Dies feixucs PASSAR

          Ja són massa els episodis, en què qui ha de “donar llum dona fum” i passa olímpicament de les seues i greus responsabilitats.

          Com ara amb els vint immigrants que aconseguiren arribar en condicions lamentables –sis d’ells amb febra-, a Maspalomas, a l’illa de la Palma. La sospita de què podrien estar afectats d’èbola, féu que la por afegida a la descoordinació, els mantingué abandonats a la seua (di)sort,  durant hores. Ja és de lamentar com des de fa més de vint anys l’èbola fa estralls al continent africà front a la passivitat –culpable- d’occident i ha hagut de contagiar-se algun europeu –o americà- perquè els governs “colonialistes” reaccionaren. I encara de manera marcadament racista: Rajoy es vantava d’haver “repatriat” al missioner espanyol, amb un desplegament de mitjans impressionants i un tractament sense reparar en despeses, al Carlos III de Madrid, però deixà abandonada a la seua sort a la seua col·laboradora, missionera negra, perquè no era espanyola (?!)

          O el govern d’Israel, que “passa” olímpicament i des de fa set dècades, de les resolucions de l’ONU, de les condemnes internacionals i dels principis morals més elementals i s’entesta en seguit massacrant al poble palestí, en el degoteig de la repressió diària, l’ocupació infame i el robatori de terres i recursos –com l’aigua- als palestins, o l’aïllament inhumà del nou mur de la vergonya, quan no amb la brutal invasió directa de Gaza, pel seu exèrcit, amb la  morts de milers de civils innocents –bona part d’ells infants-. I ara que la nova responsable de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, sembla haver-se pres seriosament la seua tasca, desprès d’anys i panys de passotisme de la UE, i defensa sense embuts la creació de l’estat palestí, respon Netanyahu amb les excuses de mal pagador de sempre: que l’Autoritat Nacional Palestina no es troba en condicions per governar el seu territori –ells sí d’ocupar-lo sine die-, que cal garantir la seguretat (!?) d’Israel –ells que tenen l’exèrcit més poderós del món desprès dels EEUU- contra el terrorisme de Hamàs –i contra el seu terrorisme qui ens defensa?-. I altres “perles” d’un personatge sinistre que presideix un govern de tall declaradament ultra, per més que ha estat escollit pels ciutadans israelians. Durant quant de temps més, Israel seguirà “passant” de la legalitat internacional i dels principis ètics més elementals i retornarà territoris i recursos als seus legítims propietaris –els palestins- i desocuparà les il·legals colònies d’integristes jueus, que omplen la Ciscordània palestina?

          Com –canviarà això, ara?- ha “passat” –temeràriament com s’ha comprovat- el govern mexicà, des de fa massa temps, front a l’actuació de les bandes criminals i mafioses –el “sicariato” en diuen-, que ha  portat el dol i la desesperació a milers de famílies, per la mort violenta d’algun dels seus membres. Ara la gravetat i publicitat dels fets d’Iguala –a l’estat mexicà de Guerrero-, amb 43 estudiants normalistes, primer “desapareguts” i posteriorment “donats” per morts, amb una crueltat extrema, ha despertat totes les alarmes i el mateix president Peña Nieto, ha hagut de reaccionar, donar la cara i prometre mesures. Clar que la mesura més adient, a la vista de la impunitat de què fa massa temps que gaudeixen aquelles bandes criminals, és la seua dimissió.

          I a València, l’affaire Urgandarin porta cua i ja des de bon començament aparegueren per tota la ciutat rètols amb la denúncia “Rita Nóos roba”. Ara, tot i la intenció de “passar” del tema, l’alcaldesa ha hagut de donar la cara, amb motiu de la imputació de Grau, el seu número dos, en la trama Nóos, tal com li demana l’Audiència al jutge Castro, mentre el propi Grau ha convocat una roda de premsa, a la defensiva i males maneres amb els periodistes que li preguntaven. Per acabar amb més mala educació, quan els amollà allò de què ho havia fet –convocar la roda de marres- perquè li “havia donat la gana”. No cal dir que Grau s’ha sentenciat i ha sentenciat l’alcadesa, en haver rebut la desqualificació del mateix president de la Generalitat Valenciana.

Encara com tres-cents artistes –amb la complicitat del veïnat- prenen el centre històric de València, sintonitzant amb altres barris –Russafa, El Cabanyal i Benimaclet- degradats per la desídia institucional i la pressió dels especuladors immobiliaris: exposicions fixes i itinerants, festivals poètics i musicals i demostracions de civisme i cultura, contrasten amb el passotisme de les autoritats “populars”                                                                        locals.

Encara com.