència temerària de governs i multinacionals, que no estan més que pel benefici econòmic il·limitat –per a uns pocs- amb resultats depredadors dels recursos naturals, molts d’ells limitats i no renovables. Front a aquesta explotació desproporcionada i empobridora, aparegué ja a finals del segle XIX, una nova ciència: l’Ecologia, que ja advertí dels perills dels excessos de la revolució industrial i de les greus conseqüències, per a la salut del planeta, per la sobreexplotació de les matèries primeres, els residus industrials sense control, els vessaments contaminants als rius i la pol·lució atmosfèrica per l’emissió de gasos tòxics. Aquell creixement descontrolat i devastador -ara desbordat- fa imprescindible la presència i la veu dels ecologistes -militants o investigadors- que han anat fent-se presents a l’economia, a la política, a la promulgació de noves lleis i al teixit social més sensible de la població. I cal que siga així perquè la paraula “ecologia” ve del grec oikos i vol dir casa, llar. I és el planeta, la nostra casa, la nostra llar, la què es troba en greu perill de subsistència.

          Una fita important, en la progressiva presa de consciència ecològica, fou l’any 1971, en celebrar-s’hi a Estocolm la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient (CNUMAD) que afavorí la recerca de la comunitat científica internacional, per evidenciar les constants agressions humanes a l’entorn i el greu perill que suposen per a l’equilibri global de la humanitat i del planeta terra. Efectivament, el model de desenvolupament capitalista s’ha fonamentat en el mite de creixement econòmic il·limitat, amb el resultat de la depredació dels recursos naturals -que són limitats-. Això està tenint greus conseqüències en l’alteració dels mecanismes que mantenen la vida del planeta i ha generat l’escalfament global de la terra, la disminució de la capa d’ozó, la contaminació de l’aigua, la desforestació i la desertització i posat en perill la biodiversitat. I, lògicament, els més afectats estant sent els més febles: els milions de persones empobrides d’arreu del planeta i les espècies més desprotegides i assetjades.

          Així arribem a 1992, quan se celebra la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, a Rio de Janeiro, però molt pocs governs es comprometeren a prendre mesures, per aturar el greu deteriorament dels recursos i la progressiva contaminació planetària. En 2007 se celebrà l’encontre de Valí, amb pocs resultats tangibles i fins a dia d’avui no s’albira una disposició decidida dels governs més industrialitzats i poderosos –amb EE i Xina al capdavant-, a abordar una tal i gravíssima qüestió.

Aleshores què podem fer? I no val a dir que poca cosa: com a ciutadans i ciutadanes i individualment hem de ser conseqüents en la cura de la nostra llar, l’estalvi d’energia a casa, la selecció de les deixalles i l’aposta per un estil de vida saludable. Altrament hem de promoure i recolzar l’educació ambiental –ara en la defensa d’una Educació per a la Ciutadania seriosa i creïble-. I hem d’exigir a les autoritats polítiques –i a les econòmiques, sovint més poderoses que no les polítiques- contenció en el consum de matèries primeres i justícia distributiva en els beneficis obtinguts, posant tots els recursos disponibles per combatre la contaminació que amenaça d’enverinar el planeta.

Una contaminació que augmenta vertiginosament i de la què podem trobar les formes següents:

-La pol·lució atmosfèrica produïda per l’emissió de gasos tòxics de les indústries, les calefaccions i els vehicles.

-La devastació forestal i la destrucció de la cobertura vegetal del planeta.

-La contaminació de l’aigua en les diverses localitzacions: fonts, rius, llacs i mars.

-La sobrecàrrega de l’atmosfera de les ciutats fins a límits insostenibles.

-La pluja àcida, resultat de la combinació de gasos tòxics, vapor d’aigua i els raigs solars.

-La radiació atòmica, cada vegada més evident, descontrolada i letal, com evidencia l’episodi de Fukushima.

          I sentim veus que denuncien la situació actual, fruit de la cobdícia de les grans multinacionals, que fan de l’explotació indiscriminada i incontrolada dels recursos naturals, el seu negoci:

-“Es pot alimentar a una persona durant un any, amb el gra que es gasta com a combustible per omplir el dipòsit d’un cotxe esportiu” (David Cameron, líder del partit conservador).

-“L’escassesa d’aliments, l’escalfament global, l’increment dels preus del petroli i l’explosió demogràfica, està portant a la humanitat a una crisi sense precedents” (Kate Smith i Rob Eduards).

-“El nou ordre mundial s’alimenta de la pobresa i de la destrucció del medi natural i genera apartheid social, reforça el racisme, atempta contra els més febles –ancians, dones i infants- i porta els pobles i nacions a la destrucció” (Michel Chossudovsky, professor de política econòmica de la universitat d’Ottawa).

-Segons la FAO –Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació- el blat s’ha encarit en un 130%, l’arròs en un 74%, la soja un 87% i el panís el 53%, en l’últim any!

-Segons Jean Ziegler (sociòleg i escriptor, relator de l’ONU, per al dret a l’alimentació), la crisi alimentària és fruit de la producció de “biocarburants” –que qualifica de “de gravíssim atemptat contra la humanitat”-, de les polítiques aberrants del FMI –Fons Monetari Internacional- i de l’especulació.

-Brabeck (president de Nestlé), que denuncia que si es continua la producció d’agrocarburants no hi haurà què menjar. 

I entre nosaltres, Fèlix Placer, de la Facultat de Teologia de Victoria-Gasteiz es adverteix que “la crisis de fondo está en la globalización neoliberal...que genera hambre, pobreza y miseria...y la progresiva exclusión de millones de personas y el enriquecimiento de una minoria”. I encara afegeix: “En realidad la crisis no es sólo económica. Se trata de una radical crisis ecológica. Es decir del sistema universal de convivencia, de la casa común que es este mundo mal distribuido, mal gobernado y mal construido”. Aixi, doncs, la crisi econòmica no se solucionarà amb mesures de rescat dels grans bancs i de les entitats financeres, sinó apostant fort per un canvi de mentalitat ecològica i no només ambiental, sinó social i de valors, afavorint un nou tipus de relacions humanes solidàries i interdependents, basades en l’ètica, des del respecte i la pràctica dels drets de la humanitat...i de la natura.

Cal, doncs, posar-s’hi en marxa i apostar per:

Una ecologia ambiental, per mantindre l’equilibri del medi, la qualitat de vida dels éssers vius –home inclòs- i la preservació de les espècies en perill d’extinció. Les tecnologies cal que preserven l’entorn natural i s’ha de posar coto a la voracitat de l’industrialisme mundial, que portarà a la destrucció de la biosfera i farà inviable la vida –inclosa la humana- sobre el planeta.

Una ecologia social, en els contextos urbans i rurals, garantint el sanejament bàsic de les infraestructures, la vida ciutadana ordenada i amb la salut pública garantida i els altres serveis socials, com  l’educació i la vida cultural. Amb una ocupació generalitzada i una atmosfera respirable que controle les emissions de les indústries i els vehicles. En suma, un desenvolupament de la societat, també sostingut i suportable.

Una ecologia mental o profunda, arrelada a la història i projectada al futur, amb una vida humana psicològicament equilibrada i conscient, per governar els instints de violència i agressivitat envers els altres éssers humans i la resta d’éssers de la natura, biòtica i abiòtica.

Una ecologia, millor encara, integral incorporant de forma equilibrada les dimensions ambiental, social i mental. Seria una ecologia vital, una nova manera d’estar i de mirar el món, amb complicitat i no amb hostilitat ni intencions pura i simplement depredadores: la terra com a la llar de la humanitat i els éssers que la poblem, com a companys de l’itinerari vital que compartim.

No cal dir que uns tals principis capgirarien el sistema vigent, en fallida, basat en la insolidaritat i els guanys fàcils per al primer món –nosaltres els privilegiats- i l’abandó a la seua (mala) sort de la resta de la humanitat –inclòs el món suburbial i marginal del nostre primer món-. Suposaria, una tal perspectiva, canviar radicalment el nostre posicionament de depredadors del planeta i d’explotadors dels recursos humans al nostre abast, pel de consumidors responsables i reparadors de les reserves naturals, alhora que, amb una més justa distribució de la riquesa, seria possible pensar en eradicar la pobresa al món, perquè tecnologia i recursos suficients els hi ha. Vegeu, si no, com hem hagut d’assistir perplexos i escandalitzats a la retallada dels fons demanats -40.000 milions de dòlars- per a acabar amb la fam del món, a l’ultima cimera de la FAO a Roma, mentre s’abocaven a cabassos –prop dels tres bilions de dòlars!- als EEUU i a Europa, per “salvar” els bancs i les institucions financeres, directament culpables del “crac” que patim.

És hora de denunciar que no es pot seguir així ni un dia més:

-Que 840 milions de persones -una de cada set-, al món, estan subalimentades.

-Que 1.100 milions –una de cada sis- no té accés a l’aigua potable.

-Que 133 milions d’infants –un de cada cinc- no estan escolaritzats i el 97% (mal) viuen en països en vies de desenvolupament.

-Que 860 milions d’adults –un de cada cinc- no saben llegir ni escriure i del total, 544 milions són dones.

-Que el 19% dels infants del món entre 5 i 14 anys treballen.

Front a tot això, cal “invertir” en un desenvolupament sostenible i en un repartiment equitatiu dels recursos, doncs 4/5 parts de la humanitat es troben entrampats enmig de la pobresa i un desenvolupament precari, a més d’unes estructures polítiques poc o gens democràtiques. Hem de reclamar –i practicar- noves formes de producció sostenible i nous hàbits de consum responsable. Cadascú de nosaltres té molt a dir –i a fer-. Perquè, com denuncia Al Gore en el seu llibre “Una veritat incòmoda”: “...els humans són la causa principal de l’escalfament de la Terra –i, per tant, del canvi climàtic- i, a menys que hi dediquem accions immediates, les conseqüències per a la nostra llar terrestre, poden esdevenir irreversibles”. Afirmació que ha estat corroborada per la mateixa Assemblea de les Nacions Unides, desautoritzant així als irresponsables que fan d’un tema de tanta gravetat per a  la supervivència de la humanitat i del planeta, acudits de mal gust o somriures menyspreadors.

 Sembla que amb el fracàs estrepitós del capitalisme –crisi econòmica, crisi ecològica, crisi moral...crisi global i planetària- comença una nova era i nosaltres –ciutadans i ciutadanes conscients i responsables- tenim molt a dir, en la recerca d’un model alternatiu solidari i just, alhora que recuperador dels recursos naturals. És el moment.