El
darrer diumenge d’octubre d’enguany...novament ens hem aplegat al Puig, lloc emblemàtic i de ressonàncies
jaumines i marianes, a participar a la missa “per la Pàtria, la Pau i la Justícia”. Ho hem fet perquè
–també com a cristians i des de la nostra fe- sentim el País i la Llengua i
ningú no ens pot negar el dret –i fins i tot l’obligació- a exercir de
ciutadans i ciutadanes, responsables i compromesos.
La celebració
eucarística “per la Pàtria,
la Pau i la Justícia”, concelebrada i
presidida per August Monzón, de l’oratori de Sant Felip Neri, a
l’església-parròquia del Monestir,
ha estat participada per un nombrós grup de fidels, que han ocupat el temple.
Una litúrgia solemne i emotiva, sota el patronatge de la Mare de Déu del Puig, primera
patrona del regne fundat per Jaume I, amb tot un seguit de càntics i oracions i
amb l’homilia predicada pel pare Vicent Micó de Turballos. L’octogenari celebrant
–i tanmateix joveníssim d’esperit- ens ha sorprès preguntant-se –i
preguntant-nos- si Jesús parlava valencià... cosa que ha respost
afirmativament... I és que si, com sabem, el nostre mestre estava compromès amb
el seu poble fins a donar-ne la vida, no és estrany que la seua llengua fou
l’arameu...com ara seria el valencià d’estar físicament entre nosaltres...
Vicent Micó ha
fet una glosa del nostre compromís com a cristians, amb un estil didàctic
encantador, des de les fonts històriques evangèliques dels primers segles fins
al concili Vaticà II, del què hem
celebrat, recentment, el cinquantenari. Amb una referència contínua a la
llengua com la meravella més gran, perquè no només fa possible l’expressió de
la individualitat des dels pensaments als afectes, passant per les experiències
vitals, sinó perquè eleva la condició humana al paper de co-creador del món –donant
nom a les coses- i de l’intangible univers de la creació. Encara que no s’ha
estat de denunciar la passivitat –quan no l’hostilitat- de l’església oficial
valenciana, més procliu a fer costat al poder polític imposat i foraster, que
no als fidels i a la seua/nostra llengua. Tampoc ha defugit de donar-li a la
nostra llengua –el “valencià”- la terminologia filològica i científica de
“català” –el “nostre” català- i de referir-se al territori on és pròpia com a
“països catalans”. Tot això des de la dimensió espiritual i testimonial –i
solemne- de la celebració eucarística del dia. Així unia el testimoni de
l’evangeli, amb la pràctica cristiana i el compromís pel valencià, tot
fomentant la recuperació no només de la llengua, sinó de la consciència de
poble i la necessitat de no defallir en la tasca de fer pedagogia, per
consolidar l’autoestima dels valencianoparlants –cristians o no-.
La
conjunció harmoniosa de la dimensió
eucarística i cívica ha estat el distintiu de la trobada, que –any rere
any- ens interpel·la i reclama el nostre compromís com a cristians i ciutadans valencians, en un dia d’especial ressonància:
el darrer diumenge d’octubre i al Puig. L’acte s’ha clos –com ja és
tradicional- amb el repartiment del pa beneït a les portes del temple,
afavorint el col·loqui i agermanament dels assistents.
Llarga
vida a l’Oratori i als que fan possible la trobada eucarística del Puig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada