12 de novembre de 2017

Dies feixucs CAP A L'ABISME2



No hi ha res com inventar-se un enemic –ni que siga “intern”- per distreure al personal dels autèntics i greus problemes. Vegeu si no, com l’astut –perquè encara que poc intel·ligent, d’astúcia no li’n falta- de Rajoy està sobrenedant a la precària situació política –greu deteriorament de la democràcia-, penal –de Gürtel fins als ulls- i parlamentària –majoria exigua al congrés-, que l’assetja i de la què n’és protagonista i responsable principal. I tot per obra i gràcia de l’aspiració democràtica de Catalunya i dels catalans, esgrimida com a “cortina de fum” de les seues pròpies misèries i de les del seu govern i partit.  Hem d’esperar que, algun dia, a propis i estranys se’ls obriran els ulls i castigaran a les urnes –i als tribunals- al cap de colla de la tropa més nombrosa i desvergonyida de corruptes de la història de Espanya. Esperem-ho.


I a l’altra part de món, un Trump histriònic i fals, li riu les gràcies al líder xinés Xi Jinping, al què havia desqualificat i amb qui s’havia enfrontat només arribar a la Casa Blanca. Ara, però, no s’està de qualificar-lo com a “home molt especial” i defensar les relacions amb Xina com l’assumpte més important... –per a qui?-, desprès d’haver-se referit al gegant asiàtic com un perill per a la humanitat (!) Clar que les evidències i les pròpies limitacions intel·lectuals –no té dos dits de front i encara se l’amaga amb el pentinat- l’han fet recular. On no ha reculat és en haver fet desdir-se al seu país, del pacte climàtic, sent -amb Xina- (i)responsable de més del 50% dels vessament tòxics a l’atmosfera. Per cert, heus ací l’única “promesa” electoral que ha estat capaç d’acomplir i totes a la contra, doncs –l’absència del- seu programa no ha estat una altra que desfer les –poques- coses presentables, a favor de la població dels EEUU i del context mundial, del seu predecessor, Obama, amb un infantilisme i fixació malaltissa lamentables. Quina desgràcia de persona!

D’altra banda i enmig del silenci culpable d’Europa front a l’agressió “constitucional” espanyola contra Catalunya i els catalans o de l’exhibicionisme d’en Juncker, avisant del perill dels “nacionalismes”, en rebre un segon “honor” en pocs dies, ara a la universitat de Salamanca; la Justícia europea  avala el govern de la Generalitat... ni que siga en l’aplicació d’un tribut especial a les grans superfícies, que l’havien recorregut. Qui sap si, amb el temps, la mateixa Justícia acaba avalant també al propi govern democràtic català, destituït i empresonat en un temps rècord, per la “legalitat” vigent a Espanya, mentre que les causes de delinqüents i corruptes “populars” s’eternitzen i desdibuixen.
I no és l’única sentència europea desfavorable al govern d’en Rajoy. També en l’àmbit social i laboral el TJ de la UE ha desqualificat la regulació “popular” del treball a temps parcial, que a més de la seua precarització en favor de les empreses, es denúncia com a sexista, per la Justícia europea que el considera discriminatori per a les dones. Així que l’assetjament sexual ara es practica des de dalt i s’ha incorporat a les pràctiques “legals” del govern espanyol. Un nou “lluïment” de la marca España.

I mentrestant, una herència –una més- d’en Franco –l’abandó de la població del Sàhara a la seua (di)sort, que aprofità ja el pare del mofletut del reietó actual de Marroc, per apropiar-se’l- segueix enquistada: l’ONU demostra, una vegada més, la seua ineficàcia front als estats i governs colonitzadors i els sahrauís continuen assetjats i ocupats, per l’estat opressor marroquinés, que no s’està d’amenaçar al comissionat de Nacions Unides i de proclamar que el “Sàhara serà del Marroc, fins al final del temps”. I          què ha fet Espanya des del seu vergonyant abandó d’aquella “província”, a mans del Marroc? Res o menys que res, doncs ha confraternitzat amb la monarquia alauita, ocupant il·legal –però efectiva- del territori dels sahrauís. Tot un honor!


Encara com hi ha comportaments democràtics presentables –ni que siga en l’era i la casa d’en Trump- que ens obren l’esperit. És el cas del batlle de Nova York, Bill de Blasio, que repeteix mandat –cosa inèdita des de fa 32 anys!-, per voluntat majoritària dels seus conciutadans, que li reconeixen la seua honestedat i compromís amb els més desafavorits d’aquella metròpoli i que, a més, és un exemple d’integritat afectiva i moral, en mantenir-se fidel a la seua esposa... negra, desprès d’una colla d‘anys, malgrat la pressió de les ideologies encara racistes, de bona part de la població dels EEUU.
Encara com.




Cap comentari:

Publica un comentari