Dies feixucs ARA S’ENTÉN

          Una persona d’edat i molt assenyada m’advertia, fa temps –i davant la meua perplexitat- que als separatistes –de Catalunya en aquest cas- els “fan” a Madrid. Aleshores a mi em costava d’entendre, però els anys han confirmat aquella sentència: la dreta –en connivència amb la pretesa “esquerra”- no ha parat d’atiar el foc de la discòrdia, envers Catalunya i els catalans: quan no boicotejant els successius episodis de l’estatut, acusant el sistema educatiu d’immersió de radical i anticastellà. O d’insolidaris –i mentiders- als catalans, en denunciar l’espoli fiscal a què els sotmet el govern de Madrid i menystenint les decisions democràtiques del parlament de Catalunya i boicotejant l’intent de donar la paraula al poble català envers el seu futur. I si en faltava alguna, per acabar-ho d’adobar, no se li acut res més a la patriotera i incompetent alcaldessa de Madrid –Ana Botella-, que homenatjar a Blas de Lezo, que intervingué en els successius assalts de Barcelona de 1706 i 1714, amb el subsegüent disgust i contestació de les autoritats barcelonines. Ara s’entén: en no poder aportar el més mínim argument, a favor de la continuïtat de Catalunya, es dediquen a provocar barroerament.

                                                         

          Quan encara Aznar era al poder, ETA declarà un “alto el foc”, que deixà lívids als de la bancada del govern, al parlament de les Espanyes. Res d’estrany: els que, durant anys i panys, havien manipulat el fenomen d’un terrorisme creat pel franquisme i alimentat pel tardofranquisme dels “populars”, no n’estaven disposat a admetre-ho, per pura estratègia electoralista. A més d’això, de seguida es descobrí el “negoci” dels escoltes, vinculat al ministre de l’interior, aleshores Mayor Oreja: si l’amenaça dels etarres desapareixia, què passava amb la lucrativa prebenda de milers d’ “empleats” –privats, of course!- de seguretat? Ara s’entén perquè –encara ara- alguns volen seguir vivint de la “renda” del terrorisme. O no?

          I l’episodi de Canal9? En deixar de fer-li servei al PP, en la seua propaganda descarada i manipulació permanent, es desfan del “muntatge” faraònic de les instal·lacions de Burjassot. Ara fa l’any. No valgueren “coples”, les queixes i manifestacions de les organitzacions i col·lectius de la pròpia dreta, per mantindre operativa la cadena “valenciana”. Fabra –el president, no el condemnat- cabrejat perquè la cadena era incapaç d’aturar la baixada de les enquestes i per les protestes dels treballadors, que denunciaven l’enxufisme i la corrupció dels dirigents, decideix tancar Canal9, amb un cost parell al que hauria suposat el seu sanejament i continuïtat. I ara? Doncs ara Fabra –el president, no el condemnat-, en vespres de les eleccions municipals i autonòmiques, parla de re-fundar la cadena, perquè els valencians –els votants, clar-, mereixen (?) una televisió en valencià (!) Ara s’entén l’interès dels “populars” en ressuscitar TVV.

Clar que fora d’ací les coses no van millor, com ara a l’Egipte postMubarak... on segueixen manant els de sempre: els militars de Mubarak. Ens enlluernà –il·lusos que som- la primavera àrab i celebràvem que les coses podien canviar a millor, per als pobles oprimits de les dictadures nordafricanes i del pròxim orient. I no: a Tunísia a prou penes se’n surten; a Líbia impera el caos; al Marroc pura cosmètica i el mofletut reietó fa i desfà; a l’Algèria ni això, doncs el corrupte i procolpista de Boutefikla segueix. I d’altres llocs com Síria –i Israel, per cert- val més no parlar-ne: Al Asad es manté i els governs “democràtics” jueus, se succeeixen sense que la persecució i genocidi del poble palestí oprimit i ocupat per l’exèrcit israelià, acabe. Ara la “notícia” és l’absolució del tirà Mubarak, dels 850 assassinats per la repressió ordenada per ell, el 2011, quan esclatà la primavera àrab. I, clar, la mateixa justícia (!?)  que exonera a l’exdictador és la que signa centenars de condemnes a mort contra civils, contestataris del nou dictador i colpista, el general  al Sissi. I tot això amb els ulls grossos de l’Europa civilitzada (!) i els EEUU, paladins (?) dels drets humans. Estafa gegantina la de l’emmirallament d’uns països àrabs democràtics. Ara s’entén com els interessos econòmics i geopolítics primen sobre la llibertat i dignitat dels pobles i de la gent. Ara s’entén.

                              

Encara com algun país –petit i de poca volada internacional-, Uruguay dóna al món l’exemple del seu president –“El Pepe”-, que viu com un anacoreta –i això què és agnòstic-, donant bona part del seu sou -i també la seua dona, senadora- per atendre necessitats socials i obrint una escola agrícola, als terrenys de la seua pròpia finca. José Mújica ha represtigiat la política al seu país i no pensa –de jubilat- deixar de seguir treballant per millorar la situació dels marginats. Encara com hi ha algú que dóna un bon exemple al món. 

                          

I, entre nosaltres, encara com algú se n’ha dolgut de la situació de Carmen Martínez, l’octogenària amenaçada de ser desnonada de la casa on havia viscut durant més de cinquanta anys, en haver avalat un préstec fallit a un fill seu. Com era d’esperar, les autoritats madrilenyes tant peperes i catòliques elles, no han mogut un dit per ajudar a la pobra senyora. I qui ha hagut de sortir-ne fiador? Doncs el club de futbol del seu districte, el Rayo Vallecano. Els directius, socis i jugadors del club s’han posat en marxa per aturar el despropòsit i assegurar la tranquil·litat a la bona senyora.

Encara com.