A cau d’orella (ssshhhttt...) IN MEMORIAM: MARQUET “EL MORELLANET”

Finalment, el nostre pare ens ha deixat. I tot i els seus 101 anys fets,  sempre sembla massa prompte, per acomiadar-nos de la persona estimada. La Providència, però, ens ha aixoplugat en atorgar-li un trànsit curt i assossegat, amb totes les atencions mèdiques, més enllà de la ciència i impregnades d’humanitat. L’acompanyament, en el dol, dels familiars i amics ha reblat aquella sensació de plenitud i agraïment. I d’emoció continguda...a prou penes, que s’ha deixat anar per les costures del decurs dels actes de comiat.

                        

Per començar, el celebrant ha estat del tot inspirat i oportú en les seues reflexions de record del nostre pare. I els seus nets han compartit unes paraules d’afecte i enyor, amb un text tramès per la neta absent, des de la Universitat de Carolina del Nord, on imparteix docència. El torn ha arribat al fills –el meu germà i jo-, per agrair als assistents el seu acompanyament i condol, bona part dels quals companys seus, a la residència de la tercera edat on es trobava. I altres bons amics, coneguts i familiars. Finalment el cant de comiat, esperançat i carregat de simbolisme, del cor “Pentecosta”. Preciós. Què més es podia demanar? Encara a la capella de la Residència i oficiat per Dn. Elías, que els conegué als dos, l’acomiadament sentit i vivenciat de Marcos i Tonica, enmig dels seus antics companys.
I això com a culminació d’una vida exemplar –com a pare, espòs, avi i besavi i com a persona- del tot farcida d’experiències vitals, no sempre favorables ni fàcils, al si d’una família de nou germans al poble d’Ares, a començaments del segle XX. No cal dir que la mera subsistència ja esdevenia un miracle, al que ajudava la primerenca ocupació dels menuts, després d’una fugissera presència a l’escola, com la de Marquet –el “morellanet”`, per l’origen de son pare de la capital dels Ports-. Ell feia de pastoret als seus pocs anys, esguardant la rabera de casa, de dia i a les nits a la intempèrie, pels indrets del terme d’Ares, un dels quals i emblemàtic fou el barranc de Cantallops: allà, enmig de la foscúria, s’escoltava a la llunyania l’udolar dels llops, sense més companyia que la del seu fidel gos d’atura, “Leal”, que s’avenia a fer-li de coixí –on recolzar el cap a la seua panxa-, perquè Marquet poguera conciliar un son intermitent, al so del dringar de les esquelles de la rabera...

                          

Pocs anys més tard hagué de treballar a la carretera d’Ares a Vilafranca, carregant aigua per atapeir la pedra picada del terra i a la de Benassal, des d’on el seu oncle Joanet, germà de son pare, se’l endugué a Castelló per fer de mecànic a la fàbrica de teixits del carrer Marquès de la Ensenada. Tenia 15 anys i hi romangué fins a la seua jubilació, aleshores com a majordom tèxtil i encarregat de la producció. Fou a la capital de la Plana que es posà a festejar amb Tonica –la nostra mare-, al barri de Sant Fèlix, amb la què es casà no sense abans haver fet la “mili” per partida doble: primer amb la seua “quinta” –del 34- i, tot seguit i acabat de llicenciar, cridat a files pel govern, arran de la sublevació dels militars, amb Franco al capdavant. Així arribà al 1939, més que miraculosament, atesos els nombrosos episodis en què estigué a punt de perdre la vida. I és que servia en un destacament de sanitat militar i, especialment al front de Guadalajara, foren fustigats contínuament per l’aviació de Hitler i les tropes de Mussolini, mentre recollien els cadàvers i els moribunds del front, alguns dels quals de la “quinta del biberó”, cridaven desesperats a sa mare... Segons contava el nostre pare, faltant-li l’alè i amb els ulls humits per l’emoció d’uns records tan tristos.

La Providència, però, el preservà i, tornat a Castelló, es casà amb la seua promesa –la nostra mare-, naixent al poc jo mateix –“Marquitos”- el major i, uns anys més tard, el meu germà Joan –“Juanín”-. No cal dir com fou de feliç –paradoxalment i contradictòria- la nostra infantesa, a l’aleshores “camí Lledó”, enmig de les carències i dificultats de tota mena, que patien les famílies i tota la població d’aquella postguerra miserable i digna de ser oblidada per sempre. Els nostres pares, però, -com tants d’altres- feien el cor fort i ens donaren el què no tenien, alimentant-nos i vestint-nos amb dignitat i -el què fou d’agrair de per vida- portant-nos a l’escola i donant-nos uns estudis que els costà un gran sacrifici. Això al bell mig d’una vida familiar plena d’afecte i bons exemples, que mai no oblidarem el meu germà i jo.

                 

El temps passà, nosaltres creixérem i ells es feren majors, sent al poc avis, dels nostres fills i encara besavis dels nets del meu germà, bé que la nostra mare –que faltà abans- no hi arribà- Gaudiren, però, algun temps més de l’afecte dels seus i, en anar acomplint anys, el nostre pare “presumia” de ser de la quinta del pare del rei, el compte de Barcelona, també nascut el 1913, com ell. Encara als estius fèiem una escapada, primer a BenassaI, a passar uns dies al balneari de la Font d’Ensegures i del què ell tenia el record de menut,  quan des del poble d’Ares –encara sense llum elèctrica- es distingien allà lluny, unes llumetes que son pare li explicava eren del balneari de la Font... on anaven a passar l’estiu “els rics de València”...I ara es feia creus de ser ell qui estiuejava allà mateix. 

I tot seguit al seu poble, Ares, a “casa Fabio” –com li deia ell- on ara hi ha l’Hostal i, en temps, vivia el manescal –Fabio- i on estigué a l’època dels “maquis” la caserna de la guàrdia civil. A Ares fèiem les visites típiques: el Castell, la font del Molí, la Mola, el Regatxols, la “Nevera” reconstruïda, la font de les Guitarres, les “Piquetes”, el Coll, la Mare de Déu de la Font, el mas i ermita de Sta, Elena... I els indrets del poble, emblemàtics en el record del nostre pare i en el nostre propi, atès que durant molts anys passàvem l’estiu allà dalt: la casa del avis, les Roques, el Portalet, l’Església, la Bassa, els Rentadors, Montjuic, la Raval de Dalt i la de Baix, el Calvari... I si quedava algun amic seu –Isidre, Bayot, Benjamín, Daniel...- que poc a poc se n’anaren, restant els fills i nets, als que el meu germà i jo coneixíem i tractàvem, des de la nostra infantesa als estius i enmig de les festes del poble, amb bous i músiques i el ball pla... de tant grat record.

                 

En això que el nostre pare arribà als cent anys (!) i se li feu la típica festa d’aniversari, a Castelló i a la residència on s’hi estava, en presència dels alcaldes, el de Castelló –Bataller- i el del seu poble, Ares, - Abelard, que jo coneixia i recordava com “Abelardet”, el de la panaderia-. Festa grossa, enmig de la família al ple i tots els amics i companys residents: músiques, salutacions, plaques commemoratives, regals, convits... i fotos i gravacions a dojo, en record de “Marcos”, el nou centenari. 

                          

Encara un any més i la celebració familiar i íntima del nou aniversari -101- capicua i l’entrada en el 102 que no arribà a acomplir, perquè decidí anar-se’n abans.

Una vida, sens dubte pletòrica i exemplar que mai no agrairem prou a la Providència: descansen en pau i per sempre els nostres pares.